Arxiu febrer, 2013

La Catalunya optimista de Chacón és l’Espanya del PSOE i el PP

L'exministra de Defensa i cap de llista dels socialistes catalans en les últimes eleccions generals, Carme Chacón, no ha participat en la votació en què, per primera vegada a la història, els diputats del PSC al Congrés dels Diputats han votat diferent dels diputats del PSOE, amb qui comparteixen grup a la cambra baixa.

Amb aquesta actuació, Chacón ha decidit enterrar la "Catalunya optimista" amb què havia concorregut a les eleccions espanyoles de la mà de José Luis Rodríguez Zapatero. Chacón ha optat per no prémer cap dels botons de votació, de manera que no ha votat ni amb els socialistes catalans ni amb el PSOE. Els altres 13 diputats del PSC al Congrés han votat a favor.

Aquesta ruptura de la disciplina de vot comportarà una sanció econòmica per als diputats catalans, segons ha anunciat la vicesecretària general del PSOE, Elena Valenciano. El primer secretari dels socialistes catalans, Pere Navarro, ha lamentat la decisió de Chacón i ha dit que l'exministra ha de valorar "si realment pot compartir el que la majoria del partit decideix en els seus òrgans de direcció". El gest del PSC, però, no ha agradat gaire a alguns barons del PSOE, com l'extremeny Guillermo Fernández Vara, i l'exvicepresident Alfonso Guerra fins i tot ha demanat que el partit es presenti a Catalunya amb llistes pròpies. El secretari general, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha volgut rebaixar la tensió i ha dit que, malgrat no compartir-la, troba "coherent" la decisió dels socialistes catalans.

No hi ha Comentaris

Reagrupament planteja que els ciutadans puguin crear comissions d’investigació al Parlament

Ara que s'ha començat a destapar una trama d'espionatge polític a Catalunya i s'ha conegut que l'agència de detectius Método 3 va espiar a tort i a dret, incloent Reagrupament, és pertinent recordar que cal informació sobre la gestió pública, però que aquesta ha d'estar subjecta al control de la societat. Una de les fórmules que proposa Reagrupament, que serveix per a aprofundir en la radicalitat democràtica, consisteix en la creació de comissions ciutadanes d'investigació tramitades directament al Parlament. És una mesura que afavoreix també la connexió entre la ciutadania i el món de la política parlamentària.

8. Control social sobre la gestió pública.

8.1. Comissions ciutadanes d’investigació.
8.2. Comunicació i control de la despesa.
8.3. Supressió de les diputacions.
8.4. El defensor de les persones.

8.1. Comissions ciutadanes d’investigació.

Els ciutadans podran tramitar directament al Parlament la creació d’una comissió d’investigació.
Caldrà presentar un total de signatures equivalent al 1% del total del cens.
Els ciutadans proponents tindran dret a estar representats directament a la comissió amb igualtat de drets que els parlamentaris. Els representants dels ciutadans proponents gaudiran del tractament i l’autoritat parlamentària envers el govern i les administracions.

8.2. Comunicació i control de la despesa.

Cada departament del govern de Catalunya tindrà el deure d’informar de la despesa corrent de departament pel que fa a conceptes directament lligats als càrrecs polítics executius. No se n’exclouran les dietes, telèfon, viatges i despeses generals de representació.
Aquesta despesa estarà actualitzada i disponible pel ciutadà directament a la pàgina web del servei o departament en qüestió i directament lligada a la persona responsable del departament.

8.3. Supressió de les diputacions.

La figura administrativa de les diputacions provincials quedarà eliminada i les seves funcions i responsabilitats seran assumides pel govern de Catalunya.

8.4. El defensor de les persones.

El defensor de les persones vetlla pel respecte dels drets de les persones.
Atendrà les queixes dels qui es troben desemparats davant l’actuació o manca d’actuació de les administracions. Totes les administracions públiques i les empreses de titularitat pública, tenen l’obligació d’atendre i respondre les peticions del defensor de les persones, dins d’un termini no superior a 30 dies naturals.
A fi de garantir la seva independència i capacitació, el Defensor de les persones serà escollit pel Parlament de Catalunya, prèvia proposta dels candidats per part de l’Oficina de la Funció Pública.
Aquest càrrec tindrà una limitació de 5 anys.

No hi ha Comentaris

Presentació d’”El Quixote va esborrar el Quixot” de Lluís Maria Mandado a Girona.

