Arxiu juny, 2013

L’alliberament de Blesa posa de manifest la putrefacció de l’Estat espanyol

La presó incondicional per a Miguel Blesa ha durat exactament quinze dies. El dia 5 de juny el jutge Elpidio José Silva va acordar enviar-lo a la presó per haver comès diversos fets delictius en la compra del City National Bank de Florida. I aquest dijous ja n'ha sortit.

A la sortida del centre penitenciari, l'expresident de Caja Madrid ha dit que no es penedeix "de res" perquè ha estat "acusat injustament de dos delictes" i que "l'únic" que desitja és que la seva causa s'aclareixi "amb un jutge imparcial". Vestit de manera informal i amb bon aspecte ha destacat el "bon tracte" rebut a Soto del Real, que ha qualificat de centre amb "disciplina" i un "règim sever". Preguntat sobre si pensa emprendre algun tipus d'acció legal pels quinze dies que ha estat a la presó, Blesa ha dit que ja ho decidirà "en el seu moment".

El primer banquer empresonat

El 5 de juny, Blesa es va convertir en el primer banquer que anava a la presó amb perspectives de quedar-s'hi una llarga temporada des que va començar la crisi. Blesa havia dormit una nit a Soto del Real el 16 de maig pel mateix cas, però en va sortir al cap de 24 hores gràcies a la fiança de 2,5 milions d'euros que va dipositar.  Aquesta vegada, però, no hi havia fiança.

La contundència de l'acord del jutge va sorprendre fins i tot la mateixa fiscalia, cosa que va produir la paradoxal situació quetant la defensa com el fiscal manifestessin la seva oposició a la decisió del jutge. Uns i altres van argumentar que Blesa havia col·laborat sempre amb la justícia i que no hi havia risc de fuga. En canvi, el jutge era del parer que després d'acusar-lo de delictes societaris, administració deslleial, falsedat en document i possible apropiació indeguda li podria imposar una condemna que activés, precisament, aquest risc de fuga.

Silva s'ha mantingut fidel a la seva decisió tot i les pressions que ell mateix va denunciar haver rebut arran del "cas Blesa", però la seva fermesa va topar aquest dimecres amb un convidat inesperat. L'Audiència de Madrid va anul·lar la causa oberta pel jutge Silva que s'investiga el crèdit de 26,5 milions d'euros concedit per Caja Madrid l'any 2008 a l'aleshores president de Viages Marsans, Gerardo Díaz Ferran.

Segons el tribunal de l'audiència provincial la reobertura del cas "ha vulnerat el dret a la defensa",  "no hi havia noves proves" i retreu que des del principi el jutge actués bo i sabent que no tenia acreditat l'únic fet denunciat, el crèdit.

De la causa d'aquest crèdit en depèn la investigació sobre la compra del City National Bank de Florida i l'anul·lació de la primera afecta, automàticament, la decisió d'empresonar Blesa per la segona.

L'Audiència de Madrid feia més apreciacions més enllà de les estrictament jurídiques en la seva ponència per anul·lar la causa. Destaca, sobretot, l'argument que acusa Blesa de voler convertir la causa del crèdit a Díaz Ferrán en una "causa general en busca dels responsables de la crisi econòmica que travassem i el seu càstig".

També argumenta la "falta de legimitació" del sindicat Manos Limpias, que va ser el que va motivar l'obertura del cas amb la presentació d'una denúncia. L'Audiència de Madrid va anul·lar la personació d'aquest sindicat d'ultradreta com a acusació particular perquè no complia "cap dels requisits exigits per la llei".

El sindicat ja va anunciar, després de saber que l'Audiència de Madrid anul·lava el cas, que continuaria presentant batalla i que recorreria al Tribunal Suprem per aconseguir la reobertura del cas.

L'advocat de Miguel Blesa ha anat a la presó per poder fer els tràmits necessaris per tal que Blesa abandonés la cel·la, cosa que s'ha produït cap a les vuit del vespre.

No hi ha Comentaris

El govern espanyol vol suprimir estructures d’Estat català

El govern espanyol avança en la reforma de les administracions públiques que pretén aprovar aquest divendres en el consell de ministres. De moment, ja té un llistat d'organismes i serveis que troba necessari fusionar, suprimir o traslladar en d'altres ministeris. En el cas de Catalunya la reforma de les administracions plantejaria que entre els serveis o òrgans que es podrien suprimir per evitar duplicitats hi hagi les oficines a l'exterior, el CEO, el Síndic de Greuges o el Servei Meteorològic entre altres.

