Arxiu abril, 2013

“Abans de 3 anys arribarà la independència”

Els quatre ponents que van participar aquest dijous en el debat organitzat per Reagrupament van coincidir en el caràcter irreversible del procés d'independència i el seu assoliment a curt termini, si bé van assenyalar la necessitat de dur a terme adequadament les passes corresponents. Sota el títol Cròniques crítiques del camí cap a la independència , a la seu nacional de Reagrupament, va tenir lloc un col·loqui en què van intervenir Josep Sort (membre de la Junta Directiva de Reagrupament), Jordi Bages (membre del Cercle Català de Negocis), Enric Canela (DeuMil.cat) i  Xavier Garcia Pujol (Diarigran.cat). El col·loqui s'inscriu en el cicle "Els dijous a Reagrupament" i fou gravat en vídeo, en col·laboració amb "URUK vídeo" per al Diari Gran del Sobiranisme diarigran.cat.

Josep Sort: "Sóc partidari de la declaració unilateral d'independència; és l'única sortida"

Va obrir el torn d'intervencions Josep Sort que va destacar que, havent transcorregut 7 mesos des de la gran manifestació per la independència del passat 11 de setembre, cal haver fet passes abans del proper 11 de setembre. Mentrestant han augmentat les dificultats del país (per exemple, les horroroses xifres d'atur conegudes avui), els obstacles de l'Estat han estat permanents... Per això el dirigent de Reagrupament va aplaudir que es duguin a terme iniciatives de mobilització popular com la cadena humana, un nou concert de Lluís Llach al Camp Nou, etc. Per a Sort, cal accelerar el procés perquè "cada minut que passa és aire que deixem als espanyols perquè es reorganitzin" i va deixar clar que ell és "partidari de la declaració unilateral d'independència; és l'única sortida". A més, Sort considera que "cal pressionar els polítics, que notin l'alè del poble al clatell".

Enric Canela: "Mas és molt tossut hem de confiar en ell"

Per la seva banada, el professor Enric Canela va recordar que els objectius dels partidaris de la independència fa uns anys eren dos, essencialment: 1. Posar la indepenència a l'agenda política i 2. Internacionalitzar el conflicte pacífic. "En pocs anys s'ha aconseguit tot això", va concloure. Canela també va assenyalar que "el president Mas és tossut com una mula i tirarà endavant" i va recordar que, recentment, ha fet callar els membres del Govern i de CiU que han sembrat dubtes (deixant el cas de Duran a banda). Canela va indicar, però, que un problema pot ser la capacitat de resistència, si bé es va mostrar optimista en què el procés aniria endavant.

Jordi Bages: "La gent no és a casa, el procés continua"

El membre del cercle Català de Negocis, Jordi Bages, també va assenyalar que l'11 de setembre fou el punt clau per a l'assoliment de l'Estat propi. Per a Bages, la maifestació del 10 juliol fou molt diferent i el procés d'ara també és diferent. "Després de la gran mobilització del 10 de juliol la gent va continuar a casa; en canvi, "ara la gent no és a casa, està treballant, mobilitzant-se, el procés continua". En aquest punt, Josep Sort va concloure que tots els ponents estaven d'acord que "la mobilització popular és el fonament de tot".

Josep Sort: "Si no es pot fer la consulta, el Parlament de Catalunya està legitimat per proclamar la independència mitjançant una declaració unilateral"

El moderador, Xavier Garcia, va demanar als intervinents: "Hi haurà consulta?" Canela considera que "Sí, és clar, que es farà una consulta. No ho podran impedir, però cal que s'estigui fent un treball internacional (exemples: l'actuació unitària dels eurodiputats catalans; l'aïllament de l'Estat espanyol pel no-reconeixement de l'acord Kosovo-Sèrbia;...). Jordi Bages va afirmar "Mas ha cremat les naus i va fent discretament. L'Estat no autoritzarà mai una consulta". Josep Sort va advertir que cal parar atenció amb les "condicions guanyadores" com les que es van posar al Quebec. "Nosaltres no podem esperar més. La consulta en el marc espanyol no es podrà fer, per tant, caldrà la declaració unilateral d'independència per a la qual el Parlament de Catalunya està legitimitat. Sí que podem esperar a tramitar la llei de consultes, però caldrà tirar endavant en qualsevol cas. Cal fermesa i el president sembla que la té", va concloure Sort. En aquesta mateixa línia, el representant del CCN va expressar "la llei de consultes és per treure excuses que cap país pugui dir que no ho hem provat tot" i també va remarcar la importància de treballar-ho bé a nivell internacional.

