Arxiu setembre, 2012

Diari d’un català abans de ser lliures. Comença el compte enrere

Avui som dimarts 25 de setembre del 2012. Fa 14 dies del #11s2012. Avui les infermeres m'han despertat més tard. A tres quarts de set he rebut les primeres cures i a les set he esmorzat.

Cap a les vuit he anat a fer la visita al metge. Avui hi havia el cap de la metgesa d'ulls verds freds. Ha vist quelcom que ella no hi havia vist i he preguntat si era greu. M'ha dit que no, però que hauria d'estar un dia més a l'hospital. Demà ho tornarà a avaluar i si tot evoluciona correctament podré tornar a casa. De moment la retina està ben aferrada i pel que he entès amb el poc alemany és que la lent nova del cristal·lí necessita acabar-se de posar bé.

Pel que fa a la situació de Catalunya, llegint els mitjans, escoltant les tertúlies i el que es comenta en el Twitter, hi veig un cert nerviosisme vers si el Parlament de Catalunya serà capaç de pronunciar-se a l'alçada de les circumstàcies després del clam sortit de la societat civil el #11s2012.

Les pressions que CiU rep per totes bandes, els precedents històrics de renúncies o pactes aparentment bons, però que mai s'han complert o també les lluites partidistes que acaben limitant la cerca d'una unitat de pronunciament, fa que sigui ben lògic que, per part de molts catalans, hi hagi desconfiança.

A les 4 he posat Catalunya informació al iPhone i he escoltat tot el discurs del MHPresident Mas. M'he emocionat, he plorat, he donat cops a la taula i al final he cridat en silenci però molt fort: Visca Catalunya Lliure! Mentiria si digués que no tenia dubtes, però més amb CiU que amb el MHP Mas. La seva reacció després de la manifestació a Madrid com a la ràdio ABC punto, vaig veure clar que Mas havia pres la determinació d'aconseguir l'Estat català. El dubte era si podria resistir els atacs interns i externs.

Amb aquest discurs no només m'ha confirmat que ho ha fet, sinó que quan ha dit que no es presentarà de nou per ser president si no s'aconsegueix en aquesta propera legislatura l'autodeterminació de Catalunya, em confirma que no l'aturarà ningú. Gràcies a això, Mas s'ha tret de sobre qualsevol intent de xantatge politic. Ara és totalment lliure d'anar fins el final sense haver d'avaluar les conseqüeècies polítiques per a la seva persona.

També lògicament servirà per frenar les disputes partidistes com ell ha dit, però també per reforçar la seva candidatura per liderar-lo. Com també restar els seus adversaris. És lògic que així sigui, són les regles del joc democràtic.

Jo ho trobo molt bé i molt intel·ligent. És una demostració que estem en molt bones mans.

Ara farà falta veure les reaccions dels altres partits. Confio que estaran a l'alçada tant ERC, SI i Laporta. No tant Iniciativa i gens el PSC.

També desitjo que l'Assemblea continui com ara, sense caure en cap pronuncionament a favor de cap partit, mentre alhora s'erigeix en la veu per recordar la voluntat del poble català expressada el #11s2012.

El compte enrere ha començat cap a la llibertat de Catalunya

Endavant les atxes!

No hi ha Comentaris

L’hora de les grans aliances

Després de la gran manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 res no tornarà a ser igual. Els esdeveniments s’estan precipitant d’una manera que era difícil de preveure fa tan sols un parell de mesos, i sembla que el govern de Catalunya ha fet un pas endavant en el camí de la sobirania que molts tampoc no ens imaginàvem, almenys que el fes d’una manera tan ràpida. S’estan donant, per tant, les condicions idònies perquè aquest país faci finalment un cop de cap a favor de l’estat propi. En la multitudinària manifestació de la Diada, el poble, la gent, va fer un mandat als partits polítics, almenys a aquells que tenen clar que la nostra nació té dret a decidir el seu futur en llibertat. Els van dir que ja havia arribat l’hora de posar en marxa el procés, els van dir que la ciutadania ja no pot esperar més, ja no pot suportar més l’espoli, els atacs, els insults i les preses de pèl d’Espanya.

