Arxiu maig, 2013

Camisa blava, boina vermella

Aquest dies qui més qui menys -més a Catalunya, menys a Espanya, per no dir quasi ningú- hem posat el crit al cel pel lliurament d’un diploma a la Germandat de combatents de la “División Azul” per part de la delegada del Govern Central a Catalunya, la senyora de los Llanos de Luna.

En les fotografies es veu una somrient delegada del govern, no sabem si és un riure protocol·lari, forçat o inevitable. No distingim bé el receptor, veiem que porta camisa blava i boina vermella. Ens perdem amb la imatge, en el fet, i obviem els detalls. Potser a algú no li xoqui, però hi ha una artificiositat en la indumentària, la boina vermella juntament amb la camisa blava són una imposició de la dictadura franquista.

El 1937 Franco va prohibir els partits dins el bàndol rebel, els va unificar a tots en la “F.E.T y de las J.O.N.S ” –Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas . Falange Española y els carlins –Tradicionalistes– tenien orígens diferents i indumentària diferent, però, ambdós grups polítics, tots dos principals del bàndol sollevat, varen perviure forçosament plegats sota el règim de Franco. Varen perviure entre els seus membres aquells que es varen avenir a admetre l’ordre imposat. Els altres, els més idealistes o obtusos, varen ser foragitats o enviats a primera línia de front a veure si queien.

Dels falangistes, en va quedar la camisa blava i dels tradicionalistes carlins la boina vermella. De la resta de grups l’epítet J.O.N.S., que amb el temps va caure en desús. El líder de la Falange José Antonio havia mort i també havien mort Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo artífexs de les JONS. Als carlins de la Comunió Tradicionalista no hi havia un lideratge tan clar o com a mínim tan conegut que a hores d’ara ens permetí identificar-lo amb un personatge concret.

Acabada la guerra civil Franco va fer equilibris, malgrat tot no va poder evitar durant un temps la pervivència de les rivalitats entre tradicionalistes i falangistes, el punt culminant de les quals va ser l’atemptat de Begoña al 1942 perpetrat per falangistes contra tradicionalistes. Fet que va costar el càrrec de ministre a Serrano Suñer, “el cuñadísimo” representant de la Falange i al general Varela pel que fa als tradicionalistes.

A partir de llavors els capitostos de la FET varen anar fent la viu-viu com a mascarons de proa ideològics del règim, sense massa poder, però perfectament adaptats a l’autoritarisme franquista recolzat en l’exèrcit i en les classes dominants de sempre; tals varen ser el casos de Raimundo Fernandez Cuesta, Pilar Primo de Rivera, Girón de Velasco..., durant anys varen anar repetint la cançoneta de “la revolución pendiente”, aquella que havia de crear un estat corporatiu allunyat dels plantejaments burgesos i més proper als interessos dels obrers; productors en deien llavors. Mentre, en realitat, es desenvolupava un estat bàsicament de tall conservador i autoritari que ideològicament coneixem com a franquista i que subjacent en algunes formes encara perviu avui en dia.

L’actual Partit Popular és l’hereu sociològic d’aquell franquisme de tall conservador i autoritari afavoridor d'una minoria de privilegiats que entronquen amb les classes aristocràtiques que han tingut el poder a Espanya durant els darrers segles i que han procurat sempre que no canviés res que podés alterar els seus privilegis seculars.

A la pràctica, la Falange i les JONS varen quedar diluïdes dins del règim franquista, els seus capitostos s’hi varen adaptar i varen rebre a canvi prebendes i privilegis, els que no varen acceptar-ho fins i tot varen patir persecució, desterrament o presó. Però, malgrat tot, no oblidem que l’aixecament rebel al 36 no hauria estat possible sense el concurs ideològic de la Falange sumat a una gran part de l’exèrcit i als sectors socials que defensaven els seus privilegis de classe.

En comú, tots plegats, tenien una idea d’Espanya, una idea d’un estat uniforme que els va unir en el moment de l’aixecament. Després, Franco, “fusionant-los” els va desactivar i sotmetre als seus designis, la majoria, com hem dit, s’hi varen avenir, obtenint parcel·les de poder o privilegis incontestables.

