Arxiu juny, 2013

El darrer exili

La història quasi mai es repeteix, contra el que molts diuen, el que passa és que s’imita i es plagia molt bé a ella mateixa. Les conseqüències de les guerres són la mort, la destrucció, la ruïna dels territoris, la gana, la humiliació, la persecució cultural, l’esclavitud, les neteges ètniques i l’exili forçat. Al llarg de la història totes aquestes conseqüències s’han manifestat de diverses maneres i també al llarg dels temps han estat percebudes de diferent manera. 

Fa tres cents anys Catalunya va desaparèixer com a estat, les seves lleis varen ser suprimides, la seva cultura perseguida i molts dels seus habitants varen haver de partir cap a l’exili per a no tornar mai més. Molts es varen establir a Àustria, alguns varen prosperar dins l’imperi austríac servint a l’emperador pel qual, com a Carles III “Hispaniarum Rex” (*), havien lluitat. Altres amb menys sort es varen perdre, com a colons, en els territoris avançats que Àustria anava conquerint als turcs. Amb els anys, amb l’aparició de nous estudis, anem de mica en mica coneixent el pes que aquell exili va tenir. Moltes de les persones de més empenta varen abandonar el nostre país.

Mes dissortats varen ser molts dels que es varen quedar; els austriacistes. Patiren persecució i molts d’ells la mort de la manera més ignominiosa. Al voltant d’una cinquena part de Barcelona va ser destruïda; no per les bombes del setge sinó per les mans dels seus propis habitants obligats a derruir les seves cases per deixar lloc a la construcció de la Ciutadella des on havien de controlar als díscols barcelonins. Les universitats foren tancades. La humiliació dels vençuts va ser terrible. 

Quan quasi 220 anys després Catalunya va recuperar en part les seves institucions de govern vàrem patir de nou l’agressió que va suposar la guerra civil espanyola. Guerra civil entre espanyols, però guerra d’anihilament de Catalunya. Milers de morts en combat i amb la fi dels combats milers d’assassinats i represaliats. Abans no acabés tot molts varen decidir marxar cap a l’exili, varen ser centenars de milers, molts d’ells travessant els Pirineus en ple hivern i essent acollits de la pitjor manera, no ho oblidem, per una de les principals democràcies del món que va girar l’esquena a la causa de la llibertat. Els catalans al sud de França varen rebre un tracte igual o pitjor que el que aquestes democràcies dispensaven als habitants de les seves colònies.

D’aquest segon exili en tenim moltes més dades. Encara hi ha supervivents i molts fills i nets de supervivents en són testimoni més o menys directes. Va marxar la major part de la “intel•ligència” del país, que tants bons redits va donar als països que els varen acollir. Molts no varen tornar mai més. Els que es varen quedar i sobreviure, represaliats directa o indirectament, varen patir de nou la humiliació i el menyspreu. No els va quedar res més que el treball i en les més difícils de les circumstàncies varen aixecar de nou Catalunya donant-li de nou prosperitat i un grau elevat de benestar.

Amb l’arribada de “la democràcia”, la reforma política feta des del franquisme i amb la vigilància de l’exèrcit; el que es va anomenar transició política i que alguns varen qualificar de modèlica va tornar l’esperança, però va ser un miratge. Llavors va començar una nova “guerra”, sorda i callada, contra el nostre país que ha patit un espoli sistemàtic que es xifra en centenars de milers de milions d’euros. Aquestes quantitats són proporcionalment semblants en relació al PIB a les que va haver de fer front Alemanya al final de la primera guerra mundial com a indemnitzacions als vencedors i que la varen portar a una de les depressions econòmiques més escandaloses dels temps moderns.

Hem arribat al 2013 arrasats, sense infraestructures. Els nostres esforços, els esmerçats per milions de ciutadans de Catalunya, han servit per a major glòria d’un projecte “hidàlguic” d’Espanya. Un projecte que només serveix per a l’oligarquia que fa segles de decadència que el manté per a no perdre el seu poder, arruïnant l’economia productiva per tal que no canviïn les estructures socials que els sustenten. Tot plegat ens ha portat a un carreró sense sortida, una atzucac, del que només podem sortir per un camí.