Jordi Bages: "O ens independitzem o ens deixen com els Monegros"

Els diversos ponents van coincidir en la urgència de la situació de Catalunya a causa de la greu crisi econòmica que l'afecta dins de l'Estat espanyol. "No tenim temps. O ens independitzem o ens deixen com un desert. És una emergència nacional", va afirmar Bages. Josep Sort va destacar la necessitat que "marxem ara" fins a dir que "m'hauria agradat que per Sant Jordi s'hagués fet la independència". També va recordar que l'espoli de recursos que pateix Catalunya impedeix les polítiques socials.

Enric Canela: "Els espanyols ens ajuden constantment amb les seves accions"

El president de 10mil.cat, Enric Canela, per la seva banda, va ironitzar dient que "els espanyols ens ajuden contínuament, però no aconseguiran dividir-nos perquè la divisió ja està feta" en referència al fet que la majoria dels ciutadans aposta per la independència i els detractors són una minoria, inferior a la dels que manifesten indiferència. Jordi Bages va expressar que "no es diu prou que les retallades (farmàcies, universitats...) vénen de l'impagament de Madrid" i va vincular la independència a la regeneració política i social "que no es farà mai a Espanya".

 Josep Sort: "A Reagrupament sempre diem primer Catalunya"

En el capítol de regeneració democràtica, el representant de Reagrupament va destacar que Catalunya té una gran tradició d'haver-se autoorganitzat (cooperació, caixes d'estalvi...) i va afirmar: "No esperem que no hi hagi corruptes, però cal posar-los-hi molt difícil". Josep Sort va concloure aquest bloc destacant que "a Reagrupament sempre diem primer Catalunya."

Finalment, el moderador va demanar als participants quina era a la seva visió sobre la culminació del procés amb l'assoliment de la independència. L'opinió general era optimista i assenyalava la consecució de la independència a curt termini. Tot i així, Canela va advertir que el procés de constitució d'un Estat propi plenament reconegut per la comunitat internacional pot tardar alguns anys més. Per la seva banda, Bages va ser clar i contundent afirmant que "abans de 3 anys arribarà la independència".

SeuRCat130425 055 (640x425)
SeuRCat130425 043 (640x425)
SeuRCat130425 024 (640x425)
SeuRCat130425 045 (640x425)
SeuRCat130425 028 (640x425)
SeuRCat130425 047 (640x425)
SeuRCat130425 054 (640x425)

No hi ha Comentaris

L’assassinat dels germans Badia, avui

El Nadal de fa tres anys vam pujar amb la meva dona a Montjuïc. Feia un dia com de primavera, fresc, barrejat amb l’olor de fulla tendra i de poncella, i potser fins i tot Mercè Rodoreda l’hauria trobat comparable al 14 d’abril. Tanmateix, les parades i celebracions oficials d’homenatge al President Macià anaven passant, monòtones, fredes, grises. Aquesta diada s’ha acabat convertint en un ritual més, com de carcassa buida. Vam atansar-nos a la tomba dels germans Badia, que és a tocar de la del president. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i un ram d’espígol, i se’n van anar. Portaven una estelada.

Després, com sempre que pujo a Montjuïc, vaig aturar-me també a resar un Parenostre davant d’on reposen les despulles de Manuel Carrasco i Formiguera. És curiós, Macià, Carrasco i els germans Badia enterrats uns metres uns als costat dels altres. Carrasco va ser assassinat el 9 d’abril de 1938, Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931, els germans Badia van ser tirotejats i morts el 28 d’abril de 1936. Abril! “Claror d'abril, de pàtria  que mor amb mi, quan miro els anys i el pas: viatge al llarg de lents crepuscles”, deia Salvador Espriu.

