Arxiu desembre, 2012

La convivència segons Rivera

Albert Rivera acusa Mas de trencar la convivència a Catalunya. Aquest jove llicenciat en dret, empleat en excedència d’una important entitat bancària, ha trobat la pedra filosofal per a les seves ambicions personals. Pot excel·lir en protagonisme, pot fer servir la seva “verborrea” en millors escenaris dels que li serien permesos fent la seva feina d’advocat i, per tant, tenir una colla de seguidors i admiradors incondicionals, “una claca”.

Com a persona que no ha governat es pot permetre pontificar i acusar, motius no li'n falten. Construeix sofismes i fets aparents o certes veritats; per desgràcia no li falta una gran part de raó quan denuncia la corrupció i l’endogàmia del sistema polític.

Amb una aparent capacitat oratòria, amb un verb contundent i un cert tot d’agressivitat dialèctica denuncia amb contundència i argumenta a favor de les seves tesis. Malgrat tot, no deixa de ser foc d’encenalls. El seu discurs es espuri i curt, perd contundència de forma proporcional al temps que dura. No deixa de ser un “mantra” que repeteix les idees de forma cíclica unes darrera de les altres fins que les darreres atropellen les primeres. És un polític de tres frases, contundents i ben apreses; un polític de leitmotiv, però no de discurs, el discurs, el de debò, el pot arribar a ennuegar.

Tots els discursos polítics s’han de basar en raons i en aquest cas tant en Rivera com l’Alicia Sanchez-Camacho, la qual també perd consistència de forma proporcional a la durada o davant qualsevol interferència que no estigui en el seu guió après, en tenen poques, de raons. Per això utilitzen el discurs de la por, un discurs ple d’arguments capciosos o falses idees edulcorades. Una de elles és la de la convivència, una convivència que tal com la plantegen només és possible sempre que molts facin esforços d’adaptació i callin, mentre els altres no siguin molestats ni se’ls requereixi la més mínima mostra de generositat envers els homes i dones de la terra on viuen.

En Rivera crida contra en Mas, a qui acusa de trencar la convivència. Veiem, doncs, quina ha estat aquesta convivència! Ha estat la convivència de la por, la del silenci, la de la submissió. Així ha estat durant 300 anys, amb èpoques dolentes i altres molt pitjors. Mentre els catalans hem estat acollonidament dòcils hi ha hagut, segons ells, convivència. Mentre els catalans hem après l’idioma de l’ocupant, del “sotmetedor”, hi ha hagut convivència. Mentre tots els ciutadans de llengua catalana, per mandat constitucional, hem tingut el dret i el deure, sobretot el deure, de saber el castellà hi ha hagut convivència. Aquí molts han pogut viure còmodament de forma monolingüe, en alguns casos sense el més mínim respecte ni concessió als ciutadans catalanoparlants.

Ha estat la convivència de la renúncia dels catalans a exercir poder polític, ha estat la renuncia a fer valdre els nostres drets més elementals el que ha permès aquesta convivència a la que fa referència el senyor Rivera. Ai las! Però quan els catalans volem ser nosaltres mateixos però respectuosos amb la diversitat de la nostra ciutadania, cap dels partits amb poder polític real es planteja que el castellà no sigui llengua oficial a Catalunya, llavors diuen que es trenca la convivència. Quan els catalans volem ser subjectes i no complement indirecte i subordinat de la història, llavors surten veus com la seva parlant del trencament de la convivència. Són uns falsaris!

Que ningú s’enganyi, el discurs d’en Rivera no és un discurs d’esquerra, és un discurs adreçat a un cert sector de l’esquerra, bàsicament, dels votants del PSC. Però el discurs d’en Rivera és bàsicament un discurs nacional, nacional espanyol. És un discurs adaptat als temps; aparentment és socialment esquerranós en defensa de la justícia social, com ho era de defensa de la justícia social, salvant les distàncies, el discurs de la Falange de fa 80 anys. El discurs d’en Rivera davant la darrera vaga general on criticà a "tort i a dret" i cridà a tirar endavant plegats sense donar-hi suport és, “modernitzant-lo, el del sindicat vertical, patrons i obrers junts per a major glòria d’una Espanya totalitàriament uniformitzada.

