Arxiu abril, 2013

Sant Jordi també opta per la indepedència

El dia de Sant Jordi de 2013 mostra un cop més la determinació del poble de Catalunya cap a l'exercici de la plena sobirania. El dia ha arrencat amb les declaracions del president de la Generalitat, que, després de fer un clam clar pel dret a decidir d'un poble que se sent lliure, ha cridat a la participació ciutadana... I la gent ha sortit al carrer, on estan esdevenint protagonistes les roses amb estelades i els llibres, molts dels quals clamen per la independència

La parada de Reagrupament a Rambla Catalunya (a la foto) és un indret ideal per a viure l'ambient de civisme i el clam de llibertat de Catalunya que esdevé inajornable.

Informació relacionada:

La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, també va passar per la parada de Reagrupament
ST JORDI 23 002 (640x425)
L'alegria de Sant Jordi
foto (2)
L'alegria de Sant Jordi

No hi ha Comentaris

“Ara que us sentiu part d’un poble lliure”, la crida del president Mas a la ciutadania

El president de la Generalitat de Catalunya, amb motiu del dia de Sant Jordi, ha fet una crida a la ciutadania "ara que us sentiu part d'un poble lliure, creatiu i generós, obert al món del que se sent part i vol, a més a més en la proporció que li toqui, ajudar a millorar". En un discurs que ha estat molt clar, tot i l'abundància de metàfores a què ha recorregut sovint, Mas ha expressat que "tenim un gran potencial, ara retingut en part per manca d'instruments. És per això que plantegem d'exercir el nostre dret a decidir: perquè volem que ens deixin tenir cura de la nostra rosa, sense més tuteles que les que nosaltres escollim".

Text íntegre del discurs del president

Benvolguts i benvolgudes compatriotes, Avui, Diada de Sant Jordi, és un dia de festa. És el patró de Catalunya i el celebrem amb la tradició del llibre i la rosa. És un costum únic al món, del nostre dia dels enamorats, el de regalar un llibre, una rosa, o les dos coses, a les persones que estimem. Aquesta tradició ens remet, a més, a valors i actituds que els temps difícils que vivim fan encara més importants. Ara que enguany se celebra el 70è aniversari d'un llibre que jo estimo molt, El petit príncep  de Saint-Exupéry, em ve al cap una de les seves frases més boniques: "És el temps que has dedicat a la rosa el que aquesta rosa sigui tan important per a tu". La rosa pot ser qualsevol persona o qualsevol cosa que estimem: Us animo a què hi dediqueu una mica de temps, especialment en un dia com avui, cadascú en la mesura de les seves possibilitats. Que sortiu als carrers, que passegeu, que compreu la rosa, o les roses, encara millor, en qualsevol dels milers de parades, que us atureu a mirar llibres, remeneu, i en regaleu i us en regalin, i que mireu de fer un gest cap al nostres autors i les nostres editorials i les nostres llibreries i en la nostra llengua, especialment en un dia com avui. 

La nostra rosa, de la que ara ens hem d'ocupar, té algunes espines. Els temps son difícils, són complicats, i requeriran tota la nostra capacitat de treball, d'entrega, d'innovació, de generositat, per tirar les coses endavant. Una de les coses bones de la festa de Sant Jordi és que no es pot viure al marge dels altres: El llibre i la rosa s'han de regalar a algú, i algú cal que te'ls regali; no es tan agradable passejar sol com acompanyat, el carrer és més bonic quan és ple de gent. Igualment, esquivarem millor les espines del present, i guarirem millor les seves esgarrinxades, si ho fem junts, si ho fem plegats. Són temps per a viure'ls amb una gran unitat. Els grans processos que es planteja el nostre país són els que cal emprendre perquè els reclama una gran majoria de la societat catalana, i són justos perquè es plantegen per a beneficiar una gran majoria dels catalans i catalanes, els d'avui, però també els de demà. Quan sortim a passejar i a gaudir d'aquesta Diada pensem que tots els nostres compatriotes amb qui coincidirem son els nostres companys, les nostres companyes, amb qui compartim aquests temps difícils. Si els uns als altres ens ajudem a tenir cura de la nostra rosa, en sortirà, n’estic segur, un jardí esplèndid. 

