Arxiu febrer, 2013

Enquesta: “Creieu que els partits polítics emprendran mesures de regeneració democràtica?”

L'afer del "Nicaraguagate", en què el PSC hauria espiat el cèlebre dinar del Restaurant la Camarga, ha revelat l'existència d'una àmplia xarxa d'escoltes, gravacions secretes i informes que va elaborar més de 500 dossiers sobre dirigents de partits catalans com a protagonistes, però també del PP i el PSOE, empresaris, personalitats i destacats membres de la societat civil. Segons La Vanguardia , la llista de noms és llarga i delicada. Els informes van ser encarregats i pagats per diverses formacions polítiques a l'agència de detectius Método 3 i possiblement a altres firmes del sector. Per això us demanen si "Creieu que els partits polítics emprendran mesures de regeneració democràtica?"

No hi ha Comentaris

Carta d’un català al Secretari d’Estat, John Kerry

Reprodueixo la traducció de l'anglès de la carta enviada per un català al nou Secretari d’Estat, John F. Kerry, felicitant-lo pel seu nomenament per part del president Barack Obama.
 
Benvolgut Secretari d’Estat,

Primerament us volia felicitar pel vostre recent nomenament i pel vostre coratge d’haver acceptat aquesta alta responsabilitat que Thomas Jefferson va exercir per primer cop a la història del vostre gran país d’ençà que va conquerir la llibertat.
 
Crec que el president Obama ha encertat plenament nomenant-vos, com a persona amb una dilatada experiència, adquirida sobretot en 28 anys al Senat; com va encertar també amb el nomenament de la vostra antecessora immediata, la senyora Hillary Clinton, que us ha deixat el llistó molt alt en el desenvolupament de la díficil tasca de la màxima representació exterior dels Estats Units.
 
En contra del que diuen males llengües, vós no sou ni un buròcrata de Washington ni el candidat a president que va fracassar contra George W. Bush, sinó l’home experimentat, amb vocació de servei públic, que va convertir la seva experiència d’haver trepitjat tots els estats durant la dura campanya electoral en un preciós llibre dedicat al medi ambient. Aquest llibre, This Moment on Earth , escrit a quatre mans amb la vostra esposa, Teresa Heinz Kerry, és una obra plena d’un rar sentit comú en un polític destacat. Hi dieu: “la justícia ambiental es fonamenta sobre la simple expectativa dels ciutadans americans que el govern lluitarà i no tolerarà el dany físic [que és com vós concebeu el dany al medi ambient al llibre], tenint ben present que aquesta lluita no implica pas una expansió del govern, ni una intrusió del govern en els assumptes privats, sinó una reivindicació de la confiança pública en el govern democràtic mateix” [1]. Em vénen ganes de regalar-lo a alguns ecologistes de pa sucat amb oli del meu país.

Permeteu-me que us expressi també la meva satisfacció específicament com a català per diversos motius. En primer lloc, celebro que en el vostre brillant discurs de la solemne cerimònia de jurament del passat dijous, 6 de febrer, a la sala Benjamin Franklin -un nom que sona a llum i a democràcia-, afirméssiu el vostre compromís amb la democràcia arreu del món. Em va agradar molt l'instant en què, tot invocant els grans estadistes que van fundar el vostre país, vau afirmar que ells “no sabien si el seu experiment tindria èxit, però eren la classe de persones que prenen riscos. I en última instància, la seva creativitat i el seu coratge, la seva persistència han deixat el món molt diferent i molt millor de com el van trobar. Aquesta és la feina que continuem aquí avui, per mantenir la promesa de la nostra democràcia per a la pròxima generació i per a tothom, a qualsevol racó del món, des de la Plaça Tahrir a Sudan del Sud, on la gent aspira a ser el que nosaltres som, és a dir, a ser lliures i poder donar forma al seu propi futur”.
 
Belles paraules, secretari Kerry, que no us imagineu com sonen de bé i com en són de compartides per un català d’aquest tros de la vella i arnada Europa. Magnífica síntesi de l’anhel dels catalans: “Ser lliures i poder decidir el nostre futur.” Fem nostre el vostre programa. Tan senzill com això.
 