La convivència d’en Rivera, la que en Mas trenca segons ell, es basa en la “intocabilitat” i el caprici de personatges amb un cert ressentiment social envers tot allò que traspua catalanitat. La Convivència d’en Rivera és la de “mejor unidos”, no pas millor units, i a ser possible tots enrassats en la llengua preeminent. En Rivera juga a cavall guanyador, encara que en un terreny difícil, sabent que té la simpatia de les estructures d’un Estat. Té enfront aquells que aspiren a tenir un Estat per defensar la seva minoritat cultural i els drets i el benestar econòmic, sense espoli, de tots els seus ciutadans, ell inclòs.

El senyor Rivera fa trampa, sap a favor de qui juga i qui té dins de la seva tropa. Per això ningú no s’ha d’estranyar que el seu segon digui “quina llàstima” quan el portaveu de les CUP al Parlament de Catalunya parla que els catalans varen sobreviure al franquisme. Un gest com aquest defineix plenament qui són!

El senyor Rivera enganya, coincideix amb el PP i amb Plataforma per Catalunya, coincideix ideològicament. També físicament en les concentracions polítiques a favor de la unitat d’Espanya, com la que es va fer a la plaça de Catalunya el passat 12 d’octubre o la del dia de la Constitució. De moment no vol sortir a la mateixa foto, no per discrepàncies fonamentals, sinó perquè vol la seva part del pastís, a ser possible més grossa que la dels altres. No vol sortir a la mateixa foto perquè vol mantenir el negoci de la seva paradeta, rés més que això el separa de les altres dues formacions; en definitiva, poc el separa de l’herència sociològica del franquisme, reciclada en nacionalisme español  cada cop més intransigent, o potser ingransigent com sempre.

No hi ha Comentaris

Bon Nadal i Feliç 2013

No hi ha Comentaris

Fem que el 2013 sigui millor i diferent

Ara sí, ara ens ho creiem. Són els espanyols els que, en primer lloc, construeixen el relat de la corrupció en campanya electoral, i els encarregats d’escampar-ho arreu són els diaris estatals, La Razón , El Mundo  i l’ABC  i les televisions públiques i privades espanyoles, tots a una contra el que era el president de Catalunya en funcions i per donar-hi veracitat al relat, el govern del PP, els seus ministres i el PP en el seu conjunt fan de corifeus. L’estocada, la fan els sindicats espanyols i els quintacolumnistes i lerrouxistes instal·lats a casa nostra.

Ha hagut de ser un altre diari espanyol, El País , el que “denunciï” que tot és fals: els informes policials, el que deien els ministres i tota el “ramat de gossos” que criden només quan van de cacera.

Els catalans el vam deixar gairebé sol, durant la campanya. Cap defensa orquestrada políticament. Fins i tot, amb veu baixa, molts reien i n’estaven cofois, finalment els espanyols ens fan la campanya, ara sí que podrem treure’n profit. Desviar la qüestió identitària i nacional, al fenomen corruptiu i als temes socials, ens dóna possibilitats, posar-nos al costat del president és la nostra mort partidista.

Avui, 24 de desembre, la nit no serà “vella ni bona”, és de vergonya, de vergonya al pensar que nosaltres, els catalanets, sí els catalanets, vam portar a l'escorxador el nostre president. Ell se la juga pel país, s’enfronta a l’Estat espanyol, ens demana confiança i una gran majoria l'hi neguem, i ho fem perquè uns diuen que són una “colla de corruptes”, d’altres perquè són els “culpables de les retallades”, com si l’Estat espanyol i Europa no hi tingués res a veure, d’altres per revenja, d’altres per espanyolistes i unionistes.

