Arxiu setembre, 2012

Un 88% creuen encertada l’actuació del president de la Generalitat en convocar eleccions

Un 88% dels que han respost l'enquesta del web de Reagrupament creuen encertada l'actuació del president de la Generalitat en convocar eleccions després de la gran mobilització popular de l'onze de setembre i la negativa del govern espanyol a negociar una nova relació de Catalunya amb l'Estat.

Pel que fa a les altres opcions de resposta, un 7% consideren que és una actuació feta en clau de partit per assegurar-se una majoria més àmplia, i un 5 % haurien preferit esperar a la primavera, un cop s'hagués comprovat que no hagués pogut aprovar els pressupostos.

No hi ha Comentaris

Transversal

La independència de Catalunya serà cosa de tots. Serà una cosa transversal o no serà.

No sé a hores d’ara quines possibilitats hi ha de bastir una coalició independentista, que no podria estar liderada ara per ningú més que no fos CiU, tant pel seu pes electoral com per la postura presa pel president de la Generalitat.

Massa anys d’adoctrinament ideològic en un societat inquieta, però excessivament poruga, és el que no ens deixa veure amb claredat. En 300 anys de repressió, se’ns han creat en la recambra cerebral tota una sèrie de prevencions que ens impedeixen actuar d’una forma natural i ser conscients del que podem fer. Perdem el temps en debats estèrils, sobre coses en les quals només influïm més o menys tangencialment, ja que les polítiques econòmiques ens vénen dictades tant pel govern central com pel que tenim a caixa, que cada cop és menys.

A hores d’ara, potser de fa més temps, hi ha més consciència fora de Catalunya de la possibilitat que Catalunya s’acabi independitzant que no pas a casa nostra. S’ho creuen més ells que nosaltres, per això, des de l’Estat, no responen amb arguments sinó amb amenaces. Potser ja estan convençuts del que és inevitable, malgrat que tractaran d’impedir-ho.

Per això a les properes eleccions no triem entre esquerres i dretes, ni tan sols retallades sí o retallades no. A les properes eleccions només tenim una opció sobre la taula, les altres són secundaries. Com quan anem a fer una arrossada o una graellada, les postres són més o menys anecdòtiques.

No discutim quina societat volem, discutim si volem una societat lliure, si volem ser amos del nostre destí, si volem tenir la clau de la porta i la de caixa de casa nostra. Podríem discutir alguns matisos; si cal anar amb més o menys pressa. Potser perquè el país no podrà aguantar gaire més.

Tot s’ha disparat com a conseqüència de la manifestació del passat onze de setembre. Però no ha estat això sol. Cal tenir en compte la poca traça del govern central al qual la majoria de la ciutadania de Catalunya ja li ha acabat de veure el “plumero”, però, sobretot, l’actitud decidida del president de la Generalitat.

Seria ideal una gran coalició de forces catalanes sobiranistes amb un mínim denominador comú que no pot ser altre que l’Estat propi. Però a diferència del que havia passat ara fa més de cent anys, ara estem parlant de formacions que ja han tocat poder, encara que només sigui autonòmic, i que tenen una sèrie d’interessos tant personals com d’organització. Això a vegades passa desapercebut per a la gran majoria de la gent, que no està ficada en política. Gent que no entén com no es va junts.

Ara s’ha creat un estat d’il·lusió, la independència engresca, fins i tot més enllà del sentiment nacional. La independència és “una força”, un ideal, a què votar, perquè en el fons la gent vol votar i, si pot ser, estar amb el guanyador. El fet que la manifestació del passat onze de setembre fos promoguda, anunciada a bombo i plateret per televisió, per un organització que no era un partit independentista i la posterior presa de postura del president Mas deixa CiU en una immillorable “pole position”.

El proper 25 de novembre pot passar el que ja va passar fa una més d’una generació, al 1984; que quan tothom preveia que les eleccions haurien de ser una cosa de tres, de tres forces que arribessin a un acord per formar majoria, el resultat va donar la majoria absoluta a CiU, i ERC va quedar reduïda quasi a una tercera part.

