Arxiu octubre, 2012

Enquesta: “Per a la internacionalització del procés d’independència, creieu important que Artur Mas obtingui majoria absoluta?”

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha obert el camí per a l'exercici del dret d'autodeterminació de Catalunya amb la convocatòria d'eleccions de marcat to plebiscitari. Moltes veus han plantejat la conveniència que Mas obtingui una majoria contundent que serveixi per a reforçar el procés i aconsegueixi la complicitat internacional. Per això us demanem si "Per a la internacionalització del procés d'independència, creieu important que Artur Mas obtingui majoria absoluta?"

No hi ha Comentaris

“Votar el president Mas és ara la millor possibilitat pel país”

Joan Carretero (Tremp, 1955) és president de Reagrupament, partit que en aquestes eleccions ha demanat el vot pel candidat de CiU, Artur Mas. Des de Puigcerdà, on exerceix de metge, ens recorda que són unes eleccions inèdites i que al seu entendre cal estar al costat del president de la Generalitat perquè pugui convocar el referèndum. I desitja d’aquí quatre anys poder circular amb un carnet d’identitat català i de la Unió Europea.

Reagrupament dóna suport a Artur Mas en les properes eleccions. Per què aquesta decisió?
Inicialment volíem que hi hagués una unió de totes les forces que volen la independència i l’Estat propi. Però això no ha estat possible i llavors nosaltres tenim clar que no volem ser una força més. Som una força que fa dos anys va competir i no va aconseguir cap diputat. Per tant, vist el que hi havia hem pensat que el més important és donar suport al president Mas, que és qui està liderant el procés per fer un referèndum, i poder tirar endavant el projecte que nosaltres volem. 

En què es diferencien les eleccions del 25N amb les de fa dos anys? Fa dos anys ho vam provar, no vam obtenir representació al Parlament. Aquest any ho podíem tornar a intentar i era possible que tampoc en tinguéssim. No tenia gaire sentit destinar esforços per no aconseguir cap representació. La proposta que fa el president Mas no l’havia feta mai cap president de la Generalitat fins ara. Aquestes eleccions seran úniques. És molt important que pugui tirar endavant aquesta proposta i tingui la suficient força el 25 de novembre. 

L'han presa per unanimitat? Hi ha hagut molt debat intern?
És una decisió que ha pres pràcticament per unanimitat tota la junta directiva. Feia dies que en parlàvem i hem pensat que era la millor possibilitat pel país. Esperem que la majoria dels associats hi estiguin d’acord. És evident que uns ho veuran amb més bons ulls i d’altres no tant, però nosaltres no som una secta. Som un moviment polític i per tant la gent té una opinió.

El president Artur Mas s’ha posat en contacte amb vostès?  
Sí, sí, es va posar en contacte amb mi per agrair-me el suport i saludar-me.

Vostè farà campanya? 
En principi no, però no vol dir que en un acte en concret hi pugui ser, si val la pena que hi sigui. 

El suport a Mas suposa un trencament de la coalició amb ERC que van fer a les eleccions generals?  
No. Amb ells tenim coalició en alguns municipis i a Madrid, i en principi això continua i esperem que continuï bé. Però insisteixo que aquestes eleccions tenen un caràcter singular on el president demana suport per poder tirar endavant un referèndum d’autodeterminació. Estem en una situació inèdita en la política catalana. 

Vostè va marxar d'ERC per fundar Reagrupament. Què els diferencia avui dia?
Nosaltres no som un partit polític convencional, on el seu objectiu és ser gran, créixer i governar, sinó que som un moviment que vol que Catalunya sigui un Estat lliure i independent. El dia que això s’aconsegueixi deixarà de tenir raó la nostra existència política. Som un moviment transversal on hi ha gent que pot ser més de dretes, d'esquerres o de centre. En canvi ERC moltes vegades es posiciona clarament com a partit d’esquerres. Les diferencies són importants. 

Per què no va ser possible fer una coalició electoral dels partits independentistes? Massa personalismes?
Hi ha històries que han fet que hi hagi divergències en plantejaments, maneres diferents de veure les coses. I és difícil d’un dia per l’altre que organitzacions que tenen poca relació ho arreglin tot i facin una coalició. 

