Arxiu juny, 2013

Joan Carretero: “Tot i la convicció que cal una declaració unilateral, treballarem amb il·lusió i lleialtat pel PNDD”

El president de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, ha declarat que "tot i la nostra convicció que cal una declaració unilateral d'independència, treballarem amb il·lusió i lleialtat pel Pacte Nacional pel Dret a Decidir". Carretero ha fet aquestes manifestacions durant la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir en què ell participa en nom de l'entitat que presideix.

La primera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha arrencat cap a les 11.45 hores al Parlament, i entre els assistents, finalment ha acudit Eusebi Cima, president de la patronal Fepime, que engloba petites i mitjanes empreses i que forma part de l'òrbita de Foment del Treball. En total, han acudit a la reunió gairebé 60 de representants d'entitats, partits, sindicats, patronals i del municipalisme català, i tots ells abans han mantingut una trobada amb la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i el de la Generalitat, Artur Mas. 

A més de representants de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP, han acudit a la reunió el líder de Reagrupament, Joan Carretero; l'exconseller Ernest Maragall, impulsor del partit Nova Esquerra Catalana; l'alcalde de Vic i president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d'Abadal; la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i Carme Forcadell, de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC).

De l'àmbit empresarial, han acudit a la reunió el president del Consell General de Cambres de Comerç de Catalunya, Miquel Valls; el president de la patronal Cecot, Antoni Abad; el president de Pimec, Josep González, i el president del Centre Català de Negocis, Ramon Carner.

També han acudit representants dels sindicats: el secretari general de la UGT, Josep Maria Àlvarez; el secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego; el president d'Unió de Pagesos, Joan Caball; la secretària general de la USOC, Antonia Gil; la presidenta de l'Associació Agrària de Joves Pagesos (Asaja), Rosa Pruna; el president de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya, Francesc Boronat, i el secretari general de la Intersindical-CSC, Carles Sastre.

El municipalisme ha estat representat pels presidents de les quatre diputacions provincials: Salvador Esteve (Barcelona), Joan Giraut (Girona), Josep Poblet (Tarragona) i Joan Reñé (Lleida).

També ha acudit a la cita l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i han representat al Consell de Governs Locals el president de l'Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM) i alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch, i els alcaldes Lluís Tejedor (El Prat de Llobregat) i Pere Prat (Manlleu).

Pel que fa a entitats socials, són presents la Federació Catalana del Voluntariat Social, el Consell Interuniversitari de Catalunya, la Taula d'Entitats del Tercer Sector, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (Desc), la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya (Fapac), l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català i la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya, entre d'altres.

Altres assistents de l'àmbit social són Ens de Comunicació Associativa, el Col·legi d'Arquitectes, el Consell Nacional de Joventut de Catalunya, la Federació d'Associacions de Tercera Edat de Catalunya, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, la Plataforma per la Llengua, Moviment Laic i Progressista, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i la Coordinadora d'Associacions per la Llengua.

Completen el llistat d'assistents el Centre Internacional Abat Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (Ciemen), el Front d'Alliberament Gai de Catalunya, el Consell Escolar de Catalunya, l'Institut Ramon Muntaner i la Xarxa d'Economia Solidària.

Joan Carretero a l'entrada del Parlament acompanyat de dirigents de Reagrupament

No hi ha Comentaris

Navarro considera que l’11 de setembre també és la Diada dels centralistes

Mentre el PSC s'enfonsa en les enquestes, el seu primer secretari, Pere Navarro, continua fent declaracions insòlites tot menyspreant les iniciatives de les formacions cíviques i polítiques que defensen l'exercici del dret a decidir com a via d'accés a la sobirania.

En aquesta línia, que sembla reivindicar un protagonisme públic que no acaba d'aconseguir des que lidera el PSC, Navarro ha afirmat: “Em sembla una falta de respecte que es privatitzi la Diada, que és el dia de tots, dels catalans de dretes, dels esquerres, dels independentistes, dels federalistes, dels centralistes ... En un dia que és per celebrar el que ens uneix, el que fan aquests partits és just el contrari, i ho converteixen en un dia de divisió dels catalans”, ha assenyalat. El dirigent socialista no ha aclarit quin és el paper que ell creu que haurien de fer els centralistes a la Diada nacional, com a partidaris que Catalunya no compti amb les plenes llibertats polítiques que va perdre el 1714.

