Arxiu maig, 2013

Recordant Jordi Gomis: “A Catalunya hi ha massa funcionaris?”

Avui fa un any que ens va deixar el nostre company, Jordi Gomis i Ollé. Amb motiu d'aquest trist aniversari, tot recordant-lo, reproduïm el segon article de la sèrie 'Economia i Estat propi', que vam publicar en aquest web el 2 de març de 2012. L'article tracta soobre un tema plenament vigent també avui i es demana si a Catalunya hi ha massa funcionaris.

Últimament, a causa de les retallades que el govern autonòmic català està duent a terme, aquest és un debat que s’ha tornat a revifar. Un debat que sempre resulta incòmode d’afrontar a Catalunya, ja que els catalans, per raons històriques, sempre hem tingut certa aversió al funcionariat. Els funcionaris espanyols sempre han estat aquells representants de l’espoliació i la repressió a Catalunya i, per aquesta raó, és normal que el mot funcionari generi encara força recels al nostre territori.

Tot i que estem en un moment diferent, els prejudicis no s’adapten a la velocitat que els nous temps requereixen, i per aquesta raó continuen els recels. Però el cas català és estrany en molts aspectes, i si fem la comparativa amb empleats públics, també obtenim resultats sorprenents. Per exemple si mirem una taula comparativa d’empleats públics per població amb diversos països d’Europa (hi ha un estudi elaborat per la secció sindical de Comissions Obreres de la Universitat de Cadis), veurem que els catalans estem a la cua dels països més emblemàtics d’Europa pel que fa al nombre de treballadors públics. I això afecta greument el nostre estat de benestar, ja que cal no oblidar que menys funcionaris vol dir que no tindrem prous mestres per als nostres fills, metges, infermeres, bombers, policies...

En definitiva, una situació que afecta la qualitat de l’ensenyament dels nostres fills, la nostra assistència sanitària i la seguretat pública. I és ben evident que les retallades que s’estan produint només faran que agreujar aquesta situació de desavantatge amb els nostres veïns europeus.

Si fem la comparativa amb l’Estat espanyol, veurem que estem a la cua en empleats públics, cosa que fàcilment pot voler dir que estem a la cua en ensenyament, sanitat i seguretat, ja que tenim menys mestres, menys metges o menys policies per habitant que qualsevol altre territori espanyol. I el més greu és que totes aquestes zones que tenen millor cobertura pública és gràcies als nostres impostos, gràcies al dèficit fiscal. Resumint, Catalunya genera gairebé el 20% de la riquesa de l’Estat, però això no serveix per al nostre benestar, sinó que millora el benestar de la resta de ciutadans de l’estat, mentre que els nostres pateixen mancances i quedem molt per sota dels serveis que ens mereixem en relació amb la riquesa que generem.

Aquesta situació hipoteca el futur dels nostres fills, ja que la despesa en ensenyament en altres territoris de l’Estat és més elevada de la que nosaltres podem assumir per culpa de l’espoli fiscal. En despesa sanitària som deficitaris i estem en onzena posició de les comunitats autònomes espanyoles en € gastats x habitant, mentre que si disposéssim dels nostres recursos, la sanitat pública catalana, lluny de tenir dèficit, gaudiria de superàvit.

Resumint, Espanya és un negoci, que als catalans ens surt molt car. El fet d’haver de patir un espoli que ratlla el 10% del nostre PIB, ens obliga a estar a la cua en salaris públics i empleats públics. Cal que els catalans reflexionem sobre aquesta situació. No podem continuar eternament fent veure que tenim una autonomia i uns recursos que en realitat no tenim. Cal que triem entre continuar com ara, i anar essent cada any que passa un territori més pobre, o enfilar el camí de la independència que ens portaria a ésser el 3r estat en renda per càpita d’Europa. Cap territori no pot suportar l’espoli que està patitnt Catalunya eternament. Els líders polítics han de tenir això clar, i els votants han de saber que tot allò que no sigui votar Independència, és votar un futur pitjor per als nostres fills.