Tots els organismes de l'pambit de la Generalitat que el Govern espanyol vol suprimir constitueixen estructures d'Estat de les quals necessitaria disposar un modern Estat català que es vulgui constituir en un futur proper. La reforma també preveu que un únic portal d'internet  centralitzi la informació de totes les administracions i permeti fer els tràmits i serveis més rellevants, des de consultar les multes de trànsit fins a demanar hora per renovar el DNI o consultar les ofertes de llocs de feina públics.

La Generalitat ja hi ha reaccionat i recorda al govern espanyol que també pot suprimir les delegacions de ministeris dels àmbits en què no hi té competències.

De l'àmbit estatal en són 57 i en l'àmbit autonòmic es donen 218 casos. En funció de les supressions que faci cada autonomia, això podrà tenir-se en compte a l'hora d'establir l'objectiu de dèficit, segons ha explicat el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. Ara, és en mans de la Generalitat decidir com actua en els diferents casos que apunta Madrid.
 
Organismes autonòmics que el govern central planteja suprimir:
 
-CEO, centre d'estudis d'opinió
-Síndic de Greuges
-Sindicatura de Comptes de Catalunya
-Oficines a l'exterior, les anomenades ambaixades de la Generalitat a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Nova York.
-Institut Cartogràfic de Catalunya
-Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya
-Autoritat Catalana de Protecció de Dades
-METEOCAT: Servei Meteorològic de Catalunya
-Institut Català d'Energia, ICAE
-Autoritat Catalana de la Competència
-Junta Consultiva de Contractació Administrativa
-Òrgan administratiu de recursos contractuals de Catalunya

No hi ha Comentaris

Els voltors s’ho mengen tot

No volem en cap cas ser com aquells que voten cada quatre anys i res no els importa si finalment res no els afecta. Els nostres representants, escollits democràticament, tenen certes obligacions des del moment que es converteixen en servidors públics i nostres. Aquesta hauria de ser la màxima i per això es fan reglaments i lleis. Són les regles del joc democràtic. Els partits i organitzacions socials en són els seus suports, els militants els pilars estructurals. Sense una xarxa d’organitzacions politiques i cíviques, el sistema democràtic podria trontollar. És per això que hem de condicionar i posar els mitjans adequats per mantenir la seva existència.

Ara bé, una altra cosa és fer trampes i utilitzar el poder que dóna ser un polític escollit per obtenir avantatges en la competició legitima, però deslleial en el fons. Trobar, obtenir vies de finançament il·legals, no només és il·legal, sinó que hauria d’estar penat a perpetuïtat. Dit això, sorprèn el paper galdós dels partits instal·lats a Catalunya, millor dit d’alguns.

Un jutge, espanyol -per cert, ho són tots- imputa la infanta Cristina, per allò dels Nóos. La fiscalia, espanyola és clar, no triga ni cinc minuts a desimputar-la. Sembla que l’advocat Miquel Roca hi ha tingut a veure. Hisenda, l'espanyola és clar, sembla que ara ha comès un error i la informació sobre vendes patrimonials de la infanta no ha existit mai i en el “colmo del colmo” el ministre Montoro, espanyol és clar, diu que remenant tantes dades és pot cometre un error. El que no explica és que la infanta te el núm. 14 de DNI, cosa que fa difícil qualsevol error. El 18 de novembre del 2012 apareix un informe des del Ministeri de l’Interior al qual ministres com el d’Exteriors, el d’Hisenda i d’Interior, espanyols és clar, li donen veracitat. El cas Palau, amb reconeixement de culpabilitat, porta més de 6 anys instruint-se, i de tant en tant es produeix una filtració interessada és clar. Ara tenim el darrer capítol, el fiscal acusa CiU de finançament irregular per un import de 6,6 M€, tot i que no pugui demostrar-ho.

La credibilitat de les institucions es guanyen a pols amb la feina ben feta, amb honestedat, amb rigor i l'Espanya de pandereta sembla que aquests conceptes no figuren en el seu haver.

Ja fa estona que la justícia espanyola està polititzada, la Constitució espanyola i el nomenament del TC n’és una bona mostra. La fiscalia i la seva estructura al servei del govern espanyol de torn tanquen definitivament, per allò que tots els fiscals depenen del govern espanyol, cap possibilitat d’una divisió dels poders real.