Poc valdrà a organitzacions com ERC intentar recollir el vot del PSC si el tsunami convergent arrasa. ERC republicana també té la memòria curta i no recorda la pluja fina, pluja fina que els va calar fins al moll de l’os, encara els dura el constipat. Si ERC republicana és intel·ligent jugarà la carta de la rotunditat independentista de la necessitat que el procés sigui per ahir, no per demà. Si juga la carta social, si juga a les esquerres no se’n sortirà.

Els que reflexionen sobre temes política no s’adonen que la gran majoria de la gent és molt més simple, que no vol dir pas poc intel·ligent, i s’adonen de la disbauxa que les esquerres als ajuntaments, diputacions i la pròpia Generalitat varen propiciar, del significat de les polítiques socials, polítiques socials que no varen arribar a una gran massa de la gent que amb el seu vot ara ha de decidir el futur de Catalunya. Per això, malgrat les retallades, CiU incrementarà el nombre de vots.

Si el debat vol introduir temes com dretes o esquerres, o succedanis de gust desconegut com el federalisme fracassarà com a tal debat. La gent està il·lusionada i veu en la independència una millora en molts aspectes.

L’independentisme és transversal. S’entenen les dificultats per bastir una gran coalició independentista, que seria el raonable. Llavors, si finalment no hi és, jugarà el factor cavall guanyador, que ningú no es pensi el contrari.

No hi ha Comentaris

La independència de Catalunya afavorirà el món

Després d’haver exposat, en els dos articles anteriors, les raons per les quals la independència de Catalunya afavorirà Espanya i Europa, respectivament, cal assenyalar també els aspectes en què la nostra llibertat serà un benefici per al món sencer.

Catalunya, com qualsevol nació, ha de poder mostrar-se al món, però és important destacar que també el món necessita conèixer, de forma directa i lliure, la catalanitat com a tal. Fins ara, Espanya ha impedit, per tots els mitjans al seu abast, que el món pugui identificar Catalunya com una nació, com un poble, en tots els àmbits: la identitat, la cultura, la llengua, l’art, l’esport, el comerç, la vida social, etc.

Pau Casals, Joan Miró i Antoni Gaudí, tres grans mestres universals que han fet millor el món amb el seu art, per exemple, són incomprensibles sense atendre a la seva insubornable catalanitat. Definir Gaudí com a “arquitecte espanyol” dificulta l’adequada comprensió d’algunes de les seves solucions constructives, sovint basades en la tradició catalana i arrelades en l’arquitectura medieval del país. El cas de Miró encara és més rotund: el país mateix o la negror del franquisme apareixen als seus quadres. Casals, en canvi, és diferent perquè la música és un art especial, però només cal conèixer una mica la seva biografia per a veure-ho clar. La seva oposició a Franco no fou tan sols contra una dictadura, sinó també en defensa de la llibertat de Catalunya, una causa per a ell indestriable de la democràcia i de la pau. Una Catalunya lliure podrà projectar-los adequadament i fer més accessible la seva aportació a l’art universal. Això beneficiarà el món perquè tots aquests personatges no encaixen bé en l’ésser espanyol i no es poden entendre com a tals.

A més, un món convuls com el nostre necessita exemples d’èxit de la democràcia i la pau. La del passat 11 de setembre de 2012 és possiblement una de les manifestacions multitudinàries en què es va donar aquest exemple amb una reivindicació cívica, pacífica i unitària a favor de la llibertat d’un poble. Algú l’ha comparada amb la cèlebre marxa sobre Washington encapçalada per Martin Luter King. No ho sé pas. Segons sembla, la manifestació nordamericana va aplegar l’any 1963 unes 200.000 o 250.000 persones. Eren altres temps i potser no hi havia tanta tradició de mobilitzacions ciutadanes.

