Arxiu gener, 2013

Cameron fa campanya a favor de la independència d’Escòcia

L'anunci del referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea fet pel primer ministre brtitànic, David Cameron, comporta l'eliminació d'un dels clàssics arguments -l'amenaça d'expulsió de la UE- que utilitzen els unionistes en contra del procés d'independència d'Escòcia.

Amb el plantejament de Cameron, que proposa el referèndum abans del 2017, resultarà impossible que els contraris a la independència d'Escòcia puguin esgrimir -com han vingut fent fins ara- que una Escòcia independent quedaria fora de la Unió Europea, atès que és possible que hi quedi tot el Regne Unit.

Així mateix, des del punt de vista català, la qüestió també té repercussió. Difícilment els contraris a la independència de Catalunya poden apel·lar a la pertinença o no a una Unió Europea que es troba debilitada i en un procés de replantejament per part d'un dels Estats membres de més pes.

No hi ha Comentaris

La declaració de sobirania obté més del doble de vots a favor que en contra (85 sí; 41 no; 2 abstencions)

La declaració de sobirania del poble català obté més del doble de vots a favor que en contra (85 sí; 41 no; 2 abstencions i 5 diputats socialistes que no han emès cap vot) en la votació que ha tingut lloc aquest dimecres a la cambra de representació del poble de Catalunya.

Malgrat que la declaració de sobirania tan sols és un punt d'inici del procés i ara mateix no canvia la situació del nostre país, al Parlament es palpava la sensació de viure un moment de transcendència històrica. Per això, un cop aprovada s'han sentit crits de Visca Catalunya lliure i s'ha iniciat un llarg i càlid aplaudiment, mentre els diputats del PP han marxat de manera poc respectuosa i sense voler sentir el resultat final de la votació democràtica.

L'actitud incomprensible del líder del PSC, Pere Navarro, que imposat el vot negatiu afegint-se al PP i Ciudadanos, pot haver obert una crisi al seu partit, atès que hi ha hagut 5 diputats que no han emès el vot negatiu, indicat per la direcció socialista.

En aquests moments s'estan fent concentracions davant dels ajuntaments dels diversos municipis de Catalunya, malgrat l'intens fred d'aquesta jornada.

Visca Catalunya sobirana!

No hi ha Comentaris

Dur discurs unionista espanyol de Pere Navarro, que insisteix a confondre sobirania amb independència

El líder del PSC, Pere Navarro, considera que el fet que "el Parlament aprovi la declaració de sobirania és apostar per la independència". D'aquesta manera Navarro, emprèn una deriva unionista espanyola insòlita en el seu partit i cau en el ridícul més clamorós, atès que la sobirania d'una nació no prejutja la forma d'organització aquesta pugui decidir.

Ben al contrari, la sobirania d'un poble és la base per a establir, si així ho acorden les parts, una cessió lliure de la pròpia sobirania en un organisme nou, com pot ser un Estat federal. Navarro ha citat Duran i Lleida, en reclamar començar de zero i, fins i tot, ha arribat a dir que la declaració que aprovarà el Parlament "es carrega la possibilitat que els catalans puguin exercir el seu dret a decidir".
 
La solució a aquest carreró sense sortida, com ha dit el dirigent socialista, passa per consultar els ciutadans en el marc d'un procés negociat i legal, que és impossible en el marc espanyol i ha estat negat tant per PP com el PSOE mateix. 

Navarro ha optat per situar el PSC sense matisos al costat del PP i Ciudadanos, fent un agressiu discurs unionista espanyol, on ha negat la possibilitat que el poble de Catalunya tingui sobirania per decidir democràticament el seu futur.

No hi ha Comentaris

Esperant la declaració…

Uns quants centenars de persones s'han congregat aquest migdia davant del Parlament de Catalunya, desafiant un dia d'hivern molt fred i ventós. Entre els assistents es respirava un ambient d'alegria pel fet que l'òrgan que representa democràticament el poble de Catalunya faci aquest pas imprescindible per iniciar el procés que ha de donar la veu al poble per decidir el seu futur i poder constituir -si així ho vol- un estat independent.

Entre els assistents es comentava -sense gaire sorpresa després que el PSOE hagués anunciat que no ho permetria mai- la decisió del PSC, que ha anunciat el seu primer secretari, d'afegir-se al PP i Ciudadanos  en contra de la possibilitat que el poble es pugui pronunciar lliurement i democràtica.