La història no es repeteix sempre de la mateixa manera però s’imita, avui tots tenim clara l’herència sociològica del franquisme i la veiem ben clara en el Partit Popular. La seva gent, malgrat els seus intents de homologació democràtica , traspuen autoritarisme, soberbia i classisme, a l’hora que defensen els interessos dels de sempre, tenyint el manteniment dels seus privilegis amb vergonyants situacions de corrupció. Però en aquesta historia la pregunta que ens podem fer és on estan els hereus sociològics de la Falange y de les JONS? Aquells que diuen defensar la justícia social i combatre la corrupció, però que en el fons combreguen pel que fa a la forma de l’Estat espanyol amb el PP, quan no són els que exigeixen més mà dura amb Catalunya.

No els hem sentit, ni els sentirem exclamar-se pel que va passar a la caserna de la guàrdia civil de Sant Andreu de la Barca, perquè malgrat no dur la boina vermella, tenen la camisa ben enganxada al cos. Tampoc no els sentirem dir res contra el projecte de llei d’en Wert, a part de “leitmotivs” aparentment raonables, com la defensa d’una educació no bilingüe, sinó trilingüe. Però no ens deixem enganyar! Arribat el cas, si convé, es tornaran a unificar o els unificaran sota el mateix bàndol, sempre contra Catalunya i a favor dels de sempre.

No hi ha Comentaris

Més de 16.500 milions de dèficit fiscal forcen les retallades que pateix Catalunya

El conseller d'Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, ha presentat aquest dimarts la balança fiscal de Catalunya respecte a l'administració central. Segons les dades de Mas-Colell, el dèficit de Catalunya l'any 2010 va ser de 16.543 milions d'euros, el 8.5% del seu Producte Interior Brut. Es tracta d'un percentatge similar al d'anys anteriors, durant els quals el dèficit es va situar en una mitjana del 8%.

Seguint el mètode del flux monetari, que segons el conseller és el que millor reflecteix aquest efecte redistributiu, Catalunya aporta el 19,4% del total d'ingressos de l'administració central, mentre que rep el 14,2% de la despesa total. Per tant, Catalunya contribueix amb una proporció superior al seu pes en el PIB estatal (18,6%), però rep una despesa que no arriba al pes de la seva població sobre el conjunt de l'estat (16%). El titular d'Economia ha qualificat aquest desequilibri d'"altament insatisfactori", perquè obliga el govern català a "tirar endavant el país amb menys recursos".

Mas-Colell ha assegurat que el dèficit fiscal de 16.543 milions d'euros és l'equivalent al pressupost dels departaments de Salut, Benestar Social i Ensenyament i ha assenyalat que, si es reduís en una fracció aquest dèficit fiscal, el govern no hauria de "fer retallades".

El dèficit, canviant de metodologia

Com ja va fer l'any passat, la Generalitat ha calculat també el dèficit fiscal seguint un altre mètode, el del flux de benefici, que és més difícil de computar perquè mesura l'impacte de l'actuació de l'Estat sobre el benestar dels residents en un territori. Seguint aquesta altra metodologia, el dèficit fiscal català de l'any 2010 va ser d'11.258 milions d'euros, que representa un 5,8% del PIB.

En aquest cas, les dades de la Generalitat indiquen que els catalans van aportar el 18,9% dels ingressos de l'Estat, mentre que la despesa de l'Administració central a Catalunya va ascendir al 15.4%.

Sempre al voltant del 8% del PIB

Entre 1986 i 2010, la mitjana del dèficit fiscal de Catalunya va ser del 8,1% del seu PIB, una situació d'estabilitat que Mas-Colell ha qualificat de "sorprenent". El 2007, el dèficit es va situar en el 8,1% del PIB català, mentre que el 2008 va ser del 8,6% i el 2009 del 8,5%, el mateix percentatge que el 2010.

La balança fiscal mesura l'efecte redistributiu entre territoris de la política fiscal de l'Administració central, és a dir, la diferència entre el que van aportar els catalans al conjunt d'Espanya en forma d'impostos i el que van rebre de l'Estat a través dels serveis públics i les inversions.

Informació relacionada:

No hi ha Comentaris

Ajuntaments i títols monàrquics

En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona, quan es debatia la moció presentada pel grup de la CUP+RCat perquè es deixés de reconèixer el títol de príncep de Girona a Felip de Borbó i perquè es reconvertís la fundació que porta aquest nom, el portaveu de CiU ens va dir que en el text es feien acusacions molt greus i que, si teníem constància de la seva certesa, que acudíssim als tribunals. El portaveu del grup convergent es referia a la coincidència que denunciàvem entre un bon nombre dels patrons de la FPdGi i les empreses que van fer generoses donacions a l’Instituto Nóos d’Iñaki Urdangarin. No ens ho van dir directament, però els membres dels grups de CiU, el PSC i el PP, que van votar en contra de la moció, ens miraven amb cert menyspreu i escepticisme, com si tot el que denunciàvem a la moció fos fals i ens ho haguéssim inventat per a l’ocasió.

