Arxiu desembre, 2012

Neix un nou espai per a defensar i projectar la llengua catalana

Els Amics de les Homilies d'Organyà , en col·laboració amb Reagrupament Independentista, acaben de presentar una nova pàgina web que "pretén ser un lloc de trobada per parlar de llengua, d’història de la nostra llengua, de país".

Els seus impulsors invoquen el fet que "el moment que estem vivint ens ho fa veure tot en una altra dimensió. Estem davant del futur, d’un futur del qual els catalans serem protagonistes. Preparem-nos per viure en un país on la seva llengua pròpia no hagi d’estar pendent de sentències que posin en perill la seva supervivència, on el català tingui l’estatus de llengua oficial com passa amb totes les llengües dels altres estats del món."

El plantejament dels promotors d'aquesta iniciativa comporta el màxim respecte a la diversitat lingüística i, en particular, "per a totes les llengües que es parlen a Catalunya, sobretot per al castellà perquè és la llengua que parlen habitualment molts ciutadans de Catalunya i amb la qual tenen lligams familiars i culturals molt importants."

No hi ha Comentaris

“Tenim el repte de fer que Catalunya sigui un país lliure entre les nacions lliures del món”

Artur Mas, a qui Reagrupament va donar suport en aquestes eleccions, ha estat elegit president de la Generalitat de Catalunya en la primera votació del debat d'investidura que ha tingut lloc aquests dijous i divendres amb un programa centrat en l'exercici del dret d'autodeterminació del poble de Catalunya.

Mas va defensar en el seu discurs d'investidura al Parlament que Catalunya ha d'exercir el dret a l'autodeterminació perquè els últims anys hi ha hagut un procés "d'involució autonòmica" que està posant el país contra les cordes. Com ja ha fet altres vegades, Mas va recórrer a metàfores marineres per explicar-se: "Als mariners no els fa por el mar. A mi em passa el mateix. No tinc por, però la situació del país em fa respecte; sé que hem de salpar, que trobarem inclemències en la travessia i que el vaixell no està en les millors condicions." Tot i això, Catalunya compta amb "una molt bona tripulació, gent que no fallarà, i un passatge conscient de les dificultats, compromès i il·lusionat per arribar a millor port".

Mas va refermar el compromís que es convocarà una consulta independentista el 2014 "en un marc legal que l'empari i amb la voluntat d'arribar al màxim consens de les forces polítiques i socials del país". Per aquella data, Mas es proposa tenir enllestides les estructures d'estat. Entre aquestes fites, ha citat convertir l'Institut Català de Finances en un banc públic o constituir una agència tributària pròpia que recapti tot els impostos dels catalans.

També es treballarà per explicar al món que Catalunya "aspira a ser un país normal" i té "tots els atributs" per "ser considerat un país normal entre tots els països normals del món". Mas ha interpretat que de les eleccions del 25 de novembre en va sortit el mandat del poble a favor d'una Catalunya lliure, manifestat ja a la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre: "Molt majoritàriament, el poble català vol decidir democràticament, pacíficament i autònomament el seu futur com a nació". Mas ha deixat clar que "l'última paraula només la té el poble i la seva voluntat, coincideixi o no amb els plantejaments inicials, ha de ser acatada i acceptada".

Per al candidat a la reelecció, l'immobilisme no és una opció. "Així no podem seguir, no podem donar resposta als problemes de la gent malgrat que tenim recursos propis per fer-ho  en una situació com l'actual. Hem de decidir si volem ser responsables de les nostres decisions o seguir en un estat que ens vol empetitir i que dificulta el nostre creixement", ha argumentat. "A quina persona que ho vulgui li negaríem un projecte de vida basat en la seva llibertat individual? A quin poble l'hi negaríem?", s'ha preguntat.

Mas ha advertit que Espanya ha de respectar el dret de Catalunya a decidir el seu futur. "Espanya no vol ser canviada, i està en el seu dret. Tot i això, Espanya també hauria d'acceptar que Catalunya no vol ser absorbida , ni assimilada, ni homogeneïtzada", ha afirmat.

El dirigent de CiU ha defensat que l'objectiu de la "transició nacional" que va avançar fa dos anys en l'altre ple d'investidura continua sent vigent, perquè ara l'Estat "ni ens protegeix, ni ens defensa, ni ens respecta".

El president en funcions, que ha parlat durant una hora justa, ha anunciat que reduir l'atur continuarà sent "el principal repte" del futur govern en aquesta desena legislatura i ha anunciat que, de cara a elaborar els pressupostos del 2013 , convocarà una cimera amb tots els grups parlamentaris  per "debatre i acordar" les polítiques socials i d'estat del benestar que es prioritzaran. Mas dóna per fet que el govern no disposarà de més recursos per a polítiques socials, però s'ha compromès a impulsar projectes recollits al pacte amb ERC, com ara una reforma de la renda mínima d'inserció o un pacte nacional contra la pobresa i l'exclusió social.