No hi ha Comentaris

Els darrers dies de la Catalunya autònoma

Inicialment tenia pensat posar un interrogant al títol d’aquest article, però em sembla que no cal. La situació de Catalunya s’encamina cap a dos únics escenaris de futur que anul·len qualsevol opció de les que hom podria considerar intermèdies, si és que algú troba intermedi el fet que Catalunya tingui el mateix estatus polític i jurídic que -dit amb tot el respecte- té La Rioja o la província de Madrid, per exemple. Aquests dos escenaris exclusius són l’emancipació o la submissió; la llibertat o l’esclavatge; la independència o la subordinació. No hi ha res més.

Amb la massiva manifestació de l’11 de setembre, el poble va enterrar la vella política peix-al-covista  de Jordi Pujol que tant enyoren els poders fàctics empresarials, mediàtics, acadèmics i financers amb interessos en l’Espanya vigent. Per més que ho vulgui el senyor Duran o el senyor Navarro, hem dit adéu a aquesta vella política que va donar lloc a la restauració monàrquica, com anomena -amb encert- el professor Xavier Hernàndez, el període postfranquista que ens ha dut fins aquí en el qual encara ens trobem.

El Govern espanyol i les seves institucions afins (monarquia, tribunals de justícia, etc.) han posat rumb cap a l’anul·lació dels instruments de representació i gestió més o menys autònoms que puguin encara estar en mans de la Generalitat de Catalunya. No cal fer-ne una llista gaire exhaustiva: l’escanyament financer, amb sostres de dèficit impossibles que la UE considera injustos i absurds, n’és el més significatiu.

Però el govern espanyol del PP, amb l’anuència -sovint, la complicitat- de l’oposició espanyola (PSOE i IU) i la complicitat dels nostres quintacolumnistes habituals (PSC entre d’altres), no tan sols s’adreça a liquidar la hisenda catalana. També persegueixen l’aniquilació de tot rastre d’una identitat catalana que tingui una mínima orientació nacional (llengua, escola, cultura, etc.). Per això, lluny de dedicar-se a combatre la crisi, es concentren a foragitar la llengua catalana de l’escola, a imposar la presència de la bandera espanyola a qualsevol edifici públic, a prohibir emissions de TV3 on es parla la nostra llengua, etc.

Amics, estem vivint els darrers dies de la Catalunya autònoma, de la mateixa manera que Rovira i Virgili i els seus contemporanis van viure els darrers dies de la Catalunya republicana. A diferència dels anys 30 del segle passat, de nosaltres depèn que la submissió, l’esclavatge i la subordinació siguin vençuts per l’emancipació, la independència i la llibertat.

Nota final: Aquest article és un modest homenatge a Antoni Rovira i Virgili, al qual les seccions de Tarragona del PSOE de Catalunya i el PP volen infligir una nova humiliació a les moltes que aquest destacadíssim intel·lectual i escriptor va haver de patir a la seva vida i encara pateix la seva família. En aquests moments part de la biblioteca i documentació personal de Rovira i Virgili encara es troba a l’inefable arxiu de Salamanca.

No hi ha Comentaris

Reagrupament Gironès convida els seus associats i simpatitzants a concentrar-se davant dels ajuntaments en suport a la Declaració de Sobirania

Reagrupament Gironès considera que la Declaració de Sobirania que aprovarà el Parlament de Catalunya aquest dimecres 23 de gener del 2013 és un pas històric en el procés cap a l’estat propi, ja que definirà la nació catalana com a “subjecte polític i jurídic sobirà”, un punt molt important per al reconeixement internacional del futur Estat català.

En aquest sentit, considerem que aquesta declaració de la cambra catalana ha d’anar acompanyada d’una demostració de suport popular al carrer. En conseqüència, la nostra formació anima els nostres associats i simpatitzants a participar en les concentracions de suport que ha convocat l’Assemblea Nacional Catalana: al Parlament de Catalunya a les 12 del migdia i, especialment, a les que es faran als municipis, entre 7 i 8 de la tarda, al davant dels ajuntaments.

A la ciutat de Girona aquesta concentració es farà a 2/4 de 8 de la tarda i hi serà present el nostre regidor al consistori gironí al grup de la CUP+RCat, Carles Bonaventura.

