Arxiu novembre, 2012

Espanya vol Palestina dins l’ONU i Catalunya fora d’Europa

Espanya ha estat un dels estats membres que ha fet possible que Palestina s'hagi convertit en nou estat membre observador a les Nacions Unides. La posició d'Espanya favorable a l'autodeterminació de Palestina contrasta amb la seva negació a Catalunya, a qui els dirigents espanyols també voldrien expulsar de la Unió Europea en cas que la població catalana exercís el dret democràtic a decidir el seu futur.

El seu ha estat un dels 138 vots a favor que s'han registrat, mentre que 9 països hi han votat en contra –entre els quals, els europeus Alemanya, República Txeca i Bulgària– i 41 s'han abstingut. La UE ha acabat votant dividida a l'ONU i Espanya s'ha decantat finalment per votar-hi a favor, al costat de França, en comptes d'abstenir-se. La decisió s'ha pres en les últimes 48 hores abans de la votació.

Però. què explica el seu sí? El Ministeri d'Afers Exteriors, dirigit per José Manuel García-Margallo, donava suport al vot a favor, mentre que a La Moncloa creien que el millor era abstenir-se. En aquest punt, l'ofensiva israeliana sobre Gaza de les darreres setmanes sembla que ha estat clau per decantar la balança a favor del "sí".

El govern de Mariano Rajoy ha argumentat que ho han fet per garantir una "pau justa i duradora" i per això, just després d'anunciar el sentit del seu vot, han instat les parts a negociar sense condicions i de bona fe. 

"Espanya ha votat sí com a mostra del seu compromís ferm i irrenunciable amb una pau justa i duradora entre israelians i palestins", ha dit davant del ple de l'Assemblea General l'ambaixador i representant permanent adjunt espanyol davant l'ONU, Juan Manuel González de Linares, després de la votació.

El nou estatus de Palestina –coincideixen a apuntar els analistes internacionals– li donaràuna mica més de pes en les negociacions, reforçarà el paper d'Abbas i pot ajudar a establir acords més equilibrats i estables. Per a Israel, però, és tot el contrari. L'ambaixador hebreu a l'ONU considera que amb aquesta resolució "els palestins giren l'esquena a la pau" i que es complica el procés de pau. I és que l'estat hebreu tem que Palestina aprofiti el nou estatus per dur dirigents israelians davant del Tribunal Penal Internacional. 

Espanya també ha al·legat que votava sí a la petició palestina d'elevar el seu estatus dins de l'ONU "per coherència amb la seva història". El ministre García-Margallo ho va dir uns dies abans de la votació. En aquest sentit, cal recordar que Espanya va acollir la Conferencia de Pau de Madrid el 1991, una temptativa de la comunitat internacional per engegar un procés de pau entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), juntament amb Síria, el Líban i Jordània. Les converses, que van durar tres dies, van fracassar, però Espanya, que les va impulsar juntament amb els Estats Units i la URSS, ha continuat defensat el diàleg entre tots dos estats per posar fi al conflicte al territori.

No hi ha Comentaris

Oportunitat perduda

El cas és que el desconcert projectat ha estat de dimensions siderals. La demostració més diàfana que la capacitat dels catalans per aplicar l'estratègia i la intel·ligència col·lectives sobre els problemes de país és, com a mínim, erràtica. No som on som per casualitat. La meva opinió és que els països que, en situació excepcional, no aposten fortament i clarament, són de poc fiar -els organismes internacionals així ho pensen-. Però bé, el poble ha parlat i, a partir d'ara, poc a dir. Malgrat tot, voldria reflexionar sobre el que em sembla una enorme badada. I no ho planteja algú que parla des del convencionalisme. Estic convençut que el nostre sistema partidista està pervertit.