La rosa té espines, és cert, però sobretot té la flor. No ho hem d’oblidar. El país compta amb actius nombrosos que ens permeten veure el futur amb una certa esperança. Malgrat les greus dificultats que travessem, hi ha persones i empreses i entitats que inverteixen, que innoven, que s'arrisquen a posar nous productes al mercat. I hi ha moltes famílies i moltes persones  que tenen cura dels seus, de les persones més necessitades. Perquè l'actiu més principal de Catalunya som els catalans i les catalanes i per això podem tenir un sentiment més positiu de cara al futur. Tenim un gran potencial, ara retingut en part per manca d'instruments. És per això que plantegem d'exercir el nostre dret a decidir: perquè volem que ens deixin tenir cura de la nostra rosa, sense més tuteles que les que nosaltres escollim. 

Us animo que sortiu al carrer a celebrar la Diada. Que no deixeu de regalar, si podeu, una rosa, o un llibre, o, perquè no, les dues coses. Que poseu la senyera al balcó abans de sortir de casa. Que sortiu a passejar amb la gent que estimeu. I ara que us sentiu part d'un poble lliure, creatiu i generós, obert al món del que se sent part i vol, a més a més en la proporció que li toqui, ajudar a millorar. Fem-ho d’aquesta manera. Viviu aquesta Diada, que és un dels dies bonics que es poden viure al món, amb tota l'alegria que pugueu i fent sentir aquesta alegria a les persones que us envolten. 

Molt bona Diada a tothom! 

Visca Catalunya!

No hi ha Comentaris

Vies per a la independència

El passat dia 4, Rcat d’Osona amb la col·laboració de l’heroica i mai prou elogiada Llibreria La Tralla, van organitzar la presentació del llibre Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia del periodista Martí Anglada. Es tracta d’un llibre de referència, força voluminós i amb una enorme quantitat d’informació, producte d’un intensa vida professional que va començar l’any 1976. Les següents línies combinen una ressenya de l’obra amb algunes de les idees exposades per l’autor en l’acte esmentat.

Els països objecte d’estudi van ser triats en base a una sèrie d’indicadors: la presència de minories lingüístiques rellevants (en 3 dels 4 casos), el de formar part, tots, actualment de la Unió Europea i, tres d’ells, de l’eurozona; el d’haver accedit a la independència de forma relativament pacífica; el de tenir unes dimensions petites, etc. Segons l’autor, li interessava estudiar com havia anat el procés d’independència, però fins i tot més destacar quines polítiques s’havien portat a terme en la postindependència. L’objectiu, és clar, és que el lector català tingui unes receptes de com altres pobles han aconseguit la seva Independència, per tal de saber què cal fer i, fins i tot més important encara, què cal no fer. Però potser allò més important a deduir de la feina feta per l’autor és saber quin és l’element que els quatre casos comparteixen, malgrat llur heterogeneïtat, i que doncs, probablement, també pot ser d’utilitat per al cas català, ara que ens trobem en ple procés de transició nacional.

I en aquest cas, segons l’autor, l’element clau és el paper dels Parlaments. En tots quatre casos, els quatre parlaments van fer el pas decisiu de la proclamació de la independència, de manera que van trencar amb la legalitat fins llavors vigent i van aprovar la supremacia de les lleis nacionals, mentre que les dels estats soviètic, iugoslau o txecoslovac van deixar de tenir vigència. En definitiva, en tots els casos es va produir una Declaració d’Independència, que fou de tipus unilateral en 3 dels 4 casos. Únicament, en el cas eslovac, hi va haver un acord mutu amb l’altra part, en aquest cas, amb els txecs. Aquesta lliçó és profundament aclaridora. Tal com ja des del primer moment ha defensat Reagrupament, cal una majoria parlamentària escollida democràticament, que sigui qui gosi fer el primer pas, sense cap mena de recança. En el nostre cas, és obvi que, arribat el moment, la via haurà de ser el de la Declaració Unilateral.

