Arxiu gener, 2013

Sense arguments acadèmics contra la independència

La primera jornada de "La independència a Debat" organitzada per la UPF ha posat de manifest la inconsistència dels arguments contraris a la independència de Catalunya. La primera sessió, centrada en els aspectes econòmics de la independència de Catalunya, ha tingut lloc aquest dimecres, 30 de gener, i ha aplegat prop de 300 persones que han omplert l'auditori del campus de la Ciutadella per seguir els arguments de quatre reconeguts economistes: Juan Carlos Conesa (UAB), Ángel de la Fuente (IAE), Jordi Galí (CREI-UPF) i Guillem López Casasnovas (UPF), moderats per Jaume Ventura (CREI-UPF).

El debat va comptar amb una brillant i ben argumentada intervenció a càrrec del prestigiós economista, Jordi Galí, el qual va iniciar la seva intervenció expressant que "la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és inqüestionable" i va recordar que avui el mercat és el món i que, entre els estats amb el PIB per càpita més alt, n'hi ha molts que tenen menys de 10 milions d'habitants.

Jordi Galí: "La independència suposarà l'oportunitat per a crear un aparell estatal eficient i no obsolet des de zero, que afavorirà l'economia catalana"

Galí concep la independència de Catalunya com una inversió. Per això, la independència "compta amb uns costos inicials -en què podem discrepar-, però que desapareixen amb el pas del temps". Fins i tot, segons Galí, "en un escenari d'independència amigable els costos inicials són irrellevants". Com en tota inversió, el professor Galí considera que hi hauria dos grans dividends: el dividend fiscal i el dividend econòmic. El dividend fiscal consisteix sobretot en la fi del dèficit fiscal, xifrat en un 8% del PIB (15.000 milions d'euros). "Això és molt important i, a més, cal tenir en compte que les despeses addicionals que tindria el nou Estat català, en aspectes com defensa, exteriors, etc., tindrien lloc a Catalunya i generarien ocupació i rendes a Catalunya", va afirmar Galí.

Pel que fa al que Galí va anomenar el dividend econòmic, l'economista considera que "la independència suposarà l'oportunitat per a crear un aparell estatal eficient i no obsolet des de zero. La creació d'un nou marc institucional afavorirà l'economia catalana".

Les observacions de Galí no van poder rebre objeccions gaire contundents i el professor Juan Carlos Conesa, després de reconèixer que l'Estat espanyol té un "disseny institucional de l'Administració pública clarament disfuncional", que es caracteritza per una mala assignació de les competències i una constant generació de tensions, es va limitar a dir que els resultats del procés són incerts i la incertesa no afavoreix l'economia. Àngel de la Fuente, per la seva banda, va discutir els càlculs per a obtenir les dades del dèficit fiscal de Catalunya i va afirmar que "posar una ratlla sempre té efectes", en referència al fet d'instaurar una frontera entre Espanya i Catalunya, malgrat la voluntat catalana de romandre a la Unió Europea.

Finalment, Guillem López Casesnoves va enumerar de forma força exhaustiva les "raons d'un desengany", que va iniciar per el mal ús del terme solidaritat entre territoris.

4 dies de debat

Les jornades La independència de Catalunya, a debat, que transcorreran les tardes dels dies 30 i 31 de gener i 5 i 6 de febrer a l'auditori del campus de la Ciutadella. Aquests debats multidisciplinaris, que tenen lloc en quatre sessions diferents (enfocades des de la perspectiva de l'economia, la cultura i la història, el dret i la ciència política, respectivament), estan oberts a tota la comunitat universitària i a la resta de la societat catalana i són retransmesos en directe a través de la web de la UPF i del Twitter institucional (#debatindependencia).

La segona sessió analitza el vessant històrico-cultural de la independència

La segona sessió de les jornades ha tingut lloc aquest dijous, 31 de gener, a partir de les 15.30 hores, amb l'accent posat en els aspectes històrico-culturals de la independència de Catalunya. La sessió està estructurada en dos blocs, que tractaran sobre "Catalunya i Espanya en els temps moderns" i "Cultura i llengua avui". La primera taula rodona (15.30-16.45 hores) ha comptat amb la participació dels historiadors Joaquim Albareda (UPF), que ha parlat sobre "Catalunya dins de la monarquia: segles XVII-XVIII"; Josep Pich (UPF), que s'ha centrat en "Catalunya i Espanya: segles XIX-XX" i Borja de Riquer (UAB), que ha dissertat al voltant "De l'Estatut reformat al 25N". A la segona taula rodona (17.00-18.30 h) hi han pres part tres docents del Departament d'Humanitats de la UPF:Josep Maria Castellà, professor de Filologia Catalana, que ha abordat "L'ús social del català"; Javier Aparicio, professor de Literatura Espanyola i Literatura Comparada, centrat en "El món editorial, els llibres" i Jaume Casals, catedràtic de Filosofia de la UPF, que ha plantejat els "Reptes de la cultura".

No hi ha Comentaris

Emotiu homenatge a quatre patriotes morts a la muntanya

Aquest diumenge va tenir lloc al Fossar de les Moreres un homenatge a Jordi Gomis, Martí Gasull, Toni Nadal i Marc Font. Tots quatre, amb un ferm compromís amb la llibertat del nostre país, tots quatre vinculats pel seu amor a la muntanya, que se'ls va endur en tràgiques circumstàncies. L'escenari escollit fou l'històric emplaçament de Barcelona on foren enterrats els defensors de les llibertats catalanes a la ciutat de Barcelona durant el setge de 1714.