Un procés d'independència, com qualsevol operació política en què es juga el futur nacional d'un país, ha de ser gestionat amb gran eficàcia. És com una guerra, però sense violència. Requereix moltes coses i molts suports. Però hi ha un fet que sobra i que cap organització que vol assolir l'èxit pot acceptar: els parlo de la transversalitat i l'assemblearisme en la gestió. Un procés tan delicat necessita ser conduït per un líder que no es distregui. Una tasca de rellotgeria. ¿Que ha de comptar amb el suport de diferents partits? Sí. Però al líder ningú el qüestiona i tothom el reverencia -a fora i a dins del partit-. Amb capacitat de gestió, sense por i amb voluntat d'enfrontament si cal. Fins diumenge, aquest líder era el president Mas. Tenia una majoria. No absoluta, és cert. Però d'indiscutible lideratge. I ara resulta que quan li pregunta al país si vol continuar amb el procés d'independència pel qual ell ha donat la cara com ningú abans, el país li contesta que potser sí (només potser, atenció!), però que no acaba de refiar-se d'ell. Si no m'erro, això és el que ha dit el poble de Catalunya.

El país ha patit dues grans xacres d'ençà de la Guerra Civil. Els trenta-sis anys de dictadura de Franco i els trenta-sis de progressisme posteriors. La combinació ha estat letal. Ha generat una societat amorfa, que odia rabiosament premiar el que ho fa bé. El que se la juga de debò. Catalunya constitueix avui dia el país europeu, dels que jo conec, que menys estima la meritocràcia -després de Grècia, esclar-. Servidor va votar aquesta vegada per premiar el senyor Mas. Per pura racionalitat. Per simple deure de reconeixement a ell i al seu equip més pròxim. Un polític català que, per primer cop en decennis, si no en segles, té el coratge de fer el que ell ha fet, i com ho ha fet, requeria, al meu entendre, un reconeixement. No ha estat així. Tots ens vam il·lusionar massa i vam oblidar que Catalunya no perdona el coratge ni tolera l'èxit. És certa l'asseveració que diu que si Bill Gates fos d'aquí Microsoft no existiria. I em remeto, per reblar el clau, al darrer discurs del senyor Grífols (de Laboratoris Grífols), que és prou eloqüent en aquest sentit. ¿Que el senyor Mas no havia de tenir la majoria absoluta? No seré jo qui ho discutirà. Però s'havia de trobar còmode per poder treballar eficaçment. En cap cas retrocedir el suficient per emetre el missatge que Madrid necessitava: Catalunya no es refia del tot del senyor Mas. Penosa imatge, ben representativa, és la de la funcionària interrogada per 8TV, contenta pel descens de CiU: "És que el senyor Mas m'ha pres la paga de Nadal, sap?" Lamentable mediocritat. La situació, addicionalment, deixa un president Mas feble dins el partit, on els cafres preparats a tirar-li la pell de plàtan també abunden -en Duran ja xerra incontrolat.

Aquí encara no ens hem adonat que Espanya no anava contra el moviment independentista. Anava contra el líder que l'encapçala. ¿Per què, si no, l'alegria d'una Camacho eufòrica a Madrid, llepant el terròs de sucre de la mà dels amos, quan el PP aquí pràcticament no ha avançat i ha quedat en quarta posició? Mentre els moviments independentistes siguin majoritaris però no tinguin un lideratge eficaç que permeti albirar el seu èxit, el problema és inexistent. Ara bé, en el moment que aquest líder té la talla d'un primer ministre occidental seriós, parla idiomes, i té força, seny i capacitat per explicar al món el problema català i el món, com que l'observa amb respecte, l'escolta, aleshores apareix el perill. I aquesta ha estat l'habilitat i l'èxit de la política espanyola -de l'oficial i de la que viu de la immundícia-. Madrid ha posat la munició. Catalunya, com el babau tarambana que, de fa segles, fa cas a tothom menys al que més li convé, ha disparat. Objectiu neutralitzat.

P.S.: Recomano vivament la lectura de "Quina mena de gent som" de Gaziel.

