Arxiu novembre, 2012

Eleccions catalanes 2012: i ara què?

Som molts els qui pensàvem que els partits sobiranistes havien d'anar junts a les eleccions del 25 de novembre. Si ho haguessin fet, avui tota la premsa, la nacional, l'espanyola i la internacional, hauria destacat el seu triomf sense pal·liatius:

  1. Els partits que al seu programa electoral deien clarament que estaven a favor del dret a decidir  i que han entrat al Parlament (CIU+ERC+ICV+CUP) han sumat 2.094.415 vots . Els que deien que NO (PSC+PP+C's) han tingut 1.269.455 vots . És a dir, el 57,73% dels votants han votat a favor de partits que volen el dret a decidir i només el 35,00% han votat a favor dels que no . Els partits que estan a favor del referèndum han obtingut el 64,44% dels escons (87), i els que estan en contra, només el 35,56% (48). Victòria aclaparadora, tant en vots com en escons, del SÍ A L'AUTODETERMINACIÓ.
  2. Els partits que estan explícitament a favor de la independència (CIU+ERC+CUP) han obtingut 1.735.558 vots, i els que estan en contra (PSC+PP+C's) només n'han tingut 1.269.455 . De tots els que s'han pronunciat clarament, els del SÍ han tingut el 57,75% dels vots i el 60,66% dels escons. Els del NO han tingut el 42,24% dels vots i el 39,34% dels escons. És a dir, victòria aclaparadora, en vots i en escons, dels partits del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA .

Per tant, el resultat objectiu de les eleccions és que el poble de Catalunya ha votat majoritàriament (MOLT majoritàriament) a favor de partits obertament a favor de l'autodeterminació i que són obertament independentistes.

Comparant amb els resultats del 2010, veiem que:

  1. Si consideréssim que CIU estava a favor de l'autodeterminació i de la independència el 2010, encara que no això no figurés en el seu programa electoral, les proporcions són més o menys les mateixes que el 2012.
  2. Si consideréssim que CIU no estava ni a favor de l'autodeterminació ni a favor de la independència perquè no ho havia dit explícitament, aleshores els partits favorables a l'autodeterminació (ERC+ICV+SI) han passat de 24 escons a 87 escons. Han passat, de tenir el 17,79% dels escons i el 17,66% dels vots, a tenir el 64,44% dels escons i el 57,73% dels vots. Lògicament, el gran augment es deu al fet que CIU ha passat de ser un partit que no havia fet explícita la seva posició envers l'autodeterminació i la independència i ara sí que l'ha feta. Sembla que en aquest procés CIU hagi perdut vots, però l'independentisme els ha guanyat o, com a mínim, els ha clarificat.

Tots aquests resultats demostren un èxit aclaparador dels partits del dret a decidir i del moviment independentista, i també que, malgrat la virulenta campanya de la por i de la mentida, el percentatge de vots i d'escons favorable a la independència i l'autodeterminació no ha baixat , i que, si tenim en compte que CiU abans no ho deia i ara sí, fins i tot ha pujat dramàticament. Aquesta conclusió és tan evident que així és exactament com ho ha vist la major part de la premsa internacional : des del New York Times, passant per la BBC, el Financial Times, o The Economist.

Si, com deia, els partits sobiranistes haguessin anat junts a les eleccions, així és també com ho haurien vist els diaris espanyols. ¿Per què tots els diaris espanyols han dit que el sobiranisme ha sortit derrotat? ¿I per què els partits unionistes han celebrat els resultats com si aquests fossin una gran victòria per a ells? Doncs perquè els sobiranistes anaven separats i el partit que s'havia autoproclamat líder del procés ha tingut un retrocés important, ja que ha perdut 12 escons i uns 90.000 vots respecte de les darreres eleccions. La conclusió partidista que han tret els diaris i els partits espanyols és que "els votants han castigat Artur Mas i CIU i la seva 'deriva independentista'". I és cert que els votants han votat Mas i CIU. Però no és cert que hagin castigat la seva 'deriva independentista', perquè resulta que dels 12 escons que ha perdut, 11 han anat a parar a ERC!!!  És a dir, que segons els espanyols, els catalans castiguen la deriva independentista de Mas i ho fan donant 277.000 vots i 11 escons addicionals a un partit que encara ho és més, d'independentista!!! De vegades els espanyols són ben graciosos!

Jo no sé si CIU ha perdut vots per culpa de la campanya infame d'alguns mitjans de la ultradreta espanyola (per cert, algú hauria d'anar a la presó pels informes de policia inexistents), per les retallades, pel cas Palau o perquè va fer una campanya nefasta. No ho sé. Però el que està clar és que, si va perdre vots pel tema sobiranista, no els va perdre perquè fos massa sobiranista, sinó perquè ho era massa poc!!! Al capdavall, la gent ha preferit apostar per un partit amb una tradició independentista molt més antiga, com ara ERC.