En tot cas, la manifestació de Barcelona fou una marxa sense un lideratge carismàtic com el del reverend King, i a Barcelona fou el poble català mateix qui va agafar les regnes del seu destí col·lectiu. El món del segle XXI, després dels desastres de què hem estat testimonis a tots els continents, necessita una victòria de la gent, de la democràcia. Materialitzar el clam dels catalans obrirà la porta a les esperances de milions de persones que viuen sota la injustícia, l’explotació o, en definitiva, la manca de llibertat. Un poble lliure més al món és un triomf de tota la humanitat.

No hi ha Comentaris

La independència de Catalunya afavorirà al món

Després d’haver exposat, en els dos articles anteriors, les raons per les quals la independència de Catalunya afavorirà Espanya i Europa, respectivament, cal assenyalar també els aspectes en què la nostra llibertat serà un benefici per al món sencer.

Catalunya, com qualsevol nació, ha de poder mostrar-se al món, però és important destacar que també el món necessita conèixer, de forma directa i lliure, la catalanitat com a tal. Fins ara, Espanya ha impedit, per tots els mitjans al seu abast, que el món pugui identificar Catalunya com una nació, com un poble, en tots els àmbits: la identitat, la cultura, la llengua, l’art, l’esport, el comerç, la vida social, etc.

Pau Casals, Joan Miró i Antoni Gaudí, tres grans mestres universals que han fet millor el món amb el seu art, per exemple, són incomprensibles sense atendre a la seva insubornable catalanitat. Definir Gaudí com a “arquitecte espanyol” dificulta l’adequada comprensió d’algunes de les seves solucions constructives, sovint basades en la tradició catalana i arrelades en l’arquitectura medieval del país. El cas de Miró encara és més rotund: el país mateix o la negror del franquisme apareixen als seus quadres. Casals, en canvi, és diferent perquè la música és un art especial, però només cal conèixer una mica la seva biografia per a veure-ho clar. La seva oposició a Franco no fou tan sols contra una dictadura, sinó també en defensa de la llibertat de Catalunya, una causa per a ell indestriable de la democràcia i de la pau. Una Catalunya lliure podrà projectar-los adequadament i fer més accessible la seva aportació a l’art universal. Això beneficiarà el món perquè tots aquests personatges no encaixen bé en l’ésser espanyol i no es poden entendre com a tals.

A més, un món convuls com el nostre necessita exemples d’èxit de la democràcia i la pau. La del passat 11 de setembre de 2012 és possiblement una de les manifestacions multitudinàries en què es va donar aquest exemple amb una reivindicació cívica, pacífica i unitària a favor de la llibertat d’un poble. Algú l’ha comparada amb la cèlebre marxa sobre Washington encapçalada per Martin Luter King. No ho sé pas. Segons sembla, la manifestació nordamericana va aplegar l’any 1963 unes 200.000 o 250.000 persones. Eren altres temps i potser no hi havia tanta tradició de mobilitzacions ciutadanes.

En tot cas, la manifestació de Barcelona fou una marxa sense un lideratge carismàtic com el del reverend King, i a Barcelona fou el poble català mateix qui va agafar les regnes del seu destí col·lectiu. El món del segle XXI, després dels desastres de què hem estat testimonis a tots els continents, necessita una victòria de la gent, de la democràcia. Materialitzar el clam dels catalans obrirà la porta a les esperances de milions de persones que viuen sota la injustícia, l’explotació o, en definitiva, la manca de llibertat. Un poble lliure més al món és un triomf de tota la humanitat.

No hi ha Comentaris

Ara és l’hora, segadors; ara és hora d’estar alerta!

Companys i companyes,

És ben cert que tenim la sort de poder viure uns moments de gran transcendència per al futur del nostre país. Tots aquells que el proppassat dia de la Diada nacional vàrem sacsejar el calendari polític de manera modèlica i exemplar, també –potser sense ser-ne conscients– vàrem contribuir a escriure una singular i inèdita pàgina de la nostra història.

Alguna cosa està passant des de llavors, i més coses que passaran; sens dubte s’albiren grans esdeveniments que poden refermar el nostre lliure esdevenir i definitivament permetre’ns de continuar escrivint les nostres pàgines futures.