Una segona reflexió molt relacionada amb la primera és la referida al referèndum. Per l’autor del text, el referèndum no és un element clau del procés. De fet, en el cas eslovac, no hi va haver referèndum. Per la seva banda, en els casos estonià i letó, s’aprofità un referèndum convocat per Gorbatxev, a tota la Unió Soviètica, sobre les reformes polítiques que proposava, per donar-li la volta i convertir- lo en una consulta a favor de la Independència. Només en el cas d’Eslovènia hi va haver un referèndum explícit d’autodeterminació, que va resoldre’s amb una amplíssima majoria a favor del sí a la Independència. Segons Anglada, els referèndums són en tot cas un plus, una delicatessen, que legitima el procés democràtic. En aquest sentit, la gran diferència que hi haurà en el cas català, respecte dels aquí estudiats, és que aquí accedirem a la Independència un cop ja dins de la Unió Europea. I la pertinença a aquest marc “obliga”, per carregar-nos encara més de raons, a fer-lo.

Finalment, un tercer element que, segons Anglada, és fonamental són “els amics”. I no els de Facebook, precisament, sinó els aliats que, arribat el moment, ens ajudaran a fer que la ruptura sigui més suau i en certa mesura ens acomboï en els primers moments. En els quatre casos estudiats, van jugar un paper molt important les comunitats d’expatriats en estats com Alemanya, els països escandinaus, Àustria, els Estats Units, que van moure fitxa davant dels governs corresponents per tal que aquests juguessin a favor, tenint present que aquelles independències van tenir lloc en un context on el vent era favorable: el de la fallida del bloc soviètic i la fi de la guerra freda.

En el cas català, més de vint anys després, és evident que ara el vent que bufa a escala global és el de la crisi econòmica. Quins amics poden estar interessats en la independència de Catalunya en aquest context? Per a Anglada, sembla evident que cal activar l’interès alemany referent a això, i alhora acaronar i fins i tot amanyagar França (amb llepoleries, es podria suggerir, com el transvasament del Roine, o la consolidació de la SNCF en la xarxa ferroviària catalana, entre d’altres). I això, en cap cas implica obviar altres estats clau com els Estats Units mateix, la Xina, Rússia, o fins i tot el Vaticà.

No hi ha Comentaris

Cent anys d’Albert Camus, l’home en rebel·lia permanent

Aquest any, es commemora el centenari de l’escriptor algerià d’origen francès, Albert Camus, contemporani del nostre Salvador Espriu. Els centenaris sempre són una bona excusa per acudir a l’obra d’un autor, però tant en el cas de Camus com el d’Espriu no haurien de caldre per a llegir o rellegir la seva obra, que ha de rebre la consideració de clàssica, és a dir, imprescindible. Per cert, Espriu es va referir a Camus en un text sobre Sísif a Les roques i el mar, el blau , qualificant l’algerià de “noble, sever i compassiu escriptor” per a qui “el món és absurd, poblat d'irracionals.”

En primer lloc, cal destacar el valor i la vigència indiscutibles de l’obra de Camus. Per això, amb motiu dels 50 anys de la seva mort, ara fa 3 anys, Zygmunt Bauman -que fa unes setmanes ha estat entre nosaltres a Barcelona- es demanava si realment havia mort Camus. D’ençà de la seva mort -recordava Bauman- no han parat d’aparèixer llibres, estudis, tesis doctorals, etc. i, per il·lustrar-ho, donava, entre d’altres, la xifra impressionant de 9.953 volums sobre Camus a Google books. Per a Bauman, el llegat de Camus s’assembla al de Kafka, susceptible de permanents reinterpretacions perquè, com el txec, evita cloure els elements que l’integren i els deixa deixa oberts, de manera que preservin sempre la capacitat d’intriga i de provocació.

A més, els catalans tenim raons addicionals per apreciar Camus perquè és l'autor més traduït per una personalitat intel·lectual com Joan Fuster (6 llibres), per part de mare era d’ascendència catalanoparlant de Menorca (el seu segon cognom és Sintes) i va traduir “El cant espiritual” de Joan Maragall, en col·laboració amb Víctor Alba. I encara podríem parlar de la polèmica que s’ha encès els darrers mesos a Aix-en-Provence (Ais de Provença) -zona plena de pied-noirs- amb motiu, precisament, de la gran exposició que es projectava per a la tardor d’aquest 2013 sobre el seu centenari; la seva posició -potser ingènua, però alhora valenta- sobre el terrorisme i el colonialisme en el conflicte d’Algèria; la baralla amb Sartre; la crítica al comunisme, on havia militat; etc.