La història l’escriuen els vencedors. Però als catalans, encara no ens han vençut. Lluís Maria Mandado és una bona mostra de què encara quedem molts catalans als quals no només no ens han vençut, sinó que encara estem disposats a plantar cara i a denunciar les falsedats i la manipulació històrica amb la que ens han minat la consciència i orgull nacionals. Si, venim d’un silenci que no és resignat, i estem disposats a cridar en veu alta que ens han amagat la nostra història i que la nostra no és la d’ells. No ens podem permetre acabar com els pobres occitans a França.

Si les teories desenvolupades i presentades per en Mandado a la Casa de Cultura de Girona el passat tretze de febre s’arriben a confirmar, el Quixot es podria convertir en el paradigma de la infàmia i el genocidi cultural comès contra la nació catalana i l’estocada definitiva al decadent imperi en que es va convertir Espanya en el moment en que Castella va passar a formar-ne part i el rei en va decidir traslladar el centre polític en detriment de Catalunya. Segons Mandado, en el moment en que es va produir aquest fet (amb Felip I de Barcelona i Espanya i II de Castella), es va començar a fer servir la censura com a instrument per a fer desaparèixer tota petja de la importància econòmica i cultural que tenia Catalunya i es va començar a inventar un fals gloriós segle d’or de Castella, aleshores un dels regnes més pobres d’Europa. Recordem que la descoberta d’Amèrica va ser una empresa totalment catalana, i no castellana com se’ns ha fet creure.

Les edicions originals dels llibres en català es van fer desaparèixer. Es va obligar a fer tota la nova producció editorial en castellà i a traduir els llibres vells a la llengua de Castella sota el control implacable del Rei i de la Inquisició. En una època en que la immensa majoria de la població era analfabeta i la producció de llibres era escassa, els censors van poder exercir fàcilment la seva tasca. Mandado ens va destacar que ja es va intentar fer passar el “Tirant lo blanc” com a llibre editat originalment en castellà i d’autor anònim en l’edició que es va imprimir a Valladolid el 1511. Afortunadament s’han conservat exemplars de l’edició en català que se’n va fer a València el 1490. Al principat de Catalunya i a la resta de territoris de la confederació catalano-aragonesa, va sorgir un moviment literari de burla i escarni d’aquesta decisió reial on es feia mofa de la pretensió del rei de traslladar-se a Castella i on es feia mofa de la tasca dels censors. I el Quixot seria un d’aquests llibres: es fa escarni d’un cavaller castellà i es fa apologia dels catalans i dels seus llibres.

Una de les teories més importants que Mandado ens presenta en el seu llibre és la de l’acadèmia d’Argamasilla o Amagasilla, nom amb el que l’autor del Quixot (probablement un noble de Xixona anomenat Sirvent) vol ridiculitzar i desemmascarar tota la colla de censors i falsos historiadors al servei del rei Felip I de Barcelona anomenat “Lo Castellà”. El nom d’Amagasilla vindria donat per la teoria d’en Mandado que s’ha falsejat i amagat el fet que la cort reial s’hagués traslladat a València i que la malanomenada Joana la Boja de Castella no estigués tancada a Tordesillas, sinó ben a prop de València, a Silla, a la Horta. A Silla, encara s’hi troba la Torre, una fortificació del segle XII on s’hi guardaven joies i objectes de valor. I al segle setze, per a Carles I, la seva mare Joana I de Castella en tenia molt de valor, ja que ella era la vertadera reina de Castella i ell només n’era el regent, tal com havia passat amb el seu pare Ferran II de Barcelona (dit el Catòlic). Si Joana hagués tingut més fills, aquests podrien haver heredat el regne de Castella i Carles I n’hagués perdut la regència. Declarant-la boja, incapacitada i tancada en una torre, el problema es resolia. Fins que Joana I no va morir el 1555 (no a Tordesillas, sinó a Silla!), Carles I no va ser rei de Castella. És molt fort que l’anomenat rei d’Espanya no fos rei de Castella, un detall que els historiadors castellans eviten esmentar. Abans de morir al monestir de Sant Jeroni de la Murtra a Badalona (i no al de Yuste, com diu la història “oficial” http://www.inh.cat/blog/Carles-V-va-morir-a-Yuste-o-a-Sant-Jeroni-de-la-Murtra-), primer va cedir els seus drets al tron de Castella al seu fill, convertint-se així en Felip II de Castella. No va ser fins més tard que li va cedir els seus drets sobre Espanya, és a dir sobre la Corona d’Aragó, sota el nom de Felip I. Es fa ben palès que Carles I va voler mantenir més temps els títols als quals donava més valor, cedint primer el menys valuós de Castella.