I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. Prou, ja està bé. Jo vull el President de la República Catalana aquí, al meu costat, al nostre davant. Intransigent, optimista, visionari, persistent, home d’estat, ferotge. I amb el president, els germans Badia, esclar.

Perquè ja està bé, sí. Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d'homes no deixava d'avançar cap a la independència. Els separatistes -quin nom més bonic!- d'abans de la guerra del desastre nacional, no van ser mai un corrent hegemònic dins del catalanisme. Al contrari, van ser menyspreats i sovint vists com uns folls, uns eixelebrats perillosos i uns il·luminats de terregada. Però no van renunciar mai a la idea de pàtria plena, que és avui, curiosament, la idea que l'independentisme del segle XXI, ara sí ja majoritari en el catalanisme, ha recollit. Per aquella idea van patir tota mena de persecucions i vexacions. Molts, van pagar un preu altíssim simplement per voler ser -per voler ser catalans-. Ells sí que mereixen ser la panteó de catalans honorables. A ells, doncs, cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra.

Els germans Badia en són un dels millors exemples. El proper diumenge, dia 28 d'abril, recordem el seu assassinat i commemorem la seva lluita per les llibertats nacionals. Al punt exacte on van ser tirotejats pels failangistes de la FAI (carrer Muntaner, 38, cantonada Diputació), a les 12 del migdia, es farà un petit acte en record seu, i hi participaran Oriol Junqueras, i l’amic Lluís Duran. M’han fet l’honor de convidar-m’hi, honor que trasllado a tots els lectors d’aquest diari. Un moment per recordar, en paraules d’Antoni Rovira i Virgili, la seva mort “empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.

No hi ha Comentaris

Wert vol fer expulsar una professora catalana de la Universitat de Georgetown per les seves idees a favor del procés sobiranista

Per primera vegada des de la seva creació, la càtedra Príncep d'Astúries, a la prestigiosa universitat nord-americana de Georgetown, a Washington, quedarà vacant l'any que ve. El Ministeri d'Educació, que és qui convoca la plaça, ha decidit no renovar el contracte a la professora que l'ocupa, la catalana Clara Ponsatí.

La professora denuncia que ha estat objecte de censura per part del govern espanyol a causa de les seves opinions polítiques. "Jo ho atribueixo a una censura. És una represàlia per les meves intervencions en el vídeo de l'espoli o al programa d'Al Jazeera", assegura.

Els professors de la càtedra Princep d'Asturies a Georgetown firmen per un any, ampliable a un altre. Quan se li va donar a la Clara Ponsati, totes les parts van manifestar que volien que s'hi estés dos anys. Pero la vigília de Nadal de l'any passat, la professora va ser convocada a una reunió a Madrid, on els esponsors de la Fundació Endesa li van assegurar "que havien sentit inquietud a nivell governamental espanyol". I és que Ponsati havia participat en un programa d'Al Jazeera, sobre la eventual secessió de Catalunya.

Setmanes mes tard, Madrid va comunicar a la universitat que a partir d'ara volia que els professsors de la Càtedra nomes s'hi estiguessin un any. El cap del departament de Georgetwon, Jeff Anderson, però, ha recordat una conversa que va tenir amb l'ambaixador espanyol: "Ell va deixar clar que no estava d'acord amb les seves opinions, i jo li vaig dir que ella era lliure de tenir-les". En qualsevol cas, l'ambaixada espanyola ha afirmat que l'ambaixador no hi te res a veure i el Ministeri ha recordat que la pròrroga del contracte només és opcional.

"Estem molt decebuts que no l'hagin renovat. És la primera vegada que un professor de la Càtedra Príncep d'Astúries ha demanat la renovació i li han denegat", ha reconegut el cap d'Estudis a la universitat nord-americana, que també ha destacat de Ponsati: "És una colega, investigadora i professora model. El tipus de gent que ens agrada tenir a Georgetown".

El resultat és que per primera vegada des que es va crear la Càtedra Príncep d'Astúries estarà vacant tot un any, l'any que ve.

