Arxiu octubre, 2012

Un país devastat

El que ens trobarem al dia següent de la independència serà un país devastat. Quan més tardem a aconseguir-la més devastat estarà. Podríem establir un paral·lelisme amb un país en guerra que sap que quan més tardi en aconseguir la victòria o firmar la pau més alta serà la destrucció i més alta la pèrdua de població.

En el cas de Catalunya només ens queda vèncer. “Signar la pau” seria admetre, al contrari d’una guerra, que continuaria la devastació i la despoblació.

L’Estat ens ha imposat un status que no és altre que l’espoli sistemàtic i la no inversió en infraestructures al mateix temps que ens maltracta “sentimentalment” i obligarà, ja obliga, als nostres fills a buscar les garrofes lluny de casa.

Al dia següent de la independència, Catalunya es trobarà amb unes infraestructures roïns, insuficients i antiquades. No estaran destruïdes com en una guerra, però el seu estat, la seva ineficiència, obligarà a substituir-les com si haguessin estat arrasades.

A les guerres el teixit industrial i productiu és un objectiu estratègic, el més normal és que una part important estigui malmès i calgui refer-lo de nou, això si l’enemic no ha ocupat el territori i ha desmantellat les industries i se les ha endut cap a casa.

A Catalunya portem 35 anys en què moltes de les nostres empreses “han estat desmantellades” totalment o parcial i ara estan a un altre lloc, moltes a la capital de l’Estat. Ara amb la crisi, amb un Estat “hostil” que no ajuda ni directament ni indirectament – infraestructures-, moltes s’han volatilitzat.

Des del 2006, de totes les inversions projectades a Catalunya, que són proporcionalment molt menys que en altres regions d'Espanya, només se n’acompleix un 10%. És per això que la ministra de Foment, al poc de l’arribada al poder del Partit Popular, en una visita a les obres de l’estació de l’AVE de la Sagrera a Barcelona, reconeixia que l’estat devia quasi 5.000 milions d’euros en inversions no fetes a Catalunya, ho reconeixia, però no hi havia esperit de constricció ni ànim d’esmena.

Ens prometen que ens donaran menys i només ens donen una dècima part d’aquest “menys”. Mentre carreteres com la nacional II a Girona continua essent un sagnia de morts, de gent que, sense saber-ho, moren per Catalunya. Moren perquè aquest tram de carretera està a Catalunya i no a l’Alcàrria o a prop de Madrid. El desdoblament està pressupostat i aprovat des de fa 17 anys i en 10 anys només n’han construït 8 quilòmetres. A aquest pas, aviat, als màrtirs anònims per Catalunya caldrà rendir-los tribut a Maçanet i no al Fossar de les Moreres.

Quan un ciutadà de Catalunya veu una obra pública inacabada que no es pensi que és un cas únic, aquella és la del costat de casa, però si volta, si viatja en trobarà més. Catalunya, de fa temps, està desequilibrada, territorialment parlant, entre un 80% de la població que viu a prop de Barcelona i la resta que continua mal comunicada, amb un eix transversal insuficient i amb unes connexions ferroviàries que fan riure i que no arriben a gaires llocs, mentre a Espanya es fan AVEs que porten menys passatgers que els que van en tren a la Pobla de Segur o a Puigcerdà.

Sense infraestructures eficients que ens connectin al món, sense empreses, sense els recursos dels nostres impostos disponibles per fer aquelles polítiques adients per millorar i ajudar al conjunt de la societat. Sense tot això, no aturarem la devastació, ni ens refarem de la que ja hem patit.

Catalunya, anímicament, es troba en una llarga postguerra de més de 300 anys, patint la carrega de les indemnitzacions que ens imposen el vencedors en forma d’espoli, al mateix temps que ens menystenen i ens obliguen a continuar treballant per ells. Avui, de continuar així, no hi ha cap més altre horitzó que el d’una Catalunya cada cop més empobrida. Una Catalunya on la majoria de la seva població tendirà més a viure en una espècie de “gran favela”, amb cada cop menys serveis, en lloc de viure en un país modern, eficient i equilibrat d’acord amb les seves capacitats i el seu treball.