Dit això, el que sí està clar és que CIU (i no pas l'independentisme, insisteixo) ha perdut molts escons. I que CIU hagi perdut escons al Parlament és un problema, perquè el referèndum no se celebrarà demà. De fet, celebrar un referèndum serà complicat (perquè els espanyols ho intentaran impedir amb la constitució i amb tots els mitjans al seu abast) i, mentre dura el procés, no només importa el suport total que tenen els partits sobiranistes, sinó que també és important el suport que té el govern de la Generalitat . Ho dic perquè mentre no arriba el referèndum, el país s'ha de governar, s'han d'aprovar pressupostos i s'han de pagar els salaris als funcionaris i s'han de pagar les factures als proveïdors. I tot això s'haurà de fer en un entorn financer enormement hostil. Hostil, per una banda, per culpa de la crisi: recordeu que la Generalitat no pot demanar prestat, perquè té l'accés als mercats de crèdit tancats per culpa del nefast sistema de finançament que té l'Espanya de les autonomies. Per altra banda, hostil per culpa que el govern espanyol ja fa temps que està fent tot el possible per escanyar Catalunya. I vista la falta d'ètica desplegada durant la campanya, és de suposar que l'intent d'escanyar Catalunya s'accentuï en el futur.

Això vol dir que si Esquerra i CIU no sumen els seus 71 diputats per formar un govern fort de majoria absoluta que es protegeixi contra la tempesta que vindrà de fora i es mantingui fort fins que hi hagi un referèndum, ja ens podem acomiadar del dret a decidir .

Formar un govern de coalició serà complicat, perquè els dos partits tindran reticències. CIU rebrà pressions dels grups empresarials i mitjans de comunicació que volen acabar amb el "gir sobiranista" de Mas i volen que el partit torni a ser mesell, torni a buscar lligams amb Espanya, torni a tenir l'ambigüitat de les darreres dècades. Torni, en definitiva, a fer el paper de la "puta i la ramoneta" (o com diu un col·lega meu, "la puta i la duraneta" ) per guanyar-se els favors d'una Espanya condescendent. CIU rebrà pressions per a que pacti una millora de finançament amb el PP, o un govern de coalició amb el PSC (ja hi ha qui parla de sociovergència), o simplement un xantatge de suport financer de Madrid a canvi d'assassinar el dret a decidir. I hi haurà membres de dins de la coalició que pressionaran Mas perquè ho accepti. Però CIU no pot (o no hauria) d'acceptar cap d'aquestes ofertes. Seria una traïció sense precedents que li faria perdre tot el suport que ha rebut ara: un milió cent mil persones han votat perquè volen tenir dret a decidir! Com vaig dir al meu últim post, jo no vaig poder votar, però hauria votat CIU única i exclusivament perquè creia que era la millor manera d'anar cap al referèndum. I si CIU acceptés les 30 monedes que li oferirà Espanya, que tothom sàpiga que el primer que, no només s'enfadaria, sinó que tindria una actitud militant en contra de CIU seria jo!

Per altra banda ERC tindrà reticències a entrar en el govern. Saben que ve una asfíxia econòmica i que els propers pressupostos de la Generalitat seran els més austers de la història : no hi haurà possibilitat que els mercats (ni els europeus, ni els espanyols) llancin un cable d'ajuda a un govern que tingui com a objectiu dissenyar la separació... i això els ho faran pagar. I qui estigui al govern es desgastarà políticament, sobretot si es tracta d'un partit que s'ha declarat obertament en contra de les retallades. Per tant, si ERC entra al govern, les seves bases es queixaran, perquè no voldran ser còmplices de les retallades. I, per tant, tindran la temptació d'agafar la postura fàcil de dir "donarem suport a CIU per tot el què calgui en el tema del referèndum però el pressupost és una altra cosa" per quedar-se fora del govern.

Però la realitat és que s'ha de fer govern i s'han d'aprovar pressupostos al mateix temps que s'avança pel camí del referèndum. I l'únic partit que pot fer fort el Govern sense debilitar la causa del referèndum és ERC. Si Esquerra no entra al govern, CIU no tindrà més remei que pactar amb PSC o PP (o convocar noves eleccions). I el procés d'independència haurà mort . Els espanyols hauran guanyat la partida, sense necessitat de començar a jugar, perquè els catalans ens hem destruït a nosaltres mateixos.

Sí! Si els partits sobiranistes haguessin anat junts a les eleccions, avui l'independentisme estaria celebrant la gran victòria que els diaris estrangers han descrit a les seves portades. Els sobiranistes van cometre l'error d'anar separats i el que sens dubte és una gran victòria s'ha convertit en un més que possible descarrilament definitiu del procés de transició nacional. L'error que, entre tots, van cometre abans de les eleccions ja no es pot evitar. Però tant ERC com CIU encara tenen la possibilitat d'esmenar aquell error tot formant un govern de majoria absoluta sobiranista.