Navarro ha afegit en aquesta línia: “El govern estimula que es perdi el caràcter institucional de la Diada de tots. No podem permetre que es privatitzi aquest dia per part de ningú”.

El líder socialista també s'ha referit amb menyspreu cap al Concert per la Llibertat, que tindrà lloc el pròxim 29 de juny al Camp Nou, una cita a la qual no assistirà. “Per al meu partit, la llibertat és una cosa diferent de la que proposa una part, evidentment una part important, dels ciutadans, però penso que se li ha de tenir més respecte. La llibertat d'uns pot ser que no sigui compartida pels altres”, ha explicat.

Així, Navarro ha defensat “la llibertat de poder anar juntament amb la resta dels pobles d'Espanya i d'Europa pel camí de l'acord i del progrés”.

No hi ha Comentaris

Encara cal picar molta pedra

La comarca del Baix Penedès,a cavall entre Barcelona i Tarragona som a Tarragona (la divisió territorial espanyola), però realment pertanyem al Penedès (vegueria del Penedès, en la qual creiem fermament ja que és l’autèntica divisió territorial catalana), té 14pobles amb diferències substancials, sobretot entre els que són de costa i els de l'interior.

La capital és el Vendrell, sempre en contínues disputes amb Calafell (sobretot amb l’hoquei, autèntiques batalles campals). A l’interior els pobles més importants són Llorenç del Penedès i l’Arboç. A la costa (hi compto el Vendrell, també), aquest darrers anys de la bombolla immobiliària, hem sofert una pujada exponencial d’habitants, la major part vinguts del cinturó roig de Barcelona, cosa que ha suposat un gran nombre de problemes a causa de la falta d’integració a la vida dels pobles i que el seu sentiment de pertinença a la nació catalana es més aviat escàs.

En canvi, als pobles de l’interior la cosa és diferent, ja que el sentiment català es més fort pel fet que no han patit tant l’arribada d’altra gent poc sensible amb el país. Per posar-nos en situació, unes dades de les consultes sobre la independència (no moltes, perquè no vull avorrir, és per saber on som).De 14 pobles només es van fer consultes a 7, d’un padró de 45.000 només va participar en les consultes un 13% , o sigui al mateix nivell de les comarques de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. I això que el Baix Penedès ha vist néixer catalans reconeguts en diferents camps, com Pau Casals i Àngel Guimerà al Vendrell, o l’Abat Escarré a l’Arboç, tots ells molt compromesos amb Catalunya.

Aquest fet deixa un pòsit a la comarca molt esperançador perquè els darrers anys, gràcies a l’esforç de tots s’està començant a girar la truita, tot i que encara queda molta feina a fer.I per a això aquesta comarca necessita la tasca dels reagrupats del Baix Penedès.Tots som uns patriotes de pedra picada, «incombustibles», som pocs però déu n’hi do la feina que fem, perquè portem tothom de corcoll. I tot plegat amb l’únic objectiu que tenim al cap:l’Estat català. Som a tots els fronts que es presenten, donant suport a qualsevol iniciativa o acció que vagi en direcció cap ala unitat d’acció.

La nostra divisa és: primer unim-nos per aconseguir l’Estat català, com sigui (coalicions, unitat d’acció) i després ja tornarem cadascú al seu lloc (políticament) a discutir sobre el model socioeconòmic del nostre país. Som presents al ajuntaments del Vendrell en coalició amb ERC, també som a l’ANC i, darrerament, hem fet ponts amb la CUP, fins i tot fem alguna cosa amb CDC. Actuem com a catalitzador per propiciar a les properes municipals una candidatura al més unitària possible, per arribar a ser una veritable tercera via. I si no ho aconseguim no renunciem a presentar-nos tot sols com a Reagrupament. Així, doncs, hem de picar molta pedra, encara. Lluitarem fins a l’ultim minut de la nostra existència per aquest país i la seva gent, i no volem ni que ens recordin... Ho fem per Catalunya!

No hi ha Comentaris

Homilies contra lapao

Fa pocs dies, l’Ajuntament de Girona va aprovar per unanimitat posar el nom d’Homilies d’Organyà a una placeta del Barri Vell de la ciutat, abans també altres consistoris, com per exemple els de Manresa, Bolvir o Solsona, havien aprovat iniciatives presentades per Reagrupament en el mateix sentit, i ara aquesta proposta també s’ha entrat a l’Ajuntament de Barcelona.

