Arxiu maig, 2013

David Vinyals: “Els catalans només podem decidir si volem o no la independència i no admetrem cap pregunta que no sigui independència Sí o No”

David Vinyals, dirigent de Reagrupament i un dels impulsors de la Coordinadora Nacional de la Consulta sobre la Independència, ha declarat que "els catalans només podem decidir si volem o no la independència i no admetrem cap pregunta que no sigui independència Sí o No", en una mostra de rebuig de convertir la consulta per exercir el dret a decidir en una mena d'enquesta, cosa per a la qual el Govern ja disposa d'un organisme especialitzat com el CEO.

Vinyals ha fet aquestes manifestacions en el marc de la trobada dels impulsors de l'esmentada Coordinadora, que ha tingut lloc aquest dijous, durant la qual han presentat un manifest en què demanen que el Parlament de Catalunya faci públiques i oficials la pregunta i la data del referèndum vinculant abans del proper 13 de setembre de 2013; i també que el referèndum es celebri amb o sense permís de l’Estat espanyol abans del 31 de maig de 2014.

El dirigent de Reagrupament també ha afirmat que “per poder exercir el dret a decidir els catalans només ens podem pronunciar sobre allò que depèn de nosaltres. La possibilitat de celebrar una consulta amb resposta múltiple que inclogui diferents models d’Estat Espanyol no és admissible, perquè per decidir si l’estat espanyol ha de ser Federal, Confederal, Autonòmic simètric o asimètric  necessitem el pronunciament i  l’acord amb Espanya. Els catalans només podem decidir si volem o no la independència, i no admetrem cap pregunta que no sigui Independència Si o Independència No. Qualsevol altre tipus de consulta és una enquesta,  i si el govern vol fer enquestes que les encomani al CEO.”

En declaracions posteriors, David Vinyals ha recordat que "el full de ruta de Reagrupament és clar: primer cal fer una declaració unilateral d'independència i després el referèndum, però com és evident, la majoria del poble de Catalunya s’ha pronunciat per un full de ruta que inclou un referèndum previ. Tot i que des de Reagrupament creiem que és un procediment més complicat, no podem fer altra cosa que ajudar i empènyer per tirar endavant el procés, sigui amb el full de ruta que sigui. En tot cas, hem de tenir clar que sempre acabarem amb una declaració unilateral, ja que a ningú no se li escapa que, tot i fent un referèndum previ, Espanya mai no negociarà la nostra independència”. 

No hi ha Comentaris

El veritable rostre del nazisme

Fer servir el nazisme com a terme de comparació el banalitza, cosa que no tan sols és injusta amb allò amb què es compara, sinó sobretot amb les víctimes de l’holocaust, a les quals es degrada. Per això, ara que es diu que qualsevol cosa és nazisme, resulta oportú recuperar obres literàries que l’han tractat, com les del Premi Nobel Imre Kertész.

Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d’una família petitburgesa jueva assimilada. Quan tot just tenia quinze anys, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Sense destí  tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, conté nombrosos elements autobiogràfics i la podem dividir en tres parts, que corresponen als tres estadis de la seva evolució personal i tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner: 1. L’adolescent d’origen jueu (capítols 1-4). 2. El presoner (capítols 5-8). 3. El supervivent (capítol 9).

Essencialment, Sense destí  és una obra sobre la shoah , l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, si bé és progressivament que anem veient els canvis i la presa de consciència per la qual va passant el protagonista. L’ingenu nen de 14 anys, amb una vida relativament plàcida a Budapest, experimenta una metamorfosi, en la qual pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. Per exemple, György intenta que un company presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a llur origen comú, però l’interlocutor ho rebutja dient-li que ell no és jueu. György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

Sense destí  no fa propaganda ni tampoc és un text que vulgui inventariar uns fets de forma documental i asèptica, sinó que és una obra literària que pretén aconseguir emoció i reflexió a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys, amb una mirada personal i sovint càndida, sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos. Aquesta mirada adolescent inclou dosis d’ironia, pel contrast entre la percepció de György i la gravetat dels fets. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus, fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110). La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa planteja una reflexió moral, com quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït perquè “tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa.” (254).

