Arxiu gener, 2013

Acte de suport als ajuntaments denunciats per l’Estat espanyol per haver aprovat la moció de “territori català lliure”

Va tenir lloc a Celrà i hi van participar representants de diferents ajuntaments i plataformes sobiranistes
Entre els assistents hi havia els regidors del grup municipal de la CUP+RCat al consistori gironí Jordi Navarro i Carles Bonaventura

L’Ajuntament de Celrà va rebre, en l’acte que es va portar a terme el passat divendres 18 de gener a l’Ateneu, nombroses mostres de suport de representants d’entitats sobiranistes i de diversos ajuntaments catalans en un acte organitzat per plantar cara a l’ofensiva de l’Estat contra els consistoris que fan una aposta decidida per la independència. Celrà ha estat el primer municipi denunciat per l’advocacia de l’Estat per haver aprovat, el 18 de setembre del 2012, una moció en què es declarava “territori català lliure i sobirà”.Precisament, l’alcalde de Celrà, Dani Cornellà, de la CUP, va ser el responsable de tancar l’acte en un Ateneu ple de gom a gom i amb molta gent dreta, Cornellà va afirmar amb contundència: “L’Estat espanyol, com sempre, utilitza la força, però no podrà fer res per reprimir les nostres conviccions.”Altres municipis contra els quals també han actuat els aparells de l’Estat han sigut Espinelves (Osona) i Arenys de Munt. Els dos consistoris han estat denunciats també per l’aprovació de la declaració de “territori català lliure”, i els seus alcaldes, Joan Manel Claveria (ERC) i Josep Manel Ximenis (CUP), també van ser presents en l’acte de Celrà.Més de 300 persones van omplir a l’Ateneu, en què també hi van voler ser l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que va estar representada pel seu vicepresident, Carles Castellanos –un històric de l’independentisme–, i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), totes dues entitats també al costat de l’Ajuntament de Celrà.Pel que fa a les forces polítiques amb representació parlamentària, hi van intervenir els diputats al Parlament Quim Arrufat (CUP), Roger Torrent (ERC) i Marc Vidal (ICV), que també van manifestar el seu total suport al consistori celranenc.Els municipis de Gallifa i Alella, a través dels seus alcaldes, Jordi Fornas (SI) i Andreu Francisco (ERC), també van ser presents a l’acte, en què van anunciar que han decidit pagar els seus impostos a la Generalitat i no a l’Agència Tributària espanyola, i van encoratjar altres ajuntaments a fer el mateix, en la línia del que defensa la plataforma Catalunya Diu Prou, que també va prendre part en l’acte de Celrà, representada per Carme Teixidor.Entre el públic també van ser presents en l’esdeveniment els regidors del grup municipal de la CUP+RCat a l’Ajuntament de Girona Jordi Navarro i Carles Bonaventura, que van voler expressar amb la seva assistència la seva solidaritat amb tots els ajuntaments represaliats per l’Estat i sobretot amb el consistori de Celrà. En aquest sentit, el regidor reagrupat va manifestar que “l’Ajuntament de Girona també va aprovar en el ple del mes de desembre la moció que declarà la ciutat “territori català lliure i sobirà”, que vaig defensar jo mateix en el ple. Fins ara a través de la premsa hem sabut que el sindicat espanyolista i ultradretà Manos Limpias ens ha denunciat i és previsible que també ho acabi fent l’advocacia de l’Estat, com en el cas de Celrà i Arenys de Munt. La histèria politicojurídica que està protagonitzant l’Estat contra els municipis que apostem per la independència demostra que estem guanyant. Plantarem cara i els derrotarem. Que ningú no en tingui cap dubte”.

No hi ha Comentaris

El PP de Barcelona estudia fer fora Pompeu Fabra de la Universitat

El PP està aprofundint la seva campanya en contra de qualsevol símbol de catalanitat de Catalunya: destrucció del model d'escola suprimint-ne la llengua catalana com a vehicular (projecte de llei d'educació del ministre Wert), exigència de banderes espanyoles a poliesportius i tota mena d'equipaments municipals (requeriment de la senyora Llanos de Luna, delegada del Govern a Catalunya a alguns ajuntaments), eliminació d'Antoni Rovira i Virgili del nom de la Universitat (moció del PP votada pel PSC a l'Ajuntament de Tarragona), etc.