Aquesta campanya de reivindicació de les Homilies d’Organyà, que porta a terme RCat, és molt necessària en uns moments en què arreu del territori dels Països Catalans la nostra llengua és perseguida en tots els fronts per aquells que ens volen destruir com a nació i que tenen com a primer objectiu eliminar el senyal d’identitat que més ens caracteritza com una realitat nacional diferenciada de la seva: la llengua catalana. Reivindicar les Homilies d’Organyà és, en aquest sentit, una manera d’afirmar que la nostra parla no és inventada, que no és una cosa de fa quatre dies, sinó que és una llengua mil·lenària, que mai encara ningú no ha aconseguit que deixem de parlar, malgrat que s’ha intentat per moltes vies, no precisament democràtiques.

Jo demanaria que ara tots plegats féssim un pas més en la campanya a favor del reconeixement de les Homilies. Com he dit abans, la llengua catalana és perseguida per l’espanyolisme arreu de la nació catalana, i un dels exemples més recents d’aquesta persecució l’hem tingut a la Franja de Ponent, on, fins i tot, el govern del Partit Popular, juntament amb el PAR, intenta negar que la llengua que allà es parla des de fa segles sigui la catalana; justament per això s’han inventat l’aberració científica de la sigla Lapao per denominar-la. En la meva opinió, i coincidint amb la defensa aferrissada que una trentena de municipis de la Franja fan de la nostra llengua comuna, crec que des de Reagrupament hauríem de fer un esforç per portar la campanya reivindicativa i de reconeixement de les Homilies d’Organyà a aquell territori. Cal dir als enemics de la raó, de la democràcia i de la nostra llibertat que a la Franja es parla una llengua que té més de mil anys d’història, que no és cap altra que la catalana, la mateixa que parlem arreu dels Països Catalans milions de persones.

La iniciativa de portar la campanya de les Homilies a la Franja de Ponent ha de tenir el suport del municipalisme. En primer lloc, tornant a reclamar als nostres càrrecs electes locals, i a d’altres que s’hi puguin afegir, que facin possible que un espai del seu poble o ciutat porti el nom d’Homilies d’Organyà. I, en segon lloc, demanant-los que presentin una moció en la mateixa línia de la que recentment es va aprovar a l’Ajuntament de Barcelona, presentada per la coalició Unitat per Barcelona –que formen ERC, Reagrupament i Democràcia Catalana–, en la qual es proposa que el consistori barceloní estableixi convenis de col·laboració amb els ajuntaments de la Franja de Ponent a favor de la llengua catalana. Cal que des de Reagrupament fem l’esforç de portar a tots els municipis on tenim representació aquesta moció perquè també sigui aprovada.

No hi ha Comentaris

El lapao i el lapapip esdevenen oficials

L'oprobi contra les llengües catalana i aragonesa continua avançant amb l'oficialització de la nova reforma de la llei de llengües d'Aragó que deroga la que es va aprovar el 22 de desembre de 2009.

El fet que la nova llei comporti la denominació de lapao al català que es parla a la Franja de Ponent i lapapip a l'aragonès ha comportat en les darreres setmanes múltiples mostres de rebuig des de diferents àmbits. En aquest sentit, s'han aprovat mocions de rebuig, tant a ajuntaments catalans com el de Lleida com a ajuntaments de la Franja com el de El Campell. La Diputació de Lleida i també la Diputació d'Osca han aprovat mocions en contra del lapao.

A finals de maig es va celebrar una cimera d'alcaldes de la Franja de Ponent a Mequinesa (Baix Cinca) per tal de consensuar un manifest conjunt i portar la llei de llengües davant la justícia. En total hi van participar una trentena de batlles, que van renovar la 'Declaració de Mequinesa' de fa 30 anys en defensa del català. Els alcaldes provenien de formacions polítiques com el PSOE, la Chunta Aragonesista, el Partit Aragonés, CDF i fins i tot un del PP.