No hi ha Comentaris

Oriol Amat, sobre les pensions, “el que fa por és no marxar”

El catedràtic d'economia i conseller de la Comissió del Mercat de Valors, Oriol Amat, considera que les dades de la Seguretat Social abonen la independència i contradiuen aquells que afirmen que "si marxeu no tindreu pensions". Més aviat, "el que fa por és no marxar", ha expressat el professor Amat a Twitter.

Amat es basa en un informe que ha elaborat el Departament d'Economia i Coneixement de la Generalitat, el qual analitza les aportacions de Catalunya a la Seguretat Social i arriba a la conclusió que el saldo en els últims 15 anys és positiu, amb 24.774 milions d'euros de superàvit.

Dades de la Seguretat Social

Les dades que ofereix Economia sorgeixen de la liquidació del pressupost del sistema de la Seguretat Social i la liquidació del pressupost dels organismes autònoms, agències estatals i altres organismes públics, i l'INE. S'analitzen les dades de la Tresoreria General de la Seguretat Social i les entitats gestores; les mútues d'accidents de treball i malalties professionals; el Servei Públic de Treball; el Fons de Garantia Salarial (FOGASA) i les mútues de funcionaris (MUFACE, MUGEJU, ISFAS).

Segons aquestes dades, Catalunya podria pagar a pensionistes i aturats. El període analitzat és des de 1995 fins a 2010, ja que, en els anys anteriors, l'Administració de la Seguretat Social finançava també Sanitat i, per tant, la sèrie no seria comparable per analitzar la seva sostenibilitat "tal com està configurada".

El problema de les altes taxes d'atur

Només en els períodes entre 1995-1996 i entre 2009 i 2010, a causa de les elevades taxes d'atur --del 20% en el primer cas, i del 18% en el segon-- Catalunya ha tingut dèficit amb la Seguretat Social, és a dir, només en aquests anys les prestacions han pujat i han baixat les cotitzacions, creant un dèficit de 1.254 milions el 2009, i de 2.142 el 2010. Però en conjunt, en tot el període analitzat, Catalunya ha tingut un superàvit de 24.774 milions. Espanya sense comptar Catalunya, en canvi, segons el mateix informe d'Economia, presenta un dèficit de 86.332 milions, que, comptant amb Catalunya, es redueix a un dèficit de 61.558 milions d'euros.

En alguns anys el superàvit és significatiu. Des de 1998 ha anat augmentant. En 2006 va ser el més beneficiós per a Catalunya. Les aportacions van ser més importants que les prestacions, amb un saldo positiu de 3.536 milions d'euros. El mateix any, Espanya sense Catalunya, també obtenia un saldo positiu de 2.628 milions. Era l'època de bonança, just abans de l'inici de la crisi. Però el 2008, Catalunya segueix tenint un benefici entre aportacions i prestacions rebudes de 2.591 milions, i Espanya sense Catalunya ja té un dèficit de 2.596, és a dir, Espanya va poder igualar els comptes de la Seguretat Social amb les aportacions de Catalunya.

Catalunya té 3.384 euros per persona de benefici

L'informe conclou que Catalunya tindria un saldo acumulat positiu de 3.384 euros per persona i equivalent al 12,7% del PIB català. Espanya, per la seva banda, sense Catalunya, tindria un dèficit de 2.228 euros per persona i equivalent al 10,1% del seu PIB.

No hi ha Comentaris

El Constitucional espanyol expulsa la llengua catalana dels tribunals i jutjats catalans

Mentre a Catalunya alguns irresponsables plantegen l'oficialitat per a la llengua espanyola en una futura Catalunya independent, a Espanya no perden el temps a relegar la llengua catalana dels usos que corresponen a una llengua d'estat i, un altre cop, l'inefable Tribunal Constitucional ha sentenciat agressivament contra l'ús del català a l'àmbit judicial.

Catalunya, una nació sense justícia

El Tribunal Constitucional ha desestimat un recurs d'inconstitucionalitat presentat el 2004 pel Parlament de Catalunya en contra de l'última reforma de la llei orgànica del poder judicial. En la sentència, el TC reafirma que la justícia és una competència exclusivament de l'Estat  i que per tant els funcionaris de Justícia tenen caràcter estatal.