No hi ha Comentaris

Fer fora Duran i Lleida, ara és qüestió d’estat

No ens enganyem més sisplau, Duran i Lleida diu el que diu i fa el que fa, perquè se sap amb suport. Un estat, l’espanyol, lobbies  secrets i les famílies franquistes enquistades al vell mig del poder, no són en cap cas qüestions menors. Duran i Lleida no és el president de la Comissió d’Exteriors, amb passaport diplomàtic espanyol perquè lidera una força política inqüestionable, ans al contrari, té tots aquests càrrecs definits perquè defensa i representa un objectiu, servir el seu país que ara i sens dubte podem dir que és Espanya. Duran és com les sangoneres que viuen i es desenvolupen a costa de l’esforç i del treball dels altres. Ell mai ha situat la seva vàlua i representativitat per tal que es pugui mesurar. Ell és el clàssic polític que viu de la política i que es vendrà per un plat de llenties per continuar fent-ho. Ell ho fa on més pot servir a la causa de l'unionisme dins d’una federació catalanista.

Duran fa estona que treballa per matar “el traïdor” del que ell representa, tenia i té el mandat de fer-ho. Artur Mas ha comès per a ells “el crim” més ignominiós per a la gent que Duran ara representa gairebé en solitari, “els ha traït”. La cacera comença tot just quan el President Mas va dir prou, la festa s’ha acabat i va gosar dir-ho al govern espanyol i a tots els grups espanyols i unionistes d’aquí.

Duran i Lleida no ha parat de conspirar contra el nostre President, ho va fer durant les eleccions, ho fa cada setmana amb les seves epístoles, ho fa viatjant amb el passaport espanyol arreu del món, ho fa als mitjans espanyols de tota mena i ho fa cada cop que el govern del President Mas i el Parlament avancen amb pas ferm per desenvolupar el full de ruta pactat i aprovat.

Ho hem dit reiterades vegades, Duran i Lleida no només no aporta res al procés, ni tan sols pot aturar lleis com la del ministre Wert, o obtenir per a Catalunya un topall de dèficit just per a Catalunya, sinó que difon i escampa teories contràries al dret a decidir. Ell viu per a ell i si això suposa defensar l’status quo  espanyol i unionista, no li cauran anells per fer-ho, viure a cos de rei bé s’ho val, el que encara no deu saber és que “Roma no va pagar mai els traïdors”.

Convergència Democràtica de Catalunya té líder i projecte de país, a més ha demostrat en les darreres eleccions que, tot i perdre uns 80.000 vots, és la força majoritària a Catalunya i ara amb la proposta inequívoca que vol: “primer que el poble decideixi el seu futur i segon que Catalunya sigui el proper Estat dins d’Europa”.

Ara és hora que Unió Democràtica de Catalunya digui la seva i si manté el pacte del programa electoral i de legislatura. Unió, o fa callar Duran i Lleida, o li obre un expedient per expulsar-lo del partit. Ens hi juguem el nostre futur i no hem de permetre que quintacolumnistes, esgrimint el dret a la llibertat d’expressió ens traeixin. Si vol fer-ho, que ho faci en el terreny que li és més propi, l’espanyol.

Sr. President una majoria parlamentària que quan arribi el moment històric i transcendental pugui trair-nos és una insensatesa. Ara tenim dos blocs clars, els que volen que els catalans decideixin i els que no. Fins i tot els qui estan d’acord són capaços des de la discrepància ser-hi. Duran i Lleida no només no practica la lleialtat de grup, sinó que s’amaga com els covards dins del grup i això només es fa des de la traïdoria assumida i volguda. Els pagesos arrenquen les males herbes per garantir-ne la collita, no fer-ho, és garantir-ne el contrari. Ja fa estona que lluitem pel dret a decidir, ara li toca a vostè decidir, però  sàpiga que mantenir unions forçades no només no suma sinó que a la curta i a la llarga resten. 

No hi ha Comentaris

Segon acte d’estat a la Faràndula de Sabadell

Alguns dels nostres representants ens demanen paciència, però els esdeveniments són tossuts i van amb una marxa gairebé sideral. El govern espanyol, governa i legisla, amb una sola intenció: fotre als catalans. Llei Wert de reforma de l’ensenyament, decrets per anul·lar la capacitat impositiva de Catalunya, llei de banderes, repartiment de l'objectiu per al dèficit pressupostari de forma barroera i deslleial.

Ara ja ni mantenen les formes, ho volen tot i s’apliquen desmesuradament, fan plegar una catedràtica als Estats Units per qüestions ideològiques, homenatgen “la División Azul”, ens volen espanyolitzar i ens volen obligar a canviar de pàtria, ens amenacen amb les pensions, ens diuen que serem uns paries i que romandrem fora de la Comunitat Europea. La diferencia entre nosaltres i ells, és que nosaltres volem ser lliures sense fotre a ningú.