Ara, el PP de Barcelona -esperonat per "l'èxit" de la supressió de Rovira i Virgili obtingut a l'Ajuntament de Tarragona- està estudiant fer el mateix amb Pompeu Fabra a l'Ajuntament de Barcelona i eliminar el nom de l'il·lustre lingüista de la Universitat barcelonina que ara el porta, segons que ha pogut saber aquest web de fonts del mateix partit. Fa una setmana, el PP de Tarragona va obtenir el suport del PSC -amb l'entusiasme de l'alcalde socialista Fèlix Ballesteros, al capdavant- i va aconseguir que l'Ajuntament aprovés una moció per tal d'eliminar el nom de l'historiador i polític, Antoni Rovira i Virgili, del nom de la Universitat.

De moment, però, el canvi de nom de la URV no s'ha produït perquè és una qüestió que depèn del Parlament de Catalunya, que és el competent per a crear i anomenar les universitats públiques, com la Rovira i Virgili i la Pompeu Fabra.

Boicot de la commemoració dels 100 anys de les "Normes ortogràfiques"

La iniciativa que estudia el PP arriba, precisament, quan aquest any 2013 es commemoren 100 anys de les "Normes ortogràfiques" que va elaborar Pompeu Fabra i foren aprovades per l'Institut d'Estudis Catalans. Les "Normes ortogràfiques" van suposar una fita clau en el procés de codificació i normalització de la llengua catalana. Amb aquesta iniciativa encara no aprovada, el PP de Barcelona -que segurament no podrà fer prosperar la moció sobre el nom de la Universitat Pompeu Fabra- pretén, almenys, dificultar els projectes de commemoració d'aquesta efèmeride tan rellevant per la llengua pròpia de Catalunya.

De moment, els populars de Barcelona volen sondejar els socialistes barcelonins per a evitar quedar en soledat quan plantegin la proposta al plenari de l'Ajuntament, tal com van fer a Tarragona. A més, aquesta moció i d'altres que estan preparant serien conseqüència de l'anunciat trencament dels acords entre CiU i PP a la diputació de Barcelona. 

La Universitat Pompeu Fabra organitza unes jornades de debat sobre la independència

Curiosament, la iniciativa del PP coincideix amb l'anunci que la Universitat Pompeu Fabra acaba de fer al seu web d'unes jornades de debat sobre la Independència de Catalunya. Aquestes jornades haurien causat malestar al si del PP, que no vol que d'independència ni se'n parli, segons les mateixes fonts. La UPF -segons ha anunciat a la seva pàgina web- "vol contribuir a enriquir el debat públic entorn de la conveniència i la justificació de celebrar una consulta i d'una hipotètica independència de Catalunya, i ho vol fer des del rigor acadèmic i científic, el pluralisme d'opinions i ideologies i l'elaboració i intercanvi d'arguments. Per això que des dels diversos departaments de la Universitat que, pel seu àmbit d'estudi, hi estan directament relacionats (Economia i Empresa, Humanitats, Dret i Ciències Polítiques i Socials), ha organitzat les jornades La independència de Catalunya, a Debat, que transcorreran les tardes dels dies 30 i 31 de gener i 5 i 6 de febrer a l'auditori del campus de la Ciutadella."