Així mateix, Reagrupament Gironès encoratja la ciutadania a demostrar el seu suport a la Declaració de Sobirania i al procés independentista penjant senyeres i estelades als balcons de la ciutat. Avui ja n’hi ha milers, però pensem que ara és el moment apropiat perquè se’n pengin encara més per demostrar que el camí cap a l’estat propi és imparable i deixar clar als enemics de la llibertat del nostre poble que no ens podran aturar.

Executiva Comarcal del Gironès de Reagrupament Independentista.

No hi ha Comentaris

Reagrupament se suma a les concentracions a favor de la declaració de sobirania

Aquest dimecres 23 de gener, dia en què el Parlament ha d’aprovar la Declaració de Sobirania, diferents col·lectius, com l'Associació de Municipis per la Independència i l'ANC, han convocat concentracions davant el Parlament i, posteriorment, dels ajuntaments dels municipis del país per expressar el suport al text i a l'inici del procés. 

Reagrupament Independentista manifesta el suport a aquestes accions i convoca els seus associats a sumar-s'hi, tant davant el Parlament de Catalunya, com especialment les previstes davant els ajuntaments de Catalunya.

No hi ha Comentaris

Carta al president

L’estat del benestar és insostenible , ha dit el conseller d’ economia Andreu Mas-Colell, però caldria dir que és insostenible mentre siguem dins Espanya. La situació que s’albira amb els pressupostos de supervivència vol dir patiment, desballestament, misèria. Espanya escanya, i ara ho fa de manera desacomplexada. Escanya econòmica, política, culturalment.

Sovint escolto dir que no m’agradaria estar a la pell  del president; pels pals a les rodes des de dins i des de fora, per la complexitat del procés que la classe mitjana d’aquest país fa pocs anys va decidir engegar; un procés d’alliberament nacional amb un president de la Generalitat que va decidir posar-se al davant, però els ciutadans van votar sobirania amb dos caps visibles; no van tenir prou confiança en unes sigles polítiques que des de fa anys pacten amb Espanya condicions de submissió. I ara tenim un escenari difícil, ambivalent que cal analitzar amb deteniment.

Què tenim: un president afeblit , un Govern en minoria, una crisi financera, un espoli empeltat de crisi, un finançament de partits mancat de transparència, una llei electoral de poca qualitat democràtica, una premsa sovint subordinada, un Parlament amb diputats antidemocràtics que volen impedir el debat sobiranista, una llengua en reculada, atur, empresaris amb idees que no poden reeixir, un sistema públic poc eficient, poc transparent, trens obsolets i trens insostenibles.

També tenim però: un Parlament  amb majoria sobiranista, un pacte de governabilitat, un país que podria ser ric, no només econòmicament, sinó cultural i políticament; una classe mitjana que ha dit prou i no es farà enrere, uns alcaldes i empresaris valents que tributen a la hisenda catalana, ciutadans solidaris amb la nostra pobresa, la nostra misèria, una llengua defensada, uns professionals excel·lents, una societat civil incansable que vol ser lliure d’una vegada i per sempre, que empeny i ho farà fins assolir l’objectiu de la independència, una cultura que es viu amb la consciència de salvaguardar un tresor.

Els polítics han de ser els servidors públics  garants del bé comú. El bé comú vol dir garantir l’educació, la salut, la justícia. Vol dir equitat, llibertat. Molt honorable president, en la teva solitud, sàpigues que abans d’ abocar-nos a la misèria seguint les imposicions espanyoles, podem dir prou. Sempre podrem pagar a la hisenda catalana i fer una declaració unilateral d’independència. I no mirar enrere. Mirarem endavant perquè podem i volem tenir un país nou que era vell.

No hi ha Comentaris

Un full de ruta per a Catalunya

Catalunya ja té un nou govern regional. Com moltes altres administracions d’Europa avui en dia, ho tindrà difícil per donar uns serveis adequats als seus ciutadans mentre procura ajudar a redreçar una economia malmesa. Amb un desavantatge afegit: ha de tractar amb un govern espanyol que no li facilitarà gens cap d’aquestes tasques. Tant se val que Catalunya sigui una societat productiva i un contribuent decisiu a les finances de l’estat. El govern central manté el control de la hisenda pública i reparteix o reté els fons com a mitjà per promoure els seus objectius polítics. I tots els missatges que arriben de Madrid indiquen que té la intenció d’aprofitar al màxim aquesta influència per limitar la llibertat d’acció dels catalans, combinant l’escanyament financer amb atacs implacables a la seva llengua i la seva cultura, incloent el sistema d’ensenyament, en un esforç per esborrar tots els signes de la seva personalitat col·lectiva.