Tornant al paper galdós dels socialistes, PP, Iniciativa i Ciutadans, la posició d'ERC i la CUP és notòriament diferent, ens posa la pell de gallina. En cap cas, insistim, denunciem el dret que tenen a demanar explicacions, és com ho fan i els termes que utilitzen. El front unionista, dóna per fet que CiU s’ha finançat “il·legalment” i que Mas n’és el culpable. Ells ja donen veracitat a la fiscalia, sense cap acció judicial més enllà del que s’està sustentant del cas Palau. La pretensió dels unionistes és prou evident, volen trencar el procés carregant-se el promotor i líder.

Són els mateixos que donen validesa de moment a un informe, que no demanen la dimissió del fiscal en cap, espanyol, per la desinputació de la infanta, són els mateixos que no demanen la dimissió del ministre espanyol per unes dades falses donades a un jutge instructor, espanyol, per part d’Hisenda. Són els mateixos que no baden boca quan l’Estat espanyol incompleix any rere any els seus compromisos amb Catalunya. Són els mateixos que mai recorden ni en parlen de l’espoli que pateix Catalunya any rere any.

Ho sabem, com també sabem que els nostres partits hauran de fer la seva catarsi, que els unionistes mentiran, tergiversaran, i faran servir tot el que els proporcioni l’Estat espanyol per fer trontollar el procés. El que no saben, ni s’ho imaginen és que ara el procés té una base generacional forta, conscienciada i amb capacitat de tenir nous lideratges a mesura que caiguin. Aquest cop els que no estiguin amb la democràcia se’ls veurà aviat el llautó, i cap excusa peregrina ho canviarà. Aquesta missiva és dirigida especialment als socialistes i als d’Iniciativa.

Quedi clar també, que des d'aquest bloc, sempre hem demanat transparència  i ètica democràtica. Per tant qui la faci ha de pagar, tot i que amb la llei espanyola i les seves institucions de moment uns sí que paguen i d’altres no.

No hi ha Comentaris

El nou president del TC espanyol, molt crític amb el catalanisme i col·laborador de la FAES

El nou president del Tribunal Constitucional va néixer a Múrcia l'any 1962, va treballar a la UAB i és extremadament crític amb el nacionalisme català. Ho demostra al seu llibre "Parva memoria", publicat per l'editorial Tirant lo Blanch l'any 2006.

Francisco Pérez de los Cobos es lamenta, per exemple, de "quanta mediocritat tapen les banderes!" i que "potser es van inventar per això". El nou president del Tribunal Constitucional també afirma al seu llibre que "els diners són el bàlsam racionalitzador de Catalunya" i que "No hi ha a Catalunya acte polític que es preï sense una o diverses manifestacions d'onanisme".

El nou màxim representant del TC també és autor d'un recull de contes titulat "No hay derecho", on fa una narració de casos pràctics de la seva especialitat jurídica plantejats amb estil satíric.

Francisco Pérez de los Cobos ve d'una família molt conservadora. El seu pare, Antonio Pérez de los Cobos, va formar part de la candidatura de la ultradretana  Fuerza Nueva a les eleccions de 1977 per la demarcació de Múrcia. No va arribar a aconseguir l'escó de diputat. El nou president del Tribunal Constitucional va estudiar a la Facultat de Dret de València fins a l'any 1984 i va exercir de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de València, la de les Illes Balears i la Complutense de Madrid. L'any 1996. amb José María Aznar a la presidència del govern espanyol, va ocupar un càrrec com a conseller del Consell Econòmic i Social i ha col·laborat amb la FAES.

No hi ha Comentaris

El PP considera el valencià evolució de l’ibèric i aconsegueix superar el ridícul del ‘lapao’

Quan semblava que l'invent del 'lapao' per part de les Corts d'Aragó era un despropòsit difícil del superar, el PP valencià ho ha aconseguit afirmant en una proposició parlamentària que el valencià és "una evolució de l'ibèric", una llengua que parteix "de la més profunda prehistòria" i que s'escriu des del segle VI abans de Crist.