Pompeu Fabra i el món universitari

Pompeu Fabra té un fort lligam amb el món universitari, fruit del qual la primera universitat creada per la Generalitat de Catalunya l'any 1990 porta el seu nom. Acabada la dictadura de Primo de Rivera, Pompeu Fabra fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona (1932), després que la dictadura li hagués retirat la càtedra que havia guanyat. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934) durant uns quants mesos, arran dels anomenats Fets d'Octubre . L'any 1945, en ple exili i amb 77 anys, fou nomenat doctor honoris causa  per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

Homenatge a Pompeu Fabra UPF

Informacions relacionades:

No hi ha Comentaris

Carta als bisbes espanyols sobre el “deure moral de preservar la unitat espanyola”. La «solidaritat» (4/5)

A propòsit de la solidaritat, repetiria el mateix que he dit abans a propòsit de la unitat. «La» solidaritat com a síntesi de totes les virtuts no existeix més que en la teoria. El que hi ha són les solidaritats concretes, amb unes condicions bàsiques perquè es puguin considerar mínimament solidaritats i uns condicionants concrets que impedeixen que qualsevol solidaritat concreta pugui ser considerada una solidaritat «ideal».

Hi ha algunes condicions bàsiques perquè una situació social de compartició es pugui considerar solidaritat. Cal, per exemple, que la solidaritat sigui voluntària, que sigui raonable i que sigui transparent. I res d'això no ho trobem en el repartiment econòmic entre les autonomies d'Espanya.

En la proposta de Pacte Fiscal que va aprovar el Parlament català, i que Rajoy va rebutjar, es tenia positivament en compte una quota explícita de solidaritat: proposava, això sí, que aquesta solidaritat es mogués dins d'uns límits democràticament pactats, raonables i transparents. Només així es podria parlar de solidaritat, cosa que no succeeix amb el model actual: tot es concreta en unes aportacions econòmiques no pactades, no raonables i no transparents. I ja se sap que on no hi ha transparència, cadascú pot dir el que li vingui de gust sense que ningú li ho pugui contradir.

Per començar no hi ha transparència. Catalunya és una de les que més aporten, i, no obstant això, als catalans se'ns penja l'estigma d'insolidaris. I un comença ja a estar-ne fart. És cert que el 2008 es van publicar les anomenades «balances fiscals» com un primer intent de transparència, però va ser fàcil trobar excuses per no donar-hi continuïtat. És molt demanar que hi hagi transparència?

Se'm dirà que és una apreciació subjectiva, però els catalans que hem llegit i hem entès mínimament les balances fiscals, les publicades oficialment o no, veiem que -comparativament amb el que és pràctica comuna en altres països- la quota de solidaritat que s'imposa a Catalunya és desproporcionada i es tradueix en índexs creixents de pobresa a Catalunya. A Alemanya la quota màxima de solidaritat entre estats (länder ) és del 4%, mentre que, per a Catalunya, és del 8,7% i per a Balears del 14,2% (dades oficials de 2008)...

És molt demanar que la quota de solidaritat sigui raonable? És raonable que una quota clarament generosa en un inici, es perpetuï de manera indefinida i fomenti societats subsidiades? ¿És raonable que la quota de solidaritat vagi en detriment de qui l'aporta, fins al punt de reduir el seu nivell de vida, o fins al punt d'haver de veure com comunitats subsidiades es permeten «luxes» que les comunitats subsidiadores no es poden permetre? És raonable que no se'n pugui parlar, de tot això, posant els números sobre la taula?

Lliuraments anteriors:

No hi ha Comentaris

No serà fàcil, però “tot” és possible

Aquesta frase, des de la convocatòria de les eleccions, ha estat repetida diversos cops pel nostre president. Podem afirmar sense por a l’error que ho sabem. L’Estat espanyol porta gairebé 300 anys imposant la seva voluntat d’una forma o d’una altra, i això ens determina que res no serà fàcil. Ara bé, per primer cop i per qüestions objectives, la construcció d’una nova Europa i el fet que l’Estat espanyol en formi part, ens garanteix els termes de dret democràtic des de la més estricta racionalitat europea i la impossibilitat de l’ús de mitjans no democràtics per part de l’Estat espanyol. Aquest fet no és menor.

Anem però al “tot és possible”. Per fer-ho possible ens calen eines, i unes poden ser secundaries, però sense les de direcció i implementació, res no serà possible.