I digui'm. Amb quina llei a la mà pot assegurar que Catalunya formarà part de la Unió Europea i de la zona euro quan esdevingui independent?
Una Catalunya lliure i el fet de ser un Estat lliure a l’Europa occidental el més normal és que formi part de la Unió Europea. Queda clar que la Unió Europea no té previst què succeeix si un territori d’aquesta esdevé un Estat propi. Però en tot cas no hi ha cap norma que digui que ha d’estar exclòs de la UE. I tinc clar que si això passa haurem de negociar. 

El català haurà de ser l'única llengua oficial del futur Estat?  
És un debat prematur. El que jo vull és una Catalunya lliure on els seus ciutadans puguin decidir, però és evident que la llengua pròpia de Catalunya és el català, encara que també cal recordar que hi ha molts ciutadans que tenen el castellà com a llengua comuna. El nou Estat haurà de garantir l’ordre lingüístic de totes les persones que hi siguin. Ara bé, és una evidència que el català haurà de ser la llengua pròpia d’aquest país. 

Des d'Espanya ataquen el nou procés català amb el discurs de la por. Estan febles d'arguments o farà forat?  
De fet, arguments no n’han tingut gairebé mai. Ara fan servir arguments punitius, de castigar el president. Els que apostem per la independència sempre ho hem fet amb arguments. I afortunadament la gent ja ha perdut la por. 

Què en pensa de les declaracions del ministre Wert “el nostre interès és espanyolitzar els nens catalans"?
Són declaracions de tipus feixistoide. No es pot intentar uniformitzar la gent des del punt de vista nacional. La gent és com és. Això ja ho va intentar la dictadura franquista i no se’n van sortir. Va intentar aniquilar la cultura i llengua catalanes i no va poder. Com a mínim, són unes paraules molt desafortunades, però alhora la gent que podia tenir el dubte de què pretenen cada vegada ho tenen més clar. 

Es veu amb un passaport català d’aquí uns anys?
Atès que serem de la Unió Europea no ens caldran passaports, sinó que amb el document d’identitat català ja en farem prou. Crec que aquest procés s’ha de fer amb serenitat però espero que sigui abans de quatre anys. Que pugui tenir un document que m’acrediti com a català i de la Unió Europea.

No hi ha Comentaris

Martí Gasull i l’Assemblea Nacional Catalana, Segadors de l’Any 2012

Reagrupament va guardonar amb el premi Segador de l’Any 2012 el fundador i membre de la Plataforma per la llengua, Martí Gasull, que fa poc que ens va deixar. El guardó, que fou lliurat durant la 5a. assemblea de Reagrupament aquest diumenge a Vic, es troba està en la seva tercera edició i s'atorga a destacades personalitats que hagin fet avançar el nostre país cap a la consecució d'un estat propi. Gasull ha estat un activista per la llengua i un patriota infatigable.

És difícil triar aquelles paraules que millor poden definir una personalitat com la d'en Martí Gasull. Un home polièdric, culte, preparat, amb unes conviccions sense fissures però amb un interès notable per no ser protagonista, per no sortir a la foto. En un món on "sortir a la foto" és l'objectiu de la majoria, aquesta característica ja és ben definitòria. En Martí no volia cap protagonisme però, això sí, lluitava sense treva per les seves conviccions. No abandonava mai. País, llengua, compromís. Segur que trepitjava fort a la muntanya, aspirava al cim, volia guanyar el cim. Al pla també volia guanyar el cim. Volia per al seu país la llibertat. Volia que el català tingués l'estatus de llengua d'estat. Volia un país per a tothom. El català suma: aquest era el seu lema.

En Martí era una home tendre, suau, sempre amb un somriure especial. però el somriure d'en Martí anava acompanyat de la revolta. És un honor per a Reagrupament que els seus pares i el seu germà Bernat, en nom seu, hagin acceptat el nostre reconeixement. Martí, continuem la teva tasca. Treballarem intensament per ajudar a aconseguir la victòria que veies tan a prop.

Els guanyadors de les dues edicions anteriors han estat el lingüista i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà, i el President del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner.

A més, el premi Segador de l’any, en aquesta ocasió, té dos premiats, una persona i una entitat. I l’entitat que Reagrupament ha volgut reconèixer no és altra que l'Assemblea Nacional Catalana. L’Assemblea ha tingut aquest any 2012 una actuació i un treball històrics. Ha liderat la manifestació de l'11 de setembre, que ha marcat ja un punt de no retorn en el procés d’emancipació català. La Diada s’ha convertit en la major mobilització de la història del país sota el lema inequívocament independentista ‘Catalunya nou Estat d’Europa’.