Sentit comú, el common sense  que reivindicava el vostre compatriota, Thomas Payne, just abans d’esdevenir els EUA un país lliure, i democràcia, sobretot, democràcia. Això tan bàsic i -per desgràcia- tan escàs al món és el que volem la immensa majoria dels catalans. No és el moment ara de demanar-vos res, però sí que aviat esperem comptar amb el vostre ajut i el del gran poble que representeu per a fer complir aquests principis de la justícia universal i els drets humans, que inclouen els drets dels pobles. Modestament, en nom del meu poble, us en dono les gràcies per endavant.
 
Atentament,

PT, un català
 

[1] John Kerry & Teresa Heinz Kerry. This Moment on Earth: Today's New Environmentalists and Their Vision for the Future , New York: PublicAffairs, 2007.

No hi ha Comentaris

La revocació del mandat

La crisi econòmica ha posat en evidència la manca de transparència de la democràcia real de l’Estat espanyol, alhora que han sortit un ingent nombre de casos de corrupció duta a terme per persones que havien estat elegides per a representar el poble. Atès que el procés sobiranista de Catalunya és inqüestionable i que ens trobem a les portes d’un esdeveniment històric de primer ordre com serà la creació de l’Estat català, crec que paga la pena d’estudiar possibles mitjans dissuasius i coercitius de la mala acció política que hi ha en el món. En alguns estats del continent americà existeix un recurs democràtic per al control de l’acció política de les persones elegides pel poble per a representar-les, anomenat “la revocació del mandat”, “referèndum revocatori” o “plebiscit revocatori”, que és un instrument a l’abast dels ciutadans per destituir un càrrec electe abans que acabi el seu mandat pel qual va ser elegit democràticament. És un procediment pel qual la destitució d’una persona que exerceix la política es pot realitzar des d’on rau la sobirania en qualsevol estat de dret, democràtic i social: des del poble. Per sufragi, a les urnes, els ciutadans decideixen si pot seguir o no exercint el càrrec en el qual els representa. Aquest recurs no té res a veure amb altres procediments per destituir un càrrec polític que no són a l’abast dels electors, com per exemple “l’impeachment”, mitjançant el qual es pot arribar a destituir un càrrec públic. El cas més famós és el de Richard Nixon, que va renunciar a la presidència d’EUA per tal que no tirés endavant el seu impeachment pel cas Watergate. La "revocació de mandat" tampoc no té res a veure amb la “moció de censura” que es pot dur a terme en l’Estat espanyol i en la qual no participen directament els ciutadans, dipositaris de la sobirania.

La “revocació del mandat” té una característica important que la fa única i especialment important en els temps que estem vivint: la democràcia directa. Són els mateixos ciutadans que van elegir una  persona per representar-los els quals poden destituir-lo si la seva acció ha estat incorrecte. No hi ha jutges ni processos judicials per enmig. Hi ha algú que no ha exercit la representació del poble de la manera que es va comprometre. Per exemple el no compliment del programa electoral. Tot i que depèn de cada legislació específica, el procediment és molt simple. En primer lloc el ciutadà o grup de ciutadans notifiquen formalment a l’autoritat que pertoqui la intenció d’iniciar un procediment revocatori de mandat a una persona en concret explicant-ne els motius. L’autoritat que rep la sol·licitud té un breu termini per a comunicar-ho a la persona que pot ser revocada per tal que pugui explicar els motius pels quals aquesta persona creu que no ha de tirar endavant la revocació del càrrec que ocupa. I amb aquests dos documents, el ciutadà o grup de ciutadans que ha interposat el procediment revocatori, inicia la recollida de signatures per tirar-la endavant en un termini determinat. Una vegada recollides les signatures es fa la convocatòria de la votació de la revocació de mandat. Fins i tot pot haver campanya informativa per part de les institucions enviant a casa dels votants un document amb els arguments adduïts per ambdues parts. Aquest recurs està contemplat en diversos estats dels Estats Units d’Amèrica com Washington, Califòrnia, Wisconsin, Oregon, Luisiana, Arizona, etc. i estats com Brasil, Xile, Argentina, Nicaragua, Equador, Bolívia, entre d’altres. L’abast d’aquesta mesura no és igual a tot arreu. La ciutadania pot sotmetre a revocació de mandat representants a nivell estatal i/o també al nivell municipal: alcaldes i regidors. I en alguns casos pot haver-hi una limitació temporal, és a dir, no es pot exercir ni en els primers ni darrers mesos de mandat i també es poden limitar el nombre de revocacions de mandat a les quals es pot sotmetre un representant del poble durant una mateixa legislatura. Jo no imagino en cap cas que aquesta institució democràtica pugui implantar-se a l’Estat espanyol. Però crec que el moment òptim per incloure aquesta possibilitat de participació ciutadana pot ser just en el moment de la creació d’un Estat nou. Ho esmento per si es pot considerar oportú de contemplar-la en el futur Estat català.