Sembla, i dic sembla perquè en el món convergent mai no pots estar segur del tot d’aquestes coses, que finalment Catalunya té un president disposat a no arronsar-se, un president que s’ha adonat que, si va en la direcció correcta, té tot un país al darrere, un país que no tan sols el seguirà sinó que l’empenyerà perquè no defalleixi en els moments determinants. Som, a hores d’ara, doncs, en una situació immillorable perquè en qüestió de pocs anys la nació catalana esdevingui un nou estat d’Europa. Ara toca, doncs, fer les coses bé. Com? Doncs el poble, insistint en la mobilització, deixant clar als nostres representants polítics que ara no ens conformarem amb molles, amb acords ridículs amb Madrid, ara ja no; i en això l’ANC té un paper important a desenvolupar. I pel que fa als partits, a les formacions que ens representen a les institucions, doncs fent avançar el projecte allà on tenen representació: Parlament, ajuntaments, consells comarcals…

Tots plegats, i anant en la mateixa direcció, podem fer que aquest poble sigui imparable i fóra bo que finalment els catalans ho tinguéssim clar, malgrat els esgarips i les amenaces dels espanyols, que, sens dubte, hi seran i que no ens han d’atemorir, per la senzilla raó que no hi poden fer res, tan sols intentar espantar-nos. Sigui com sigui, i malgrat els intents desesperats que hi ha hagut els últims anys per impedir-ho, i els errors propis i aliens, l’independentisme, el dret a decidir, l’estat propi… tornen a estar en el centre del debat polític; la manifestació de l’Onze ha situat la nació catalana en la primera posició de la llista de països que aspiren a esdevenir estat, per davant d’Escòcia, el País Basc, Flandes…

A Espanya ho saben i al món també, i això ho hem d’aprofitar, no podem deixar passar aquesta oportunitat; al llarg de la història ja se’ns han escapat massa trens i aquest no se’ns pot escapar. Entrem en una fase política molt interessant, decisiva, i ara ens cal saber fer les coses bé. Si, com tot sembla indicar, el president Mas torna amb les mans buides de Madrid després de la seva reunió amb Rajoy, aquí ara ja tothom sap que no ens podem quedar amb els braços plegats com si res no hagués passat i conformar-nos a continuar gestionant l’escadussera autonomia que tenim. El poble, la ciutadania, els milers i milers de persones que després de l’Onze de Setembre continuen mantenint les seves estelades en finestres i balcons no ho perdonarien. Caldrà accelerar el procés, i la millor manera de fer-ho és convocant unes eleccions que ja no haurien de ser unes eleccions més al Parlament de la comunitat autònoma espanyola de Catalunya, sinó unes eleccions constituents, plebiscitàries. Les catalanes i els catalans, en aquests comicis, haurien de saber què voten i qui voten; s’haurien d’acabar les ambigüitats i tothom hauria de poder triar entre unionisme o independentisme.

L’unionisme, tenint en compte les declaracions patètiques i ridícules que estem sentint aquests dies, el representaran el PSC –cada vegada més federació catalana del PSOE–, el PP –amb una Sánchez-Camacho cada cop més histèrica i descentrada– i Ciudadanos –com més va més esperpèntics i extraterrestres–, uns partits que han quedat totalment fora de joc i absolutament superats pels esdeveniments. I pel que fa a l’independentisme, aquí és on tenim l’assignatura pendent. Serem capaços, tenint en compte tot el que està passant: que la conjuntura és immillorable, que si ho fem bé podem tenir la independència a tocar… de saber sumar?

Si fa dos anys l’objectiu principal de les formacions independentistes era assegurar la seva presència al Parlament, ara la situació és absolutament diferent. No és el moment de l’actuació partidista, no és el moment d’estratègies de curta volada… ha arribat l’hora dels grans acords, de les grans aliances, d’assegurar una majoria parlamentària a favor de l’estat propi que faci possible que tot això no tingui marxa enrere. Si fem les coses bé, i tenint en compte les enquestes que ja estan circulant, una majoria sobiranista a la cambra catalana es podria situar per sobre dels 90 diputats, mentre que l’unionisme amb prou feines arribaria a una quarantena d’escons; és a dir, el procés cap a l’estat propi tindria el suport de dos terços del Parlament de Catalunya, una majoria prou àmplia per afrontar tot el procés, una majoria més que suficient perquè tots aquells que, per refredar el procés, per rebaixar l’entusiasme, sempre apel•len a la necessitat d’una gran majoria independentista que no divideixi el país en dues parts gairebé iguals –un fet que insistentment totes les enquestes desmenteixen, ja que reflecteixen més de 30 punts de diferència entre els partidaris de la independència i els defensors d’una Catalunya espanyola– estiguin tranquils.