Els resultats electorals mostren que la ciutadania ha dit, amb molta claredat: volem votar i volem votar "Sí". Que la volunt

No hi ha Comentaris

Espanya guanya, Catalunya perd

Mas no té la majoria excepcional (absoluta) que ens ha demanat des de la convocatòria de les eleccions i durant la campanya electoral. El gran “front excepcional” contra el president Mas, “catalanoespañol” ha triomfat; Tena , hem d’impedir que Mas tingui majoria absoluta, no són de fiar.  Junqueras , Mas no ha de tenir majoria absoluta, cap garantia que en algun moment facin marxa enrere. Navarro , en Mas no calia que convoqués eleccions, la seva proposta és una aventura, altres politiques són possibles sense retallar i el federalisme n’és la solució.  Herrera , en Mas és la dreta catalana insensible que només governa per als rics i no podem permetre un govern en la mateixa línea que la darrera legislatura i demano als partits d’esquerra no donar suport a la investidura d’en Mas. Rivera,  Mas és un perill públic i ell i els seus són la corrupció de Catalunya. La Camacho , aquesta, a més d’abonar les teories de corrupció, ha demanat directament la supressió de l'autonomia i presó si cal per als incitadors del dret a decidir. Cal afegir el govern del PP, institucions espanyoles i mitjans de comunicació espanyols en aquest front.

Som on som, i que tothom faci la seva reflexió i la seva anàlisi, però ras i curt, aquest resultat no beneficia Catalunya i el seu procés per la independència, fins i tot el dret a decidir podria estar seriosament amenaçat, de fet si no ens constituïm en subjecte polític, no existim com a catalans. Som espanyols i prou.

L’Artur Mas “ha perdut” tot i guanyar, ell ens demanava ser fort per discutir i negociar amb l’Estat espanyol o amb instàncies internacionals i se li ha negat, ara la resposta estarà condicionada a una feblesa, condicional si volem, però que el PP i el PSOE utilitzaran com a míssils de llarg abast.

Europa, el món, per una vegada ens mirava, encuriosits, sobretot perquè en cap moment s’acabaven de creure, com un poble al segle XXI, pacíficament i democràticament aconseguia la independència, o posava la primera pedra per fer-ho. Ens hem fallat a nosaltres mateixos, la nostra indignitat no ens ha permès guanyar, tothom ho sabia si guanyava Mas guanyava Catalunya, tothom menys els catalans. Aquest 25 de novembre el recordarem com el que podia haver estat i no ha pogut ser, potser encara hem d’esperar unes quantes generacions més per estar preparats, el problema és que els espanyols no esperaran per acabar la feina que fa 300 anys van començar.

La composició del nou Parlament, per moltes equacions que fem, té mala peça al teler i les darreres declaracions d’en Junqueras ho evidencien: Ell serà el cap de l’oposició i per fer possible el suport a la investidura unes quantes condicions. Inadmissible perquè tot semblava que ERC havia de ser la segona força per controlar no per condicionar. Certament, si ERC no s’implica en l’acció de govern, en Mas, en cap cas no podrà governar i això vol dir noves eleccions.

Tocarà retallar més, tindrem més atur, més famílies desnonades, més pobres i resoldre aquesta situació només és possible amb els recursos que l’Estat espanyol s’endú per fer trens, aeroports i autovies gratis per on no passa ningú. El panorama és desolador i ens hauríem de preocupar i molt. Sense recursos, la caixa buida, sense capacitat política de prendre mesures de reactivació, amb un Estat espanyol a la contra, amb una recentralització que ara sí que serà definitiva.

Algú pot pensar que en aquestes condicions podem treballar per fer un referèndum o consulta? La solució són unes noves eleccions, però aquest cop si jo fos en Mas renunciaria a fer Govern, i faria una declaració institucional emparada en el resultat electoral, i cediria la iniciativa a la resta de forces que facin govern. Fer govern per administrar, misèries i retallades i amb un control permanent, es miri com es miri és insostenible, això és el que volien els espanyols i per això diem que Espanya ha guanyat i de moment Catalunya ha perdut.

No hi ha Comentaris

Joan-Lluís Lluís: Un regust amargant

Viure uns eleccions en què els únics que tenen el somriure sumptuós de les grans victòries és Ciutadans és, certament, una mena de malson. Tot i que els seus nou escons són, en termes absoluts, pocs escons, el panorama general els és una bona sorpresa que cap sondatge no havia sabut preveure, i això encara que l'unionisme continuï essent minoritari. L'altre partit que podria triomfar, ERC, té massa sentit de país per a alegrar-se d'una victòria en solitari en un context general en què l'independentisme parlamentari es troba objectivament afeblit. Aquest afebliment serà un problema per a Artur Mas, que és a l'encop el guanyador i el perdedor d'aquests comicis, però també per a tot l'independentisme. I això sobretot en l'anàlisi que es pugui fer des de la resta del món, que podrà ser l'anàlisi fàcil, superficial i interessada del fracàs d'un projecte. Els mitjans de comunicació internacionals que de mica en mica havien mostrat un interès més benvolent per Catalunya i la seva possible secessió democràtica, podran fer-se enrere molt confortablement i tornar a ignorar la seva existència, o tractar-la amb revifat escepticisme. Espanya, doncs, ho tindrà més fàcil per a continuar la seva campanya d'amenaces i insults, amb un menyspreu més agut i més acarnissat.

