Arxiu febrer, 2013

Navarro (PSC) vol fer abdicar el rei d’Espanya per salvar la monarquia espanyola

El líder dels socialistes catalans, Pere Navarro, ha demanat l'abdicació del rei espanyol per tal que el seu fill Felip passi a exercir el càrrec. Ho ha dit durant un dinar organitzat per la Cambra de Comerç de Barcelona. Aquest relleu "respondria a les necessitats dels nostres temps. En cas contrari, molts ciutadans podrien creure que el que tocaria fer seria canviar el propi sistema monàrquic"

Navarro, que ha sostingut que el relleu s'ha de fer de forma tranquil·la, ha convidat també la monarquia a modernitzar-se i sumar-se a les normes de transparència que reclama la ciutadania. Aquest relleu "respondria a les necessitats dels nostres temps. En cas contrari, molts ciutadans podrien creure que el que tocaria fer seria canviar el propi sistema monàrquic, i penso que no els faltaria raó si no hi ha una reacció a temps", ha dit Navarro. "No ignoro la polèmica que les meves paraules pugui provocar", ha reconegut, "però estic convençut que cap debat pot defugir-se en aquests moments, i tampoc aquest.

Molts periodistes que seguien l'acte també se n'han fet ressò a les xarxes socials. El mateix Pere Navarro ha explicat després, també amb un tuit, la seva demanda. Diu Navarro que Joan Carles va contribuir molt, al seu dia, a la democràcia, però que ara ha arribat l'hora del canvi al capdavant de la monarquia espanyola. "Hem d'afrontar amb urgència la transició del segle XXI, la segona transició al nostre país".

No hi ha Comentaris

Rajoy: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola”

El president espanyol, Mariano Rajoy, torna a brandar la Constitució espanyola per a rebutjar amb contundència la declaració de sobirania aprovada per una majoria molt àmplia del Parlament de Catalunya que ha qualificat de "deslleialtat constitucional". Rajoy també ha citat textualment el text de la norma espanyola en el punt que diu que "la sobirania nacional resideix en el poble espanyol" i que "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola".

Sense referir-se explícitament a Catalunya, encara que tothom ha entès que ho feia així, Rajoy ha explicat que totes les opcions polítiques que es plantegin han de ser legals i que no hi haurà cap acord al marge de la Constitució. En aquest sentit, el president del govern espanyol ha dit que el seu govern garanteix la legalitat constitucional.

No hi ha vida fora de la Constitució espanyola

Rajoy ha destacat que la competència en matèria de referèndums correspon a l'estat. Mariano Rajoy ha apuntat la possibilitat que la Constitució pugui reformar-se, com ja ha passat en altres ocasions.

No hi ha Comentaris

Rajoy: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola”

El president espanyol, Mariano Rajoy, torna a brandar la Constitució espanyola per a rebutjar amb contundència la declaració de sobirania aprovada per una majoria molt àmplia del Parlament de Catalunya que ha qualificat de "deslleialtat constitucional". Rajoy també ha citat textualment el text de la norma espanyola en el punt que diu que "la sobirania nacional resideix en el poble espanyol" i que "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola".

Sense referir-se explícitament a Catalunya, encara que tothom ha entès que ho feia així, Rajoy ha explicat que totes les opcions polítiques que es plantegin han de ser legals i que no hi haurà cap acord al marge de la Constitució. En aquest sentit, el president del govern espanyol ha dit que el seu govern garanteix la legalitat constitucional.

No hi ha vida fora de la Constitució espanyola

Rajoy ha destacat que la competència en matèria de referèndums correspon a l'estat. Mariano Rajoy ha apuntat la possibilitat que la Constitució pugui reformar-se, com ja ha passat en altres ocasions.

No hi ha Comentaris

Aquesta batalla, segur que la perdrem

Si els espanyols i unionistes han aconseguit que ja no parlem de l’espoli que pateix Catalunya, dels incompliments pressupostaris del govern espanyol, de la necessitat de fer el corredor del Mediterrani, imagineu què no faran per avortar aquest o qualsevol procés que ens dugui a la independència.