Polèmiques passades i actuals de qui va afirmar Je me révolte, donc nous sommes (“Jo em rebel·lo, per tant nosaltres som”). Segurament, aquesta famosa sentència, algú la pot relacionar avui amb el fenomen dels ‘indignats’, però amb franquesa crec que Camus manifesta una rebel·lia més profunda i transcendent, lligada a la condició humana i la seva concepció de l’absurd com a forma de revolta, no pas limitada al model d'organització social.

En aquesta secció ens toca fer ressenyes de llibres, però el gruix de l’autor se’ns menja l’espai. Sí que voldríem fer un breu comentari sobre l’emblemàtica novel·la L’estrany, que Camus va publicar en plena 2a. Guerra Mundial, l’any 1942. Es tracta d’una novel·la breu, amb una història molt senzilla -gairebé una anècdota-, però intensa i amb una penetrant reflexió sobre la condició humana. Fuster opta, amb encert, per traduir el títol, L’étranger, com a ‘estrany’ i no pas ‘estranger’, per a reforçar la vinculació de la història amb la condició de tot ésser humà, al marge de països i banderes. Meursault, el seu protagonista, es caracteritza per una indiferència radical davant el món. Meursault es mostra indiferent davant la mort de la seva mare, indiferent sobre si es casa o no amb la seva xicota (en una ocasió Marie li demana si no l’interessava canviar de vida i respon que “ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens”, p. 54), indiferent davant París ("És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca", p. 56), indiferent davant de l'homicidi d'un àrab que ell mata a la platja, indiferent amb la seva vida de pres (“tot el problema era com matar el temps. Però, a partir del moment en què vaig aprendre a recordar, ja no vaig avorrir-me gens", p. 96), indiferent davant de Déu i la religió (“li he dit que no sabia què era un pecat. A mi únicament m’havien declarat culpable”, p. 144), indiferent davant la sentència del tribunal en contra seva, etc.

Aquesta gran indiferència de Meursault, de vegades, fa pensar en Bartlevy, l’escrivent, el personatge de Herman Melville que assumeix una actitud passiva de rebuig a l’ordre establert, repetint cada vegada que l’interpel·len: “Preferiria no fer-ho”. A L’estrany, el protagonista, un cop condemnat a mort, aconsegueix una identificació, una mena de fusió espiritual, amb el món: “m’obria per primera vegada a la tendra indiferència del món. En trobar-lo tan semblant a mi, tan fraternal en definitiva, he sentit que havia estat feliç, que ho era encara” (p. 149). I tornant a Bauman: “Camus ens diu que la revolta, la  revolució i l’aspiració a la llibertat són aspectes inevitables de l’existència humana, però que hi hem de posar límits per a evitar que aquests propòsits admirables acabin esdevenint tirania”.

No hi ha Comentaris

Duran i Lleida ens indigna cada cop que parla

Si no fos perquè és el secretari general de la federació de CiU, si no fos perquè és el que presideix el grup parlamentari al congrés de diputats espanyol, si no fos perquè és ambaixador del parlament espanyol amb passaport diplomàtic representant el govern espanyol, si no fos perquè és el president d’Unió Democràtica de Catalunya i si no fos perquè és un botifler i un traïdor i que pot incidir en alguns catalans encara penjats de la figuera, us puc assegurar que no malbarataria ni un minut del meu temps per dedica-li una ratlla a aquest miserable que porta vivint enganyant al poble català el mateix temps que fa de polític, 34 anys.