Ningú podrà dir el contrari, els catalans som plens de paciència i des de aquest humil bloc no demanem trencar aquesta tendència. Ara be el que demanem són gestos politics i de societat. El full de ruta parlamentari és compleix, res ha dir, declaracions, organismes assessors i comissions ho deixen clar, però no ni ha prou.

Aquest dijous a Sabadell, a la Faràndula, es va fer quelcom més que un acte polític. Aquest 23 de maig, per primer cop, els que lideren al Parlament el full de ruta pel dret a decidir, van demostrar a la ciutadania dues coses: Primer, que de la mateixa forma que van interpretar el resultat electoral, ara interpreten el que demana la societat, els catalans, UNITAT; l’altre aspecte no menor és que tot sembla indicar -i que tertulians i opinadors de tota mena en prenguin bona nota- que el tacticisme i partidisme ha estat relegat fins a la victòria final. CiU, ERC i les CUP, més un sector important d’Iniciativa, van fer la cerimònia de la sortida solemne perquè tothom se sumi al procés. L'Assemblea Nacional Catalana, mestre de cerimònia, hi va posar la clau i ara sí, la porta s’ha obert. Òmnium hi va ser i va donar fe que la societat civil està amb els nostres polítics que lideren el procés.

Tinguem paciència i fem la feina ben feta, però no deixem de fer el que calgui. Paciència i pressió no estan renyides, ans al contrari, la seva simbiosi segur que ens durà a l’objectiu que volem, que Catalunya sigui un nou Estat lliure, dins o fora d’Europa, però lliure.

No hi ha Comentaris

Reagrupament dóna suport a la iniciativa de l’ANC per demanar al Parlament una declaració d’independència

Reagrupament considera que la via del dret de petició és l’encertada, ja que des de la ciutadania es legitima la cambra catalana perquè tiri endavant la declaració unilateral d'independència  

Reagrupament Independentista valora molt positivament la campanya que fa pocs dies va anunciar l’Assemblea Nacional Catalana anomenada “Signa un vot per la independència”, mitjançant la qual es vol demanar al Parlament de Catalunya que, un cop s’esgotin totes les vies per convocar una consulta i en cas que l’Estat espanyol la impedeixi, declari la independència unilateralment.

Aquesta iniciativa, vehiculada a través del dret de petició, que és un dret reconegut per la legislació catalana, espanyola i internacional, entenem que té per objectiu legitimar la cambra catalana per un mandat directe de la ciutadania, a través de la recollida de signatures, perquè porti a terme la declaració unilateral d’independència (DUI).

A Reagrupament ens satisfà especialment aquesta proposta perquè des de sempre hem defensat que la via per arribar a l’estat propi era la proclamació unilateral d’independència des del Parlament de Catalunya; una decisió que, amb posterioritat seria referendada per la ciutadania catalana mitjançant la convocatòria d’un referèndum, amb plenes garanties i segons la nova legalitat catalana creada a tal efecte, no sota el marc jurídic constitucional espanyol, que és contrari al dret a l’autodeterminació.

Des de la junta directiva nacional de Reagrupament demanarem als nostres associats que participin activament en la recollida de signatures per exercir el dret de petició i, en aquest, sentit, ens posem a disposició de l’ANC per col·laborar en la campanya.

Informacions relacionades:

No hi ha Comentaris

“Tota la història del món és la història de la llibertat”. Tricentenari

L’11 de setembre de 2014 farà tres-cents anys que es va iniciar el conflicte de les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya. El 1714 Catalunya va perdre la batalla de les seves lleis i institucions legítimes, vençuts per les armes de l’exèrcit borbònic i els seus aliats. Des d’aquell 11 de setembre de 1714, Catalunya ha estat sotmesa políticament a la voluntat dels espanyols. I tanmateix, no hem estat doblegats ni vençuts moralment ni intel·lectualment ni, sobretot, nacionalment. Si ens haguessin vençut, no estaria avui més viu que mai el conflicte que es va iniciar aquell mateix 11 de setembre de 1714.

Sovint els catalans ens autoflagelem dient que la nostra festa nacional no hauria de ser l’11 de setembre, perquè va significar una derrota. I jo sempre dic que si hagués estat una derrota els vencedors, és a dir, les diverses formes de govern que Espanya ha tingut al llarg d’aquests tres segles, ens haurien obligat a celebrar- la o l’haurien celebrat ells. I no ha estat així. Durant anys, hem tingut prohibit rememorar l’inici del conflicte Catalunya-Espanya.