No hi ha Comentaris

Wert vol fer expulsar una professora catalana de la Universitat Georgetown per les seves idees a favor del procés sobiranista

Per primera vegada des de la seva creació, la càtedra Príncep d'Astúries, a la prestigiosa universitat nord-americana de Georgetown, a Washington, quedarà vacant l'any que ve. El Ministeri d'Educació, que és qui convoca la plaça, ha decidit no renovar el contracte a la professora que l'ocupa, la catalana Clara Ponsatí.

La professora denuncia que ha estat objecte de censura per part del govern espanyol a causa de les seves opinions polítiques. "Jo ho atribueixo a una censura. És una represàlia per les meves intervencions en el vídeo de l'espoli o al programa d'Al Jazeera", assegura.

Els professors de la càtedra Princep d'Asturies a Georgetown firmen per un any, ampliable a un altre. Quan se li va donar a la Clara Ponsati, totes les parts van manifestar que volien que s'hi estés dos anys. Pero la vigília de Nadal de l'any passat, la professora va ser convocada a una reunió a Madrid, on els esponsors de la Fundació Endesa li van assegurar "que havien sentit inquietud a nivell governamental espanyol". I és que Ponsati havia participat en un programa d'Al Jazeera, sobre la eventual secessió de Catalunya.

Setmanes mes tard, Madrid va comunicar a la universitat que a partir d'ara volia que els professsors de la Càtedra nomes s'hi estiguessin un any. El cap del departament de Georgetwon, Jeff Anderson, però, ha recordat una conversa que va tenir amb l'ambaixador espanyol: "Ell va deixar clar que no estava d'acord amb les seves opinions, i jo li vaig dir que ella era lliure de tenir-les". En qualsevol cas, l'ambaixada espanyola ha afirmat que l'ambaixador no hi te res a veure i el Ministeri ha recordat que la pròrroga del contracte només és opcional.

"Estem molt decebuts que no l'hagin renovat. És la primera vegada que un professor de la Càtedra Príncep d'Astúries ha demanat la renovació i li han denegat", ha reconegut el cap d'Estudis a la universitat nord-americana, que també ha destacat de Ponsati: "És una colega, investigadora i professora model. El tipus de gent que ens agrada tenir a Georgetown".

El resultat és que per primera vegada des que es va crear la Càtedra Príncep d'Astúries estarà vacant tot un any, l'any que ve.

No hi ha Comentaris

‘Moral de victòria’, article de Salvador Cardús

Des que la majoria parlamentària, avalada democràticament per una majoria de catalans a les darreres eleccions del 25 de novembre passat, té l’objectiu de permetre que els catalans decidim el nostre futur dins o fora d’Espanya, s’ha obert una guerra política amb l’Estat. Aquest, representat principalment pel seu govern, però també per altres actors polítics, pel poder mediàtic i fins i tot per interessos espanyols a Catalunya mateix, estant utilitzant tots els mitjans possibles per salvaguardar allò que consideren intocable: la integritat territorial de l’Espanya actual. És, afortunadament, una guerra mental, sense violència física, però d’una gran duresa i que constantment se salta les regles d’un joc net.

I en què consisteix aquesta guerra psicològica que ens ha declarat l’Estat? Doncs té dues eines principals. D’una banda, fa por. En fa, o en vol fer. Es tracta d’amenaçar-nos amb un futur apocalíptic si sortim de l’Estat: “extra Hispania nulla salus”, que dirien els clàssics. El problema d’aquesta arma és que fins ara ha tingut un efecte escàs per dues raons: primer, perquè sovint ha provocat encara més enuig i ha exasperat favorablement la consciència independentista; i després, perquè tampoc ningú no té clar que dins d’Espanya en tinguem, de salvació. D’altra banda, quan no es fa por, s’intenta desmoralitzar els catalans fent-nos creure que no som prou bons per merèixer la independència. I s’ha de dir que aquesta és una arma que els funciona molt millor. Bé sigui fent-nos creure que, al final, el govern –i el pacte que l’aguanta- trontollarà; bé sigui fent-nos creure que acabarem venent-nos per un plat de llenties; bé convencent-nos que no ens sabríem governar perquè som una colla d’arreplegats, sempre a punt de les baralles internes...