El caràcter històric i massiu de la Marxa del dia 11, en el qual  el 25% de la població de Catalunya ha omplert Barcelona amb un clam nítid d’assolir la independència per ser un nou Estat i sense que es produeixi cap incident, és una mostra inequívoca de la maduresa dels catalans. Una prova clara que la societat catalana està preparada per fer el pas. El treball de l'ANC és un treball de voluntaris d'arreu de Catalunya, entre els quals també hi ha i de forma molt activa, molts associats de Reagrupament, als quals aprofitem també per agrair el seu doble esforç.

No hi ha Comentaris

Mas sí, però: i els altres?

És cert que les eleccions que ara venen són, per dir-ho d’alguna manera, presidencials . Sento dir a molta gent que votarà el senyor Mas. Fins i tot Reagrupament recomana el vot per a CiU per tal de fer possible l’elecció del senyor Mas per àmplia majoria. Però, què succeeix amb la resta de candidats que van a la llista de CiU? No només a Barcelona, sinó a la resta de províncies (ai no, pecat, que s’ha de dir “circumscripcions”!)?

Jo, no vull amagar-ho, votaré per tal que el president Mas repeteixi . Sobretot perquè ha demostrat que és un líder que sap guiar un país. Perquè em sembla el millor. Però, sobretot, perquè no té un defecte que caracteritza el poble català: la por. Un defecte que ens uneix a gairebé tots (segurament també a la majoria de vostès, encara que reconèixer-ho els costi i els faci empipar). Si el poble català, ara, ha deixat descol·locat als de Madrid és perquè, per primer cop en molts anys, s’ha portat amb coratge. I ha estat el president Mas el que s’ha encarregat de representar aquest canvi. Jo reso per tal que duri, perquè encara em costa de creure que, al darrer moment, no ens caguem a les calces.

Ara bé, dit això, també cal reconèixer que molts de nosaltres tenim mèrit . Jo mateix, normalment, no vaig a votar. Per les raons que desenvolupo en aquest article: no m’agrada el sistema electoral català. O, millor dit, espanyol (perquè el nostre parlament ha tingut la barra de no voler-lo canviar en trenta anys). No poder elegir el meu diputat de districte i haver d’empassar-me les llistes que fan els, habitualment, llefiscosos elements del partit, em posa malalt. Però aquest cop m’hauré d’aguantar la ràbia i aniré a votar.

Aquest fet, que afecta a molts catalans, hauria d’estar tingut en compte pel president Mas , si surt elegit per una majoria confortable. No és que ens hagi d’agrair res especial, però una nova llei electoral constituiria un acte de respecte democràtic per a aquells que ens haurem empassat els principis en ares d’un procés que ell encapçala, per ara, amb dignitat. La feina que queda és ingent –el dia després de les eleccions comença una etapa amb una llista de tasques enorme-. Però aquest parlament que sortirà hauria de fer una llei electoral nova. I vist com van les coses, hauria de ser un sistema doble: elecció del parlament en un procés electoral i elecció del president en un altre. Perquè aquí no estem parlant d’un primer ministre que té un cap d’estat per sobre (rei o president de república). Aquí estem parlant del màxim representant del poble de Catalunya. D’aquella persona que ostenta la màxima representació. Aquell davant el qual quan passa, i només davant d’ell, la bandera del país s’inclina. Com succeeix  a tot el món democràtic. Si ho haguéssim fet abans, jo votaria molt més satisfet. Com molts altres.

No hi ha Comentaris

Catalunya, estat de la Unió Europea?

En la seva campanya política de la por, els polítics del PP insisteixen a dir que Catalunya quedaria automàticament exclosa de la Unió Europea si es constituís en un estat sobirà. Més enllà del principi d' ordeno y mando  , que fan servir com a últim recurs quan tota la resta falla, addueixen dos articles del Tractat de la UE. Primer, l'article 4.2, que indica que "la Unió respectarà les funcions essencials [dels estats membres], especialment les que tenen com a objectiu garantir la seva integritat territorial". Segon, l'article 20, que estableix que "serà ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d'un estat membre".