No hi ha Comentaris

Us imagineu el que dirien els unionistes amb el 69,56% dels vots i 87 escons?

Aquí teniu algunes valoracions que corren per Internet i que se subscriuen de simples i òbvies que són.

S’ha mobilitzat tothom, ha votat més gent que mai (molta de la qual abans no votava en unes autonòmiques) o siga que el que ara hi ha al Parlament es correspon exactament amb la realitat del pensament dels ciutadans de Catalunya, sense ambigüitats. És això el que tenim:
Partidaris a favor de la consulta: 87 quan abans n'hi havien 86. En contra 48, quan abans n'hi havien 49. S'ha mobilitzat tothom,i HI HA UNA CLARÍSSIMA MAJORIA INDEPENDENTISTA, AMB EL 69,56% DEL VOTS! Ja no hi ha majoria silenciosa espanyola!

Ha passat amb una participació massiva i amb CiU explícitament independent. Ara els vots de CiU i del PSC ja no són ambigus. Tots hem sortit de la indefinició. PP: 19 escons, uau! CiU: 50 escons. C's 9 escons, felicitats! ERC i CUP 24 escons. L'espanyolisme ha fet sostre tot i l'ajut de la brunete, CNI, por, porqueria.. 

Us imagineu el que dirien els unionistes amb el 69,56% dels vots i 87 escons? Heu llegit la lectura majoritària de la premsa anglosaxona? BBC: Catalonia election: Separatists win majorit y. REACCIONEM, NO PERDEM EL "MOMENTUM"! 

Un cop més els espanyols ens guanyen la batalla mediàtica: van de vencedors amb el 40% dels vots i 48 escons. I nosaltres tirem la tovallola amb pràcticament el 70% dels vots i 87 escons. Cert, hi havia qui demanava 100 escons (de 135!), però si no reaccionem ràpid metabolitzarem la victòria com una derrota.

No hi ha Comentaris

És molt senzill: cal fer allò que no vulgui el PP

Les recents eleccions catalanes, amb una participació extraordinària, han refermat l’aposta dels ciutadans per partits que defensen l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya. La premsa internacional, que està seguint el procés català amb interès i més objectivitat que l’espanyola i la catalana, també ha destacat aquest aspecte i ha llegit els resultats mirant les declaracions programàtiques dels diversos partits, sense atendre gaire altres aspectes, com ara, la governabilitat d’una administració regional d’entre les disset amb què compta l’Estat espanyol.

No obstant això, a Catalunya els resultats, que s’han viscut amb un intens i lògic apassionament, han generat certa perplexitat, sobretot davant de les dificultats de formar un nou govern. ERC, el partit que a priori sembla el candidat més plausible d’un possible acord o coalició amb CiU, s’ha afanyat a desmarcar-se d’aquesta opció. Almenys, d’entrada, la formació independentista aposta per prudents i alhora subtils moviments tàctics de “sí, però no” i “no, però sí”, que tenen la seva concepció en l’òptica del partit i el termini immediat. En qualsevol cas, certament l’equació del Govern és complicada, però aquestes eleccions no eren tan sols una cosa de govern, sinó sobretot una cosa de país, de la forma d’encaminar-nos cap a un nova forma d’aixoplugar el nostre estatus nacional.

Tenim, doncs, un problema per resoldre i cal explorar-ne les solucions. A l’hora de resoldre problemes, un mecanisme eficaç és avaluar quina és la solució que no podem adoptar. Què és allò que no podem fer ens pot ajudar a saber què hem de fer.