En clau interna catalana, que en definitiva hauria de ser l'única que comptés, és evident que els resultats definitius continuen essent favorables al sobiranisme, en particular gràcies a Oriol Junqueras, el qual, amb un Artur Mas tan debilitat, podria ser el vice-president de fet de la Generalitat. La majoria absoluta pel dret de decidir és prou clara, però els vots obertament independentistes no aconsegueixen el llindar psicològicament tan important dels dos terços. Una victòria amb un regust molt amargant i que refredarà molts ànims. Evidencia que l'entusiasme i l'autoconvenciment no són suficients per a portar un país cap a un nou rumb. La feina a fer és immensa.

Joan-Lluís Lluís , escriptor

No hi ha Comentaris

Som allà mateix?

La meva primera reacció va ser de perplexitat. Després, un cop passades les hores, repassades algunes dades, ho he començat a veure un mica més clar o com a mínim entendre-ho. Som allà mateix, almenys electoralment parlant. Però no allà mateix on érem fa dos mesos sinó allà mateix on hem estat sempre. Sempre som els mateixos i sumem el mateix.

Veiem sinó, al 2003 varen ser 46 diputats de CiU per 23 d’ERC, que feien un total de 69, al 2006 48 de CiU i 21 d’ERC el mateix total 69 un altre cop. Amb les “onades sobiranistes”, després de la retallada de l’Estatut, les consultes i la manifestació del 10 de juliol de 2010 vàrem passar ara fa dos anys a 62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de SI que fan 76 . Ara tenim 50 de CiU més 21 d’ERC més 3 de la cup; total 74 i tot això després que un milió i mig de persones sortís al carrer demanant independència.

Si anéssim més endarrera, veuriem les sumes de CiU i ERC del 1984, 1988, 1992, 1995, 1999 que respectivament són 77, 75, 81, coincidint amb les tres majories absolutes de CiU i 73 i 68 amb majories relatives de CiU.

Ara, amb una participació rècord en unes autonòmiques el mapa en prou feines trontollà, el que vol dir que tampoc avança significativament. Certament hi ha una majoria social nacionalista, sempre hi ha estat! Majoria que s’ha anat allunyant de l’autonomisme i de la idea que podríem tenir un autogovern just i suficient dins l’Estat espanyol. Aquí el pas que ha fet CiU, potser millor caldria dir el President Mas, ha estat determinant.

Que ha canviat en aquests anys, doncs precisament aquest sentiment, aquesta percepció, que dins l’Estat espanyol cada cop pintem menys, que aquest Estat és “inrreformable”, que només ens volen a l’hora de pagar, que només ens volen pagant i calladets. Que els molesta tot de nosaltres. Ens menystenen i ens estan anorreant, cultural i econòmicament, sense adonar-se que estan matant la gallina dels ous d’or.

Malgrat tot, encara hi ha resistències a Catalunya. A molts ciutadans els costa entendre que per dignitat, també per prosperitat i perquè tots som ciutadans del mateix país estaríem millor fora que dins. Estaríem millor fora amb un estat propi on podríem prosperar, en lloc de dins on ens estan arruïnant. S'han de vèncer idees preconcebudes i s'ha de dir clar a tothom, queda molta gent per convèncer, que fora amb la independència la situació econòmica i social pot millorar. Mentre que dins la solidaritat forçada amb la resta de l’Estat no ha servit perquè ningú millori sinó perquè empitjorem tots.

Els crits ahir a la seu de Ciutadans, la cançoneta de “mejor unidos”, em va sonar a allò de “sarna con gusto no pica”. Són persones que per múltiples raons, no totes imputables a ells, no han aconseguit adaptar-se ni sentir com a propi aquest país. Ciutadans, el senyor Rivera, diu que vol reformar Espanya, us sona aquesta cançó? Que cal reformar Catalunya i Espanya! diu.

ERC té ara un paper força complicat. Malgrat ser la segona força del parlament ha quedat molt lluny del primer, amb només un 13% i escaig dels vots es pot influir, pot governar conjuntament. Però com faran compatibles les polítiques d’esquerra essent minoritaris, sabent que no hi ha cèntims, que no hi ha més cera que la que crema, que Espanya escanya? Com ho faran compatible amb el recolzament necessari a la força relativament majoritària per tirar endavant el procés nacional?

El missatge d’en Mas no ha fet forat, ha estat un missatge correcte adreçat al cervell i no a les entranyes i malauradament hi ha qui pensa més amb l’estómac que amb el cap. Ha parlat d’Estat propi i no ha parlat d’independència, les formes ens perden als catalans, per això aquest és un flanc pel que ha rebut atacs. S’ha parlat de retallades, l’esquerra ha fet servir aquesta retòrica de les retallades, inclús TV3, la nostra, s’ha afegit a aquest “mantra” amb reportatges subliminals, quan no explícits totalment, senyal que no està políticament tan controlada, almenys pel partit que governa.