L'article 20 del Tractat és, sens dubte, irrellevant per a la qüestió que ens ocupa. Introdueix un principi important: que la ciutadania europea deriva de i se superposa a la ciutadania estatal original i que, per tant, la UE protegeix els drets humans dels seus ciutadans (si cal contra els estats membres). D'aquesta declaració, però, no en podem deduir res sobre la regulació d'un procés de creació d'un nou estat al si de la Unió, de la mateixa manera que, per exemple, no podem extreure cap conclusió sobre la mateixa qüestió mirant les normes europees que regulen quants representants corresponen a cada estat al Parlament Europeu.

La referència a garantir la integritat territorial de cada estat membre a l'article 4.2 sembla escrita expressament per protegir la indivisibilitat de la nació espanyola. De fet, alguns tindran la temptació de connectar-la amb l'infame article 8 de la Constitució de 1978, que atribueix a les forces armades la missió de defensar la "integritat territorial" d'Espanya i, fins i tot, intentaran afirmar que la UE ha acceptat convertir-se en garantia última i directa dels territoris dels seus membres. Tanmateix, aquesta interpretació de l'article 4.2 és superficial i, per això mateix, equivocada.

El principi d'integritat territorial té una llarga història al dret internacional. L'article 10 del pacte que va crear la Societat de Nacions l'any 1919 el va reconèixer formalment. Però el concepte d' integritat territorial  fa referència a les fronteres entre estats ja existents i no té gaire a veure amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Com va establir el Tribunal Internacional de Justícia en una sentència de desembre de 1986 sobre una disputa territorial entre Mali i Burkina Fasso, el principi d'integritat territorial es dirigeix a evitar canvis de fronteres existents entre estats ja sobirans. I, per tant, només seria aplicable en un cas d'autodeterminació (per exemple, el del Sàhara marroquí) si un estat veí (com Algèria o Mauritània) aprofitava la creació d'una República sahariana independent per canviar les fronteres actuals.

L'any 1975 els Estats Units, la Unió Soviètica i tots els països europeus (llevat d'Albània) van firmar l'Acta d'Hèlsinki sobre seguretat i cooperació a Europa. L'Acta va anar molt més lluny que el Tractat de la UE. A més de comprometre's a "respectar la integritat territorial de cadascun dels estats participants" (punt 4), els estats signants van declarar "inviolables tant les fronteres del participants com les fronteres de tots els estats d'Europa" (punt 3). I, tanmateix, quinze anys després, quan Eslovènia se separà de Iusgoslàvia, els països que havien signat aquells acords la reconegueren en pocs dies.

La Sra. Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea, va resumir l'estat jurídic (i polític) d'aquesta qüestió perfectament en unes declaracions al  Diario de Sevilla  el 30 de setembre. Preguntada sobre una suposada exclusió automàtica de Catalunya de la UE, respongué de forma taxativa que "la legislació internacional no diu res" en aquest sentit, que Espanya havia de resoldre el seus problemes interns i que confiava plenament "en la mentalitat europea dels catalans". (Per cert, el Sr. García-Margallo anuncià al Congrés de Diputats que la Sra. Reding li havia tramès una carta en què es retractava de les declaracions a Sevilla. Fóra bo que el ministre d'Afers Estrangers publiqués la carta perquè, fins i tot si la Sra. Reding passa a defensar-hi una hipotètica posició comuna de la Comissió, aquesta darrera no s'ha desviat mai del principi d'estricta neutralitat.)

En una paraula, els tractats de la UE no poden ser utilitzats en contra de la voluntat democràtica d'un poble. És cert que no regulen un hipotètic procés d'ampliació interna de la UE. Però aquesta manca de regulació no implica prohibició, com ha argumentat manta vegades el Tribunal Internacional de Justícia. En una interpretació estrictament democràtica de la situació (un exercici probablement difícil per al govern espanyol), la situació s'assembla al cas del Jura francès, que volgué independitzar-se del cantó de Berna l'any 1977. Tot i que la Constitució suïssa no preveia aquesta possibilitat, va prevaldre la voluntat del Jura i aquest cantó es va unir a la confederació helvètica dos anys després. Tot això conté una lliçó transparent per a Catalunya: fem el nostre camí tranquil·lament, consultem el país i, després, carregats amb la raó de la majoria, podrem negociar en quins termes volem continuar a Europa.