Doncs bé, fa pocs dies, els diputats de la CUP al Parlament David Fernàndez i Quim Arrufat denunciaven públicament que en el sumari que està ara en mans dels tribunals sobre el cas de la trama corrupta de l’Instituto Nóos es confirmava que concretament un 33% dels patrons de la Fundació Príncep de Girona coincidien amb els donants de l’Instituto Nóos. Per tant, quan ho vam dir en el ple del mes d’abril no ens ho havíem tret de la butxaca, ni tampoc cal que portem el tema al jutjat, com ens va etzibar el portaveu de CiU, perquè en el cas contra Iñaki Urdangarin aquest “tema” ja hi surt. El que sí que és greu és la inhibició de l’Ajuntament de Girona en aquesta qüestió i que mantingui les seves excel·lents relacions amb una fundació que, com vam denunciar, està sota sospita.

No és un tema nou, ja que en el ple de juliol de l’any passat ja vam portar aquesta mateixa denúncia al ple. Hi vam dir, concretament, les quantitats que havien aportat alguns dels patrons de la FPdGi a l’Instituto Nóos, per exemple: Telefónica, 703.852 euros a través del seu president, César Alierta; Abertis, 116.000 euros en la persona de Salvador Alemany; Repsol, 237.800 euros via Antoni Brufau; Gas Natural, 41.760, euros amb Salvador Gabarró; el BBVA, 502.021 euros a través del seu president, Francisco González; Bodegas Torres, amb 41.760 euros via Miguel A. Torres, o Freixenet, 20.880 euros en la persona de Josep Ferrer.

Ara sabem que en el sumari també apareixen empreses i grups catalans que, per quedar bé amb la monarquia, van fer substancioses donacions a l’Instituto Nóos, tal com publica el digital Directe. cat: Mútua Intercomarcal (232.000 euros), Fundació Esade (122.528), Fundació Abertis (116.000), Ajuntament de Mataró (86.351), Generalitat de Catalunya, en l’època del tripartit (75.425), Consell de Col·legis d’Infermeria de Catalunya (75.400), Joieria Tous (69.020) o Valero Rivera Asesoramiento Deportivo SL (53.360).

Però la llista és encara més llarga: Fundació Privada Bioregió de Catalunya (48.180), Abacus Sociedad Cooperativa Catalana Limitada (28.679), Johan Cruyff Academics International SL (23.336), Fundació Privada Joventut, de la Penya (17.400), Agency Sports & Entertainment SA, una empresa presidida per Gabriel Masforroll, exdirectiu del FC Barcelona (17.383). I la rúbrica final: l’Ajuntament de Barcelona (11.999 euros), la Diputació de Barcelona (11.600); és a dir, diners públics; Digec SA, l’Enciclopèdia Catalana, (10.457); la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (6.960), o Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya (5.900).

Segurament en un futur encara tindrem més sorpreses. Ara, però, tan sols vull aprofitar per dir que des dels ajuntaments es pot fer molta feina per denunciar els tractes de favor de què es beneficia la monarquia i també felicitar els ajuntaments de Montblanc i Balaguer, que han aprovat en ple demanar a Felip de Borbó que renunciï als títols que duen el nom dels seus municipis i, així mateix, lamentar profundament que el de Girona no hagi fet el mateix. Per cert, el 26 i 27 de juny, en aquesta ciutat es tornarà a celebrar una nova edició del Fòrum Impulsa per a més lluïment de l’hereu de la corona espanyola a les nostres terres, que estarà segurament ben acomboiat per totes les autoritats i llepaculs de la zona. A nosaltres, als regidors de la CUP i RCat de la ciutat, l’any passat no ens hi van deixar entrar, una simple anècdota, segons alguns; un atemptat a la democràcia, segons nosaltres.