Els espanyols, amb l’inestimable ajut d’alguns catalanets, han “guanyat”. De fet sembla que no, majoria absoluta amb el suport d'ERC, però, a la pràctica, tenim un president més dèbil políticament i dins de la seva federació. Una majoria absoluta del president suposava la possibilitat de liderar la federació de CiU per on ell volgués. Ara, sectors de CiU -de moment, no importants- tenen reserves sobre el pacte de govern i un sector majoritari d’Unió amb en Duran al capdavant, també. En Mas ara haurà de negociar “consellers i contrapartides”,  amb ERC i amb els d’Unió.

Començarà la “legislatura” com la vam acabar. L’Estat espanyol i les seves clavegueres anant a per totes, “Catalunya és propietat dels espanyols per dret de conquesta”. Els atacs aniran adreçats al president Mas i al seu suport. ERC té una responsabilitat ineludible i potser ara no voldria tenir-la, però la festa ha començat i ara ja no poden dir que no la ballen.

Convertir aquest govern en la gestoria de la misèria i només amb la justificació permanent que tot és culpa de Madrid és la mort política del projecte sobiranista. Incrementar quatre minsos impostos, quan és l’estat amb l’espoli imposat qui guanya no té sentit. Retallar altre cop els ja retallats tampoc no en té i no tenir un lideratge potent per realitzar el full de ruta fins a la llibertat, tampoc.

ERC ha de fer el que no va fer durant la campanya: fer costat al president amb tot i per a tot. Cal evitar qualsevol disfunció política i convertir aquesta legislatura duri el que duri en la de la independència; l’Estat espanyol juga fort, nosaltres també ho hem de fer, ens hi va el nostre futur.

Finalment em vull acomiadar d’aquest any demanant que no haguem d'esperar mai més que siguin els espanyols que posin o treguin veracitat a les seves difamacions i asseveracions. Dit això, us desitjo un any 2013 ple d’èxits i que el poble de Catalunya estigui més a prop de la seva llibertat.

Salut i República,

Boi Fusté

No hi ha Comentaris

Joan Carles I, el menys escoltat de la història

El discurs del rei espanyol emès la nit de Nadal ha estat el menys seguit des del 1993, any en què es van començar a mesurar les audiències de televisió. A diferència de tots els altres discursos públics de Joan Carles, que són redactats pel Govern espanyol, aquest és elaborat per la casa reial mateixa i es considera que conté el pensament del rei d'Espanya.

Aquest discurs del rei espanyol arriba després de l'insòlit text publicat al setembre d'aquest any a la pàgina web de la casa reial espanyola, on Joan Carles I, es va referir a la ja cèlebre "persecució de quimeres" en referència a la gegantina manifestació que havia tingut lloc a Barcelona l'onze de setembre per a reivindicar un Estat propi per a Catalunya.

Curiosament, Felip de Borbó i Grècia, fill del rei i hereu de la corona d'Espanya, va estar present en el moment de la gravació del missatge nadalenc per part del seu pare; un gest que alguns observadors polítics consideren molt significatiu.

Segons dades procedents d'un informe elaborat per Barlovento Televisió, experts en mesurament d'audiència, a què ha tingut accés el portal Vertele, 6.921.000 espectadors, com a audiència mitjana, van seguir el missatge nadalenc del rei d'Espanya. 

A la vista dels resultats, el Borbó no només perd força en les enquestes sinó també entre els espectadors. Del 64.4% d'espectadors que sí que van optar per veure el monarca en directe, la gran majoria va triar la 1 (18% -1.900.000), però va baixar més de 7 punts respecte a 2011. Les privades pugen notablement: Antena 3 va ser segona amb el 13.9%, Telecinco, per darrere amb un 12.8%, la Sexta, 5.5%.