La direcció equival al lideratge, que pot ser individual o col·lectiu, i fins i tot pot ser col·legiat. La implementació sempre n’és la part més complexa. Es pot dissenyar un full de ruta on “tot” estigui pautat i previst, però en política el "tot" i l’"ara" poques vegades és compleixen o coincideixen.

Ara bé, tot pot ser fins i tot encara més complicat. El posicionament de les CUP en la votació de la Declaració de Sobirania és un exemple d’enginyeria política. En política tot pot ser tan complex com mantenir una aliança antinatural i la federació de CiU ara comporta una complexitat fora de dubte.

No n'hi ha prou amb el convenciment i la raó, ens cal la potència de la ciutadania, els seus vots i segur que no els tindrem si no existeix claredat i, mentre l’Oriol Junqueras denuncia i defensa la situació sense ambigüitats amb el suport d’ERC, CiU no. De fet, i per ser justos, cal reconèixer que mentre els diputats de la federació s’han comportat, no podem dir el mateix de dirigents d’Unió com el Duran i Lleida o el Sánchez Llibre, que no paren de fer un discurs contrari a la consecució del estat català, un reivindicant la “confederació” amb Espanya i l’altre manifestant que no és independentista.

La dificultat més grossa, paradoxalment, la podem tenir dins de casa. Vénen moments difícils, l’Estat espanyol no ha jugat ni mai jugarà net, ells saben que, sense Catalunya, Espanya deixarà d’existir i també les castes funcionarials de l’Estat i les seves servituds oligarques. Ells volen trencar la federació, nosaltres no, però hem de fer fora com sigui i al preu que sigui el Duran i Lleida. Fer-ho ara tindrà unes conseqüències, no fer-ho, més tard pot ser un veritable desastre per a Convergència i per al país. Aquesta potser serà la decisió més difícil, però per que tot sigui possible, la Direcció ha de decidir.

No hi ha Comentaris

Referèndum el 8 de juny de 2014

Ahir ho va insinuar Junqueras però aquesta hipòtesi ja fa temps que circula: el 8 de juny de 2014 hi ha eleccions europees i per això seria un dia ideal per a fer el referèndum. Un referèndum que Espanya no podria evitar... si el fèiem en forma d'eleccions.

Imaginem-ne els passos. Ara el govern català demanarà permís al govern espanyol per fer el referèndum, un permís que serà denegat. I, després d'aprovar la llei de consultes, aquesta que el parlament ja comença a elaborar, convocarem, sense permís de l'estat, el referèndum. L'estat provarà d'impedir-ho legalment. Imaginem-nos que se'n surt. Tindríem cap més eixida? I tant. Podríem usar una convocatòria que el govern espanyol no puga prohibir en cap cas, unes eleccions.

La convocatòria d'eleccions és una competència exclusiva del president de la Generalitat. L'estat espanyol no pot prohibir-les. De manera que seria una darrera possibilitat perfectament plausible: convocar eleccions amb forma de referèndum.

I com es converteixen unes eleccions en un referèndum? Doncs fent una sola candidatura que agrupe tots els partidaris de la independència. Una candidatura que votar-la equivaldria a votar que sí. Una candidatura que podem suposar de forma raonable que aconseguiria una majoria immensa al parlament i que podria proclamar aleshores la independència, sense esperar res més. 

La data fins i tot podria ser clara. El 8 de juny de 2014 hi haurà eleccions al parlament europeu. El dispositiu electoral, doncs, ja seria preparat i tindríem el ressò internacional assegurat. Faltarien pocs mesos per al referèndum escocès i ja s'hauria esgotat tot el camí legal previ: la llei catalana de consultes ja hauria estat aprovada i l'estat ja hauria perseguit tot allò que fos perseguible. Per què caldria esperar més?

Alguns poden creure que un referèndum d'aquesta mena és poc seriós i seria objecte de mofa a l'estranger. S'equivoquen. No oblidem que la independència no és principalment un acte jurídic, sinó un acte polític. Per a fer-lo com cal jurídicament necessitaríem l'acord d'Espanya. I això és impossible. Per tant, el camí és demostrar al món que Catalunya és un problema polític que cal resoldre. I això únicament passarà una volta proclamada la independència, quan els altres estats es troben obligats a decidir si la reconeixen o no.

