Arxiu octubre, 2012

Jordi Portabella parlà de la Barcelona capital d’Estat amb Reagrupament

Seguint amb el cicle de xerrades organitzat per Reagrupament Gràcia, "I si fóssim un estat?......En parlem", aquest dimarts 30 d'octubre va tenir lloc a la Bibliteca Jaume Fuster una trobada amb en Jordi Portabella, cap de llista de la coalició Unitat per Barcelona (ERC-Rcat-Dcat).

No hi ha Comentaris

La crisi d’Europa genera reivindicacions de ruptura d’Espanya – 1 (article a ‘The Wall Street Journal’)

Aquesta vibrant regió del nord, Catalunya, durant molt temps ha estat coneguda com la "fàbrica d'Espanya" per la capacitat de generació de riquesa que ha ajudat a sostenir l'Estat sencer. Ara Catalunya, colpejada per anys de recessió, s'ha convertit en el camp de batalla del que amenaça d'esdevenir una guerra civil econòmica.

En les protestes, siguin grans o petites, centenars de milers de catalans estan adoptant un plantejament dur: Només trencant els llaços amb Espanya i esdevenint un país independent, Catalunya per si sola pot superar la crisi econòmica.

Els catalans van a les urnes el 25 de novembre per les eleccions al parlament regional, i les enquestes mostren la victòria dels partits favorables a la independència.

"Madrid ens ha estat munyint durant massa temps", diu Josep Casadellà, administrador de recursos humans. Fa no gaire temps Casadellà va esdevenir una sensació a Internet després de publicar un vídeo on apareixia ell mateix negant-se a pagar el peatge i queixant-se que Espanya hauria de construir carreteres lliures a Catalunya per tots els impostos que hi recapta.

Consternada pel sentiment independentista, una associació de veterans militars ha dit que els polítics que pressionen per la independència de Catalunya haurien de ser jutjats per "alta traïció". En els últims dies, manifestants favorables a la unitat d'Espanya van fer la seva pròpia manifestació, molt més petita. Els manifestants sostenien un cartell que deia: "Ajuda, Europa. Els nacionalistes estan bojos."

La lluita interna d'Espanya es fa ressò d'un debat més ampli que convulsiona la zona euro en si, en què els països més rics del nord es queixen d'haver de donar suport als més pobres del sud. Però ara, a mesura que Europa entra en el seu cinquè any de la crisi, les tensions econòmiques aprofundeixen les fractures entre alguns països.

P1-BI832_EUREGI_G_20121028192502

A Espanya i a Bèlgica, i fins a un cert punt a Itàlia, els governs locals i nacionals estan lluitant sobre com assignar els escassos recursos. Fins i tot a Alemanya, que és econòmicament més forta i més estable políticament, les zones més riques es queixen pel cost de subsidiar les zones més pobres.

El president de Catalunya, Artur Mas, en un discurs va afirmar que el matrimoni entre la seva regió i la capital espanyola patia "fatiga mútua", de manera semblant a com "el nord i el sud d'Europa s'han cansat l'un de l'altre."

Les diferències culturals i lingüístiques en molts països de la UE només faran empitjorar les coses. Catalunya mateix n'és un bon exemple: la seva llengua pròpia és parlada àmpliament i s'infon a les noves generacions com a llengua principal en la majoria de les escoles primàries.

Arreu del continent "hi ha unes tensions molt antigues pel desigual desenvolupament econòmic regional que ara afloren a la superfície", diu Adrian Smith, editor de la revista European Urban and Regional Studies .

L'agitació de Catalunya representa una gran amenaça per a l'esperança dels líders europeus de contenir la crisi d'Europa mitjançant l'estabilització d'Espanya, que és la quarta economia més gran de la zona euro però que també competeix amb Grècia per la taxa d'atur més gran de la zona euro, al voltant del 25%. Els polítics esperaven que l'ajuda de la UE faria surar Espanya mentre els inversors digerien les pèrdues a Grècia, que es troba en una situació encara més problemàtica.

Els mercats financers espanyols tremolen només de sentir parlar de la secessió de Catalunya, que genera gairebé el 19% de la producció econòmica d'Espanya i el 21% dels seus impostos. Els inversors temen que la revolta minarà el pla del president Mariano Rajoy per a controlar la despesa, sobretot en els 17 governs regionals que han estat una gran font de dèficit d'Espanya.

P1-BI825_EUREGI_NS_20121028170604

Si els partits favorables a la independència triomfen a les urnes en les eleccions regionals del mes vinent, el líder de Catalunya, el senyor Mas, s'enfrontarà a la pressió de complir la promesa de convocar els votants a un referèndum sobre la independència. Les autoritats nacionals diuen que seria il·legal.

El senyor Mas evita acuradament la paraula "independència" per definir el seu objectiu. Alguns analistes creuen que es conformaria simplement amb un repartiment d'ingressos més favorable. Mentrestant, impulsat pel creixent suport a la secessió, s'ha tornat més audaç, i ha afirmat públicament diverses vegades que "els catalans demanen disposar dels instruments d'un Estat".

"Estem convençuts que una Catalunya independent és perfectament viable econòmicament", diu Albert Carreras, secretari de finances de Catalunya. "Més aviat, ens preguntem si Espanya seria viable si Catalunya fos independent".

Frances Robinson i David Román han contribuït en aquest article

Una versió d'aquest article va aparèixer 29 octubre 2012, a la pàgina A1 en l'edició dels EUA de The Wall Street Journal.

No hi ha Comentaris

“Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius per recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda”

Heribert Barrera, que fou president del Parlament de Catalunya el 1980, ha rebut aquest dilluns l'homenatge de la capital de Catalunya, després d'haver rebut al setembre la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha lliurat la Medalla d'Or de la Ciutat a la vídua del polític barceloní, Misericòrdia Pellicer, en un acte al Saló de Cent, pel testimoni cívic, polític i patriòtic de Barrera. Durant la celebració, Trias ha recordat el compromís de Barrera amb la seva ciutat i el seu país, i ha anunciat que Barcelona dedicarà un carrer o un espai a la seva memòria.

