Arxiu desembre, 2012

Mor el Dr. Moisès Broggi

No hi ha Comentaris

El valor de ser lliures (2/2)

Per tant, la feina, ara, és escampar per tot arreu les ganes i la voluntat de llibertat. I la llibertat vindrà. Cadascú ha de procurar escampar la brama per animar el personal, no només en col·loquis, sinó a la botiga, al treball, al carrer, on sigui. Sembrar la il·lusió col·lectiva d’un poble que camina cap a un futur millor. Sembrar la il·lusió de conèixer el valor de ser lliures.

I és que quan no hi ha arguments, als intolerants només els queda el recurs de cridar o mentir. La bota armada va ser tenallada pels Criteris de Copenhaguen de 1993 i el Tractat de Niça de 2003 que estableixen la possible expulsió de la UE d’un país que intenti agredir a un altre grup de ciutadans de la mateixa UE. I ara els intolerants, desarmats, només poden cridar. Com en Satanàs als Pastorets, només poden fer por a alguns infants despistats.

Però  compte, que no hem de banalitzar aquesta manca d’arguments dels intolerants agressius: tenir controlada una serp verinosa no vol dir deixar de parar atenció a la posició del cap, sinó tot el contrari, l’objectiu del control és precisament estar molt atent al cap, per evitar que pugui mossegar.

Deia abans que hi hem de posar coratge i decisió. És interessant recordar a Voltaire, que el 1714 tenia 18 anys. Admirant el nostre país, va deixar escrit: "Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra. Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya".

Oblidem-nos, doncs, de pors i dubtes innecessaris, i anem per feina. L’objectiu dels senyors de la por és obligar la gent a obeir-los. Però nosaltres volem ser lliures. La llibertat és un estat d’ànim que surt de l’interior de la persona, i no pas una cosa que algú de fora li pugui donar. La llibertat no s’ha de veure com una finalitat que es trobarà al final d’un camí, sinó com un fet viu i actual que s’adapta i conviu amb els esdeveniments personals, ara i aquí. Psicològicament parlant, no es tracta d’arribar algun dia a ser lliure, sinó de sentir-se lliure en tot moment, des d’ara mateix.

Pel que fa a la llibertat física, és evident que ara per ara cal que Catalunya surti de la gàbia. S’ha de fer el pas. S’ha d’actuar. Analitzem-ho: qualsevol acció comença amb una formulació de la voluntat, amb una idea. Quan aquesta idea impregna el pensament, aquest pensament es tradueix en una acció. Per tant, si volem ser lliures físicament, hem de començar per sentir-nos lliures psicològicament. I això portarà indefectiblement les accions necessàries per sortir de la gàbia. Que equival a dir que la llibertat psicològica dels catalans és l’eina potent que ha de portar indefectiblement a la llibertat física (política) de Catalunya. Aquesta norma psicològica és tan antiga que ja l’explicava el fundador del Budisme: “L’acció segueix el pensament de la mateixa manera que el carro segueix els bous”.

Naturalment, aquesta acció ha de tenir uns executors que tradueixin aquesta voluntat en forma de fets; precisament el dia 21 van quedar formalment establerts els dos caps visibles de tot l’equip tècnic (llegir-hi Parlament) que haurà de fer els camins, passeres i ponts per on haurem d’anar. En ells hem dipositat la nostra confiança perquè portin a terme l’objectiu que el poble català vol i els ha indicat: la llibertat de la nostra Nació. Però aquest objectiu no és només el dels nostres representants, no és un objectiu delegat, sinó que és l’objectiu de tots, i tots junts l’hem d’alimentar amb la nostra voluntat col·lectiva.

Em sembla que ja tinc títol per quan me’l demanin els que tenen l’amabilitat de convidar-me a parlar: “El valor de ser lliures”. Sí, sembla un bon títol.

Article anterior:

No hi ha Comentaris

Comiat i homenatge a Moisès Broggi

Segons un comunicat de la família del Dr. Broggi, la capella ardent estarà oberta demà, 1 de gener, a partir de les 14,00h. al tanatori de Les Corts. L'enterrament tindrà lloc dimecres, 2 de gener a les 10,30h.

Nombroses persones i grups estan demanant que la selecció de Catalunya porti el braçal negre en senyal de dol per la mort de Moisès Broggi durant el partit Catalunya-Nigèria que tindrà lloc el mateix dia 2 de gener.

No hi ha Comentaris

Mor el doctor Moisès Broggi

Catalunya ha perdut una persona de gran vàlua. El doctor Moisès Broggi ens ha deixat, després d'una vida llarga i fecunda, als seus 104 anys d'edat. Broggi ha esdevingut un exemple per la seva qualitat humana i intel·lectual, i també pel seu compromís amb la llibertat de la nostra nació.

El doctor Broggi expressava amb claredat la necessitat que tots els partidaris de la llibertat de Catalunya ens havíem d'implicar perquè, segons deia ell mateix amb lucidesa i contundència: "Si no és independent, Catalunya se'n va a fer a punyetes."

Fruit d'aquest compromís amb la llibertat de la nostra nació, el doctor Broggi es va associar a Reagrupament Independentista l'any 2008, fet que va constituir un gran honor per a la nostra organització.