El darrer capítol d'aquest procés el va protagonitzar fins i tot el mateix ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, quan fa uns dies, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va assegurar que el que es parla a la Franja de Ponent és català, però després va matisar-ho dient que ell respecta plenament les decisions dels parlaments autonòmics. Recntment, en un altre parlament autonòmic, en aquest cas del País Valencià, s'hi ha presentat una proposta del PP, que afirma que el valencià és una evolució de l'ibèric que es parlava abans que al segle VI abans de Crist, és a dir, molts anys abans que el llatí arribés a la Península Ibèrica

Informacions relacionades:

No hi ha Comentaris

Tercera assemblea oberta de la CUP+Reagrupament a la ciutat de Girona

Coincidint amb l’equador del mandat, la CUP+Reagrupament Independentista van convocar al centre cultural La Mercè una assemplea oberta a la qual van participar una trentena de persones.

Hi van assistir, en representació del grup municipal, els regidors Anna Pujolàs i Carles Bonaventura, que van destacar la importància de la participació ciutadana

Aquest mes de maig es van complir dos anys d’ençà de les eleccions municipals. En aquells comicis, la candidatura de la CUP+Reagrupament va obtenir representació a l'Ajuntament de Girona per primer cop, concretament van ser elegits tres regidors, dos de la CUP i un de Reagrupament. Aprofitant aquesta circumstància, ambdues formacions han organitzat diversos actes de caràcter informatiu i de debat a la ciutat per intentar fer balanç de l’activitat que s’ha portat a terme fins a aquests moments, quan s’arriba a la meitat del mandat, i plantejar les línies de treball que s’han de desenvolupar en el futur. Són actes que tenen per objectiu la participació, la transparència i acostar la política a la ciutadania; sobretot es vol afavorir la implicació de totes les persones que se senten properes o identificades amb el projecte polític de la CUP i de Reagrupament.

A més de diverses trobades i actes sectorials, el dimecres 12 de juny es va celebrar la III Assemblea d’Unitat Popular a Girona, al centre cultural La Mercè, en què van participar una trentena de persones. La trobada va ser oberta a la ciutadania i a les entitats, i es va informar els assistents de la tasca realitzada en aquest últim any, tant a dins com a fora del consistori gironí. També s’hi va exposar el pla de treball per l’any que ve. Les assemblees obertes tenen un caràcter anual i se celebren cada mes de juny des que, el 2011, la CUP+Reagrupament va obtenir representació al consistori gironí.

Dies abans, i fins a finals de mes, també es va obrir una tanda de contactes amb les entitats i associacions de la ciutat per explicar la feina que s’ha dut a terme en diferents àmbits; així mateix, també es volen saber les crítiques i les aportacions que fan aquests col·lectius ciutadans.

A l’assemblea del 12 de juny van assistir-hi la regidora de la CUP Anna Pujolàs i el de Reagrupament, Carles Bonaventura. Jordi Navarro no hi va poder ser present per malaltia. Anna Pujolàs va destacar la necessitat de realitzar actes d’aquest tipus, que, segons va declarar, “permeten que la ciutadania i les associacions gironines coneguin de primera mà l’activitat que s’està duent a terme a l’Ajuntament”. També serveixen a la CUP+RCat “per detectar dèficits, demandes i propostes del carrer envers la institució municipal”.

Per la seva banda, Carles Bonaventura va manifestar que “el fet que anualment celebrem aquestes assemblees obertes a la ciutadania demostra que la nostra candidatura és diferent de les altres. Nosaltres no només parlem de regeneració democràtica, de participació, de transparència i d’afavorir el contacte directe entre els càrrecs electes i la gent, sinó que ho intentem portar a la pràctica”.

No hi ha Comentaris

Temps de patriotes

Malgrat que Ciceró deia “Ubi bene, Ubi patria”, que traduït matusserament vol dir que allà on et trobis bé, allà hi ha la teva pàtria, m’agrada més el que va dir Winston Churchill “Que la meva pàtria tingui o no raó és igual, és la meva pàtria”. Si, a més, té raó, hem tancat el cercle. Entenc que parlar de pàtries enmig de la crisi econòmica que vivim pot fer basarda a molta gent, que considera que primer hi va l’estómac i darrera, la moral. Sense menystenir-ho, cal deixar clar que la transició nacional és indissoluble de la millora econòmica, i així ens ho diuen tots els experts que, lluny de les amenaces del’estat espanyol, observen amb equitat el nostre procés cap ala independència.

Però per arribar a bon port ens calen ciutadanes i ciutadans compromesos amb una lluita que ni està guanyada ni serà fàcil. I dir compromesos va més enllà del fet d’apuntar-se a un acte, col·laborar amb una formació independentista o anar d’aplec un diumenge.Tot això està molt bé, però no hi ha ni un sol cas en la història que demostri que s’ha assolit la llibertat d’un poble a base de costellades i cercaviles. Cal un esforç diari, constant, tenaç, emprenyador per a qui ens nega la llibertat i, a voltes,esgotador per a qui l’exigeix.