Duran ha reblat el clau, que ja és dir, ara implora al govern espanyol que faci una oferta, la que sigui, però no per als catalans independentistes, sinó per als que no ho són. La seva indecència, ara ha ratllat la traïdoria al seu màxim nivell. Uns catalans que no ens mereixem res i els que volen ser espanyols que es mereixen quelcom de la gràcia dels borbons. Sembla una sortida del segle XVII, on era Felip V, el Borbó, i ningú més el que atorgava prebendes als catalans traïdors, això sí sense cap reconeixement d’estat (us sona allò de Roma no paga als traïdors).

Malgrat tots els seus esforços per dinamitar el procés, des de les eleccions del 25 de novembre, finalment hem comprovat que ell és l’expressió del fracàs dels autonomistes, dependentistes i unionistes. El nostre president Mas amb l’expressió de val més un fet que mil paraules, els està donant tota una lliçó de patriotisme i rigor. Per això la resposta al silenci demanat pel president, ell i els seus saben que han perdut la partida, per això aquesta súplica que els espanyols concedeixin alguna gràcia per poder vendre. Ell i els seus perden, Catalunya i el nostre president guanyem. Ara ja no caldrà que gastem ni un minut més del nostre temps, tothom sap qui és, què fa, com viu i el que vol per a Catalunya, Duran i Lleida no ha d’interessar més.

No hi ha Comentaris

Corrent en ziga-zaga

Deu ser cosa de la mediterranietat però mira que en som de complicats els catalans. Ja ens acompanya el refranyer, “tants caps tants barrets” i, per l’altra banda, som una colla de llepafils o uns pere-punyetes, dues coses que no són ben bé el mateix però que ens foten igualment. A vegades som uns tocanassos o uns monumentals torracollons. Amb el tema de la independència fa temps que hem agafat embranzida, però estem corrent en ziga-zaga. Estem malbaratant energies i perdent un temps preciós.

Aquesta setmana ha fet quatre anys de l’article d’en Joan Carretero al diari Avui sota el títol de “Patriotisme i dignitat”. Ja llavors, es denunciava l’abisme existent entre la classe política i la ciutadania, abans dels indignats. Es denunciaven les polítiques de peix al cove, però també el patriotisme social i la pluja fina. És deia que amb Espanya no hi ha res a fer i que el benestar dels catalans només s’aconseguirà amb la independència. Ja llavors es demanava que a les eleccions al Parlament es presentés una candidatura d’ampli espectre que tingués com a eix programàtic la proclamació unilateral de la independència per una majoria del Parlament de Catalunya. Es dubtava de la possibilitat de fer una consulta legal, alhora també hi havia a l’article la demanda d’una màxima exigència ètica en política i una Llei Electoral que acostés els representants polítics a la ciutadania.

En aquests quatre anys s’han succeït consultes populars i eleccions autonòmiques. Hi ha hagut grups polítics que han acabat capitalitzat total o parcialment el missatge de Reagrupament. El panorama polític ara a Catalunya no és el mateix que fa quatre anys, mentre han passat moltes coses i ara finalment resulta que ens trobem on a l’abril del 2009 en Joan Carretero ens situava, davant la única possibilitat a que cada cop ens veiem més abocats; fer unes eleccions plebiscitàries i una proclamació unilateral de independència. Al mateix temps el malestar social amb la classe política, l’abisme entre aquesta i la ciutadania s’ha continuat eixamplat. La crisi i principalment la corrupció que s’està destapant és la principal causa.

Durant aquest temps hi ha hagut gent que ha anat saltant inquieta i neguitosa de una a altra organització sense acabar-se d’assentar mai del tot en cap. També és cert que tots els moviments apareguts en els darrers quatre anys han aplegat a persones que mai havena estat en política ni inscrits a cap partit i això ha estat molt positiu. Però en el fons de tot d’aquest “nomadisme” d’alguns hi ha massa discrepàncies, massa impaciència, molta malfiança i possiblement altres interessos més prosaics. Mentre encara s’hi troba a faltar constància i generositat.

El moviment independentista català ha agafat embranzida en aquests quatre anys, ha pres velocitat, però corre en ziga-zaga no hi ha manera que agafi la directa, “en línia recta” i “directes a barraca”, a marcar gol! Massa preciosismes, molt filar prim i molt poca efectivitat encara. Hi ha massa coses que ens distreuen, ens entrebanquem sols. A hores d’ara ja hauria de ser sabut per tothom i ser indiscutible que mentre no tinguem sobirania, mentre no siguem amos de nostre destí, mentre no tinguem la clau de la caixa no hi ha res a fer. Parlar ara de polítiques socials sense tenir recursos és com reescriure el conte de la lletera o pitjor encara enganyar descaradament al personal.