Precisament, un dels aspectes més interessants de la novel·la és la referència als moments de felicitat del protagonista en els camps. Hi ha un instant memorable en què György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En aquestes pàgines la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes que tracten la reclusió als camps d’extermini com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, supervivent dels camps, crea una obra que els transcendeix com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

No hi ha Comentaris

España, como Caín, mata a sus hermanos y como Saturno, devora sus hijos

El moviment independentista català ha prestat poca atenció a la història de la descolonització espanyola, la qual cosa és sorprenent tenint en compte que Catalunya és una de les darreres colònies, avui per avui encara subjecta a la metròpoli. Em sembla un error. Ningú no pot entendre millor que un argentí, un bolivià o un cubà les aspiracions de llibertat d’un català.

Fer una incursió per les actes d’independència de llatinoamèrica (i Filipines) és constatar uns fets ineluctables: primer, tots els nous estats van ser fruit de declaracions unilaterals d’independència; i, segon, tots els països van arribar-hi després de denunciar la tirania, l’arbitrarietat i l’absoluta manca de llibertat amb la que els espanyols governaven aquells països. En altres paraules, n’estaven farts. Uns quants exemples:

“Se nos declara un estado de rebelión, se nos bloquea, se nos hostiliza, se nos envían agentes y se procura desacreditarnos” (Venezuela, 1811)
“...echando fuera de nuestro suelo al enemigo español, que tanto se ha declarado contra nuestra Patria” (Mèxic, 1813)
“Es voluntad unánime e indubitable de estas Provincias romper los violentos vínculos que los ligaban a los reyes de España” (Argentina, 1816)
“... resolución de separarse para siempre de la Monarquía española y proclamar su independencia a la faz del mundo” (Chile, 1818)
“Para separarse de la nación española... por cuanto que no pierden un momento para subyugar cada día más la libertad del hombre” (Panamà, 1821)
“La arbitrariedad con que fue gobernada, excitó en los pueblos el más ardiente deseo de recobrar sus derechos usurpados” (Guatemala, 1823)
“Cansados ya sus habitantes de sobrellevar el ominoso yugo de la dominación española” (Filipines, 1898)

Però de tots els processos d’exercici de sobirania americans, destaquen les declaracions de Bolívia i Cuba, autèntics memoràndums que, llegits en clau catalana d’avui, desperten un sentiment que provoca el calfred més angoixós, vista la seva plena actualitat.

El 1825, els bolivians escrivien:

“Lanzándose furioso el León de Iberia desde las columnas de Hércules hasta los imperios de Moctezuma, y de Atahuallpa, es por muchas centurias que ha despedazado el desgraciado cuerpo de América y nutridosé con su sustancia. Todos los Estados del continente pueden mostrar al mundo sus profundas heridas para comprobar el dilaceramiento que sufrieron; pero el Alto- Perú aun las tiene más enormes, y la sangre que vierten hasta el día, es el monumento más auténtico de la ferocidad de aquel monstruo.
(...) el incendio bárbaro de mas de cien pueblos, el saqueo de las ciudades, cadalsos por cien levantados contra los libres, la sangre de miles de mártires de la patria ultimados con suplicios atroces que estremecerían á los caribes, contribuciones, pechos y ecsacciones arbitrarias é inhumanas, la inseguridad absoluta del honor, de la vida, de las personas y propiedades, y un sistema, en fin inquisitorial, atroz y salvaje, no han podido apagar en el Alto Perú el fuego sagrado de la libertad, el odio santo al poder de Iberia.
(...) ved que donde ha podido, existir un floreciente imperio, solo aparece, bajo la torpe y desecante mano de Iberia, el símbolo de la ignorancia, del fanatismo, de la esclavitud e ignominia, venid y ved, en una educación bárbara calculada para romper todos los resortes del alma, en una agricultura agonizante guiada por sola rutina, en el monopolio escandaloso del comercio, en el desplome e inutilización de nuestras más poderosas minas, por la barbarie del poder español, en el cuidado con que en el siglo 19 se ha tratado de perpetuar entre nosotros solo los conocimientos, artes y ciencias del siglo 18 (...)”