Ens calen patriotes que, com Churchill, entenguin que cal anar tots a la una i sense embuts, a tota brida, amb intel·ligència, deixant els apriorismes de pati d’escola a casa. No per tenir raó ens l’han de donar i no per defensar una causa justa hem de rebre justícia. Hem de lluitar ara i aquí, i el primer combat és convèncer els nostres compatriotes que això ho podem fer si som com ens demana el moment present.Què vol dir això? Que haurem d’assumir una vegada que no som els membres d’una tribu que és deixa enredar amb quatre miralls i tres collarets i a canvi entrega el seu or. Dur? No pas, més dur és viure com ho hem fet fins ara.

Ens falta motivació i anem mancats de moral, com si de la darrera diada fins ara el globus s’anés desinflant, i això no pot passar. Si som emprenedors, i la independència és l’emprenedoria més important que té plantejada Catalunya,actuem com a tals. Estrenar la república catalana no ha de ser més complicat, en síntesi, que obrir una empresa o encetar un projecte. És una aventura, ras i curt. En Jim Collins, al seu llibre Good to Great , ho deixa molt clar amb l’exemple del porc espí, definint-lo com el punt on conflueixen tres aspectes vitals pels emprenedors: saber allò que ens apassiona, saber allò en què podem ser els millors del món i saber allò que alimenta la nostra economia. Emprenedors de la pàtria, si tenim identificats aquests tres factors, l’objectiu és més senzill que no sembla.

És un esforç molt més minso que aquells que varen fer Claris, Casanovas, Macià o Companys. No cal vessar la darrera gota de sang ni sacrificar el benestar de les nostres famílies. Cal passar del rol d’independentista passiu al d’independentista actiu. Perquè ara és temps de patriotes.

"La ploma convidada": Miquel Giménez. Periodista i escriptor

No hi ha Comentaris

Qui decideix?

En el segle XXI haver de fer una processó política per a reivindicar el legítim dret dels ciutadans de Catalunya a decidir sobre el seu futur col·lectiu és, com a mínim, surrealista.

En els estats democràtics, la sobirania recau en el poble. Aquesta és la veritable conquesta de la democràcia, el veritable tomb històric. I el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, encara que jurídicament no ens ho vulgui reconèixer l’Estat espanyol, el qual, per cert, diu en la seva constitució que la sobirania recau en el poble espanyol. El problema, o l’avantatge, és que no especifica quina part del poble espanyol queda exclosa d’aquest reconeixement de la sobirania.I tot i l’enrocament del’Estat espanyol davant el fet inqüestionable de la voluntat sobirana dels catalans, el procés és del tot imparable. El moviment social que l’està empenyent és imparable, malgrat els seus estira-i-arronsa de la quotidianitat. I aquest era el primer pas i el més difícil d’assolir.

El segon pas és trobar un cert acompanyament o apadrinament d’algun actor internacional potent per facilitar l’acceptació de la comunitat mundial. I això ja és més difícil. Especialment perquè en aquests moments el món s’està reinventant. Des dels EUA, que està paint com seguir dominant el món, passant per les organitzacions financeres, que no s’acaben de creure que siguin dipositàries del poder mundial i,per tant, de la seva dimensió social i instrumental per a derrocar uns esquemes bastits després de la segona guerra mundial.

I Europa. Una Europa que veu com els ciutadans d’algunes regions aspiren a la realització plena de la seva sobirania nacional i, a més, hi volen arribar sense abandonar la Unió Europea.Una Unió Europa perduda dins d’ella mateixa. Una Unió Europea incapaç d’exercir un lideratge polític i establir modalitats concretes de legislació internacional del principi de continuïtat dels estats i de fer-ho en la condició de membre de la Unió Europea del nou estat sorgit per un procés de secessió democràtica d’una regió d’un estat membre. Una Unió Europea que no sap com donar resposta a la situació creada per la secessió, garantint la continuïtat d’obligacions i drets derivats del seu propi dret intern. Una Unió Europea que es trobarà aviat en l’atzucac d’haver de decidir entre respectar els principis democràtics sobre els quals es basteix, o mostrar el seu fracàs davant la resta de la comunitat internacional.