No hi ha Comentaris

Ajuntaments i títols monàrquics

En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona, quan es debatia la moció presentada pel grup de la CUP+RCat perquè es deixés de reconèixer el títol de príncep de Girona a Felip de Borbó i perquè es reconvertís la fundació que porta aquest nom, el portaveu de CiU ens va dir que en el text es feien acusacions molt greus i que, si teníem constància de la seva certesa, que acudíssim als tribunals. El portaveu del grup convergent es referia a la coincidència que denunciàvem entre un bon nombre dels patrons de la FPdGi i les empreses que van fer generoses donacions a l’Instituto Nóos d’Iñaki Urdangarin. No ens ho van dir directament, però els membres dels grups de CiU, el PSC i el PP, que van votar en contra de la moció, ens miraven amb cert menyspreu i escepticisme, com si tot el que denunciàvem a la moció fos fals i ens ho haguéssim inventat per a l’ocasió.

Doncs bé, fa pocs dies, els diputats de la CUP al Parlament David Fernàndez i Quim Arrufat denunciaven públicament que en el sumari que està ara en mans dels tribunals sobre el cas de la trama corrupta de l’Instituto Nóos es confirmava que concretament un 33% dels patrons de la Fundació Príncep de Girona coincidien amb els donants de l’Instituto Nóos. Per tant, quan ho vam dir en el ple del mes d’abril no ens ho havíem tret de la butxaca, ni tampoc cal que portem el tema al jutjat, com ens va etzibar el portaveu de CiU, perquè en el cas contra Iñaki Urdangarin aquest “tema” ja hi surt. El que sí que és greu és la inhibició de l’Ajuntament de Girona en aquesta qüestió i que mantingui les seves excel·lents relacions amb una fundació que, com vam denunciar, està sota sospita.

No és un tema nou, ja que en el ple de juliol de l’any passat ja vam portar aquesta mateixa denúncia al ple. Hi vam dir, concretament, les quantitats que havien aportat alguns dels patrons de la FPdGi a l’Instituto Nóos, per exemple: Telefónica, 703.852 euros a través del seu president, César Alierta; Abertis, 116.000 euros en la persona de Salvador Alemany; Repsol, 237.800 euros via Antoni Brufau; Gas Natural, 41.760, euros amb Salvador Gabarró; el BBVA, 502.021 euros a través del seu president, Francisco González; Bodegas Torres, amb 41.760 euros via Miguel A. Torres, o Freixenet, 20.880 euros en la persona de Josep Ferrer.

Ara sabem que en el sumari també apareixen empreses i grups catalans que, per quedar bé amb la monarquia, van fer substancioses donacions a l’Instituto Nóos, tal com publica el digital Directe. cat: Mútua Intercomarcal (232.000 euros), Fundació Esade (122.528), Fundació Abertis (116.000), Ajuntament de Mataró (86.351), Generalitat de Catalunya, en l’època del tripartit (75.425), Consell de Col·legis d’Infermeria de Catalunya (75.400), Joieria Tous (69.020) o Valero Rivera Asesoramiento Deportivo SL (53.360).

Però la llista és encara més llarga: Fundació Privada Bioregió de Catalunya (48.180), Abacus Sociedad Cooperativa Catalana Limitada (28.679), Johan Cruyff Academics International SL (23.336), Fundació Privada Joventut, de la Penya (17.400), Agency Sports & Entertainment SA, una empresa presidida per Gabriel Masforroll, exdirectiu del FC Barcelona (17.383). I la rúbrica final: l’Ajuntament de Barcelona (11.999 euros), la Diputació de Barcelona (11.600); és a dir, diners públics; Digec SA, l’Enciclopèdia Catalana, (10.457); la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (6.960), o Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya (5.900).

Segurament en un futur encara tindrem més sorpreses. Ara, però, tan sols vull aprofitar per dir que des dels ajuntaments es pot fer molta feina per denunciar els tractes de favor de què es beneficia la monarquia i també felicitar els ajuntaments de Montblanc i Balaguer, que han aprovat en ple demanar a Felip de Borbó que renunciï als títols que duen el nom dels seus municipis i, així mateix, lamentar profundament que el de Girona no hagi fet el mateix. Per cert, el 26 i 27 de juny, en aquesta ciutat es tornarà a celebrar una nova edició del Fòrum Impulsa per a més lluïment de l’hereu de la corona espanyola a les nostres terres, que estarà segurament ben acomboiat per totes les autoritats i llepaculs de la zona. A nosaltres, als regidors de la CUP i RCat de la ciutat, l’any passat no ens hi van deixar entrar, una simple anècdota, segons alguns; un atemptat a la democràcia, segons nosaltres.

