Arxiu abril, 2013

En contra dels escarnis? I tant!

Que siguem un país amb un nivell d’atur tan bèstia no crec que sigui un problema exclusiu dels bancs i del «sistema capitalista» ni de cap conxorxa internacional per tocar allò que no sona als països del Mediterrani. Potser toca pensar que el problema és nostre, de com enfoquem les coses, de quina mentalitat tenim, i començar a capgirar determinats apriorismes.

Fer manifestacions i acusar el Govern de la Generalitat de «no voler pagar medicaments» no només és estúpid, sinó que ratlla l’insult. Acusar la Generalitat de voler «deixar sense cultura ni educació al poble» és, com a mínim, absurd. Sigui quin sigui el seu color polític.

Veure com hom es mobilitza quan treuen una paga a una part del funcionariat (de 15 que tenen la majoria) —però mantenint un lloc de treball que, en una empresa privada, potser ja faria anys que hagueren estat amortitzats— i no ho ha fet amb la quantitat ingent d’autònoms que estan asfixiats, d’empresaris que han estat financerament executats per haver cregut fins al darrer moment que hi havia una sortida al projecte o com ningú no s’ha exclamat quan projectes que funcionaven han estat estroncats per no haver trobat finançament alternatiu al bancari (de fet, en altres economies el soci capitalista d’una empresa no és normalment el banc), és il·lustrador de com confonem allò que és cabdal amb el que no és.

Tot això ens configura una manera de veure les coses que, probablement, tampoc no ens deixar trobar cap sortida. Som una societat molt mimada: Per què tenim un dels millors sistemes sanitaris?, per què tenim una prestació d’atur que no tenen la majoria d’europeus?, per què tenim un sistema escolar de 0 a 16 anys més ben cobert  que molts europeus si, en canvi, no som millors productivament en quasi res, si no tenim cap rendibilitat del nostre saber, si no despuntem en quasi res? No tenim ni una sola marca líder que no provingui d’un monopoli estatal.

A tot això ens hem acostumat i ara ho reclamem (ho exigim) com un dret. La pregunta és si aquest dret el tenim per ser persones habitants del món, per ser espanyols o per ser fills dels nostres pares? Evidentment, la pregunta que no ens farem serà si tot això ens ho mereixíem. A casa ens van ensenyar que un pot tenir la raó, però que la pot perdre depenent de les formes que utilitza. Dit d’una altra manera, la raó no et permet fer el que et doni la gana. Entenc els «escarnis» a Argentina, on uns dictadors tacats de sang intentaven amagar-se entre la societat per no fer front a la condemna, però no entenc els escarnis a persones escollides democràticament fa quatre dies.

Hem de començar a pensar que cap administració pública no ens pot eximir de la nostra responsabilitat envers nosaltres mateixos. Som nosaltres que ens hem de procurar de tenir la millor assistència sanitària, la millor opció educativa per als nostres fills, la nostra seguretat pels mals moments que la vida ens depara. De la mateixa manera que som lliures de cuidar-nos la salut (menjant i fent esport), de dedicar el temps a estar amb els nostres fills i acompanyar-los a les seves activitats, d’estalviar com vulguem.

I a més, hem d’entendre que no vivim aïllats sinó en una societat i hem d’estar en disposició de fer tasques de voluntariat i solidaritat. També hem de pagar una quota per poder construir les mínimes eines necessàries per a poder transmetre la capacitat de sobreviure a aquells que no han aconseguit ser autosuficients i donar la assistència que calgui temporalment per ajudar-los a sortir-se’n.

Hem de saber que no hi haurà emprenedoria si no hi ha competitivitat i competència. La millor motivació per a augmentar la capacitat i el talent de les futures generacions és dir-los que no hi ha una xarxa que els permetrà anar fent per la vida. Han de veure l’abisme sota els seus peus i procurar tirar endavant. Una altra història és què fem avui amb els drames humans que són conseqüència d’un mal enfocament d’organització social.

El debat públic ha de poder estar equilibrat entre les diferents postures, sense apriorismes d’una suposada alçada moral que malmetin les conclusions. Per exemple, els «escarnis», però també en el tema dels desnonaments (que dóna per a un altre article).