I encara un text igualment memorable el que és considerat el primer document de la “declaració d’independència” de Cuba, signada el 1868, pel general Carlos Manuel de Cëspedes. Transcric íntegra:

Manzanillo (Cuba); 10-10-1868. Manifiesto de la junta revolucionaria de la isla de Cuba, dirigido a sus compatriotas y a todas las naciones.

Al levantarnos armados contra la opresión del tiránico gobierno español, siguiendo la costumbre establecida en todos los países civilizados, manifestamos al mundo las causas que nos han obligado a dar este paso, que en demanda de mayores bienes, siempre produce trastornos inevitables, y los principios que queremos cimentar sobre las ruinas de lo presente para felicidad del porvenir.

Nadie ignora que España gobierna la isla de Cuba con un brazo de hierro ensangrentado; no sólo no la deja seguridad en sus propiedades, arrogándose la facultad de imponerla tributos y contribuciones a su antojo, sino que teniéndola privada de toda libertad política, civil y religiosa, sus desgraciados hijos se ven expulsados de su suelo a remotos climas o ejecutados sin forma de proceso, por comisiones militares establecidas en plena paz, con mengua del poder civil. La tiene privada del derecho de reunión, como no sea bajo la presidencia de un jefe militar; no puede pedir el remedio a sus males, sin que se le trate como rebelde, y no se le concede otro recurso que callar y obedecer.

La plaga infinita de empleados hambrientos que de España nos inunda, nos devora el producto de nuestros bienes y de nuestro trabajo; al amparo de la despótica autoridad que el gobierno español pone en sus manos y priva a nuestros mejores compatriotas de los empleos públicos, que requiere un buen gobierno, el arte de conocer cómo se dirigen los destinos de una nación; porque auxiliadas del sistema restrictivo de enseñanza que adopta, desea España que seamos tan ignorantes que no conozcamos nuestros sagrados derechos, y que si los conocemos no podemos reclamar su observancia en ningún terreno.

Amada y considerada esta Isla por todas las naciones que la rodean, que ninguna es enemiga suya, no necesita de un ejército ni de una marina permanente, que agotan con sus enormes gastos, hasta las fuentes de la riqueza pública y privada; y sin embargo, España nos impone en nuestro territorio una fuerza armada que no lleva otro objeto que hacernos doblar el cuello al yugo férreo que nos degrada.

Nuestros valiosos productos, mirados con ojeriza por las repúblicas de los pueblos mercantiles extranjeros que provoca el sistema aduanero de España para coartarles su comercio, si bien se venden a grandes precios con los puertos de otras naciones, aquí, para el infeliz productor, no alcanzan siquiera para cubrir sus gastos: de modo que sin la feracidad de nuestros terrenos, pereceríamos en la miseria.

En suma, la isla de Cuba no puede prosperar, porque la inmigración blanca, única que en la actualidad nos conviene, se ve alejada de nuestras playas por la innumerables trabas con que se la enreda y la prevención y ojeriza con que se la mira.
Así pues, los cubanos no pueden hablar, no pueden escribir, no pueden siquiera pensar y recibir con agasajo a los huéspedes que sus hermanos de otros pueblos les envían. Innumerables han sido las veces que España ha ofrecido respetarle sus derechos, pero hasta ahora no ha visto el cumplimiento de sus palabra, a menos que por tal no se tenga la mofa de asomarle un vestigio de representación, para disimular el impuesto único en el hombre, y tan crecido, que arruina nuestras propiedades al abrigo de todas las demás cargas que le acompañan.

Viéndonos expuestos a perder nuestras haciendas, nuestras vidas y hasta nuestras honras, me obliga a exponer esas mismas adoradas prendas, para reconquistar nuestros derechos de hombres, ya que no podemos con la fuerza de la palabra en la discusión, con la fuerza de nuestros brazos en los campos de batalla.