El discurs, que va cridar l'atenció per la seva curta durada, es va emetre a TV3, La 1, La 2, Antena 3, Telecinco, La Sexta, a més d'un total de 25 cadenes entre estatals, autonòmiques i canals de TDT.

Més informació:

No hi ha Comentaris

Els ajuntaments de Celrà i Girona, denunciats per l’espanyolisme per haver declarat els seus municipis territori català lliure

L’advocacia de l’Estat ha actuat contra el consistori de Celrà per la via d’un recurs contenciós administratiu contra la decisió presa pel ple

El sindicat ultradretà Manos Limpias, per la seva banda, ha presentat a la fiscalia una denúncia contra l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont

Els últims dies l’Estat espanyol ha començat una ofensiva contra els ajuntaments que han declarat el seu municipi territori català lliure i sobirà, que ja són 186. Primer va ser el de Celrà, que va rebre un recurs contenciós administratiu de l’advocacia de l’Estat contra l’acord de ple en què es va aprovar aquesta iniciativa, amb només una abstenció. L’alcalde, Dani Cornellà, de la CUP, ha manifestat que “l’Estat utilitzarà tots els recursos al seu abast per impulsar una campanya de la por i intentar que Catalunya no faci la consulta”. El batlle també hi ha afegit que “és totalment sorprenent que el que no poden guanyar a les urnes ni a Celrà ni a la majoria de municipis de Catalunya intentin imposar-ho denunciant els ajuntaments”.

Pocs dies després, va ser el “sindicat” ultradretà Manos Limpias el que va denunciar l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, de CiU, al fiscal general de l’Estat per la mateixa raó, concretament per “prevaricació, usurpació d’atribucions, i coaccions i amenaces a les institucions”. La moció que declarava Girona territori català lliure i sobirà va ser presentada en el ple de desembre pel grup de la CUP+RCat, i va ser defensada pel regidor de Reagrupament, Carles Bonaventura. La proposta va ser aprovada per 15 vots a favor (CiU, CUP+RCat i ICV-EUiA), tres en contra (PP) i 7 abstencions (PP).

Diverses formacions, entre les quals hi ha la CUP, RCat o la JNC, ja han mostrat el seu suport als alcaldes i consistoris denunciats i s’han posat a la seva disposició per tirar endavant conjuntament iniciatives en defensa de les decisions adoptades pels seus plenaris. L’Ajuntament de Celrà, per exemple, ha iniciat una recollida de signatures.

Sobre aquestes dues denúncies, el regidor de Reagrupament al grup de la CUP+RCat a l’Ajuntament de Girona, Carles Bonaventura, ha manifestat que “estem entrant en un període en què l’Estat farà tot el que pugui per impedir la independència de Catalunya, i un dels seus objectius serà actuar contra les institucions catalanes que expressin de manera clara la seva voluntat de treballar a favor del procés, a favor de l’estat propi”. Bonaventura hi ha afegit que “el procés ja és imparable, i contra els atacs que rebrem la millor resposta és la unitat política. RCat, igual que la CUP i altres formacions i col·lectius, ja ens hem posat a disposició dels alcaldes de Girona i Celrà pel que faci falta. Espanya no ens aturarà i guanyarem aquesta batalla”.

No hi ha Comentaris

El rei espanyol ofèn els catalans i la democràcia amb agressivitat

El rei d'Espanya, Joan Carles I de Borbó i Borbó, ha pronunciat un discurs aquesta nit de Nadal molt agressiu i ofensiu contra Catalunya, contra els catalans i contra la mateixa noció de democràcia.

El rei Borbó s'ha envoltat d'una escenografia autocràtica, molt allunyada del teòric caràcter de monarquia parlamentària que li atribueix la Constitució espanyola, amb un retrat de l'infant Felip, fill de Felip V, el rei Borbó que va ocupar el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya per la força de les armes i va imposar els Decrets de Nova Planta ara fa 300 anys, amb els quals es van abolir les institucions pròpies de Catalunya, es va prohibir l'ús de la llengua catalana i es va iniciar la repressió de la catalanitat.