No hi ha Comentaris

Poder decidir (text de Jaume Barberà)

L'altre dia parlàvem de no fer cas a tot els que se'ns dirà des dels altaveus contraris a acceptar les nostres decisions. Com era d'esperar, els insults, desqualificacions i amenaces no han trigat. Això no ha fet més que començar. Així és que feu-me cas. Les dades que m'arriben de la preparació de la manifestació de l'11 de setembre són molt i molt encoratjadores. Hi serem centenars de milers de persones vingudes de tot Catalunya. I aquesta manifestació, s'hi vagi pel pacte fiscal o per l'estat propi, serà clarament independentista. Repeteixo: centenars de milers de persones.

A Madrid, a Brussel·les, a Berlín, a París, a Londres, a Washington i a Pequín s'analitzarà amb cura. No serà una manifestació més. Ahir mateix, el president de la Comissió Europea, Durao Barrosso, en unes declaracions importantíssimes, ja va parlar, per primera vegada, de la secessió de Catalunya. Per a Barrosso, la Unió no farà cap problema de la independència. Que no vol dir que no es tinguin problemes, cosa, d'altra banda, normal i lògica. Espanya s'hi oposarà amb dents i ungles, però ens emparen les normatives internacionals. És a dir, només ho hem de voler. Sisplau, no hi vulgueu veure aquí cap intent de minimitzar les dificultats que hi haurà si algun dia ens decidim a fer-ho. Les dificultats hi seran, que quedi clar. Però serem nosaltres els que les administrarem, dirimirem, i no els que s'hi oposen.

Anem fent camí sense ferir els sentiments de ningú. Nosaltres no volem ser en contraposició als altres. No. Som nació per història i per sentiments, i ara volem tenir Estat per administrar-nos. Tan senzill com això. Sense odis, rancúnies o memorials de greuges. No piquem l'ham cada vegada que ens el posen al davant. Aquesta crisi ens fa molt mal, com ja hem comentat diverses vegades. Però hem de saber entendre que la crisi també ens dóna l'oportunitat de canviar, de buscar, de reinventar-nos. L'únic que hem de fer és vèncer la por. Sí, la por tòxica, la que ens paralitza.
 
Hi ha companys que diuen: "No vull la independència perquè manaran els mateixos. No vull la independència perquè tindrem la mateixa societat classista, les mateixes injustícies". Doncs amb tot el respecte, crec que us equivoqueu. La independència ens obre la porta a decidir. És obvi que, si tenim estat, s'haurà d'obrir un procés constituent, cosa que vol dir que haurem de decidir quina democràcia volem. La idependència no et dóna l'elixir de la felicitat. El que fa la independència és deixar-te construir el teu país. Per exemple, jo voldria, a grans trets, que a Catalunya els nens i nenes sortissin de secundària dominant bé tres llengües: català, castellà i anglès. I voldria llistes obertes i poder cessar qualsevol mandatari corrupte, inepte o que no compleixi el seu programa electoral. Voldria....

No us esborrona aquest voldria? No us esborrona poder ser subjectes del vostre futur i el dels vostres fills? No us emociona poder decidir?

No hi ha Comentaris

Guerra, màfies, usura i sectes

Els implicats en l’ensarronada de Bankia, que, descoberts en flagrant delicte, no tenen arguments morals ni per a pidolar, estan temptats de fer com la guineu que no abastava el raïm de la parra i, en la seva fugida endavant, són capaços d’extremar el deliri de la mentida i abraçant-se al dòlar, menysprear l’euro dient-nos que està verd.

Enmig de l’habitual desinformació del govern, sigui PSOE o PP, està prenent cos la metàfora que veus interessades molt ben posicionades en columnes de diaris i tertúlies dels mitjans de comunicació van falcant en el dia a dia un discurs manipulador que sembla que volen dir-nos:

“La senyora Merkel està aconseguint el que Adolf Hitler no va assolir amb les seves divisions cuirassades, els seus submarins i les seves bombes voladores V-2”

No és gens estrany que el règim monàrquic a l’espanyola lligat amb nusos mariners i segell lacrat per l’anell de Franco faci escarafalls a l’Alemanya de l’Àngela Merkel, una hereva del federalisme quallat per Conrad Adenauer a anys llum del centralisme de l’Espanya que no veu més enllà del quilòmetre zero de la Plaça del Sol. Si Hitler s’hagués sortit amb la seva, de ben segur que l’empatia ideològica dels hereus directes de Franco seria genèticament idèntica.