Mas ha advertit que lluitarà "aferrissadament" per "canviar la imposició injusta" que seria que, el 2013, l'executiu català es vegi obligat a aplicar uns ajustos de 4.000 milions d'euros , la mateixa quantitat que sumen les retallades del 2011 i el 2012. Ha reiterat que el dèficit que el govern espanyol permet a les autonomies és "d'una envergadura enorme, injusta i desproporcionada" i ha alertat que negar-se a complir l'objectiu fixat no és una opció perquè "tot allò que gastem de més no ens ho finança ningú i, per tant, es deixa de pagar". Això, el mateix dia que s'ha sabut que els treballadors de la Generalitat cobraran amb retard la nòmina de desembre.

Per fer front a la situació, Mas ha enumerat els nous impostos  que s'aplicaran, alguns "temporalment", i entre els quals hi ha una reforma de l'impost de successions, la pujada de l'impost de patrimoni o les taxes sobre les nuclears.

Mas ha renovat l'oferta a les altres formacions parlamentàries perquè siguin "coresponsables" i ha deixat clar que l'oferiment per entrar al govern serà vigent "tota la legislatura" .

No hi ha Comentaris

El 30% de la població dels territoris de llengua catalana declara que no sap parlar català

El 70,7 % de la població dels territoris de llengua catalana declara que sap parlar català (9.856.000 persones), el 91,3 % l’entén (12.728.00 persones) i el 50,3 % afirma, per primera vegada, que el sap escriure (7.005.000 persones). La realitat, però, és que encara hi ha una cinquena part de la població de Catalunya, més d’una quarta part de les Illes Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià que manifesten que no saben parlar el català, i que el nivell de coneixement i ús d’aquesta llengua en els diferents territoris és molt heterogeni. A més, els retrocessos apreciats el 2011 en el procés de normalització lingüística i en la protecció jurídica del català en condicionen negativament l’evolució. Aquestes dades estan recollides en l’Informe sobre la situació de la llengua catalana 2011 , elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’IEC, per encàrrec de l’Observatori de la Llengua Catalana, en què s’apunta que, «malgrat la vitalitat de la llengua catalana, multitud de dinàmiques dificulten la recuperació de la seva centralitat i, en alguns casos, es tradueixen en mancances greus per a mantenir-la». (Síntesi de l’Informe )

Per territoris, el 80,9 % de la població de Catalunya declara que sap parlar el català, el 58,3 % al País Valencià, el 71,5 % a les Illes Balears, el 34,5 % a la Catalunya del Nord, el 79,2 % a Andorra, el 89,3 % a la Franja i el 60 % a l’Alguer. Segons conclou l’Informe  a partir del període estudiat, els territoris amb les competències lingüístiques més altes l’any 1986 continuen sent els que les tenen més altes l’any 2011, però amb variacions molt diferents segons els territoris. Les àrees que destaquen amb unes competències lingüístiques més altes són les Garrigues, el Solsonès, l’Urgell, Osona i la Conca de Barberà, mentre que les regions de València i Alacant i les Pitiüses són els territoris amb més dèficits de competència. Els autors de l’Informe  valoren que «en un context demolingüístic extraordinàriament heterogeni, aquests darrers territoris fan encendre totes les alarmes i enterboleixen les valoracions que descansen en les dades positives d’altres zones de la llengua».

Una dada significativa pel que fa a la capacitat d’atracció de la llengua és que 4,4 milions de persones tenen com a llengua inicial el català, un terç de la població, mentre que el gruix de persones que el saben parlar és molt més gran (més de dues terceres parts de la població). Pel que fa a la capacitat d’atracció del català com a llengua d’identificació en persones que tenen una altra llengua inicial, principalment l’espanyol, les tendències són diverses: la Catalunya del Nord i l’Alguer tenen la dinàmica més negativa, la tendència a la Franja és estable, i és positiva en graus diversos a Andorra, Catalunya, a les Illes Balears i al País València. La taxa d’atracció més potent es dóna a Catalunya, on prop del 10 % de la població de llengua inicial espanyola té el català com a llengua d’identificació.