Barrera es va caracteritzar per la seva lucidesa i el maig de 2009, per exemple, va manifestar que "la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre", en referència a l'article del president de Reagrupament publicat el 18 d'abril de 2009, "Patriotisme i dignitat".

Amb motiu d'aquests merescuts honors atribuïts al president Heribert Barrera, reproduïm el discurs que va pronunciar el 10 d'abril de 1980 en inaugurar la legislatura del Parlament de Catalunya restablert després de la dictadura del general Franco. Barrera hi expressà amb claredat unes paraules que conserven avui plena actualitat: "tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda. Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius vers aquest objectiu. Endavant, doncs, per Catalunya i a la feina!" i va acabar amb el clam "Visca Catalunya lliure!"

___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Senyores i senyors diputats, permeteu-me unes breus paraules. En primer lloc, de regraciament, en nom de tots els companys de la Mesa provisional i en el meu propi, per la confiança que ens heu conferit. En particular, jo us estic molt agraït per aquest alt honor, i us asseguro que tractaré de ser-ne digne. Compliré i faré complir el Reglament, faré que siguin respectats els drets de tots i cadascun dels diputats i els drets de tots els grups parlamentaris, i, en el que depengui de mi, amb la interpretació del Reglament que aquesta cambra haurà aprovat, intentaré que hi hagi la màxima flexibilitat i la màxima amplitud en tots els casos. No obstant això, vetllaré perquè els debats es desenvolupin amb la serenitat i la dignitat que ha d’escaure al Parlament de Catalunya, perquè, senyores i senyors, tenim una gran tasca i una gran responsabilitat davant nostre.

En aquests moments, quan podem dir que de veritat la democràcia reprèn a casa nostra, el país té els ulls fits en tots nosaltres, i fora de Catalunya també es considera fins a quin punt Catalunya serà digna d’aquesta voluntat d’autogovern que hem proclamat durant tants anys. Hem de fer, entre tots, que Catalunya sigui realment un model i paradigma, i jo diria  que l’èxit o el fracàs de la nova etapa democràtica a tot l’Estat depèn en bona part de nosaltres. Hem de ser dignes també de tota aquesta llarga història de la nostra terra, en primer lloc del Parlament del 1932, la tasca del qual va ser tan important, malgrat les dificilíssimes circumstàncies en les quals hagué de treballar. I, més enllà dels segles, hem de ser dignes de les nostres Corts Generals, d’aquesta llarga sèrie de Corts Generals que, del segle xival segle xviii, van representar la primera forma de la democràcia a casa nostra. Les de Barcelona, l’any 1706, foren les darreres. Després vingueren ja, la guerra, el decret de Nova Planta, i durant més de dos segles Catalunya no tingué representants directes que fossin els intèrprets i els rectors dels seus destins.

Aquest Parlament, senyores i senyors diputats, ha de començar a bastir la Catalunya dels nostres somnis, i per fer-ho necessitem l’ajut i l’esforç de tots. Com deia aquest matí l’Honorable President Senyor Josep Tarradellas, cal que Catalunya estigui unida, i és només si realment la Generalitat, i en primer lloc la seva màxima institució, aquest Parlament, sap treballar per tots els catalans, per tots els catalans sigui quin sigui llur origen, que podrem tirar endavant la nostra tasca. Cal que aquest Parlament no decebi ningú, que tothom s’hi senti autènticament representat, i que, treballant per tots, treballi, en definitiva, per Catalunya.

Aquest matí, el nostre president d’edat, Josep Maria Poblet, ha dedicat un record a tots els qui, en un moment o altre, a l’interior de Catalunya o a l’exili, presidiren el darrer Parlament, l’elegit el 1932. Això m’estalvia ara de repetir-ho. Però jo no voldria acabar sense recordar tants i tants companys de lluita que no han arribat a veure el final d’aquesta llarga nit que ha durat quaranta anys, que ens han deixat quan tot just apuntava l’alba o que no han pogut aconseguir aquest migdia de joia, que haurien hagut de ser aquí amb nosaltres, que hi haurien estat molts d’ells segurament si la mort no se’ls hagués endut massa aviat. Seria massa llarg intentar fer-ne una llista. Permeteu-me només citar dos noms, el de Joan Sansa i el de Josep Pallach.

Senyores i senyors diputats, aquests buits ens fan la tasca més feixuga, però tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda. Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius vers aquest objectiu.

Endavant, doncs, per Catalunya i a la feina!

La propera sessió, d’acord amb el nostre Estatut d’autonomia, tindrà per objecte l’elecció presidencial, i tindrà lloc abans de deu dies. Els senyors diputats seran convocats personalment. S’aixeca la sessió.(Els senyors diputats es posen drets. Aplaudiments perllongats. ) (Tot seguit els presents entonen el cant d’Els segadors. ) Visca Catalunya lliure! (És contestat unànimement. Forts i perllongats aplaudiments. )

No hi ha Comentaris

“Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius per recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda”

Heribert Barrera, que fou president del Parlament de Catalunya el 1980, ha rebut aquest dilluns l'homenatge de la capital de Catalunya, després d'haver rebut al setembre la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha lliurat la Medalla d'Or de la Ciutat a la vídua del polític barceloní, Misericòrdia Pellicer, en un acte al Saló de Cent, pel testimoni cívic, polític i patriòtic de Barrera. Durant la celebració, Trias ha recordat el compromís de Barrera amb la seva ciutat i el seu país, i ha anunciat que Barcelona dedicarà un carrer o un espai a la seva memòria.

Barrera es va caracteritzar per la seva lucidesa i el maig de 2009, per exemple, va manifestar que "la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre", en referència a l'article del president de Reagrupament publicat el 18 d'abril de 2009, "Patriotisme i dignitat".