És clar que també recorren a l’asfíxia econòmica del país, però aquí el límit el tenen ells mateixos perquè una cosa és si Espanya té futur econòmic sense Catalunya, i l’altra és si la nostra ruïna no arrossegaria la seva. És espanyola aquella frase de “Dios aprieta pero no ahoga”, i ells estan en aquest punt: són els primers a qui no els convé arribar-nos a ofegar.

Ara bé: la guerra que tenim oberta, i que només pot tancar l’expressió democràtica de la nostra voluntat política, es debat, sobretot, en el pla de la resistència mental. En primer lloc, en no deixar-nos intoxicar per suposades ofertes de pacte totalment inexistents, o de febleses en el lideratge del president del govern, o sobre la nostra imperícia per encarar el desafiament de crear Estat popi. En segon lloc, cal mantenir a tota costa la moral de victòria, amb consciència de les enormes dificultats que té el camí emprès, però també sense reconeixent l’oportunitat que s’ha obert davant nostre. I tot això, sense precipitacions, vol dir mantenir un bon equilibri entre mobilització popular, lideratge polític i propostes solvents de com ha de ser aquest país que volem construir.

La incertesa política del moment no és una debilitat nostra, sinó que afebleix l’adversari. Per nosaltres és una oportunitat. I l’hem de saber aprofitar, sobretot, mantenint els ànims ben amunt i sense deixar-nos contaminar per la desesperança dels que ho pinten tot negre.

No hi ha Comentaris

Cròniques crítiques del camí cap a la independència – Col·loqui

Aquest dijous, a les 19h. 30 i a la seu nacional de Reagrupament (Roger de Llúria, 5 2n 2a de Barcelona) tindrà lloc un col·loqui amb el títol Cròniques crítiques del camí cap a la independència   amb la particpació de Josep Sort (membre de la Junta Directiva de Reagrupament), Ramon Carner (president del Cercle Català de Negocis), Enric Canela (DeuMil.cat) i  Xavier Garcia Pujol (Diarigran.cat).
 
El col·loqui s'inscriu en el cicle "Els dijous a Reagrupament" i serà gravat en vídeo, en col·laboració amb "URUK vídeo" per al Diari Gran del Sobiranisme diarigran.cat.

No hi ha Comentaris

Foment del Treball s’entesta en un nou pacte fiscal per a Catalunya que Espanya ha rebutjat

El president de la patronal catalana Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, inisisteix en un nou pacte fiscal per a Catalunya, malgrat que els diversos governs espanyols han descartat rotundament aquesta possibilitat. Gay de Montellà també ha demanat que, si cal, es faci un canvi en la Constitució que permeti un nou pacte fiscal en el marc d'unes relacions entre Catalunya i Espanya que s'han de caracteritzar pel "respecte mutu" i la "lleialtat institucional" pel bé de les dues economies. 

Ho ha fet en una intervenció en el Fòrum Europa a Madrid, on ha defensat un nou model de relació fiscal que afavoreixi un finançament millor i una distribució "més equitativa" de l'esforç fiscal a l'Estat.

Després de reiterar que Catalunya necessita més finançament, el president de Foment del Treball ha assegurat que, en el supòsit que s'"evidenciés" que la Constitució no recullaquesta opció, "se n'hauria de consensuar la reforma perquè es donés l'espai necessari a un pacte fiscal per a Catalunya". En aquest sentit, ha demanat un diàleg que respecti les diferències i la solidaritat perquè, segons diu, "la rigidesa sempre va en contra de la tolerància".

Gay de Montellà ha recordat també que, després de 30 anys de pacte constitucional, Catalunya "ha acumulat un desequilibri fiscal que li ha restat competitivitat" quan ha contribuït a la solidaritat interterritorial.

Per al president de la patronal, les condicions d'ara "no tenen res a veure" amb la situació que hi havia el 1978. Per això, creu que ara és el moment de fer reformes i corregir desequilibris a conseqüència de la insuficient inversió de l'Estat a Catalunya, "molt especialment" per l'incompliment d'inversions compromeses per a infraestructures.