En la primera part del llibre, Mandado ens explica perfectament tot aquest falsejament de la història i el que feia l’”Acadèmia d’Argamasilla”. És paradigmàtic el que ens va comentar a la Casa de Cultura de que els censors, s’atribuïen a ells mateixos moltes de les obres que censuraven i traduïen. Vet a aquí que un d’ells, Lope de Vega, fos “capaç” d’escriure més de dues mil obres.

A la segona part del llibre, Mandado es dedica a examinar minuciosament i a analitzar els noms dels personatges del Quixot, el seu més que probable origen català i el significat ocult amb que Sirvent mirava d’esquivar subversivament l’efecte de la censura per a mantenir el to àcid i crític del llibre contra el rei i contra Castella. Tal i com ens va avançar a Girona, Mandado està actualment treballant en un nou llibre sobre l’”Orland furiós” d’Ariost. Un nou treball que també promet estar ple de troballes sorprenents.

No hi ha Comentaris

Abdicar del dret a decidir

Per què Pere Navarro abdica ara del dret a decidir? Per què el PSC va incorporar aquest dret en el seu programa si creu que no és un dret absolut, sinó sotmès a l'obediència a la Constitució? Per què no va dir clar durant el període electoral que es permetia aquesta giragonsa ideològica per encaixar en el clima que li era convenient per captar escons? Per què el PSC no va aclarir durant la campanya que només defensava el dret a decidir si i només si el govern espanyol o les Corts hi estaven d'acord? Per què si Navarro aquests dies ha reivindicat l'empatia social que l'ha dut a expressar el desig que el rei abdiqui, no va advertir als seus electors, amb el mateix coratge, de la seva abdicació del dret a decidir en les institucions de l'Estat?

No hi ha Comentaris

Per què serem independents?

El catalanisme, és a dir, l'independentisme, viu com aguantant-se la respiració des del 25 de novembre. Com si tot estigués a punt d’ensorrar-se. Va costar Déu i ajuda arribar fins allà i, tanmateix, a estones dóna la sensació que haguéssim perdut, com si l’11 de setembre passat els milers de catalans que col·lapsaven el Passeig de Gràcia estiguessin de compres, enlloc de llançar als quatre vents un crit de llibertat.

A veure si anem escampant les boires mentals. Els catalanistes vam guanyar, som majoria i tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l'ocupem nosaltres. Tota la resta, tota (federalistes, espanyolistes, confederalistes, ciutadanistes i tot el patracol d’istes que formen Catalunya), no ocupen més que l’extrem polític. Molt respectable, perquè molts ens hi hem passat la vida, en els extrems, però mira, què hi farem, les coses canvien. Qui representa el Sr. Josep Piqué? O la Sra. Chacón? O els assenyats i abnegats militants de l’extrem centre acostumats des de la “transició” a renyar a tothom? Doncs avui, al segle XXI, representen tan sols una minoria –exactament com en el segle XX els independentistes representàvem la mateixa minoria-. Ja s’hi acostumaran, és el seu problema. El nostre, en canvi, és acostumar-nos a sentir-nos majoria, guanyadors, líders del país i fundadors d’un nou estat.

Els països canvien. I solen fer-ho de dues maneres: per guerres (i els catalans n’hem perdut unes quantes) o per vots. Normalment, quan a Catalunya se la deixa votar, els catalanistes guanyem. Curiós. Per això, res ni ningú no pot tancar-nos ara la porta a l’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble.

Endavant, sempre endavant. Només podem guanyar: que és això el que vol dir, en definitiva, que Catalunya sigui. El que vulguem els catalans, però que sigui. Catalunya s’abocarà al que ella decideixi, i confio que sigui la decisió de la seva llibertat i deslligar-se d’Espanya. La independència de Catalunya és una temptació massa gran com per a no caure-hi, si qualsevol s’hi encara amb un mínim sentit comú i responsablement.

I aquestes setmanes que ens tornen les boires i les tempestes, avui més que mai, hem de ser conscients que hem fet un pas sense retorn. L’independentisme no és una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. La independència de Catalunya és un manament del poble, expressat democràticament, un objectiu del que en termes managerials en diríem una “missió”. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal.

De fet, insisteixo, tot és conseqüència de la majoria social independentista que hi ha avui al país, que ha comportat també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. I exigir-nos-el diàriament, insistentment, sense defallir.

Per què serem independents? Molt senzill, perquè ja no podem ser una altra cosa. O sigui que endavant, sempre endavant.

No hi ha Comentaris

Enquesta: “Per què creieu que Método 3 va espiar Reagrupament?”

Reagrupament Independentista fou una de les organitzacions objecte d'espionatge, per l'agència Método 3, que en va fer un informe el desembre de 2009, poques setmanes abans que esclatés un episodi conflictiu que pretenia desestabilitzar la direcció de l'organització. Per això us demanem: "Per què creieu que Método 3 va espiar Reagrupament?"