El Dr. Broggi quan es va associar a Reagrupament, amb la vicepresidenta, Rut Carandell

El president de Reagrupament, Joan Carretero, va visitar-lo el novembre de l'any passat al seu domicili de Barcelona. Ambdós doctors van mantenir, en aquella ocasió, una agradable conversa sobre el futur del país i Carretero va agrair al doctor Broggi el seu suport: "el seu testimoni és una joia i un exemple per als catalans", va dir Carretero.

El doctor Broggi, fent gala del seu optimisme i lucidesa proverbials, va expressar que "la llavor de la independència ja està llençada, ara fructificarà" tot remarcant el fet que "s'ha normalitzat parlar d'independència". Per a Carretero, "és més fàcil la independència que el Pacte Fiscal" i va recordar al doctor Broggi que "som l'última colònia del Imperio Español  ". Broggi va lamentar que precisament "el primer Parlament el van inventar els catalans" i, en canvi, "ara tenim un Parlament de fireta".

Trobada Moisès Broggi-Joan Carretero (vídeo):

No hi ha Comentaris

Carta als bisbes espanyols sobre el “deure moral de preservar la unitat espanyola”. Presentació (1/5)

El claretià Pere Codina ha escrit una carta adreçada a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. A partir d'unes afirmacions que es fan en el darrer document dels bisbes espanyols, Pere Codina argumenta la perspectiva nacional catalana que difereix de la dels prelats. Codina explica amb claredat el seu desencís pel que fa a la possibilitat que Catalunya es mantingui com una part d'Espanya, tot lamentant que la doctrina de la CEE hagi estat "més espanyola que no pas eclesial".

Pel seu gran interès, el to pedagògic i la claredat de Codina hem  traduït a la nostra llengua la seva carta que -com que és força extensa-  publicarem en 5 lliuraments.

_____________________________________________________________________________________________________________

COMISIÓN PERMANENTE DE LA CONFERENCIA EPISCOPAL ESPAÑOLA
A la at/. de Mons. José A. Martínez Camino, secretario. MADRID

Molt apreciats en el Senyor: 

Fa unes setmanes, en la seva declaració sobre la crisi social i econòmica en què es troba sumida Espanya, van parlar també sobre el deure moral de preservar la unitat espanyola. No deu ser cap secret per a la CEE que la seva declaració va contrariar amplis sectors de l'Església catalana i en general de la societat catalana.

Jo mateix vaig tenir la intenció d'escriure immediatament per mostrar la meva indignació i la meva protesta. No obstant això, rellegint la seva nota, vaig advertir, en l'últim paràgraf de l'annex, una recomanació que em vaig proposar seguir: «Amb veritable encariment ens adrecem a tots els membres de l'Església i els convidem a elevar oracions a Déu en favor de la convivència pacífica i la major solidaritat entre els pobles d'Espanya, per camins d'un diàleg honest i generós, salvaguardant els béns comuns i reconeixent els drets propis dels diferents pobles integrats en la unitat històrica i cultural que anomenem Espanya » (annex, núm. 76). I em vaig proposar no desentendre'm d'aquest «diàleg honest i generós» que demanen, aportant per a això la meva pròpia reflexió i punt de vista. 

Amb aquesta decidida actitud, i esperant deixar-me guiar per l'Esperit de Jesús, voldria, sense més, posar sobre la taula -i raonar mínimament- del punt de vista de molts germans en la fe que legítimament mantenen una percepció de la realitat que no encaixa amb la que els redactors de la nota suposen general -o àmpliament majoritària- a tota l'Església espanyola. Voldria simplement exposar una altra manera diferent de veure les coses. No pretenc demostrar res i menys entaular una discussió. No pretenc res més que objectivar (posar sobre la taula) la pròpia subjectivitat (la meva manera de veure les coses). Encara que crec que on dic «meva manera», podria igualment dir «la nostra manera», per la sensació que tinc que és una visió majoritàriament compartida (encara que no exclusiva) en el si de les nostres comunitats cristianes a Catalunya.

Voldria que aquesta comunicació fraterna es contingués dins dels marges de la prudència pel que fa a l'extensió. Per això mateix em limitaré a reflectir davant de vostès les ressonàncies o connotacions que solen tenir entre nosaltres, a Catalunya, tres conceptes que apareixen en el seu document i que, com espero deixar clar, no són enteses per tots en el mateix sentit en que vostès les presenten. Aquests conceptes són: 1) Nació, 2) Unitat i 3) Solidaritat, per acabar amb una confessió personal. 

No hi ha Comentaris

Feliç Estat Nou, desig de l’últim número de ‘La Veu’ de l’any 2012

Acaba de sortir el darrer número de La Veu  curull de desigs de llibertat per a un nou any que s'augura històric per a la democràcia i la llibertat de la nostra nació després dels esdeveniments viscuts d'ençà de la massiva manifestació de l'11 de setembre.

Encapçala la publicació un article titulat "El coratge d'un president" en què la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, compara la trajectòria de dos presidents que han sabut liderar accions decisives per a la recuperació de la nostra llibertat: Francesc Macià -mort el dia de Nadal d'ara fa 79 anys- i Artur Mas."Tots dos, a cada moment històric, han hagut de vèncer incomprensions internes, a més de l’agressió i la guerra bruta directa procedent dels enemics de la democràcia i de la llibertat de Catalunya. Tots dos estan compromesos en la transformació d’aquest país per a fer-lo un país millor, és a dir, lliure", afirma Carandell.