L'homenatge -organitzat per la Coronela i el grup de patriotes per la Devolució- va tenir una forta càrrega emotiva i va comptar amb la participació d'un destacament de la coronela. Reagrupament també hi va ser present, per tal d'acompanyar i recordar tots quatre patriotes i, especialment, Jordi Gomis, company de Reagrupament i membre de la Junta Directiva, a nom del qual l'associació ha dedicat un premi d'articles periodístics. Així mateix, a la darrera Assemblea, Reagrupament va homenatjar el fundador de la Plataforma per la Llengua, Martí Gasull, a qui va lliurar -a títol pòstum- el títol de Segador de l'Any 2012 .

HomPatrMunt13 026 (640x425)
HomPatrMunt13 079 (640x425)
HomPatrMunt13 088 (640x425)

No hi ha Comentaris

El 25-N: qui va votar què?

Qui va votar què a les eleccions del 25-N i per què? ¿CiU va perdre 100.000 vots i 12 escons pel seu maximalisme o per les ambigüitats del Sr. Duran? Què explica el creixement d'ERC? Què li va passar al PSC? D'on vénen els vots de l'unionisme? Respondre a aquestes qüestions és important perquè, al capdavall, la declaració de sobirania del 23-G i les possibilitats de dur-la a port amb èxit recolzen sobre les eleccions del 25-N.

Les enquestes no serveixen per contestar aquestes preguntes. Les preelectorals perquè van fracassar estrepitosament a l'hora de predir el vot. Les enquestes postelectorals tampoc, perquè una bona part dels enquestats acostumen a oblidar o amagar el seu vot. Per exemple, al darrer baròmetre electoral de la ciutat de Barcelona la diferència entre el vot recordat i el vot real el 25-N és de més del 50% per a partits com CiU o el PP.

Ara per ara, l'única solució a aquest problema consisteix a examinar les dades agregades de cada secció censal (al voltant de 4.700 seccions a tot Catalunya amb uns 1.000 electors per secció) i comparar-ne els fluxos de vots entre eleccions per intentar estimar qui va votar què a escala individual. Tot i que aquesta anàlisi amb dades per secció no està lliure de problemes d'inferència, avui en dia hi ha tècniques d'estimació ecològica que permeten aproximar el comportament de cada elector amb una certa fiabilitat, especialment si, com discuteixo amb més detall al meu blog, no analitzem les seccions censals al conjunt de Catalunya sinó per diferents territoris (àrea metropolitana, comarques de l'interior, etc.).

Una anàlisi comparada de les eleccions de 2010 i 2012 mostra, en primer lloc, que el 25-N CiU va retenir al voltant del 90% dels seus votants de 2010 a la ciutat de Barcelona i a les comarques de l'interior. Per contra, els resultats convergents van ser molt pitjors a l'àrea metropolitana, Baix Llobregat, Vallès, Maresme i Tarragonès. CiU hi va perdre el 22% dels vots de 2010.

Arreu la fuita de vots de CiU va beneficiar gairebé íntegrament ERC. El gir sobiranista de CiU no va espantar cap dels seus votants fins a portar-los a votar PP o Ciutadans. Al contrari, els que van abandonar la coalició governant ho van fer per donar suport a una alternativa més sobiranista. La credibilitat de CiU va quedar parcialment malmesa per les declaracions de Duran a la campanya. A més, el fet que aquest transvasament de vots fos més considerable a la gran conurbació metropolitana sembla indicar que els estrats populars i catalanistes d'aquella àrea van decidir castigar la política pressupostària de la Generalitat.

Per la seva banda, Esquerra va mantenir el 90% dels seus vots de 2010 i va rebre els vots perduts de CiU amb una excepció. Un 7% dels vots d'ERC de 2010 van passar a CiU a les comarques barcelonines interiors i a Girona. A Lleida i Tarragona, la proporció va ser del 18 per cent. En una paraula, ERC es va fer lleugerament més urbana i CiU menys.

La segona lliçó de les dades és que, llevat de l'extraradi barceloní, tota l'esquerra va fer-se més catalanista -una part dels votants van abandonar un PSC tebi per una Iniciativa proreferèndum i una part dels antics votants d'ICV es van traslladar a ERC i la CUP-. Reflectint la crisi política actual del socialisme català, el PSC va experimentar dues trajectòries ben diferents. Mentre que a l'àrea metropolitana i a la primera corona va conservar el 91% dels votants de 2010, a Barcelona ciutat i a les comarques gironines va perdre el 30% dels votants de 2010 -gairebé tots a mans d'ICV-. A Tarragona i Lleida només va mantenir un catastròfic 49% dels votants de 2010: la resta es van dividir entre l'abstenció i ERC. En tot cas, l'absorció d'antics vots socialistes per ICV va quedar parcialment deslluïda a Barcelona ciutat i a comarques perquè gairebé la meitat dels vots d'ICV es van repartir entre ERC i la CUP.

La darrera lliçó de l'anàlisi és que no hi ha cap vas comunicant entre catalanistes i unionistes. Tirant pel cap alt, potser (les estimacions no són gaire precises) un 5% de votants convergents van donar suport al PP o C's a Barcelona ciutat (i un 0% a la resta). La mateixa proporció va passar del PSC a unionistes, però, en aquest cas, solament a comarques. El creixement de l'unionisme va venir de la mobilització d'un 10% dels abstencionistes de 2010 (probablement d'aquells electors que voten a les generals i no a les autonòmiques), concentrats a Barcelona i rodalies. En tot cas, però, la mobilització d'antics abstencionistes també va beneficiar el catalanisme d'esquerres, sobretot a la resta del país.