Pitjor es fer creure que continuant dins l’estat espanyol ens en sortirem o que ara el que cal es combatre la crisi abans que res, quan la millor manera de combatre la crisi és assolir l’objectiu de la plena sobirania; un estat lliure i democràtic amb un nou sistema electoral. Després ja discutirem democràticament. En primer lloc discutirem com fomentem la creació de riquesa i com després la redistribuïm, per aquest ordre! No al revés! Ja triarem, de quina manera ens governem! Mentre, ara, parlar d’autonomisme ja és il·lusori, el mateix que parlar de federalisme, o de confederalisme , algun espavilat ens diu que això ens permetria ser lliures encara que només fos per un instant, quina collonada! Ara ja la última de moment, fa uns es veia penjada en algun balco una estelada al costat d’una bandera republicana espanyola. Aquesta, pot ser una nova distracció, la República, una nova derrapada que ens pot fer sortir del camí. Ens hauria d’importar un rave si a Espanya hi ha una república o una monarquia, no és aquest el nostre debat, ni molt menys el nostre interès. Inclús, quasi segur, es podria donar la paradoxa que una república reforcés el paper de l’estat centralista. No ens equivoquem! L’Aznar possiblement es republicà!

Cal buscar un lideratge sòlid per aconseguir l’objectiu de la independència. Aquí a les darreres eleccions vàrem fer una altra derrapada, ara tenim un doble lideratge, el del president Mas i el d’en Junqueras. Ara tenim dos flancs per on rebre garrotades, quan no li foten a un li foten a l’altre. Si al final el lideratge no pot ser d’una única persona ha de ser d’un únic objectiu i aquest ha de ser clar i diàfan; La independència, sense cognoms!

Corrent en ziga-zaga, condicionant prèviament la independència a altres principis per nobles que siguin, només aconseguirem arribar tard i malament, això si arribem!

No hi ha Comentaris

‘Garantia’, article de Joan Carretero

En les passades eleccions al Parlament de Catalunya, un partit va reiterar a la ciutadania que era la garantia, l’única garantia, que el procés cap a l’estat propi no tindria marxa enrere, no trontollaria, si tenia prou força per condicionar el President i el Govern de la Generalitat.Bon nombre de ciutadans ho va creure i l’increment de vots d’aquest partit fou tan notable que va esdevenir la segona força representada al Parlament.

Una vegada aconseguit aquest èxit electoral, els ciutadans vàrem assistir, alguns estupefactes, a l’espectacle d’un dirigent polític que reclamava alhora ser cap de l’oposició i soci de Govern. Vàrem assistir, també, a la signatura del “pacte d’estabilitat” i, tanmateix, al cap de pocs dies, vàrem sentir, cada cap de setmana, les declaracions d’aquest dirigent desbocat on deia, amb tota la supèrbia, que rebentaria el Govern, que provocaria eleccions anticipades i que no aprovaria els pressupostos.

En un país de cartró-pedra com Catalunya, hi ha qui ens vol fer creure que el procés de caminar cap a la independència és paral·lel al del govern del país i que ambdues qüestions no es relacionen. Un Govern que no pot aprovar un pressupost i que evidencia una feblesa tan gran no pot encarar aquest procés contra l’Estat espanyol i sense cap suport internacional explícit. Com ja vàrem dir en el seu dia, afeblir el president de la Generalitat era posar en perill l’èxit d’aquesta empresa, no gens fàcil, d’arribar a la plena sobirania de la nostra nació.

El que també es fa evident és que aquells que varen assegurar que serien la garantia que, si se’ls feia confiança, el procés reeixiria, són, sense cap mena de dubte, a hores d’ara, la possible garantia del fracàs d’una il·lusió de molts ciutadans. En aquest moment de la història del nostre país, un partit com ERC no pot estar pendent només de fer el famós sorpasso  a CiU i fer fracassar la més important possibilitat de guanyar el nostre futur. Alguns patriotes no els ho podríem perdonar mai.