El contingut del discurs fa referències descarades al procés d'independència que ha iniciat Catalunya -sense esmentar-ne mai el nom- i invoca la unitat d'Espanya com a gran remei contra la crisi.

Per acabar-ho d'adobar, la pàgina web de la casa reial espanyola ofereix versions en les "llengües co-oficials" i diferencia una versió en llengua catalana d'una altra de valenciana.

No hi ha Comentaris

El valor de ser lliures (1/2)

El divendres passat, dia 21 de desembre, vaig anar a parlar a Cabrera de Mar (Maresme), convidat per uns excel·lents companys a fer una exposició presidida per un títol que feia referència a combatre la por i les mentides sobre sanitat i pensions. Després de l’acte i ja fora del local, un dels organitzadors em va dir que el contingut havia estat molt més interessant del què suggeria el títol. Li vaig contestar que si hagués fet una exposició seguint el títol, el contingut hauria semblat ancorat en l’època dels dinosauris. De fet, quan un mes abans li havíem posat el títol ens va semblar ben adient, però l’evolució dels esdeveniments ha marcat un tempo  molt ràpid i hem de procurar adaptar-nos-hi. Per tant, a l’hora de parlar vaig deixar de banda les xifres i dades econòmiques del CCN que portava anotades i vaig partir de l’obvietat que quan un poble vol fer un pas important en qualsevol direcció es tracta d’una empresa col·lectiva i no pas d’uns pocs elegits, implicant que és la societat civil qui ha de portar la iniciativa, empènyer i controlar el desenvolupament, tal com ja s’hi van posar en el seu dia Reagrupament i el CCN i, més recentment, l’ANC (organitzadora de l’acte). Amb aquest plantejament, vaig centrar l’exposició en la psicologia de la persona lliure.

M’ha semblat que si en faig uns quants apunts, potser hi hagi alguna cosa que pugui ser útil per il·lustrar o complementar qualsevol altra reunió, conferència o col·loqui.

Bàsicament, la idea central és que en aquest moment tan important de la nostra història cal tenir les idees ben clares. Si tenim la ment plena d’idees antigues no hi haurà lloc per posar-hi les noves idees que necessitem ara mateix per anar endavant; és l’exemple de la tassa de Lao-Tse: la utilitat d’una tassa rau en el fet que estigui buida; si és plena a vessar, no s’hi pot posar res de nou (l’has de buidar o t’has de beure el contingut i assimilar-lo, per poder-hi posar alguna cosa nova). Ara mateix ens urgeix la necessitat d’un canvi, i per efectuar-lo ens urgeix posar en pràctica noves idees i noves maneres de fer.

Aquesta necessitat d’un canvi a Catalunya avui ja és evident per a tothom amb dos dits de front que s’aturi a pensar-ho. Però qualsevol mena de canvi implica algun tipus de por, per la incertesa que el canvi genera per ell mateix. Si, a més, l’enemic del canvi hi llença baves plenes de brutícia, pot inculcar una mica de por en alguna ment desinformada o poc madura, però sobretot genera confusió. I aquesta confusió sí que incrementa la por al canvi que ja és inherent al canvi mateix. Davant d’això, la reacció primària tendeix a dir que ja estem bé com estem. Però aquí ve la sagaç observació de Thomas Paine (Common Sense , febrer de 1776): “Un hàbit prolongat de no pensar que una cosa és dolenta li dóna una aparença superficial de ser bona...”. El 4 de juliol del mateix any es produïa la declaració d’independència dels Estat Units d’Amèrica. I recordem que el rei d’Anglaterra de torn va fer una observació: “Si us en aneu, us convertireu en un dels pobles més pobres de la terra”. Bona, noi; la vas encertar de ple!