No hi ha Comentaris

Es destapa el “Nicaraguagate”

El diputat del PSC al Congrés i exsecretari d'organització del partit, José Zaragoza, ha admès que el PSC ha tingut relacions contractuals amb empreses de seguretat que formen part del "mateix grup" de Método3, però mai per portar a terme activitats il·legals com escoltes. L'afer ha obert el cas "Nicaraguagate" per les similituds amb el cèlebre cas Watergate d'espionatge, que va acabar fent dimitir el president dels EUA, Richard Nixon.

En roda de premsa des de la seu del partit, Zaragoza sí que ha negat aquest dimecres que el partit hagi contractat l'empresa Método3 i ha anunciat que es querellarà per les informacions que l'acusen d'espionatge el PP per defensar el seu "dret a l'honor", tot i que no ha precisat contra qui presentarà la querella.

Ha argumentat que ha trigat 48 hores a donar explicacions per prudència, però ha advertit que, una vegada ha pogut analitzar amb profunditat la situació, ara explorarà totes les vies jurídiques possibles amb els seus advocats perquè "surti tota la veritat".

Zaragoza ha explicat que el partit va signar quatre contractes amb les empreses de seguretat del mateix grup que Método3: tres el 2009 i un per un treball "molt puntual" el 2011, desvinculant-se així de l'episodi de les presumptes escoltes a Camacho, que va ser el 2010.

Tots aquests encàrrecs, segons el diputat socialista, estaven relacionats amb la seguretat de la seu i, entre ells, van figurar "escombrats" de seguretat per buscar si hi havia escoltes a la seu del PSC, que mai es van trobar, segons ha detallat. Sobre l'episodi dels escombrats per descobrir si havia escoltes a la seu, ha detallat que ha estat una petició que va partir des de dins del PSC, però que mai no es va trobar res, i ha ironitzat: "Eren més aviat paranoics".

Ha justificat que el PSC es va posar en contacte amb empreses de seguretat perquè així l'hi "van aconsellar"; ha assegurat que els partits treballen habitualment amb aquest tipus de companyies, i ha recordat que fins i tot reben subvencions per garantir la seva seguretat.

Sense informació sobre Pujol

Ha assegurat que mai no ha tingut informació sobre presumptes activitats il·legals de la família Pujol, cosa que demostra que no va escoltar la conversa entre Camacho i l'exparella del fill de Jordi Pujol: "Estic perplex. No ens hem guardat una informació sobre la família Pujol durant dos anys".

"És una història absurda, rocambolesca i delirant", ha sentenciat sobre les escoltes que se li atribueixen, i s'ha negat a especular si darrere de les informacions hi ha un campanya de desprestigi cap a ell i el seu partit.

"Un tema com aquest és decebedor per als ciutadans. Dono explicacions per deixar les coses al seu lloc. No és cert el publicat", ha sentenciat Zaragoza, que no ha precisat contra quins mitjans en concret presentarà les querelles.

La versió de Zaragoza coincideix amb el líder del partit, Pere Navarro, que també aquest dimecres ha negat contractes amb Método3, i ha insistit que el seu partit no ha actuat mai de manera il·legal posant una escolta al PP.

No hi ha Comentaris

Espanya salta a l’arena per a protegir les curses de braus (article del ‘Financial Times’)

S'espera que el Parlament d'Espanya declararà les curses de braus un passatemps protegit com a patrimoni cultural nacional aquest dimarts, cosa que farà créixer les tensions amb Catalunya, on aquest esport està prohibit i s'han plantejat interrogants sobre les subvencions comunitàries als ramaders de toros del país amb dificultats.

El Partit Popular de centre dreta, que ara governa, insta els diputats a donar suport a la mesura, que podria servir de base legal per anul·lar les prohibicions existents sobre les curses de braus a Catalunya i les Illes Canàries.

Catalunya -la rica regió del nord que farà un referèndum sobre la independència el proper any- va acollir la seva última cursa de braus a finals de 2011 després que el parlament de la regió va votar a favor de prohibir l'esport. Les Illes Canàries va prohibir les corridas  de braus el 1991.