I aleshores sí, en la decisió dels altres estats pesarà la manera com s'haja fet el procés i quina representativitat tinga. Podrem, doncs, demostrar que el mètode ha estat impecable en termes democràtics i que si de cas ha estat Espanya que no ha volgut el referèndum. I que la majoria és incontestable. Perquè, en aquesta condicions, fins i tot un referèndum electoral seria suficient per a comptar els vots, saber la representativitat que tenim i posar-la sobre la taula dels països que ens hauran de reconèixer diplomàticament. Que aquesta és la qüestió de debò.

No hi ha Comentaris

Les horroroses xifres de l’atur aguditzen la necessitat de sortir d’Espanya, en pràctica fallida

L'atur creix sense treva i s'acosta ja als 6 milions de persones en el conjunt de l'Estat, segons l'Enquesta de Població Activa, l'EPA. L'any passat, més de 691.000 persones es van sumar a les llistes de l'Inem, amb una xifra total de 5.965.400 parats, és a dir, l'equivalent a una taxa d'atur del 26%. Més de la meitat són parats de llarga durada. Espanya està en una greu situació de fallida i Catalunya també mentre en formi part.

Aquest percentatge és el més alt des del 2001. Si s'analitzen dades més antigues, utilitzant sèries no comparables i fins al 1976, en cap trimestre des de llavors s'ha registrat una taxa d'atur tan elevada com l'actual. L'atur creix, i si no creix encara més és perquè hi ha persones que marxen i d'altres abandonen el mercat laboral amb prejubilacions. Hi ha menys població activa, però tot i això, hi ha més atur. De fet, amb aquestes xifres, Espanya és l'estat de la Unió Europea amb un percentatge d'atur més elevat.

El lema de Reagrupament, Independència, democràcia i treball , està en una situació de màxima vigència amb tres elements indestriables per a la viabilitat de la nostra societat.

El País Basc té molt menys atur gràcies al concert econòmic

Catalunya té una taxa d'atur inferior a l'espanyola, però tot i així molt elevada: frega el 24%, amb un total de 885.100 persones que no troben feina. El 2012, s'hi van afegir 109.000 persones més. Per demarcacions, la que té més atur és Tarragona, amb un 25,6%; la segueix Girona, amb un 24,2%, i Barcelona, amb un 24,1%. La que en té menys és Lleida,amb un 17,8%. La baixada més destacada del nombre de parats es va produir a les Canàries, amb 9.800 persones que van tornar a treballar. Per contra, Catalunya, Madrid i les Balears és on més va augmentar el nombre de persones sense feina. La comunitat autònoma amb les millors xifres és el País Basc, que manté una taxa d'atur inferior al 16%. A l'extrem oposat hi ha Andalusia, amb una taxa del 35%, gairebé el doble. 

Més llars amb tots els membres a l'atur

A banda de l'elevat nombre d'aturats, una altra dada significativa d'aquesta EPA és que hi ha més d'1.800.000 llars a Espanya amb tots els membres a l'atur. El 2012, les famílies en aquesta situació van augmentar d'un 16,4% respecte al 2011. Les llars amb tots els membres treballant es van reduir en més de 511.000 l'any passat i superen els 8.334.000. 

Més llocs de treball destruïts

La recessió fa molt difícil que si una empresa tanca, en torni a obrir una altra. A Catalunya, en l'últim any, s'han destruït cada dia 535 llocs de treball. D'aquests, tres pertanyen al sector privat i un, al públic. De tots els llocs de treball destruïts l'any passat, 2 de cada 3 els ocupaven joves, és a dir, menors de 35 anys.

Els joves, el col·lectiu més castigat

Més de la meitat dels menors de 25 anys que busquen feina estan a l'atur. Si s'amplia aquesta franja fins als 35 anys, el percentatge arriba al 42%, una xifra més baixa, però igualment alarmant. L'accés a una primera feina es fa cada cop més tard.