No hi ha Comentaris

Afers exteriors, afers estratègics

Si Catalunya es troba com es troba en l’actualitat, en un estat, segons les paraules del Conseller Mas-Colell, de subsistènca, és perquè està subordinada a Espanya, espoliada i marginalitzada. I una part molt important de la responsabilitat d’aquest estat, va ser, en el seu moment, pel fracàs de les relacions diplomàtiques, que ens van condemnar. És molt important tenir en compte que no va ser perquè els nostres soldats, els dels segles XVII, el XVIII o el XX, fossin uns maldestres, ben al contrari. Senzillament , la diplomàcia havia fet inevitable la derrota militar. Bé amb l’ajuda del rei de França, bé amb la de les potències feixistes, els espanyols van treure profit de les seves més que ben preparades relacions diplomàtiques per trobar l’ajut necessari per acabar allò que ells tot sols no haurien pogut acabar mai. Aquesta reflexió, penso que hauria d’estar gravada en foc roent en el cervell de tots nosaltres.

En un procés d’independència, en un món cada cop més interdependent, els afers exteriors, i dins d’ells, les relacions diplomàtiques, són de naturalesa estratègica. Esdevenen elements clau que cal gestionar amb la màxima cura.

Pensem que els estats sobirans formen com una mena de club. I com sol passar en els clubs, els membres tenen una profunda solidaritat interna, de manera que, en principi, si un dels membres presenta problemes, la reacció de la resta és la solidaritzar- s’hi. Dient-ho planerament, “avui per tu i demà per mi”, de manera que s’actua seguint la lògica de la pòlissa d’assegurança.

Per això és tan difícil per als que no són membres del club, o en termes més digitals, de la xarxa d’estats sobirans, fer que els membres els escoltin i acceptin els seus plantejaments, que, lògicament, van en contra dels interessos d’un dels nostres i, en conseqüència, i per extensió, de tots i cadascun de nosaltres (efecte solidaritat).

I tanmateix, la història ens demostra que és possible trencar aquesta llei de ferro de la solidaritat entre els estats. Però és una possibilitat que com més s’avança en la interdependència, més difícil resulta. El creuament d’interessos genera complicitats de tot tipus, naturalment, i obviar això és impossible.

L’única manera de fer-ho és aplicar aquesta mateixa lògica, la de la interdependència, al nostre favor. Dit amb altres paraules, quant més sigui el compromís de Catalunya amb el món, més el món -la resta d’estats- estaran temptats o escoltaran els nostres plantejaments. Sobretot si els demostrem que anem molt més enllà que els espanyols, cosa, per altra banda, no gaire difícil, atès el catetisme tradicional que els fa pensar que són el centre del món mundial.

Però per aconseguir aquest objectiu és necessari tenir una potent estructura diplomàtica que tregui profit d’una economia i d’un país que aposti descaradament per fer del món el nostre referent econòmic, cultural i social. Sense elements interposats, totalment prescindibles i, sovint, que actuen com a frens, més que com a dinamitzadors. S’entén, oi?

No hi ha Comentaris

Déjà vu

Després d’unes eleccions on el president de la Generalitat es va comprometre, si tenia el suport de la ciutadania, a portar la nostra nació cap a la llibertat i l’estat propi, els resultats el van afeblir de manera notable i li impedeixen liderar com hagués estat desitjable un procés complex que exigeix intel·ligència, força, determinació, prudència i coratge.

Tanmateix, els resultats permetien albirar la possibilitat d’una aliança ferma dels qui en les eleccions es comprometien a treballar per aconseguir l’estat propi. No ha estat així i ERC ha prioritzat els seus interessos partidistes, legítims sense cap mena de dubte, i ha triat ser alhora oposició i «suport» al govern.

Ara ha començat una història que sembla l’enèsima reedició de l’actuació dels partits amb representació al Parlament de Catalunya i, de manera molt especial, un déjà vu d’allò que es va veure i viure en el recorregut de l’aprovació de l’Estatut.

Aquests partits catalans només estan amoïnats per les repercussions mediàtiques i, per tant, electorals d’allò que van transmetent i filtrant a l’opinió pública i tots els seus moviments cerquen, en exclusiva, la rendibilitat electoral a curt termini i, alhora, arraconar els partits rivals.

Em vull equivocar de manera absoluta, però veient els inicis del recorregut de la «declaració de sobirania» tinc la certesa que tot plegat acabarà en una situació de derrota pels qui volem una Catalunya independent, i la crisi econòmica i la frustració política portaran Catalunya a una situació de decadència de molt difícil recuperar. Em vull equivocar!

No hi ha Comentaris

Reagrupament ofereix a la societat les propostes de regeneració democràtica que va fer el 2010 per a combatre els greus casos de corrupció política

Els greus casos de corrupció política que han esclatat al nostre país i a l'Estat espanyol, al si de partits polítics de tots els signes ideològics, posen de manifest la necessitat de l'adopció de dràstiques mesures d'aprofundiment democràtic, amb caràcter urgent. La trista situació a què s'ha arribat desmoralitza una societat en crisi. En aquests moments, molta gent ja ha adquirit la convicció que els partits polítics actuals no són capaços de resoldre els casos de corrupció perquè el sistema els beneficia.

Fa més de 3 anys, Reagrupament va dur a terme un procés participatiu per a l'elaboració de diverses propostes de regeneració democràtica, que avui tornen a adquirir plena actualitat. Les oferim a la societat per tal que, malgrat que al seu moment no van rebre l'atenció merescuda, puguin ser adoptades.

"4. Control sobre els partits.

  • 4.1. Transparència en el finançament de partits.
  • 4.2. Finançament públic dels partits.
  • 4.3. Relació entre partits, bancs, caixes i entitats financeres.
  • 4.4. Partits i fundacions.
  • 4.5. Associacions
  • 4.6. Mitjans de comunicació

4.1. Transparència en el finançament de partits.

Totes les donacions als partits polítics seran escrupolosament públiques. Les donacions dels particulars i les entitats no podran superar el 30% del pressupost anual del partit, i la quantitat màxima per persona o entitat no podrà excedir de 90.000 €. Els partits hauran de presentar el balanç econòmic de la campanya electoral, incloent-hi totes les donacions dineràries i en espècies.