No hi ha Comentaris

Afers exteriors: primera anàlisi

La política exterior del nou govern Mas, el govern Mas II, és una de les àrees que més ha canviat respecte a l’anterior legislatura, la del govern Mas I. Aquesta darrera va estar totalment subordinada a la voluntat d’un home que treballa fent d’espanyol, com és en Duran i Lleida. Van ser dos anys nefastos, tant per les persones que n’assumiren la responsabilitat, com per les polítiques que executaren. Quant a les persones, eren gent clarament contràries al desenvolupament d’una diplomàcia catalana amb un alt contingut polític. Eren gent que volien caure bé a les autoritats espanyoles, que havien participat entusiàsticament en la diplomàcia espanyola, fins i tot en episodis tan lamentables i condemnables com la guerra d’Iraq, sota la presidència de José María Aznar. Pel que fa a les polítiques, es limitaren a l’anomenada diplomàcia econòmica, és a dir, a esdevenir una simple gestoria de les empreses catalanes a l’exterior, una activitat necessària, no cal dir-ho, però que no és suficient. Van ignorar olímpicament el Pla d’Acció Exterior que havia impulsat l’administració anterior, del tripartit, i que era una de les escasses accions positives que havia portat a terme. També s’aturaren en sec, i fins i tot es va fer alguna marxa enrere, en la política d’establiment de delegacions exteriors.

Amb el govern Mas II, les expectatives eren totes unes altres. S’han complert? Jo diria que a mitges. Certament no es va començar gaire bé. El President Mas no ha complert la promesa de crear una Conselleria d’Afers Exteriors específica, i ni tan sols ha incorporat aquest concepte a la denominació oficial de la Conselleria que s’encarrega del tema. A major satisfacció dels espanyolistes, que van pressionar de totes les maneres possibles per evitar-ho. Finalment, els Afers Exteriors van anar a raure a la Conselleria de Presidència, solució intermèdia, però que no deixa de tenir un regust amarg. Sense cap mena de dubte, hauria estat molt millor complir la promesa electoral i fer que el President mateix n’assumís directament la responsabilitat. Hauria donat un missatge inequívoc de la rellevància que els Afers Exteriors tenien en la nova etapa política marcada per la implementació de la Transició Nacional al dret a decidir i la necessitat d’internacionalitzar-la davant l’actitud clarament obstruccionista de Madrid.

Malgrat aquests inicis dubitatius, els esdeveniments posteriors semblen clarament marcar una tendència a progressar adequadament. Per una banda, els homes d’en Duran han anat desapareixent, i han estat substituïts per polítics que realment estan compromesos amb una Catalunya lliure. I això és positiu, òbviament. En segon lloc, s’ha fet front de forma contundent a l’ofensiva mediàtica que el govern espanyol va llançar en capçaleres com el Wall Street Journal , el Financial Times o el The Economist , entre d’altres, tractant de culpabilitzar de la crisi espanyola “les autonomies,” eufemisme per a referir-se, naturalment i exclusivament, a Catalunya. De fet, és ben evident que, en els darrers mesos, els atacs i contraatacs mediàtics han estat constants, i es pot ben dir que, per primera vegada, la Generalitat i també determinades iniciatives civils, han plantat cara a l’ofensiva espanyola, fins al punt que en alguns moments aquesta ha tingut un efecte boomerang, que ha acabat perjudicant el propi govern espanyol, començant pel seu president, i continuant per l’inefable ministre García Margallo i a la diplomàcia espanyola, que no ha deixat perdre cap oportunitat per fer el ridícul.

La conseqüència d’aquest pols ha estat, naturalment, una reacció histèrica espanyola per terra, mar, aire, i per internet, contra les embajadas  de la Generalitat, que s’han convertit en el pim, pam, pum de les crítiques al suposat malbaratament econòmic i que n’han demanat el seu tancament, quasi bé per via manu militari .

Una de les respostes a aquesta ofensiva ha estat la creació d’un organisme, el Diplocat (Diplomàcia Pública Catalana), que ha tingut la virtut d’obtenir, arran d’una de les seves primeres iniciatives, un semàfor vermell per part de La Vanguardia . Senyal que es va pel bon camí, que és el totalment oposat al d’en Duran i Lleida. Però del Diplocat en parlarem en el proper article.