Ara com en els dos casos anteriors estem vivint un nou exili, amb sordina, però exili al cap i a la fi. En els darrers anys molts dels nostres ciutadans més capacitats estan abandonant el país i com llavors molts no tornaran. Moltes de les persones formades, amb el propi esforç i amb els cèntims del nostres impostos, aniran a donar rendiments a països més o menys llunyans, on en la majoria dels casos seran ben acollits i prosperaran, al temps que ajudaran a prosperar als països que els reben.

Mentre Catalunya, la seva indústria i la seva capacitat de generar riquesa es veurà, ja es veu, de forma geomètrica i dia darrera dia més compromesa. Avui els funcionaris de Catalunya han cobrat molt menys que els funcionaris de la resta d’Espanya per l’asfíxia econòmica a què ens sotmet l’Estat espanyol, mentre els índexs d’atur i les desigualtats s’incrementen perquè no tenim capacitat per donar solucions i per definir el nostre futur. Catalunya pot acabar essent una regió més d’Espanya, empobrida, que veu com els seus fills han de marxar, molts d’ells néts o descendents d’aquells que ja varen haver d’emigrar des d’altres llocs d’Espanya o que varen patir l’exili de la guerra civil.

Catalunya ja no es pot permetre aquest nou exili. Catalunya ha de decidir per ella mateixa, ha de caminar sola per tal que, en tot el que es pugui, aquest que ara estem vivint sigui el darrer exili. L’hem de fer reversible de manera que molts dels catalans que hi ha avui pel món puguin tornar a ajudar-nos a fer de Catalunya un estat pròsper i lliure.

(*) Rei de les espanyes

No hi ha Comentaris

La decisió

Una de les coses que s'aprenen emprenent, dirigint una empresa o entitat, fins i tot un departament, una secció o un projecte, és que s'han de prendre decisions. El fet de decidir porta associat el risc de cometre errors, i és cert que tota persona que pren decisions de forma freqüent ha d'assumir un percentatge d'equivocacions. Aquells que tenen més talent o experiència fallen menys, però igualment s'equivoquen de tant en tant. L'error és una part inevitable de la vida de l'emprenedor, l'empresari i el directiu.

Tots el que hem emprès o dirigit sabem que hi ha una alternativa molt pitjor que la de cometre errors, és la de no prendre decisions. Quan en un projecte les decisions es demoren eternament per por de l'error, aquest acaba estancant-se, anant malament i sovint morint. Com deia Rabindranath Tagore: “si tanques la porta a tots els errors, deixaràs fora la veritat”. Per tant, arribat el moment de prendre una decisió, cal avaluar les circumstàncies el millor que es pugui i decidir, assumint que l'error és possible.

El poble de Catalunya ja fa estona que ha decidit. Ho demostren els fets, els resultats de les darreres (i probablement penúltimes) eleccions autonòmiques, les manifestacions multitudinàries, els suports massius a qualsevol iniciativa per la Independència, i també des de fa uns anys, les enquestes.

Les darreres enquestes mostren, tanmateix, un descens acusat del suport al president Mas, i això, en part, és pel fet de demorar una decisió que cal prendre. Més enllà del fet que les retallades fan mal, que és cert, mes enllà del fet que ERC es troba força còmode a l'oposició, que també és cert, hi ha el problema de la credibilitat del compromís del president i del govern en el projecte de país.

Una gran majoria dels catalans ja hem decidit que volem la Independència, i per tant votarem els partits que ens hi duguin. No votarem els partits que hi siguin contraris o generin dubtes. La situació és diferent a la del novembre de 2010. Llavors, tot i havent començat el país a caminar a la manifestació del 10 de juliol d'aquell any, la majoria desitjava però no gosava. Per tant, després de la fracassada gestió del tripartit, es va triar la seguretat de CiU.

Avui les coses han canviat. La gent ja no té por, ha deixat enrere manies i temors, i ha decidit llançar-se endavant. El tacticisme, la prudència i la discreció ja no son virtuts, el que el públic exigeix és claredat i compromís.

El president Mas va fer un salt endavant després de la manifestació de l'onze de setembre de 2012. Responent a la petició de la ciutadania, va abraçar el projecte de l'estat propi (va prendre una decisió), i en les eleccions que van seguir aquell salt endavant, les cartes es van posar sobre la taula. Els unionistes van abandonar massivament CiU, i tanmateix aquesta va ser la formació triada pels catalans per liderar el procés. Recordem també que en aquell moment ERC no estava (encara) en situació d'assumir aquest lideratge.