4.2. Finançament públic dels partits.

El finançament públic dels partits es limitarà dràsticament. Els partits rebran 0,50€ per cada vot que hagin obtingut a les eleccions i 10.000€ per cadascun dels representants que hagin aconseguit al Parlament de Catalunya. Per finançar les campanyes electorals, l’Estat Català realitzarà una aportació extraordinària de 0,50€ per cada persona censada, que es repartirà proporcionalment entre els partits amb representació parlamentària, tenint en compte la representació que hagin obtingut en les darreres eleccions. Aquesta aportació es lliurarà a compte, i es compensarà amb eles quantitats que els partits hagin de rebre com a conseqüència dels resultats electorals que finalment es produeixin.

4.3. Relació entre partits, bancs, caixes i entitats financeres.

Els bancs, les caixes i les entitats financeres de tot tipus, no podran realitzar cap mena d’activitat creditícia amb els partits polítics. Les donacions que aquestes entitats realitzin als partits polítics hauran de ser públiques i sotmeses al Parlament per tal que les aprovi. El Parlament haurà de comunicar públicament l’existència de la donació i el fet de la seva aprovació en seu parlamentària. Pel deute generat fins a dia d’avui es determinarà un període d’amortització del deute actual dels partits amb la banca, amb prohibició expressa de condonació del deute. Les operacions corrents entre partits i entitats financeres no estaran sotmeses al secret bancari.

4.4. Partits i fundacions.

Les fundacions polítiques lligades a l’àmbit dels partits polítics rebran exactament el mateix tractament en quant a finançament, control i transparència que els partits.

4.5. Associacions

El govern no podrà atorgar subvencions ni donacions a associacions que no siguin aquelles sense ànim de lucre. Les excepcions hauran de ser aprovades pel Parlament de Catalunya de forma individualitzada.

4.6. Mitjans de comunicació

El govern no podrà atorgar subvencions ni donacions a mitjans de comunicació. Les excepcions hauran de ser aprovades pel Parlament de Catalunya de forma individualitzada.”

 

 

No hi ha Comentaris

Les explicacions de Bustos sobre el “cas Mercuri” no convencen

Bustos dóna estranyes explicacions sobre el regal que li va fer a un jutge de l’Audiencia Nacional que estava en viatge privat a Barcelona i admet que l’havien advertit que els seus telèfons estaven punxats. És part de l’entrevista que la nit d'aquest dilluns va concedir al programa Àgora de TV3 que, lluny d’aclarir la seva innocència, afegeix més ombres sobre els presumptes delictes dels quals està imputat.

El presentador del programa Àgora  de TV3  li diu a Bustos : “Avui m’han explicat el què és el síndrome Lance Armstrong . Vostè ho sap?”  I respon Bustos  “no, no”. Aleshores Xavier Bosch  li ho explica: “negar-ho tot, sempre, fins que no hi hagi més remei. Vostè ha patit aquest síndrome?”  I diu Bustos  no, jo negar-ho tot sempre no; jo des del primer minut ”. Ja ho veiem, Bustos  segueix igual i no entén res de res.

Diu Bosch : “Hi ha empresaris que diuen: aquí a Sabadell s’unta tot Déu. S’unta tot Déu i en canvi a vostè mai no l’han volgut untar?”  Respon Bustos : Mai. En la vida. Mai.  No diu Bustos  que sigui mentida que s’unta tothom , que això és una falsedat i que els membres del seu govern, els càrrecs de confiança i els funcionaris de l’Ajuntament es mereixen més dignitat. No. Només diu que a ell no, però no nega la major, això de què “s’unta tot Déu”.

A continuació diu que el primer any, el 99 , quan va arribar a l’Ajuntament, aquell nadal li van regalar una panera. Que no dirà de qui, per respecte i que la va retornar. Que va trucar al responsable i li va dir “escolta, què has fet?”  I aquest li va dir: “mira és habitual, on som, amb els alcaldes tenim aquest detall”  I ell li va respondre: “no, aquí no” .

Deixant de banda que ha volgut dir que tots els alcaldes catalans tenen una exigència moral per sota de la seva, cal recordar que aquesta mateixa anècdota de l’any 99  la va explicar fa uns dies a un altre mitjà de comunicació. Però aleshores no era una panera  sinó una agenda . I la persona que la va enviar va ser Manuel Royes . La resta és igual… que ell va trucar i tot això. És la cosa de la misteriosa anècdota canviant.  O del contrari, és que aquell nadal se’l va passar fent trucades ridícules tornant petits regals. Bustos  diu sentir molts escrúpols per una panera que potser podia haver repartit entre un conjunt de treballadors municipals o donar-la a un menjador social (ningú espera cap “favor”  a canvi d’una panera de nadal si no és que per comptes de neules  hi porta un sobre amb bitllets) però en canvi, el sumari acredita que sopa amb empresaris a casa seva i després, a través de la Junta de Govern de Sabadell , aquests empresaris resulta que han tingut adjudicació relacionada amb obres. Només cal llegir el post d’ahir per saber a què ens estem referint.

No cal repassar massa l’entrevista, ja que és un exercici nou de Bustos  negant-ho tot, seguint la síndrome aquella de Lance Armstrong  a la que es referia al principi el periodista que l’entrevistava. Tant és així, que quan va començar a negar això, i allò i que de les empreses esmentades al sumari no gaires van aconseguir (segons diu) contractes de l’Ajuntament (extrem que no és el que es llegeix a la investigació), el periodista no pot estar-se’n d’etzibar-li: “Senyor Bustos, per tant aquests empresaris a part de voler corrompre gent, eren tontos? No se’n sortien?”