Amb motiu d'aquests merescuts honors atribuïts al president Heribert Barrera, reproduïm el discurs que va pronunciar el 10 d'abril de 1980 en inaugurar la legislatura del Parlament de Catalunya restablert després de la dictadura del general Franco. Barrera hi expressà amb claredat unes paraules que conserven avui plena actualitat: "tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda. Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius vers aquest objectiu. Endavant, doncs, per Catalunya i a la feina!" i va acabar amb el clam "Visca Catalunya lliure!"

___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Senyores i senyors diputats, permeteu-me unes breus paraules. En primer lloc, de regraciament, en nom de tots els companys de la Mesa provisional i en el meu propi, per la confiança que ens heu conferit. En particular, jo us estic molt agraït per aquest alt honor, i us asseguro que tractaré de ser-ne digne. Compliré i faré complir el Reglament, faré que siguin respectats els drets de tots i cadascun dels diputats i els drets de tots els grups parlamentaris, i, en el que depengui de mi, amb la interpretació del Reglament que aquesta cambra haurà aprovat, intentaré que hi hagi la màxima flexibilitat i la màxima amplitud en tots els casos. No obstant això, vetllaré perquè els debats es desenvolupin amb la serenitat i la dignitat que ha d’escaure al Parlament de Catalunya, perquè, senyores i senyors, tenim una gran tasca i una gran responsabilitat davant nostre.

En aquests moments, quan podem dir que de veritat la democràcia reprèn a casa nostra, el país té els ulls fits en tots nosaltres, i fora de Catalunya també es considera fins a quin punt Catalunya serà digna d’aquesta voluntat d’autogovern que hem proclamat durant tants anys. Hem de fer, entre tots, que Catalunya sigui realment un model i paradigma, i jo diria  que l’èxit o el fracàs de la nova etapa democràtica a tot l’Estat depèn en bona part de nosaltres. Hem de ser dignes també de tota aquesta llarga història de la nostra terra, en primer lloc del Parlament del 1932, la tasca del qual va ser tan important, malgrat les dificilíssimes circumstàncies en les quals hagué de treballar. I, més enllà dels segles, hem de ser dignes de les nostres Corts Generals, d’aquesta llarga sèrie de Corts Generals que, del segle xival segle xviii, van representar la primera forma de la democràcia a casa nostra. Les de Barcelona, l’any 1706, foren les darreres. Després vingueren ja, la guerra, el decret de Nova Planta, i durant més de dos segles Catalunya no tingué representants directes que fossin els intèrprets i els rectors dels seus destins.

Aquest Parlament, senyores i senyors diputats, ha de començar a bastir la Catalunya dels nostres somnis, i per fer-ho necessitem l’ajut i l’esforç de tots. Com deia aquest matí l’Honorable President Senyor Josep Tarradellas, cal que Catalunya estigui unida, i és només si realment la Generalitat, i en primer lloc la seva màxima institució, aquest Parlament, sap treballar per tots els catalans, per tots els catalans sigui quin sigui llur origen, que podrem tirar endavant la nostra tasca. Cal que aquest Parlament no decebi ningú, que tothom s’hi senti autènticament representat, i que, treballant per tots, treballi, en definitiva, per Catalunya.

Aquest matí, el nostre president d’edat, Josep Maria Poblet, ha dedicat un record a tots els qui, en un moment o altre, a l’interior de Catalunya o a l’exili, presidiren el darrer Parlament, l’elegit el 1932. Això m’estalvia ara de repetir-ho. Però jo no voldria acabar sense recordar tants i tants companys de lluita que no han arribat a veure el final d’aquesta llarga nit que ha durat quaranta anys, que ens han deixat quan tot just apuntava l’alba o que no han pogut aconseguir aquest migdia de joia, que haurien hagut de ser aquí amb nosaltres, que hi haurien estat molts d’ells segurament si la mort no se’ls hagués endut massa aviat. Seria massa llarg intentar fer-ne una llista. Permeteu-me només citar dos noms, el de Joan Sansa i el de Josep Pallach.

Senyores i senyors diputats, aquests buits ens fan la tasca més feixuga, però tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda. Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius vers aquest objectiu.

Endavant, doncs, per Catalunya i a la feina!

La propera sessió, d’acord amb el nostre Estatut d’autonomia, tindrà per objecte l’elecció presidencial, i tindrà lloc abans de deu dies. Els senyors diputats seran convocats personalment. S’aixeca la sessió.(Els senyors diputats es posen drets. Aplaudiments perllongats. ) (Tot seguit els presents entonen el cant d’Els segadors. ) Visca Catalunya lliure! (És contestat unànimement. Forts i perllongats aplaudiments. )

No hi ha Comentaris

Carta oberta al Sr. Artur Mas, president de Catalunya

Senyor Mas, vagi per endavant el meu respecte i el més profund agraïment. Vostè s’ha guanyat ser el meu president. Els catalans ens podríem comparar amb el poble jueu, tot i que la seva diàspora ve de més lluny, ells fins al segle XX eren uns pàries de la terra, nosaltres des de fa 300 anys, colònia ocupada i maltractada.

No tinc cap intenció de criticar temps passats, el que està fet, fet està i en podem aprendre dels seus resultats, però en cap cas no modificarem els esdeveniments com a resultat d’accions passades.

Vostè i molts ciutadans de Catalunya i per motius diversos, ara han dit prou a un intent d’encaix durant 34 anys, amb l’Estat espanyol, tot i que fora de Catalunya no és només l’Estat, és Espanya, una pàtria, la seva i que de ben segur mai no serà la nostra.

Vostè va triar no acabar la legislatura, no poder aconseguir un nou pacte fiscal ha estat la parada i fonda per agafar noves forces. Preparar-nos per a un nou trajecte ens pot donar la il·lusió que val la pena i, tot que té dosis d’incertesa, pitjor de com ens va ara no anirem.