Mai abans no ho havíem tingut tan a prop. Aquest és el moment que estàvem esperant, aquell moment que els nostres avantpassats podien haver somiat, però que, al cap i a la fi, potser només els semblava poca cosa més que un somni inabastable.

I ara està tot a les nostres mans: el proper dia 25 de novembre podem tornar a mostrar al món que som nosaltres qui escrivim la nostra història a cops de seny empesos per la rauxa, i que sí que podem triar el nostre futur. Per a fer-ho, i parafrasejant metafòricament el nostre himne nacional, cal que “esmolem ben bé les eines”; cal que tothom qui estimi el país i vulgui un futur lliure faci ús del seu dret a escollir.

I és que  quan a Catalunya hem mostrat la nostra ensenya -continuant amb el nostre himne– l’enemic s’ha posat a tremolar. És per això que ara des de les Espanyes s’erigeixen alguns castissos, gallards i gentilhomes que profereixen braus discursos sorgits del més profund de les seves gònades. Que bramin, que bramin! Al cap i a la fi -com deia el meu avi- “els brams d’ase no pugen al cel”.

Aquest és un senyal evident que anem pel bon camí i que estem començant a segar cadenes!

Per tot això, el proper dia 25 de novembre hem de ser un poble unit per decidir el nostre futur lliure. Però fins llavors, tots podem fer pedagogia i ajudar a decidir als indecisos, transmetre la il·lusió als porucs i fer que el nostre missatge unitari d’independència esborri qualsevol bram que pretengui encara forjar algunes cadenes.

Ara sí que és quan el país ens necessita a tots i totes més que mai.

Visca Catalunya Lliure!

No hi ha Comentaris

Reagrupament reitera la voluntat de bastir una gran coalició liderada pel president Mas

Des de la transversalitat està al costat totes les forces polítiques que defensin el procés iniciat cap a l'Estat propi  

Considera que aquestes eleccions el president  Mas n'ha de sortir reforçat

La Junta Directiva Nacional de Reagrupament, reunida durant tot aquest matí a la seu nacional de Barcelona, ha reiterat, tal com ja va fer públic el passat Onze de Setembre, la voluntat de bastir una gran coalició liderada pel president Mas en el procés iniciat cap a l'Estat propi. Des de la transversalitat, Reagrupament està al costat totes les forces polítiques que defensin aquest procés.

En aquest sentit, treballarà sense descans per forjar aquesta gran coalició. Reagrupament considera que el president Mas, per portar endavant aquest procés, ha de sortir reforçat en les pròximes eleccions del 25 de novembre.

L'associació independentista també ha enllestit els detalls de la 5a Assemblea Nacional, que tindrà lloc al Sucre de Vic el 21 d'octubre.

No hi ha Comentaris

El català amb el futur d’Espanya a les seves mans (article del Financial Times)

És estrany, fins i tot a Espanya, que el Parlament debati el perquè de la Guerra de Successió espanyola, generalment entesa com una lluita per l'equilibri de poder a Europa a principis del segle XVIII. Tal com els diputats del Govern espanyol van indicar als seus homòlegs catalans aquesta setmana, no va ser una guerra de secessió, encara que quan va acabar, després d'haver jugat al bàndol perdedor, Catalunya va ser desposseïda dels atributs d'autogovern. La història és sempre viva a Espanya.

Artur Mas, el president de la Generalitat de Catalunya acabava de sortir d'una reunió a Madrid amb les mans buides -davant la impossibilitat absoluta de negociar un nou pacte fiscal amb Mariano Rajoy, el president del Govern espanyol. Inevitablement, Mas va dir que s'havia malbaratat una "oportunitat històrica" ​​per assegurar que Catalunya encara podria cabre còmodament dins d'una Espanya plurinacional.

De tornada a casa, en el seu propi parlament a Barcelona, ​​el senyor Mas va convocar eleccions anticipades, que segurament es convertiran en un substitut de referèndum sobre la secessió de Catalunya respecte d'Espanya i -en cas que Madrid no hi estigués prestant atenció- Barcelona va votar a favor de convocar un autèntic plebiscit sobre el dret de Catalunya a l'autodeterminació. Una crisi constitucional en tota regla, en la qual la supervivència d'Espanya com a Estat-nació dins de les seves fronteres actuals està en joc, xocarà ara frontalment amb la crisi financera de la zona euro.