Teresa Casals, membre de la Junta de Reagrupament i de Som Escola denuncia l'agressió contra l'escola i la llengua catalana per part del ministre espanyol d'Educació a "Vostè ha triat, senyor Wert". Casals considera que "és inútil continuar amb la línia dels arguments. Ni l’interessen ni, segurament, els entén" i recorda al ministre que "per saber què convé als nens i nenes d’un país, se’ls ha de tenir al davant, senyor Wert, s’ha de seguir la seva evolució, se’ls ha d’ajudar en el seu desenvolupament, se’ls ha d’estimar, senyor Wert."

Com que som en època festiva el doctor Xavier Hernàndez ens obsequia amb "Un conte: la bona gent d’Aynulatac", amb la bella i, finalment, feliç història de les persones d’Aynatulac, que s'enfronten amb les forces malèfiques d’Obrob que maldaven per ofegar els drets del pobles". Per la seva banda, Carles Bonaventura vincula "Món local i alliberament nacional" i Pere Soler ens parla a "Fragilitat democràtica" de la necessitat de regeneració democràtica.

Finalment, la publicació es clou amb les seccions habituals: "Independentisme al món", a càrrec de Josep Sort, on defensa la necessitat que té Catalunya de desplegar una acció diplomàtica internacional; la de llibres recomanats amb "Un bon antídot literari contra la carrincloneria del Nadal", a càrrec de Pere Torra, i la tira d'humor de Lluís Boet.

No hi ha Comentaris

Joan Carles I abdica en el seu fill Felip

Joan Carles I, rei d'Espanya d'ençà de la mort del general Francisco Franco, que l'havia designat com a successor seu, ha renunciat a la corona espanyola que ha ostentat durant 37 anys. Ho ha fet abdicant a favor del seu fill Felip de Borbó i Grècia, el qual haurà d'acceptar el càrrec i prestar el preceptiu jurament davant les Cortes Generales , per esdevenir el nou cap de l'Estat, com estableix l'article 61 de la Constitució espanyola.

La notícia, que s'ha conegut fa uns pocs minuts per mitjà d'un comunicat molt breu emès per la casa reial espanyola, ha causat una gran sorpresa que -segons unes primeres informacions- també hauria afectat el mateix president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. El gest del fins ara cap d'Estat hauria causat malestar a La Moncloa, tant per no haver-ho consultat prèviament com pel fet que ho consideren precipitat, atès que no s'ha promulgat encara la Llei Orgànica que desenvolupi l'article 57.5 de la Constitució espanyola sobre les abdicacions i renúncies reials. Tot i així, fonts governamentals han expressat "el més escrupolós respecte constitucional per la decisió de S.M. Joan Carles" i han posat èmfasi que aquesta ha estat motivada "per raons de salut", cosa que el comunicat monàrquic no aclareix del tot.

Insistents rumors d'abdicació durant el 2012, l'annus horribilis  de Joan Carles

Aquest any 2012 ja hi havia hagut insistents rumors que Joan Carles I podria abdicar que havien arribat fins a la premsa espanyola d'informació general a la primavera, coincidint amb l'incident de la cacera africana. De fet, alguns mitjans asseguren que Joan Carles tenia intenció d'abdicar llavors, però fou el seu hereu, l'actual príncep d'Astúries, qui va persuadir-lo de no fer-ho en un moment que no es considerava apropiat per al successor.

Certament, el 2012 es pot qualificar com l'annus horribilis  del rei espanyol: el processament del seu gendre, Iñaki Undargarín, amb el qual el monarca mantenia millors relacions que amb el seu mateix fill; l'afer de la caça de l'elefant a Botswana i l'obligació de demanar disculpes que ell va viure com una greu humiliació -sembla que fou imposada, precisament, pel seu fill Felip-; la mala imatge provocada pel seu distanciament de la reina Sofia i la seva amistat amb Corinna zu Sayn-Wittgenstein, que el va acompanyar en la ja cèlebre i -pel que sembla- fatídica cacera africana; la manifestació a favor de la independència de Catalunya, que va molestar molt al rei fins al punt d'inaugurar una secció de cartes amb la famosa referència a la "persecució de quimeres"; i, també, és clar, el seu estat de salut, més greu del que sembla, no tant per les seves caigudes, sinó per les diverses operacions a què s'ha hagut de sotmetre. 

L'abdicació podria fer accelerar la data del referèndum d'autodeterminació de Catalunya

L'abdicació de Joan Carles podria tenir significatives repercussions a Catalunya, on tot just acaba de prendre possessió el nou Govern de la Generalitat amb un programa i un acord parlamentari que preveu la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Fonts properes a Presidència, han afirmat que actuaran amb tota cautela i responsabilitat. No obstant això, han admès informalment que "no té sentit que prengui possessió un nou cap d'Estat, quan una part d'aquest Estat ha de consultar democràticament el poble sobre si ha de deixar de ser-ne part". Una via de solució, que les mateixes fonts dubten que fos acceptada pel Govern espanyol, podria ser que Felip, com a successor de Joan Carles I, prengués possessió tan sols com a monarca d'Espanya, deixant de banda Catalunya i respectant el procés democràtic iniciat. La contrapartida seria accelerar la data de la consulta, que no hauria d'esperar al 2014 i podria tenir lloc al mateix 2013.