Abans de la votació, el partit nacionalista català d'esquerres, Esquerra Republicana (ERC), que va obtenir el segon lloc en les eleccions regionals de l'any passat, ha criticat el que -segons afirma- són subvencions públiques de la UE i d'Espanya per a la cria de bous, i per mantenir les places de toros a tot Espanya.

"És absolutament clar que el govern vol protegir el finançament de les curses de toros a tot Espanya, i anul·lar qualsevol legislació que ho bloquegi a Catalunya i a les Illes Canàries", va dir Alfred Bosch, el portaveu d'ERC, que s'oposa al projecte de llei.

Actualment els ramaders espanyols que usen les seves terres per conrear toros de lídia reben subsidis de la UE per mitjà de la Política Agrícola Comuna, criticada pels polítics nacionalistes catalans com a finançament públic d'un esport que argumenten que és cruel amb els animals.

La decisió del govern de reforçar la posició de les curses de braus arriba quan la indústria de cria de toros d'Espanya ha estat objecte d'una forta pressió econòmica com a resultat de la reducció de la despesa pública, cosa que ha obligat els ajuntaments i els consells a retallar els festivals de curses de braus. Els lobbies  taurins argumenten que els subsidis són crucials per mantenir l'esport econòmicament viable.

Un informe elaborat per ERC sobre el finançament públic de les curses de braus a Espanya estima que prop de 130 milions d'euros dels fons europeus van a parar cada any als ramaders que crien aquests bous.

Una portaveu de la Comissió Europea ha explicat que els pagaments estaven "desconnectats" de la producció dels ramaders, és a dir, que no hi hauria subvencions directes a les curses de braus que es paguessin amb fons europeus.

Al desembre, un membre danès del Parlament Europeu va demanar a la Comissió sobre si els pagaments de subsidis per a ajudar les curses de braus per mitjà del suport a l'agricultura o per mitjà de la renovació de les places de toros estaven en contra de les lleis comunitàries que protegeixen els drets dels animals.

Diversos líders del Partit Popular han declarat sovint el seu suport al dret a fer curses de braus a tot Espanya, i el president del govern, Mariano Rajoy, i el ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, han expressat la seva oposició a la prohibició.

La moció per declarar les curses de braus com a patrimoni nacional protegit -Bé d'Interès Cultural-  va arribar al Parlament d'Espanya després que la Federació de Tauromàquia Catalana aplegués més de 500.000 signatures a tot el país.

El president de la comissió parlamentària de cultura, Juan Manuel Albendea, representant del Partit Popular, va dir aquest mes que esperava que la moció permetria que les curses de braus tornessin a Catalunya.

No hi ha Comentaris

Wert considera el sistema educatiu un mitjà de transmissió d’orgull patriòtic

El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, ha defensat la intervenció que va fer al Congrés dels Diputats, assegurant que l'interès del seu departament era "espanyolitzar els alumnes catalans". I bàsicament ho ha fet segons la seva concepció de l'educació com a mitjà per transmetre i difondre l'orgull patriòtic. Wert ha tornat a explicar les seves paraules. "Volia dir simplement que un estudiant català no rebés del sistema educatiu estímuls que li impedissin sentir-se tan orgullós de ser català com de ser espanyol. I això ho vaig dir llavors i ho dic ara. I si això em converteix en el 'pim pam pum' de l'independentisme, doncs què hi farem". La polèmica "està basada en una deliberada tergiversació".

Sobre els xiulets a l'himne espanyol i al rei diumenge a la final de la Copa de bàsquet, el ministre no és partidari de mesures repressives, però sí de fer "un enorme esforç pedagògic" per evitar una situació indesitjable. El sistema educatiu "té molt a dir" sobre el "respecte" als símbols nacionals. "No ens hem d'acostumar a situacions tan vergonyoses, però crec que no hem de detenir-nos en això, sinó en la seva gènesi. Alguna cosa hem d'estar fent malament quan en un pavelló de 15.000  persones es produeix, a l'arribada del rei, la xiulada a l'himne nacional", ha afirmat durant el Fòrum ABC-Deloitte. "Al marge que cadascú pugui tenir llibertat d'expressió, la convivència democràtica també s'ha d'expressar amb el respecte als símbols", ha afegit.