El context sociopolític i l’ensenyament

La dinàmica sociolingüística dels diferents territoris de la comunitat lingüística catalana està determinada pel context sociopolític. Tal com recull l’Informe , el període analitzat, l’any 2011, «és presidit per canvis substancials en la gestió del poder estatal i territorial que comporten el trencament d’una dinàmica política més favorable a la normalització de la llengua catalana». Mentre que a Catalunya el nou govern autonòmic garanteix la continuïtat d’una política institucional favorable al català, la nova conjuntura política de les Illes Balears i la comunitat aragonesa i el manteniment del Partit Popular al Govern del País Valencià —juntament amb la majoria absoluta d’aquest partit a les eleccions estatals— «no és el millor dels escenaris per a la millora de la llengua catalana en el seu ecosistema històric, i ha propiciat un entorn polític gens favorable a impulsar reformes legislatives que pal·liïn, per exemple, la trencadissa ocasionada en matèria lingüística per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya».

En aquest context, segons les conclusions de l’Informe , l’àmbit educatiu —vital a l’hora de crear nous parlants fora de l’àmbit familiar— es converteix en un dels principals focus de conflicte. «L’any 2011 s’inicia un període en què el partit que governa l’Estat espanyol i bona part de les circumscripcions autonòmiques amb presència de la llengua catalana impulsa models educatius pretesament equitatius i multilingües. I, paral·lelament, tal com s’ha vist a Catalunya, judicialitza el model de conjunció lingüística». En el País Valencià, per primer cop en el curs 2011-2012, el nombre d’alumnes escolaritzats en valencià disminueix, i la matriculació d’alumnes d’infantil, primària i secundària de centres públics i privats en les línies de valencià és del 28,42 %.

El consum dels mitjans en català

Quant a l’oferta i el consum mediàtic i de productes culturals, només Catalunya i Andorra presenten una dinàmica positiva, mentre que a la resta de territoris l’oferta és molt baixa, i en alguns casos testimonial. Segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura recollides a l’Informe , a Catalunya, el percentatge d’exemplars de premsa diària de pagament difosos passa del 17,2 % l’any 2010 al 30,5 % l’any 2011. La presència del català a les ràdios catalanes és del 57,8 %, i consolida la tendència apuntada a l’Informe  del 2010 pel que fa al lideratge d’aquest mitjà en el consum en català. D’altra banda, segons els responsables de l’Informe , «sens dubte, una de les pitjors notícies per a la llengua catalana el 2011 va ser la interrupció de la recepció de TV3 al País Valencià».

Las dades més favorables són les del món de la xarxa, on el català avança de manera sostinguda i es troba clarament en una situació de privilegi, per davant de llengües amb molta més demografia.

No hi ha Comentaris

Els vents de casa ens van a favor, aprofitem-ho

Ho hem de reconèixer, finalment tenim “fumata blanca”. Ho veiem difícil, però era el que volíem.  Ara sí que podem dir que tenim, o tindrem un President líder i un company de viatge líder. Veure i constatar l’odi ancestral dels espanyols vers processos democràtics, ens dóna més empenta i determinació per saber que el camí encetat és correcte i l’únic que pot permetre al poble català decidir lliurement el seu futur, és el de preguntar i fer de la resposta l’ús polític que s’escaigui.

Hores d’ara no sabem si el referèndum serà possible, cert, però el que sí que sabem és que l’Estat espanyol i el seu govern hauran de moure unes quantes fitxes. És probable que la que usin més serà la de la Constitució espanyola, d’una “legalitat discutible”, però el que ningú no discutirà fora de l’Estat espanyol és que el poble català té dret a ser preguntat i ha respondre segons creguin oportú. Un Estat que no permet o prohibeix fer preguntes als ciutadans no és un Estat democràtic.

71 diputats són majoria absoluta (de 135), legal i legítima, tot i que de moment sota legislació espanyola. Aquesta majoria és necessària per donar estabilitat i suport al govern i al seu president, però no en tenim prou. Cal obrir totes i cada una de les accions de govern a la resta de forces que creuen en Catalunya i en la democràcia. Cal fer l’impossible per tenir àmplies majories en totes i cada una de les decisions que prengui el nou govern.

Aquest treball, feixuc però necessari, ens permetrà cremar les etapes fins arribar si és possible al referèndum, i si la suma de la convocatòria és equivalent a 107 diputats (CiU+ERC+PSC+ICV+CUP), tindrem garantit que el farem tard o d’hora.

Cal però començar a fer la nostra campanya pedagògica, i fer-la on menys s’entén la qüestió de la independència. Ho podem fer, tenim instruments i ja va sent hora que els “espanyols” de casa nostra tinguin la possibilitat de contrastar, comparar i decidir qui té la raó i que decideixin amb tot el coneixement possible del perquè nosaltres els catalans ni volem ser “espanyols” ni tenim cap interès a ser governats des de Madrid.