No hi ha Comentaris

“Tenim la raó contra bords i lladres…”

La ciutat on va néixer Salvador Espriu, Santa Coloma de Farners, es bolca en la commemoració del centenari del seu fill predilecte, especialment aquest cap de setmana que fa 28 anys que va morir.

Aquest divendres hi va haver un espectacle a l'auditori musical, "Fes que siguin segurs els ponts del diàleg", a càrrec de Maria Cinta i Jaume Nadal. Aquest dissabte s'ha inaugurat l'Itinerari poètic Salvador Espriu  que recorre diferents indrets de la capital de La Selva, entre els quals destaca la casa natal de l'escriptor, situada al carrer Jacint Verdaguer, 38. A la tarda es presenta l'opuscle sobre Espriu editat per la revista El Procés  i la taula rodona: "La vigència de Salvador Espriu", amb Joan Casas, Margarida Casacuberta i Jordi Galves.

La inauguració de l'itinerari poètic per Santa Coloma de Farners s'ha iniciat amb un parlament de l'alcalde de la ciutat, Antoni Solà, i s'ha fet una ofrena floral als peus de l'escultura de Josep Maria Subirachs dedicada a Espriu. El músic Pere Coma ha interpretat al contrabaix "El cant dels ocells" i la destacada escriptora colomenca, Assumpció Cantalozella, ha recitat el poema "Inici de càntic en el temple". Una de les fites de l'itinerari ha estat a la plaça del Firal, on s'ha llegit el "El meu poble i jo", poema dedicat a Pompeu Fabra, a prop d'un altre monument a l'escriptor colomenc.

Reproduïm també aquest poema:

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra.
Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

B., 9 de febrer de 1968

(Les cançons d'Ariadna )

No hi ha Comentaris

Método 3 va espiar Reagrupament

Reagrupament va ser espiat per l'agència de detectius Método 3, segons una informació que publica El Triangle , que hauria tingut accés a un document en el qual es relacionen 169 investigacions efectuades per aquesta agència.

L'informe sobre Reagrupament consta de 28 pàgines i figura datat el desembre del 2009, si bé se'n desconeix el contingut. Algunes d'aquestes investigacions se suposa que podien estar a la venda o arribar a la premsa i afecten a polítics de diverses formacions, empresaris i, també, a famosos de la premsa del cor.

La relació de dossiers més compromesos elaborats per Método 3 no segueix cap ordre cronològic ni alfabètic. Suposadament ha estat confeccionada per un exempleat de l’agència de detectius, però -segons que ironitza El Triangle - "pels errors ortogràfics i incongruències que conté, la podria haver fet Anacleto agente secreto, el cèlebre personatge de còmic".

No hi ha Comentaris

El millor de tot

La setmana passada va tenir lloc el discurs de l'estat de la Unió del president Obama davant la sessió conjunta del Congrés dels Estats Units. Aquest acte té un propòsit que enllaça amb la millor tradició anglosaxona: passar comptes (accountability  ). La Constitució americana preveu que un cop a l'any el president es dirigeixi al Congrés per explicar què farà al llarg de l'any que comença. I també per donar explicacions sobre el que s'ha fet l'any anterior. Fins fa cent anys, aquestes explicacions es duien a terme mitjançant un informe escrit, però el 1913 el president Woodrow Wilson va instal·lar l'hàbit de fer un discurs. Un discurs de gran contingut polític i d'alta forma protocol·lària, que és analitzat amb especial atenció pels mitjans d'informació. Es tracta de deixar clar el que el president i els seus col·laboradors tenen al cap fer durant els següents dotze mesos. El tema no pot ser tractat a la lleugera.

Del discurs d'enguany se n'han destacat alguns aspectes. L'actuació de l'equip Obama durant els quatre anys vinents serà molt important, ja que no estarà sotmès a la pressió de la reelecció, que demana molt de temps i empeny a un cert populisme. Sobre el discurs, les informacions que ens han arribat han volgut posar l'accent en un fet que no ens impacta: la nova llei d'immigració. Però el més important del discurs d'Obama no ha tingut, a casa nostra, la incidència que mereixia -a desgrat que l'ARA hi dediqués una portada-. Parlo de la possible creació d'una àrea de lliure comerç entre la Unió Europea (UE) i els Estats Units. La notícia no podia ser millor per a tots plegats. Ara ja forma part de l'agenda més immediata de les administracions d'ambdues bandes de l'Atlàntic. Aquesta important operació, que sembla que ara pot avançar, té dos vessants: un de material i immediat, i un de recorregut històric.