I què és allò que no podem fer els catalans? Ben clar, no podem fer allò vulgui el PP. El PP vol que no aprofitem l’oportunitat de tenir el Parlament més sobiranista de la nostra història, vol que ens fem un embolic en la formació del nou Govern, vol que ens hi entretinguem molt, vol que hi perdem molt temps, vol que ens barallem molt, vol que no fem el referèndum o la consulta, vol també que Mas plegui, vol que ERC no pinti res ni al Govern ni al Parlament, etc. Per tant, el que hem de fer és el contrari: cal que ERC sigui molt present al Govern i al Parlament, cal que Mas continuï, cal que fem el referèndum d’autodeterminació ben de pressa, cal que no ens barallem entre els que volem el mateix, cal que no perdem el temps, cal que la formació de Govern sigui ràpida i senzilla, cal que aprofitem l’oportunitat de tenir el Parlament més sobiranista de la nostra història.

De vegades, la política és molt senzilla: Cal fer allò que no volen que fem els enemics de la llibertat de Catalunya. I els nostres representants polítics que es deixin de partidismes i estiguin a l’alçada de les circumstàncies.

No hi ha Comentaris

Enquesta: “Creieu encertada la posició d’Esquerra de no voler entrar al Govern d’Artur Mas?”

Esquerra ha anunciat la seva decisió de no participar en el Govern de la Generalitat, encapçalat per Artur Mas, malgrat l'aposta decidida del líder de CiU per a exercir el dret d'autodeterminació. L'actitud de la formació liderada per Oriol Junqueras ha sorprès amb aquesta negativa que contrasta fortament -com alguns destacats dirigents convergents ja han fet notar- amb la integració al Govern tripartit de José Montilla, mancat de tota ambició nacional. Per a moderar la posició de confrontació amb Artur Mas, Junqueras ha explicat que garantiran l'estabilitat del Govern "des de fora", ja que a ells els correspon ser "líders de l'oposició". Per això us demanem si "Creieu encertada la posició d'Esquerra de no voler entrar al Govern d'Artur Mas?"

No hi ha Comentaris

Carta oberta a l’Oriol Junqueras

Ostres Oriol avui quan he arribat a casa... just he escoltat la teva conversa amb el Cuní... m'he quedat de pedra. Jo pensava que com una au fènix emprendries el vol i portaries la iniciativa, amb la teva vintena de diputats. És el lloc i el moment. Ser el primer a parlar, com han parlat les grans persones d'aquest país, amb generositat. Mira President Mas tens tot el meu suport i el d'ERC per fer governable el país. Cogovernarem sempre que hi hagi compromís pel referèndum a curt termini i que pactem polítiques econòmiques. Aturarem els atacs neo-feixistes i portarem aquest país a la llibertat...  

Pensava, francament, que tindries capacitat per liderar el procés i marcar ritmes... atès que és això el que el país necessita: decisió i fermesa. I quan tens poder... amic, l'has d'exercir amb decisió. I més quan el president del nostre país, un dels millors que mai haguem tingut, ha quedat injustament tocat. Els catalans haguéssim respirat tranquils, certament, amb la seguretat que el possibilisme quant a mesures econòmiques i el referèndum quedaven en bones mans.

Tanmateix la música ha estat una altra. El vol no era el del fènix... era el vol del gallimarsot. El vol gallinaci que tant ha tipificat els polítics del nostre país. Un discurs de populisme on per cert no has plantejat res sobre els consells comarcals, ni sobre les diputacions, ni sobre la possibilitat d'unificar els ajuntaments de menys de 3.000 habitants, ni sobre la no-participació de Catalunya al Senat, ni... Col·laboraré des de fora ... deies... Hi ha moltes maneres ...  Què? No et vols embrutar en un govern en moments difícils? És millor que en Mas naufragui definitivament... És millor que els altres donin la cara. No?