No cal esmerçar ni un minut més amb allò de, “i tu més”. L’Estat espanyol actual, com a successor continuista del franquisme és la millor escola capaç de produir el volum més important de rapinyaires, corruptes i mentiders d’Europa.
 Què podem esperar d’un polític que menteix i que enxampat amb la seva mentida és incapaç d’assumir responsabilitats. Rajoy n’és un bon exemple, ha incomplert fil per randa el seu contracte programa electoral, i no tan sols no dimiteix, sinó que defensa la seva mentida embolcallat amb la bandera espanyola. Com ell en tenim uns quants.
 Estan creant la il·lusió òptica d’aquell mag que, tot i no veure-hi el truc, ens quedem bocabadats per la seva inspirada solució. El govern del PP, amb el vistiplau del PSOE, està utilitzant tot el seu poder, una part finançat pels catalans, per destruir anímicament i socialment el poble català i qualsevol procés que ens dugui cap a la independència.
 Aquesta batalla no la podem guanyar mai. Si anem de cara, ens escalfaran, si pretenem respostes democràtiques és que som més il·lusos del que ens pensàvem, si pretenem tenir tota la ciutadania a favor ja podem deixar-ho, i si pensem que tot els països del planeta ens faran costat de primeres, ja podem plegar.
 No podem guanyar la batalla i el que és més greu la guerra que va començar al 1714, ara la podríem perdre definitivament.
 Quan un poble està sotmès, quan no pot treballar per la seva plenitud, té tot el dret a lluitar per la seva emancipació. Poder-ho fer democràticament i pacíficament n’és la màxima expressió per demostrar al món que la voluntat és de futur, en cap cas per fer mal a ningú. Dit això i per poder fer democràtiques les voluntats ens calen representants nets, entregats i capaços de renunciar a qualsevol prebenda en favor de la nostra pàtria.
 Ara, l’empastifada de corrupció duta a terme pels espanyols i unionistes, més la nostra, els ha permès que la ciutadania comenci a dubtar de tot i de tothom. Potser, i de no trigar gaire, entre la bona gent, que en tenim, entre els millors intel·lectuals i tècnics, que en tenim, fem una proposta política, nova, sense costos amagats, transversal, i amb l’objectiu, de fer foc nou. Ara i quan tothom està sota sospita, cal fer net perquè ens permeti d’una vegada ser una alternativa imbatible, insubornable i incorruptible.

No hi ha Comentaris

Reagrupament engega una campanya que compara l’excel·lència del Barça amb la precarietat del país

Encara que el dia es presentava rúfol, aquest dissabte, 16 de febrer, al matí Reagrupament ha muntat una carpa a la plaça Catalunya de Barcelona, davant del FNAC. Hem estat uns quants reagrupats repartint des de quarts de deu del matí fins a les dues del migdia més de mil fulletons, en català, anglès i espanyol, i dos-cents globus, que com sempre han entusiasmat a tota la mainada.

La gent que passava s’ha interesat pel fulletó, molt ben fet i dissenyat, on es compara la situació excel·lent del Barça amb la precarietat que estem patint a Catalunya. Després de veure l’èxit que hem tingut avui, repetirem cada dissabte aquesta acció i convidem a tots els associats que hi vulguin participar a apuntar-s'hi per mitjà del correu electrònic august.andreu@reagrupament.cat.

La setmana vinent ja tindrem els fulletons en francès, que molta gent d’aquesta nacionalitat ens ha reclamat. Ara estem en un moment polític on creiem que s’ha de seguir insistint en la necessitat de la llibertat del nostre país, i també, en la necessitat d’internacionalitzar aquest fet, ja que Catalunya necessitarà l’ajuda de països amics per aconseguir el nostre objectiu, l’assoliment de l’Estat propi.

A part d'això, Reagrupament segueix estant viu, i molt viu, i aquests “petits sacrificis” que fem els voluntaris tenen la seva recompensa quan veus la bona rebuda que reps de part de la gent. Voldria agrair la feina dels voluntaris d’avui, la Roser, en Joan Coll, l’Enric Solé, en Josep Lluís González i en David Pérez, coordinador de Les Corts. Us convido a tots els associats a participar, en la mesura que us sigui possible, en aquesta acció. Moltes gràcies.