Aconseguir que els votants del PP i Ciutadans trobin bé que els catalans puguem decidir el nostre futur com a poble ha de ser l’objectiu, i amb això de moment ens podríem donar per satisfets. Han de saber que de moment el que volem és exercir el dret al vot, per a ells també. Cal introduir la grandesa de la democràcia en lletres majúscules, que fins ara per un motiu o d’altre se’ls ha negat.

Se’ns ha girat feina, molta feina, CiU i ERC han de comptar amb tothom, amb els millors, i el document signat indica que per aquí van els trets, ara cal complir i reclamar que els oferiments també es compleixen, si així ho fem segur que tenim possibilitat d’arribar a bon port. El president i el “cap de l’oposició” ja han posat fil a l’agulla.

No hi ha Comentaris

Endavant, endavant fins a la victòria final!

Aquest post l’escric ple d’emoció. L’acord assolit ahir al vespre, i que suposo que avui s’acabarà de concretar i signar m’omple d’orgull i joia. Com diuen els Manel, “De vegades, ens en sortim “. De vegades? Nois portem 300 anys ensortir-nos-en. I ens ha costat “déu i ajut ” fer-ho. Però ho estem aconseguint. Només ens manca una darrera empenta. Superar un darrer obstacle. Ocupar una darrera trinxera. I per la calba del Duran, que ho aconseguirem. No hi ha cap més alternativa. És endavant o… endavant. I dono gràcies per ser-hi i per aportar el meu gra de sorra. I dono gràcies a tots i totes que han fet possible que hi sigui, des de generacions enllà, fins als qui, dolorosament s’han quedat a les portes de veure-ho, però que tanmateix sí que ho intuïen.

No podem relaxar-nos, hem de continuar, endavant, endavant. Ara es tracta de construir un escenari que expliqui que la Independència és el camí més dreturer cap a la regeneració democràtica i el benestar social. Sí, i és clar que sí. Però també, atenció, cap a l’orgull de poble, cap a la satisfacció de la feina feta, un cop quan s’hagi enllestit. Tinc orgull de ser català, i penso que aquests mesos que s’acosten, hem de fer que tots i cadascun de nosaltres, sentim aquest orgull. Com aquella olor que et recorda a la victòria (à la Apocalypse Now ).

No, no hi som encara, però estem en aquella situació on els ulls dels enemics denoten pànic, i que només cal una nova embestida i s’ensorrarran com un castell de cartes. Una Espanya que tremola, una espanya que fa segles que viu de les seves colònies i territoris conquerits, primer, per després anar-los perdent, un rere l’altre. Un autèntic tigre de paper, que sense cap mena de dubte ara intentarà parar el rellotge de la història. Debades, ja ho dic ara. No tenen res a fer. No són res. Escorrialles, deixalles. Detritus. Corromputs. Ni canviant el rei vellot i xacrós, pel consort calçaces de la pepera, com ja s’insinua, tenen res a fer.

I tenim el món. Hem arribat al punt dolç. Des del mes de setembre, Catalunya és al mapa del món. Si el 2012 se n’ha parlat molt de Catalunya, imagineu-vos com se´n parlarà el 2013, i, si encara no s’ha enllestit la feina, el 2014. Ja vaig escriure fa unes setmanes que hi haurà pinyes per ser el primer en reconèixer-nos. Perquè el primer tindrà premi. No hi haurà color. Serem un far en el sud d’Europa, en ple Mediterrani. Catalunya brillarà amb llum pròpia, que contribuirà a il.luminar el món. Perquè només des de la independència es pot exercir una solidaritat veritable i profunda.

En fi, noto una retirada poc acadèmica en aquest post. L’emoció potser em domina. Però no, no considero que la feina s’ha acabat. Encara queda molta feina a fer, cal pujar muntanyes o travessar oceans, però ara ja no anem amb una sabata i una espardenya. Ara tenim la voluntat d’un poble darrere nostre. I això, en termes automobilísitics, és com conduir un Fórmula 1, de manera que aviat, molt aviat travessarem la meta. Una meta que necessitem com l’aire que respirem.

Endavant, endavant, fins a la victòria final!

No hi ha Comentaris

Viabilitat política d’un estat propi (1/2)

De la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent se n'ha parlat de sobres aquests darrers mesos. Dins i fora del país, i positivament en el noranta-cinc per cent dels casos. De la viabilitat política de Catalunya i de la capacitat dels catalans per governar-se de manera competent i eficient, en canvi, se'n discuteix poc. I quan s'ha fet ha estat gairebé sempre per posar-la en entredit.