Això vol dir que el català només serà un mèrit a la justícia, i mai un requisit. El Parlament va recórrer més de 30 punts de la llei orgànica del poder judicial, que havia reformat un any abans el govern de José María Aznar, en considerar que envaïa competències de la Generalitat. Segons el TC, però, Catalunya només té competències en el personal no judicial de Justícia .

El Parlament va interposar un recurs d'inconstitucionalitat el 25 de març de 2004 contra una trentena de preceptes de la llei orgànica del poder judicial que considerava que envaïen les competències de la Generalitat. El Tribunal Constitucional, en una sentència del 20 de setembre feta pública aquest divendres, recorda que l'article 149.1.5 de la Constitució atribueix a l'Estat la competència exclusiva sobre l'Administració de Justícia. Segons afirma en la resolució, la sentència contra l'Estatut ja establia que les competències només es refereixen al personal no judicial . Això afecta el català. La sentència deixa clar que en les convocatòries per a llocs de treball de les comunitats autònomes amb competències assumides i que tinguin una llengua oficial "es valorarà com a mèrit el coneixement oral i escrit" d'aquesta llengua. Només en determinats llocs de treball, "quan la naturalesa de les funcions es derivi l'exigència" la llengua podrà "considerar requisit exigible". A més, recorda que el caràcter "nacional" del cos de funcionaris "impedeix la designació dels membres dels tribunals qualificats per part de la Generalitat de Catalunya".

La Generalitat només té competència sobre el personal no judicial al servei de l'Administració de Justícia, que inclou la regulació de l'organització del personal en cossos i escales, el procés de selecció, la promoció interna i la formació, la provisió de destinacions i ascensos, les retribucions, la jornada laboral, etc.

No hi ha Comentaris

Reagrupament atorgarà 4 premis durant la V Assemblea Nacional “El futur és nostre”

Diumenge vinent en el transcurs de la V Assemblea Nacional, Reagrupament Independentista efectuarà el lliurament dels 4 premis que ha convocat l’associació. En síntesi, els quatre guardons que ha convocat Reagrupament són els següents:

  • 2012 Friend of Catalonia Award: per  reconèixer l’actuació a favor de la independència de Catalunya o de la seva projecció internacional per part de persones o entitats estrangeres.
  • Segador de l’any 2012: que s'atorga a destacades personalitats, tant col·lectives com individuals, que han fet avançar el nostre país cap a la consecució de l’estat propi.
  • I Premi Memorial Jordi Gomis: que s'atorga al millor article d'opinió sobre la independència de Catalunya.
  • Premi Pau de Tars 2012: que vol donar la benvinguda a les persones que han evolucionat en les seves conviccions polítiques cap a posicionaments que defensen el drets del poble de Catalunya, com a nació, a decidir el seu futur; i alhora per celebrar el creixement de l’independentisme experimentat a la societat catalana.

Aquest any Reagrupament, davant les agressions que rep el nostre país i la nostra llengua per part de l’Estat espanyol en forma de sentències, interlocutòries i lleis, ha volgut contestar en positiu. Per això, el guardó que es lliurarà a cadascun del premiats és una escultura d’edició limitada especial, “Una llengua del món”, obra de Ramon Maria Jounou. Aquesta escultura és una reproducció a escala del monòlit que serà aixecat -per subscripció popular- a diverses poblacions en homentage a les Homilies d'Organyà, el primer document literari escrit en llengua catalana, símbol de la nostra cultura i de la nostra resistència. Reivindiquem el català i la nostra llengua mil·lenària, com a tret essencial d’aquells que ens identifiquen com a poble.

La primera escultura va ser lliurada al Dr. Moisès Broggi, membre de la nostra associació de més edat, el dia que va fer 104 anys.

No hi ha Comentaris

Espanya juga brut

Dues certeses que ja no es poden amagar: el procés català s'ha internacionalitzat de forma definitiva i, d'altra banda, Espanya juga brut. El cas de les declaracions de la comissària europea de Justícia, Viviane Reding, demostra que l'estat espanyol considera imparable l'avenç social del catalanisme i no ha tingut més remei que pressionar, per tots els canals possibles, la Comissió Europea. Reding havia dit una obvietat que ara és tabú a Madrid: no està escrit enlloc que els catalans hagin de ser expulsats de la Unió Europea. Calia esborrar-ho com fos.