No hi ha Comentaris

50% + 1 vot és suficient

Stéphane Dion fou el ministre a qui vaig servir de juliol de 2004 fins el febrer de 2006, quan encapçalà el Ministeri federal de Medi Ambient. De prop, Dion és un home bonhomiós i cartesià. Així doncs, aquest quebequès reflecteix, com un veritable prototip, la idiosincràsia d’un apocat i meticulós professor universitari.

Malgrat haver impulsat la causa sobiranista durant la seva joventut, Dion experimentà una epifania federalista el 1990. De fet, la seva conversió al federalisme unionista fou tan accentuada que li valgué, un any després del referèndum de 1995, la recompensa d’esdevenir Ministre d’Afers Intergovernamentals i, uns anys després, el lideratge federal del Partit Liberal. Cal recordar que el referèndum quebequès de 1995 presentà una pregunta enrevessada i fou guanyat per l’opció unionista per un marge molt estret.

Fou precisament durant el seu mandat a Afers Intergovernamentals quan Dion dissenyà la Clarity Act  (Acta de la Claredat), la norma legislativa que establí la necessitat d’una pregunta inequívoca i “una majoria clara” en un referèndum d’independència per obtenir un mandat legítim i, així, justificar l’inici de les negociacions de secessió entre una Província i la resta de la Federació. Així mateix, també cal tenir present que tots grups parlamentaris a l’Assemblea Nacional quebequesa rebutjaren la Clarity Act  pel seu percebut “paternalisme”, en sotmetre el contingut de la pregunta referendària al vistiplau de la Cambra dels Comuns del Canadà.

Malgrat que molts observadors federalistes acolliren entusiàsticament la Clarity Act  com una mena de pòlissa d’assegurança contra el secessionisme, aquesta llei no aconseguí dissipar totes les confusions precedents. Mentre els sobiranistes quebequesos entengueren aquesta llei com una manipulació constitucional per afavorir l’opció del “no”, els unionistes no saberen explicar l’arbitrarietat del percentatge necessari per atorgar la victòria a l’alternativa sobiranista. Per què s’havia d’acceptar una asimetria de percentatges per considerar vàlida la victòria d’una de les dues opcions? Quin seria el percentatge necessari per iniciar el procés de secessió? El 51%? El 55%? Dos terços?

Hores d’ara, ningú posa en dubte la necessitat d’una pregunta inequívoca, sense ambigüitats, en un referèndum d’independència –tal com ha demostrat ser el cas a Escòcia amb “Escòcia hauria de ser un país independent?” – però la polèmica referent al percentatge necessari per guanyar el referèndum, malgrat no existir al Regne Unit, és un motiu de controvèrsia no només per als sobiranistes quebequesos, sinó també per als partidaris de l’unionisme al Canadà. Entenc que el procés d’aprovació del text de la pregunta –i l’autoritat final en l’aprovació de la seva formulació– és un afer mereixedor d’una reflexió independent, però aquest no és l’objectiu d’aquest article. 

Aquest 2013, Stéphane Dion s’ha mostrat defensiu i dogmàtic en justificar la clàusula de la “majoria clara”, especialment d’ençà que el New Democratic Party (NDP), un partit unionista i federalista que esdevingué l’oposició oficial al govern conservador –tot escombrant els liberals, partit de Dion, fins a la tercera posició a nivell federal– proposà una modificació de la Clarity Act  per eliminar-ne l’inconcret requeriment d’una “majoria clara”. 

Dion ha fracassat en el seu intent de justificar una majoria reforçada per acceptar una potencial victòria dels sobiranistes. Fins i tot eminents unionistes federalistes, com Charles Taylor –professor emèrit de filosofia a la Universitat McGill de Mont-real– han argumentat que amb una pregunta clara, el 50% més un dels vots és un llindar suficient per desencadenar les negociacions de secessió entre una Província i la resta de la Federació. Així doncs, és incorrecte assumir que “la majoria clara” és un dogma que, malgrat gaudir del beneplàcit de la Cort Suprema (Tribunal Constitucional), compti amb un consens generalitzat a nivell provincial, federal o, fins i tot, dins mateix de les opcions del federalisme unionista canadenc. 