Doncs això.

Qui no se’n va sortir va ser Bustos  quan li van demanar que comencés a explicar un per un els delictes. Com Manolo  anava perdent temps amb llargues explicacions i donant voltes en cercles, van quedar alguns dels més greus per explicar. Però n’hi va haver prou per veure com explicava temes com el de la persona que van voler contractar a Montcada que, per cert, era la senyora del cap dels serveis jurídics de l’Ajuntament de Sabadell . Quan el periodista li recorda les paraules que estan al sumari, a les que diu que cal canviar l’alcaldessa  (que no havia volgut obeir  la seva petició de contractar a una persona determinada) Bustos  diu que es miri els Estatuts  del seu partit, que diuen que l’alcalde ha d’estar escollit per l’agrupació  del partit localment i, a més, per primàries.

Caram! I aleshores, ja que parlem de Montcada : no és cert que va tenir alguna cosa a veure amb la sortida de l’alcalde escollit pels ciutadans, César Arrizabalaga , i que l’alcaldessa actual no va sortir d’unes primàries, precisament? Potser Arrizabalaga  estarà encantat d’explicar tot allò, ja que per les xarxes socials ja ha detallat contundentment algunes coses al respecte.

Però una de les explicacions sobre els presumptes delictes és molt i molt preocupant, i ens referim a allò que li van gravar quan demanava al seu germà Paco Bustos , també imputat, “1.500€ per pagar allò que faig fer amb un jutge ” Les raons per les que ell estableix un contacte amb un jutge destinat a Sabadell , és molt greu.

Desvela que es tracta de Guillermo Ruiz de Polanco:  “aquest senyor va venir a Sabadell  expedientat dos anys”  i diu, sense venir a compte de res, que quan estava a Madrid  portava 4 persones de protecció  i que quan va venir a Sabadell , cap. Una persona, diu Bustos , que ha fet possible que molts etarres siguin a la presó i altres delinqüents internacionals també . Atenció al missatge que ve a continuació: “alguns ens van demanar…  escolta, algú pot ehhh, veure de “cuidar-lo”  (afegeix, “entre cometes” ) Diu que li va demanar a un director d’un mitjà de comunicació a veure si li podia donar un cop de mà per acceder-hi i saber si necessitava alguna cosa, on vivia, com vivia, les condicions… tindre un mínim de… una excepció a la nostra ciutat . Al final és una persona a la que li tinc apreci personal. Ha vingut moltes vegades per Catalunya i un dia em truca… tan senzill com que em truca i diu “Manolo, alcalde, voy a ir a ver la Opera al Liceo una opera alemana que a mi mujer…” “Señor juez, me permite que le invite a pasar, en mi casa…” “No, no, yo quiero quedarme en Barcelona” “Pues oiga, ¿me puedo ocupar yo de… del hotel?”

Jo no sé si sap Manolo  el que va declarar a televisió, però és gravíssim.

Què vol dir que ell, que només és un alcalde, sigui qui s’hagi d’ocupar de les circumstàncies de cap tipus en que viu un jutge a Sabadell ? Què vol dir que un jutge el truqui i, segons ho diu Manolo , sembla que bàsicament el que volia era tenir qui li pagués un hotel a la ciutat (ja que no accepta la invitació de quedar-se a casa seva) i Manolo  ho va fer?

El mateix individu que uns minuts abans deia que tornava les innocents paneres nadalenques , resulta que té interès personal en conèixer un jutge i busca la manera de conèixer-lo a través d’un contacte i després li fa regals com el de nits d’hotel a ell i a la seva senyora que han vingut en viatge privat al Liceu . Com pot ser que un faci, i l’altre accepti un regal d’aquest tipus? És que és normal mantenir aquest tipus de relacions entre un polític i un jutge?

Bustos  sabia perfectament que Guillermo Ruiz de Polanco , que és el nom del jutge, estava de pas i tornava posteriorment a la Audiencia Nacional  i, segons diu, no va perdre l’ocasió de conèixer-lo. Suggereix a la entrevista que li van demanar a ell, a un alcalde, que es dediqués a “cuidar-lo”  al jutge, quan això no és ni pot ser de cap de les maneres una competència de l’alcalde de Sabadell . I sembla deixar entendre que ell és qui li va posar “protecció policial” . Increïble, si no fos perquè ho va explicar sense cap mena d’embuts.

I, a tot això… per què estava Ruiz de Polanco  a Sabadell  el 2004 ? Fàcil. Durant els anys anterior va estar al centre de tot un conjunt de polèmiques.

L’any 2002  el Tribunal Suprem  va rebutjar una querella que li havien presentat 4 advocats per haver posat en llibertat dos presumptes narcotraficants. Posteriorment els jutges Garzón  i Dívar  van revocar les resolucions de Ruiz de Polanco . Un any abans, el 2001 , havia estat expedientat per la Comissió Disciplinària del Consell General del Poder Judicial  per possible revelació de secrets al cas Vioque , sobre la posada en llibertat al presumpte responsable a Espanya  d’una xarxa de narcotràfic. Un cas que va merèixer un dur editorial del diari EL PAÍS

Aquell mateix any, un dels més sanguinaris de la banda terrorista ETA , va deixar en llibertat sota fiança a una presumpta col·laboradora de la banda atenent als problemes psíquics que patia.

És cert que se’l recorda per l’incident amb un etarra a qui, després de sentir com l’amenaçava, li va dir “si yo no fuera juez y usted no estuviera esposado, le daría dos hostias ”.