Fa pocs dies, el president de Reagrupament, Joan Carretero, va dir que si el govern de CiU estava decidir a tirar endavant el procés cap a l’estat propi, aquesta formació li donaria suport de manera incondicional. El líder d’ERC, Oriol Junqueras també ha allargat la mà al president de la Generalitat si avança en la direcció correcta. Jo crec que aquest és el camí, cal que tots els que defensem el dret a decidir, tots els que volem que a la cambra catalana s’hi proclami la independència en un temps relativament curt estiguem disposats a deixar en un segon terme els legítims interessos de partit i posem el país al davant.

No hi ha Comentaris

Reagrupament crida la ciutadania a donar suport incondicional al president de la Generalitat

Reagrupament independentista considera que avui s'ha viscut un dia per a la història. El president de la Generalitat s’ha posat al capdavant del procés per assolir la llibertat del poble de Catalunya.

Reagrupament, fidel al compromís contret en el procés d’assoliment de la llibertat i de la dignitat de Catalunya, manifesta el seu suport incondicional a aquest procés i demana a tota la ciutadania i a totes les organitzacions polítiques que hi donin suport i acompanyin el president de la Generalitat en aquest moment crucial per a la història del nostre país.

Avui s’inicia el tram final del camí que ens ha de portar a ser un nou estat d’Europa. 
Tots els ciutadans hem d’estar preparats per participar del procés d’autodeterminació del nostre país.

Ara sí, ara toca! El futur és nostre!

Informacions relacionades:

No hi ha Comentaris

Espanya perd Catalunya, com va dir Unamuno

La Diada del 2012 marca la fi de 140 anys de pactisme català per modernitzar l'Estat i fer encaixar la diversitat multicultural d'Espanya. Així de contundent és el missatge de la massiva manifestació sobiranista de Barcelona. Un clam popular, tan menyspreat i minimitzat per bona part de la premsa madrilenya com ressaltat per la premsa internacional. També certes veus de l'esquerra espanyola culta han mostrat incomprensió, hilaritat i paternalisme possessiu contra aquesta demostració de força del sobiranisme català.

Primer t'ignoren, després es riuen de tu i quan t'ataquen, guanyes. Amb aquestes tres fases, el sobiranisme no violent de Gandhi resumia les reaccions en contra que rebia l'Imperi britànic. Eren altres temps i altres latituds però el marc mental dels que se senten superiors sembla ser el mateix arreu i sempre.

El catalanisme que propugnava la solució federal d'Espanya, amb Pi i Margall al capdavant, es remunta a la molt oblidada I República (1873), fa ara 140 anys. El somni federal de Pi i Margall, inspirat en Proudhon i el seu ideari cooperatiu, marca l'inici de la contínua influència catalana en l'articulació institucional de l'Espanya contemporània. Una influència modernitzadora sempre mal assumida i menyspreada per unes elits madrilenyes i provincials acomplexades davant del fet català, aquesta alteritat i nèmesi de l'Espanya vuitcentista, de tron, sabres i altar.

Assumint, a la llarga, la dualitat incompatible entre l'ànima castellana i la catalana, Miguel de Unamuno reconeixia en carta a Manuel Azaña (1918): "És just, doncs, que Espanya perdi ara Catalunya. I la perdrà, no tinc cap dubte que la perdrà. La federació no és més que una fulla de parra". Gairebé un segle després, Unamuno és profètic. Això sí, un segle sinuós i aspre que no ha resolt ni la "conllevancia" orteguiana entre Espanya i Catalunya ni els problemes de la identitat espanyola i la seva memòria històrica, tolerant un mapa de fosses de la Guerra Civil que avui fa venir esgarrifances. Però, ja saben, aquí els crims del franquisme no es toquen i els arxius de Salamanca eren un dret de conquesta fins fa dos dies.