És més còmode fer com els pringats d'Iniciativa: No a les retallades ... Doncs, amic, no anem bé. Si escorxen Mas, aquest país potser trigarà dècades a aixecar-se, i tant de bo m'equivoqui... Els pobres infeliços de l'aparell del teu partit pensen que encara podreu seguir gaudint i jugant amb les vostres cadiretes de l'autonomia espanyola... Que penses que el Parlament de fireta de la Transició durarà sempre? Doncs no... no serà així. Si ara no avancem la nostra autonomia acabarà essent com la de Múrcia... per exemple... Si us plau Oriol, pensa en clau de país i aixeca el vol ... et necessitem... Ruptura democràtica Oriol... has de poder... Fènix Oriol... No has arribat tan lluny per fer de majordom... Ho sento però algú ho havia de dir...

Xavi

No hi ha Comentaris

Molta feina a fer, moltíssima

Molt bé, ja han passat les eleccions. Avui som a 28. Els resultats són els que són. I el país és el que és. No hi ha més cera que la que crema. Què hem de fer? Construir a partir del que tenim. I què tenim? Una abassagadora majoria sobiranista al Parlament. Oi que sí? Doncs posem fil a l’agulla. La transversalitat independentista és avui més clara que mai. Una nova victòria pels guionistes, que no protagonistes, del procés. I en van…

Posem que finalment es constitueix el parlament, la fadeta tornarà a presidir-lo, ara alleugerida per l’absència del diputat que la matxacava dia sí i dia també. Posem que d’alguna manera, l’Artur Mas tornarà a ser president, bé en primera volta, bé en segona. No contemplo cap alternativa, i molt menys que s’hagin de repetir les eleccions, perquè llavors sí que seria un drama nacional de dimensions siderals.

Posem, doncs que la fadeta i en Mas ja tornen a ser on eren fa unes setmanes. S’inicia la legislatura, es forma un govern nou, que no sigui dels millors, sinó més aviat dels més responsables. I entre atzagaiada i atzagaiada del govern espanyol, què proposo que fem?

Això:

U. Aprovar d’una punyetera vegada una Llei electoral catalana, que acabi amb al mangoneig dels espanyols com s’ha vist en aquesta darrera consulta. Una llei que s’ocupi de tot, des del vot exterior, al paper dels interventors, i personalment, seguint l’exemple quebequès, la creació d’un Director General de les Eleccions. Ara tenim l’oportunitat de desmantellar totes les circumscripcions provincials i crear-ne de comarcals i, en el cas de Barcelona, els deu districtes. Però bé, els detalls ja hi haurà temps de polir-los. Fer una Llei Nacional d’Eleccions de Catalunya, em sembla més que urgent. Ja portem més de trenta anys de retard.

Dos. Impulsar la Política Exterior. Creació d’una Conselleria d’Afers Exteriors, tal i com va prometre el candidat Mas, i a la qual, no penso que ERC, ni ICV, ni la CUP s’hi oposin de cap manera. Reforçar en tots els fronts la presència de Catalunya al Món. Si alguna cosa hem après aquestes darreres setmanes és que hem esdevingut el centre de l’interès global com mai ho havíem estat abans. I és un capital que no podem deixar de perdre. A més, si alguna cosa positiva va fer el segon tripartit, aquesta va ser el Pla Exterior de la Generalitat de Catalunya, liderat pel llavors màxim dirigent del partit i vice-president del govern. No podem fer marxa enrere. Catalunya ja és al mapa mundial, quasi a la mateixa alçada que Escòcia, i això és nou, això és bonic, això és fantàstic, i no em passa pel cap que ens ho deixem perdre. Més delegats, i més oficines, i a qui li piqui… que es foti.

Tres. Creació d’una Comissió Parlamentària d’Estudi de les qüestions relatives a l’accessió de Catalunya a la Independència. Ho confesso, ho copio del Quebec, de l’any 1991. Però és que ara ens toca a nosaltres, i tenim un Parlament amb una correlació de forces, que ens ho permet. Aquesta comissió ha de preparar el país per a la transició nacional en temes com les infrastructures estratègiques, la seguretat nacional, les finances públiques, el sector bancari, la borsa, etc., etc,

Quatre. Molt senzill. Seria bonic, que la primera llei que aprovés el nou parlament, ni que sigui per marcar territoria del que els espera als espanyols, fos una que declarés l’estelada com a símbol nacional de Catalunya, amb la corresponent protecció jurídica i la correlativa sanció a aquells que la ultratgessin de fet o de paraula. A veure si aquestes que ara se les prometen felices, s’assabenten d’una vegada quin pa donem els catalans quan ens toquen el que no sona.