No hi ha Comentaris

Transparència política i social

Vivim acostumats a les fosques; foscor en els grans pressupostos que condicionen les nostres vides i en els més petits que gestionen el nostre dia a dia; diners públics a les infraestructures, a l’ensenyament, la seguretat, la salut que no sabem com es reparteixen, amb quins criteris i amb quines prioritats. L’opacitat és la norma i la misèria cultural ens fa dir que no hi ha res a fer. La corrupció transversal de la classe política és paral·lela a la corrupció que acceptem en el nostre dia dia.
 
Un metge d’un hospital públic no pot accedir a la informació de com es gasten els diners al centre on treballa, amb quins criteris es prioritzen algunes polítiques; els equips directius son càrrecs polítics; quan canviem de govern canviem de gerent; el gerent previ passa a ocupar algun despatx, no sabem on; molts gerents vénen de Madrid; no sabem perquè; la junta clínica no té cap poder decisori, els professionals no intervenim en la gestió de res. Les decisions es prenen en despatxos lluny de les consultes, les sales d’espera, els quiròfans, les urgències per persones acostumades a fer números i poc avesades a escoltar el patiment.
 
Paguem quotes a un col·legi professional i no exigim res a canvi; el Col·legi de Metges gestiona molts diners però no sabem a què els dedica; voten els jubilats i perpetuen una estructura tan opaca o més que la diputació. I el pitjor és que ho trobem normal i pensem que no hi podem fer res. Paguem quotes a sindicats que es defensen a ells mateixos; i el seu marc de referència és nacionalment espanyol; van en contra de les retallades amb discursos populistes i tenen recursos sense tenir afiliats.
 
Tot això son exemples de rutines que acabem acceptant i que ja no podem aguantar més; no es qüestionen, com si no fos possible que fos d’altre manera. I això passa en tots els àmbits professionals. Passa a la universitat on sovint els millors son els més castigats laboral i econòmicament. I tot aquest sistema que gestiona diner públic l’hem de canviar. I tenim l’ oportunitat de canviar-ho. Amb un estat nou haurem de crear estructures noves. La gent ja la tenim. Tenim bons professors, bons metges, bons mestres, bons escriptors, bons actors, bons periodistes... ens calen bones estructures bastides amb rigor i amb intel·ligència.
 
Els recursos públics son sagrats; la transparència de la seva gestió imprescindible, exigible en qualsevol àmbit i està clar sobre tot en l’àmbit polític. Un poble responsable, culte, no ha d’acceptar que el tractin com a un ruc i això comença cada dia ben d’hora.

No hi ha Comentaris

Independentisme i regeneració democràtica

Des del principi de la seva fundació, Reagrupament ha defensat la necessitat que la lluita independentista vagi lligada a la regeneració política i democràtica al nostre país. És a dir, de la mateixa manera que sempre hem dit que no es podrà superar la crisi que afecta cada vegada més sectors de la nostra societat sense l’assoliment d’un estat propi que posi fi al sagnant espoli fiscal que any rere any ofega la nostra economia i ens deixa sense instruments per afrontar les seves conseqüències devastadores: treballadors a l’atur, empreses tancades, baixada dramàtica del nombre d’autònoms, projectes empresarials sense finançament, desnonaments, desballestament dels serveis socials i de l’estat del benestar… hem afirmat també amb rotunditat que calia que hi hagués un canvi radical en la manera d’entendre la política i que aquesta no s’havia de considerar mai un modus vivendi  en què uns quants neden en l’abundància sense aturador durant anys i anys, sinó com un servei al país amb data de caducitat. Com podem comprovar aquests dies, la vam encertat de ple.

Estem assistint a un intent desesperat del govern espanyol del PP i dels mitjans de comunicació que té al seu servei per associar independentisme amb corrupció. I això ho fan, per una banda, pressionant el poder judicial a través dels mecanismes que tenen al seu abast i, per un altre costat, a través de la intoxicació mediàtica. En aquest sentit, mentre duri el procés de transició cap a l’estat propi, l’aflorament de carpetes amb presumptes casos de corrupció que afectin membres, destacats o no, de les formacions polítiques que encapçalin aquesta transició –o que no hi estiguin obertament en contra– ompliran jutjats i tribunals –el CNI segur que ja hi està treballant–, i, el que és més greu: encara que fins i tot no hi hagi ni casos ni imputats, els noms d’alguns dirigents d’aquests partits polítics apareixeran en reportatges “periodístics” –de “fonts desconegudes”, majoritàriament d’origen policial–, en els quals seran acusats de formar part de trames corruptes i de cometre suposats delictes sense que ni tan sols hi hagi cap causa judicial oberta, la qual cosa deixarà aquestes persones en una situació d’absoluta indefensió, siguin presumptament culpables o no.