La Generalitat de Catalunya, amb molt d’encert al meu parer, ha decidit celebrar de manera solemne l’esdeveniment del Tricentenari de la caiguda militar del nostre poble. Han passat tres-cent anys i l’escenari és el mateix: una Catalunya que té un rol de protagonista dins d’Europa i que ha de lluitar sola per la seva llibertat, i uns borbons al centre d’un regne absolutista, que seran capaços d’utilitzar totes les eines al seu abast per mantenir-nos sota el seu jou legal i institucional. Totes les eines que pugui utilitzar. Totes.

Després de tres-cents anys, Catalunya és i es consolidarà com a protagonista arreu d’Europa i el món, quan assolim l’Estat de dret per la via pacífica i democràtica. Al llarg d’aquests tres segles, generacions de catalans han deixat clar que no hem renunciat a la restitució de la nostra llibertat, perquè duem encara a la sang la dignitat sobirana. Tres segles és molt de temps per seguir mantenint la voluntat de la plenitud sobirana.

També trobo un encert que la celebració del Tricentenari s’iniciï amb la inauguració de la nova museïtzació del Born de Barcelona. El passat històric només es pot conèixer a través de les restes que ens ha deixat o a través dels relats que aquest mateix passat ens ha aportat. Els textos que ens resten ens expliquen la història, i les “pedres” no són mudes: transmeten missatges. Solament cal interpretar-les, descodificar- les o “traduir-les” per entendre- les. I el Born és part del que fou destruït el 1714 per l’’exèrcit borbònic en prendre’ns per les armes la nostra organització política legítima. Les pedres, els objectes trobats a aquesta zona arqueològica seran el km 0 del relat de la nostra llibertat, i és que la narració de la nostra resistència, del nostre anhel de sobirania, de la nostra llibertat, com la de tots els pobles, també necessita patrimoni cultural material que la reconstrueixi històricament. Ens cal un monument a l’origen de la nostra capacitat de lluitar en el conflicte més gran que ha tingut el nostre poble, que no ha deixat mai de treballar per no perdre la identitat. I cal que el món el conegui. Espero que, a la inauguració de la museïtzació del Born, es convidi a les persones de més rang polític europeu perquè comprovin que la nostra sobirania és en el centre de la nostra identitat. Deia Albert Camus que “La història del món és la història de la llibertat”. I ho demostren aquests tres-cents anys en què ni monarquies borbòniques, ni repúbliques, ni dictadures militars han aconseguit esborrar Catalunya del mapamundi, tot i els esforços dels espanyols.

I hem d’arribar al 2014 posant tots els esforços personals, col·lectius i institucionals per tal de tancar el conflicte iniciat aquell 11 de setembre de 1714. Com deien les Reials Guàrdies Catalanes: “Donec perficiam”, és a dir “Fins a aconseguir-ho!

No hi ha Comentaris

Perquè sí i des d’avui

Sóc independentista perquè sí. El meu país és Catalunya i vull que Catalunya sigui un país normal, és a dir, lliure. Era independentista abans de saber que era l’única forma d’assegurar la viabilitat econòmica i cultural de Catalunya, i ho continuaria sent si aquesta viabilitat estigués garantida dins l’estat espanyol.

Aquesta manca de viabilitat d’una Catalunya espanyola és el que ha portat molts catalans a defensar l’estat propi i és l’argument que molts utilitzem per fer pedagogia. Expliquem el dèficit fiscal i d’infraestructures, els atacs a la llengua i a l’autogovern... i ho contraposem al que seria i tindríem si fóssim independents. I no hi ha color.

Però no hem d’oblidar que la independència és condició necessària però no suficient. Que sense independència no hi ha Catalunya, però que amb la independència no n'hi ha prou. Que quan siguem independents hi ha moltes coses a fer per ser un país just i pròsper i que, de fet, ja avui, no tots els problemes vénen de Madrid. És a dir, que avui tenim poques eines i no totes les utilitzem bé, i que ho hem de començar a fer per construir el país que somiem des d’avui i per “entrenar-nos” a construir l’estat que somiem demà.