No hi ha Comentaris

El Comissariat del Tricentenari

L'onze de setembre del 2014 es compliran tres-cents anys de l'entrada de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona. Aquest fet donava pràcticament per acabada una guerra les conseqüències de la qual són encara notòries. La commemoració d'aquests tres-cents anys haurà de ser necessàriament un motiu de reflexió que ens permeti escatir no només la foto fixa del que va significar aquella desfeta, sinó tota la cronologia històrica. Cal que la societat catalana en conjunt prengui consciència que aquesta commemoració serva el record d'una manera d'entendre la gestió de la res publica per part dels nostres ancestres. I sobretot que, després de tres-cents anys, la flama de la identitat catalana es manté encesa expressant una voluntat absoluta de reafirmació nacional.

 Així mateix, aquest Comissariat commemorarà una altra efemèride que s'escaurà l'any 2014: la creació fa cent anys de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta va ser la primera estructura d'autogovern després del 1714. Una unió de diputacions que va permetre, tot i els recursos migrats de què disposava, endegar un pla de modernització del país que s'estroncà amb una altra desfeta.

Aquestes dues cites històriques han de ser el pretext per aconseguir, en primer lloc, un coneixement més concret de la nostra realitat històrica per part de tota la població i en especial de les generacions més joves. Tal com recull la moció del Parlament, hem de ser capaços d'estimular l'interès d'alumnes, estudiants i universitaris. D'altra banda, aquestes actuacions també ens han d'ajudar a projectar-nos internacionalment. Catalunya tindrà, novament, l'oportunitat d'explicar-se a Europa d'una forma directa i sense intermediaris.

Miquel Calçada i Olivella

No hi ha Comentaris

Qui lidera el procés? Mas o Junqueras?

El lideratge compartit és efectiu si es comparteix el bo i el dolent de cada una de les accions politiques i de gestió. El president Mas és a dia d’avui, agradi o no, l’ase  dels cops. El PP, Ciutadans, els socialistes, l’Estat espanyol i empresaris potents, el volen mort definitivament, políticament s’entén. Alguns personatges de la seva federació, també.

Mas és xiulat, insultat i fins i tot se’l difama, ell rep l’escarni d’una part de la ciutadania, sense saber ara mateix amb exactitud si el que rep, ho rep per ser responsable d’unes retallades imposades, o per obrir el procés de la transició nacional.

ERC té una responsabilitat major. Demanar ser garants d’un procés que va engegar el president Mas, i que ells per si sols mai no haurien pogut fer, ja de per si és estrany, però situar-se en un estadi on les responsabilitats no existeixen encara ho és més. Demanar un govern de coalició, CiU–ERC, per part de Mas, en cap cas no ha estat una qüestió baladí. El procés, la crisi i l’oposició frontal de l’Estat espanyol, ens ha dut on som, en una “emergència nacional” i aquest fet requereix ineludiblement un govern fort, on totes i cada una de les accions siguin per al país i no pas com sembla ara que són per al partit.

No adonar-se que el desprestigi i solitud del nostre president pot suposar la mort del procés és no voler entomar que, a dia d’avui, l’únic que pot conduir i finalitzar el procés és ell, Artur Mas. ERC ha fet la seva sentència. Entrarem al govern en el mateix moment que tinguem data i pregunta del referèndum-consulta. Tot indica que la gestió del dia a dia és secundària i, de fet, millor no ser-hi, les misèries i les notícies dolentes millor que les gestionin els altres. Ser lleial a un pacte no es mesura al final del recorregut, cal que es visualitzi cada dia. Si la “pretensió”, tot i que sigui soterrada, per part d'algú d’ERC és fer el “sorpasso” als de CiU, seria ara, d’una greu irresponsabilitat.

No entendre que, per primer cop, en 300 anys ho tenim a tocar, que tenim un enemic poderós com l’Estat espanyol, que el món ens observa per dictar sentència, que Catalunya ha d’estar per sobre de les qüestions partidistes, és no entendre que aquest cop hem de guanyar.

El nostre president representa el procés i, a Catalunya, deixar-lo sol ara o acompanyar-lo només si se’n treu profit és senzillament traïció. Si el president Artur Mas és bo per liderar el procés, també ho ha de ser per gestionar les misèries i, si no és així, eleccions.