Però des de llavors el grau de compromís del president i de CiU s'ha vist qüestionat de forma constant per un dinosaure que porta massa temps a la política catalana, Josep Antoni Duran i Lleida. Amb una regularitat sense misericòrdia, cada vegada que el procés sembla fer una passa endavant, surt en Duran per esguerrar-ho tot i embolicar la troca. Les seves impertinents sortides de to han arribat al punt de ser previsibles. Després de l'èxit del concert per la llibertat, estem esperant que surti en Duran a trencar l'optimisme. I tots sabem que, pocs dies després de l'onze de setembre, quan la cadena humana hagi impressionat els periodistes de tot el món que vinguin a cobrir-la, en dirà alguna de les seves.

És clar, els votants, que volem la independència, ens qüestionem el vot. Sabem que triant ERC o CUP la totalitat del nostre vot és independentista. En canvi, si optem per CiU, un 25% del nostre vot (la quota d'Unió en les llistes) és unionista. I hom no vota el contrari del que vol.

No és cert que la totalitat de la gent de UDC estiguin en contra del procés, però la imatge que donen és aquesta, i la donen perquè Duran continua essent el seu líder inqüestionable. Recordem que en la darrera ocasió va aconseguir una majoria indiscutible, enfront de la candidatura, obertament independentista, de Josep Maria Vila d'Abadal, el qual (tinguem-ho ben present) ja no milita a Unió.

Si la imatge de UDC és que és contrària al procés, la imatge que dóna CDC és que no gosa encarar el problema. La situació de tensió es va estirant, allargant, eternitzant, sense arribar mai a ser resolta. Com a resultat, la credibilitat de CiU i del President, pel que fa referència a la voluntat i capacitat de completar el viatge, es va erosionant.

En Duran hauria d'adonar-se que està perjudicant greument UDC, que el seu temps ha passat, i per tant, per tal de donar credibilitat al procés, hauria de prendre la decisió de retirar-se. Però no la pren.

Si Duran no pren una decisió, la militància de UDC hauria de prendre la decisió de triar un altre líder i deixar Duran a un costat. Aquesta acció donaria credibilitat al compromís de UDC i CiU amb el procés, però no es decideixen.

En aquesta situació, CDC hauria d'assumir que la federació amb UDC els fa més mal que bé. Unió ja no suma, sinó que resta. I per tant Convergència, per recuperar la credibilitat que va aconseguir el president el setembre passat, hauria de prendre la decisió de separar-se del seu incòmode soci. Però aquesta decisió tampoc no es pren.

Arribats a aquest punt, els votants, veient que ni Duran, ni Unió Democràtica de Catalunya, ni Convergència Democràtica de Catalunya, ni el president Mas prenen les decisions que calen, ens veiem abocats nosaltres mateixos a decidir.

I aquí és on canvia la cosa car, pel que diuen les enquestes, els votants sí que estem prenent la decisió.

Pot ser perfectament que abans de la Independència calgui triar un nou parlament, i amb aquest, el líder que completarà el procés. Vist que el president i CiU no estan prenent les decisions que pertoquen, els votants estem preparats per canviar.

CiU pot continuar el temps que vulgui culpant la crisi, les retallades i el govern de Madrid, però si el país decideix posar ERC i Oriol Junqueras al capdavant, serà en bona part perquè ni el president Mas, ni CDC ni UDC han pres la decisió necessària, que és deixar enrere l'inconvenient i impertinent esguerra-cries Josep Antoni Duran i Lleida.

Ens cal un líder que prengui decisions, i el tindrem. Les properes eleccions les guanyarà qui sigui més decidit, més clar i més valent. Perquè el país ha pres una decisió, i no es farà enrere.

No hi ha Comentaris

Muriel Casals contesta el rei d’Espanya: “Nosaltres som el somni” #concertllibertat

La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, ha sintetitzat en una frase els anhels de les persones que s'apleguen aquest dissabte al Camp Nou al Concert per la Llibertat, que recullen els de la majoria de la població de Catalunya. Casals ha afirmat "no som aquí per buscar un somni" fent al·lusió directa a la frase del monarca espanyol, Joan Carles I, sobre la persecució de quimeres, amb què el Borbó es va burlar de les aspiracions del poble de Catalunya en una de les seves darreres intervencions públiques.