Aquest escepticisme ve de lluny. Potser pel fracàs de la Lliga a l'hora de reformar Espanya o per l'experiència de l'anarquisme a la guerra, Vicens Vives va titllar Catalunya d'"un poble sense voluntat de poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau ni de manejar cap de les seves palanques". A Catalunya encara hi ha intel·lectuals i periodistes que parlen d'un hipotètic (i inexistent) acord pactat voluntàriament al segle XIX per Catalunya i Castella per dividir-se les esferes d'acció a Espanya: la primera com a encarregada de l'economia i la producció espanyoles; la segona abocada a la política i l'Estat. Els polítics espanyols acostumen a lloar, quan els convé, l'ètica de treball i l'hacendosidad dels catalans, però neguen sistemàticament que tinguin cap mena de capacitat de comandament.

És evident que tot això era abans de la concessió de l'autonomia actual. Com que ara Catalunya compta amb una administració pròpia, el discurs de la inviabilitat i la incapacitat polítiques dels catalans ha pres un altre aire, més contemporani i amb més força publicitària. Si s'independitzés, Catalunya, controlada per les cent famílies de sempre, es convertiria, en paraules memorables d'un exprofessor meu, en una "Sicília: amb vendettas , corrupció i gangsterisme". L'estat espanyol és, doncs, imprescindible per salvar els catalans de la seva propensió innata a robar-se els uns als altres i de l'estretor i l'amiguisme d'un país massa petit. Sí, el mateix estat que fa molt poc, per poder calcular la taxa d'inflació a la baixa i salvar la cara davant d'Europa, va pressionar les empreses petrolieres perquè reduïssin temporalment el preu de la benzina.

El populisme és això. Agitar tota mena de perills i acusacions sense dades ni proves. Per això l'informe sobre qualitat de govern (N. Charron et al., Regional governance matters ) que acaba de publicar la Direcció General de Política Regional (DGPR) de la Comissió Europea és de molta actualitat. El desembre del 2009 la DGPR va encarregar una enquesta a 34.000 europeus per mesurar la seva percepció sobre corrupció i la seva satisfacció amb la qualitat dels serveis públics (educació, sanitat, policia) als governs nacionals i regionals. Cal examinar els resultats amb prudència perquè el nombre d'enquestes a escala regional és petit. Però, enteses com a grans tendències, són una eina útil.

L'enquesta examina la corrupció de diverses maneres. La primera és directa i consisteix a preguntar si l'enquestat (o algú de la seva família) ha subornat algú per obtenir serveis sanitaris durant els últims dotze mesos. En un índex que s'estén aproximadament de +1 (mínima corrupció) a -5 (màxima corrupció), Catalunya obté un 0,78. O, altrament, ordenant les regions de millor (menys corrupció) a pitjor (més corrupció), Catalunya és la regió 33 en el rànquing total (sobre un total de 169 regions). És a dir, es troba entre el 20% menys corrupte. La segona manera de mesurar corrupció és indirecta i pregunta a l'enquestat si creu que els altres ciutadans practiquen alguna mena de suborn per obtenir serveis públics: Catalunya torna a quedar al número 33 (Sicília, en canvi, és la número 149). De fet, en aquestes dues mesures Catalunya se situa entre les millors comunitats autònomes d'Espanya. Finalment, la tercera mesura es computa després de preguntar a l'enquestat si creu que hi ha corrupció en la prestació de serveis públics en general: aquí Catalunya baixa en puntuació a 0,48 (ara en l'escala de +2 a -3) i a la posició 64 (una mica per sota del millor terç).

Aquestes mesures són subjectives, és a dir, no mesuren ni polítics imputats ni frau fiscal ni corrupció real. Tanmateix, semblen plausibles perquè la posició de Catalunya es correspon a la que li pertocaria per les variables que la millor recerca existent associa a nivells de corrupció al món: desenvolupament econòmic (Catalunya és la número 52 en renda per càpita entre les regions europees) i grau en què la gent confia en els altres (Catalunya té la posició 38).

Sens dubte, cal combatre la corrupció existent fins al final: fer un país pròsper i net ha de ser l'objectiu de tot ciutadà normal. Això no obstant, no sembla que tingui el caràcter catastròfic que alguns ens volen fer creure. En canvi, el que sí que és catastròfic és la satisfacció dels catalans amb els seus serveis públics. En parlaré al pròxim article. (Mentrestant, podeu consultar més dades i gràfics al meu blog: carlesboix.wordpress.com .)

No hi ha Comentaris

El problema no és la data sinó el marc legal de la consulta

L'acord entre CiU i ERC sobre el procés de transició s'ha encallat en la data de la consulta. El problema real no és aquesta falta de dia, sinó la inconcreció sobre el marc legal en el que la consulta s'ha d'emparar, és a dir: què faran CiU i ERC en el cas que l'Estat espanyol la prohibeixi. Només hi ha un marc legal per a un referèndum d'autodeterminació vinculant: el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, el primer article del qual estableix el dret a la lliure determinació dels pobles. Només hi ha una escletxa en el búnquer constitucional vigent: el seu article 96 que estableix que els tractats internacionals signats pel Regne d'Espanya formen part de l'ordenament intern espanyol.