No hi ha Comentaris

El poble català no té dret a decidir el seu futur segons l’advocat de l’Estat

El poble català no té dret a decidir el seu futur, segons l'advocat de l'Estat, el qual considera que la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament atorga al poble català el dret a separar-se de la resta d'Espanya si així ho decideix, la qual cosa, per tant, constitueix un desafiament obert contra la Constitució, segons publica "El Punt Avui".

El diari ha tingut accés al recurs que l'advocat de l'Estat ha presentat davant el Tribunal Constitucional. S'hi alerta que la declaració té efectes polítics i jurídics i que reconèixer com a subjecte polític sobirà el poble de Catalunya li atorga la possibilitat d'excercir un poder constituent.

En aquest context, l'advocat de l'Estat recorda que la sobirania, segons la Constitució, només resideix en el poble espanyol en el seu conjunt i per això demana que la declaració sigui declarada inconstitucional, suspesa i anul·lada.

El govern espanyol també vol impedir que la Generalitat convoqui unes eleccions per por que esdevinguin plebiscitàries

La Declaració de Sobirania va ser aprovada el 23 de gener al Parlament amb 85 vots favorables, sumant els diputats de CiU (50), ERC (21), ICV-EUiA (13) i un dels tres de la CUP. Hi van votar en contra el PP, C's i el PSC, que va seguir la directriu de la direcció del partit. Amb tot, 5 dels diputats socialistes van trencar la disciplina de vot i no van participar en la votació. En declaracions al Parlament, tots cinc van argumentar que han evitat votar contra el dret a decidir "per respecte" a una part de l'electorat i al programa electoral de la formació.

El recurs davant el TC, adverteix també que, tal com s'havia estudiat en sectors nacionalistes, la Generalitat no pot convocar unes eleccions plebiscitàries sobre la independència de Catalunya ja que, apunta, les eleccions autonòmiques mai poden investir-se de "naturalesa constituent".

No hi ha Comentaris

Inhòspit i angoixant

Estem a dos dies i escaig del primer de maig i l’ambient es inhòspit i angoixant. Inhòspit perquè estic massa ben acostumat. Després d’uns dies radiants ara, de sobte, em trobo que fa tres dies que plou, que neva arreu i fa fred. La sensació de melangia m’envaeix. Tot això acompanya el desencís, que esdevé angoixa, que em provoca la lectura de les notícies a la premsa. Els raonaments dels articulistes i els comentaris a les xarxes socials no contribueixen de cap de les maneres al meu assossec.

Necessito tornar a veure el sol, necessito veure la llum, veure-hi clar. Veure que tot pot tenir solució, però em temo que continuarà plovent i nevant, que estarà núvol molts mesos, que passarà l’estiu i arribarà la tardor i tot seguirà igual. Les inclemències es succeiran sense solució de continuïtat, durant molt i molt temps. Ja he perdut la il·lusió i ara ja veig que ens roben l’esperança que era el darrer que ens quedava per perdre. 

Ja només em queda mantenir obert el paraigües i aguantar la pluja. Mirar que el vent no me’l giri i no em quedi sense res que s’interposi. Sense res que aturi el xàfec que em cau al damunt. D’altres ja fa temps que varen perdre qualsevol protecció i estan xops, desesperats, encongits, acovardits i tremolosos. Sense abric, sense paraigües i sense entendre gairebé res del que ha passat, del que els ha passat del que els està passant. Encara no em puc queixar. Em diuen: tu rai! Que encara tens un paraigües!

Però ara tinc por, por de perdre el paraigües i de quedar-me sense aixopluc. La por potser no ens fa covards, però ens fa mesquins, individualistes, egoistes i insensibles. La por és la darrera frontera. És el darrer obstacle que ens interposen perquè no ens rebotem, perquè no ens adonem que tot s’enfonsa i que els que s’ha de salvar són pocs i són els de sempre. Els altres, la majoria, som carn de canó, com ha estat sempre al llarg de la historia. Els darrers anys han estat un miratge, com els dies de sol de començament d’aquesta setmana. Un miratge perquè ens refiéssim, perquè el temporal ens arreplegues distrets, sense cap prevenció. Perquè el mal temps ens trobés sense voluntat de protegir-nos. Perquè la pluja, la neu i el fred sobtats després del sol ens poguessin encongir l’ànima.