És comprensible que Stéphane Dion defensi el seu llegat legislatiu, no obstant, la seva argumentació fal·laciosa s’ensorra davant dues crítiques fonamentals: 1) l’emancipació d’una nació o bé, alternativament, la seva continuïtat en un projecte federal, s’han d’entendre com a mesures amb conseqüències equivalents en transcendència generacional i, per tant, han de gaudir d’igualtat en un procés d’aprovació referendària. En cas contrari, si s’acceptés l’asimetria en percentatge de vot, s’afavorien els privilegiats pel statu quo  pre-referendari, tot argumentant una suposada irreversibilitat de la decisió per justificar l’immobilisme; i 2) quan Dion descriu la possibilitat que una majoria mínima favorable al sobiranisme podria esvair-se durant les negociacions de secessió, especula sobre escenaris hipotètics per després de la creació d’un mandat sobiranista, una autorització atorgada amb perfecte coneixement de causa per l’electorat. Igualment doncs, es podria hipotetitzar sobre l’incompliment unilateral d’acords que avortessin la secessió, quelcom que els catalans coneixen de primera mà gràcies a l’endèmica incapacitat de l’Estat espanyol per complir els pactes –com ara Estatuts d’Autonomia– ja aprovats legislativament i en referèndum.
Entenc que aquesta pot ser una discussió densa, però ajuda a centrar el debat sobiranista sempre que s’accepti, com a axioma, la possibilitat d’organitzar un referèndum. Malauradament, l’oposició de l’Estat espanyol a aquesta possibilitat –mostra de la seva manca de cultura democràtica– obligaria a la Generalitat de Catalunya a iniciar un procés de declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions plebiscitàries.

No hi ha Comentaris

Ni austeritat ni Krugman

La política d'austeritat fiscal (les "retallades") imposada per Brussel·les i Madrid i executada per la Generalitat no traurà Catalunya de la crisi. Però la posició contrària, entestada a atribuir la culpabilitat de la recessió econòmica a la política d'estabilització fiscal dels darrers anys, tampoc ho farà.

Aquest diumenge, a l'ARA, Paul Krugman aprofitava el debat obert a la premsa mundial sobre els errors factuals comesos per dos economistes de Harvard, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff -que, en diversos articles d'investigació, havien relacionat un deute públic superior al 90 per cent del PIB amb una caiguda considerable de la taxa de creixement-, per tornar a trencar una llança en favor d'una política d'estímul fiscal massiva. (L'ideal de Krugman consisteix a doblar, com a mínim, el paquet expansiu d'Obama de 700.000 milions de dòlars de fa quatre anys: això equivaldria a augmentar el dèficit en un 5 o 6 per cent del PIB aproximadament.)

La crítica de Krugman s'enfronta, en tot cas, a un primer problema. Els economistes de la Universitat de Massachusetts que han corregit les estimacions inicials de Reinhardt i Rogoff continuen trobant que, tot i que els resultats no són tan dramàtics com els que havien calculat aquests dos autors, la taxa de creixement i el deute públic estan relacionats negativament. Els països amb un deute superior al 90 per cent del PIB tenen una taxa de creixement mitjà del 2,2 per cent. Les economies amb un deute inferior al 90 per cent creixen un 3,2 per cent anualment (i un 4,2 per cent si el deute és més baix que el 30 per cent). La diferència no és trivial: un punt més de creixement anual durant 75 anys suposa multiplicar el PIB d'un país per dos.

Convinc que haver descobert aquesta associació entre deute i creixement no vol dir res des d'un punt de vista causal. El més probable és que créixer més ràpid porti a abaixar el deute públic i no a l'inrevés, com voldrien els apòstols de l'austeritat. Això és el que va passar als anys cinquanta i seixanta, quan les economies americana i europea, expandint-se al ritme trepidant d'un 6 per cent anual, van liquidar el deute acumulat durant la Segona Guerra Mundial amb facilitat. Ara bé, fixem-nos que, per la mateixa regla de tres, concloure que és el creixement el que redueix deute públic no permet afirmar que fer més expansió fiscal i tenir més deute condueix necessàriament a tenir més creixement.