Els arguments d'aquesta disputa familiar són complexos i sovint tendenciosos, però, estan esdevenint viscerals, a mesura que la política sobre la identitat comença a desbordar el debat raonat. No obstant això, el senyor Mas no és un probable capdavanter de l'independentisme revolucionari.

Fins ara, Mas sempre ha semblat que es situava dins del nacionalime convencional de la coalició Convergència i Unió, l'encarnació mateixa de la burgesia catalana i els seus valors mercantils tradicionalment prudents. CiU ha dominat Catalunya des que l'autonomia va ser restaurada després de la dictadura franquista a la fi de 1970. En la política catalana és proverbial l'ambigüitat de CiU sobre la independència, i en l'àmbit espanyol la seva transversalitat política, capaç d'aliar-se tant amb l'esquerra com amb la dreta a Madrid.

El senyor Mas va arribar al poder, com el senyor Rajoy, en el seu tercer intent el 2010. Amb una trajectòria de tecnòcrata, va ser elegit amb la promesa d'obtenir un millor tracte pressupostari de Madrid. En síntesi, el govern català vol el poder de cobrar els seus propis impostos, cosa que els bascos ja fan. Amb l'autonomia fiscal com a nucli del seu autogovern, els bascos han ressuscitat l'economia del seu moribund cinturó industrial convertint-lo en un centre de tecnologia, cosa que l'ha fet esdevenir la regió més pròspera d'Espanya. Catalunya, en canvi, ha retrocedit posicions en benestar.

Amb una economia de la mida de Portugal, Catalunya s'ha endeutat més que qualsevol altra regió. Dirigents i economistes catalans afirmen que seria solvent si tinguessin un acord similar als bascos, que transfereixen a la Hisenda espanyola fins a deu vegades menys per habitant que ells. Catalunya, diuen, lliura a Madrid al voltant de 18 mil milions d'euros a l'any, o el 9 per cent de la producció econòmica -una quantitat que supera les exigències d'una transferència equitativa a les regions més pobres, que molts sistemes federals situen al voltant de la meitat d'aquest nivell.

Així, mentre llança una marxa forçada cap a la sobirania nacional, el senyor Mas es troba pidolant al senyor Rajoy un rescat financer de 5.000.000.000 €. Si això fos qüestió només de diners, el líder català de mandíbula quadrada semblaria una mica ximple.

Però el sentiment independentista que ara Mas està tractant de canalitzar va començar a créixer molt abans de l'inici de la crisi financera. El clam per la independència va ocupar la centralitat política després que les millores de l'autonomia catalana, engegades pel Govern regional socialista el 2006 i ratificades pels parlaments català i espanyol, fossin eliminades pel Tribunal Constitucional a Madrid. L'estratègia de Mas amb el pacte fiscal que el govern de centre-dreta del senyor Rajoy no toleraria mai ara sembla un trampolí tàctic per a impulsar un moviment cap a una sobirania més àmplia. Com d'àmplia es va posar de manifest a una sorpresa Espanya aquest mes durant la Diada -la commemoració anual de la derrota de Catalunya el 1714- quan més d'un milió d'independentistes van prendre els carrers de Barcelona. Però, el senyor Mas està liderant o seguint aquesta onada aparentment elemental?

Home auster, disciplinat i catòlic practicant, Artur Mas, ara de 56 anys, va estudiar al Liceu Francès de Barcelona -cosa que li va donar un gust per la poesia simbolista i les frases recargolades- abans de la seva formació com a economista. No té pedigrí antifranquista, tot just va unir-se a CiU el 1987, però ràpidament va esdevenir l'hereu ungit per Jordi Pujol, que va dirigir la Generalitat entre 1980-2003. El senyor Pujol representava el catalanisme, el qual, a diferència de l'independentisme, intentava construir la cultura, la llengua i la identitat històrica de Catalunya dins dels confins de l'Estat espanyol.