És clar que a Europa mana Alemanya, però aquí no és conseqüència del setge d’una guerra, si un cas, és causa d’alta traïció del govern corrupte dels anys 90 que van donar idees: la decisió de l’AVE de Madrid a Sevilla, potser sí que fou un error de Felipe González i Alfonso Guerra en avaluar les prioritats, però la realitat fou que en aquella decisió a favor de la indústria alemanya, no era tan important per al PSOE la implementació de l’AVE i la utilitat de tan costosa infraestructura, quan en realitat la decisió venia condicionada per les comissions que l’AVE generaria, les quals si no van untar alguna butxaca distreta van omplir les arques del PSOE. És evident que el que suborna per fer delinquir és igual de culpable que el que delinqueix per ser subornat, però en aquests embolics de comprar i vendre, és el venedor que sap molt bé que si no passa pel tub sempre hi haurà un competidor disposat a deixar-se estimar. D’aquella genial idea, avalada per l’eslògan: “cent anys d’honradesa”, la corrupció política no ha parat d’emergir a tort i a dret. 

D’aquí ve que els estralls que estem vivint comporten desgavells iguals o pitjors a la postguerra: atur, desnonaments, cues en els bancs de queviures i els menjadors socials desbordats. Mentre uns compren caixes de cabals per protegir els estalvis que han pogut salvar de la perversitat de l’entitat a la qual havien confiat, altres evadeixen corre-cuita grans capitals i les transaccions de l’economia productiva soterrada comencen a tenir el caire de l’estraperlo dels anys 40.

Mentre Espanya viu una depressió insuperable, Rajoy estalviador, fugint d’estudis ha anat de corre-cuita a Polònia per veure el futbol que podia visionar des del seva butaca a la Moncloa. Abans però, ha aturat Mas posposant sine die  la música i la lletra del concert econòmic que donaria oxigen al PIB residual salvable que potencialment, però extremadament afeblit, encara rau a Catalunya. Don Mariano, president del govern espanyol s’ha farcit l’agenda no sigui que desentoni de l’èpica caça d’elefants, noble oci de la Corona i com a mínim iguali el zel professional del també president Carlos Divar enfeinat d’hores extra de cap de setmana a Marbella passant-s’ho d’allò més bé, una manera de constatar la sacra independència del Consell General del Poder Judicial.

Al proper 10 de juliol farà dos anys de la manifestació dels catalans clamant per la independència, però la societat civil que va omplir els carrers de Barcelona ha quedat atomitzada i orfe de liderat. Ara fan més soroll els cridaners que engreixen la seva humanitat en el futbol, la fórmula u, els concerts multitudinaris i altres diversions de masses. Molts d’ells deixant-s’hi el salari per a convertir en milionaris als seus ídols i els seus proveïdors.

Els indignats de les places s’han quedat afònics i empatxats d’idees, i en no saber que està passant proposen la justícia social en abstracte que ningú lidera i el seu xivarri inaudible és el residual dels que ni estudien ni treballen.

Però el paisatge més angoixant pel nostre futur el composa la creixent massa social silenciosa que s’ha quedat d’esma i submisa al poder polític enfangat en la incompetència i la corrupció, conformant-se com ramats de xais que van cap l’escorxador.

Se’ns suposa el valor i tots tenim els ous necessaris per fer una truita multitudinària, però no veig ningú disposat a trencar-se’ls. Vet aquí, amb ous o ovaris, la bona metàfora.

No hi ha Comentaris

Manuel Milián Mestre rep el premi Pau de Tars

Reagrupament ha lliurat el premi Pau de Tars al polític i periodista Manuel Milián Mestre per la seva evolució política que l'ha conduït a afirmar que “no he estat mai independentista, però seguint la lògica d'aquesta conversa, la solució és l'independentisme”. 