I així ha estat, fins que un diari escocès, Newsnet Scotland, ha destapat la maniobra espanyola, que va comptar amb la vergonyosa col·laboració de la mateixa Comissió Europea, vehiculada a través de la seva oficina de Madrid. No sorprèn l'estil espanyol, en la línia del que vam veure fa uns quants anys a Fresno, el que sobta és la misèria de la Comissió Europea, disposada a mentir per no contradir la doctrina del govern espanyol.

En aquest procés també es comprovarà la qualitat política d'Europa i els europeus i la profunditat democràtica de les institucions que representen aquest projecte històric de confluència. I Europa haurà de decidir entre contradir el govern espanyol o decebre els ciutadans d'Europa.

No hi ha Comentaris

L’oficialitat del castellà a la Catalunya democràtica (2)

Hi ha qui qüestiona el concepte de llengua oficial, dient que no està clar què vol dir i que, per tant, podem fer el següent joc de mans: que el català sigui llengua oficial “i pròpia”, “prioritària”, i el castellà “cooficial”. Primer de tot, és un tripijoc perquè “cooficial” només vol dir “oficial juntament amb una altra llengua”. O sigui: oficial. És clar, hi haurà qui malgrat la claredat del concepte negarà l’argument, per principi. Normalment, el que segueix és dir que el que importen són les lleis de política lingüística que es desenvolupin per regular el precepte constitucional de l’(co)oficialitat.

Bé, tornem als exemples que el món ens dóna, amb més detall que als exemples donat adalt:

En el moment del seu naixement, el nou Estat d’Israel va trobar-se que, per una banda, heretava els reglaments lingüístics del mandat britànic de Palestina i, per l’altra, que els nous immigrants jueus que venien de tot el món tenien una varietat de llengües i cultures enormes, molt difícil de gestionar. Qui tingui la sort d’haver llegit les Escales de Llevant de Josep Pla, que descriu aquells moments fundacionals, hi pot trobar la descripció que fa de la situació: yiddish, rus, alemany, grec, àrab i una miríada més d’idiomes (fins i tot ladino castellà, malgrat que expressa decepció en comprovar la degradació de l’idioma en un “galimaties” sense cap ni peus), tots segregats els uns dels altres per comunitats, encara que la preeminència del yiddish era força clara. Al final, van decidir tirar endavant basant-se en les lleis britàniques: hebreu, àrab i anglès, amb l’hebreu com a llengua “oficial i preeminent”. L’anglès va ser derogat aviat com a llengua oficial de facto, via llei, i ningú no n’ha tornat a reivindicar el restabliment.

L’àrab, per la seva part, va passar a ser “oficial segona a l’hebreu”. La política lingüística derivada va implantar una assignatura obligatòria per als hebreus (nivell bàsic) i més tard com a llengua optativa a la secundària entre altres set d’estrangeres. Els àrabs que hi vulguin assistir, tenen escoles àrabs amb l’hebreu com a segona llengua. Entre d’altres drets derivats de l’àrab “segon a l’hebreu”, els diputats àrabs poden expressar-se en la seva llengua al Parlament nacional però, com que molt pocs hebreus l’entenen, mentre que pràcticament tots els àrabs parlen l’hebreu fluïdament, hi ha comptadíssims casos de parlamentaris àrabs que hagin exercit aquest dret.

Així doncs, tot perfecte: la llengua oficial i pròpia com a prioritària i una llengua cooficial “segona”. De fet, malgrat que l’hebreu és “segona llengua” a l’escola pels àrabs, aquests darrers són tots bilingües. Hem trobat l’Arcàdia, doncs! Bé, doncs no.

La situació va durar una bona quarantena d’anys, fins que als anys 90 va arribar el que era inevitable que arribés: organitzacions àrabs i pro-drets humans, també l’esquerra israeliana hebrea, van començar a fer campanya per una “millora de l’estatus de l’àrab”, amb un raonament molt lògic i impecable democràticament: “Si és oficial, és oficial”. El Tribunal Suprem va dictaminar que per molt que sigui “segon a l’hebreu”, si l’àrab és oficial, el govern n’ha de fer un ús “extensiu”. Així, la senyalització dels carrers i les poblacions en àrab va esdevenir comuna, entre d’altres canvis.