Un exemple de com no utilitzem correctament les eines que tenim avui al nostre país és la incapacitat de tenir una llei electoral pròpia. I trobaríem molts altres exemples, també en l’àmbit econòmic, un àmbit especialment rellevant per causa de la greu crisi econòmica que patim actualment. Sens dubte, el dèficit fiscal i d’infraestructures són una rèmora molt greu per al desenvolupament de l’economia catalana, però això no eximeix utilitzar bé totes les eines al nostre abast.

El David Boronat i jo en parlem d’algunes d’aquestes eines en el llibre “Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país”. Entenent que la greu crisi econòmica actual és un imperatiu per aconseguir la independència, fem igualment propostes en diferents àmbits que avui ja es poden implantar a Catalunya. Són propostes a l’entorn la internacionalització de l’economia catalana, la nostra marca país, l’accés al capital, la nostra potència logística, el marc institucional, i la reforma de l’educació i la recerca. Les pots trobar també a la web www.propostesdepais.cat i afegir també les propostes que tu tinguis.

Fer aquestes propostes avui lliga, crec, amb una necessitat de l’independentisme: transmetre un grau d’exigència màxima en utilitzar de forma curosa i excel·lent les eines que les nostres institucions tenen al seu abast, i també dibuixar el país que tindrem quan siguem independents. Perquè molta gent, legítimament, pregunta per què farem bé demà el que no fem del tot bé avui, i també quina mena de país volem construir quan siguem un estat. És a dir, molts accepten que l’estat propi és la millor forma de poder disposar dels nostres recursos, però també ens pregunten com utilitzarem aquests recursos i quina mena de país tindrem.

Per això, ja avui, hem de començar a construir aquest estat de qualitat que volem i somiem, incloure en el nostre discurs independentista els màxims nivells d’exigència, excel·lència i honestedat, i definir i explicar l’estat que volem construir. Perquè el país somiat l’hem de construir des d’avui.

http://salvallibertat. blogspot.com

No hi ha Comentaris

Gibraltar esdevé nació futbolística abans que Catalunya

Gibraltar s'afegeix a Malta, les Illes Feroe o Andorra com a nació futbolística reconeguda després que la UEFA hagi aprovat aquest divendres incloure el penyal com a membre de ple dret, el número 54, durant el congrés que celebra aquest organisme esportiu internacional a Londres.

La UEFA ja va admetre Gibraltar com a membre provisional el passat 1 d'octubre al Comitè Executiu que va celebrar a Sant Petersburg (Rússia), i s'ha sotmès ara a Londres la seva inclusió definitiva al vot de les 53 federacions associades a l'organisme. Les dues úniques federacions que hi han votat en contra són les d'Espanya i Bielorússia.

El Govern espanyol havia anunciat que s'oposaria amb tots els mitjans jurídics possibles a aquesta mesura. De fet, el diari 'The New York Times' assegura que una de les mesures de pressió serà retirar el Barça i el Reial Madrid de la Lliga de Campions.

No hi ha Comentaris

Amical de Mauthausen també demana la dimissió de Llanos de Luna per l’homenatge als excombatents nazis

Amical de Mauthausen, l'associació que agrupa exdeportats als camps de concentració nazis així com familiars i amics de supervivents i assassinats, s'ha sumat a l'onada de peticions de dimissió de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, per l'entrega d'un diploma a un membre de l'Hermandad de Excombatientes de la División Azul que va fer en un homenatge a la Guàrdia Civil.

L'associació ha qualificat de “molt greu” l'acte de Llanos de Luna i assegura que seria “un fet incomprensible a la resta d'Europa”, més encara quan l'homenatge es va produir en les mateixes dates en què es commemorava la derrota del nacionalsocialisme i l'homenatge als milers de víctimes assassinades pel nazisme. Amical de Mauthausen exigeix la dimissió davant “la ignonímia d'un acte com aquest” i titlla la delegada d'“indigna” per “humiliar i menysprear els milions de víctimes del nazisme”.

L'associació també demana la dimissió de l'alcalde de Sant Andreu de la Barca, del PSC, a qui demana assumeixi “responsabilitat exemplaritzant” per no actuar durant l'entrega del diploma. Així mateix, arremet contra la “banalització” que els polítics estan fent darrerament del nazisme i la insensibilitat del govern espanyol i de les comunitats autònomes ja que, asseguren, cap dels seus membres ha estat presents als actes d'homenatge de la commemoració de l'alliberament del camp de Mauthausen.