Cinc. Constitució d’una Comissió Parlamentària d’estudi de l’ampliació interior de la Unió Europea, partint del pressupòsit que tots els catalans i les catalanes ja som ciutadans europeus i que tenem uns drets europeus que van més enllà de la nacionalitat a la qual estàvem assignats.

Per altra banda, penso que ja hauríem de començar a pensar, si no és que ja s’ha fet, en quin dia s’aprovarà una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), atès que la situació actual amb l’actitud del govern espanyol serà insostenible en les properes setmanes i mesos. En aquest sentit, a la primera mostra que Madrid reté les transferències necessàries pel benestar dels catalans, intentant fent-nos pagar un peatge polític, s’hauria de denunciar el senyor Rajoy, i subsidiàriament, el cap de l’Estat, per un delicte contra els drets humans, davant d’alguna instància internacional, principalment el tribunal dels drets humans d’Estrasburg, o el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia.

En el seu moment, vaig proposar que el 23 d’abril del 2013 seria un dia adient per a l’aprovació de la DUI. Ho mantinc, i vés que no ho haguem de fer abans. I també mantinc que si els espanyols continuen fent el cafre, el referèndum d’autodeterminació se celebri el proper 11 de setembre, primer aniversari de la gran manifestació patriòtica.

Com veieu, molta feina a fer. Moltíssima.

No hi ha Comentaris

L’empat de Barcelona (editorial del Financial Times)

Quan Artur Mas, president de Catalunya, va convocar eleccions regionals avançades al setembre passat, esperava que els votants li donarien "una majoria indestructible" per donar legitimitat a un referèndum sobre la independència. Però la seva aposta no ha donat fruits. En les eleccions d'aquest cap de setmana, el seu partit, Convergència i Unió, va perdre una cinquena part dels seus escons. Tot i ser el partit més gran, CiU haurà de negociar amb altres forces per formar una majoria per governar la regió.

Els unionistes, però, no s'han de delectar amb aquest resultat. La majoria dels escons perduts per CiU van ser recollits per Esquerra Republicana, una força independentista d'esquerra. Els partits favorables al referèndum tindran aproximadament dos terços dels escons al Parlament català. Una majoria tan forta com aquesta, juntament amb el nombre més gran de votants per a una elecció regional catalana en gairebé 30 anys, reforçarà la idea que un plebiscit sobre la independència és la demanda de molts i no pas el somni d'uns pocs.

No obstant això, el camí cap a un referèndum és més difícil ara que abans de la votació. És cert que CiU i ERC tenen prou escons per formar una coalició de govern que posi la qüestió de la sobirania al centre del seu programa. No obstant això, els partits tenen punts de vista oposats sobre l'economia, ERC es va oposar fermament al programa de consolidació fiscal promogut per Mas. Els independentistes suggereixen el 2014 com a possible data per a un plebiscit. Els lligams que mantenen junts CiU i ERC podrien trencar-se abans d'aquest any.

La naturalesa inconclusa d'aquest resultat ofereix a Espanya una oportunitat. Darrere de les crides de Catalunya a la independència hi ha greuges econòmics profundament arrelats. Com a motor econòmic que aporta una cinquena part del PIB d'Espanya, Catalunya vol conservar un volume més gran dels seus ingressos fiscals. Aquestes inquietuds podrien abordar-se sense haver de recórrer a un referèndum de separació.