El 2020 és una data rodona, cert; i fins i tot bonica, però com diuen els castellans, “largo me lo fiáis”. Vostè torna a tenir raó, cal fer estructures d’Estat per anar fent camí, però la pregunta òbvia i de sentit comú és la següent; com s’ho farà, si ara per poder pagar els treballadors de la Generalitat pateixen, per tornar els bons patriòtics també, per fer front als pagaments dels proveïdors han de demanar bestreta rere bestreta, i ara amb controls exhaustius de Madrid, i amb una campanya legislativa recentralitzadora sense precedents? La resposta també és òbvia el govern espanyol farà tot el possible perquè fracassi l’11 de setembre. Ara n’hem tingut un tast amb les farmàcies, i la pressió institucional que us faran serà d’una deslleialtat esfereïdora, a ells tant els fa, si aconsegueixen els seus objectius.

Sr. Mas, ni vostè ni ningú no podrà aguantar ni mitja legislatura intentant gestionar el no-res i les imposicions, perquè d’això és tractarà. El PP modificarà, amb la seva majoria i l’entusiasme socialista, totes i cada una de les lleis per tancar portes democràtiques de futur, el futur que ja ens han començat a marcar és el de sempre, “una Espanya grande y libre”, amb una Catalunya espoliada, sense inversions, i sense cap reconeixement com a subjecte polític.

Vostè Sr. Mas ens ha engrescat, ens ha fet tornar aquell esperit que ho podem fer, tot i que la seva prudència és d’agrair, encara que és difícil tot és possible, ens encoratgem per ser-hi, i per ser-hi on vostè ens demani. Ara vostè té una responsabilitat superior a la del seu partit i de ben segur la tindrà encara més després del 25 de novembre, tindrà una majoria del poble català i fer marxa enrere, acceptar una nova humiliació espanyola, pot tenir uns efectes devastadors i desmobilitzadors. Sàpiga vostè que molts catalans estan disposats a fer el que calgui per la independència de Catalunya, fins i tot a renunciar a comoditats econòmiques. Sospesi vostè el repte, qualsevol indici de renúncia, amb els reptes que ens hem marcat, que són de dret i democràtics, seria la fi de moltes coses, per tant Sr. Mas, fem-ho però fem-ho ràpid, continuar retallant perquè finalment Madrid continuï espoliant Catalunya ningú no ho entendria i un servidor tampoc.

Una forta encaixada.

No hi ha Comentaris

L’oficialitat del castellà a la Catalunya democràtica (i 3)

La part final d’aquest llarg article toca el tema de “Què cal fer, doncs?”

Reprenent els conceptes bàsics de la sociolingüística, una llengua només sobreviu si se li dóna un espai exclusiu com a hegemònica en una societat. Si volem que el català sobrevisqui doncs, cal assegurar que existirà el dret de ser monolingüe català, com a qualsevol país europeu existeix el dret a ser monolingüe: França, Alemanya, Espanya, per exemple. Per tant, a més de fer que el català sigui l’única llengua obligatòria, cal garantir que el castellà, que és la llengua amb la qual el català competeix per l’hegemonia social, deixi de ser-ho i que ningú pugui ser obligat a aprendre’l  a parlar-lo, el sàpiga o no.

Davant d’això, el fals argument habitual, és que ser monolingüe és no parlar idiomes i que, per tant, qui proposa això és un “excloents reduccionista feixista”, o alguna variant. Breument: qui digui això, que cerqui la definició de poliglotisme.

Personalment, crec que no tots els nens estan capacitats per aprendre un nombre infinit de llengües estrangeres i que és injust forçar-los a aprendre’n més d’una, a part que no és que ho cregui sinó que sé positivament que val més saber una sola llengua estrangera important molt bé que dues malament (recordeu el cas de l’anglès a Finlàndia vs Suècia). Però entenc que hi hagi una dèria entre la gent que no en sap gaires, ni bé ni malament, per intentar forçar els seus fills a aprendre’n “com més millor”, encara que sigui com a Catalunya amb l’anglès: molt malament.

Per tant, molt breument perquè això és política lingüística i escolar, no pas oficialitat, jo proposaria el català com única llengua vehicular, l’anglès com a primera llengua estrangera obligatòria per tothom i una segona llengua optativa, a escollir, preferentment europees, entre les quals el castellà per aquells que no l’aprenguin a casa o per als molt ganduls que ja el parlen però volen treure bones notes. (Això darrer ho he vist a la Facultat de Traducció amb gent que venia del Liceu Francès i algun d’una escola alemanya que agafaven francès o alemany de segona llengua estrangera per poder obtenir matrícula d’honor i per tant alguna assignatura gratis: molt ganduls i molta barra).

L’objectiu de tot plegat és assolir en una generació els primers parlants monolingües de català, que han de ser políglots i parlar correctament l’anglès i més o menys una altra llengua estrangera, sigui quina sigui (i estic convençut que molts escollirien el castellà). Un objectiu que crec desitjable però no prioritari és també la deshispanització cultural: aconseguir trencar el monopoli de la cultura hispànica com a porta al món global dels catalans, optant, en canvi, per la integració al món a través de la cultura anglosaxona, que és la global de veritat, com els ex-soviètics han fet de forma massiva. En resum, eixamplar el món dels catalans més enllà de Llatinoamèrica. Al capdavall, tots els homes de negocis argentins, mexicans, xilens, peruans que conec parlen anglès perfectament.

Exposat tot això, faig un comentari final sobre les expressions de reconeixement del “patrimoni que representa el castellà per a Catalunya” que darrerament fan els nostres polítics i altres interessats.

Ho trobo extremadament cínic i força ofensiu per als catalanoparlants i per a la història de Catalunya, francament. El castellà sabem tots com ha arribat a Catalunya i per què ha esdevingut hegemònic fins al punt de devorar àrees senceres del domini lingüístic català i de desnaturalitzar de forma perillosíssima la llengua allà on s’aguanta: per la pura violència institucional, social i física. I no parlo de guerres, només, sinó de fets concrets contra persones concretes: vexacions, arrestos injustificats, insults, clatellades, cops de puny, bufetades i la humiliació gairebé corporal d’haver de canviar de llengua constantment.