A Europa, doncs, se li presenta l’oportunitat de reconèixer el poble català, és a dir, el poble europeu, com a subjecte polític i jurídic sobirà o de no acceptar-lo.Algú creu que es pot permetre que la idea de democràcia,formada en l’entorn natural europeu, podrà ser abandonada per la Unió Europea en favor del’únic estat del món que no ha derrotat el feixisme? Doncs crec,sincerament, que no. I aquesta oportunitat la tindrà en les properes eleccions al Parlament Europeu. Si, abans d’aquestes eleccions, el poble de Catalunya ha estat capaç d’exercir el legítim dret del reconeixement dels ciutadans com a dipositaris de la sobirania, dubto que no se’ns convoqui a les eleccions europees o que se’ns convoqui dins de la circumscripció electoral espanyola.

A Europa es va produir fa segles la veritable conquesta. La del reconeixement dels ciutadans com a subjecte polític i jurídic, és a dir, la legitimitat de la sobirania ciutadana, és a dir, la capacitat de decidir.

No hi ha Comentaris

Jordi Turull: “Volem una pregunta clara i nítida”

L’Estat espanyol va desgranant la seva estratègia inflexible, i amb objectius clars. Ens volen espanyolitzar, llei Wert, i ens tenen collats econòmicament, tot i que els puguem demostrar quin és el nostre nivell de “solidaritat” imposat. La recentralització de competències traspassades, el govern del PP la du a terme recolzat en la seva majoria absoluta i absolutista. El govern de Catalunya i el Parlament es defensa com pot, ara les andanades que rebem ja són a camp obert, fins i tot s’atreveixen a homenatjar feixistes i subvencionar organitzacions que ben bé podrien haver patit el judici de Nuremberg. Tot i així, el full de ruta, liderat per un acord de govern, tira endavant i una gran majoria és manté cada cop més nítida a favor del dret a decidir. En aquest context, encetem tot un seguit d’entrevistes que farem als portaveus dels grups parlamentaris i del grup mixt del Parlament de Catalunya, i avui comencem amb el diputat portaveu del Grup de CiU, Jordi Turull. Cal saber i nosaltres preguntem.

Sr. Turull, creu vostè que podrem fer el referèndum consulta sense la legalitat espanyola?

L’hem de fer amb la legalitat que sigui, tenim la espanyola i la catalana, el que volem és fer la consulta amb tots el ets i uts, en cap cas volem fer una festa de costellada.

El president ha parlat de fer unes eleccions plebiscitàries: quan i per què s’haurien de convocar?

Unes eleccions plebiscitàries és el darrer recurs i tot dependrà de l’Estat espanyol. Nosaltres preferim fer la consulta en primer terme i dins d’una legalitat, cosa que demostraria que la nostra pretensió és dins d’una radicalitat democràtica fora de dubtes. En cap cas la descartem.

Podrem comptar el suport del grup socialista perquè finalment els catalans puguin exercir el seu dret a decidir?

De proves en donem cada dia.Necessitem una ampla majoria per tirar endavant el procés i nosaltres tenim la voluntat i treballem perquè hi sigui tothom, ells també. Potser el problema és l’excés de servituds que tenen dins i fora de Catalunya. Ells també han de prendre les seves decisions. Ara bé, treballar intensament pel consens, en cap cas vol dir “aturar-se o esperar” fins que hi sigui tothom. El full de ruta té un temps, però no s’entendrà que un ventall polític que va des d’Iniciativa a les CUP hi siguin i ells no.

Ens cal mobilitzar la societat civil, i quan?

Hem de reconèixer que el procés s’accelera per la pressió que la societat civil i política ha fet. És bo que la societat civil estigui dempeus. Ara és important consolidar la capacitat de resistència que tenim i demostrar-la. Hem de visualitzar que tenim capacitat de tirar endavant i la societat civil i té un dels papers més determinants: ells són la voluntat i la decisió, nosaltres els polítics, els representants. Cal fer molts 11 de setembres i, si mantenim la pressió, la capacitat de resistència i la creença que som una gran majoria que volem el dret a decidir, som imparables.

Si finalment tenim referèndum–consulta, qui decidirà la consulta?