No hi ha Comentaris

Joan Carles I, encalçat pel cas Undargarín, les abdicacions de Beatriu i Benet XVI i una salut precària

El monarca espanyol, Joan Carles I, es troba encalçat pel cas en què està imputat el seu gendre, Iñaki Undargarín, i per les abdicacions de la reina Beatriu d'Holanda i el papa Benet XVI. A més, cal afegir les seves dubtoses actuacions com la cacera d'elefants a Botswana, l'atac antidemocràtic a la voluntat del poble de Catalunya (al qual acusa de la persecució de "quimeres"), les relacions extraconjugals amb Corina, i encara un estat de salut cada cop més precari que l'obliga a anar a tot arreu amb crosses.

Tot plegat ha fet desembocar el seu regnat en una situació insostenible, que no tan sols l'afecten a ell mateix com a rei d'Espanya, sinó que pot posar en perill la continuïtat de la monarquia. En aquests moments, ja no hi ha gaires dubtes que Joan Carles I haurà de plegar i deixar de fer de cap d'Estat. L'únic dubte és trobar el moment més apropiat.

No hi ha Comentaris

Reagrupament denuncia que la reforma de l’Administració local va en contra de la regeneració democràtica

El president Mas rep Reagrupament Independentista, que li ha lliurat personalment les seves propostes de regeneració democràtica elaborades l’any 2010 contingudes en el document  El nostre futur lliure  

Des del Santuari de la Gleva, tenint ben present el record dels fets que s’hi van produir el febrer de 1714, la Junta Directiva de Reagrupament Independentista manifesta que l’única manera d’avançar cap a la sobirania és aprofundint en les estructures democràtiques i de regeneració política de les quals Reagrupament ha fet bandera, des de ja fa uns quants anys. Conseqüents amb això, representants de la Junta s’han reunit fa uns dies amb el president de la Generalitat, Artur Mas, i li han lliurat les propostes que la nostra associació va redactar l’any 2010 i que es poden consultar en el document publicat al nostre web.

Denunciem que la recent proposta del Govern espanyol de reforma de l’administració local suposa una involució en els drets democràtics dels ciutadans i de la transparència de la gestió municipal. A més, la reforma projectada enforteix el paper discrecional dels partits polítics i concentra la gestió de les competències municipals en les diputacions, organismes que no són de representació directa dels ciutadans, atès que els seus càrrecs i diputats són escollits pels partits polítics. En conseqüència, es preveu que continuïn actuant sense sotmetre’s al control de la ciutadania per mitjà de les eleccions. El projecte presentat pel Govern espanyol aprofundeix en una administració partidista i no transparent. La reforma implica, a més, una vulneració de les competències de Catalunya i és un motiu més per justificar la necessitat d’un estat propi.  

La Gleva1

No hi ha Comentaris

Montoro i Wert imposen al Govern espanyol la línia dura de to neofalangista

El Govern del PP, decidit a aprofitar la seva majoria absoluta i descartant el to moderat amb què s'ha volgut presentar ocasionalment, està emprenent reformes uniformitzadores que exclouen tota diversitat. Per això, ha intensificat l'aplicació d'un programa neofalangista que desplega la doctrina més característica del seu fundador i ideòleg, José Antonio Primo de Rivera. 

El Govern espanyol intensifica el to falangista de les seves reformes per aïllar el procés d'independència de Catalunya

Unitat lingüística, unitat educativa, unitat de mercat, unitat taurina i ara... unitat municipal, per tal d'acomplir l'objectiu de la "unidad de destino en lo universal" i la concepció de l'Espanya eterna. En aquests moments, Wert i Montoro estan aprofitant la feblesa del president Rajoy, esquitxat per l'afer dels papers de Bárcenas, i han esdevingut els dos ministres que lideren el Govern espanyol. Aquesta línia dura -afí a la FAES i a l'expresident José María Aznar- s'està imposant al si del Govern espanyol per sobre del to més moderat amb què s'ha volgut presentar el mateix Rajoy la vicepresidenta Sáenz de Santamaría.

Tant Montoro com Wert tenen projectes en marxa per tal de bandejar cap llengua que no sigui espanyola, obligar a uns continguts homogenis per a l'escola, fixar uns horaris comercials únics a tot l'Estat, escanyar les finances de Catalunya amb un objectiu de dèficit desproporcionat, imposar les curses de braus a tot el territori, etc. i ara ha arribat el torn als ajuntaments. El govern espanyol accelera la centralització i uniformització fent reformes amb l'excusa del combat contra la crisi econòmica, però, sobretot, pretén aturar el procés d'exercici de la sobirania que ha emprès Catalunya.