Només hi ha un precedent legal a l'Estat espanyol aplicable a la transició nacional catalana: la llei 40/1975 de 19/11/1975, l'última en vida del general Franco, la primera del seu successor Juan Carlos de Borbón, Cap d'Estat en funcions.

En aquesta llei l'Estat espanyol invoca la Carta de les Nacions Unides i declara que la província del Sàhara (legalment al mateix nivell que la de Tarragona) no havia format mai part del territori espanyol. Només hi ha una manera de forçar l'Estat espanyol a convocar un referèndum d'autodeterminació i admetre que Catalunya no forma part del seu territori nacional: una enorme pressió del poble català i de l'opinió pública internacional, mantinguda durant anys, que forci els governs europeus a exigir la seva celebració a l'Estat espanyol.

Tenim pressa. Tenim molta pressa perquè hi ha 840.000 catalans a l'atur quan el País Basc en té la meitat amb un nivell industrial similar. Tenim molta pressa perquè el Govern espanyol està decidit a destruir el sistema educatiu català. Tenim molta pressa per l'asfíxia financera de la Generalitat, per les retallades en educació i sanitat, per la manca d'infraestructures, pels peatges, per la lamentable situació de la justícia i per tantes altres coses. Però com més pressa tinguem, més fred hem de tenir el cap. Com més amenaçat de mort es troba un poble, més ha de mantenir la calma i més ha d'empènyer, com va fer el poble anglès davant l'amenaça nazi.
 El problema de l'acord pel procés de consulta entre CiU i ERC no és l'absència d'una data sinó la seva ambigüitat. En primer lloc la "Declaració de Sobirania" que proposa no es pot fonamentar, només, en les negatives de l'Estat espanyol a les propostes catalanes dels darrers trenta anys com fa el document que s'ha fet públic. Per incidir en la legalitat internacional cal recordar que el Parlament català i les seves institucions van ser abolides per la força de les armes i que va ser annexada al Regne de Castella apel·lant al dret de conquesta. El seu estat successor, el Regne d'Espanya, s'ha imposat sobre la voluntat del poble català amb guerres civils i dictadures militars. Són els tres segles d'ús de la força contra Catalunya i la sentència del Tribunal constitucional contra l'Estatut plebiscitat pel poble català els que el legitimen a invocar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.

Un segon àmbit de contradicció és l'existència de dos procediments. El punt 4.2 del document publicat estableix la redacció d'una nova llei de consultes pel Parlament de Catalunya, que només depèn d'aquest. En canvi el punt 4.3 obre un procés de negociació i diàleg amb l'Estat espanyol per a l'exercici al dret a decidir que inclogui l'opció a convocar un referèndum d'acord amb la llei de consultes aprovada l'any 2010. Mantenir la perspectiva d'una negociació és un gravíssim error estratègic. No podem esperar res de l'Estat espanyol, quan el seu Tribunal Constitucional s'ha atrevit a modificar un Estatut aprovat pel poble català en referèndum, quan es nega a negociar un pacte fiscal bilateral. Amb una expectativa de negociació mantenim la idea de que el conflicte entre Catalunya i el Regne d'Espanya és un afer intern espanyol.
 El problema de fons és si el govern català ha de convocar la consulta encara que la nova llei catalana que l'empari estigui recorreguda davant el Tribunal Constitucional i suspesa de manera cautelar. Una convocatòria unilateral no vincularà l'Estat espanyol i només tindrà una força moral davant l'opinió pública internacional. Mostrarà la voluntat d'independència d'una majoria del nostre poble i farà insostenible la posició antidemocràtica de l'Estat espanyol. Però té riscos molt importants, el principal dels quals és que el boicot estatal i la campanya dels seus mitjans de comunicació es tradueixi en una baixa participació electoral. Una abstenció superior al 50% desvirtuaria els efectes que persegueix un referèndum no-vinculant.
 