La pregunta ha de sortir del consens. Nosaltres no la proposarem, fer-ho seria utilitzat i reconvertit en una adhesió. Defensarem el consens i aquest ha de ser parlamentari. Nosaltres, el nostre grup i el govern, volem una pregunta clara i nítida i, si tenim pregunta, forçosament hem de tenir data. La condició que hi afegim és que volem fer la consulta per guanyar-la.

Continueu proposant fer un Govern de coalició?

Sí.

Existeix la possibilitat d’una oferta d’última hora per part del govern espanyol en temes fiscals o de competències que fes repensar el procés?

El dret a decidir ja no té marxa enrere i ara, tot i que el govern espanyol fes una proposta “agosarada”, hauria de ser el poble de Catalunya el que parlés. Instaurar el dret a decidir ha de ser un dret universal i amb continuïtat. Ara les negociacions amb l’estat han d’estar emmarcades en el dret a decidir. Les negociacions econòmiques o de qualsevol aspecte legal espanyol ho és en el context de comunitat autònoma, tot i que cada dia som menys autònoms, però més poble.

És Duran i Lleida un llast pel procés?

Mireu, nosaltres som dins d’un procés on estem convençuts que només tindrà èxit si sumem. Restar i dividir és el que volen els nostres adversaris i nosaltres no ho farem.Cal deixar clar que la Federació té un programa polític que és el nostre contracte amb la ciutadania i diu que volem decidir per ser un Estat. Aquests són els fets i cal començar a escoltar el president; els fets són els que són i de moment el full de ruta s’està complint.

Pot l’Estat espanyol prohibir la convocatòria d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya?

Si ho fa, ho hem guanyat tot. Estaríem legitimats per prendre les accions oportunes. Europa i la democràcia internacional no es quedaria impassible.

Què els hem de dir als ciutadans que ho passen malament, que volen sortir d’Espanya, i que ara tenen la impressió que no s’avança o que el procés s’ha estroncat?

Que tenim un projecte de país i que ens pot fer sortir d’aquest túnel, només cal que hi continuem creient. El full de ruta s’està complint acuradament, ningú ha dit mai que seria fàcil, però arribar-hi ens ha de permetre construir un nou país. Els demano confiança i lluita fins al final: ara hi som a prop.

No hi ha Comentaris

Cal seguir endavant

Segons l’acord de legislatura entre CIU i ERC, el dia 30 de juny d’enguany caldria haver demanat l’autorització al govern espanyol per a dur a terme la “consulta”. Qualsevol persona amb un sentit mínim de la lògica interpreta que això vol dir haver aprovat una pregunta clara i una data. És una obvietat que a mig mes de juny no hi ha aprovada ni una pregunta ni una data.

Sembla que el president de la Generalitat dóna per fet el tràmit de petició al govern espanyol d’autorització de la realització del procés de consultar el poble de Catalunya quina és la seva voluntat de futur. És, amb perdó, president, una broma de molt mal gust. Cal una aprovació del govern i una posterior per majoria absoluta del Parlament de la qüestió a plantejar i la data de celebració, per demanar l’autorització de Madrid.

Per altra banda, tornem a sentir,amb gran decepció, que, en tot cas, seria una consulta no vinculant. Penso que no es pot tensionar un país, fins a límits difícils de suportar per a molts ciutadans, per acabar dient que això no anava de debò. Una vegada més el tacticisme de vol gallinaci dels “líders” polítics de Catalunya ens pot abocar a una gran decepció ciutadana. El president Mas va entrar a la ratera el 25N i, cada dia que passa, està més atrapat en la seva solitud. El cap de l’oposició/soci de govern està encantat veient com es dessagna el govern, amb la pretensió única i exclusiva de fer el sorpasso  i, es suposa, liderar una comunitat autònoma arruïnada i exhausta.

Cal una feina conjunta dels partits que volen la llibertat del poble de Catalunya i deixar per a d’altres temps els seus interessos partidistes. Cal unitat d’acció i generositat. Vull recordar,un cop més, que cap govern espanyol, absolutament cap,acceptarà pactar cap acció que equivalgui a reconèixer Catalunya com a subjecte polític, com a nació que pot decidir el seu destí. És, doncs, des d’aquesta absoluta certesa que cal insistir en el fet que només un acte de sobirania del Parlament de Catalunya, democràtic de totes totes, pot iniciar un procés que ens porti al dret a decidir, és a dir, al dret a l’autodeterminació, i, en definitiva, a la llibertat.

No hi ha Comentaris