Sí que estaria d’acord a admetre que el castellà és un patrimoni per a una part important dels catalans, no pas del conjunt del poble català ni de Catalunya. És evident, perquè hi ha molta gent que així ho expressa i jo no tinc cap autoritat per negar els sentiments de ningú, no hi tinc dret, i el govern tampoc no hi tindria dret. Però pel mateix motiu no em sembla admissible que es forcés aquest patrimoni d’alguns sobre la resta. I encara meys que es permetés que aquesta declaració arribés a generar drets civils, com ho faria l’oficialitat.

Per tant, proposo que el català tingui el rang constitucional d’única llengua oficial (l’occità estàndard a l’Aran), sense estendre’s més, i que es reguli per llei l’ensenyament d’altres llengües (sense qualificatius com “estrangeres”).

Com a segona opció, també trobaria acceptable incloure al preàmbul de la Constitució, a la declaració de principis, sense valor legal, aquest reconeixement específic del castellà com a patrimoni d’una part substancial de la població en el moment de redactar-la, potser juntament amb un esment sense anomenar-les a les altres 200 llengües estrangeres que es parlen actualment al nostre país.

Parts anteriors d'aquest article:

No hi ha Comentaris

La lògica de l’opressor

Diuen que quan et fas gran oblides les coses recents i recordes les més llunyanes, col·loquialment, d’això, en diem fer catúfols. En realitat darrera aquesta paraula s’amaguen situacions molt tristes i que comporten molt patiment. Costaria fer-ne broma o ironia, però l’actitud del senyor Rajoy recorda un catúfol. S’entrevista amb el president de la Generalitat i passa setmanes sense dir res per al cap d’un mes llarg recordar-ho tot amb pèls i senyals.

Realment els ha fallat la lògica, la lògica de l’opressor, la lògica del maltractador, acostumat a fer el que li dóna la gana i a no tenir mai contestació. Per això es va engrescant, fins que arriba un dia que de tant donar voltes al cargol aquest es passa de rosca.

Els catalans érem submisos, ells estaven acostumats a enfilar-se al nostre damunt perquè els portéssim a collibè, amb la seguretat que mai serien descavalcats. Però, resulta que ara ens agitem sobtadament i s’adonen que corren el perill de caure de morros a terra.

Han estat massa anys d’opressió, de submissió, de setges, bombardejos i ocupacions, de supressió de lleis i de repressió nacional i social. Amb els anys, ja en democràcia, amb el nostre codi genètic aparentment alterat per tants “accidents històrics” els devia semblar que els catalans mai s’acabarien “rebotant” del tot contra els seus amos. Veien que hi havia quatre radicals als quals no quedava més remei que deixar-los dir, però sempre des de la seguretat que no passaria res. Recordem, a tall d’exemple, les paraules d’un insigne “ejpañol” com el Sr. Bono que deia, referint-se al crit de “mort al borbó” pronunciat per Joan Tardà i que van aixecar força polseguera. Deia en Bono que no calia dramatitzar-ho, que en Tardà era una persona molt noble malgrat que de tant en tant a vegades deia coses eixelebrades.

Era la tolerància, l’aparent bonhomia del que sap que res no canviarà, la tolerància aquella de “deixar la coral que canti” per seguir fent la seva. La falsa tolerància d’aquells que fa un parell de decennis, davant el terrorisme, d’ETA, pontificaven que en democràcia, pacíficament, qualsevol idea era defensable.

S’han anat engrescant al llarg de tots aquests anys. Els catalans en som responsables, als seus inputs els hem retornat durant massa temps outputs de submissió. Aquesta era la seva percepció. Contribuïa a la seva tranquil·litat el paper jugat per la força política més important de Catalunya, quan pretenia reformar i modernitzar Espanya, buscar-hi un encaix on els catalans ens poguéssim sentir a gust. Quin error! Quants anys perduts!

S’han passat de voltes, han incomplert les lleis, darrerament en tenim moltes mostres. Ni tan sols acompleixen una llei orgànica, l’Estatut, malgrat que el varen retallar al seu gust. Quantes partides, que segons l’Estatut hauria de rebre Catalunya no arriben o arriben tard i amb comptagotes? Per no parlar de les inversions en infraestructures, menors que a altres llocs, i que tampoc no acaben fent mai.

Se n’han fet un fart d’incomplir lleis i de prendre’ns el pèl. Han incomplert flagrantment l’article tercer de la Constitució, ells que són tan constitucionalistes, aquell que diu que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Els seus atacs constants a tots els intents de convertir el català en una llengua normalitzada podrien omplir una enciclopèdia.

Durant anys han fet creure a molts espanyols, fins i tot s’ho deuen haver acaba creient ells, que els catalans només estaven a Espanya per treure’n profit. Ara, com s’expliquen que se’n vulguin anar?

És per això que els sobta, no s’ho esperaven. No poden creure que els catalans, ja farts de tanta ignomínia, vulguin fer el seu camí. Els catalans, el conjunt del seus ciutadans, també tots aquells que varen arribar aquí buscant un futur millor per a ells i els seus fills, han vist com al llarg dels anys s’esvaïa aquesta possibilitat per a tothom per culpa de l’espoli sistemàtic de la riquesa generada amb l’esforç del treball de tothom. Tots els catalans ara veuen que el benestar, un futur digne pels seus fills, l’hauran d’anar a buscar lluny de casa, si no prenen una determinació.

L’Estat espanyol tracta els seus ciutadans a Catalunya com a súbdits, els nega el pa i la sal. Els pren el pèl a tots. Ho fa des d’una lògica d’un Estat oligàrquic i opressor només pendent de la conservació del poder de les seves elits, que actuen més amb maneres feudals que amb les adequades a l’actual món occidental del segle XXI.