130215_reforma_local

El govern espanyol posa en marxa la reforma de l'administració local. L'executiu de Mariano Rajoy limitarà els sous dels alcaldes, el nombre d'assessors polítics i les empreses municipals. El projecte de reforma de l'administració local que impulsa el govern preveu que només els alcaldes i els regidors amb dedicació exclusiva tinguin un sou i que els alcaldes de municipis de menys de 1.000 habitants no rebin remuneració per la seva feina.

La reforma de l'administració local, "llei clau" per a la "racionalització" de l'estructura de l'Estat

En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha insistit que l'objectiu de l'avantprojecte de llei és aclarir les competències de cada administració i evitar duplicitats. La vicepresidenta de l'executiu, Soraya Sáenz de Santamaría, l'ha qualificada de "llei clau" per a la racionalització de l'estructura de l'Estat i per a la sostenibilitat dels comptes municipals.

El text aprovat al Consell de Ministres fixa la llista de competències pròpies dels municipis i la desaparició de les anomenades competències impròpies, aquelles de titularitat autonòmica que exerceixen els ajuntaments. A partir d'ara, això només podrà succeir quan aquesta competència vagi acompanyada de finançament suficient i si l'autonomia no la paga a temps, Hisenda li descomptarà els diners de la seva participació als ingressos de l'Estat.

Més competències per a les diputacions provincials i possible desaparició dels consells comarcals

Un altre dels punts de la reforma és la prohibició de la creació de noves empreses públiques municipals, mentre que les que ja existeixen hauran de dissoldre's. Totes les entitats locals i les seves empreses i organismes hauran de complir uns estàndards de qualitat i d'eficiència. A més, les mancomunitats i entitats locals que no retin comptes "hauran de desaparèixer" o cedir les competències a les diputacions.

El sou dels alcaldes de les ciutats de més de 500.000 habitants tindrà com a referència el d'un secretari d'Estat i els pressupostos generals en fixaran el topall màxim i mínim. La llei estatal de comptes públics establirà barems per a les nòmines dels regidors, els treballadors públics de l'administració municipal i els directius de l'àmbit local.

També es limita el salari dels funcionaris municipals, fixat cada any als pressupostos generals de l'Estat, o el retorn d'interventors i secretaris al cos de funcionaris estatals. El nombre d'assessors amb càrrec als ajuntaments passarà a ser 6.489 a tot l'Estat i, als grans municipis, el personal eventual no podrà suposar més del 0,7% del total de la plantilla.

El Consell de Ministres ha donat llum verda aquest divendres a l'avantprojecte de la reforma i ha remès el text al Consell d'Estat, com a pas previ al seu posterior enviament a les Corts Generals.

No hi ha Comentaris

Carta als bisbes espanyols sobre el “deure moral de preservar la unitat espanyola”. La meva pròpia experiència personal (5/5)

En l'última dècada ha anat augmentant progressivament el nombre de ciutadans de Catalunya que s'afirmen sobiranistes i expressen obertament el seu desig -i la seva esperança- de deixar de viure sotmesos a Espanya. Crec que la meva pròpia experiència es fon com una més en aquest creixent col·lectiu estadístic. Per aquest motiu considero important brindar una mostra que es podria repetir fins a la sacietat sense canvis significatius. Hi ha un sentiment general d'agraïment cap als polítics «de Madrid», l'envaniment ens ha obert finalment els ulls fins i tot als políticament reticents: «Es pot enganyar una persona una infinitat de vegades. Es pot enganyar una infinitat de persones un cop. No es pot enganyar una infinitat de persones una infinitat de vegades».

Si en el moment del canvi de segle, algú m'hagués predit que jo acabaria afirmant-me sobiranista, no li hauria fet cap cas i m'hauria posat a riure.

Vaig néixer el 1940, acabada la Guerra Civil. Uns anys més tard vaig saber que el mateix dia en què jo vaig néixer, es publicava un decret (un més) prohibint als mestres l'ensenyament de la meva llengua a l'escola, amb l'amenaça de multes més que respectables per als que fessin servir el català i advertint que «proves prima facie  seran suficients».