Joan Carles abandonarà Madrid com a residència

Joan Carles de Borbó fixarà la seva residència entre Mallorca i la capital d'Holanda, Amsterdam. La tria d'aquests llocs -segons fonts coneixedores de la casa reial- pretén deixar el camp lliure al successor Felip, el que preferiria que el seu pare no circulés per la capital de l'estat i per tot el territori peninsular. L'elecció d'Amsterdam s'explica per les excel·lents relacions que els Borbó mantenen amb la reina Beatriu d'Holanda, amb qui els uneix llaços de parentiu i d'amistat. Curiosament, l'actual reina Beatriu va pujar al tron holandès per l'abdicació de la seva mare, al reina Juliana.

No hi ha Comentaris

Quina mena de gent som

Un jugador del qual diem que té mala sort no és pas un jugador que perd sempre. Fins els més dissortats tenen diades bones (...) Si al voltant d'una taula sinistra us trobeu, doncs, amb el jugador que perd sempre, que materialment no pot agafar les cartes sense deixar-hi la pell, malfieu-vos-en tot seguit. Totes les probabilitats són que no és tracta pas d'un jugador dissortat, sinó d'un mal jugador, que és cosa absolutament distinta. Només caldrà que us poseu silenciosament darrere seu, a veure com juga. No trigareu pas molt a descobrir que llença espases quan hauria de llançar oros, i envida quan cal passar, i no ensopega ni una. Doncs bé: aquesta mena de jugador és Catalunya".

Aquestes paraules terribles les va escriure Gaziel en un text (El desconhort) llegit l'any 1944 als Jocs Florals de Barcelona, clandestins, i que clou el seu llibre Quina mena de gent som. Un llibre que s'obre amb un altre assaig escrit l'any 1938, però revisat poc abans de morir el 1964, del que ara en parlarem i que conté un dels diagnòstics més desoladors que s'han escrit sobre Catalunya. Potser no és impertinent recordar-lo en les circumstàncies actuals.
Tota la reflexió de Gaziel en aquests textos arrenca d'una pregunta molt incòmoda: "Com és possible que Catalunya, sempre, immancablement, hagi perdut?". Si la pregunta és incòmoda, la resposta és, segons pensa, encara pitjor: "Una revelació fatídica i sinistra, el mateix que la claror d'un llamp". Gaziel hauria pogut fer una obra somniada llargament, per veure com ha anat la cosa i com s'ha comportat, al llargs dels segles, "això que en diem Catalunya".
Però en aquest text demolidor ja endevina que es trobaria el següent: que hi ha col·lectivitats la trajectòria de les quals és com si seguís el fil del corrent històric, "com una nau emportada i afavorida per la maror" o com si els seus tripulants, per un misteriós sentit de l'orientació o per la sort propícia, haguessin seguit el corrent sense perdre'l de vista ni encallar-se mai. Però, en canvi, hi ha pobles, diu, "que fan l'efecte com si mai no sabessin on són, entestats a remar contra el corrent, topant en els esculls, caient a tots els remolins i naufragant sempre". I, entre aquests, "la mostra acabada de col·lectivitat que mai no ha sabut a quina paret tocava, i sempre ha anat a tres quarts de quinze, esmaperduda, descartada, vexada, mentre els altres anaven fent el seu fet, és Catalunya". Aquesta és, a judici de Gaziel, l'enorme tragèdia dels fets: "Unes vegades, la inexistència, altres, la insuficiència, i sempre, la ineficiència de l'esperit nacional català, per a plasmar-se en una plena realitat estatal". O, formulat amb unes altres paraules, que "els catalans no han sabut, en cap moment històric, constituir-se integralment, és a dir, construir un Estat per a ells sols".
Quina és la raó de la persistència d'aquest destí inevitable? En primer lloc, pensa Gaziel -que, com tothom sap, era un analista finíssim, cosa que no prejutja sobre l'encert o no del seu diagnòstic-, perquè "políticament, els catalans som una desgràcia perfecta". Però, en segon lloc, i aquesta constatació "glaça la sang", per pura impotència que obeeix "a una significativa mancança del poble mateix, a una horrible debilitat interna i orgànica de la comunitat". Encara més: a una "feblesa innata". Aquesta seria, segons el seu judici, "la falla mil·lenària": "Quan no té més remei que enfrontar-se amb l'enemic mortal, el lleó planta cara, el tigre dubta, el ocell se'n vola. Catalunya, que té del món una visió essencialment pràctica, davant el perill biaixa sempre (...) perquè no acaba mai de creure en l'heroisme, fins quan el practica accidentalment". És aleshores quan "un instint pregon" recomana sempre, davant dels somnis anhelats i de les ambicions perseguides, com una lletania, que "totes les follies són cosa passatgera. Deixa que s'esbravin".
A ningú se li escapa que, durant els darrers dos anys, Catalunya ha viscut un moment d'una il·lusió col·lectiva contagiosa. Que s'han obert horitzons de futur que feia segles que eren tancats. I que això ha mobilitzat voluntats i consciències. I que l'entusiasme ha accelerat esdeveniments que necessiten dècades de gestació. Ara, però, s'ha estès, entre molts d'aquests que, fins al dia mateix de les eleccions, veien el futur amb esperança i ple de possibilitats, una sensació melancòlica d'abandó i d'impossibilitat, fins i tot de marxa enrere. Just ara, quan semblava per fi que Catalunya, per tornar a la metàfora de Gaziel, no anava a quarts de quinze, torna aquella lletania: deixem que s'esbravi la follia i el somni. Com si, amb això, finalment, s'hagués imposat, en certs sectors, un relat que uns altres han escrit per al futur Catalunya i que no sembla que coincideixi amb la voluntat de les urnes.
Tanmateix, en aquests dies de suspensió del temps que sempre comporta el Nadal, potser no estigui malament recordar alguna obvietat: que, en les coses humanes, no hi ha res d'inexorable, ni res decidit a priori. Que tot és a les nostres mans. Que no hi ha essències antropològiques que condemnin el poble de Catalunya a la claudicació ni a la renúncia d'un futur millor. Que és possible pensar que, aquest cop, potser caldrà, com pensava Gaziel que mai no havia fet Catalunya, ensenyar les urpes i prendre el destí a les mans. Gaziel escrivia que només ens resta "l'únic que no cal perdre mai: l'esperança". Ara, potser, a més d'esperança, cal una altra cosa essencial: convicció. I d'això, aquest cop, n'hi ha de sobres.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/encatala/20121224/54358271820/zavier-antich-quina-mena-de-gent-som.html#.UNgw7UzrbCB.twitter#ixzz2GFHWslXh 
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