Sigui com sigui, és paradoxal que un estat com l’espanyol, que deu ser un dels països d’Europa amb més casos de corrupció oberts, i un partit com el PP –just quan escric aquest article esclata amb tota virulència el cas Bárcenas–, que gairebé a tot arreu on ha governat i governa ha estat notícia per corrupteles i martingales diverses, ara tingui la barra de vincular l’independentisme català a la corrupció. No obstant això, tampoc cal negar l’evidència, a Catalunya hi ha hagut i hi ha corrupció. Això vol dir que aquesta està lligada a la defensa de l’estat propi? No, en absolut. No té res a veure una cosa amb l’altra. Al contrari, a les xarxes de corrupció presents a Catalunya ja els va bé l’actual statu quo . Són els primers interessats que res no canviï. Ja els va bé la Catalunya espanyola actual, amb una legalitat totalment laxa pel que fa a la persecució d’aquesta mena de delictes.

A l’hora d’actuar contra la corrupció s’ha de partir de la base que tothom pot ser susceptible de convertir-se en corrupte. Aquí no hi ha ni polítics bons ni polítics dolents, ni partits bons ni partits dolents, ni països bons ni països dolents; l’única cosa que compta són les lleis, les normatives que cal elaborar per impedir que sigui tan fàcil com és ara traspassar aquesta línia.

I estem parlant de dues coses: de perseguir el delicte i d’evitar que s’arribi a produir. I també de posar les bases perquè la política sigui el màxim de transparent, austera i propera al ciutadà. Cal que aquells que s’hi dediquin des d’una responsabilitat pública hagin de plegar obligatòriament al cap de com a molt vuit anys i tornar a la seva professió anterior. És a dir, estem parlant de limitació de mandats i de sous, de la no acumulació de càrrecs públics, de la transparència en el finançament dels partits polítics i de posar límit a la màniga ampla que ha caracteritzat la política catalana tots aquests anys mentre el país s’empobria…

El futur Estat català ha de ser també un model en aquesta matèria. I, mentrestant, l’independentisme no pot callar quan al seu voltant sorgeixen casos de corrupció, cal denunciar-los i exigir que aquells que s’hi han vist implicats siguin inhabilitats per a l’exercici d’un càrrec públic. Només així aquells que volem l’Estat propi i una Catalunya lliure i sobirana recuperarem la confiança de la gent, d’una ciutadania que té la temptació, en molts casos totalment fonamentada, de posar tots els polítics en el mateix sac. Raons no els en falten, malauradament…

No hi ha Comentaris

El rei espanyol i el ministre Wert rivalitzen en la intensitat de la xiulada en la final de bàsquet

El rei d'Espanya ha rebut una eixordadora xiulada i crits de "fora, fora" a l'inici de la final de copa de bàsquet entre el F.C. Barcelona i el València, que ha impedit l'audició de l'himne espanyol.

També hi era el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, el qual ha rebut una forta xiulada quan, a la mitja part, ha sortit a la pista per lliurar la Minicopa de bàsquet als jugadors del Reial Madrid.

El monarca Borbó ha tornat a presidir una final de copa dos anys després de l'última disputada a Madrid, ja que la temporada passada es va absentar de la final celebrada al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Bildu havia avisat que el rei Joan Carles "no seria benvingut" aquest diumenge a Vitòria. I efectivament, així s'ha demostrat.

L'himne espanyol, que ha sonat durant 28 segons, amb prou feines s'ha pogut sentir a causa de la intensitat desl xiulets i crits de rebuig. Mentre el públic li dedicava esbroncades, el monarca saludava mirant cap a les grades, en què es veien algunes banderes independentistes catalanes i pancartes a favor de l'acostament dels presos.

El president de l'ACB, Eduardo Portela, i el lehendakari Iñigo Urkullu també hi han estat presents.

No hi ha Comentaris

INDEPENDENTISME I REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA. Carles Bonaventura.