Cuando un pueblo llega al extremo de degradación y miseria en que nosotros nos vemos, nadie puede reprobarle que eche mano a las armas para salir de un estado tan lleno de oprobio. El empleo de las más grandes naciones autoriza ese último recurso. La isla de Cuba no puede estar privada de los derechos que gozan otros pueblos, y no puede consentir que se diga que no sabe más que sufrir. A los demás pueblos civilizados toca interponer su influencia para sacar de las garras de un bárbaro opresor a un pueblo inocente, ilustrado, sensible y generoso. A ellos apelamos y al Dios de nuestra conciencia, con la mano puesta sobre el corazón. No nos extravían rencores, no nos halagan ambiciones, sólo queremos ser libres e iguales, como hizo el Creador a todos los hombres.

Nosotros consagramos estos dos venerables principios: nosotros creemos que todos los hombres son iguales, amamos la tolerancia, el orden y la justicia en todas las materias; respetamos las vidas y propiedades de todos los ciudadanos pacíficos, aunque sean los mismos españoles, residentes en este territorio, admiramos el sufragio universal que asegura la soberanía del pueblo; deseamos la emancipación gradual y bajo indemnización, de la esclavitud; el libre cambio con las naciones amigas que usen de reciprocidad; la representación nacional para decretar las leyes e impuestos, y, en general, demandamos la religiosa observancia de los derechos imprescriptibles del hombre, constituyéndonos en nación indendiente, porque así cumple a la grandeza de nuestros futuros destinos, y porque estamos seguro que bajo el cetro de España nunca gozaremos del franco ejercicio de nuestros derechos.

En vista de nuestra moderación, de nuestra miseria y de la razón que nos asiste, ¿qué pecho noble habrá que no lata con el deseo de que obtengamos el objeto sacrosanto que nos proponemos? ¿Qué pueblo civilizado no reprobará la conducta de España, que se horrorizará a la simple consideración de que para pisotear estos dos derechos de Cuba, a cada momento tiene que derramar la sangre de sus más valientes hijos? No, ya Cuba no puede pertenecer más a una potencia que, como Caín, mata a sus hermanos, y, como Saturno, devora a sus hijos. Cuba aspira a ser una nación grande y civilizada, para tender un brazo amigo y un corazón fraternal a todos los demás pueblos, y si la misma España consiente en dejarla libre y tranquila, la estrechará en su seno como una hija amante de una buena madre; pero si persiste en su sistema de dominación y exterminio segará todos nuestros cuellos, y los cuellos de los que en pos de nosotros vengan, antes de conseguir hacer de Cuba para siempre un vil rebaño de esclavos (...)”

Milions d’ex-espanyols ens esperen. Expliquem-los qui som, d’on venim, què està passant avui a Espanya, perquè volem ser independents. Recordem-los la lluita dels seus avantpassats, per què van lluitar, què defensaven, què els va moure a revoltar-se. I apel•lem a la comprensió que tot ciutadà del món decent té per a qualsevol poble que s’alça amb la bandera de la democràcia i la dignitat per voler ser, senzillament, un poble lliure.

No hi ha Comentaris

Els aviadors de la República tornen a Llanos de Luna el diploma de l’homenatge en què també hi havia la División Azul

L'Associació d'Aviadors de la República (ADAR) ha tornat el diploma que els va lliurar la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, en l'acte en què també va ser homenatjada la División Azul. En un comunicat que han penjat a la seva pàgina de Facebook, l'entitat justifica la decisió perquè vol denunciar la "instrumentalització" de què han estat víctimes per part de l'estat espanyol per justificar el reconeixement a la unitat franquista de les tropes de Hitler. Els aviadors qualifiquen de "desgraciat i mediàtic" aquest fet.

Al mateix text, l'associació es defineix com una entitat "apolítica que defensa la memòria dels pilots que van lluitar per defensar la democràcia i la llibertat" durant la Guerra Civil. I alerten que "no es pot permetre" que es faci servir el seu nom "per excusar el reconeixement a una organització de les característiques de la División Azul".

No hi ha Comentaris

El PSC rebutja el dret a decidir i s’ajunta amb el PP i PxC a l’Hospitalet

El PSC de l'Hospitalet rebutja el dret a decidir del poble català i assumeix les tesis del PP i la ultradretana Plataforma per Catalunya (PxC), com es desprèn d'una moció presentada pel PP en el ple local del maig, contra la qual només hi van votar CiU i ICV-EUiA.