S’ha fet poc èmfasi en que el govern autonòmic és un mer administrador que rep amb una mà, darrerament no sempre ja que el govern estatal incompleix, i administra amb l’altre sense poder-se’n sortir gaire de la llera marcada. Això que és així no s’ha fet explícit no s’ha fet entendre suficientment a la ciutadania. El Govern català no controla la caixa, ha de fer ajustos i es veu obligat a fer-los en les grans partides que administra. Poden fer demagògia, tota la que vulguin, poden parlar de l’impost de successions, que a molts llocs de l’Estat fa anys que no paguen (100 milions), que no taparia quasi res de les retallades de quasi 3.000. En canvi no parlen de l’espoli de 16.000 milions. L’Esquerra dogmàtica fa trampa, però també se la fa a ells mateixos i sobretot al seu electorat.

Dir no a les retallades i no dir no a l’espoli és enganyar als ciutadans de Catalunya. Ha estat un campanya “ferragosa”, bruta, en la que descaradament ha intervingut l’Estat, malgrat encara no té la seva maquinaria totalment engreixada. Els canvis dels dos darrers mesos els varen agafar amb el pas canviat, però de mica en mica s’hi aniran posant. Seran barroers, però això no vol dir que siguin ineficients; tot missatge té un emissor i un receptor, en definitiva el seu públic. No ens en podrem refiar pensant que faran relliscades. Ara, mentre, faran sang, almenys ho intentaran, en el flanc nacional que ha quedat emocionalment més debilitat, malgrat que encara és la majoria relativa a Catalunya.

No ens refiem de ICV, ja que juga a dos cartes, una la del federalisme o quelcom més. Han estat molt hàbils apuntant-se, de puntetes, al tema del dret a decidir ells que no havien estat mai independentistes, ni tant sols nacionalistes. Ho han fet però a la seva manera, amb un “ si però”, sabent que el PSC es debilitaria, malgrat no hagi estat tant com es devien pensar. Devien creure, creuen, que ells podrien jugar el paper de les polítiques d’esquerra fins i tot en una Catalunya Estat. Per això, l’altre carta, la marcada, és la del desgast; fent èmfasi en unes polítiques socials que saben que són inabastables si no es té la clau de la Caixa. Ara jugaran més a aquesta carta que no pas a la primera.

Hi ha molt camp per llaurar en aquests moments. Malgrat que el sobiranisme suma, no estem en les condicions ideals, hi ha molt per fer encara. El primer es insistir en la pedagogia, cansa, però cal fer-ho. Cal explicar als ciutadans, a tots, fer-los entendre la realitat, el que ens espera a l’Estat espanyol. Un Estat espanyol que no ha fet cap proposta engrescadora per que continuem junts, simplement ens han amenaçat. Ens hem de fer sentir i hem de fer a palesa, també a aquells que canten “mejor unidos”, quina és la realitat. Per això, al “mejor unidos” cal contestar amb un simple “¿pa qué?”.

No hi ha Comentaris

Operació boomerang. Tornar el cop quan abans millor.

Alguns col·legues em demanen una valoració de les eleccions. Doncs anem-hi.
1) Abans que res manifestar el meu suport, sense fisures, al president Mas, que amb coratge i audàcia, i en una situació molt adversa ha estat capaç d'arribar molt lluny. Gràcies, president, ens heu il·lusionat molt i podeu comptar amb tot el meu suport.
2) Cal que tinguem present que els partits de la terra compten amb una pèssima cultura política i amb una mediocritat de dirigents més que notable. La capacitat de maniobra de les nostres formacions sovint es miop i immediatista. Això és òbviament un problema que explica com han anat les coses i els successius errors comesos: la manca d'unitat independentista, la pèssima campanya de CiU, etc. Tanmateix, això ja no té solució, però és obvi que si el volt independentista s'hagués concentrat únicament en una o dues coalicions ara no estaríem com estem...
3) El resultat és una derrota. Els mitjans de Madrid estan contents, atès que pensen que han vençut, han abatut Mas, i si estan contents, això no pot ser massa bo. Per tant la paradoxa és que, tot i guanyar globalment, la nostra principal carta de lideratge, el president Mas, ha quedat seriosament tocada. I un procés d'aquesta mena difícilment es pot encarar sense un lideratge clar.
4) Òbviament la situació es presenta dicíficil, sigui quin sigui el govern a Catalunya, Madrid tancarà les aixetes i procedirà a la total asfixia econòmica i política. A partir d'ara entrem una situació contrarellotge, en el sentit que cada minut que passa podem ser més pobres i més febles... CiU ha d'entendre que el pitjor que podria fer en aquesta situació fora retrocedir o donar llargues. Fins ara hem mantingut la inicitiva i hem de continuar controlant la pilota.
5) A la meva manera de veure l'única sortida és la més audaç. Una sortida endavant. Govern de coalició CiU-ERC, i si pot ser amb el suport crític ICV (aquesta gent s'ha de definir d'una vegada). Aquest govern, contra rellotge ha d'organitzar el referèndum d'immediat i retornar la pilota a camp contrari. El temps va en contra... Com s'ha vist el govern central té clar que això és un joc de suma zero i està disposat a aplicar tots els recursos a l'abast per acabar la partida quan abans millor. La resposta ha de ser paral·lela.
6) ERC ha de demostrar si té tremp o no... De ben segur que amb una majoria de CiU haguessin aceptat recuperar cadires... però ara... poden tenir la temptació de no arriscar-se i deixar que CiU s'enfonsi. Però han d'entendre que no hi ha marge. Ara ERC s'ha de mullar, donar suport a CiU sense fisures en base al referèndum i gestionar el dia a dia... sense ambiguitats... Cas contrari l'ensulsiada catalana tornarà a ser antològica...
7) La societat civil hem de continuar prement l'accelerador sense parar i sense defallir en la batalla cívica i cultural. El paper de l'ANC és fonamental. La batalla ideològica contra la por i el joc brut dels neo-feixistes ha de ser implacable i sostinguda.
8) Aprofito per palesar el profund menyspreu que m'inspira el PSC. No tinc paraules per expressar la reluctància a la repugnant traïdoria que aquesta gent han manifestat contra aquesta terra.
9) Palesar també que la manca de radicalitat democràtica ha permès el creixement de Ciudadanos (el nou lerrouxisme). Deixar l'espai radical a Ciudadanos és un error gravíssim dels buròcrates d'ERC. Era a ERC a qui li corresponia denunciar la corrupció, exigir l'eliminació dels consells comarcals, l'eliminació del Senat, la limitació dels càrrecs a dues legislatures... l'eliminació de la Casa reial... Era a ERC a qui li corresponia liderar la regeneració democràtica des d'una perspectiva radical... Un dèficit que ha donat oxigen a Ciudadanos ...
10) Denunciar que aquestes eleccions han implicat joc brut per part dels neo-feixistes, contra el candidat, amb vergonyoses polítiques de la por del PP, amb la potenciació de l'enfrontament civil per part del PSC i amb les tupinades contra els votacions dels residents a l'exterior. Tot això se'ls ha de tornar i que els peti a la cara...