L'actual Estat de les autonomies, dissenyat per a dissoldre les reivindicacions nacionals de Catalunya i País Basc com reconeixia Esperanza Aguirre sense rubor, és una altra fulla de parra caducada, inviable i deslegitimada que no pot dissimular la realitat del seu fracàs. Davant del món i dels mercats internacionals, el model autonòmic espanyol dista molt de ser funcional, eficient i federal. Una cosa molt pròpia d'unes elits que mantenen vetat qualsevol canvi o reforma constitucional per diferenciar quines són nacionalitats i quines són regions, atribuint i delimitant models d'autogovern i cooperació mútua, un Senat territorial efectiu i un model fiscal eficient i solidari. D'això res.

La intocable i sagrada Carta Magna (votada només per un terç dels espanyols avui vius) només es reforma per la porta de darrere, sense debat ni referèndum, per constitucionalitzar el sostre de dèficit (2011) assumint, per dictat de Berlín, un tòtem neoliberal que abans era indigest per a la socialdemocràcia. Hi ha reformes i reformes.

Davant la secular intolerància i poca traça de la dreta per assumir la plurinacionalitat de l'Espanya real, l'esquerra espanyola no ha contraposat un projecte històric alternatiu, modernitzador i cohesiu. Ni va adoptar mesures per desinflar el paradís artificial de "l'España va bien " amb salaris baixos i sense gairebé impostos, ni va construir un relat consistent de justícia territorial i reconeixement de la diversitat més enllà de l'artifici de l'Espanya plura l, martingala creada pel màrqueting d'un sol ús de la qual no queda res.

Ja el 1999 diuen que Felipe González va confessar a Pasqual Maragall que al poble espanyol li costava molt assumir nous conceptes. El federalisme asimètric no suposava un, sinó dos conceptes inassolibles i complexos per a la baixa cultura política dels ciutadans, segons ell. D'aquell paternalisme protector i de renúncia, en vénen aquests fangs.

L'any 2000 la factoria ideològica del PP va actualitzar la consigna gramsciana de la lluita contínua per l'hegemonia discursiva i mediàtica i va treure del barret de copa el patriotisme constitucional. Dos en un. Ni es toca la Carta Magna ni la integritat de l'única nació-pàtria dels espanyols. Dos conceptes que, pel que sembla, han penetrat a fons i connectat amb l'ànima espanyola millor del que suposaven alguns. Fins al seu pare intel·lectual, Jürgen Habermas, al·lucinava de la capacitat vampírica de la dreta espanyola que, per a rematar la feina, va estigmatitzar l'Estatut català com una impuresa heterodoxa desplegant una catalanofòbia que rendia vots.

No hi ha cap sistema federal en què les regions més riques contribueixen al fons de solidaritat fins a quedar empobrides i amb pitjors serveis públics i de benestar que la resta de regions a les quals ajuda. A Alemanya i als Estats Units les regions riques no passen del 4% del seu PIB en transferències de solidaritat. Catalunya aporta cada any a Espanya un 8% del seu PIB, uns 16.000 milions d'euros, acumulant així un deute de 42.000 milions a causa d'un sistema disfuncional i irracional de finançament que, a sobre, la deixa amb menor inversió en polítiques socials i educació que la resta.

El dèficit fiscal acumulat acaba convertint-se en dèficit social i castiga injustament les classes populars catalanes. Un exemple, només un 27% dels fills menors de 16 anys de famílies pobres catalanes tenen alguna forma de beca d'estudis. El capítol de beques, nominalment, està transferit però bloquejat des de Madrid. Per què la bloquegen els governs de Madrid, siguin socialistes o conservadors? Com poden perpetuar aquesta injustícia els socialistes espanyols que va en detriment de la igualtat d'oportunitats? Dels catalans pobres, però no dels pobres d'altres parts.

En paral·lel, els ciutadans comproven, indignats, com altres regions més pobres financen de manera universal i no per raó de renda, ordinadors a les escoles i altres prestacions i serveis que són i han estat inimaginables a Catalunya. Entre 1986-2006, Catalunya ha transferit 213.963.000 d'euros a les regions menys desenvolupades d'Espanya, els líders regionals ara riuen i ridiculitzen l'actual asfíxia de recursos i tresoreria de la Generalitat. Per això, el model de finançament no és federal sinó depredador, espoliador i regressiu.