L'esbudellament constitucional de l'estatut d'autonomia reformat va persuadir el senyor Mas, així com el senyor Pujol, el seu antic mentor, que Catalunya havia de seguir el seu propi camí.

"Mas sempre ha volgut la independència, però la decisió [del tribunal] de deixar la paraula 'nació' fora de la llei va ser l'última gota", diu Edward Hugh, economista i antic resident a Catalunya. "La proposta de pacte fiscal realment només era una forma d'aconseguir més amplis sectors de la societat catalana darrere d'ell. Després va venir la manifestació [de la Diada] i el descobriment que una àmplia franja transversal de la societat no era darrere seu, sinó davant seu. Crec que en aquest moment Mas va fer el salt -veu la història davant seu, i vol intentar atrapar-la".

Rajoy farà tot el possible per assegurar-se que no pugui. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va advertir dijous que només l'Estat espanyol pot legalment convocar un referèndum. "No tan sols existeixen els instruments jurídics i institucionals per evitar un referèndum, aquí hi ha un govern que està disposat a utilitzar-los", va dir amenaçadorament.

La història, sens dubte, tindrà alguna cosa a dir en el resultat. "Els líders són persones que interpreten el significat de cada moment històric", va dir el senyor Mas en la seva investidura, i també "és deure del Govern no tancar les portes a la voluntat d'un poble".

No hi ha Comentaris

100 anys amb Pere Calders

Ara fa 100 anys, el 29 de setembre de 1912 va nèixer Pere Calders. Sens dubte, Calders és un dels grans autors catalans del segle XX i un dels grans escriptors europeus de la seva època. Afortunadament, podem continuar gaudint de les seves obres, especialment les de narrativa. Però Pere Calders també va conrear altres gèneres com l'assaig -és autor d'una interessant biografia sobre Josep Carner-, l'article periodístic i el gènere epistolar, com. Per commemorar el seu centenari reproduïm un article seu titulat "Estem de moda" que, tot i ser publicat a la revista Canigó  l'agost de 1981, conserva una gran actualitat.

Estem de moda

Tanmateix, sembla que estem de moda. I és que hi ha una qüestió de fons: de tant en tant, sobretot quan el carro va pel pedregar amb més sotracs que de costum, es recorden dels catalans i ens convoquen a asseure'ns al voltant d'una taula per veure si lliguem conversa. Es tractaria d'indagar si, entre tots, podem arribar a construir un Estat que no coixegi, que no faci riure, que pugui ésser pres seriosament per la resta d'Europa. La història recent ha demostrat que els catalans acudim sempre de bona fe a aquesta crida, però també s'ha fet evident que els altres o no ho entenen o no s'ho prenen de veres i estan convençuts que ens faran picar fàcilment, perquè ells són murris, llestos, espavilats i valents. Els altres, infeliços, només som perifèrics.

Pere Calders. Canigó , 8 d'agost de 1981

Més informació:

No hi ha Comentaris

Arribat el moment

Per si encara hi ha algú que no n'estigui al cas, recordem que l'expresident d'Extremadura i actual secretari general del PSOE extremeny, Guillermo Fernández Vara, va escriure al seu blog "El cuaderno de Guillermo" que si Catalunya s'independitza haurà de retornar els 150.000 extremenys que han vingut aquí durant l'últim mig segle. La peça du per títol "Que tornin el que es van endur" i, entre moltes altres coses, s'hi llegeix, referint-se al president Mas: "No sé pas què passarà, crec que ni ell no ho sap, i és ben greu sotmetre en plena crisi Catalunya i la resta d'Espanya a unes eleccions amb un programa electoral basat en la independència i no en l'ocupació, les empreses, l'educació o la sanitat. Però, si algun dia aconseguís el seu objectiu, el president hauria de tornar abans el que es van emportar fa ara trenta o quaranta anys. No em refereixo a riqueses materials sinó a éssers humans. 150.000 persones que ens van ser sostretes, més els seus fills i els seus néts. No dic res més. Van néixer a Espanya, en una part anomenada Extremadura, que no els podia donar menjar perquè algú així ho va decidir. I se'n van anar a una altra part d'Espanya, Catalunya, perquè el mateix algú així ho va decidir. Arribat el moment, sisplau, que abans ens els tornin".