Fins i tot fa un parell d’anys es va decidir que l’àrab havia de formar part obligatòria del currículum hebreu a partir de cinquè de bàsica. L’argument? “Tenim dues llengües oficials i cal promoure l’entesa entre comunitats”. Qualsevol moviment o proposta que els partits pro-hebreu fan ara per corregir la situació i deixar l’hebreu com a única llengua oficial és interpretat i combatut com una agressió, una provocació, antidemocràtic, etc. És lògic: l’àrab és oficial, ho ha estat durant gairebé cinquanta anys, ja ho era durant el mandat britànic i, per tant, el seu estatus genera uns drets jurídics als seus parlants, que fan bé de revindicar-los. La demanda no s’aturarà pas en els rètols del pobles, és clar. Només és qüestió de temps.

En un context on el 20% de la població israeliana té l’àrab com a llengua materna, la situació és tensa, malgrat que tots els àrabs, insisteixo, són bilingües. En un context com el català, on segons ens recorden dia sí dia també, potser la meitat de la població té el castellà com a llengua materna, permetre que es generin uns drets lingüístics mitjançant una declaració d’oficialitat per una banda, per després dir que no, que el que volíem dir era que “ha de ser la segona”, seria totalment insostenible i sembla clar que un intent a posteriori de canviar la legislació seria interpretat (correctament!) com una agressió cap a la comunitat castellanoparlant.

Si realment volem ser un estat democràtic, amb tribunals democràtics, cal entendre aquest concepte i recordar que un cop el castellà sigui generador de drets, tard o d’hora, els tribunals hauran de reconèixer aquests drets, o exposar-se a que, amb tot el dret del món, els castellanoparlants en facin casus belli i acudeixin a tribunals internacionals i tot. El govern català, com que serà democràtic i exemplar, haurà de cedir. Això comportarà una situació de diglòssia: el declivi del català està assegurat. Per molt suau i poc conflictiu que pugui ser el procés, tal com ens ensenyen tots i cadascun dels exemples que hi ha al món, la convivència com a llengua vertebradora no és possible. Enllaçant amb el principi, tal com deia, que no fem oficial el castellà tampoc no vol dir que la supervivència del català estigui assegurada (Irlanda etc), això no cal oblidar-ho.

També se sent dir sovint que cal implantar l’oficialitat del castellà com a “reflex de la societat”. Això implica una visió bonista de l’actual societat catalana que, recordem-ho, de fet està dividida en qüestions lingüístiques, amb una comunitat castellanoparlant privilegiada i una de catalanoparlant forçada a la dimissió lingüística constant. Tenen tota la raó quan diuen, doncs, que l’oficialitat del castellà seria un reflex d’això. Un reflex molt lleig d’una situació molt lletja perquè implica la progressiva minorització i desaparició del català. Però ja he parlat del tema abans: n’hi ha que negaran la major, diran que no hi ha diglòssia i s’haurà acabat el bròquil. És futil discutir-hi.

Finalment, se sent dir que cal no sollevar els castellanoparlants. Això ho diuen, curiosament, molts que només han vist castellanoparlants fregant escales o a la tele. N’hi ha que n’hem tingut a casa, de castellanoparlants, i que ens toca força el voraviu aquest argument que transpua moltes coses lletges: paternalisme, una certa xenòfobia inclús, i molts complexos de catalanet burgeset. Contràriament al que sostenen, a més, el seus plantejaments només poden causar la divisió de Catalunya en dos blocs enfrontats.

Assumeixen que els catalans castellanoparlants són tots nacionalistes i irracionals. Que posen un aspecte molt concret de la seva possible identitat individual per sobre del benestar dels seus fills i del país. Algun militant de partit independentista amb molts traumes fins i tot ha arribat a dir que sense castellà votaria que no a la independència. Tenen un concepte del que és la meitat del país molt trist. Tot això, evidentment, sense negar l’existència de nacionalistes espanyols entre els catalans castellanoparlants: també n’hi ha (d’espanyolistes) entre els catalanoparlants.