En conseqüència, l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat no participarà en el procés cap a la consulta, ni tan sols en el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Segons el text defensat pels populars, que cita la Constitució i diverses sentències del Tribunal Constitucional, "la Generalitat [...] insisteix en la seva intenció d'incomplir la llei en cas que el govern central en prohibeixi la celebració [de la consulta]". Segons el PP, aquest "desafiament institucional" suposa "un acte de rebel·lia contra el nostre ordenament jurídic al qual l'ajuntament de l'Hospitalet no pot donar suport".

Així, PP, PSC i PxC han acordat que l'ajuntament mostri "el seu rebuig a formar part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, la intenció del qual és promoure la independència de Catalunya", i no facilitar "recursos humans ni materials de caràcter municipal per a la celebració, a la ciutat, del referèndum que proposa el govern de CiU en cas que aquest no hagi estat aprovat pel Congrés dels Diputats".

No hi ha Comentaris

Wert considera l’Estatut inferior a les lleis de l’estat

El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, considera l'Estatut de Catalunya una llei que està per sota d'altres lleis orgàniques que aprova el Congrés espanyol. El ministre, doncs, ignora que l'única llei que està per sobre de les altres és la Constitució espanyola, d'acord amb el principi de jerarquia normativa 

Per això Wert posa en dubte que l'Estatut de Catalunya pugui blindar l'ensenyament català de l'aplicació de la llei d'educació espanyola, sobretot respecte a la restricció de l'ús del català com a llengua vehicular, com es va defensar a la cimera entre govern, partits i sector educatiu.

El ministre vol estudiar la proposta de la cimera amb calma perquè de moment només ha pogut llegir el que n'han publicat els mitjans, però diu que d'entrada la reacció per la qüestió de la llengua li sembla exagerada i no hi està d'acord. "El plantejament que es fa respecte a la qüestió lingüística, que és en el que més es fixen els mitjans, no em sembla gaire conforme a la jerarquia normativa i, en definitiva, al respecte a les competències de l'Estat".

Resulta paradoxal que un ministre que està al capdavant del Ministeri d'Educació i que s'ha situat al centre de la polèmica amb la voluntat d'imposar un projecte de llei que té un rebuig majoritari a Catalunya posi de manifest la seva ignorància sobre l'articulació institucional de l'Estat.

No hi ha Comentaris

Un historiador recomana a Llanos de Luna que llegeixi “K.L. Reich”

L’historiador Joaquim Aloy va recomanar als organitzadors dels Premis Regió7 i Televisió Manresa enviar un exemplar de la novel·la K.L. Reich , de Joaquim Amat-Piniella, a la delegada del govern central a Catalunya, María de los Llanos de Luna.

Aloy va fer aquestes declaracions en el moment de rebre -en representació de l’Associació Memòria i Història de Manresa, entitat que presideix- el premi Comunicació amb el qual ha estat distingit el web memoria.cat el passat 21 de maig. Les manifestacions de l’historiador s’emmarquen en el context de la polèmica produïda per la participació de la delegada del govern en un acte en què van ser homenatjats representats de la División Azul , la unitat militar espanyola que participà a la campanya de Rússia al costat de l’exèrcit nazi.

A més, aquest any 2013 és el centenari del naixement de Joaquim Amat-Piniella, autor del llibre K.L. Reich , basat en la seva experiència al camp de concentració de Mauthausen. A més de descriure els horrors de la vida concentracionària (la fortor permanent de cuir cremat que surt de les xemeneies del crematori, les cambres de gas, les injeccions de benzina, la fam, l’amuntegament, els treballs forçats), Joaquim Amat-Piniella també hi reflexiona sobre la capacitat de mantenir la dignitat i els valors ètics en un context d’anihilació total tant individual com col·lectiva. És una obra precursora del realisme històric a Catalunya. Va guanyar el premi Fastenrath, el 1965.

Es dóna la circumstància que María de los Llanos de Luna va ser guardonada amb el premi Estrellat , en el marc de la mateixa gala, a la qual no va assistir. Entre d’altres autoritats, l’acte va comptar amb la presència del president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, i l’alcalde de Manresa, Valentí Junyent.