Farts de la ingratitud, de la ignorància i dels tòpics anticatalans que es remunten a temps de Quevedo, la Diada del 2012 marca un abans i un després. No hi ha cap democràcia que permeti al seu Tribunal Constitucional revocar una norma legal i estatutària aprovada en referèndum. No hi ha cap economia i administració moderna que amagui i faci opaques les balances fiscals als seus ciutadans. Cap Estat incompleix el que dicten els tribunals i reté l'autogovern de les beques, discriminant els fills pobres de les regions més riques. Cap, excepte Espanya.

El llistat de greuges és proporcional al silenci i indiferència que rebem des de l'Espanya dialogant, oberta i cosmopolita que abans elogiava Catalunya com a motor econòmic, innovador i creatiu. No hi ha ponts, ni interès, ni voluntat de conèixer l'altre. Només faltava que Peces-Barba tornés a intimidar amb bombardejar Barcelona, ​​tal com abans va amenaçar Azaña o Fraga. Vell recurs passat de moda d'autoritat i impotència en plena globalització i rearticulació política d'Europa. Espanya està instal·lada en una altra ona, en una altra fase i en un altre temps.

Com a reacció veurem ara molts federalistes sortir dels armaris. Just quan Catalunya inaugura un nou cicle i tanca 140 anys d'esforços per construir un Estat espanyol que ha deixat de sentir com a propi. El dret a decidir s'obre pas i tremolen les teranyines d'una Espanya autonòmica en plena crisi de totes les seves institucions. D'aquells vents, aquestes tempestes de canvi, empoderament i llibertat.

No hi ha Comentaris

Joan Carretero: “Apostem per una unió de forces independentistes”

Considera que el caràcter plebiscitari de les pròximes eleccions aconsella una unió entre les formacions favorables a l'estat propi
Creu que, si s'assoleix la majoria, el Parlament ha de declarar unilateralment la independència

Joan Carretero (Tremp, 1955) lidera Reagrupament després d'abandonar ERC, on havia militat; un període en què va ocupar diversos càrrecs, com ara l'alcaldia de Puigcerdà o la conselleria de Governació. Rcat es va presentar sense èxit en les últimes eleccions al Parlament, i ara té presència en diversos ajuntaments a través de coalicions amb altres forces sobiranistes. En aquest temps, Carretero no ha deixat d'exercir de metge a Puigcerdà.

Tot s'està precipitant. Us ha agafat de sorpresa el ritme amb què avancen els esdeveniments?
No, precisament nosaltres els hauríem volgut precipitar abans. Ja ens havíem imaginat tot això que està passant; és un escenari que volíem, i ara que el tenim hi som amb totes les conseqüències. De fet, fa dos anys ens vam presentar a les eleccions precisament amb un programa que deia que havia de passar això, i proposàvem que la gent se les agafés amb un caràcter plebiscitari. El que ha passat és que tot el que havíem dit s'ha fet evident, i la gent ara veu que no hi ha altra solució que sortir d'aquesta ratera.

I ara quin escenari hi ha d'haver?
Creiem que el president ha de convocar eleccions. Tal com es va fer palès de manera explosiva l'11 de setembre, el paradigma polític a Catalunya ha canviat. Ara la gent demana tenir un estat i no pas millorar les relacions interautonòmiques. Els governs no poden ser aliens a aquest clam, i això obliga tots els partits polítics a prendre posició davant aquesta petició clamorosa de la ciutadania.

I després, cal un referèndum o una declaració unilateral, si hi ha una majoria suficient?
El Parlament és el dipositari de la sobirania del poble de Catalunya i, si hi ha la majoria suficient per fer-ho, ha de declarar la independència del país, i fer una sèrie de passos: comunicar al món que hem decidit ser lliures, crear una ponència constitucional i elaborar una constitució, aprovar-la al Parlament i ratificar-la en un referèndum. Hi ha una cosa curiosa, que és que, els que ara neguen la capacitat del Parlament de fer això, fins ara sempre deien que no calia fer un referèndum d'autodeterminació perquè la gent ja decidia quan anava a votar. Doncs fem-los cas i, per tant, és en les eleccions quan ens hem d'autodeterminar. Un referèndum haurà de ratificar tot allò que hagi decidit el Parlament.