Per això ara estan descol·locats. Segurament en Rajoy no ha fet cap catúfol, el que passa és que no saben què dir ni què fer. Amenacen a fer-nos caure sofre del cel. Invoquen als quatre genets de l’Apocalipsi. Al mateix temps ens fan declaracions d’apreci i ens diuen que sense ells no serem res. Diuen que hem de restar junts i treballar amb ells colze a colze. Però els catalans ja no els creiem perquè portem massa anys d’esforços no correspostos, de menyspreu i de patir rapinya. Hem iniciat un camí, ara tornar cap endarrere seria el nostre suïcidi com a poble. Potser ara ja s’adonen que els únics ponts de diàleg que els resten, si volen ser democràticament respectuosos i considerats com a tals a nivell internacional, són aquells necessaris per acordar de forma civilitzada la transició cap a la nostra sobirania.

No hi ha Comentaris

Reagrupament, davant unes eleccions plebiscitàries

El passat 21 d’octubre, uns 400 associats de Reagrupament Independentista ratificaven en la cinquena assemblea nacional d’aquesta formació, celebrada al Sucre de Vic, la decisió que uns dies abans havia anunciat la seva junta directiva nacional de donar suport al president Mas en les pròximes eleccions del 25 de novembre. La mateixa nit, al programa de televisió de la Sexta  “Salvados” en què Jordi Évole entrevistava el president de la Generalitat, un dels membres d’aquesta junta directiva nacional resumia en una simple frase el perquè d’aquesta posició política: “El meu vot a Artur Mas és un vot prestat per aquestes eleccions plebiscitàries”, hi deia Àngel Font. De fet, aquesta afirmació no diferia gaire del que el president de RCat, Joan Carretero, havia dit en un programa de ràdio amb prou feines una setmana abans: “No tinc gaire simpatia per CiU, però perquè el procés cap a l’estat propi avanci, el president Mas ha de sortir reforçat el pròxim 25-N”.

Es pot entendre o no, s’hi pot estar d’acord o no, però aquesta és la posició de la immensa majoria dels 2.000 reagrupats. A mi mateix, que, tot i defensar avui la necessària transversalitat de l’independentisme, provinc de l’esquerra independentista, en la qual m’he format políticament i amb la qual continuo col•laborant a Girona, aquest suport em genera alguns dubtes i certes contradiccions, no me n’amago, però continuo creient que la decisió de RCat és honesta i, al meu entendre, també patriòtica. És a dir, es torna a demostrar que Reagrupament és l’única formació política que no fa una anàlisi de la realitat del país en funció dels interessos del propi partit, sinó que, a partir de l’anàlisi de la realitat i en funció dels interessos del país, fixa la posició del partit.

Això mateix ja ho va demostrar en les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya, quan Esquerra havia abandonat el discurs independentista arran del pacte de govern tripartit amb el PSC i ICV-EUiA. RCat  va entendre llavors que calia recuperar la presència de l’independentisme en la màxima institució del país. Ho va fer en solitari, tot i les dificultats existents, perquè Joan Puigcercós i Joan Laporta van rebutjar la proposta de Joan Carretero de fer una candidatura independentista unitària.

Ho va tornar a demostrar en les últimes eleccions municipals, en les quals sempre va arribar a acords amb altres formacions sobiranistes en funció dels interessos de cada poble o ciutat per evitar dividir el vot independentista. Mai els membres de Reagrupament van posar com a prioritat els llocs a les llistes.

I va insistir en el mateix principi en les eleccions al Congrés dels Diputats, quan va fer coalició amb ERC en un moment en què totes les enquestes assenyalaven que la presència independentista en aquella cambra podia desaparèixer i Joan Carretero va dir que allò no es podia permetre i que calia sumar perquè la veu de l’independentisme es pogués continuar sentint a Madrid.

Ara Reagrupament ja ha dit que veu aquestes pròximes eleccions en clau plebiscitària. És a dir, el 25-N no decidirem com a màxima prioritat quin serà el color del govern de la comunitat autònoma i si des d’aquest govern es faran unes polítiques més d’esquerres o més de dretes, sinó si en els pròxims mesos serem capaços de deixar de ser una comunitat autònoma espanyola per esdevenir estat. I aquesta ha de ser la veritable raó per decidir el vot el 25 de novembre.

En aquesta línia, el suport de RCat al president Mas, un suport “prestat” i que es dóna sense obtenir a canvi cap contrapartida partidista, no s’ha d’analitzar com un suport a les polítiques de CiU, bona part de les quals aquesta formació no comparteix i fins i tot en alguns casos rebutja: retallades en el sector públic, escassa regeneració democràtica, entendre la política com un modus vivendi… La decisió presa és un suport a un president que arreu del món es visualitza en aquests moments com la persona que ha de liderar el procés cap a l’estat propi, no pas a l’acció de govern de la federació nacionalista.

En conseqüència, Reagrupament considera aquestes eleccions un fet realment excepcional, en la mesura que, si el president Mas en surt àmpliament reforçat, tot i els riscos que sempre comporta una majoria absoluta, el procés cap a l’estat propi s’accelerarà i no tindrà marxa enrere, perquè la mateixa societat catalana que s’haurà expressat amb el seu vot no permetria que això passés. Per altra banda, el suport de RCat al president Mas en les eleccions del 25-N, tampoc no hauria d’afectar de cap manera els acords o coalicions que aquesta formació manté en diversos àmbits, bàsicament el municipal i el del Congrés dels Diputats, amb altres forces polítiques, amb les quals, amb tota normalitat, es poden continuar mantenint polítiques d’oposició als interessos de CiU, si es dóna el cas. Tot el contrari: la decisió de RCat amb vista al 25-N demostra amb tota rotunditat que aquesta formació creu fermament en la transversalitat de la lluita independentista, la qual pot comportar que es mantinguin acords amb diferents forces polítiques en un ajuntament determinat, al Congrés dels Diputats o en les eleccions al Parlament de Catalunya, sempre amb el denominador comú de la defensa de l’estat propi per a la nació catalana i del que interessa més al país en cada moment.