Informacions relacionades:

No hi ha Comentaris

Carandell demana generositat i unitat als partits, i veu ineludible la declaració unilateral d’independència

La vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, demana generositat i unitat als partits, però veu difícil la consulta i, per poder exercir el dret a la sobirania, considera ineludible la declaració unilateral d'independència per part del Parlament de Catalunya. Carandell va fer aquestes manifestacions en el tercer debat de "Cròniques Crítiques del Camí cap a la Independència" que va tenir lloc el passat 23 de maig.

A més de Carandell, el debat va comptar amb la participació d'Agustí Colomines (ex-responsable de la Fundació Catdem), Ramon Carner (president del Cercle Català de Negocis) i Salvador Garcia-Ruiz (autor del llibre Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país ), amb la moderació per part de Xavier Garcia Pujol.

Tots els participants van coincidir a valorar que el procés es troba en un moment d'impàs a l'espera del que faci el Parlament, si bé alguns dels ponents eren més optimistes que altres sobre les perspectives de la seva evolució. Colomines, per exemple, creu que no hi ha majoria parlamentària a favor de la independència, per la qual cosa tot es bloquejarà i els partits continuen amb posicions tactistes. Carner, per la seva banda, feia una valoració molt positiva de la reacció de la gent i era crític amb els mitjans de comunicació espanyolistes que són la majoria. Per a Garcia, hi ha un perill de cansament de la gent si el Parlament només parla d'independència ja que hi ha moltes coses que es pot fer ara per millorar al país. Malgrat tot, tots van valorar positivament que el procés ha avançat encara que no estigui perfilat

Els participants van valorar els resultats de les eleccions del passat novembre, i van coincidir que les eleccions van debilitar Mas per liderar el procés. Per a  Colomines, els mals resultats van venir del fet que CiU no va guanyar electorat nou i Carandell va assenyalar com a factors la crisi econòmica ("retallades") i la forta campanya mediàtica espanyola contra el candidat CiU.

Potser el punt en què hi va haver més debat fou la valoració de l'actuació d'Esquerra. Es van mostrar diferents posicions, des de la de Colomines, que es va confessar enervat pel posicionament tactista d'ERC, que considera que només pretén guanyar les properes eleccions autonòmiques i per això no vol aprovar els pressupostos per més que això pugui afeblir Mas, fins a Salvador Garcia que va valorar positivament que Junqueres sigui el cap de l'oposició. Carandell, per la seva banda, va afirmar que Esquerra hauria hagut de fer govern de coalició per tenir una postura més forta per fer la consulta i per enfortir Mas internament en la seva federació.

Finalment, es va debatre sobre si hi ha cansament o no entre població. Agustí Colomines creu que sí, que la gent de la manifestació de l'11 de setembre està desmobilitzada i que tot està molt difícil si no es té un nou discurs. Carandell, en canvi, considera que la població està a l'expectativa a veure el treball dels polítics abans de tornar a mobilitzar-se. Garcia opina que la gent no pot ni ha d'estar permanentment mobilitzada i va posar en dubte l'eficàcia de certes "mobilitzacions" ciutadanes. Ramon Carner, per la seva banda, troba que es nota un gran impuls al carrer i és optimista, perquè ja res no serà igual. En qualsevol cas, tots els participants es van mostrar d'acord a seguir treballant per ampliar majoria, demanar unitat i apostar per un lideratge clar que permeti avançar el procés.

SeuRCat130522 003 (640x425)
SeuRCat130522 013 (640x425)
SeuRCat130522 027 (640x425)
SeuRCat130522 032 (640x425)
SeuRCat130522 014 (425x640)
SeuRCat130522 012 (425x640)
SeuRCat130522 040 (640x425)

No hi ha Comentaris

Escopeta nacional

Després de l'aprovació del projecte de Llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMQE) per part del consell de ministres de l'Estat espanyol, el senyor Wert, fidel al seu comportament prepotent i provocatiu, ha apujat una mica més el to i ha qualificat els catalans d'ocellets que, incauts, ens posem a tret d'escopeta quan gosem oposar-nos a l'autoritat de l'estat que ell representa i reivindiquem l'escola catalana en llengua i continguts aprovada pel Parlament de Catalunya i que compta amb un gran suport social.