No hi ha Comentaris

Benvinguts a la nostra fi del món

Stefan Zweig a les seves magnífiques memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu , posava de manifest la fi del món on ell havia crescut i del qual havia estat testimoni. Zweig parlava de la fi del “món de la seguretat” que havia caracteritzat la societat del tombant dels segles XIX i XX abans de la Primera Guerra Mundial del 1914.

Fa uns dies un amic meu em comentava que les memòries de Zweig li feien pensar en la situació actual. Hi estic d’acord. La crisi econòmica, social i política que estem patint és una sacsejada tan forta que el nostre món, el món tal com l’havíem conegut durant el tombant dels segles XX i XXI canviarà per a no tornar a ser mai més el mateix que havia estat. Sí, és la fi d’aquest món.

Ni la política, ni les idees, ni les persones, ni els bancs, ni les institucions, ni les organitzacions internacionals, ni les empreses funcionaran de la mateixa manera que fins ara. Tots plegats no ens podrem captenir com fins ara i, de fet, ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”. Res del que era vàlid fins ara ho continuarà essent necessàriament per sempre. El que era bo abans pot resultar perniciós ara, el que era dolent abans pot esdevenir útil i valuós ara. Ens ho diuen no pas profetes, oracles o eixelebrats -que en certa mesura també ho fan-, sinó molts pensadors ben documentats.

Això és també aplicable, clarament, a la situació del nostre país. De fet, el que ha passat a Catalunya els darrers mesos s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta, amb les especificitats que pertoquin. L’evolució política i la inevitable acceleració del ritme de recuperació de la nostra sobirania nacional només es pot entendre si prenem també aquesta clau global.

Algú em podria dir que tants canvis també faran canviar les formes d’organització de les societats i, per tant, dels Estats. Certament, això és ben possible i ja està passant. En qualsevol cas, si algú ho diu perquè treure’ns del cap exercir la nostra llibertat, cal dir-los que més val disposar del poc de què disposen les nacions que compten al món que no pas del no-res que tenim ara. Convé que els eventuals canvis cap a noves formes d’organització els fem nosaltres mateixos directament, a partir del nostre propi Estat. Això, és clar, si volem que la nostra cultura i la nostra llengua tinguin possibilitats de continuïtat algun segle més.

Per això, és ridícul i gairebé fa riure que hom invoqui, posem per cas, la Constitució espanyola per a empresonar les ànsies de llibertat que expressen els catalans. Els instruments del passat són inservibles per a la gestió del present i els espanyols -encara que jo no els diré pas quins, és clar- n’haurien de cercar d’altres. És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espantasogres davant la voluntat democràtica d’un poble.

¿Vol dir això que els catalans que aspirem a la nostra llibertat ho tenim tot fet? Que no hem de fer res més? Que no ens hem de preocupar i  que tot ens vindrà donat? No, és clar, al davant en tenim uns quants disposats a defensar els seu privilegis -encara que siguin il·legítims, encara que es fonamentin en la injustícia- remant contra el sentit del temps. En tot cas, si nosaltres badem, encara que les coses canviaran igualment, ho podrien fer d’una altra manera, més lentament, amb més dificultats, i algunes generacions s’ho poden perdre (ens ho podem perdre).