Amb els seus daltabaixos naturals, la segona meitat del segle vint va ser la història d'un miracle econòmic. Entre 1950 i 2000, la renda per càpita americana es va multiplicar per tres, la francesa per quatre, l'alemanya per cinc i la japonesa per onze. Aquesta gran onada de prosperitat de la postguerra va derivar, sobretot, d'un gran augment de la productivitat en l'economia. El món empresarial va ser capaç de treballar amb una eficiència cada cop més gran fins a poder oferir als consumidors totes les innovacions tecnològiques dels darrers cent anys, des del Sis-cents fins a la nevera i des de l'anticonceptiu fins al microxip, a preus cada cop més baixos. Per contra, les polítiques fiscals, tant les expansives com les d'austeritat, hi van tenir un paper molt secundari. Les polítiques d'expansió fiscal engegades per combatre el xoc econòmic del 1973 van fracassar en gairebé tots els països: a la Gran Bretanya i els Estats Units fins a dur laboristes i demòcrates a la derrota electoral; a França amb la decisió de Mitterrand d'expulsar el PCF del govern. A Alemanya no les van aplicar mai -com tampoc les han aplicat ara.

Apostar per fer polítiques fiscals expansives té dos perills. El primer és que, un cop fetes, no hi hagi creixement i, en canvi, tinguem més deute. Això és el que va passar amb el pla E de Zapatero. I és el que s'ha esdevingut amb el pla fiscal d'Obama.

El segon perill és que ens distregui de les causes estructurals de la crisi. Si el nord  i el sud  d'Europa han divergit des del 2007 és en bona part perquè la composició de les seves economies és diferent. El nord  té encara un nucli industrial, capaç d'exportar i, sobretot, capaç de guanyar en eficiència productiva (com ja va fer durant el miracle de la postguerra). El sud  , en canvi, ha apostat per sectors (la famosa bombolla) de guany ràpid però curt i eteri. Tot això importa molt a Catalunya, perquè el país té encara un sector de la seva economia que pertany al nord : exportadora, dinàmica, productiva. Per a aquest sector, la solució no és l'estímul fiscal sinó obrir l'aixeta del crèdit (canviant els incentius d'uns bancs que prefereixen la política fàcil d'utilitzar el diner del BCE per comprar deute públic garantit implícitament per Europa) i la inversió en formació professional (com, en canvi, es fa a Alemanya) i en recerca.

No hi ha Comentaris

Rajoy ignora la crida del Parlament Europeu i reitera que Espanya no reconeixerà Kosovo “perquè no creu en les declaracions unilaterals d’independència”

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha advertit aquest dimarts que, malgrat les peticions de la comunitat internacional, el govern espanyol no reconeix ni reconeixerà la independència de Kosovo perquè "no creu en les declaracions unilaterals d'independència". Aquesta, ha dit, és la posició que l'Estat va adquirir quan es va produir la independència i la que "seguirà mantenint en el futur".

La majoria d'observadors consideren que la insòlita posició del govern espanyol està lligada a causes internes i, en particular, al temor que el poble català pugui exercir democràticament el seu dret a decidir, com aquest dia de Sant Jordi ha recordat el president de la generalitat, Artur Mas. Precisament, el president Artur Mas, va lamentar dijous passat que l'Estat espanyol segueixi sense reconèixer a Kosovo, després que així l'hagi instat a fer-ho aquest mateix dijous el Parlament Europeu. "Des del Govern i les diferents formacions polítiques catalanes estem a favor del reconeixement de Kosovo", ha assenyalat Mas en roda de premsa al Palau de la Generalitat, després d'entrevistar-se amb la comissaria europea d'Acció pel Clima, Connie Hedegaard.

També ha respost les paraules del president de la Generalitat, Artur Mas, amb motiu de la diada de Sant Jordi recordant que no permetrà que "es privi els ciutadans de Catalunya de la seva condició d'espanyols", i emplaçant-lo a buscar una reforma de les lleis a les Corts.

No hi ha Comentaris