Manuel Milián Mestre: “La solució és l’independentisme” 

Milián Mestre és un polític i periodista valencià que ha desenvolupat la major part de la seva vida a Catalunya. Políticament, ja el 1970 havia col·laborat amb Manuel Fraga Iribarne quan era ministre. El 1980 fou un dels fundadors de Solidaritat Catalana, que es presentà sense èxit a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980. A les eleccions espanyoles de 1989, el 1993 i el 1996 fou escollit diputat pel Partit Popular. També fou membre de l'executiva del Partit Popular del 1989 al 2000. En els darrers anys participa habitualment en tertúlies com la d’El matí de Catalunya ràdio, en una de les quals va reconèixer que "la solució és l'independentisme". Ho va dir després d’escoltar una entrevista al corresponsal a Madrid del Financial Times, Victor Malet, el qual a principis de febrer del 2012 assenyalava Catalunya com a causant dels problemes financers espanyols. Per a Milián, “no he estat mai independentista, però seguint la lògica d'aquesta conversa, la solució és l'independentisme”. Milián Mestre va lamentar que el corresponsal elaborés el diagnòstic a partir dels efectes, en comptes de fer-ho a partir de les causes.

No hi ha Comentaris

Àngel Font, al programa televisiu ‘Salvados’: “El meu vot a Artur Mas és un vot prestat per a aquestes eleccions plebiscitàries”

Àngel Font, membre de la Junta Directiva de Reagrupament Independentista, ha aparegut aquest diumenge en el programa "Salvados" de la cadena "la Sexta", en què el periodista Jordi Èvole ha entrevistat el president de la Generalitat de Catalunya. Font ha expressat el seu suport a Artur Mas dient que mai no havia votat CiU, però que aquest cop ho farà, tot aclarint que "el seu és un vot prestat per a a aquestes eleccions plebiscitàries" per tal que Mas dugui a terme el projecte d'exercir el dret d'autodeterminació del poble de Catalunya.

Font també ha expressat que no havia votat mai CiU perquè practicava una política de "peix al cove" i, fins ara, mai un president de la Generalitat havia fet un plantejament polític com el que havia fet Artur Mas. L'emissió d'aquesta aparició televisiva ha coincidit casualment amb la 5a. Assemblea de Reagrupament, en què un 99% dels associats han abonat el posicionament de la Junta Directiva de no presentar-se a les eleccions i donar suport al president Mas. 

No hi ha Comentaris

Rut Carandell: “A Reagrupament sempre anem un pas per davant en el camí que ha de fer la nostra història”

Joan Carretero  ens recordava ara fa poc que, en un context polític en què Catalunya es debatia entre la pluja fina i el peix al cove, va néixer Reagrupament, amb un objectiu clar i únic: portar al nostre Parlament una majoria de diputats que declarés la independència.

I aquest continua essent el nostre objectiu. A Reagrupament ens fa diferents la nostra voluntat de posar sempre en primer terme, en les nostres decisions, la llibertat de la nostra nació a altres tipus d’interessos legítims que les organitzacions polítiques tenen.

Per això, un altre cop hem estat els primers a entendre que estem en un nou moment polític: que la manifestació de 11 de setembre ho ha canviat tot. I per tant també som els primers que hem pogut actuar amb generositat, essent fidels al nostre objectiu.

Com repeteix sovint en Carretero, i com avui ha quedat aquí demostrat, continuarem treballant sense descans, sense demanar ni esperar res a canvi.

I el proper 25 de novembre sabem el que hem de fer perquè som conseqüents amb la història i el que ens demana la gent.

Jo vaig estar el dia 11 a la manifestació com suposo tots vosaltres. I què cridava la gent? Cridava esquerra? Cridava dreta? Cridava pacte fiscal? Què cridava? IN-DE-PEN-DÈN-CIA!

DSC_0004

I, per primera vegada, un president de la Generalitat ho va sentir i ho va escoltar. Potser perquè érem molts i cridàvem molt fort i durant moltes hores, potser per la nostra esperança, i la nostra alegria…

Pel que sigui, per primera vegada un president s’ha posat al capdavant del procés de consecució d’un estat independent. I ha dissolt el Parlament, ha convocat eleccions plebiscitàries i s’ha compromès a exercir en democràcia el nostre dret a l’autodeterminació sigui amb la legalitat espanyola o amb la internacional… Tot això ha passat en poc més d’un mes i potser la gent no es fa càrrec que estem en un moment històric que demana per damunt de tot unitat i generositat.

I nosaltres hem decidit, en aquests moments, que el que toca si volem la independència és treballar perquè el president Mas, que ha encetat aquest procés, obtingui el més ampli suport possible.

Actuar d’una altra manera seria irresponsabilitat. Volem que el dia 25 d’octubre a la nit, tots els ciutadans del món que ens estan mirant, i que a tots els governs del món els quedi clar que aquell procés començat pels ciutadans de Catalunya el dia 11 és imparable i que el president Mas, que els va escoltar i obrar en conseqüència, té el suport de la gent i una àmplia majoria que permeti que decidim democràticament el nostre futur.