I és que la pregunta que se sol fer és: “Ens convé sortir d’on som?”. Però aquesta pregunta té trampa i, per tant, no és la correcta. La trampa és que ens col·loca psicològicament a dins de la gàbia. Ja sé que, ara per ara, físicament encara som a la gàbia d’on hem de sortir. Però psicològicament ens convé ja ser-ne fora des d’ara mateix. I, per tant, la pregunta correcta és: “Si tens una gàbia al davant i et diuen que quan hi entris t’hi tancaran, voldries entrar-hi?”. La resposta de qualsevol persona amb criteri és òbvia.

En aquest moment important de la nostra història, després d’aguantar tres segles d’opressió i maltractaments, estem en la línia de sortir-nos-en de manera pacífica. No tots els pobles que s’han alliberat en el passat ho poden dir. I ho estem fent, malgrat tota la brutícia ideològica que s’ha llençat i probablement es llençarà. Aquí ens ajuda un record de la pel·lícula (no pas estrenada de poc) Ben-Hur. En un moment donat, un dels protagonistes es fa la pregunta: “Com combatre una idea?” I ell mateix es respon: “Amb una altra idea”. Simplement, contra els dubtes i la por, cal posar-hi coratge i decisió. I patriotisme amb dignitat. Volem la nostra pàtria lliure i l’alliberarem amb el cap ben alt. Va bé aquí recordar el genial Don Quixot: “Borden? Doncs senyal que estem cavalcant, amic Sancho”.

No hi ha Comentaris

El valor de ser lliures (1)

El divendres passat, dia 21 de desembre, vaig anar a parlar a Cabrera de Mar (Maresme), convidat per uns excel·lents companys a fer una exposició presidida per un títol que feia referència a combatre la por i les mentides sobre sanitat i pensions. Després de l’acte i ja fora del local, un dels organitzadors em va dir que el contingut havia estat molt més interessant del què suggeria el títol. Li vaig contestar que si hagués fet una exposició seguint el títol, el contingut hauria semblat ancorat en l’època dels dinosauris. De fet, quan un mes abans li havíem posat el títol ens va semblar ben adient, però l’evolució dels esdeveniments ha marcat un tempo  molt ràpid i hem de procurar adaptar-nos-hi. Per tant, a l’hora de parlar vaig deixar de banda les xifres i dades econòmiques del CCN que portava anotades i vaig partir de l’obvietat que quan un poble vol fer un pas important en qualsevol direcció es tracta d’una empresa col·lectiva i no pas d’uns pocs elegits, implicant que és la societat civil qui ha de portar la iniciativa, empènyer i controlar el desenvolupament, tal com ja s’hi van posar en el seu dia Reagrupament i el CCN i, més recentment, l’ANC (organitzadora de l’acte). Amb aquest plantejament, vaig centrar l’exposició en la psicologia de la persona lliure.

M’ha semblat que si en faig uns quants apunts, potser hi hagi alguna cosa que pugui ser útil per il·lustrar o complementar qualsevol altra reunió, conferència o col·loqui.

Bàsicament, la idea central és que en aquest moment tan important de la nostra història cal tenir les idees ben clares. Si tenim la ment plena d’idees antigues no hi haurà lloc per posar-hi les noves idees que necessitem ara mateix per anar endavant; és l’exemple de la tassa de Lao-Tse: la utilitat d’una tassa rau en el fet que estigui buida; si és plena a vessar, no s’hi pot posar res de nou (l’has de buidar o t’has de beure el contingut i assimilar-lo, per poder-hi posar alguna cosa nova). Ara mateix ens urgeix la necessitat d’un canvi, i per efectuar-lo ens urgeix posar en pràctica noves idees i noves maneres de fer.