El setembre passat, Mas va oferir a Madrid un acord, l'intercanvi d'una major autonomia fiscal per un alt nivell de transferències pressupostàries. Mariano Rajoy, el president del Govern d'Espanya, es va negar fins i tot a parlar-ne. Rajoy es pot consolar en la feblesa de Mas després de les eleccions, però s'hauria de mantenir obert a la idea que una major autonomia per a Catalunya podria ser un preu a pagar per evitar una crisi constitucional en un moment d'emergència econòmica. Mas hauria d'acceptar que tota nova solució fiscal haurà d'esperar fins que la crisi actual es resolgui.

Ni els unionistes ni els independentistes no s'haurien d'alegrar del resultat. Però si aprofiten l'oportunitat que es presenta, la votació podria ser una benedicció disfressada.

No hi ha Comentaris

Valoració d’un resultat electoral inesperat

El desencadenant va ser un 11 de setembre festiu i carregat de bones intencions. El nostre prresident i els seus consellers en fan la lectura política que, sumat a pressions espanyoles a més de les retallades econòmiques d’obligat compliment, determinen la convocatòria anticipada d’eleccions.

Fer unes eleccions de programa no tenia cap sentit, CiU tenia els suports adequats per acabar la legislatura, per tant, queda clar que, primer, del que es tracta és de fer un pas més en l’estratègia que els catalans som un poble i subjecte polític amb dret a decidir. Tot semblava indicar que el fet de proposar un nou projecte per a Catalunya, amb la construcció d’un Estat lliure dins d’Europa, engrescava majoritàriament a la societat catalana.

De fet, CiU no ha parlat mai, ni en els seus programes polítics ni en les seves accions de govern, com una força independentista. Cal reconèixer, però, el seu contingut catalanista i de construcció nacional. Ara bé, reconvertir en dos mesos la força política més hegemònica a Catalunya en els darrers 34 anys en una força per la independència de Catalunya, ni els titans grecs ho podrien aconseguir. CiU s’ha vanagloriat de les seves polítiques d’encaix a l’Estat espanyol, qüestió que els espanyols sempre han interpretat a “Espanya” com un encert i, a més, d’obligat compliment. Aquest fet ens permet tenir una interpretació de la transició espanyola on la legalitat franquista era acceptada sense més.

Dos mesos no ha estat temps suficient, la reconversió política mai ha estat creïble. El govern de Mas va voler ser el primer de la classe. Retallar primer, més el recolzament del PP els feia creure en una legislatura dura, però plàcida. No ha estat així, les condicions imposades per la crisi han aflorat el que molts ja sabíem: l’Estat espanyol i el seu govern ho fan bé, són les autonomies les que malgasten en televisions, en ambaixades, en els mitjans afins i organismes que només serveixen com agència de col·locació.

La paradoxa ha estat tan evident que només ens queda creure que sectors importants de CiU continuen creient que amb Espanya anirem millor. Per un costat, retallada va retallada ve i uns quants impostos als avis i al turisme, i per l’altre, permeten que la força més anticatalana, com és el PP, tingui segments de poder institucional a Catalunya que Déu n’hi do i que no han parat d’utilitzar com a eines d’erosió.

Es pot admetre que governs anteriors hagin estirat més el braç que la màniga, i que calia posar seny a la “governació” del país, però fer-ho podia haver estat més comprensible si, paral·lelament, el govern hagués fet campanya pedagògica de forma sistemàtica explicant per què ho havien de fer. Mitjans en tenien i gent i institucions, també. Ara sembla que les retallades eren qüestions del govern català. No entrarem si les retallades s’havien de fer aquí o allà.

Mas ha comès dos errors, un de petit i un altre de molt gran. El petit ha estat no parlar obertament que Catalunya vol la independència i vist el fracàs de les relacions amb l’Estat espanyol, aquesta és la única opció. El gran que en Duran és responsable, pel cap baix, d’una pèrdua de vots gens menyspreable, amb l’agreujant que votants independentistes que haurien votat Mas no ho han fet per la presència de Duran.