Un tercer àmbit de confusió amara els quatre acords de legislatura que s'han fet públics. No hi ha una distinció clara entre compromisos concrets que només depenen dels signants i les aspiracions i desitjos que evoquen principis generals i que depenen de la voluntat d'altres, entre els quals l'Estat espanyol. Aquest és un mal molt arrelat a la cultura política catalana. Els nostres partits apel·len a les afinitats de pertinença a un grup ideològic o nacional dels votants, però no estan acostumats a retre comptes dels seus compromisos, l'accountability anglosaxona. La vaporositat facilita els acords de govern, però fa suposar a bona part de l'opinió pública que l'únic que interessa els partits és el poder i la seva menjadora. Traslladar els compromisos eteris a un acord de legislatura, on no hi ha el ciment dels càrrecs, és un camp de mines que augura explosions en els propers mesos.
 Per aconseguir que la propera legislatura aprofiti l'oportunitat històrica que travessem és imprescindible que CiU i ERC concretin què faran en el previsible cas que l'Estat espanyol impedeixi la consulta. Aquesta és la veritable qüestió i no pas la data de la seva celebració. Com a mínim hi hauria d'haver el compromís escrit de convertir les eleccions europees de 2014 i les espanyoles de 2015 en un plebiscit sobre el dret a decidir. Això es pot aconseguir mitjançant la presentació d'una candidatura unitària entre CiU i ERC, oberta a tots els partits catalans que defensen el dret a decidir.
 La victòria d'aquesta coalició obtindria el mateix efecte moral sobre l'opinió pública internacional que una consulta no-vinculant. Amb l'avantatge que és un procediment que només depèn dels partits catalans i contra el que l'Estat espanyol no pot prohibir-la i els seus mitjans de comunicació no poden fomentar el boicot i l'abstenció. A l'Europa democràtica del segle XXI la negativa del Regne d'Espanya a respectar la voluntat dels catalans, manifestada de manera sostinguda elecció darrera elecció, esdevindria insostenible. El govern espanyol hauria de seguir l'exemple del Regne Unit i permetre la convocatòria d'un referèndum vinculant.

No hi ha Comentaris

Marcet: “Esquerra hauria tingut l’oportunitat de demostrar des del Govern que les retallades es poden fer d’una altra manera”

L'economista Albert Marcet, investigador de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, va declarar que no entenia com un partit com ERC, que ha tingut un gran suport fins a convertir-se en la segona força política, renuncia a governar. "Tenen la gran oportunitat de demostrar que les retallades es poden fer d'una altra manera, molt més eficient ", va concloure.

Marcet, doctor en economia per la Universitat de Minnesota i catedràtic a la Pompeu Fabra, va protagonitzar una conferència al Centre Excursionista de Terrassa, que va ser presentada per Francesc Muntada, president de l'entitat. El ponent va remarcar, a l'inici de la seva intervenció, que "no sé quan acabarà la crisi, però sí que tinc clar que es poden fer coses perquè sigui més curta ".

L'economista terrassenc va assegurar que el retard en la sol·licitud del rescat per part del Govern de Mariano Rajoy no pot respondre a una altra cosa que a un "acte de xuleria", ja que la "manera més fàcil" de calmar els mercats és que el Banc Central Europeu (BCE) compri bons de l'Estat espanyol. "El BCE ja va dir al setembre que faria aquesta operació i fins i tot es va crear un mecanisme especial, el Mede, per a això. Quan es demani el rescat s'activarà la compra i s'hauran complir una sèrie de condicions. L'actual situació és ridícula. És clar que imposaran condicions però és que aquestes, vinguin de dins o de fora, ja s'estan aplicant ".

No hi ha Comentaris

Ni keep ni calm

El catalanisme polític està davant del pare de tots els ridículs. La mateixa nit que es va conèixer el resultat de les eleccions tothom va donar per descomptat que el pacte entre CiU i ERC era obvi i inevitable. Així ho van escriure els mitjans internacionals i a aquesta mateixa conclusió van arribar els centenars de milers de persones que, a més de manifestar-se la Diada, van donar suport a les dues forces majoritàries del sobiranisme. Només es dubtava del pacte a Madrid. Però, bah, ja se n'adonarien de la realitat. 

Doncs no. Han passat tres setmanes senceres i la cara grotesca del catalanisme torna a treure el nas. CiU i ERC desconfien absolutament els uns dels altres, fins al punt que a banda i banda no es creuen que l'altre vulgui una altra cosa que perjudicar-los. La marea humana que va inundar Barcelona l'11-S haurà votat als uns, als altres o als de més enllà, però aquell dia tothom tenia clar que -aquesta vegada sí- tindria un mandat clar sobre els diputats del Parlament... I potser no.

I és curiós perquè CiU ha pactat de tot i força amb tothom. Per posar només un parell d'exemples: Jordi Pujol va ser investit pel PP el 1999 a canvi de la molt patriòtica missió de no modificar l'Estatut i, a més, un dels membres del Tribunal Constitucional que va col·laborar activament a destrossar l'Estatut, Eugeni Gay, era resultat d'un pacte a tres bandes entre PSOE, PP i CiU. Això, sense comptar l'escena vergonyosa de Mas acordant amb Zapatero un Estatut cada cop més dissortat. En fi, tot molt bonic

I què dir d'ERC? Els catalans vam votar un dimecres i el mateix diumenge José Montilla ja era president. Dues setmanes més tard, Joan Puigcercós havia hissat la bandera espanyola a Governació, un producte tèxtil que va onejar quatre anys llargs entre la pluja fina i el patriotisme social. Això, sense tenir en compte aquells 3.855 milions d'euros que ERC va pactar amb el PSOE en un cap de setmana que més val no recordar. Tot plegat, un pèl per sota de la independència, pel que recordo.