Aquesta necessitat d’un canvi a Catalunya avui ja és evident per a tothom amb dos dits de front que s’aturi a pensar-ho. Però qualsevol mena de canvi implica algun tipus de por, per la incertesa que el canvi genera per ell mateix. Si, a més, l’enemic del canvi hi llença baves plenes de brutícia, pot inculcar una mica de por en alguna ment desinformada o poc madura, però sobretot genera confusió. I aquesta confusió sí que incrementa la por al canvi que ja és inherent al canvi mateix. Davant d’això, la reacció primària tendeix a dir que ja estem bé com estem. Però aquí ve la sagaç observació de Thomas Paine (Common Sense , febrer de 1776): “Un hàbit prolongat de no pensar que una cosa és dolenta li dóna una aparença superficial de ser bona...”. El 4 de juliol del mateix any es produïa la declaració d’independència dels Estat Units d’Amèrica. I recordem que el rei d’Anglaterra de torn va fer una observació: “Si us en aneu, us convertireu en un dels pobles més pobres de la terra”. Bona, noi; la vas encertar de ple!

I és que la pregunta que se sol fer és: “Ens convé sortir d’on som?”. Però aquesta pregunta té trampa i, per tant, no és la correcta. La trampa és que ens col·loca psicològicament a dins de la gàbia. Ja sé que, ara per ara, físicament encara som a la gàbia d’on hem de sortir. Però psicològicament ens convé ja ser-ne fora des d’ara mateix. I, per tant, la pregunta correcta és: “Si tens una gàbia al davant i et diuen que quan hi entris t’hi tancaran, voldries entrar-hi?”. La resposta de qualsevol persona amb criteri és òbvia.

En aquest moment important de la nostra història, després d’aguantar tres segles d’opressió i maltractaments, estem en la línia de sortir-nos-en de manera pacífica. No tots els pobles que s’han alliberat en el passat ho poden dir. I ho estem fent, malgrat tota la brutícia ideològica que s’ha llençat i probablement es llençarà. Aquí ens ajuda un record de la pel·lícula (no pas estrenada de poc) Ben-Hur. En un moment donat, un dels protagonistes es fa la pregunta: “Com combatre una idea?” I ell mateix es respon: “Amb una altra idea”. Simplement, contra els dubtes i la por, cal posar-hi coratge i decisió. I patriotisme amb dignitat. Volem la nostra pàtria lliure i l’alliberarem amb el cap ben alt. Va bé aquí recordar el genial Don Quixot: “Borden? Doncs senyal que estem cavalcant, amic Sancho”.

No hi ha Comentaris

Wert atorga la grossa de Nadal a Aznar

A l'expresident espanyol, José María Aznar, no li cal jugar a la rifa de Nadal per aconseguir 1,2 milions d'euros perquè el ministeri de Cultura dirigit per José Ignacio Wert ha atorgat a la Fundació FAES , presidida per Aznar i vinculada al PP, una subvenció d'aquest import (1.188.071 €).

També dues fundacions lligades al PSOE han rebut una bona picossada: Ideas  (presidida per Alfredo Pérez Rubalcaba) i Pablo Iglesias  (presidida per Alfonso Guerra), reben una mica més de 332.424 euros cadascuna. La resta de fundacions vinculades a partits polítics reben imports menors, en alguns casos similars a l'anomenada "pedrea".

En plena crisi econòmica, el ministeri de Cultura ha distribuït uns 2,4 milions d'euros entre les fundacions vinculades als partits polítics parlamentaris.

No hi ha Comentaris

Cañas posa de manifest el neofalangisme de Ciudadanos

Un vídeo que mostra el diputat de Ciudadanos, Jordi Cañas, al Parlament desemmascara la ideologia falangista i contrària a la mateixa existència dels catalans davant les agressions i dictadures militars que ha rebut el país per part d'Espartero o Franco, a què feia referència el portaveu de la CUP, David Fernández, durant la seva intervenció.

Posteriorment, Cañas ha emès un comunicat on ha negat que la seva expressió "Quina llàstima" fes referència a la supervivència dels catalans després de les dictadures espanyoles, i ha lamentat que se'l vulgui vincular al franquisme, però ha evitat condemnar-lo explícitament.

No hi ha Comentaris