Reagrupament es presentarà a les eleccions?
Farem el que hem fet des de la nostra creació. L'objectiu no era ser un partit més, sinó aconseguir la independència d'aquest país. Ens agradaria que no ens calgués presentar-nos perquè ja hi hagués una unió suficient de forces polítiques que tinguessin aquest objectiu, i col·laborar dins aquesta coalició. L'escenari que voldríem és el de la màxima unió política entre les forces independentistes.

Heu parlat amb altres grups?
Hem parlat des de fa temps amb altres partits, per explicar la bondat d'anar junts i aconseguir això: que els ciutadans vegin que hi ha una força potent, fins i tot amb diversos accents des del punt de vista ideològic, per aconseguir un estat. I després ja discutirem si s'han de fer polítiques més de dretes, d'esquerres o de centre.

Teniu experiència en coalicions en les municipals, amb CiU, ERC o les CUP. Són positives?
Sí, en alguns llocs més que en d'altres. Però a Olot amb CiU ens funciona bé; a Girona amb les CUP, també; amb ERC en alguns llocs, també. Des de sempre hem volgut sumar.

I veieu els altres partits disposats a una coalició sobiranista?
Ens agradaria que tothom tingués clar l'objectiu i que com més sumem més força tindrem. També entenem que els partits tradicionals tenen els seus interessos legítims. Nosaltres ens volem dissoldre quan tinguem un estat propi i d'altres volen continuar fent política. En aquest sentit, som un pèl diferents. Cal que tots els que puguem anem junts, perquè els ciutadans vegin que això va de debò. Tothom ha de mirar amb generositat pel país, i així es pot aconseguir el que calgui.

Quines condicions posa Reagrupament per entrar dins una coalició?
En posem una, que és que l'objectiu fonamental en la pròxima legislatura sigui declarar l'estat lliure de Catalunya.I una presència en llistes?És evident que ens faria il·lusió tenir un cert protagonisme, però no és una condició si ne qua non .

No hi ha Comentaris

“Apostem per una unió de forces independentistes”

Considera que el caràcter plebiscitari de les pròximes eleccions aconsella una unió entre les formacions favorables a l'estat propi
Creu que, si s'assoleix la majoria, el Parlament ha de declarar unilateralment la independència

Tot s'està precipitant. Us ha agafat de sorpresa el ritme amb què avancen els esdeveniments?

No, precisament nosaltres els hauríem volgut precipitar abans. Ja ens havíem imaginat tot això que està passant; és un escenari que volíem, i ara que el tenim hi som amb totes les conseqüències. De fet, fa dos anys ens vam presentar a les eleccions precisament amb un programa que deia que havia de passar això, i proposàvem que la gent se les agafés amb un caràcter plebiscitari. El que ha passat és que tot el que havíem dit s'ha fet evident, i la gent ara veu que no hi ha altra solució que sortir d'aquesta ratera.

I ara quin escenari hi ha d'haver?

Creiem que el president ha de convocar eleccions. Tal com es va fer palès de manera explosiva l'11 de setembre, el paradigma polític a Catalunya ha canviat. Ara la gent demana tenir un estat i no pas millorar les relacions interautonòmiques. Els governs no poden ser aliens a aquest clam, i això obliga tots els partits polítics a prendre posició davant aquesta petició clamorosa de la ciutadania.

I després, cal un referèndum o una declaració unilateral, si hi ha una majoria suficient?

El Parlament és el dipositari de la sobirania del poble de Catalunya i, si hi ha la majoria suficient per fer-ho, ha de declarar la independència del país, i fer una sèrie de passos: comunicar al món que hem decidit ser lliures, crear una ponència constitucional i elaborar una constitució, aprovar-la al Parlament i ratificar-la en un referèndum. Hi ha una cosa curiosa, que és que, els que ara neguen la capacitat del Parlament de fer això, fins ara sempre deien que no calia fer un referèndum d'autodeterminació perquè la gent ja decidia quan anava a votar. Doncs fem-los cas i, per tant, és en les eleccions quan ens hem d'autodeterminar. Un referèndum haurà de ratificar tot allò que hagi decidit el Parlament.

Reagrupament es presentarà a les eleccions?