La intervenció del rei espanyol va tenir lloc una setmana després de la gegantina manifestació de l'Onze de setembre de 2012, que va aplegar un milió i mig de persones i va canviar el panorama polític a Catalunya. Ara Casals hi ha donat resposta amb fermesa davant les 90.000 persones que s'han concentrat al Camp Nou i ha fet una crida a formar una gran cadena humana el proper Onze de setembre.

Entre els nombrosos artistes que han intervingut ha destacat l'actor Joel Joan, que ha reclamat que aquest sigui l'últim concert abans que Catalunya pugui obtenir la independència i que, en tot cas, el proper concert que s'organitzi sigui ja per celebrar la llibertat. El cantant valencià, Miquel Gil, ha cantat l'emocionant peça de Lluís Llach "El jorn dels miserables", que l'artista ha dedicat a Guillem Agulló, un jove assassinat per un grup de feixistes.

camp nou

No hi ha Comentaris

Preocupació davant de la situació de l’assentament del carrer Puigcerdà

Ahir es va fer una altra Audiència Pública de l'estat del Districte de Sant Martí. A la sala hi havia present un grup de representants de les persones que s’estan al assentament del carrer Puigcerdà. Per les respostes del govern del Districte, va quedar clar, que no mouria un dit per mirar d’aturar el imminent desallotjament que està decretat pel dia 18 de juliol (de veritat que la jutgessa no podia haver buscat una altra data sense aquestes connotacions feixistes? –sic-). Diuen que no poden fer res ja que es tracta d’una propietat privada.

Els representants van fer algunes demandes (cap ni una escoltada pel govern), com per exemple que els ajudessin a crear una cooperativa i un lloc on poder establir-la, la legalització de les persones que actualment no tenen papers dels que allà hi son, que s’aturés el desallotjament per tal de deixar-los més temps per moure les coses que tenen (recordo que allà no només pernocten si no que molts tenen la única font d’uns ingressos pírrics que obtenen pel reciclatge de ferralla, per tallers de reparació de bicicletes o tallers artístics). Però de totes les demandes va haver-hi una pregunta que va quedar en l’aire: “Per quant de temps ens garanteixen l’allotjament que ens han promès?” Aquesta pregunta, com ja he dit, va quedar sense resposta per part del regidor del Districte però és la mateixa que farem al proper Plenari des del meu grup municipal d’Unitat per Barcelona (ERC, Reagrupament, DC). Esperem que a nosaltres sí que ens la contesti.

A continuació copio la pregunta tal com l'hem entrada al Plenari:

AL CONSELL DEL DISTRICTE DE SANT MARTÍ

Atès l'imminent desallotjament del assentament que hi ha al C/ Puigcerdà, 127.Atès que membres del govern de la Direcció D’Immigració del Ajuntament han expressat públicament la voluntat de garantir l’allotjament a 150 de les persones que actualment hi ha en aquest assentament.Atès que en aquest assentament no només és pernocta, si no que molts dels seus ocupants tenen allà la seva única font de subsistència, realitzant feines de reciclatge de ferralla, reparació de bicicletes o tallers artístics.D’acord amb el que estableixen els articles 64.2 i 98 del Reglament Orgànic Municipal, es formula la següent:

PREGUNTA PER RESPOSTA ORAL AL CONSELL DEL DISTRICTE

Per a quina durada l’Ajuntament es compromet a garantir les 150 places disponibles que asseguren tenir per reallotjar aquestes persones un cop siguin desallotjades, i quins mitjans de subsistència han previst que tindran mentre duri el procés de reinserció sociolaboral?

No hi ha Comentaris

Montoro es posa ara a calcular les balances fiscals

L'Estat espanyol s'ha posat ara a calcular les balances fiscals de Catalunya segons que ha revelat el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, en una entrevista a "El matí de Catalunya Ràdio". Segons Mas-Colell, li ho va explicar el mateix ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, durant la reunió aquest dijous del Consell de Política Fiscal i Financera.

Mas-Colell, que ha considera aquest anunci "una gran notícia", ha afegit que no sap quan es faran públiques, ni quina és la metodologia emprada per elaborar-les. El conseller ha considerat que "el pitjor" que es pot fer "és negar la rellevància" de les balances fiscals, una demanda històrica de Catalunya per posar en evidència el desequilibri entre el que aportem a l'Estat i el que en rebem. Mas-Colell ha reclamat, a més, que el càlcul el facin també organismes independents.