De moment, les dades diuen que més d’un 10% dels castellanoparlants trien com a llengua familiar, per parlar amb els fills, el català. I que entre la població general (la meitat de la qual se suposa que no és catalanoparlant) el català assoleix quotes de coneixement del 90%. Així doncs, què fa pensar que els castellanoparlants, de forma majoritària, estarien disposats a trencara la baralla del benestar material i social d’ells mateixos i dels seus fills, quan han optat per aprendre i parlar català i ja fa molt de temps que els ajuntaments i la Generalitat se’ls adrecen de forma gairebé exclusiva en català i quan durant els darrers trenta anys han donat suport a la immersió dels seus fills?

Ara mateix, l’actitud majoritària dels castellanoparlants és aquesta. Per circumstàncies històriques hem assolit la unió en un sol poble i que el pensament racional, proindependència, s’hagi imposat al nacionalisme ètnic. Però pensem en l’exemple dels àrabs a Israel i què pot passar si d’aquí trenta o quaranta anys, pel que sigui, encara hi ha una comunitat primàriament castellanoparlant, que sent que tli correspondrien uns drets legals no respectats, perquè un dia vam decidir que les paraules (en una Constitució!) són relatives i podem adjudicar-los el sentit que ens abelleixi.

La part final d’aquest llarg article toca el tema de “Què cal fer, doncs?”

(3a. i última part, la setmana vinent)

No hi ha Comentaris

“El protagonista de ‘Lliures o morts’ ens transmet un missatge de seguir lluitant, de no ser vençuts”

"No ens interesava fer un llibre que només parlés de derrota, derrota i derrota", va afirmar ahir David de Montserrat, un dels autors del llibre Lliures o morts , que narra una ficció ambientada en el setge de Barcelona de 1714. L'autor va expressar que "la nostra intenció era explicar amb cura, però amb proximitat, la història" perquè "la ficció fa que s’arribi a més gent".

De Montserrat va fer aquestes manifestacions durant la presentació del llibre a la Casa Orlandai organitzada per Reagrupament Sarrià-Sant Gervasi, que va aplegar una cinquantena de persones.

El coautor considera que "el protagonista ens transmet un missatge de seguir lluitant, de no ser vençuts". "És una novela històrica amb una part de ficció, en què els quatre volums que va escriure el Capità Castellví a Viena han estat una de les nostres fonts més fidedignes ja que en els 16.000 folis que conté hi ha la història dels més de 20.000 catalans que es van haver d’exiliar", va dir de Montserrat.

Així mateix, va intervenir Jaume Clotet, coautor del llibre, el qual va destacar que "la novel·la presenta certs paral·lelismes amb l’actualitat: les institucions, la llengua, l’espoli fiscal, ara igual que fa 300 anys". Clotet va recordar que "Felip V va destruir les institucions catalanes amb la intenció que a la gent no li quedés memòria de res. Va substituir totes les figures representatives catalanes per castellanes, per exemple, Sant Galderic, que era el patró de l’agricultura, treballador, molt pencaire, per San Isidro, que esperava que els àngels baixèssin del cel per llaurar-li la terra".

Clotet va explicar que "va ser una guerra que va durar 10 anys, de 1705 a 1715 i no només es va centrar a Barcelona, sinó a tot el territori català. Molts pobles van quedar totalment arrassats, com Sant Quintí de Mediona, per exemple. Va ser una guerra colossal que s'ha arribat a definir com la primera guerra mundial, per l’abast global del conflicte".

"Fou una guerra -continua Clotet- on els catalans van decidir anar a la guerra, ja que podien escollir i se’ls reconeixia aquesta elecció, entre anar-hi o no". Fent referència a les recents declaracions de Cospedal i Aguirre, Clotet va remarcar que "Catalunya, al segle XVIII, era un país lliure, ja que enviava ambaixadors a tot arreu". "Les decisions es prenien per votació i s’acatava el resultat. Per exemple, Casanova volia firmar la pau, però es va votar seguir la guerra. Ell va acatar la decisió i va ser ferit en el setge de Barcelona", va afegir.

El títol de la novela fa referència a la bandera negra que es penjava a les muralles, “lliures o morts”.

No hi ha Comentaris

Wert (46%) supera ‘El Mundo’ i ‘Intereconomia’ (35%) en capacitat de generar independentistes

El ministre espanyol d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, contribueix més a fer créixer els partidaris de la independència de Catalunya que 'El Mundo' i 'Intereconomía' segons l'enquesta de la web de Reagrupament. Wert ha aconseguit situar-se en aquesta posició gràcies a la seva actuació política amb una reforma educativa centralitzadora i a declaracions agressives com quan va afirmar que el seu interès era "espanyolitzar els alumnes catalans".