Farem el que hem fet des de la nostra creació. L'objectiu no era ser un partit més, sinó aconseguir la independència d'aquest país. Ens agradaria que no ens calgués presentar-nos perquè ja hi hagués una unió suficient de forces polítiques que tinguessin aquest objectiu, i col·laborar dins aquesta coalició. L'escenari que voldríem és el de la màxima unió política entre les forces independentistes.

Heu parlat amb altres grups?

Hem parlat des de fa temps amb altres partits, per explicar la bondat d'anar junts i aconseguir això: que els ciutadans vegin que hi ha una força potent, fins i tot amb diversos accents des del punt de vista ideològic, per aconseguir un estat. I després ja discutirem si s'han de fer polítiques més de dretes, d'esquerres o de centre.

Teniu experiència en coalicions en les municipals, amb CiU, ERC o les CUP. Són positives?

Sí, en alguns llocs més que en d'altres. Però a Olot amb CiU ens funciona bé; a Girona amb les CUP, també; amb ERC en alguns llocs, també. Des de sempre hem volgut sumar.

I veieu els altres partits disposats a una coalició sobiranista?

Ens agradaria que tothom tingués clar l'objectiu i que com més sumem més força tindrem. També entenem que els partits tradicionals tenen els seus interessos legítims. Nosaltres ens volem dissoldre quan tinguem un estat propi i d'altres volen continuar fent política. En aquest sentit, som un pèl diferents. Cal que tots els que puguem anem junts, perquè els ciutadans vegin que això va de debò. Tothom ha de mirar amb generositat pel país, i així es pot aconseguir el que calgui.

Quines condicions posa Reagrupament per entrar dins una coalició?

En posem una, que és que l'objectiu fonamental en la pròxima legislatura sigui declarar l'estat lliure de Catalunya.I una presència en llistes?És evident que ens faria il·lusió tenir un cert protagonisme, però no és una condició si ne qua non .

No hi ha Comentaris

Enquesta: “Creieu encertada l’actuació del president de la Generalitat en convocar eleccions avançades?”

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha anunciat que convoca eleccions avançades, després de la gegantina i històrica manifestació de l'11 de setembre que fou un clam per la independència de Catalunya. Mas ha afirmat que "aquest cop no votarà el Congrés, aquest cop votarà el poble de Catalunya", fent referència a l'oferiment del president espanyol, Mariano Rajoy, que portés la proposta de pacte fiscal al Congrés de diputats de Madrid. Per això us demanem si "Creieu encertada l'actuació del president de la Generalitat en convocar eleccions avançades?"

No hi ha Comentaris

Constitució de les joventuts de Reagrupament

Gràcies a l’esforç i la dedicació d’un grup nombrós de persones que en els darrers mesos han treballat vers la mateixa direcció s’han constituït oficialment les joventuts de Reagrupament aquest mes de setembre del 2012. Els joves de Reagrupament hem decidit de crear un espai propi des del qual poder treballar junts i canalitzar tota l’energia que disposem vers un objectiu comú àmpliament compartit amb la majoria de la societat catalana.

Les joventuts neixen amb molta energia, força i voluntat per tal de col·laborar estretament amb Reagrupament en aquests moments d’efervescència independentista i poder així junts assolir la nostra fita, que no és altra que assolir l’Estat propi alhora que impulsar i treballar envers la regeneració democràtica del nostre país.

Les joventuts estan formades per una comissió de 12 persones. A la trobada es va elegir com a portaveu a la Montserrat Cunillera, com a secretari a en David Prat i com a tresorer a en Ferran Garreta. També forma part de la comissió l'Isaac Gonzàlez i Pijuan que exerceix de Regidor d'Esports, Joventut i Polítiques d'Igualtat al consistori de l'Ajuntament de Tàrrega.  Ja hem posat fil a l’agulla a una sèrie de projectes que pretenem realitzar amb la mateixa il·lusió amb la que ens hem constituït oficialment.

Alhora volem posar de manifest que estem disposats a col·laborar amb qualsevol grup de persones disposat a dur a terme quelcom sumi i ens dugui un pas més a prop de la Independència de Catalunya.

Visca Catalunya lliure! 