Pel que fa als pressupostos, el conseller creu que la probabilitat que n'hi pugui haver aquest any és "alta", però que encara hi ha força "incògnites", com si s'aconsegueix un objectiu de dèficit més alt i també si el govern té el suport d'Esquerra.

Intenció recentralitzadora

Una d'aquestes incògnites és l'objectiu de dèficit per a Catalunya, que se sabrà d'aquí a unes tres setmanes i que es negociarà de manera bilateral amb l'Estat. Mas-Colell, però, ha assegurat que no admetran que es vinculi a la reforma de l'administració impulsada pel govern espanyol. El conseller creu que eliminar la Sindicatura de Comptes o la Sindicatura de Greuges respon a una intenció recentralitzadora. "El tema no és estalviar res", sinó que el que volen és "controlar aquests funcionaris ell".

Segons el conseller, el govern central fa valer la majoria absoluta per dur a terme aquesta reforma de l'administració, però adverteix que utilitzaran totes les vies legals possibles per protegir els organismes dependents de la Generalitat.

No hi ha Comentaris

Carles Boix: “Espanya sempre ha incomplert els pactes amb Catalunya”

Carles Boix (CATN): "Per a les èlits econòmiques espanyoles Catalunya és una amenaça"
Camil Ros (UGT): "La qüestió nacional i la social són indestriables"
Francesc Banchs (Reagrupament): "Al nou Estat català hem d'instaurar una regeneració profunda de la classe política"

El catedràtic de la Universitat de Princeton i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Carles Boix, ha declarat que "Espanya sempre ha incomplert els pactes amb Catalunya", per la qual cosa els catalans "hem de fer un pas endavant". Boix va efectuar aquestes manifestacions en el col·loqui que va tenir lloc aquest dijous a la seu nacional de Reagrupament, organitzat en el marc dels dijous de Reagrupament. A més del professor Boix, van participar al col·loqui Camil Ros, en representació del sindicat UGT, i Francesc Banchs, membre de la sectorial d'Economia de Reagrupament, en una sessió de marcat to econòmic en què es va presentar la informació amb una gran rigor per part dels ponents.

Per al professor de Princeton, els catalans "no hem pogut articular-nos dins Espanya amb garanties", però alhora va reivindicar que també "és important que el nou Estat sigui un Estat transparent". Boix va defensar la plena viabilitat d'un estat català independent i va remarcar, precisament, que "els estats petits d'Europa són molt comercials i disciplinats, per la necessitat de fer-ho bé!". Finalment, Boix va concloure que "per a les èlits econòmiques espanyoles Catalunya és una amenaça".

En un sentit semblant és va pronunciar Camil Ros, per a qui "les èlits s'han venut el país". Per al dirigent sindical, no es pot oposar la qüestió social a la qüestió nacional, ja que "la qüestió nacional i la social són indestriables". Ros també va lamentar que "Espanya l'únic sector estratègic econòmic que ha cuidat és el militar"

Per la seva banda, Francesc Banchs, membre de Reagrupament, va insistir en el fet que "el tema econòmic va lligat a la necesitat d'un Estat". Com els altres dos participants al col·loqui, Banchs es va mostar també molt crític amb Espanya i va assenyalar que  "els fons europeus han donat la sensació de viabilitat de l'Estat espanyol. Al desaparèixer aquests fons, Espanya s'enfonsa". "Espanya -va recordar Banchs- ha perdut 22 nacions i segueix pensant que és el centre del món". Per acabar la seva intervenció, el membre de Reagrupament va remarcar un dels eixos de la proposta política de l'organització reclamannant que "al nou Estat català hem d'instaurar una regeneració profunda de la classe política".

SeuRCat130627 025 (640x425)
SeuRCat130627 039 (640x425)
SeuRCat130627 036 (640x425)
SeuRCat130627 013 (640x425)
SeuRCat130627 024 (640x425)
SeuRCat130627 030 (640x425)

No hi ha Comentaris

El llot de La Camarga empastifa Sánchez Camacho cada cop més

La presidenta del PP s'ha limitat, aquest dijous, a amenaçar qui hagi utilitzat qualsevol plataforma per difondre la conversa que va tenir al restaurant La Camarga amb l’examant del fill gran de l’expresident Pujol després que s’hagi fet pública via twitter parcialment. Sánchez Camacho s'ha negat a comentar el contingut de la conversa recorrent a la cantarella que no para de repetir que es tracta d'una conversa privada, malgrat que cada cop ha esdevingut més pública.