En aquestes circumstàncies, no sorprèn que una majoria significativa de catalans com a mínim dubti de la conveniència de continuar sent una província espanyola. Això va quedar palès als resultats de les eleccions del 25 de novembre, en les quals la promesa central de la coalició guanyadora era convocar un referèndum sobre la independència. A dia d’avui, la idea té el suport de gairebé dos terceres parts del Parlament, confirmant-se així allò que els sondejos d’opinió havien predit: sigui quina sigui la seva decisió final, al voltant del 80 per cent dels catalans estan d’acord que se’ls pregunti en una votació pública sobre l’opció de desvincular-se de l’ens polític al qual ara pertanyen.

Les últimes eleccions van donar algunes claus sobre l’estat d’ànim dels catalans, però per saber exactament quants d’ells han renunciat a Espanya, no hi ha cap altra alternativa si no preguntar-los directament què volen en una votació oficial. Aquesta sembla ser la manera raonable de tirar endavant: és conseqüent amb les opinions expressades per diversos experts internacionals i és també la línia que s’ha adoptat en el procés paral•lel que s’està duent a terme a Escòcia, amb el suport del Parlament del Regne Unit i del seu govern.

A Espanya, en canvi, tothom es nega terminantment a acceptar aquesta possibilitat. En una estranya demostració d’acord, virtualment tots els grups polítics i la majoria de la opinió pública fabricada a Madrid estan units a l’hora de refusar als catalans el seu dret d’opinar sobre la qüestió. Evidentment, el sistema espanyol tem que si es permet que el poble es pronunciï hi ha el perill que triï la separació. Però hi ha una raó més fonamental que va més enllà de la por a perdre. Històricament, i fins al dia d’avui, Espanya sempre s’ha negat a reconèixer que els catalans són un poble amb una identitat nacional pròpia i que, com a tal, són un subjecte de drets col·lectius. Admetre que se’ls pot consultar en un referèndum oficial implicaria el reconeixement d’aquests drets.

Per falta d’un argument millor, enlairen la constitució de 1978 com un escut per rebutjar les reivindicacions dels catalans o com una arma per amenaçar-los en cas que triessin de depassar els seus límits estrets. Malgrat els seus orígens qüestionables sota l’ombra d’una dictadura de quaranta anys, els defensors de la fe espanyola es prenen aquest text com si es tractés de les sagrades escriptures –una vegada li han donat la interpretació que més convé als seus interessos. Aquesta posició irracional no es podrà mantenir gaire temps. El món sap que no hi ha cap llei, per molt enaltida que estigui, que pugui ser invocada per frustrar la voluntat d’un poble. I tothom a Espanya és conscient que a l’Europa d’avui un acte d’expressió democràtica no es pot impedir emprant tecnicismes legals, i encara menys amb l’amenaça o l’ús de la força.

***

A tots els sectors de la societat catalana hi ha un sentiment creixent de cansament amb Espanya. I una clara consciència del fet que, com a part d’Espanya, la seva nació no para d´anar cap avall al mateix temps que es veu privada dels instruments necessaris per aturar i invertir el declivi. Cada vegada més catalans s’adonen que el seu futur com a poble estarà en perill a menys que actuïn decididament com més aviat millor.

La coalició que governa té un mandat inequívoc per fer avançar un procés que podria portar a la separació d’Espanya. Juntament amb altres agrupacions polítiques, ha començat a traçar el full de ruta cap a una major sobirania. Per engegar aquest procés, s’espera que el 23 de gener el Parlament aprovi per una ampla majoria una declaració formal on s’afirmi el dret dels catalans a decidir sobre el seu futur. El següent pas serà començar a definir els detalls d’un pla transparent i inclusiu cap a un referèndum popular sobre la independència.

El govern espanyol faria bé de no interferir en aquest procés si vol salvar les seves credencials com a democràcia. De fet, es difícil veure com li seria possible obstaculitzar o prohibir el referèndum sense recórrer a mètodes inacceptables que perjudicarien moltíssim un Estat que ja està desacreditat per altres raons. Per tant, cal esperar que finalment es vencin tots els obstacles i que el poble tingui la oportunitat de parlar.