No ho diu explícitament però hem de suposar que l'escopeta, amb el gallet a punt, està en mans, de qui...? de l'Estat espanyol que en teoria ens protegeix a tots i ens representa? Francament, se'm fa difícil imaginar unes declaracions com les del senyor Wert, ministre d'Educació, pronunciades per un ministre del ram de qualsevol altre país democràtic d'Europa i del món.

Senyor Wert, els ocellets tenen ales per volar i, a vegades, els qui premen el gallet erren el tret. Vostè va ocupar el ministeri d'Educació amb l'encàrrec i, si tenim en compte la seva trajectòria personal, amb la convicció de travessar el túnel del temps i tornar-nos a èpoques d'una Espanya monolítica, rància i molt perillosa per als qui volíem exercir, senzillament, la democràcia.

Diu que el preocupa molt el fet que 17 famílies no puguin exercir el seu dret d'escolaritzar els seus fills en llengua castellana a Catalunya i per això, en un moment de precarietat econòmica com l'actual, reserva cinc milions d'euros per poder pagar l'escola privada que triïn aquestes famílies i les que s'hi apuntin... suposant que la trobin! Per què es tracta que la trobin a prop de casa, oi? I es veu que el govern de l'Estat, que vostè representa tan bé, només farà de prestador perquè, després, aquests diners els descomptarà d'aquells que transfereix a la Generalitat... Cornuts i pagar el beure, com sempre, senyor Wert. Vostè decideix liquidar el nostre sistema educatiu i nosaltres paguem la festa. Com sempre.

Però ben mirat, posats a llençar la casa per la finestra ja en pot anar reservant uns quants més, de milions d'euros, però bastants més perquè potser no li han explicat encara que, al País Valencià, són milers de famílies que demanen l'escolarització en català/valencià per als seus fills i no veuen atesa la seva petició i, quan li ho expliquin, un demòcrata com vostè segur que farà mans i mànigues per resoldre la situació del País Valencià amb la mateixa diligència que es preocupa de resoldre la de Catalunya.

Mentre anem esperant esdeveniments els ocellets catalans combinem la feina de cada dia amb una dedicació molt especial als exercicis físics d'enfortiment d'ales per estar ben preparats per volar ben amunt, com més amunt millor on no arribin els trets d'escopeta. Pura supervivència.

No hi ha Comentaris

Em complau presentar-vos una de les creus de Sant Jordi d’enguany: Anna Santamaria i Tusell

El passat dimecres 15 de maig, la Generalitat de Catalunya va atorgar, com cada any des del 1982, les Creus de Sant Jordi a unes persones i entitats que al llarg de les seves vides han fet quelcom perquè la nostra vida fos millor en cada una de les seves especialitats.

El Molt Honorable President, Artur Mas, els va dir en la seva glossa: “...en tota societat hi ha persones i entitats que, amb la seva feina, la seva empenta, el seu compromís i les seves virtuts, han estat cabdals per al desenvolupament d’una col·lectivitat, per al progrés de les diverses disciplines científiques i acadèmiques, per a la cura de la llengua i la cultura o per al benestar de la ciutadania gràcies al seu afany diari de treballar...”

Em complau presentar-vos una de les creus de Sant Jordi d’enguany:

Anna Santamaria i Tusell

Promotora cultural i professora de català. Per la seva contribució, des de la ciutat de Terrassa, al redreçament de la llengua i la cultura catalanes. Última alumna viva de Pompeu Fabra, es vinculà a Òmnium Cultural i a la seva campanya “Català a l’escola” a partir del 1970. Des d’aquesta i des d’altres iniciatives, ha dut a terme una tasca valuosa d’ensenyament de la llengua i d’extensió de la catalanitat.

Mare de 5 fills, àvia de 9 néts i besàvia d’una nena.

93 anys d’edat amb el cor cansat però viu.

Lectora incansable, conversadora lúcida, opinadora crítica i, sobretot, independentista:

La mare del meu marit

Santamaria

No hi ha Comentaris