No hi ha Comentaris

Sobiranisme col·legiat

Només ERC pot salvar el procés d'emancipació d'aquest país. O enterrar-lo. No hi ha lideratge alternatiu al d'Artur Mas, o sigui que els republicans tenen al davant com a única possibilitat ajudar a construir un Govern col·legiat amb el qual afrontar uns pressupostos que semblaran sorgits d'una novel·la de Dickens. ERC té dret a reclamar un viratge més social, però la realitat és que no hi haurà més diner públic disponible.

El problema és que un Govern CiU-ERC , si es concreta, patirà l'assetjament combinat de l'estat i l'oposició al Parlament. Ahir Joan Herrera ja va començar l'ofensiva reclamant a "les esquerres" que no donessin suport a la investidura d'Artur Mas, en al·lusió -encara- implícita als republicans. Es pot esperar una reacció similar, encara que sigui des de posicions antagòniques per part de PSC, PP, Ciutadans i la CUP. Sense diners, ni possibilitat que n'arribin des de Madrid, el Govern patirà de valent.

Però és l'hora de la veritat. Un milió sis-cents mil catalans han col·locat 71 diputats inequívocament sobiranistes al Parlament. És una majoria social clara, sòlida i amb una gran convicció política. L'itinerari és difícil, però no hi ha alternativa.

No hi ha Comentaris

Primeres reflexions

No em fa res reconèixer que els resultats electorals s'allunyen bastant d'allò que havia desitjat. Tot i que per primera vegada he votat el candidat guanyador, s'ha assolit una victòria agredolça. Aiixxxx. Si més no des d'una òptica estrictament de candidatura.

Una majoria absoluta que donés suport al president Mas, penso que hauria facilitat molt les coses i li hauria permès actuar amb més agilitat. Però els electors indepedentistes han preferit bunkeritzar-se en les seves lleialtats ideològiques, i prioritzar la seva animadversió cap a CiU -guanyada a pols- al risc de jugar-se-la amb l'aposta del tot inesperada fa uns mesos que presentava l'Artur Mas.

Cal, doncs, fer-se el harakiri? No.

En primer lloc, amb aquestes eleccions Catalunya s'ha normalitzat. Ara ja tenim que les dues principals forces parlamentàries són independentistes. I això és molt positiu, i cal vetllar perquè es consolidi. Avui, doncs, l'independentisme és més plural, i no pot ser patrimonialitzat per ningú. Com deia l'eslògan dels rosegapastenagues Catalonia is not CiU . I és cert. Això implica que, si es vol, el procés cap a l'estat propi pot continuar, atès que 84 diputats han estat escollits en candidatures que el defensen explícitament. Serà però un procés no tan immediat, atès que caldrà gestionar les diferències programàtiques. Però penso que res insalvable. En aquest cas, la química entre Artur Mas i l'Oriol Junqueras, serà important. Però també ho serà que tots dos controlin els seus respectius patis. I sobretot, en el cas del Duran i Lleida, un dels més grans responsables del resultat final. Cal dir que els diputats duranistes, i en són uns quants, poden tenir la clau de volta, si per exemple, s'opta per una entesa estrictament bipartita, bé a nivell governamental o només parlamentària.