No hi ha Comentaris

Rajoy adopta un to neofalangista per defensar la llei Wert

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha fet una defensa aferrissada de la nova llei d'educació que impulsa el ministre Wert. Per Rajoy el sistema educatiu s'ha de centrar en uns continguts comuns per a tothom . "És obligació inexcusable dels governs articular polítiques que ajudin a conscienciar els ciutadans sobre la pertinença a un determinat col·lectiu que comparteix vivències i valors democràtics, un sistema educatiu que fixi una biografia comuna i que expliqui lleialment els reptes del present i es projecti cap a un futur integrador", ha assegurat.

El to adoptat per Rajoy recorda el cèlebre eslogan de José Antonio, el fundador de la Falange Española, segons el qual Espanya és "una unidad de destino en lo universal". En un discurs a la Biblioteca Nacional Espanyola, ha afegit que el model educatiu s'ha de basar en la qualitat l'esforç i el mèrit. En aquest escenari, el president espanyol també ha assegurat que els quilòmetres de prestatges d'aquesta institució podrien unir Madrid i Barcelona, ciutats, ha dit, "símbol de l'edició de llibres en la nostra llengua comuna" .

També el ministre Wert ha parlat sobre la seva reforma educativa. Malgrat la polseguera que ha aixecat, el titular d'Educació ha considerat que "deu ser molt bona si tot el que se'n pot dir és el que se n'està dient".

No hi ha Comentaris

Wert o l’obsessió francesa

Aquest diumenge David Miró ens recordava, en un article excel·lent sobre el ministre d'Educació espanyol, que, en plena batalla estatutària, Wert va escriure per a la FAES l'informe  España: ¿la Nación deconstruida?,  en què demanava enfortir l'Estat i la "nació unitària" contra "la insaciable demanda d'uns quants". Un document programàtic que, finalment, s'ha convertit en projecte de llei d'educació. Llegint l'informe de la FAES, hi he trobat, d'una banda, un nacionalista aterrit per la possibilitat que la nació pura que ell ha imaginat pugui arribar a morir ("evaporar-se" és l'expressió que, manllevada del seu admirat Zarzalejos, fa servir Wert) a mans del seus enemics interns i altres éssers aliens. Un nacionalista, efectivament, i no un patriota, perquè mentre el nacionalista és un individu crucificat internament per la deriva de la seva nació, entotsolat en el seu dolor cap a la Mare greument ferida, el patriota és un individu optimista, exuberant, convençut de la força d'atracció del seu país, americà per més senyes. De l'altra, a l'informe hi he vist també un estatista (escrit amb dues tes) obsedit, convençut de la capacitat de l'Estat per construir nació on abans només hi havia una massa informe de ciutadans portadors de patois  .

És evident que la combinació de nacionalista pur i d'estatista que dissenya nacions és contradictòria perquè, si hi ha nació originària, aleshores no cal estat per construir-la. I si, en cas contrari, cal recórrer a l'Estat per espanyolitzar els seus súbdits, aleshores és que no hi havia nació pura. Però, esclar, potser és excessiu demanar al ministre d'Educació que pensi en termes estrictament lògics en aquestes matèries d'identitat nacional que tant li couen.

El nacionalisme espanyol sempre s'ha emmirallat en el projecte nacional francès -des de la Reial Acadèmica de la Llengua i una estructura de comunicacions radials fins a l'escola com a agent creadora de la nació francesa-. Si França va reeixir com a país unitari, ho va fer, diuen, de la mà del mestre rural i del prefecte departamental. Per tant, si Espanya ha de sobreviure, sobretot en aquesta fase de crisi econòmica gravíssima, cal que l'Estat controli i homogeneïtzi l'ensenyament. Al segle XIX també es va vendre modernització econòmica, supervivència nacional i llengua única com un paquet inextricable.

Tots hem sentit a parlar de la potència disciplinària de l'escola francesa, de la seva capacitat de reprimir i ridiculitzar els nens de províncies i de purificar-los  del seu patois  incomprensible i inútil. Tanmateix, aquesta visió conté una bona part de desconeixement i de mite. Si França va triomfar, ho va fer perquè, com explica Eugene Weber a De camperols a francesos (Stanford University Press, 1976), el millor llibre fins a la data sobre el procés de construcció nacional de França, París va oferir moltes més coses més enllà d'una sola llengua.

La França contemporània va néixer d'un impuls modernitzador. L'estat francès va crear una societat burgesa, amb mobilitat social, amb una estructura igualitària en drets i llibertats. A França la van parir la Il·lustració i la Revolució de 1789. França va tenir una economia expansiva i un imperi colonial. A Espanya, en canvi, no va passar res de tot això. A Espanya, com a Àustria-Hongria, Rússia i Turquia, el tren de modernitat no va arribar a temps quan s'estaven forjant els grans estats burocràtics del segle XIX. Espanya va quedar en mans d'una elit premoderna, il·liberal, absolutista, decadent.