Atur per sexes, nacionalitat i sectors

La desocupació afecta més les dones que no pas els homes. La taxa d'atur masculina va pujar en 89 centèsimes, fins al 25,6%; la femenina va créixer 1,14 punts, fins al 26,5%. 
L'atur ha pujat entre els estrangers en 39.400 persones, fet que situa la taxa en un 36,5%. Aquesta xifra supera en més d'un 12% la taxa d'atur dels espanyols, tot i que l'any passat es van afegir a les llistes de l'Inem més de 147.000 autòctons. 

No hi ha Comentaris

El govern espanyol ara considera urgent actuar contra la declaració de sobirania del poble català

El govern espanyol té pressa per tenir l'estudi jurídic sobre la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha confirmat en la roda de premsa del Consell de Ministres que l'informe l'han sol·licitat amb caràcter urgent amb l'objectiu d'analitzar l'abast de la resolució per si cal impugnar-la. 

Sáenz de Santamaría ha minimitzat el suport dels parlamentaris catalans a la declaració. Segons Santamaría, "no ha arribat a la majoria excepcional que alguns reclamaven", ja que ha obtingut 85 vots a favor, que no són ni els dos terços necessaris per modificar un Estatut d'Autonomia, és a dir, 90 diputats. La vicepresidenta ha afegit que la declaració no s'ajusta al marc de convivència, afegeix incertesa i no està en la línia europea.

Les declaracions de la vicepresidenta arriben després que el mateix Mariano Rajoy anunciés, des de Xile, la intenció de demanar l'informe jurídic tot i afirmar, al mateix temps, que la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya no serveix "per a res".

No hi ha Comentaris

L’estratègia Zumosol, o com barrejar Hitler amb la Unió Europea

El discurs espanyolista contra la Independència cada cop inisiteix més en el fet que sortir d'Espanya implica sortir de la Unió Europea. Aquest argumentari demostra la feblesa de la causa espanyolista, atès que necessita de la por dels catalans a quedar fora de la Unió per intentar convèncer-los que no donin suport a la Independència. Al marge de la falsedat de l'argument, aquest recurs és un reconeixement que Espanya per ella sola no atrau la immensa majoria dels catalans, i llavors és necessari lligar la Independència amb la pèrdua de la ciutadania europea.

Aquesta estratègia de Primo de Zumosol , no és novedosa. Espanya, ara, la Corona de Castella, en segles anteriors, sempre ha necessitat de Primos de Zumosol per aconseguir els seus objectius respecte a Catalunya. En el segle XVIII va ser el Rei de França i les seves tropes, qui manaven i van portar el pes del setge a Barcelona entre el 1713 i 1714. Sense l'ajuda francesa, els castellans mai haurien pogut derrotar Catalunya. En el segle XX, va ser gràcies al suport de les potències feixistes, liderades per Mussolini i Hitler, que les tropes franquistes van bombardejar i ocupar el país.

Ara en el segle XXI, a manca de dictadors, els espanyols pretenen que sigui la Unió Europea qui els tregui les castanyes del foc, és a dir, que neutralitzi l'embranzida independentista de Catalunya. Són conscients que el projecte espanyol per ell sol està totalment deslegitimat i que no atrau més que aquells que en viuen (èlites financeres, empresarials, mediàtiques, àdhuc eqüestres), i als partidaris del supremacisme ètnico-lingüístic propi del nacionalisme espanyol (si bé aquests últims són quatre gats, com ho demostren les enquestes d'autoidentificació nacional). I per això han de recórrer a la hipotètica pèrdua de la ciutadania europea, que, repeteixo, és una mentida més grossa que una casa de pagès.

En aquest sentit, jo preguntaria als dirigents de la UE si ja són conscients d'aquesta instrumentalització que el govern espanyol fa de la UE en aquest debat? Poden tolerar els dirigents de la UE que un dels seus estats membres difongui mentides i propagui incerteses que poden afectar el clima de confiança en tots els sentits, i doncs amb un impacte en el conjunt de la UE?