No hi ha Comentaris

Que no mori un poble per un home sol

La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut va crear jurisprudència en relació amb la llengua catalana i ha permès que, a partir de la seva promulgació, tots aquells que esperaven l'oportunitat per afeblir la nostra principal senya d'identitat, la llengua, presentessin recursos i més recursos amb la possibilitat de guanyar-los.

Seríem perillosament candorosos si no ens adonéssim que al darrera de les actuacions contra la llengua hi ha la voluntat política de dividir els catalans, d'enfrontar-los. Ja van dir, des de Madrid que, abans que es trenqués Espanya es trencaria Catalunya. Ja ho veurem. Però el que queda clar és que ho intentaran per tots els mitjans. I queda clar, també, que nosaltres resistirem com hem fet des de fa segles. Tenim al davant una cursa de resistència.

No tenen escrúpols. Utilitzen l'escola, que és la institució al voltant de la qual hauríem de mantenir el major consens, per atiar la divisió i prioritzen els interessos polítics d'uns quants per sobre del bé comú. Menteixen. L'escola catalana i la metodologia d'immersió han estat i són un actiu pedagògic i social del nostre país. A les escoles els nens i les nenes han estat acollits amb professionalitat i amb la il·lusió que requereix l'apassionant procés educatiu. Enganyen els pares que no tenen el català com a llengua habitual quan els diuen que els seus fills pateixen discriminació quan s'utilitza el català com a llengua vehicular i com a llengua de relació en els centres.

Els pares que signen els recursos han de saber que la immersió afavoreix, principalment, l'alumnat que no té cap contacte amb el català fora de l'escola. Els catalanoparlants tots, tots, som bilingües i, els qui no parlen català a casa, si també ho són, és precisament gràcies a l'escola amb la qual ens hem dotat.

Ara bé, com que la realitat ens ha fet perdre la innocència, ens preguntem: A tots aquells que han emprès aquesta croada contra la nostra llengua, els interessa realment que els seus fills i filles siguin competents en català? O ja estan d'acord amb la proposta monolingüe d'un estat petrificat, antic , que no manifesta cap respecte per les diferències  lingüístiques dels seus ciutadans i que constitueix una anomalia en el conjunt d'estats democràtics d'Europa?

L'última interlocutòria del Tribunal Superior de Catalunya obliga a canviar la llengua de la classe quan hi hagi una sola família que ho demani. I les altres famílies que tenen nens i nenes a la mateixa classe, no tenen res a dir? I del projecte lingüístic del centre que ells van haver de conèixer i acceptar quan van matricular els seus fills a l'escola, què se'n fa? I els acords presos pel Parlament de Catalunya, en què queden?

Nosaltres, com sempre. Continuarem sumant. Continuarem treballant per millorar el nostre sistema educatiu, per intentar reduir el fracàs escolar, que és d'una magnitud molt, molt preocupant. Continuarem fent nostra la recomanació de la GELA (Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades): “Les llengües creen lligams invisibles, són senyals de benvinguda, transformen un estrany en un veí. No privis els altres d'aprendre i usar la teva llengua. No els diguis amb la llengua que no són dels teus”.

No hi ha Comentaris

Homenatge als germans Badia, assassinats fa 77 anys per la FAI

Els germans Badia han estat homenatjats en el 77è aniversari del seu assassinat a mans de la FAI. L'acte ha tingut lloc davant el número 38 del carrer Muntaner de Barcelona on van ser tirotejats, i ha comptat amb la participació del cap de l'oposició, Oriol Junqueras, i l'editor Quim Torra.

Josep i Miquel Badia eren dirigents d'Estat Català, i el president Francesc Macià va encarregar a Miquel Badia la responsabilitat de la Seguretat Pública de Catalunya, des d'on va perseguir el pistolerisme anarquista, cosa que va provocar-li fortes crítiques de la CNT i la FAI, que van acabar amb el seu assassinat i el del seu germà. L'editor Quim Torra ha recordat aquest diumenge que els germans Badia van ser assassinats pels mateixos que van matar el periodista Josep Maria Planes, el qual va denunciar el cas i va escriure una sèrie d'articles en què va denunciar les connexions de la FAI i l'anarquisme català amb el pistolerisme i la delinqüència comuna, juntament amb Avel·lí Artís Gener Tisner . Planes fou assassinat el 1936 per un escamot de la FAI a la carretera de l'Arrabassada.