A part d'aquesta amenaça explícita, la dirigent del PP no ha fet cap altra al·lusió a la cèlebre conversa durant una roda de premsa convocada al Parlament. Sánchez Camacho en tot moment s'ha negat a valorar-ne el contingut i ha deixat sense resposta la pregunta d'un periodista sobre si ella utilitza fiscals de confiança, com sembla que expressa a la conversa.

Preguntada repetidament pels periodistes sobre la hipotètica afectació i perjudici que pot tenir el coneixement públic de la conversa sobre la seva imatge política, la cap de files popular ha rebutjat contestar-les. No obstant això, la versió que manté la líder popular ha quedat en entredit i han aparegut nombroses contradiccions. La Camarga -nom del restaurant on la conversa va tenir lloc- és una zona amb aiguamolls i estanys en què sembla que Sánchez Camacho està cada cop més enfagada.

No hi ha Comentaris

Wert rectifica sobre les beques, però manté la reforma contra l’escola catalana

La nota mínima necessària per accedir a la gratuïtat de la matrícula universitària serà un 5,5, la mateixa que fixava el Reial Decret de beques aprovat el 2012. Ho ha confirmat a una representació de la Conferència de Rectors de les Universitats d'Espanya (CRUE) el ministre d'Educació, que, en canvi, manté la reforma que educativa centralista i que es carrega el model d'escola catalana en llengua i continguts.

El ministre Wert, doncs, no ha estat capaç de suportar la pressió universitària i social sobre les beques per a l'accés i l'estudi a la universitat, si bé, la cessió de Wert és molt parcial perquè, de moment, només afecta els imports de matrícula, però no pas els ajuts, que l'esborrany de decret preparat pel Ministeri ha reduït substancialment respecte l'any anterior.

Wert s'ha mostrat també favorable a analitzar la viabilitat pressupostària de reduir també l'exigència acadèmica per a les beques amb dotació econòmica, que segons el seu primer anunci seria un 6,5. El ministre s'ha reunit avui amb els rectors, que li han exigit que es mantingui "l'equitat d'accés" als estudis superiors, sigui amb beca o sense, amb una nota de 5, és a dir, aprovat.

No hi ha Comentaris

El president Mas i Junqueras compleixen

El “Pacte de legislatura” es compleix. Per primer cop, el contracte programa, subscrit el 25 de novembre amb la ciutadania i conduït pel nostre president Mas i en Junqueras, CiU i ERC, és a dia d’avui una de les fites polítiques més importants dels darrers 40 anys. Veure la taula instal·lada al Parlament català plena de solemnitat i transversalitat i recordar al mateix temps a tots els patriotes caiguts, coneguts o no, ha dissipat qualsevol dubte democràtic i de raó, si és que algun dia en tenia.

Quan opcions politiques diverses, quan la societat civil, quan els representants dels treballadors i dels pagesos, han entès que per damunt de les ideologies i de les opcions polítiques i legítimes, hi ha la democràcia, és quan podem llençar als quatre vents que viure amb llibertat i amb democràcia només és possible si el poble té les eines adequades per decidir, i l’única que ens ho permet és el dret al VOT i votar.

Fa quatre anys, un exconseller i militant d'ERC, Joan Carretero, i companys de viatge d’espectre ideològic ben variat, van constituir una associació per la reflexió i per l’estudi per anar cap a la independència, Reagrupament. "Patriotisme i dignitat" va ser el punt d’inflexió per fer de Reagrupament una proposta prou agosarada per engrescar i contribuir a la creació de l'escenari que avui tenim. Transversalitat, eficiència, transparència i regeneració de la vida política eren la base de treball dels reagrupats, anar i construir un projecte nou de país la meta.

Altre cop, i sense voler destacar, Joan Carretero ha fet i ha dit el que vol per responsabilitat patriòtica i política:  “unitat i lleialtat” per anar fins al dret a decidir, tot i que continuem pensant que només una declaració unilateral ens traurà de l'entrellat.

Que Reagrupament formi part d’aquest PNDD (Pacte Nacional pel Dret a Decidir) és per a mi com a associat molt més que un reconeixement, és de fet saber que les propostes treballades i consensuades democràticament que han sortit del treball incansable de patriotes “sense nom”, ara han rebut el reconeixement que es mereixen.