Els polítics catalans van ser els únics que, al XIX, haurien pogut crear una nació hispànica moderna i, per això mateix, única (que no vol dir unitària), com a Itàlia ho van fer els savoians i els llombards. Però, amb poca força numèrica i mai disposats a renunciar a uns referents històrics i lingüístics de mal digerir a la resta de l'estat, van fracassar.

El resultat fou una Península incòmoda per a tothom. El centre no pogué oferir un projecte liberal per assimilar la perifèria. La perifèria no tingué la força per transformar el centre. Aquesta història de fracassos va infantar identitats no solament diferents (que ja hi eren) sinó anímicament oposades. Un cop cristal·litzades com a realitats polítiques específiques, no hi podia haver marxa enrere, com ha escrit Keith Darden a  Resisting occupation  (Cambridge University Press) tot examinant les identitats nacionals de l'Europa Oriental. L'única solució era la proposta orteguiana de " conllevancia  ", que el mateix Wert qüestiona en el seu informe  Los españoles ante el cambio,  publicat l'any 2012.

La història dels darrers dos segles du una lliçó clara. Com a estratègia per crear espanyols, la proposta Wert fracassarà perquè les identitats polítiques ja estan plenament formades. La seva única justificació sembla, doncs, la d'exaltar el votant popular per tapar la deriva econòmica d'Espanya. Esperem que aquí també fracassi.

No hi ha Comentaris

El procés no és l’important

A Catalunya estem en un moment decisiu per al nostre futur. Un moment en el qual, de ben segur, han de passar moltes coses que condicionaran el que fem d’ara endavant, tant nosaltres com els que ens segueixen. Tenim un present fosc des del punt de vista econòmic, però hi ha llum al final del túnel: poder valdre’ns per nosaltres mateixos, buscar les nostres solucions i construir un estat nou, just i pròsper. Un estat propi. Som ciutadans europeus i com a tals ens hem de guanyar el nostre dret democràtic d’autodeterminació i exercir-lo. Les nostres aliades: la raó i la unitat d’acció. Les nostres enemigues: la por i la desunió.

Si tenim clar cap on anem, no ens podem perdre. No hem de caure en els paranys que ens preparen i buscar la via més recta cap al nostre destí. El procés en si no és el més important, si accedim a la independència per una via democràtica i validada internacionalment. Allò que és realment important i necessari és arribar a la fita que volem amb intel·ligència, generositat, constància i acord. Per això els ciutadans volen que els partits que van votar la Declaració de Sobirania i els que han votat a favor del dret a decidir actuïn de forma conseqüent i responsable amb el seu vot al Parlament i treballin seriosament per establir la via democràtica que ens permeti exercir el nostre dret d’autodeterminació.

I des de Reagrupament sobretot esperem que Esquerra, que es va definir com a garant del procés en les darreres eleccions i que com a tal va rebre la confiança dels votants, compleixi els acords signats amb CiU en el Pacte de la Llibertat. Aquest acord es concretava en tres aspectes:

PRIMER. Votar a favor de la investidura del Molt Honorable Sr. Artur Mas i Gavarró com a President de la Generalitat al Parlament de Catalunya.

SEGON. Aprovar i impulsar les accions executives i parlamentàries que garanteixin la convocatòria d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya.

TERCER. Garantir l’estabilitat parlamentària de l’acció del Govern.

La legislatura avança i no cal adormir-se ni buscar excuses perquè només amb la unitat d’acció es pot superar l’ofensiva espanyola que no dubta a deixar “en suspens” els acords democràtics del Parlament de Catalunya.

Finalment, com sempre ha dit Reagrupament, l’única via possible serà la declaració unilateral d’independència per tal de dotar-nos d’un nou ordenament jurídic democràtic que permeti l’exercici del dret a decidir.

No hi ha Comentaris

N’estem segurs?

Tot sovint, en el debat social, trobem idees inqüestionables  en la seva certesa quan en realitat són grans mentides a causa de la simplificació del missatge per part de l’opinió publicada (escrita, ràdio o TV). Fa uns dies parlàvem dels “escarnis” però podem parlar avui dels desallotjaments. Hi ha un clima social en contra dels bancs (com a grans causants de la crisi) i un clam a favor de “pobre gent maltractada” que és desallotjada de casa seva. L’opinió publicada, amatent, ens obsequia amb imatges i titulars dramàtics. A més, ens posa en relleu situacions aïllades que mostren la “suposada” certesa de la injustícia.