El ministre espanyol també va criticar l'escola catalana a la qual considera responsable del creixement de l'independentisme a Catalunya. Sobre aquest darrer punt, també es demana a l'enquesta i només ho consideren així un 6% dels votants. Finalment, un 13% consideren que hi contribueix més l'expresident del govern espanyol, Felipe González, el qual recentment va negar que Catalunya tingués cap dret a decidir el seu futur, com a poble, perquè el dret d'autodeterminació només el té la totalitat del poble espanyol. 

No hi ha Comentaris

Del “nou PSC” al “no PSC”

Certament, els processos de renovació de qualsevol partit polític en un sistema democràtic sempre són complicats i lents. A Catalunya, en general, no coneixem cap experiència totalment reeixida de transformació d’un partit, un fet que segurament es veu agreujat per un sistema democràtic poc madur i un funcionament intern clientel·lar i poc transparent dels partits mateixos.

El procés que l’autoanomenat “nou PSC” ha viscut els darrers mesos s’emporta la palma del despropòsit i aquest partit -com ja indiquen les enquestes- va pel camí de patir una desfeta electoral encara més severa de les que ja ha rebut i que l’havien deixat en una situació molt dèbil després de la fracassada etapa en què el va encapçalar José Montilla. Per això em sembla que en lloc de parlar de “nou PSC” aviat parlarem del “no PSC”.

Per què li està passant això al PSC? ¿Com és possible que s’ensorri un partit que ha governat la capital de Catalunya i les principals ciutats del país durant 30 anys, ha manegat les diputacions provincials i ha aconseguit presidir la Generalitat? Al meu entendre, la resposta és clara: l’actual PSC no té lideratge ni -i això és el més greu- connexió amb el país. També li falta unitat interna, però aquest és un aspecte menys rellevant del que diuen els mitjans de comunicació i que, poc o molt, afecta tots els partits (incloent els favorables a l’autodeterminació: no en té la federació CiU, ni Esquerra, ni SCxI ni tampoc ICV).

L’actual direcció del PSC no ha parat de fer passes vacil·lants (votació a favor del corredor central, contradiccions sobre la participació a la manifestació de la diada nacional, etc.) que han culminat, poc abans de l’Onze de setembre, amb una remodelació del grup parlamentari feta amb tan poca traça que, de fet, no s’ha pogut ni posar en pràctica plenament. Alguns dirigents socialistes es queixaven que l’avançament electoral d’Artur Mas no els havia deixat marge d’acció, amb la qual cosa posaven de manifest la seva manca de sagacitat política i la del seu líder, incapaços de preveure un escenari d’eleccions avançades del qual ja havien parlat nombrosos observadors polítics abans de l’estiu.

Però el que encara resulta més greu de l’estratègia i l’acció política del PSC és la seva completa desconnexió respecte la ciutadania com també sobre el que passa al país. ¿Algú creu que es pot aspirar a la centralitat política a Catalunya sense reaccionar a la gran manifestació de l’11 de setembre? ¿És raonable, després de la sentència del TC contra l’Estatut, plantejar un programa que es limita a continuar oferint federalisme buit i reformes impossibles de la Constitució espanyola? ¿És encertat que el PSC intenti competir amb el PP, com a partit que assegura la unitat d’Espanya i bloqueja el dret d’autodeterminació del poble català? Les respostes són rotundament negatives, com ho seran els resultats del PSC. En poc temps, les coses han canviat molt i el “nou PSC” ha canviat molt poc o ha canviat malament. Quan un partit no s’adapta als canvis socials, és la mateixa societat la que el posa a to perquè, en qualsevol cas, l’exercici de la democràcia sempre és positiu i saludable.