Com que seria ben injust que Catalunya només retornés els immigrants extremenys i no tots, sense distinció d'origen, calculo que -"arribat el moment", com diu ell- el procediment s'aplicarà també a la resta d'immigrants, tant als provinents d'Espanya com de la resta del món, començant pels andalusos, que van ser tan nombrosos que durant dècades Televisió Espanyola definia Catalunya com "la novena província d'Andalusia". La meva mare -andalusa de Huéscar- sempre m'havia explicat que no se l'havia endut ningú, sinó que va ser ella qui va decidir marxar d'aquell poble de l'altiplà de Granada, fugint del que considerava un món infestat de cacics, irrespirable, però ja se sap que de vegades la gent -inclosos els pares- tenen una percepció equivocada de les coses. En qualsevol cas, estic disposat a recuperar les cendres del seu cadàver, destriar-les amb cura de la terra amb la que sense cap mena de dubte després d'anys deuen haver-se barrejat i enviar-l'hi a qui calgui. ¿Al president de la Junta d'Andalusia, potser? I, com que veig que Fernández Vara diu que als fills dels que van emigrar també ens han de retornar, ¿jo, què faig? De pare català i mare andalusa, ¿em tallo en dos i envio mig cos a Granada i deixo aquí l'altre mig? ¿Tallo en horitzontal o en vertical? Si en horitzontal, ¿prefereixen el tros de cintura cap avall o el de cintura cap amunt? I, si tallo en vertical, ¿els envio la part dreta o l'esquerra? En el meu cas els recomanaria triar la part esquerra, perquè a la dreta hi tinc el fetge i no crec que a aquestes altures estigui en gaire bon estat.

No hi ha Comentaris

Joan Carretero: “Estem molt contents perquè el full de ruta que vam escriure fa 3 anys s’està complint fil per randa”

El president de Reagrupament, Joan Carretero, ha participat aquest divendres al programa L'oracle  de Catalunya ràdio. Carretero ha començat expressant la seva satisfacció pel moment que s'està vivint ara a Catalunya tot constatant que "estem molt contents perquè el full de ruta que vam escriure fa 3 anys s'està complint fil per randa".

Joan Carretero també ha manifestat que "estem a disposició del president de la Generalitat per al que calgui", tot valorant l'important pas que ha donat el president Artur Mas en convocar eleccions avançades a Catalunya -de marcat to plebiscitari- i haver impulsat l'exercici efectiu del dret d'autodeterminació perquè el poble català pugui votar sobre el seu futur a la propera legislatura.

Altres frases de Joan Carretero:

  • "Estem a l'Estat espanyol, no pas al Canadà ni a la Gran Bertanya. En algun moment s'ha de saltar el semàfor vermell."
  • "Espanya no ha autoritzat un estatut de fireta, no accepta modificar el sistema de finançament...; per tant, no autoritzarà mai un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, que hauria de firmar el Rei".
  • "El català és considerat un espanyol de Catalunya i aquí no es pot negociar res".
  • "El Parlament ha de fer un acte de sobirania, ha de declarar la independència i fer un referèndum amb la legalitat catalana, no pas l'espanyola".
  • "Pretendre fer un referèndum amb la legalitat d'Espanya és impossible. No hi ha cap voluntat a Espanya, més que de sotmentiment dels catalans".
  • "Si els catalans decidim nosaltres, votant nosaltres; aquesta és una actuació democràtica."
  • "En un món globalitzat, convé poder prendre les pròpies decisions i defensar els nostres interessos."
  • "El que farem és allò que entenem que vagi més bé per a la nostra pàtria."
  • "Esperem que Artur Mas surti reforçat d'aquestes eleccions i sigui generós."

Més informació:

Joan Carretero a Cat Ràdio

No hi ha Comentaris