Al capdavall, allò que el poble català decideixi d’una manera lliure i responsable hauria de ser respectat per tothom –dins d’Espanya i més enllà. Si una majoria prou clara opta per alguna forma de separació, Espanya hauria de reconèixer honradament el seu fracàs a l’hora d’integrar els catalans dins el seu projecte polític i respondre de bona fe. Així mateix, ho haurien de fer els altres veïns de Catalunya, preparant el terreny perquè el nou país pugui prendre el lloc que li correspon en el marc econòmic i polític del continent i començar a fer la seva contribució al nou projecte europeu.

(Traducció d’Ares Tuset i JCM a partir de l'original en anglès)

No hi ha Comentaris

Referèndum per a l’autodeterminació: legítim i legal

Preguntar al poble català si vol que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, és legítim clarament i legal internacionalment.

La distinció entre “legalitat” i “legitimitat” és una diferencia essencial en democràcia.

El principi de legalitat és un principi conforme al qual tot exercici de poder ha de sostenir-se en normes jurídiques. En canvi, el principi de legitimitat, en política, és la capacitat que permet exercir el poder sense necessitat d’utilitzar la violència i implica, necessàriament, l'existència d'un consens suficient en l'assumpció de l’autoritat perquè sigui acceptada sense violència. Mentre que la legalitat forma part del dret i la seva força és la llei, la legitimitat forma part de l’ordre de la política i de l’ètica pública.
No totes les lleis són legítimes ni tota la legitimitat política està redactada a les lleis.

En democràcia la legitimitat política la generen els ciutadans amb els seus vots i les institucions que, a través de majories, tenen capacitat d’exercir el poder en nom del poble que representen. I en el Parlament de Catalunya hi ha una majoria clara per convocar el referèndum, o fins i tot, per fer una Declaració Unilateral d’Independència, tal i com, tal i com Reagrupament proposem des del 2009.

Amb les lleis espanyoles a la mà, un referèndum per a l’autodeterminació és difícil de considerar-lo legal. Sobretot perquè la legalitat espanyola –més enllà del partit que la governi- està basada en una Constitució pactada per estalinistes i feixistes, i dissenyada només per perpetuar els valors del franquisme i ha engendrat tota una cultura política basada en aquests valors. La prova d’això més flagrant, els catalans la tenim en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 28 de juny de 2010 que va decidir que el sufragi universal del poble català exercit en el segle XXI no val res.

Aquell 28 de juny de 2010, el sufragi universal dels catalans a Espanya va perdre la legalitat, però no pas la legitimitat.

Però si ens volem entestar en perdre el temps per construir una narració sobre la legalitat del referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya, podem acudir als tractats internacionals signats pel Reino de España: el 27 de juliol de 1977 va ratificar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides, que diu exactament això en el seu article 1:

Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.”

I en l’article 2 diu clarament:

“Cada Estat part en el present Pacte es compromet a respectar i assegurar a tots els individus de dins del seu territori i subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en el present Pacte, sense cap mena de distinció com ara raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política, ni de cap altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició social.

Cada Estat part en el present Pacte es compromet a adoptar, segons els seus procediments constitucionals i les disposicions d'aquest Pacte, totes les mesures oportunes per dictar les disposicions legislatives o d'un altre ordre que fossin necessàries per fer efectius els drets reconeguts en aquest Pacte quan encara no quedin garantits per disposicions legislatives o d'un altre ordre.”

El Parlament de Catalunya té legitimitat democràtica per fer un referèndum per a l’autodeterminació a Catalunya i per Catalunya: 71 diputats dels 135 ho duien en el seu programa electoral clarament.

Hi ha unes paraules de Rosa de Luxemburg que m’agraden especialment citar una i altra vegada “L’absència de democràcia condueix a la degeneració política”. I si afegim que el poble és la font de tot poder democràtic. I el poble el 25 N va manifestar clarament la seva voluntat de decidir el futur de la nostra nació desvinculat –o no- d’España. Per tant, el referèndum és legítim, és democràtic, és un acte per fugir de la degeneració política.

No perdem el temps bastint la narració de la legalitat. La legitimitat democràtica del referèndum, no necessita narració.

No hi ha Comentaris