Però no va ser cap d’aquestes raons les que el van portar a Sabadell . Recordem que Ruiz de Polanco  va ser sancionat com autor d’una falta molt greu de “desatenció ” en l’exercici de les seves competències al capdavant del Jutjat Central d’Instrucció Número 1 de l’Audiencia Nacional,  que va originar l’excarceració d’un suposat etarra (a qui s’imputava l’assassinat d’un subtinent de l’exèrcit i d’un regidor d’UPN ) ja que se’n va anar a la presa de possessió d’un magistrat amic seu com President del Tribunal Superior de Justícia de Navarra . A partir d’aquest fet el van anar a investigar i van comprovar altres irregularitats, segons informa EL PAÍS  tals com una tardança de gairebé dos anys en processar als integrants del Comando Urbasa  de ETA  i més d’un any en processar als membres del comando Ekaitza , entre diverses irregularitats més. Ruiz de Polanco  va demanar l’arxiu de l’expedient i va culpar als funcionaris del jutjat.

Temps després aquest jutge va demanar una indemnització pel temps que va residir a Sabadell  així com totes les despeses de manutenció i desplaçaments inclòs el lloguer de l’habitatge, peatges i benzina. Més recentment ha estat notícia per polèmiques declaracions com quan va dir que ell tenia una “incapacitat”  per empatitzar amb el nacionalisme, tot afegint “el problema és que hi ha 300.000 espanyols que voten a Bildu

Aquest és el jutge sobre el que Bustos  va voler guanyar-se les simpaties i de qui diu que li van dir si “algú podia ehhhh cuidar-lo ”. I havia de ser la Policia municipal de Sabadell  qui s’encarregués d’això? I li pagava hotels perquè volia quedar-se a Barcelona ? Creiem que lluny d’explicar-se, Bustos  encara s’ha enredat més amb aquesta explicació tan tèrbola, francament.

No va poder explicar tampoc l’assumpte de les pressions sobre el Consell de l’Audiovisual de Catalunya  per a que li atorguessin a un empresari amic seu llicències sobre canals de televisió. No va poder fer-ho i caldrà veure què diu exactament el sumari sobre aquest extrem.

Li pregunta el periodista: “Mai no ha aprofitat la política en benefici propi?” I Bustos  engega: “M’ha dolgut en aquest procés el que ha sortit… moltes coses que ara no sé com ni de quina manera es diuen a la meva ciutat. Una cosa tremenda. Com quines, pregunta Bosch. Doncs que jo he utilitzat el meu càrrec en benefici de la meva família” . Diu Bosch : “una vegada sí” . I li fot a la cara el tema de la falsificació del padró municipal, que vam recordar recentment aquí al Sabadell ha de canviar

Bustos  es queda gelat i només sap dir-li: Vostè està ben informat però una vegada més la informació no és correcta .

Una frase que, com tantes altres de Bustos , quedarà per a la història i les facultats de periodiste de tot el món. Això és nou: es pot estar ben informat tenint una informació incorrecta. Aquest home segueix superant-se.

D’altra banda, això de la informació no correcta  és una cosa que diu sempre a les entrevistes que li fan fora de Sabadell.  La informació que no li complau no és correcta, però aquesta no la va poder desmentir. Va intentar començar a dir que “d’això fa ja molts anys”  però com el periodista l’insisteix que ell ho havia negat i després quan ho va admetre va dir que no havia perjudicat ningú.. . Ho va resoldre dient “jo no estava empadronat en un lloc diferent… la meva dona sí” . Segur que si ella estava tranquil.la, a casa veient la televisió, encara no s’acaba de creure el que va sentir. Bustos  va sortir ràpidament del tema dient que no volia parlar d’això, sinó de l’actualitat. Clar, clar.

No nega que va tenir una filtració  sobre les punxades telefòniques al seu mòbil. Ho diu tan tranquil: “m’arriba… escolta, em sembla que t’estan escoltant! I li vaig preguntar al conseller”.

M’imagino al seu advocat estirant-se dels cabells sentint com ho reconeixia. Qui va ser? Qui li va filtrar una cosa que, a més, era certa? A qui coneix que tingui aquest nivell d’informació, que ha de ser algú important ja que ell li va concedir credibilitat?

Recordem el que ha publicat la premsa i és que els investigadors arriben a admetre que, a partir d’aquell moment, els telèfons de Bustos  van emmudir i l’operació va estar a punt de fracassar.

No cal donar-li més tombs a unes explicacions que hem sentit més d’un cop i segurament seguirem escoltant repetidament, com si fossin part d’un guió. Està comprovat que Bustos , quan diu que té explicacions per a tot el que se l’imputa i vol explicar-ho, encara s’enreda més.

Nosaltres mai ens hem pronunciat sobre la sortida que ha de tenir tot aquest cas Mercuri . Clar que creiem que ha d’haver un passar la pàgina  a tot això, però volíem sentir més coses, llegir més informació, saber més del cert què és tot això del cas Mercuri . Avui hem llegit, sentit i estudiat molt; en podem donar fe. Suficient com per pensar que, de totes les solucions possibles, només n’hi ha una de clara que ara ja no pot esperar massa més. Es diu moció de censura .

Ha d’anar fora de la cadira d’alcalde un personatge que no dóna cap valor, cap gravetat a conductes com les que se l’imputen. I no pot ser company de viatge un partit, el PSC , que li treu ferro a tot aquest conjunt de coses. No poden anar del bracet de cap formació política que tingui la més mínima dignitat. Cal higiene democràtica i nosaltres, com molts altres ciutadans, demanem ara ja als partits de l’oposició que facin un pas endavant cap a la neteja a fons de l’Ajuntament. Queden dos anys per auditar què ha estat la lamentable era Bustos  a Sabadell  i cal començar ja.

Nosaltres, per si serveix d’alguna cosa, ara ja sí els hi demanem des d’aquí. Per si ho volen sentir.