No hi ha Comentaris

La informació és democràcia

Mai en la història de la humanitat no havia existit un volum d’informació tan gran a l’abast de les persones que vivim en el primer món, com som els ciutadans de Catalunya, i ningú no posarà en dubte que els mitjans de comunicació han esdevingut clarament actors públics que incideixen més que mai en els processos polítics i socials.

Ens trobem en plena revolució tecnològica, que té com a característica l’absència de barreres o fronteres físiques o polítiques. Pertant, s’han trencat d’alguna manera els límits geopolítics d’expressió. I, també, espero,que algun dia hi hagi un estudi seriós sobre el paper que ha jugat aquesta revolució tecnològica, és a dir Internet, en el procés d’alliberament nacional català, que ben segur acabarà amb la creació d’un Estat propi.

I és en aquest món sotmès als mitjans de comunicació tradicionals, com són la televisió, la ràdio i la premsa d’una banda i, de l’altra, el ciberespai, on els que volem un Estat propi per a Catalunya podem empènyer en el procés, que és l’únic que compta. Quant a Internet, les aportacions a les pàgines web, blogs i premsa digital ens permeten una participació «política» als ciutadans impensable fa 20 anys. I la presència a les xarxes socials ens permet participar de manera desjerarquitzada i creativa. A més, no ser a les xarxes socials t’autoexclou de l’espai públic.

És clar que Internet és un dels instruments que aniran assolint més poder durant el segle XXI i que és i serà una eina del dret a la llibertat d’expressió i participació ciutadana en els avenços polítics i socials. Per primera vegada hi ha un espai «universal» de comunicació al qual tothom pot accedir, informar i ser informat sense intermediaris. La xarxa aporta qualitat democràtica. Però, a hores d’ara el lideratge informatiu és en mans, encara, de la televisió i de la ràdio. I les públiques crec que haurien d’assumir plenament la funció social que els correspon.

Per això ni TV3 ni Catalunya Ràdio ni les televisions i ràdios municipals no poden quedar al marge de la situació crítica i el procés històric que estem vivint en el nostre país. Per aquest motiu, crec que seria un acte democràtic i de justícia que aquests mitjans de comunicació, que a més estan a mans del Govern de la Generalitat —el qual té el mandat del poble de conduir el procés del dret a decidir dels habitants de Catalunya—, mantinguessin informada a la població contínuament del dèficit fiscal que patim els catalans, atès que és una informació prou important per decidir.

Fa dies, des del meu Twitter personal, he detectat que hi ha una gran recepció a una proposta que he plantejat, com és la d’incloure a la pantalla de la televisió nacional i de les televisions municipals una banda on s’informés de la xifra que els catalans hem pagat a Espanya sense cap retorn a Catalunya. O, si més no, que cada edició del Telenotícies i dels informatius detallin la xifra diària i/o acumulada anualment de l’espoli fiscal. I al web de la Generalitat també hauria d’estar actualitzada sempre aquesta xifra.La informació també és democràcia.

No hi ha Comentaris

Ridícul estrepitós d’Espanya davant l’acord històric entre Kosovo i Sèrbia

El Regne d'Espanya ha tornat a fer un ridícul estrepitós a nivell internacional en no reconèixer la independència unilateral de Kosovo, davant de l'acord històric a què han arribat Sèrbia i Kosovo per a normalitzar les seves relacions, en el marc de les negociacions patrocinades per la Unió Europea.

La independència, declarada pel Parlament de Kosovo amb caràcter unilateral, ha estat reconeguda per la majoria de la comunitat internacional, incloent els Estats Units i la immensa majoria d'estats de la Unió Europea, però no pas pel Regne d'Espanya. 

El primer ministre kosovar, Hashim Thaçi, ha anunciat el pacte aquest divendres a la tarda i ha proclamat que significa "el començament d'una nova era". L'Alt Representant de la UE per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, Catherine Ashton, ha felicitat les dues parts per la "determinació" i la "valentia" que han mostrat durant aquests mesos de converses fins a assolir aquest acord.