En definitiva, aquesta societat no ha delegat el seu vot per ser ridiculitzada internacionalment. Cal exercir el dret a l'autodeterminació tan aviat com sigui possible i això és una obligació de CiU i ERC, dos partits que, aparentment, són capaços de pactar amb tothom menys recíprocament. Doncs bé, ha arribat l'hora de fer Política i aquest país no tolerarà que s'amaguin mentre ressonen les riallades a Madrid. CiU i ERC també són substituïbles.

No hi ha Comentaris

Qui dubta del president?

Si l’endemà de la Diada el president Artur Mas no hagués fet la compareixença institucional que va fer (qui vulgui tornar a escoltar-la que cliqui aquí), segur que avui els negociadors d’ERC i de CiU no estarien discutint sobre la consulta sobiranista. La manifestació multitudinària de la Diada va provocar-la, fins i tot va precipitar el que tard o d’hora s’hauria hagut de plantejar, però sense la determinació del MHP Mas, res no hauria estat possible. El president va apostar fort i va creure que la conjuntura li permetria afrontar unes eleccions avançades amb una mínima garantia d’èxit. No insistiré en el que ja s’ha dit de dret i del revés sobre l’incomprensible desconeixement demoscòpic del que podia passar. Tant és. La qüestió és que el president Mas i els seu equip de campanya van enfocar les eleccions com una cara o creu. I va sortir creu.

L’aclaparadora victòria de CiU, que l’ha situat a un distància increïble respecte dels altres partits, no ha servit de gaire, perquè, atès l’objectiu que es buscava i que no es va assolir, la lectura final ha estat que el candidat Mas té menys pes —i sobretot ha perdut l’àuria, per bé que no el prestigi— que l’envoltava des què va anar a Madrid per debatre amb Mariano Rajoy el pacte fiscal, la posterior roda de premsa a la delegació del Govern a la capital espanyola, el missatge institucional de la vigília de la Diada i la ja esmentada compareixença de l’endemà. La clatellada que es va endur CiU ha repercutit en les interpretacions posteriors dels resultats i com calia actuar. ERC, que és el partit que ha crescut més en escons, s’ha atorgat el rol que li va servir per decantar el indecisos a favor seu: ells són la garantia que la consulta es farà, perquè tenen la clau de la governabilitat i, per tant, estan en condicions de pressionar Mas. Però el president no es deixa pressionar fàcilment. Al contrari. Quan més el pressionen, menys flexible és. Pot esdevenir com una canya de bambú, que és molt difícil de doblegar. Com que l’entorn d’ERC sap que el prestigi del president és tanmateix molt alt, ara recorren a un tòpic per reforçar la seva posició que dóna molt de rèdit entre els sobiranistes (incloent-hi bona part de la militància de CDC): el perill que tot se’n vagi en orris no és Mas ni CDC; el perill és Duran i Lleida i UDC. No és que no sigui veritat que Duran i Lleida creu més en una solució confederal que no pas independentista, però ERC se serveix del seu moderantisme per mantenir units els indecisos que van votar-la pensant-se que la majoria de CiU era segura i tot aniria com una seda si ERC n’esdevenia una mena de carceller.
 
El sobiranisme és més passional que polític i per això sovint s’equivoca en els moments més decisius. Ara es pot tornar a equivocar exigint al president que es lligui una cama a la data de la consulta sobiranista. Qui pot dubtar d’aquest president? És que no som on som perquè, a diferència dels seus predecessors, ha decidit arriscar i buscar un nou horitzó per a Catalunya? La consulta s’ha de guanyar i per això cal, en primer lloc, que convencem els que no ho estan, entre ells Duran i Lleida. És que algú creu de veritat que es podrà canviar alguna cosa en aquest país amb els unionistes activats com mai i llançant per la borda els sobiranistes moderats? Sembla mentida que hi hagi qui vulgui fer descarrilar el procés sobiranista a tota costa. Primer debilitem el president que ha fet un pas endavant i després hi ha qui vol posar el carro davant del bous. En Joaquim Maria Puyal va dir-li al president Mas, just abans de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, allò tan celebrat per tothom: “si us sentiu sol, teniu un poble al darrere”. A veure si al final resultarà que per interessos partidistes el president quedarà aïllat i el poble decebut.

No hi ha Comentaris