Avui 26 de juny ha de ser una fita que caldrà recordar i escriure amb lletres d’or per quan siguem lliures. Ara és hora de cridar als quatre vents, que avui, per als que encara no ho hagin fet, que tenim lideratge, que tenim president i que tenim un gruix important de la ciutadania al seu costat i el president és diu Artur Mas i Gavarró.

No hi ha Comentaris

Unilateralisme i dret a decidir

S’ha parlat força de la intervenció del president de la Generalitat de fa uns dies en què va presentar el pla de govern. De fet, el principal objectiu del pla és remarcar-ne la continuïtat fins al 2016. Ara bé, lògicament, seria insòlit que, si es fes un referèndum/consulta el 2014 o el 2015 -posem per cas- en què la majoria del poble es pronuncia a favor que Catalunya esdevingui un Estat propi, l’endemà el president Mas pretengués continuar administrant una comunitat autònoma d’un Estat no propi, és a dir, impropi. Sí, ja entenc que tampoc l’endemà automàticament tots els serveis i estructures funcionaran al servei d’un nou Estat encara en procés de constitució. En qualsevol cas, el resultat favorable (i només el favorable) canviaria tot el panorama i és evident que el president ho sap.

Segurament, l’actuació de Mas té molt de la cosa complicada de la política, d’haver de treballar alhora en escenaris oposats segons els supòsits que s’apliquin. En qualsevol cas, d’això no és del que jo voldria parlar. A mi el que em va deixar parat de la intervenció de Mas és que ell mateix excloés la possibilitat d’efectuar una declaració unilateral d’independència de forma expressa. Això no calia que ho digués el nostre president i que coincidís amb els dirigents espanyols.

De fet, qualsevol de les actuacions que s’han dut a terme fins ara per avançar en el terreny nacional ho han estat d’unilaterals: Des de la convocatòria d’eleccions el 25N o la declaració de sobirania fins a la constitució del Consell Assessor de la Transició Nacional -accions molt ben liderades per Mas mateix-, per no esmentar coses més antigues com el començament de TV3, sense totes les autoritzacions espanyoles.

Si haguéssim esperat el permís de Madrid no hi hauria la Televisió de Catalunya, que ara està en perill perquè ens volen fer creure que no la podem pagar, mentre es malbaraten els nostres recursos en trens que connecten Madrid amb els racons més insòlits d’aquest Estat en pràctica fallida, com no passa amb cap capital europea. De fet, esperar que Espanya acceptés un nou Estatut va ser el que el va fer fracassar. En general, allò que es pacta amb Madrid és sempre pitjor que les necessitats i aspiracions del país. El cas emblemàtic, històricament, és la República catalana proclamada per Macià unilateralment, reconvertida -i degradada- en mera Generalitat autonòmica després d’un nou pacte amb Espanya, que Espanya va acabar trencant de forma dramàtica.

Per això és paradoxal que Mas -potser forçat per Duran, “La Vanguardia” o “la Caixa”- llenci per la borda tota acció unilateral en el marc del procés d’exercici de la sobirania. Un acte ‘unilateral’ no vol pas dir ni antidemocràtic ni autoritari. ¿S’imaginen que algú titllés d’antidemocràtic Thomas Jefferson i els fundadors de la independència dels EUA?

Ans el contrari, un acte ‘unilateral’ pot resultar democràticament necessari per sortir de l’embolic, de la imposició i de l’immobilisme. Mas -ni Duran ni “La Vanguardia”- no pot ignorar que, avui mateix, ens trobem que tota l’actuació de l’Estat espanyol i els seus dirigents ho és, d’unilateral. Espanya ja ha decidit unilateralment el futur de Catalunya i nega que el poble català -ells no parlen mai de democràcia- hi tingui res a dir. Ni tan sols reconeixen el poble català com a subjecte d’un dret col·lectiu reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans i a la Carta de les Nacions Unides, un dret que el Tribunal Internacional de Justícia ha considerat expressament que es pot exercir unilateralment si s’exerceix de forma democràtica i pacífica (vegeu Opinió Consultiva del TIJ de 22 de juliol de 2010).Què més ens cal per a ser i proclamar-nos lliures?

No hi ha Comentaris