No hi ha Comentaris

Catalunya juga amb la independència (article de Le Figaro)

"Jo no estic al cap d'Artur Mas". Polítics, empresaris, analistes i periodistes... Tots ells o gairebé tots admeten la seva perplexitat davant els projectes del president de la Generalitat, el govern regional. Artur Mas va afirmar que vol convocar un referèndum i donar a Catalunya un "estat apropiat" o fins i tot "un nou estat de la Unió Europea". Unes fórmules imprecises que li permeten no utilitzar el terme "independència", que segueix sent tabú per a molts. En revelar així el seu projecte, però sense dir gaire, Mas ha plantejat un pols entre la comunitat autònoma i la resta del país. Mentre que Espanya es troba a la vora del naufragi financer, la regió més rica amenaça d'abandonar el vaixell.

El president regional pertany a Convergència i Unió (CiU), una formació de centre-dreta que fins ara es definia com a "nacionalista moderada". Des de la fi del franquisme, CiU ha governat a Catalunya durant vint-i-cinc dels trenta-dos anys de vida democràtica. Els seus dirigents han estat capaços de negociar amb Madrid la descentralització gradual i contínua del poder i, al seu torn, mantenir el suport al centre, esquerra i dreta quan els calia al Parlament espanyol. El viratge secessionista, de sobte, ha agafat alguns observadors per sorpresa.

D'altres, en canvi, semblaven estar esperant aquest moment amb impaciència. "Podríem ser l'Alemanya de la Mediterrània", exclama Oriol Pujol, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el principal partit de la coalició CiU. Ell atribueix els projectes sobiranistes del seu partit al refús de Madrid de negociar, en particular sobre el pacte fiscal. Aquesta mesura clau del programa electoral de CiU permetria a Catalunya controlar la recaptació dels impostos i reduir la seva participació en la solidaritat nacional.

Poc després de la manifestació independentista massiva als carrers de Barcelona l'11 de setembre, Mas va anar a presentar el seu projecte al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy (Partit Popular, PP, dreta). Aquest últim es va negar rotundament a canviar el model fiscal. Cinc dies més tard, Mas va convocar a eleccions regionals anticipades, previstes per al 25 de novembre. El preludi, tal com ell vol, d'un referèndum d'autodeterminació.

"Aquestes són les primeres eleccions d'una nova etapa", diu Pujol, que considera que "l'única via que ens queda és tenir un Estat". "Un estat independent?" Se li demana. "Portugal és un Estat independent? No. Ni Grècia ni Espanya, probablement, diu. Són estats sobirans que han decidit traslladar part de la seva independència a estructures supranacionals. Volem mobilitzar la majoria social d'aquest país i donar-li l'oportunitat de pronunciar-se en una consulta durant la pròxima legislatura. "La pregunta que es formularà en un referèndum no s'ha determinat encara. "Dependrà del resultat de les eleccions", diu Pujol.

Dèficit d'infraestructures

La majoria dels analistes valoren aquesta ambigüitat calculada. Iñaki Ellacuría, periodista polític al diari català La Vanguardia , va donar la benvinguda als "grans estrategs de CiU". "Després de dos anys d'austeritat, diu, no es parla sinó de les relacions entre Catalunya i Espanya". Resultat, els pares del rigor, CiU, són els grans favorits per a les pròximes eleccions. "El seu objectiu és la majoria absoluta. El seu horitzò, les eleccions. Després, diuen, ja veurem", analitza el portaveu adjunt del PP al Parlament regional, Santi Rodríguez.

La conjuntura i els petits càlculs polítics no són suficients, però, per explicar la popularitat del nacionalisme. Totes les enquestes mostren que, en el cas d'un referèndum, una estreta majoria dels catalans votaria a favor de la independència. El secessionisme també és alimentat per la percepció d'abandonament de la regió. Molts denuncien la falta d'infraestructures. El director de la Cambra de Comerç i Indústria Francesa de Barcelona, Philippe Saman, evoca el corredor mediterrani, per exemple. El projecte, que hauria de traçar una llarga línia ferroviària d'alta velocitat des del sud-est d'Espanya fins a França, sovint es retarda o es posposa. "Avui, es diu als catalans que no hi ha més diners i abans se'ls explicava que hi havia altres prioritats. Però l'àrea representa el 60% de l'economia i el comerç exteriors d'Espanya". Observador de trenta anys del paisatge econòmic i polític local, Saman creu que el pragmatisme prevaldrà. "El soufflè es desinflarà, diu. Però el fons del problema persisitirà".

No hi ha Comentaris