Cal recordar també que Reagrupament ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè en aquestes eleccions hi hagués una gran coalició integrada per totes les forces polítiques partidàries de l’estat propi per a Catalunya, i liderada pel president de la Generalitat, però no ha estat possible. RCat també va participar en les negociacions amb diferents forces independentistes a favor d’una àmplia coalició que aconseguís ser la segona força al Parlament de Catalunya per davant d’un PSC cada vegada més espanyolitzat, però l’intent tampoc va reeixir, i no precisament perquè la delegació reagrupada hi posés cap obstacle. Arran d’això, la decisió d’aquesta formació va ser clara: l’opció més vàlida era donar suport al president Mas i no contribuir a dividir encara més el vot independentista.

Cal tornar-ho a dir: el 25-N a la nit, el principal referent dels analistes i mitjans de comunicació internacionals per valorar l’avenç del procés independentista català seran els vots que hagi obtingut el president Mas. Una pujada minsa d’alguns diputats o un retrocés, encara que fos mínim, seria analitzat com un fracàs de l’aposta per l’estat propi que han fet la societat i el govern català, la qual cosa com a país no ens podem permetre. Cal tenir en compte que en aquestes eleccions el que desitgen tant l’Estat espanyol, com determinats lobbys de poder catalanoespanyols i els sectors menys sobiranistes de CiU és un fracàs d’Artur Mas, per, després, obligar-lo a fer marxa enrere en el procés endegat. I per tant també s’ha d’entendre la posició de RCat com una contribució, si voleu modesta, a impedir que aquests sectors involucionistes puguin ser els guanyadors d’aquests comicis. El gran objectiu, doncs, hauria de ser que el 25-N els partits que defensen l’estat propi sumessin, si fos possible, 100 diputats, que l’unionisme fos clarament derrotat i que Catalunya tingués un president àmpliament legitimat per la ciutadania catalana, la qual hauria demostrat amb el seu vot que ha triat la independència i no la submissió a Espanya.

A mi personalment em sembla que, malgrat tot el que s’ha dit arreu aquests dies, la decisió presa per Reagrupament de donar suport al president Mas en els pròxims comicis no té cap contradicció amb el que Joan Carretero va afirmar fa més o menys un any quan va dir que un independentista que votés CiU era un idiota. Estem parlant d’un moment en què el cap de llista de Convergència i Unió era Josep Antoni Duran i Lleida, que havia acabat de deixar anar que votaria que no en un referèndum d’autodeterminació i que qüestionava les consultes sobre la independència que s’havien organitzat en l’àmbit local. Ara, en canvi, amb tot el que ha passat, el que caldria dir és que l’idiota (políticament parlant i dit de bon rotllo) és aquell que no s’adona que des de l’Onze de Setembre, i després d’escoltar els discursos del president de la Generalitat i observar els fets d’aquest últim mes, la situació política al país és absolutament diferent i la posició d’Artur Mas, també.

Ja per acabar, una última reflexió: que Reagrupament hagi decidit com a organització donar suport el 25 de novembre a Artur Mas en unes eleccions en què caldrà votar si volem que Catalunya sigui un país lliure o continuï sent una autonomia espanyola no s’ha d’entendre com una manera de perjudicar cap altre partit independentista. Tant de bo que la CUP aconsegueixi entrar al Parlament, perquè estic convençut que seria molt important que la seva veu s’hi pogués sentir; que SI hi pugui mantenir la seva representació, i que ERC arribi a situar-se com a segona força política a la cambra, malgrat que no s’hagi pogut assolir una alternativa independentista unitària. El que cal fer entre tots és treballar en positiu i fer que el Parlament que hi hagi a Catalunya l’endemà del 25-N aposti clarament per l’estat propi i per la independència, i que el nombre de diputats contraris a aquest gran objectiu sigui tan minso com es pugui. Entre tots ho podem fer possible.

No hi ha Comentaris

Només serem lliures si som un Estat independent

Ara, ja no només tenim la desqualificació i l’insult barroer i de baixa estofa dels membres del govern del PP. Ara l’argumentari per intentar demostrar que la independència de Catalunya serà un autèntic apocalipsi ha entrat en l’imaginari “intel·lectual” i “tecnicista”. Uns intenten demostrar que només la unitat ens permetrà sortir de la crisi, altres que amb la independència anem directament al forat negre; les pensions no es pagaran, no es podrà fer front a les qüestions socials, ensenyament i sanitat, i ara grans tècnics en economia, que en cap cas “fan política”, intenten demostrar que Catalunya no només no està espoliada, sinó que sense el mercat espanyol som “cadàvers”.

Els tecnicismes que utilitzen per intentar demostrar que Catalunya esta ben tractada són extraordinaris; “fluxos monetaris, balances del consolidat, no perdre l'ordinalitat, les lleis sempre s’han de complir i si es compleixen afavoreixen els dèbils, com Catalunya, la solidaritat ha permès que Andalusia i Extremadura a dia d’avui hagin millorat i molt el seu ràting productiu i econòmic, sense oblidar que, gràcies a l’Estat espanyol, Catalunya pot pagar els seus compromisos.”

En política hi ha una definició prou exacta dels que defensen exclusivament amb tecnicismes els posicionaments “sense continguts politics”, “són els assalariats de la causa”. Aquests mateixos difícilment faran interpretacions objectives del que pot suposar la gran manifestació democràtica i pacífica d’aquest 11 de setembre i les seves raons per ser tan multitudinària.

L'11 de setembre del 2012 el poble català ha dit prou, i aquesta és la nova posició de la societat catalana. Ha dit prou que sigui el govern de Madrid el que decideixi sempre el que és bo o dolent per a Catalunya. Ha dit prou que els catalans facin un referèndum democràtic i un tribunal espanyol caducat i polititzat mani més que la voluntat democràtica. Ha dit prou que amb els diners dels catalans es facin totes les infraestructures a l’Estat espanyol i no pas les de Catalunya.

Catalunya no vol esmenar la relació que ara tenim amb Espanya, la majoria de catalans el que volem és una nova situació política, on nosaltres puguem decidir el model escolar, sanitari, empresarial, de carreteres i trens, de com ha de ser la nostra xarxa aeroportuària, de com tractar els nostres jubilats, de quines han de ser les politiques actives d’ocupació, senzillament ho volem decidir tot i fer-ho nosaltres.