I encara més: pot la UE, en tant que guanyadora del Premi Nobel de la Pau, acceptar que se la posi al mateix nivell, o en el mateix rol que en el seu moment van tenir Hitler i Mussolini, o un rei absolutista? Ho pot tolerar això, la UE? No és el moment de parar els peus a aquesta colla de manipuladors que han demostrat en moltes ocasions que no els importa un rave mentir a dins mateix de les institucions europees?

I en aquest sentit, quant trigarà el govern català a exigir a la UE que aturi aquesta situació, amb un pronunciament clar que allò que diu Espanya és una pura especulació, un wishful thinking,  o més aviat el darrer argument desesperat per evitar que una aclaparadora majoria de catalans votin a favor de la Independència,  com indiquen les enquestes, si es garanteix la permanència a la UE? Brussel·les no pot deixar-se manipular per Madrid. I Barcelona, no ha de deixar que Brussel.les resti passiva davant la campanya d'intoxicació informativa i propagandística de Madrid. I ha d'exigir mesures concretes i declaracions contundents al respecte. Ja ho he escrit altres vegades. Deixem de perdre el temps amb debats amb freakies espanyolistes, i centrem els nostres esforços i recursos en implicar la comunitat internacional, i l'europea en particular, en el nostre procés d'independència.

No hi ha Comentaris

Enquesta: “Us satisfà la declaració de sobirania acordada per CiU, Esquerra i ICV?”

La declaració de sobirania del poble català ja ha iniciat el seu camí i ha rebut els vots d'una clara majoria (85 a favor per 41 en contra) al Parlament de Catalunya. Després de llargues negociacions, a més dels seus proposants, va obtenir un suport parcial de la CUP, amb el vot d'un dels seus tres diputats, i la inhibició de 5 diputats socialistes. Us demanem si "Us satisfà la declaració de sobirania acordada per CiU, Esquerra i ICV?"

No hi ha Comentaris

El primer número de ‘La Veu’ de l’any ret homenatge a Moisès Broggi i analitza la situació del país

La desaparició de Moisès Broggi l'últim dia de l'any 2012 centra l'atenció del primer número del butlletí de Reagrupament, que inclou un dossier especial titulat Dr. Moisès Broggi, in memoriam . El dossier conté articles de diversos membres de Reagrupament que l'havien conegut i el visitaven regularment en el tram final de la seva vida: "Moisès Broggi, exemple i mestratge" per Lluís Boet, "Gràcies, doctor Broggi" per Joan Coll i "El trobaré a faltar, Doctor" per Albert Aragonès. Broggi, que conservava una gran lucidesa malgrat la seva avançada edat, com a membre de Reagrupament, seguia l'activitat política i estava al corrent de les activitats de l'associació.

El butlletí també conté un article de portada signat per un altre metge, Joan Carretero. El president de Reagrupament que alerta del perill que el procés que s'ha obert amb la declaració de sobirania -en el moment de redacció encara no havia estat aprovada- no s'assembli massa al de l'Estatut, un cop ha entrat en el joc de les negociacions entre les diverses forces polítiques. Carretero acaba l'article expressant el desig d'equivocar-se en el diagnòstic fet a partir del tortuós inici que ha tingut el procés.

El butlletí inclou també diversos articles d'opinió com "El municipalisme planta cara a Espanya" per Carles Bonaventura, "Afers exteriors, afers estratègics" per Josep Sort; "Contrastos" per Teresa Pelegrí, i "És la classe mitjana qui ho lidera" per Ramona Vergés. Es clou amb una nova ressenya a la secció de "Llibres recomanats" a càrrec de Pere Torra. Aquest cop dedicada a la nova edició, a cura de Narcís Garolera, d'El quadern gris , de Josep Pla; i una nova tira còmica molt evocadora a càrrec de Lluís Boet.

No hi ha Comentaris