Volem que els quedi clar a tots els governs i organismes internacionals que allò que ordena els diputats catalans autonòmics en un bloc i un altre, no és si són de dretes o d’esquerres –això ho deixem pel nostre parlament de debò, el del nostre estat lliure-, sinó si n’hi ha prous diputats per tirar endavant un procés democràtic i pacífic amb garanties de creació d’un estat propi. I si és així, el primer pas de l’objectiu de Reagrupament, portar al Parlament una majoria de diputats independentistes s’haurà assolit.

Volem ser lliures per decidir el que volem ser i sabem que som imparables… Ara cal que ho sàpiga també tot el món. Ni els insults, ni les amenaces, ni la por ens farà recular…

Un altre posicionament seria no estar a l’alçada de la història. El president Mas ha fet el pas de posar-se al davant i nosaltres, per generositat i per estratègia li hem de donar suport.

Reagrupament ha defensat una coalició entre tots els partits que volen la nostra sobirania encapçalada pel President Mas i no hem triomfat...

Volíem la unitat dels partits de l’independentisme clàssic i tampoc s’ha aconseguit...No feu cas dels cants de sirena i no us deixeu distreure de l’objectiu final.

Tindrem molta feina els propers mesos, i necessitem que tothom estigui disponible per treballar. En som molts però n’hem de ser molts més. Volem que, en poc temps, hi hagi molts nous Paus de Tars convençuts per Segadors de l’any. Serà la mateixa feina que ja portem quatre anys fent, només que ara tenim ajudes noves: el ministre Wert, els coronels espanyols jubilats, el rei d’Espanya… a tots ells els prometem una plaça en la capital del nostre estat lliure.

Joan Carretero l’altre dia us deia que se sentia orgullós de tots vosaltres, de la feina feta i de la que encara fareu. I deia que, sens dubte, sou el grup de patriotes més generós, treballador i preparat que ha conegut. Jo voldria afegir-hi que, a més, a Reagrupament sempre anem un pas per davant en el camí que ha de fer la nostra història. De fet ens hem convertit en els guionistes!

Us en posaré uns quants exemples:

  • Vam anar un pas per davant quan vam ser els primers a plantejar la necessitat que el nostre Parlament fes un acte de sobirania que ens conduís a exercir el nostre dret a l’autodeterminació.
  • Vam anar un pas per davant quan el conseller Joan Carretero va denunciar públicament que el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, era un “espanyolista demagog” (i li va costar car a en Joan!).
  • Vam anar un pas per davant quan vam rebutjar un migrat Estatut d’autonomia que Espanya, per migrat que fos, tampoc no va respectar.
  • Vam anar un pas per davant quan vam proposar que calia que les eleccions catalanes tinguessin caràcter de plebiscit democràtic, no pas per a triar el color de la samarreta d’uns i altres, sinó per a triar entre la Catalunya lliure i la Catalunya sotmesa.
  • Vam anar un pas per davant quan vam plantejar la necessitat que hi hagués una “candidatura d’ampli espectre” dels partidaris de la llibertat del nostre poble que se sentissin interpel·lats pel  seu patriotisme i per la dignitat de la nostra nació.
  • Vam anar un pas per davant quan vam denunciar que a Catalunya no es pot fer política de debò, que a Catalunya no es pot fer política ni de dretes ni d’esquerres ja que no tenim sobirania per a decidir com gestionar els nostres recursos.
  • Vam anar un pas per davant quan vam reclamar la regeneració democràtica del nostre país, indissociable de la nostre llibertat.
  • Vam anar un pas per davant quan vam formular una pregunta a la Unió Europea exercint la Iniciativa Ciutadana Europea, i ho vam fer per primer cop en la història d’Europa.
  • Vam anar un pas per davant quan vam elaborar un programa per a organitzar el nostre futur lliure, un futur lliure que cada dia tenim més a prop.

Anem ara un pas per davant actuant amb responsabilitat per la unitat............i per tot això “EL FUTUR ÉS NOSTRE” i tenim la certesa que el nostre futur, el futur del qual en som els Guionistes, és LA LLIBERTAT!

[+Imatges]

No hi ha Comentaris