Que la lliure circulació de béns i serveis seria de gran benefici mutu és evident. Els europeus ho sabem bé. Qui tingui una mica de memòria podrà recordar el nostre estil de vida i l'aspecte dels nostres supermercats, carrers i llars abans de l'entrada d'Espanya a la, llavors, Comunitat Econòmica Europea (CEE). I de com tornàvem de carregats de determinats productes de França o d'Andorra cada cop que teníem l'oportunitat de viatjar. I no només ha estat important el vessant del consum, sinó tot el que fa referència a regulació, higiene, mètodes, certificacions, etc. Aspectes que han fet que el nostre nivell de vida i els nostres estàndards de qualitat hagin evolucionat notòriament. La unió amb un mercat equivalent a l'altra banda de l'Atlàntic, doncs, ens portaria a uns nivells de competència encara més ambiciosos. I el mateix els succeiria als nord-americans. Es calcula que la implantació d'aquest mercat produiria un creixement immediat conjunt del 0,5% del PIB anual.

Però l'aspecte per a mi més transcendental seria la creació d'un bloc econòmico-polític que defensés els valors de les democràcies de lliure mercat d'Occident. Perquè, per si algú no se n'havia adonat, aquests valors que, en definitiva, són els que millor han fet avançar els estàndards de vida de més milions de persones estan sent posats en qüestió. I no pas internament -només alguns països com Espanya, amb nul·la tradició democràtica i de mercat, gosen posar en dubte la columna vertebral de la nostra civilització-, sinó per l'evolució general del món. Sempre m'ha semblat molt perillós que, en nom del multilateralisme, s'incorporin influències de potències mundials que no han assolit la democràcia. Si el multilateralisme vol dir que ens avenim al fet que una munió de països amb pràctiques dictatorials condicionin els nostres principis, em quedo amb la unilateralitat americana. I és en aquest sentit que, ara més que mai, quan la imparable globalització beneficia tanta i tanta gent malgrat que, a curt termini, ens perjudiqui, ara, dic, és el moment d'establir les bases d'unes estructures que defensin els nostres interessos i principis. I no amb les armes sinó amb el comerç.

Els nord-americans són els descendents desacomplexats dels europeus. Uns europeus que van marxar perquè no estaven disposats a continuar suportant determinats vicis i costums que encarcaraven la vida privada dels ciutadans. La UE és l'evolució intel·ligent d'una Europa que ha decidit, mitjançant el comerç (no ho oblidem mai!), posar fi a segles de disputes internes. Són aquestes tendències a banda i banda de l'Atlàntic les que han de confluir i fer que, finalment, els dos representants d'una mateixa civilització s'organitzin en benefici de tots.

No hi ha Comentaris

“L’aigua, la terra, l’aire, el foc són seus, si s’arrisca d’un cop a ser qui és”

Avui, 22 de febrer d'aquest any 2013 proclamat Any Espriu, fa 28 anys que ens va deixar l'escriptor Salvador Espriu. L'Any Espriu pretén commemorar el centenari del naixement de l'escriptor a la capital de la Selva, Santa Coloma de Farners. 

Fins ara, els actes programats per al centenari d'Espriu han estat força discrets i els pressupostos que s'hi han destinat han estat molt migrats, ateses les restriccions del nostre país. A 28 anys de la mort del nostre escriptor, encara no està enllestida l'edició crítica de la seva obra completa. L'activitat més rellevant del que portem d'any ha estat la publicació de la biografia Espriu Transparent , obra del periodista Agustí Pons. Amb aquest llibre, Pons ha aconseguit fer molt accessible la personalitat de l'home i alhora desvetllar l'interès per la seva obra.

Justament, per a recordar un escriptor no hi ha res millor que acostar-se a la seva obra. Ens sembla oportú homenatjar Espriu tot reproduint el seu cèlebre poema dedicat al doctor Jordi Rubió, Indesinenter , que fou musicat per Raimon. El text presenta una gran actualitat, davant del moment que està vivint Catalunya. Al capdavall, el nostre poble -a qui també podem identificar amb el "vell vençut" de què parla el poema- tan sols podrà aconseguir la seva plenitud, és a dir, la llibertat, si, com en el poema "s'arrisca a ser qui és".

Us aconsellem que aprofiteu l'Any Espriu per llegir o rellegir les obres de Salvador Espriu, ja sigui en prosa, en poesia o teatre, que inclouen textos dels de més qualitat dels que s'han escrit en llengua catalana durant el segle XX.

INDESINENTER

Homenatge al Dr. Jordi Rubió.

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

No hi ha Comentaris