La primera informació sobre la repressió contra la meva llengua i la meva cultura em va arribar quan jo devia tenir uns vint anys. Concretament va ser en un període en què, un cop acabats els estudis de filosofia i poc abans d'anar a cursar els meus estudis teològics a Salamanca, vaig viure un parell d'anys fora del seminari. La primera lectura que em va obrir els ulls va ser un dossier presentat davant l'ONU en què s'acusava de genocidi cultural el règim del general Franco: les proves documentals eren aclaparadores. Jo desconeixia tot el que allí es documentava. Aquella lectura, i altres que van seguir, van fer de mi un convençut «catalanista»: em limitava a conrear amb més cura allò que, segons anava veient, altres menyspreaven i conculcaven.

I, tot i això, jo vaig seguir creient en la possibilitat d'una Espanya en la qual poguéssim cabre tots i en què tots ens respectaríem a tots. Mai no he entès com la simple presentació o exposició del que considero la meva pròpia identitat pugui ser interpretada com una agressió pel meu interlocutor. Per part meva, tenia cura d'alimentar el meu esperit i la meva ment amb la lectura d'autors que em permetessin mantenir i avivar les actituds. Concretament, per aquells anys, devorava els llibres i els escrits del malaguanyat historiador Jaume Vicens i Vives, fins al punt que la seva mort prematura (1960) la vaig sentir durant un temps com una orfenesa intel·lectual... Amb ell, jo també creia, il·lusionat, que a Espanya hi cabíem tots, sense que ningú no hagués de renunciar a res. El fet d'haver viscut uns anys al centre per raó dels meus estudis va reafirmar en mi aquesta manera de veure les coses. I amb aquest esperit vaig celebrar el final del franquisme i vaig votar la Constitució ja que creia trobar-hi un camí obert -i per fi legal- per a tot allò que esperava: una Espanya plural i oberta, segura de si mateixa, que ja no interpretés les diferències com amenaces, sinó que les valorés com una riquesa comuna, etc.

Així ho he vingut pensat pràcticament durant tota la meva vida: les diverses contrarietats i contradiccions polítiques amb què hem anat topant al llarg d'aquests anys (23-F, LOFCA, LOAPA...) no passaven de ser peripècies ocasionals que, si bé en dificultaven la marxa, no aconseguien tirar per terra la meva visió primera.

Fins que va arribar la segona legislatura d'Aznar, aquella en què va obtenir una majoria absoluta. Llavors va començar la meva crisi política, perquè vaig començar a veure-hi clar: anava veient, cada dia amb més nitidesa, que aquella Espanya que jo havia imaginat i esperava -«una Espanya no excloent i no assimiladora, despresa per fi de la matriu castellana del passat, una Espanya democràtica, oberta i plural en què tots poguéssim tenir cabuda»- aquella Espanya, la veia cada vegada més allunyada de la realitat. Dia a dia anava creixent en mi el convenciment de sentir-me estafat: a mesura que passaven els dies, anava descobrint que la meva il·lusió d'il·lusionat s'estava mostrant com el que realment era: una il·lusió d'il·lús.

I, no obstant això, avui en dia em sembla incomprensible que aquella crisi no passés en mi de ser una crisi: els dubtes que m'acuitaven anaven sent cada dia més nombrosos i més aguts. Però no els veia encara com una ruptura. Fins que finalment la ruptura va arribar... quan algú em va fer caure la bena dels ulls. I aquest «algú» va ser, ni més ni menys que el Tribunal Constitucional. Des de llavors, li estic summament agraït per haver-me parlat clar d'una vegada. Jo, personalment, vaig interpretar així la seva sentència sobre l'Estatut de Catalunya: «Perdeu tota esperança els que n'esperàveu una altra cosa. Espanya és el que nosaltres decidim. No pas el que vosaltres voleu. Vosaltres limiteu-vos a pagar els impostos. I no hi ha res més. Ara, no ens vingueu amb romanços, que arribaríem tard als toros».