Ningú no recorda avui els dirigents que van conduir els països que van fer la Primera Guerra Mundial que va viure Zweig. Tampoc ningú no recordarà d’aquí a 80 o 90 anys els que van capgirar l’statu quo a Catalunya, si ho aconseguim. Per això, no em canso de demanar-los a tots ells generositat i amplitud de mires.

Bon any 2013 !

No hi ha Comentaris

Mor Anscari M. Mundó

S'ha mort Anscari M. Mundó, historiador que havia publicat més de 140 treballs d'investigació historicoliterària, crítica textual, paleografia i codicologia. Reagrupament va publicar una entrevista de la revista Auriga, on afirmava que, com a país tenim com a assignatura pendent la independència, és a dir, restituir la dignitat sobirana de Catalunya, la dels països de parla catalana. Descansi en pau.

Entre treballs publicats per Mundó cal esmentar la classificació i datació dels Codices Regularum  llatins dels segles V-IX, l'edició del text jurídic català més antic (versió del Llibre jutge, segle XII), el fragment de litúrgia romana, amb notació musical, més antic de Catalunya (segles IXX), una tesi sobre els documents en pergamí més antics de la península Ibèrica (segle VII), d'origen probablement català, alguns palimpsests i diversos treballs sobre Oliba i la seva època.

Reproduïm a continuació l'entrevista feta per Montserrat Tudela, per a la revista Auriga, que ja vam publicar el 15 de juny de 2010.

Manuel Mundó i Marcet, (Barcelona 1923), es va formar a l'abadia de Montserrat, on fou monjo del 1939 al 1967; és doctor en història de l'Església i en història general, i llicenciat en arqueologia i art cristians per les universitats de Roma i Barcelona. Fou nomenat pel papa Pau VI membre del Consell d'Aplicació de la Reforma de la Litúrgia decretada pel Concili Vaticà II.

És membre de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1971, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1987, així com del Comitè Internacional de Paleografia Llatina (1975), de l'Instituttet for Sammenlingnende Kulturforskning d'Oslo (1961), de la Société des Antiquaires de France (1980) i de la Medieval Academy of America (1986). Del 1987 al 1990 fou director de la Biblioteca de Catalunya. Facultatiu de l’Estat a l’Arxiu Reial de Barcelona (ACA), va ser el director fundador de la biblioteca de la UAB i director de la Biblioteca de Catalunya. Forma part del bureau de la Unió Acadèmica Internacional, en representació de l’IEC, i és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1991 li va ser concedida la Medalla Narcís Monturiol, i el 2000, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Ha publicat més de 140 treballs d'investigació historicoliterària, crítica textual, paleografia i codicologia, entre els quals cal esmentar la classificació i datació dels Codices Regularum llatins dels segles V-IX, l'edició del text jurídic català més antic (versió del Llibre jutge, segle XII), el fragment de litúrgia romana, amb notació musical, més antic de Catalunya (segles IXX), una tesi sobre els documents en pergamí més antics de la península Ibèrica (segle VII), d'origen probablement català, alguns palimpsests i diversos treballs sobre Oliba i la seva època. El Dr. Mundó ens rep en el seu estudi, un veritable scriptorium. Parlem de l’abadia de Montserrat, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i el Museu Episcopal de Vic, i de la cultura catalana, des dels seus textos més antics, d’algunes institucions culturals, i també de la situació actual de la nostra nació.

Anscari Manuel Mundó o Manuel Mundó?

Anscari és el nom de monjo que em van posar en ingressar a l’abadia de Montserrat, on vaig ser des del 1939 fins al 1967, i com que vaig començar a publicar amb aquest nom, vaig pensar que ja estava classificat a les biblioteques, i ho vaig seguir fent.

No és senzill presentar-lo com a especialista d’una activitat científica. Vostè és un erudit.

He fet recerca sistemàtica dels textos antics i medievals en el seu estadi manuscrit, tant de les fases antigues com dels aspectes literaris, rítmics, poètics, històrics. Per això no tinc una especialitat. He estudiat textos literaris, històrics, bíblics, escrits en llatí, en català i altres llengües. Els textos s’han de viure directament i en el context en què van ser escrits: tots els textos, els actuals, els llatins, antics o medievals, o els que són transcrits en manuscrits tardans, s’han de corregir a través de la crítica textual per saber què podia voler dir el seu autor.

Quin paper té l’abadia de Montserrat en la història de Catalunya?

L’abadia, sobretot a partir del segle XV, comença a tenir una importància constant a Catalunya i per extensió al món. Inicialment incideix en la noblesa, tot i que la influència la va tenir, però de forma indirecta, perquè predicava per al poble. Al segle XIX la Verge de Montserrat és declarada patrona de Catalunya, i al segle XX es consolida com a centre molt potent de la vida cultural. Hi ha abats molts importants que tenen clara consciència nacional, com Antoni Maria Marcet i l’abat Escarré.També cal recordar que és una escola de música que ha aportat molt al món.Montserrat ha tingut la peculiaritat d’incidir en la vida dels catalans des de la cultura. I els pobles ho són, sobretot, per la seva cultura.