Naturalment, però, és impossible no llançar una ombra de dubte sobre la viabilitat d'un acord entre aquestes dues forces polítiques. Entre altres raons, perquè en totes les ocasions anteriors on era possible portar-la a terme. mai acabà de quallar. Potser és que la química entre sengles dirigents del moment no funcionava. Però ara, és possible que sí. O en tot cas, penso que l'objectiu del moviment sobiranista civil, seria pressionar fins a l'extrem, per fer-ho possible. I aquí l'ANC, entre d'altres, té un paper clau a desenvolupar.

En segon lloc, les eleccions han registrat un augment de la participació. I això ha legitimat encara més els resultats. Aquest augment de la participació, no ha anat en detriment, ans al contrari, del suport a l'independentisme, tot i que és evident que ha donat lloc a una mobilització de l'electorat espanyolista, que tenia un fotimer d'opcions per escollir (PP, PSOE, C´s, UPyD, PXC...). L'evolució de l'espanyolisme a Catalunya, però, va en la línia del freakisme més desacomplexat. Són freaks elements com la Camacho, la Chacón, el Rivera i el Cañas, per la qual cosa no convé malbaratar gaire temps amb ells. L'únic que cal procurar és mantenir-los el màxim possible en l'òrbita marciana en la que viuen, i sobretot que no se'ls acudeixi intentar baixar a la terra i convertir-se en gent normal,

Finalment, una tercera reflexió. L'entrada de la CUP penso que és una gran notícia, en principi. Conec molts
membres d'aquesta organització, amb alguns dels quals vaig compartir militància en altres èpoques, i amb alguns altres tinc una relació d'amistat que es remunta a dècades. Amb el seu salt a la política nacional, però, ara es veurà obligada a cohesionar-se ideològicament, i, atesa la seva naturalesa local, penso que això pot acabar resultant en conflictes entre els diferents corrents que hi conviuen. Espero i desitjo que els puguin reconduir. També caldria aprendre dels errors dels solidaris, i evitar convertir la seva feina parlamentària en un show continu. La contundència no està gens oposada amb unes formes mínimament presentables. Jo espero que el vedetisme i el personalisme no es traslladi en la manera de fer dels tres nous diputats cupers. Si ho aconsegueixen, poden esdevenir un actor polític rellevant, i tallar les ales al fals regeneracionisme que pretén vendre el Rivera i companyia.

Buf com sempre m'he enrotllat massa. Aquestes eleccions les he viscudes amb una clau de tristesa infinita, i potser per això no m´he acabat d'implicar. Jo diria que el resultat tampoc ha estat per llançar-hi coets, però és el que hi ha. I així com en la vida has de plantar cara als obstacles que t'apareixen, ara en la política del nostre país, caldrà fer front als reptes, i sobretot a l'acció histèrica del govern espanyol i dels seus aliats civils, tots els quals, n'estic segur, no només han contribuït a intentar un cop d'estat electoral, sinó que, en part ho han aconseguit, I això només és el començament. Caldrà estar-hi amatents.

No hi ha Comentaris

Mas manté la consulta per l’autodeterminació en un Parlament amb clara majoria sobiranista

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat des de l'hotel Majestic haver escoltat la voluntat del poble expressada aquest diumenge a les urnes. Una voluntat que -ha reconegut- queda lluny de la majoria "excepcional" que CiU reclamava per tirar endavant un procés que també qualifica d'excepcional.

La interpretació que la coalició nacionalista fa d'aquests resultats, que li atorguen 50 escons enfront dels 62 que tenia fins ara, és que "la gent vol que anem més acompanyats". En aquest sentit, Mas diu que CiU liderarà aquest nou govern però reconeix que no té la força suficient i que, per tant, no hauran de ser els responsables únics de la governabilitat del país.

Les forces partidàries que Catalunya exerceixi el dret d'autodeterminació en la propera legislatura sumen 87 escons (CiU: 50; ERC: 21; ICV: 13; CUP:3), l'alternativa federal del PSC, que se situava al mig, es queda amb 20 escons; i les forces partidàries de la continuïtat de l'status quo  dins d'Espanya assoleixen només 28 escons (PP:19, C's:9). A més, les dues primeres forces al Parlament de Catalunya, CiU i ERC (majoria absoluta folgada de 71 escons), són clarament partidàries del procés per assolir que sigui el poble de Catalunya que es pronunciï sobre el seu futur.

No hi ha Comentaris

Enquesta: “Creieu que aquestes eleccions seran realment històriques i decisives per a la llibertat de Catalunya?”

La premsa de tot el món ha posat els ulls en el procés que viu Catalunya després de la massiva manifestació de l'Onze de setembre i la convocatòria d'eleccions anticipades per part del president Artur Mas. La possibilitat que Catalunya exerceixi el dret d'autodeterminació ha despertat l'interès de la comunitat internacional. Per això us demanem si "creieu que aquestes eleccions seran realment històriques i decisives per a la llibertat de Catalunya?"

No hi ha Comentaris

Les eleccions a Catalunya podrien ser el primer pas cap a la independència (article del New York Times)

La força del desafiament de Catalunya al president Mariano Rajoy s'hauria d'aclarir aquest diumenge, quan unes eleccions anticipades podrien ajudar a determinar si la més poderosa regió econòmica d'Espanya, finalment, se separa de la resta del país.