L’error de Convergència, que de moment pagarem és parlar de moments excepcionals, de majories excepcionals i no fer cap gest excepcional. Convocar les eleccions no era el fet excepcional, convocar-les pensant que la ciutadania et faria costat sense més és d’una gosadia extraordinària. L’únic fet extraordinari i que el conjunt hauria interpretat com a patriòtic és fer cas a l'única proposta assenyada feta per un dels millors estadistes que a dia d’avui té Catalunya, Joan Carretero: per a unes eleccions excepcionals, una gran coalició liderada pel nostre president Artur Mas. Aquesta era l’acció més excepcional possible amb una lectura política imbatible. Ara, CiU i ERC han d’esmerçar esforços per fer el mateix que deia Carretero, però amb la diferència que el resultat electoral no hauria estat de 71 diputats, segur.

Tot i això, encara hi som a temps. CiU i ERC han de fer govern sí o sí, per Catalunya, per poder fer polítiques de dretes o d’esquerres quan siguem lliures, per poder deixar d’administrar les misèries i, sobretot, per desfer-nos d’una Espanya negra i gens democràtica que ens vol morts i enterrats. De vosaltres depèn.

No hi ha Comentaris

Mas i Junqueras

Els Déus –i jo diria també que Santa Eulàlia– han volgut que, en bona part, l’èxit del moment fundacional que estem vivint recaigui en dues persones: el president Mas i Oriol Junqueras, líders del primer i segon partit de Catalunya, ambdós amb el mateix objectiu: l’Estat propi.

Superat l’estat de xoc del resultat –perquè em pensava que érem més, perquè desitjava que l’home que ha provocat el més gran desafiament a Espanya des de Francesc Macià tigués la majoria excepcional que reclamava, perquè les coses podríem simplement, per una vegada, fer-les més fàcils– que els arbres no ens deixin veure el bosc és imperdonable. Hi ha una esplèndida majoria sobiranista, el país és viu i tira endavant i el pacte nacional s’imposa com l’espurna que ho pot tornar a encendre tot.

El president va utilitzar la frase de Miquel Martí i Pol, del “Tot és possible”. Però ara ja no podem recrear-nos més en la bellesa dels moments passats, i per això, ara a mi m’agradaria reivindicar Joan Vinyoli i el seu “Tot és ara i res”.

A resultats electorals excepcionals, governs i majories excepcionals. NO estem parlant de si fem o no més escoles bressol, sinó de si tirem endavant un procés d’independència. Qui prioritzi la tàctica partidista sobre el país serà arrasat en les properes eleccions. I per això no amago la immensa i absoluta il·lusió que em produiria un govern Mas-Junqueras, probablement la millor demostració que hem cremat del tot les naus autonomistes i de fer visible la voluntat de refundació de Catalunya.

En la responsabilitat d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras de trobar la manera de compartir el projecte hi haurà una de les claus de l’èxit. Han de ser capaços de compartir projecte; de ser conscients que la victòria només es pot aconseguir si treballen junts; de celebrar com a èxits propis qualsevol fita que assoleixi el país, vingui d’on vingui.

El moment és d’una transcendència històrica enorme. No n’hi ha prou a declarar-se independent, cal construir un estat. És a dir, cal construir un projecte. I compartir-lo. “Tot és ara i res”.

Finalment, no voldria, però, acabar sense donar les gràcies al president Mas. Pel coratge i la valentia amb què s’ha enfrontat l’stauts quo espanyol, per sumar-se al poble en la seva reclamació de llibertat, arriscant-ho tot, per haver provocat que per fi el món s'adoni de l'existència d'una vella nació d'Europa perduda i esborrada dins les fronteres espanyoles.

Al president i a Oriol Junqueras, gràcies per iniciar un camí sense retorn.

No hi ha Comentaris