Thaçi ha reconegut que poder tancar aquest compromís "no ha estat fàcil" i que "hi haurà gent en tots dos països que no estarà gaire contenta", però ha defensat que el pacte és "la millor solució possible pel nostre país, per Sèrbia i per la Unió Europea".

El pacte estableix una autonomia per a les comunitats sèrbies del nord de Kosovo, que comptaran amb el propi cap de policia i òrgans judicials. Implícitament, l'acord suposa que Belgrad accepta l'autoritat de Pristina sobre aquesta zona de majoria sèrbia, on fins ara s'han mantingut estructures paral·leles de poder i en els últims anys s'han registrat nombrosos incidents.

A partir d'ara, l'acord haurà de ser ratificat per les autoritats de tots dos països a les seves respectives capitals.

"Un pas endavant cap a Europa"

Ashton, que ha dirigit les negociacions durant els darrers mesos, ha destacat la importància de l'acord perquè suposa "un pas des del passat i un pas endavant cap a Europa". La Unió Europea havia condicionat una hipotètica adhesió dels dos països a una normalització de les relacions. Ashton també ha anunciat l'acord al seu compte de Twitter: "Aquest és un dia històric per a les relacions entre Sèrbia i Kosovo, per tots els Balcans Occidentals i per a la Unió Europea", ha destacat el comissari europeu d'Ampliació i Política Europea de Veïnatge, Stefan Füle.

La independència unilateral de Kosovo l'any 2008 no ha estat mai reconeguda per Sèrbia ni per alguns països de la Unió -entre els quals hi ha Espanya-, però sí per gran part de la comunitat internacional, incloent-hi els Estats Units i la majoria dels Vint-i-set.

No hi ha Comentaris

Nova mostra de diàleg del Govern espanyol, que portarà al TC el Consell per a la Transició Nacional

El Govern espanyol ha tornat a donar una mostra del que entén per diàleg amb l'anunci que portarà al Tribunal Constitucional (TC) el Consell Assessor per a la Transició Nacional de Catalunya creat per Artur Mas i totes aquelles mesures que "donin efecte" a la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya ja impugnada per l'executiu de Mariano Rajoy davant del TC.

Així ho ha avançat en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres la vicepresidenta i portaveu del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que ha explicat que l'advocat de l'Estat incorporarà en les al·legacions al recurs tots els elements que es consideri que "donen efectes" a la declaració de sobirania de Catalunya aprovada per majoria absoluta al Parlament.

Entre aquests elements la vicepresidenta ha posat com a exemple el Consell per a la Transició, que va començar la seva feina la setmana passada per elaborar informes cap a les "estructures d'Estat" i amb l'objectiu d'assessorar el Govern català en els passos a seguir per convocar la consulta d'autodeterminació. Els membres del Consell per a la Transició Nacional no perceben cap remuneració, cosa que impedeix que la dirigent del PP pugui invocar la clàssica cantarella de no lluitar contra la crisi.

Sáenz de Santamaría s'ha expressat així després que el Parlament respongués al TC que tant la primera declaració sobiranista impugnada pel Govern català com la segona, aprovada amb suport del PSC demanant diàleg amb el Govern espanyol, són complementàries.

Així, preguntada per la possibilitat de recórrer aquesta segona resolució, la vicepresidenta s'ha limitat a recordar que correspon al Ministeri d'Administracions Públiques estudiar-la i ha insistit en l'opció d'afegir al recurs ja existent les actuacions que "donin efecte" a la declaració inicial.

Sense data per a una reunió bilateral Estat-Catalunya

Durant la roda de premsa, Sáenz de Santamaría també ha apuntat que no existeix data per a la convocatòria de la reunió bilateral Estat-Catalunya, que segons ha recordat "no porta assumptes de finançament".

Tenint en compte que "aquests temes són els que ara estan centrant el debat i l'actuació", la vicepresidenta ha subratllat que el seu marc de discussió és en altres institucions com el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) i la bilateral es convocarà quan existeixi suficient volum d'assumptes pendents.

No hi ha Comentaris