Durant nou anys va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. L’any 2007 es va escenificar la constitució del patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en què participen cinc governs: l’espanyol, que n’és el propietari, i els governs autonòmics de Catalunya, València, les Illes Balears i l’Aragó.  Presideix sempre el patronat el ministre de Cultura espanyol, i hi ha dues vicepresidències: l'una l'ocuparà un càrrec de l'executiu espanyol, i l'altra, un dels consellers de Cultura, que es relleven cada any. És lògica aquesta organització?

Rotundament no. Primerament és l’Arxiu Reial de Barcelona, la qual cosa és intocable. Jo sempre l’anomeno així i entre parèntesis hi poso ACA (Arxiu de la Corona d’Aragó) que és com el coneix la gent. Però és l’Arxiu Reial, el qual té com a primer fons bàsic el dels comtes de Barcelona i reis de Catalunya i Aragó, amb els seus registres i documents. Què hi tenen a fer els espanyols? L’Arxiu es va anar enriquint amb molts fons de la noblesa catalana, però també hi ha fons de noblesa hispànica, i potser per això hi pot tenir entrada en una part el govern espanyol, però no pas en el fons principal. No hi ha res que hagi estat produït per l’Estat espanyol. Aquí les institucions sovint cedeixen l’hegemonia a Madrid a canvi de res.A Saragossa hi va anar a parar abans del segle XVII una gran part de la documentació de registres que pertanyen a Aragó, però per desgràcia una part important se’ls va incendiar, i els catalans no tenim la culpa que ho hagin perdut. Ells tampoc no en tenen la culpa. Es va incendiar. Els de València també es van endur la documentació generada pel Regne de València, que està actualment l’Arxiu del Regne de València. I a Mallorca hi tenen l’Arxiu del Regne de Mallorca. Una cosa és que hi hagi alguna documentació que faci referència a aquests territoris, però el que és injustificable i indigne és que se cedeixi la presidència sobre tot el material. He anat a Madrid i a Mallorca a dir “això no és de vostès…”. No m’agrada la solució final, i no ha estat fàcil arribar-hi. Ha passat de tot. S’havia arribat a voler crear l’arxiu provincial de Barcelona i portar-hi el fons de l’Arxiu Reial de Barcelona (ACA).

Hi ha alguna assignatura pendent en els arxius històrics catalans?

Bé, hi ha molts arxius històrics catalans, per exemple, a les catedrals. O a Montserrat, tot i que el propi va ser totalment destruït el 1811, junt amb la seva gran biblioteca, però estan recollint molta documentació dels arxius monàstics d’arreu de Catalunya. Cal consolidar la comunicació documental, no que es deixin els documents, i amb les facilitats que avui dia hi ha amb Internet això és assolible.

Hi ha molt patrimoni documental català als arxius i biblioteques estrangers?

I tant! Així, de memòria, des de Sant Petersburg, on hi ha uns quants pergamins que van comprar els russos, a la Biblioteca Nacional de París, a la Biblioteca Nacional de Madrid… A la Biblioteca Vaticana, pocs; a Sevilla, al fons de l’Archivo Ducal de Medinaceli, que estava inicialment a Madrid, hi ha l’arxiu del comtat d’Empúries, que és un dels pocs fons documentals catalans creats pels primers estats que van sorgir en època carolíngia. Les coses que hi ha Perpinyà, que són arxius catalans, tenen un problema: París les pot reclamar. I a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid (AHNM) hi ha moltíssims documents catalans, que hi van arribar després de les desamortitzacions (1822 i 1835) i que, malgrat que han estat demanats, mai han retornat. I després hi ha les “desaparicions” que han anat apareixent en els mercats clandestins. Documents de Tortosa, Ripoll, la Seu d’Urgell…Encara dirigeixo la Catalunya Carolingia, i això ens obliga a seguir les documentacions que es troben sovint ací i allà, i a vegades circumstancialment fins i tot en cases de pagès.

A l’Archivo Histórico Nacional de Madrid (AHNM) hi ha moltíssims documents catalans.

Dels centenars de documents històrics que vostè ha estudiat, quin és el que més l’ha impactat pel seu contingut?

Se’m fa difícil. Potser la tesi doctoral d’història a Barcelona (1972) on vaig estudiar uns documents, els més antics en es criptura visigòtica, del segle VII, entre ells, un reial palimpsest, que ja en diuen el “palimpsest Mundó”. Abans, a l’acabar la carrera vaig fer com a tesi doctoral l’edició crítica de Baquiari, monjo portuguès. Era l’any 1950, i vaig fer la tesi, escrita en català, a Roma, però qualsevol persona culta l’entenia, el català. Per aquesta tesi en teologia vaig rebre la medalla pontifícia d’or de Pius XII.

I el text que per qualsevol altre aspecte més li ha interessat?