El temps de les interpretacions, dels compliments i de creure’ns les bones intencions espanyoles s’ha acabat, i com va dir a la tertúlia del Canal Català, l’Oriol Pujol, Secretari d’Organització de Convergència Democràtica de Catalunya a una pregunta del periodista Iu Forn, ja no hi ha marxa enrere.

No hi ha Comentaris

Sociata-style

Passat el darrer cap de setmana, ara tota l’atenció política i mediàtica se centra en les properes eleccions del 25N. Unes eleccions que ja ho puc dic ara, sense cap temor a equivocar-me, centraran l’atenció mundial. No només catalana, no només espanyola, fins i tot, no només europea, sinó també de la resta del món mundial. Al·lucinant. És el que passa quan en un país del primer món, el 20% de la seva població surt al carrer a manifestar-se dient que ja en té prou d’aquest color.

Així com hi ha gent que encara no ha assimilat que el Barça és el millor equip del món, i manté incorruptes els signes del culer patidor, també trobem molta gent que encara no ha entès que ens trobem davant d’un escenari que moltes generacions dels nostres avantpassats, envejarien. Tenim la independència, per primera vegada, com a mínim des del juliol del 36, a tocar dels dits. Ho assumim i actuem amb conseqüència o bé, ens dediquem a tirar-nos pedres a la nostra teulada.

És el que fan alguns, seguint la política del sociata-style , que és intentar minar, afeblir, soscavar la persona que ha acceptat el repte que li va proposar el poble de Catalunya el passat 11 de setembre: encapçalar un procés d’autodeterminació, que ha de culminar en un referèndum sobre la Independència, encara que es digui amb altres paraules. No, els que practiquen el sociata-style, es dediquen ara mateix a fer tot tipus de demagògia quasi bé ultra-esquerranosa, que no té cap mena de sentit en el moment actual, perquè sense estat propi, no hi ha recursos per fer res, no hi ha veu per a dir la nostra en el concert de les nacions del món, i també, no hi ha manera de cooperar per a construir un món millor. És tan elemental que fa angúnia haver de perdre temps i un mínim esforç mental -no cal més- per aclarir-ho. Però, bé, són així. En comptes d’estar al costat del President, no separant-se d’ell ni per anar al lavabo, convertint-se en la seva ombra, fins al punt que el pobre home s’embafi de la seva presència i demani a crits que el deixin una mica d’aire per respirar, en comptes d’això, dic, no han fet més que deixar-lo com un drap brut, a l’alçada del betum, penjant-li totes les llufes possibles i les que no, també. Però la veritat és que ja s´ho faran, el poble els passarà la factura pels serveis prestats.  Les primeres enquestes ja ho comencen a deixar clar Només és el començament. Les enquestes, i ho dic per experiència pròpia i col.lectiva, no s’equivoquen, sobretot si les posem una al costat de l’altra.

Però deixem els sociata-style, que ja prou pena que tenen. I centrem-nos en el que val la pena: el món. Sobretot, com va dir el poeta, “allà on la gent és culta, rica, desvetllada i feliç ” i veiem com sigui a Suècia, sigui a Àustria, sigui a Holanda, etc, la gent es comença a moure. El poble català no està sol, la qual cosa no vol dir que ningú ho farà per nosaltres. Però si nosaltres ho fem, ells hi seran. Alguns per solidaritat, altres per interès, però hi seran, no tinc cap dubte. Però qui ho ha de fer som nosaltres, i ningú més. El primer pas és responsabilitat nostra, i només nostra.

I que els espanyols amenacin, insultin, fatxendegin, és el seu style , també. En aquest sentit, molt bona la iniciativa dels eurodiputats de recordar que l’article 7 del Tracta de la Unió Europea, estableix que a un Estat Membre se li pot treure el vot, si viola els principis nuclears del cabal comunitari, entre els quals, òbviament, no figura, que els generals de la guàrdia civil siguin enviats a les províncies rebels . Ara ja podem dir que si ells tenen el seu famós article 8, calcat quasi directe d’un article de la Ley Orgánica del Estado del règim franquista, de l’any 1966, per cert, nosaltres tenim l’article 7 del TUE. De manera que per a xulos, nosaltres, que som més i més forts.

I no podem acabar aquí. Ja va sent hora que el govern o el parlament, denunciï les autoritats espanyoles per crims contra els drets humans, que ja està cometent, quan ni tan sols ha passat un mes des de l’anunci de la convocatòria electoral i de la celebració d’un referèndum. Si amb tot just quatre setmanes hem sentit el que hem sentit, què podrem sentir en les setmanes i mesos que s’acosten? Una barbaritat de coses, ja us ho dic ara.

Per això és necessari que ja des d’ara portem el govern i l’estat espanyol a totes les instàncies jurisdiccionals que protegeixen els drets humans. I d’arguments no en falten, més aviat en sobren: obstacles en el dret de vot dels catalans que viuen a l’exterior; desplegament de forces militars, de moment per terra i per aire; inicis de ciberguerra, amb atacs informàtics a webs de partits, ajuntaments i mitjans de comunicació; prevaricació claríssima del govern de Madrid que no transfereix diners a les institucions catalanes, posant en perill els sous de milers de funcionaris públics i la viabilitat de molts proveïdors privats, crida a la rebel·lió contra les autoritats catalanes, intoxicació informativa, amb l’ús dels mitjans de l’odi (hate media ), ús il·legítim del poder judicial per aconseguir objectius polítics -no debades la seguretat jurídica espanyola està al nivell d’Uganda, segons diuen…

Però tot i això, no ens aturaran. Cal que el 25N a la nit, el suport massiu al President sigui la notícia més difosa arreu del món. No ens podem permetre el luxe de fallar. Ara no. I de fet no fallarem. N’estic segur.

No hi ha Comentaris