Amical de Mauthausen se suma amb aquest comunicat a la majoria de l'arc parlamentari català, així com adiputats espanyols i eurodiputats que han demanat la dimissió de Llanos de Luna. En declaracions a la Directa, també ho han fet col·lectius LGTBI i del poble gitano que, com els republicans espanyols, també van patir l'extermini nazi, així com plataformes antifeixistes com UCFR.

No hi ha Comentaris

Sánchez-Camacho torna a utilitzar el seu fill per fer política

La líder del Partit Popular Català, Alícia Sánchez-Camacho, es planteja demanar a la Generalitat que pagui l'escolarització del seu fill en un centre privat en castellà, tal com preveu el projecte de llei del "ministre Wert" aprovat pel Consell de Ministres. La dirigent popular ja va utilitzar el seu fill per fer política, ja que en el seu moment ja va demanar formalment l'"escolarització bilingüe" per al seu fill, i que com a resposta el govern li va oferir l'atenció individualitzada, una opció, ha assegurat, que "segrega i separa".

Aquest punt de la reforma educativa, que estableix que la Generalitat s'hauria de fer càrrec dels costos d'una escola privada per a l'alumne que sol·licita rebre les classes en castellà en un centre on no hi ha aquesta opció, és un dels que han aixecat més polseguera a Catalunya, i fins i tot el Consell d'Estat, en el seu dictamen sobre la llei, l'ha rebutjat.

Encara sobre la polèmica reforma del ministre d'Educació espanyol, Sánchez-Camacho ha reclamat participar en la cimera que el president Mas ha convocat per dimarts amb la comunitat educativa i els partits que defensen la immersió lingüística. "Jo represento mig milió de catalans", ha assegurat la líder del PPC, i s'ha preguntat si "el senyor Mas no vol escoltar els arguments d'aquest mig milió de catalans".

En la mateixa entrevista, la líder popular també s'ha referit al cobrament de sobresous en el seu partit. Sánchez-Camacho ha defensat que no té res d'anormal. "No sé per què en diuen sobresous, són sous".

No hi ha Comentaris

L’ANC també considera la declaració unilateral d’independència com a desllorigador

O consulta o Declaració d’Independència. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) també considera que la declaració unilateral d'independència es configura com l'opció més viable que permeti que Catalunya pugui exercir el dret a decidir, si la consulta democràtica a la ciutadania queda bloquejada i no es pot dur a terme. Dit en altres termes, la declaració d'independència per part del Parlament que representa el poble pot esdevenir el desllorigador del procés encetat a Catalunya.

L’ANC ha presentat aquest dimecres la iniciativa ‘Signa un “Vot” per la Independència’ amb la qual pretén que els catalans demanin per escrit i de forma individual, utilitzant el Dret Fonamental de Petició, que el Parlament de Catalunya actuï decididament per convocar la consulta vinculant sobre la independència i que, en cas que aquesta no es pugui celebrar, declari la independència del nostre país d’acord al Dret Internacional. La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, i els membres de la sectorial de juristes i d’economistes, Agustí Carles i Roger Fatjó, han estat els encarregats de presentar la iniciativa.

"Si no fos possible la consulta, demanem als representants electes que facin un pas més i declarin la independència de Catalunya", ha explicat Forcadell, que ha destacat la coincidència del tret de sortida de la iniciativa amb la tramitació de la llei de consultes al Parlament. Forcadell ha recordat que l’ANC pot tirar endavant aquesta campanya perquè no depèn de ningú i té les mans lliures per empènyer en el procés cap a la independència.

Carles ha explicat al detall el funcionament del Dret de Petició com a mecanisme de “democràcia directa” entre la població i el poder polític. A la butlleta de ‘votació’ es demana al Parlament “que dugui a terme totes les iniciatives polítiques per tal que es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràtica i políticament vinculant per tal que els catalans podem exercir el dret a decidir”. “En cas que això no sigui possible” es demana als representants electes del Poble de Catalunya que declarin la independència de Catalunya “com a molt tard l’11 de setembre de 2014”.

A més del projecte ‘Signa un “Vot” per la Independència’, la campanya ‘Eines per l’Estat’ engloba també la iniciativa ‘De Catalunya al món’, que té per objectiu difondre internacionalment els arguments pels quals els catalans volen que Catalunya esdevingui un estat independent.

La roda de premsa de presentació de la campanya s’ha conclòs amb les primeres ‘votacions’ exercint el Dret de Petició.

 

No hi ha Comentaris