L'homenatge d'aquest diumenge plujós ha comptat amb l'assistència d'un centenar de persones, entre les quals hi havia l'eurodiputat Ramon Tremosa. L'acte s'ha clos cantant Els Segadors, que ha iniciat el tenor Jordi Cortada.

D'altra banda, un grup de setanta intel·lectuals, entre els quals Hilari Raguer, Salvador Cardús, Josep-Maria Terricabras, Miquel Calçada i Elisenda Paluzie, demana des de fa anys que es dediqui un carrer de Barcelona als germans Badia. Durant la República, l'actual plaça Francesc Macià portava el seu nom, fins que després de la Guerra Civil es va canviar pel de Calvo Sotelo.

Informació relacionada:

Germans Badia 13 032 (640x425)
Germans Badia 13 015 (640x425)
Germans Badia 13 024 (640x425)
Germans Badia 13 008 (640x425)

No hi ha Comentaris

Reagrupament, present a Girona per la diada de Sant Jordi

Aquest any, RCat va decidir fer la parada just al davant de la seva seu

Reagrupament Independentista de la comarca del Gironès va ser present als carrers de Girona en aquesta diada de Sant Jordi. Aquest any, però, la parada es va fer just al davant de la seu d’aquesta formació, al carrer del Carme de Girona, molt a prop de la plaça Catalunya, on es concentren habitualment els estands de les formacions polítiques i culturals de la ciutat.

RCat va optar per aquesta fórmula amb l’objectiu de donar encara més difusió a la seva seu a Girona. Així, les persones que s’adreçaven a la parada per comprar-hi un llibre o una rosa podien aprofitar per visitar el local i parlar una estona amb els associats que hi havia presents o amb el regidor de la ciutat Carles Bonaventura.

La constatació general és que aquesta diada en defensa de la llengua i de la cultura catalanes és cada vegada més independentista. Un fet que es feia clarament visible tan sols observant l’enorme quantitat de banderes estelades que hi havia arreu, tant a les parades com als balcons dels edificis de la ciutat.

No hi ha Comentaris

Llanos de Luna imposa banderes espanyoles a cop de tribunal

Les institucions lleidatanes se senten pressionades a l'hora de complir la llei de banderes de l'any 1981, que obliga a penjar la bandera espanyola als balcons dels edificis públics. Després de rebre un segon requeriment judicial, a partir d'avui, al Consell Comarcal del Pla d'Urgell hi ha penjada la bandera espanyola al costat de la senyera. La delegada del Govern de l'Estat a Catalunya, María Llanos de Luna, declarada persona non grata per l'Ajuntament de Girona, va presentar un contenciós administratiu contra vuit ajuntaments i consells comarcals de les comarques de Lleida que no tenien hissada la bandera espanyola a la façana, tot arran de les denúncies d'un veí de Torregrossa.

Segons ha declarat el president del Pla d'Urgell, Francesc Fabregat, en el cas de consells com el del Pla d'Urgell, l'Urgell, el Segrià, les Garrigues o la Segarra han acabat fent onejar la bandera espanyola a les seves seus per una qüestió "d'imperatiu legal" i per evitar despeses econòmiques en "multes absurdes" i no "suïcidar-nos políticament".

Abans de veure's obligats per una qüestió legal a penjar la bandera, els consells van excusar-se dient que mai penjaven cap bandera a les façanes exceptuant el dia 11 de setembre, en què penjaven la senyera. Tots els alcaldes afectats han fet front comú i han traslladat aquesta situació davant la presidenta del Parlament i la vicepresidenta del govern. A més, Fabregat ha anunciat que al proper trimestre el Consell Comarcal del Pla d'Urgell pagarà els impostos a la Hisenda Catalana i que la resta de pobles de la comarca també estudiaran fer-ho així.

No hi ha Comentaris

“Les Homilies d’Organyà, testimoni escrit d’una llengua viva: el català parlat a la fi del segle XII”

No hi ha Comentaris