La votació es produeix en un moment difícil per al senyor Rajoy, que es troba a primera línia de la crisi de l'euro i té la pressió d'haver de decidir si Espanya necessita més ajuda financera per mitjà de compres de bons per part del Banc Central Europeu. Rajoy també s'està enfrontant contra una desocupació rècord i protestes al carrer contra les mesures d'austeritat que ha adoptat.

Artur Mas, líder del govern regional de Catalunya, va convocar eleccions amb dos anys d'anticipació després de no haver pogut convèncer el senyor Rajoy per alleujar la càrrega fiscal de Catalunya, i també després d'una massiva manifestació independentista a Barcelona l'11 de setembre. La participació de centenars de milers de catalans ha galvanitzat la regió, on la bandera catalana s'exhibeix a les botigues, bars, i fins i tot als cims de les muntanyes.

Si guanya aquest diumenge, Mas ha promès celebrar un referèndum sobre la independència, desafiant les advertències de Madrid que això violaria la constitució d'Espanya.

Inicialment, Rajoy va tractar de combatre el desafiament català, instant a una major unitat nacional i a la solidaritat entre les 17 regions d'Espanya. En els últims dies, però, el president ha deixat anar una mica la seva prudència natural i ha acusat Mas d'actuar irresponsablement en convertir les eleccions en un plebiscit sobre la independència per tal de desviar l'atenció dels catalans de la seva mala gestió financera.

Diumenge passat, Rajoy va dir en un míting a Catalunya que Mas no havia aconseguit res, excepte "crear divisions, generar conflictes i perdre un temps preciós en la lluita contra la crisi".

Rajoy també va rebatre la idea que la independència podria donar més força als 7,5 milions d'habitants de Catalunya. "Per a ser algú en el món actual, com més gran millor, com més petit pitjor", va sostenir Rajoy.

No obstant això, en una regió amb llengua i identitat pròpies, la crisi actual ha ajudat a portar a ebullició ressentiments culturals i econòmics molt antics.

I lluny de ser massa petita, Mas sosté que Catalunya i la seva economia de 200 mil milions €, o 260 mil milions $, podria cabre còmodament dins d'una Unió Europea que ja conté una dotzena de nacions més petites, i que en el futur es coordinarà amb més claredat des de Brussel·les.

En una entrevista a l'International Herald Tribune  a l'octubre, Mas va suggerir que Catalunya podria esdevenir un estat comparable a Massachusetts, idealment com a membre dels "Estats Units d'Europa".

Mentre que Rajoy ha mostrat el seu lideratge vacil·lant i l'aprofundiment de la recessió l'ha forçat a trencar les diverses promeses fetes en la campanya electoral de l'any passat, Mas ha aconseguit introduir el seu objectiu independentista a dalt de tot de l'agenda política interna d'Espanya.

Alfred Bosch, diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit que ha reclamat la independència des de fa temps, va comparar Mas amb algú que apareix en el fragor de la batalla.

"Artur Mas és com un nedador que intenta aprofitar les onades i ser empès pel corrent, però d'alguna manera és prou hàbil per fer veure com si en realitat fos un nedador fort", va dir en una entrevista.

De fet, les últimes enquestes d'opinió mostren que Mas i la seva formació, Convergència i Unió, guanyarà diumenge, tot i que sense arribar per poc a la majoria absoluta al Parlament català. El resultat final és incert, segons la projecció dels partits més petits, com ERC, que pot aliar-se amb Mas o no.

Enquestes recents mostren que els catalans segueixen dividits sobre si una ruptura amb Madrid s'ha de limitar a la sobirania fiscal, o anar més enllà.

Catalunya representa gairebé una cinquena part de la producció econòmica d'Espanya. Però la crisi ha posat de manifest la mala gestió dels polítics mateixos de Catalunya, que van ajudar a inflar el seu deute amb 42 mil milions €  del total de 140 mil milions € dels 17 governs regionals d'Espanya. Amb una qualificació de deute com a escombraries, sense poder recórrer als mercats financers, Catalunya es va veure obligada recentment a demanar a Madrid un préstec d'emergència de 5 mil milions €.

Mas considera això no pas com un signe de debilitat de Catalunya sinó com a prova de la necessitat de reduir l'aportació catalana a un sistema que redistribueix els ingressos de les regions més riques a les més pobres. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions de diumenge, qualsevol concessió fiscal posterior per part de Rajoy podria tenir un llarg recorregut per a desinflar l'impuls català cap a la independència.

De moment, la campanya electoral s'ha tornat personal i virulenta. Mas, de 56 anys, va presentar aquesta setmana una querella per difamació contra el diari El Mundo , un diari conservador de Madrid, per acusacions de corrupció i evasió d'impostos."Espero ser l'últim president de Catalunya a qui l'Estat espanyol tracta de destruir", va dir Mas en un míting aquesta setmana, i va afegir que el seu successor en tot cas "ja no dependrà de l'Estat espanyol".

No hi ha Comentaris