No hi ha Comentaris

“Era universal, constant i decidit el clam del territori sencer per la seva emancipació solemne del poder despòtic dels reis d’Espanya”

El Parlament de Catalunya ha declarat per una majoria molt àmplia la sobirania del poble de Catalunya com a pas previ a un referèndum o consulta per tal d'exercir-la efectivament. A continuació, iniciem un recull de les declaracions dels diversos pobles del món, normalment efectuades quan han proclamat la independència. Considerem que és molt interessant el llenguatge, el contingut i la forma d'aquests textos. Comencem amb l'Acta d'independència d'un dels territoris més grans que mai han estat dins del Regne d'Espanya, Argentina.

Acta de la Declaració de la Independència d'Argentina  (9 de juliol de 1816)

"A la benemèrita i molt digna Ciutat de San Miguel del Tucumán a nou dies del mes de juliol de 1816: acabada la sessió ordinària, el Congrés de les Províncies Unides va continuar les seves anteriors discussions sobre el gran, august i sagrat objecte de la independència dels Pobles que el formen. Era universal, constant i decidit el clam del territori sencer per la seva emancipació solemne del poder despòtic dels reis d'Espanya, els Representants però van consagrar a tan ardu assumpte tota la profunditat dels seus talents, la rectitud de les seves intencions i interès que demana la sanció de la seva sort, Pobles representats i posteritat, al seu terme van ser preguntats si volien que les Províncies de la Unió fossin una Nació lliure i independent dels reis d'Espanya i la seva metròpoli.

Aclamaren primer plens del sant ardor de la justícia, i un a un van reiterar successivament el seu unànime i espontani decidit vot per la independència del País, i, per causa d'això, van fixar la determinació següent:

Nós els representants de les Províncies Unides a Amèrica del Sud reunits en Congrés General, tot invocant l'Etern que presideix l'univers, en el nom i per l'autoritat dels Pobles que representem, protestant al Cel, a les nacions i homes tots del globus la justícia que regla els nostres vots: declarem solemnement a la faç de la terra, que és voluntat unànime i indubtable d'aquestes Províncies trencar els violents vincles que les lligaven als reis d'Espanya, recuperar els drets de què van ser desposseïdes, i investir-se de l'alt caràcter d'una nació lliure i independent del rei Ferran VII, els seus successors i metròpoli. Queden en conseqüència de fet i de dret amb ampli i ple poder per a donar-se les formes que exigeixi la justícia, i imperi el cúmul de les seves actuals circumstàncies. Totes i cadascuna d'elles així ho publiquen, declaren i ratifiquen, comprometent-se pel nostre mitjà al compliment i sustentació d'aquesta seva voluntat, sota l'assegurança i garantia de les seves vides, havers i fama.

Comuniqueu a qui correspongui per a la seva publicació i en obsequi del respecte que es deu a les nacions, detalleu en un Manifest els gravíssims fonaments impulsius d'aquesta solemne declaració ".

________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Acta de la Declaración de la Independencia de Argentina  (9 de julio de 1816)

En la benemérita y muy digna Ciudad de San Miguel del Tucumán a nueve días del mes de julio de mil ochocientos dieciséis: terminada la sesión ordinaria, el Congreso de las Provincias Unidas continuó sus anteriores discusiones sobre el grande, augusto y sagrado objeto de la independencia de los Pueblos que lo forman. Era universal, constante y decidido el clamor del territorio entero por su emancipación solemne del poder despótico de los reyes de España; los Representantes sin embargo consagraron a tan arduo asunto toda la profundidad de sus talentos, la rectitud de sus intenciones e interés que demanda la sanción de la suerte suya, Pueblos representados y posteridad; a su término fueron preguntados si querían que las Provincias de la Unión fuesen una Nación libre e independiente de los reyes de España y su metrópoli.

Aclamaron primero llenos del santo ardor de la justicia, y uno a uno reiteraron sucesivamente su unánime y espontáneo decidido voto por la independencia del País, fijando en su virtud la determinación siguiente:

Nos los Representantes de las Provincias Unidas en Sud América reunidos en Congreso General, invocando al Eterno que preside al universo, en el nombre y por la autoridad de los Pueblos que representamos, protestando al Cielo, a las naciones y hombres todos del globo la justicia que regla nuestros votos: declaramos solemnemente a la faz de la tierra, que es voluntad unánime e indubitable de estas Provincias romper los violentos vínculos que las ligaban a los Reyes de España, recuperar los derechos de que fueron despojadas, e investirse del alto carácter de una nación libre e independiente del rey Fernando VII, sus sucesores y metrópoli. Quedan en consecuencia de hecho y derecho con amplio y pleno poder para darse las formas que exija la justicia, e impere el cúmulo de sus actuales circunstancias. Todas y cada una de ellas así lo publican, declaran y ratifican, comprometiéndose por nuestro medio al cumplimiento y sostén de esta su voluntad, bajo del seguro y garantía de sus vidas, haberes y fama.

Comuníquese a quienes corresponda para su publicación y en obsequio del respeto que se debe a las naciones, detállense en un Manifiesto los gravísimos fundamentos impulsivos de esta solemne declaración.

Dada en la Sala de Sesiones, firmada de nuestra mano, sellada con el sello del Congreso y refrendada por nuestros Diputados Secretarios.