És cert, que els bancs poden haver incorregut en infraccions  (pel que fa al món hipotecari) que han de ser corregits i castigats, sobretot arran de les proclames de la UE, entre d’altres. Evidentment, ningú pot alegrar-se de la situació personal desesperada d’algú que es queda al carrer ni pot romandre insensible al fet: la caritat humana exigeix poder oferir ajuda a l’afectat. Ara bé, fa pocs dies han sortit les dades del Banc d’Espanya sobre els desallotjaments. La realitat és que no hi ha una alarma especial ni una persecució dels “malvats” bancs als treballadors “pobres i humils”. És cert que hi ha un increment i, és cert, que això provoca casos de perill d’exclusió social. Casos que s’hauran de treballar com a casos d’assistència social i analitzar cas per cas què els ha conduït a una situació tant dramàtica.

Les dades donades per molts mitjans són errònies  perquè parlen del nombre de sentències de desallotjament produïdes en els jutjats on engloben primeres, segones i terceres vivendes, a més de solars, locals, etc. També s’incloïen en les primeres dades els lloguers: tant els de Pedralbes com els de Sant Cugat com els Ciutat Vella com de Santa Coloma; els de la costa o els de la pista d’esquí. Els de l’immigrant que marxa com el que ha rebentat la casa per dins després d’un any sense pagar a un propietari que necessitava els diners per pagar la seva hipoteca. Totes aquestes xifres eren barrejades. El primer és mirar la “morositat produïda en el préstec per adquisició de vivenda amb garantia hipotecària” i veurem que estem a l’entorn del 4% (és a dir, 4 de cada 100 no paguen les quotes). Cal tenir en compte que, altra vegada, dins el 4% hi incloem primeres i segones residències. Per a mi és més important lluitar i legislar per al 96% que paguen, que són complidors, que sofreixen, en molts casos, per arribar a final de mes un cop complert el seu deure. En aquest país sovint legislem per a minories (que potser requeririen un altre tracte més personalitzat) i oblidem la majoria, el comú: allò que popularment s’anomena la normalitat.

El 2012 es van produir 32.500 (aproximadament) lliuraments  de “primeres vivendes” a entitats financeres. D’aquestes, unes 18.300 es van fer de forma voluntària i més de 14.000 van ser amb acord d’extinció del deute (dació en pagament). De les 14.200 que van ser via judicial, 12.000 van ser desallotjades quan ja eren buides i només 2.400 eren ocupades de les quals 350 van requerir la presència policial. Això dóna una xifra del 40% d’acceptació de la dació en pagament per part de les entitats financeres. Tenint en compte que estem parlant d’un estat que té més de 22 milions de població activa dels quals 16,6 milions està ocupat i 6 aturats, no em semblen unes xifres brutals. Repeteixo: sense menystenir ni no voler ajudar a qui ho necessita i qui està vivint situacions dramàtiques i, algú, fins i tot, injustes o plenes de mala sort.

Això ens comporta introduir preguntes desagradables  al debat però necessàries per construir una bona xarxa pública i un sòlid “estat del benestar”. D’aquests casos hem de veure quina gestió personal varen fer, quines actituds van provocar la fallida i quin denominador comú hi ha. En funció de les respostes, sinceres, que trobem podrem començar a pal·liar futurs casos, preveient i avisant els nostres joves: via educació, via reforçament de valors com la família, la solidaritat, etc. No podem continuar fent guerres socials sobre grans fal·làcies mentre obviem com obtenim i millorem les eines que ens evitaran caure a l’abisme i ens ajudaran a tenir l’estat del benestar que vulguem, dins del que ens puguem pagar, és clar.

No hi ha Comentaris

Teresa Casals: “El món educatiu català és tossut”

La portaveu de Som Escola, Teresa Casals, ha assegurat que la cimera per defensar el model educatiu català de la reforma que promou el ministre Wert és una bona iniciativa. "És un atac frontal a tot Catalunya i la resposta ha de ser col·lectiva", ha assegurat. "En Wert és tossut però el món educatiu català també i no canviarem allò que ha anat bé", ha dit en declaracions al Notícies en xarxa.

No hi ha Comentaris