Més clar, aigua! Nosaltres, els catalans, no teníem res a dir, res a aportar i res a fer-hi: si una afirmació de Catalunya s'interpretava com un atac a Espanya, alguna cosa estava fallant. Vaig sentir que el Tribunal Constitucional -jutge i part en la causa- m'excloïa d'una Espanya en la qual durant tants anys havia cregut... M'havia imaginat una Espanya més àmplia, més lliure i més moderna, però veia que els seus horitzons seguien tan petits, limitats i vils com en el passat. I amb la mateixa actitud de qui: «menysprea el que ignora» i «fa servir el cap només per envestir», que ja Machado havia denunciat en el passat.

Els representants espanyols, polítics i eclesiàstics s'omplen la boca parlant de diàleg. Però mai no han fet un pas per propiciar-lo. Davant les queixes tradicionals d'un poble que tradicionalment se sent mal tractat, no han sabut donar una altra resposta que la tradicional i insistent cantarella del «victimisme» o «ploramiques»...

No voldria acabar aquesta fraterna confessió sense tornar a insistir en el capítol dels agraïments cap a aquelles persones, grups o entitats que o bé ens han obert els ulls davant la realitat política o bé ens estan confirmant en la bondat de la decisió presa. En aquest capítol ocupa un lloc assenyalat la Conferència Episcopal Espanyola. Els seus escrits cantant les excel·lències de l'Espanya única, unida i oficial han fet efecte, certament... tot i que potser no el que esperaven els signants dels successius documents. Els impulsors de la causa sobiranista els estan summament agraïts per la seva aportació. Jo, personalment, hauria esperat de vostès i els hauria agraït alguna cosa diferent: hauria desitjat que la doctrina que pretenien impartir hagués estat una mica més eclesial i una mica menys espanyola, o que en comptes de citar només (i encara de forma fragmentària i fora de context) unes paraules del Papa Joan Pau II als bisbes italians a propòsit del separatisme (es veu sense cap mena de dubte que és l'única citació que tenen), haguessin citat, per exemple, el discurs del mateix Papa davant les Nacions Unides, o l'encíclica Mater et magistra , o el Compendi de Doctrina social de l'Esglési a, que per a altres temes no els cau de les mans. Hi haurien trobat la doctrina sobre el dret dels pobles, sobre les minories culturals, sobre l'exercici de dret d'autodeterminació... La veritat, fa la sensació que estan una mica perplexos en aquest camp del magisteri. En cas de necessitat, no ho dubtin: tenim per aquí bons especialistes en el tema que els podrien proposar centenars de textos de magisteri que ensenyen una doctrina molt diferent de la que vostès pretenen ensenyar.

En fi, i per acabar, confesso que globalment m'omple de tristesa la situació present. No hauria volgut arribar-hi mai. Però, ara per ara no se'ns ofereix cap alternativa raonable: l'única que se'ns ofereix -discursos a part- és aquesta: o renuncieu a la vostra identitat catalana, i llavors sereu uns espanyols més, o bé us entesteu a mantenir la vostra cultura, la vostra llengua, la vostra història i la vostra identitat i llavors sereu de per vida "espanyols de segona". Té cap sentit que Catalunya aporti al conjunt d'Espanya el 19,6% de la riquesa global, i que no pugui aspirar a tenir la més mínima quota de decisió política en el conjunt?

Així ho sento i així ho expresso. Sense acritud. Sense ressentiment i sense animadversió envers ningú. Tampoc envers vosaltres, senyors bisbes. Però sí amb aquesta ombra de tristesa de qui creu que les coses haurien pogut ser diferents, si s'haguessin propiciat camins de diàleg i de respecte a la pluralitat...

I per acabar, demano al Senyor, Pare de misericòrdia, que vessi sobre tots nosaltres el seu Esperit, perquè «la nostra Església sigui, enmig del nostre món dividit per les guerres i discòrdies, instrument d'unitat, de concòrdia i de pau».

Els he exposat moltes discrepàncies però els asseguro que aquestes discrepàncies no són suficients per trencar per la meva part la comunió eclesial amb que, malgrat tot i per damunt de tot, ens manté units l'Esperit de Jesús, el Senyor.

Atentament, en el Senyor.

Pere Codina Mas,
sacerdot claretià.