El palimpsest visigòtic Commicus palimpsest Paris lat. 2269, descobert a París. També he descobert altres manuscrits litúrgics i musicals, per exemple alguns manuscrits de Toledo, que vaig demostrar que és del segle XIII, per la qual cosa va resultar evident que aquells neumes musicals no eren els més antics. I també el Corpus Regularum, dels segles V al IC. Quant a la Regla de Benet, he intentat demostar l’autenticitat, és a dir, que fou escrita pel mateix fundador dels monestirs de Soliaco i Montecasino, cap a l’any 550. I, evidentment, la Bíblia de Ripoll, del segle XI. Els còdexs que es conserven dispersos: la Bíblia de Ripoll, a la Biblioteca Apostòlica del Vaticà; la Bíblia de Sant Pere de Rodes, que es troba a París, i una tercera, la Bíblia de Fluvià, que es troba en tres fragments a l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona, a l’Arxiu-Museu de Banyoles i a la Biblioteca de Montserrat. Les Bíblies de Ripoll s’estan publicant a Vic (la del Vaticà, 2002), i a l’octubre d’aquest any, si Déu vol, sortirà el segon volum (la de París BnF lat. 6). Aquestes bíblies són considerades unes de les obres més importants de l'art català de l'època comtal, i penso haver demostrat que estan escrites i il·lustrades per les mateixes mans.

Parlem d’art: quin és l’estudi que més li ha interessat?

A part de la descripció detallada de la il·lustració de les Bíblies susties, el més innovador és l’estudi del santcrist que des de l'any 1958 presideix l'altar major de la basílica de l'abadia de Montserrat, que vaig demostrar que és probablement de Miquel Àngel Buonarroti, tal com vaig publicar en el llibre Un Santcrist d'ivori de Miquel Àngel Buonarroti?.El santcrist va ser adquirit el 1920, a Roma, pel monjo de Montserrat Bonaventura Ubach. Es tracta d’una obra de joventut de l’artista florentí feta entre el 1497 i el 1498, quan estava a punt d’esculpir la Pietat vaticana; hauria utilitzat el mateix jove com a model en totes dues obres. El santcrist d’ivori representa Jesús de cos sencer i nu, lleugerament cobert només amb un vel de puntes fora dades similar al que cobreix les cames de sant Petroni de Bolonya, també obra de Miquel Àngel. Quan un acaba un treball d’aquests “grossos”, tens la sensació que has aportat alguna cosa.

Vostè també s’ha pronunciat sobre el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal.

Les coses comprades pel bisbe Josep Messeguer són totes decididament del Museu de Lleida. Comprades o que va adquirir bescanviant-les per una altra cosa. No té cap justificació ni històrica ni documental el que va estar a punt de fer l’actual govern de Catalunya, que és tornar-ho.Per sort encara no s’ha fet, i espero que els governants tindran prou encert per no fer-ho. Confio que al final del judici a què està sotmès actualment es demostrarà que totes les peces en discussió són documentades com a pròpies del Museu de Lleida.

En què està treballant ara?

Ara estic redactant un text sobre el cos-ànima i esperit. Una cosa és l’ànima, i una altra l’esperit, que és naturalesa immortal. També les bèsties són animals, tenen memòria, que permet imitar les coses, però l’ésser humà té la capacitat de crear noves idees. Quan l’home mor, el seu esperit no mor, és immortal. De les bèsties, en canvi, separat el cos de l’ànima, no en queda res.

Què creu que és el millor que ha aportat al món la cultura catalana medieval?

Millor no és un terme per qualificar la cultura. Hi ha fites sense les quals no s’entén la cultura, en aquest cas, la catalana. Quant a pensament, no hi ha dubte que Ramon Llull és un grandíssim pensador que va ser capaç d’escriure en català llibres de pensament i de teologia, la qual cosa va ser una fita, com ho demostra la quantitat de traduccions. O Arnau de Vilanova, que com a metge i com a autor, va tenir transcendència internacional. Tot i que em pregunta per autors medievals, cal dir que posteriorment, fins a l’època moderna, hi va haver una cosa molt important: s’escrivia en català literatura popular, la qual cosa va mantenir la llengua viva en el poble, i això mateix, la llengua catalana, per ella mateixa, ja és una aportació universal. Després als segles XIX i XX s’escriuen coses de categoria internacional; el que passa que a vegades les minorem nosaltres mateixos. I també hi ha la ciència: ja que he esmentat Arnau de Vilanova, també podríem esmentar, per exemple, de Narcís Monturiol i el seu batiscaf de transcendència universal.

Creu que hi ha coses que cal recuperar de la nostra memòria històrica?

Els països honoren els seus pares, i a vegades les institucions catalanes fallen en això, perquè no tenen clar si els pertoca a elles fer-ho: per exemple, els 800 anys de Jaume I; en van prescindir i ho van deixar per a l’IEC i els valencians.És cert que a vegades els aniversaris esdevenen exageracions, però en ocasions se celebren coses que tenen poca importància i es deixen coses que són veritablement referents culturals. Un altre exemple: els 900 anys de l’abat Oliba, que com a escriptor és el més prolífic del segle XI a Catalunya, i no parlo dels documents sinó de textos literaris; és digne de figurar en tots els estudis de l’època.

Com veu el país actualment?

Estem en una situació absurda. El segon tripartit no té sentit. No es pot cedir el govern de Catalunya a Madrid. S’hauria d’haver fet un front català, realment nacional, i no hauríem d’haver cedit tantes coses a Espanya. El dos partits nacionalistes haurien d’estar governant, perquè al cap i a la fi van guanyar les eleccions.

Com a país tenim alguna assignatura pendent?

La independència. Restituir la dignitat sobirana de Catalunya, la dels Països de Parla Catalana.

No hi ha Comentaris