Francisco Narciso de Laprida, Diputado por San Juan, Presidente
Mariano Boedo, Vice Presidente, Diputado por Salta
Dr. Antonio Sáenz, Diputado por Buenos Aires
Dr. José Darragueira, Diputado por Buenos Aires
Fray Cayetano José Rodríguez, Diputado por Buenos Aires
Dr. Pedro Medrano, Diputado por Buenos Aires
Dr. Manuel Antonio Acevedo, Diputado por Catamarca
Dr. José Ignacio de Gorriti, Diputado por Salta
Dr. José Andrés Pacheco de Melo, Diputado por Chibchas
Dr. Teodoro Sánchez de Bustamante, Diputado por la Ciudad de Jujuy y su territorio
Eduardo Pérez Bulnes, Diputado por Córdoba
Tomás Godoy Cruz, Diputado por Mendoza
Dr. Pedro Miguel Aráoz, Diputado por la Capital del Tucumán
Dr. Esteban Agustín Gazcón, Diputado por la Provincia de Buenos Aires
Pedro Francisco de Uriarte, Diputado por Santiago del Estero
Pedro León Gallo, Diputado de Santiago del Estero
Pedro Ignacio Rivera, Diputado de Mizque
Dr. Mariano Sánchez de Loria, Diputado por Charcas
Dr. José Severo Malabia, Diputado por Charcas
Dr. Pedro Ignacio de Castro Barros, Diputado por La Rioja
Licenciado Gerónimo Salguero de Cabrera y Cabrera, Diputado por Córdoba
Dr. José Colombres, Diputado por Catamarca
Dr. José Ignacio Thames, Diputado por Tucumán
Fray Justo de Santa María de Oro, Diputado por San Juan
José Antonio Cabrera, Diputado por Córdoba
Dr. Juan Agustín Maza, Diputado por Mendoza
Tomás Manuel de Anchorena, Diputado de Buenos Aires
José Mariano Serrano, Diputado por Charcas, Secretario
Juan José Paso, Diputado por Buenos Aires, Secretario.

No hi ha Comentaris

El CCN plantarà cara a Foment del Treball si la patronal vol oposar-se a la voluntat dels catalans

El Cercle Català de Negocis, l’associació d’empresaris que defensa que només amb un Estat propi Catalunya serà econòmicament viable, s’ha trobat amb una sorpresa aquest cap de setmana a Twitter. De manera espontània dissabte la xarxa va començar a bullir amb centenars de missatges de persones que, identificant-se com a empresaris o autònoms, deien no sentir-se representats ni per Foment del Treball ni per Pimec i afirmaven que estan al costat del Cercle Català de Negocis en la seva posició de defensa de la sobirania del país.

Arran d’aquest moviment i d’un procés de reflexió intern engegat fa setmanes, el Cercle vol expressar la seva determinació en la defensa de l’Estat propi. Asseguren que plantaran cara a Foment del Treball i a qualsevol altra organització patronal catalana que “oposant-se a la voluntat dels catalans expressada majoritàriament a favor de l’exercici del lliure dret a decidir, pressioni el Govern català perquè faci marxa enrere en el procés polític encetat amb la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament”.

En aquest sentit, des de la junta del Cercle asseguren que vetllaran perquè l’acte que Foment, el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i Pimec - entre altres- han convocat pel pròxim 14 de febrer al Palau de Congressos de Barcelona i que porta per títol “Anem per feina” sigui un acte de suport a l’economia catalana i “no pas un acte de pressió per fer retrocedir la sobirania catalana”. I adverteixen que en cas que Foment “caigui en la temptació d’anar contra Catalunya” el Cercle mobilitzarà la petita i mitjana empresa.

El CCN recorda un cop més a Foment que el 99% del teixit productiu català està format per petites i mitjanes empreses, autònoms i professionals que s’han expressat -com recullen enquestes de Pimec, Cecot i de la mateixa Cambra de Comerç a favor de la consecució d’un Estat propi perquè això “millorarà el marc on desenvolupar la seva activitat econòmica”.

El Cercle entèn que “Foment es preocupi només dels interessos d’unes quantes corporacions que fan diners a Madrid” però els recomana que “vagin interioritzant que això s’ha acabat” .

No hi ha Comentaris

El CCN plantarà cara a Foment del Treball si la patronal vol oposar-se a la voluntat dels catalans

El Cercle Català de Negocis, l’associació d’empresaris que defensa que només amb un Estat propi Catalunya serà econòmicament viable, s’ha trobat amb una sorpresa aquest cap de setmana a Twitter. De manera espontània dissabte la xarxa va començar a bullir amb centenars de missatges de persones que, identificant-se com a empresaris o autònoms, deien no sentir-se representats ni per Foment del Treball ni per Pimec i afirmaven que estan al costat del Cercle Català de Negocis en la seva posició de defensa de la sobirania del país.

Arran d’aquest moviment i d’un procés de reflexió intern engegat fa setmanes, el Cercle vol expressar la seva determinació en la defensa de l’Estat propi. Asseguren que plantaran cara a Foment del Treball i a qualsevol altra organització patronal catalana que “oposant-se a la voluntat dels catalans expressada majoritàriament a favor de l’exercici del lliure dret a decidir, pressioni el Govern català perquè faci marxa enrere en el procés polític encetat amb la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament”.

En aquest sentit, des de la junta del Cercle asseguren que vetllaran perquè l’acte que Foment, el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i Pimec - entre altres- han convocat pel pròxim 14 de febrer al Palau de Congressos de Barcelona i que porta per títol “Anem per feina” sigui un acte de suport a l’economia catalana i “no pas un acte de pressió per fer retrocedir la sobirania catalana”. I adverteixen que en cas que Foment “caigui en la temptació d’anar contra Catalunya” el Cercle mobilitzarà la petita i mitjana empresa.

El CCN recorda un cop més a Foment que el 99% del teixit productiu català està format per petites i mitjanes empreses, autònoms i professionals que s’han expressat -com recullen enquestes de Pimec, Cecot i de la mateixa Cambra de Comerç a favor de la consecució d’un Estat propi perquè això “millorarà el marc on desenvolupar la seva activitat econòmica”.

El Cercle entèn que “Foment es preocupi només dels interessos d’unes quantes corporacions que fan diners a Madrid” però els recomana que “vagin interioritzant que això s’ha acabat” .

No hi ha Comentaris