Des del principi de la seva fundació, Reagrupament ha defensat la necessitat que la lluita independentista vagi lligada a la regeneració política i democràtica al nostre país. És a dir, de la mateixa manera que sempre hem dit que no es podrà superar la crisi que afecta cada vegada més sectors de la nostra societat sense l’assoliment d’un estat propi que posi fi al sagnant espoli fiscal que any rere any ofega la nostra economia i ens deixa sense instruments per afrontar les seves conseqüències devastadores: treballadors a l’atur, empreses tancades, baixada dramàtica del nombre d’autònoms, projectes empresarials sense finançament, desnonaments, desballestament dels serveis socials i de l’estat del benestar… hem afirmat també amb rotunditat que calia que hi hagués un canvi radical en la manera d’entendre la política i que aquesta no s’havia de considerar mai un modus vivendi en què uns quants neden en l’abundància sense aturador durant anys i anys, sinó com un servei al país amb data de caducitat. Com podem comprovar aquests dies, la vam encertat de ple.

Estem assistint a un intent desesperat del govern espanyol del PP i dels mitjans de comunicació que té al seu servei per associar independentisme amb corrupció. I això ho fan, per una banda, pressionant el poder judicial a través dels mecanismes que tenen al seu abast i, per un altre costat, a través de la intoxicació mediàtica. En aquest sentit, mentre duri el procés de transició cap a l’estat propi, l’aflorament de carpetes amb presumptes casos de corrupció que afectin membres, destacats o no, de les formacions polítiques que encapçalin aquesta transició –o que no hi estiguin obertament en contra– ompliran jutjats i tribunals –el CNI segur que ja hi està treballant–, i, el que és més greu: encara que fins i tot no hi hagi ni casos ni imputats, els noms d’alguns dirigents d’aquests partits polítics apareixeran en reportatges “periodístics” –de “fonts desconegudes”, majoritàriament d’origen policial–, en els quals seran acusats de formar part de trames corruptes i de cometre suposats delictes sense que ni tan sols hi hagi cap causa judicial oberta, la qual cosa deixarà aquestes persones en una situació d’absoluta indefensió, siguin presumptament culpables o no.

Sigui com sigui, és paradoxal que un estat com l’espanyol, que deu ser un dels països d’Europa amb més casos de corrupció oberts, i un partit com el PP –just quan escric aquest article esclata amb tota virulència el cas Bárcenas–, que gairebé a tot arreu on ha governat i governa ha estat notícia per corrupteles i martingales diverses, ara tingui la barra de vincular l’independentisme català a la corrupció. No obstant això, tampoc cal negar l’evidència, a Catalunya hi ha hagut i hi ha corrupció. Això vol dir que aquesta està lligada a la defensa de l’estat propi? No, en absolut. No té res a veure una cosa amb l’altra. Al contrari, a les xarxes de corrupció presents a Catalunya ja els va bé l’actual statu quo. Són els primers interessats que res no canviï. Ja els va bé la Catalunya espanyola actual, amb una legalitat totalment laxa pel que fa a la persecució d’aquesta mena de delictes.

A l’hora d’actuar contra la corrupció s’ha de partir de la base que tothom pot ser susceptible de convertir-se en corrupte. Aquí no hi ha ni polítics bons ni polítics dolents, ni partits bons ni partits dolents, ni països bons ni països dolents; l’única cosa que compta són les lleis, les normatives que cal elaborar per impedir que sigui tan fàcil com és ara traspassar aquesta línia.

I estem parlant de dues coses: de perseguir el delicte i d’evitar que s’arribi a produir. I també de posar les bases perquè la política sigui el màxim de transparent, austera i propera al ciutadà. Cal que aquells que s’hi dediquin des d’una responsabilitat pública hagin de plegar obligatòriament al cap de com a molt vuit anys i tornar a la seva professió anterior. És a dir, estem parlant de limitació de mandats i de sous, de la no acumulació de càrrecs públics, de la transparència en el finançament dels partits polítics i de posar límit a la màniga ampla que ha caracteritzat la política catalana tots aquests anys mentre el país s’empobria…

El futur Estat català ha de ser també un model en aquesta matèria. I, mentrestant, l’independentisme no pot callar quan al seu voltant sorgeixen casos de corrupció, cal denunciar-los i exigir que aquells que s’hi han vist implicats siguin inhabilitats per a l’exercici d’un càrrec públic. Només així aquells que volem l’Estat propi i una Catalunya lliure i sobirana recuperarem la confiança de la gent, d’una ciutadania que té la temptació, en molts casos totalment fonamentada, de posar tots els polítics en el mateix sac. Raons no els en falten, malauradament…

Carles Bonaventura.

Publicat originalment a http://diarigran.cat/2013/02/independentisme-i-regeneracio-democratica/

No hi ha Comentaris