No hi ha Comentaris

Madrid debat aquest dimecres la proposició que demana la restitució dels drets històrics del poble de Catalunya

Alfred Bosch, diputat de la coalició independentista (ERC-Reagrupament-CatSI), defensarà la proposició no de llei al Congrés espanyol

La Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats a Madrid debatrà aquest dimecres la proposició no de llei (PNL) que demana la restitució dels drets històrics de Catalunya a través de la derogació dels decrets de Nova Planta que va presentar-hi la coalició independentista el mes de març passat (vegeu el BOE de 16/03/2012) i que just va entrar a l'ordre del dia aquest passat Onze de Setembre.

La iniciativa d'aquesta PNL va ser presentada al diputat Alfred Bosch, cap de llista de la coalició ERC-Reagrupament-CatSI a les Corts espanyoles, el 17 de desembre de 2011 durant la celebració a Vic de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, per tal que s'endeguessin les iniciatives legislatives necessàries perquè es derogui el Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716, promulgat per Felip V,  i es restitueixin les disposicions derogades de les Constitucions Catalanes. 

La proposició es fonamenta en el fet que la sobirania del Principat de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca va ser suprimida il·legalment per part de Felip V de Castella, tot incomplint  l'ordenament constitucional vigent, el qual establia que aquest no es podia  contradir per decrets o sentències reals. 

De fet, el Decret de Nova Planta al Principat de Catalunya, València i Mallorca va ser imposat per dret de conquesta, incomplint l'ordenament legal i el dret internacional vigent al segle XVII-XVIII (incompliment del Tractat internacional de pau d'Utrecht de 1713, la contravenció de les condicions successòries imposades per Carlos II en disposicions testamentàries, així com l'abjuració del rei Borbó a les Constitucions Catalanes i el menyspreu a les institucions). 
Atenent el fet que Espanya forma part de les més altes instàncies i organismes internacionals i que ha subscrit desenes de tractats i convencions internacionals i ha donat suport a diferents resolucions de les Nacions Unides en defensa dels més elementals drets humans i dels pobles, entre ells el dret a l'autodeterminació, i que el poble català ha manifestat en infinitat d'ocasions, sempre pacíficament i legalment la seva voluntat d'exercir amb llibertat el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat (Resolucions 98/III i 631/VIII del Parlament de Catalunya), la Proposició no de llei reclama: 

  • Derogar els decrets de Nova Planta de València, Mallorca i Catalunya per  contravenir la legalitat vigent quan van ser promulgats. 
  • Reconèixer al poble de Catalunya com a dipositari de la seva sobirania  nacional. 
  • Restituir la llibertat de Catalunya i tots els seus drets històrics. 
  • Crear una Comissió bilateral Estat-Generalitat de Catalunya amb la  
finalitat d'iniciar tots els tràmits legals necessaris per a la restitució i  compensació de les conseqüències polítiques, territorials, jurídiques i  econòmiques derivades de la imposició del Decret de Nova Planta.  
  

El que es reclama, ras i curt, és que el Parlament espanyol restitueixi els drets i  llibertats catalans i reconegui al poble de Catalunya la sobirania nacional de Catalunya, que ha de poder exercir directament o mitjançant els seus representants.  
 
Es tracta, doncs, de:

  • reparar les conseqüències que van suposar per al poble  català l'ocupació militar, administrativa i cultural de Catalunya, així com el seu  bloqueig econòmic continu, que configuren unes actuacions avui Espanya ha de  considerades il·legals:
  • impulsar la derogació del Decret de Nova Planta;
  • restablir el dret públic català, sobirà i independent, mitjançant l'actualització de les Constitucions i altres drets de Catalunya, és a dir, del dret constitucional català, com a fonament de la nostra llibertat nacional.

No hi ha Comentaris

Martí Gasull, un patriota

Ara que estem arribant al cim, per què ens has deixat, Martí? A la Plataforma per la Llengua tot serà més difícil sense tu. Eres treballador, respectuós, tossut, amb els objectius molt clars. El català suma. Aquest era el teu lema. Sumar. Per això la teva mort ha estat una commoció per al nostre país, petit geogràficament i tan gran, tan important per aquells que ens l'estimem com tu te l'estimaves.

El més gran homenatge que et podem retre és continuar treballant per la llengua i la cohesió social. I ho farem, Martí. Descansa en pau, aquella pau que tu m'havies dit que buscaves en el cim de les muntanyes. Nosaltres, al pla, continuarem fidels al nostre poble, el teu, Catalunya.

No hi ha Comentaris