Lliuraments anteriors:

No hi ha Comentaris

Quan el poble crida, el món l’escolta

Quan l’onze de setembre del 2012, Diada de Catalunya, milers de persones van omplir els carrers de Barcelona i, amb el crit de ‘INDEPENDÈNCIA’, van despertar tot el país, amb forta ressonància per tot el món, es va fer palesa la determinació d’un poble després de molts anys de silenci plens de frustració.

L’intel·lectual alemany en Walter Benjamin parlava de l’àngel de la història que, segons ell, té els ulls fixats en unes imatges del passat de les que no se'n sap desprendre mentre bufa un vent fort del paradís que li fa bategar les ales empenyent-lo cap el futur. Les ales d’aquest àngel a Catalunya van començar a bategar amb el gran crit d’independència; no obstant això, la mirada encara segueix massa dirigida cap a una Espanya que s’està desintegrant per moments. Fem el favor de no desviar l’atenció cap als afers de corrupció i pràctiques poc democràtiques d’una Espanya que s’està desmoronant, i dirigim la mirada i les forces únicament cap a Europa.

Des de fora el que veiem és que, a casa nostra, entre pacte i pacte es produeix un silenci sepulcral només trencat de tant en tant per les batalletes polítiques que es desmarquen del debat principal i que desesperen el poble. En un clima social de frustració i impotència degut als escàndols continus de corrupció, Rajoy se'n va a parlar amb Angela Merkel, o més aviat amb el seu intèrpret, mentre els nostres polítics s’entesten a opinar sobre si Rajoy és un ‘bon home’ o no. Aquest tipus de debats no beneficien gens el nostre procés.

El debat per Catalunya ha d’estar liderat per individus que, tal com va dir Batista i Roca, siguin ‘capacos de complir els seus deures en tots els moments i totes les circunstancies’, i cal enfocar-lo cap a Europa. La Unió Europea viu un dels moments més baixos de la seva història i en aquests moments necessita països que puguin aportar compromís moral i democràtic, i un pes financer, com el nostre, tal com va pronosticar el filòsof alemany Jurgen Habermas. Habermas va referir-se a l'Europa de la nostra generació com un sistema amb manca total d’ambició moral on s’han ignorat les crisis d'identitat i injustícies polítiques i socials dins els països membres.

Tenim tots la responsabilitat de crear un clima adient i una base sòlida per a la propera generació. Per arribar a formar part de l’Europa del futur s’han de polir moltes pràctiques que s’han anat fent ‘a l'espanyola’, com per exemple la incongruència i el cinisme dels polítics. Aquesta política no és la correcta si volem fer-nos lloc a Europa. Per desgràcia, aquesta manera de fer les coses ‘a l'espanyola’ també s’ha infiltrat a totes i cada una de les capes de la societat catalana i es manifesta, principalment, amb la inèrcia i deixament social que cal superar si volem ser capacos d’acoplar-nos al marc europeu. Capes de la societat com, per exemple, el sistema educatiu on estructures arcaiques i antidemocràtiques encara perduren, com és la falta de jerarquia democràtica inexistent dins les escoles que permeti el diàleg i transparència professional.

Lluís Bordas al programa ‘Singulars’ es va referir als aspectes que cal canviar per millorar la nostra imatge a l’exterior i guanyar-nos el respecte d’Europa, formes de comportar-nos que es veuen amb més claredat quan es porta temps vivint a l’estranger, com ell. No obstant això, tot això és possible només amb la premisa que, tal com va dir Batista i Roca, ‘els homes no poden ser si no són lliures’.

La força popular demostrada arran de la Diada és poderosa i ha donat forces també a gent que ha pres la paella pel mànec, com alguns alcaldes de pobles, i han decidit prendre mesures que obliguen el govern de tirar endavant amb el procés de sobirania. Per molt que el Govern espanyol posi traves a la Declaració de Sobirania, aprovada legítimament pel Parlament català, nosaltres tenim la clau cap a la nostra llibertat, incloent-hi la possibilitat d’una declaració unilateral d'independència, instrument molt més democràtic que la propia constitució espanyola i les seves referències a l’exèrcit com a garantia de la ‘unidad nacional’.

Quan el poble crida, el món l’escolta. Continuem fent crits, que ens sentin a tot arreu!

No hi ha Comentaris