El PP continua així la seva particular batalla contra la llengua catalana. Ara, al País Valencià pretén que la Real Academia Española  reconegui com a “llengua o idioma propi” el valencià, assegurant en una proposició que presenta a les Corts Valencianes que “és una evolució de l’ibèric”. "La parla dels valencians s'escriu des del segle VI abans de Crist", afirmen en una proposició que s’aprovarà a Les Corts. Compromís adverteix a la Mesa de les Corts que pot incórrer en prevaricació si tramita la proposta.

Les Corts Valencianes insten el Consell a dirigir-se a la RAE, sol·licitant que en virtut dels acords del 1959, i del que estableix el vigent Estatut d'Autonomia del País Valencià, es reconegui el valencià la seva categoria de llengua o idioma propi dels valencians que es parla a la major part del País Valencià, i així ho faci constar en la pròxima edició del Diccionari. Per a fonamentar aquesta petició el PP assegura que el “valencià és una evolució de l'ibèric que va tenir després aportacions fenícies, gregues i llatines”. En un altre dels paràgrafs de la proposició es pot llegir: 'La parla dels valencians, que parteix sens dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric.'

Dues llengües amb una mateixa mare

“Dues llengües amb una mateixa mare, el llatí, amb la mateixa pertinença a la civilització cristiana i a dues comunitats del projecte comú que denominem Espanya”, així va definir el diputat del PP Fernando Giner la relació entre valencià i català el passat dia 12, de l'aprovació per Les Corts del conveni de reciprocitat entre Canal 9 i TV3.

La Generalitat valenciana, obligada a avalar l’expressió  ‘llengua catalana’

Aquesta declaració es feia solament l'endemà que el Diari Oficial valencià (DOGV) publiqués un decret del Consell pel qual és modifiquen els Estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló per a donar compliment a la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) que avala l'ús en aquesta regulació de les expressions ‘acadèmicament llengua catalana’ i ‘àmbit lingüístic català’.

El rector de la Universitat Jaume I, Vicent Climent, valorava molt positivament aquest acord del Consell de la Generalitat, amb el qual és tanca un procés judicial que portava molts anys obert i amb el qual és modifiquen els nostres Estatuts per a recuperar la redacció original que en el seu dia va aprovar el Claustre de l'UJI.

Lluís Torró (EU): "Els valencians no es mereixen estar governats per un partit que torna a encetar la batalla dels símbols i de la llengua"

"Els valencians no es mereixen estar governats per un partit que torna a encetar la batalla dels símbols i de la llengua, amb una finalitat exclussivament electoralista i que l'únic que pretén és dividir una vegada més a la societat valenciana", lamenta Lluís Torró.
 
"La proposta del PP és absolutament acientífica, irracional i ahistòrica. No té res que veure amb els coneiximents plenament normalitzats de la filologia i de la historia de la llengua. I per tant, una de dos, o se'n tornen a l'escola, després de deixar prèviament el govern en mans de persones amb més cultura, o directament, si és que saben que estan mentint, que se'n vagen a sa casa, que ja està bé".

Compromís adverteix a la Mesa de les Corts que pot incórrer en prevaricació si tramita la proposta il·legal del PP sobre la llengua

El portaveu de Compromís en les Corts Valencianes, Enric Morera, ha informat que la seva coalició està disposada a portar la proposta lingüística del PPCV als tribunals en el cas que sigui tramitada per la Mesa de les Corts. Segons Morera, "el text que ha presentat el PP en el parlament valencià és manifestament il·legal perquè es bota la legislació i les institucions normatives i, el pitjor de tot, demostra que vol portar la seua lluita electoral a la guerra dels símbols, quan en aquestos moments, la societat valenciana necessita un govern fort i que done respostes a la desocupació, al finançament o al greu endeutament que patim".
 
Morera considera que l’escrit presentat pel PPCV, "és una burla i una ofensa a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua , que com bé diu la seua llei de creació en l’article 6.8, és la institució normativa del valencià i és l’organisme que marca la normativització de la nostra llengua en tots es àmbits públics, en totes les institucions i organismes que depenen de la Generalitat i, malgrat el que diu la llei, el PP ha tingut la poca vergonya de registrar un escrit que està redactat en una normativa que no és la oficial valenciana i sols per eixe fet, la proposta hauria d’estar rebutjada per la Mesa de les Corts".

PSPV: "És vergonyós que el PP únicament es preocupe de la llengua per a fer propostes rídicules"

La secretària de Política Lingüística del PSPV-PSOE, Carmelina Pla, ha remarcat que "és vergonyós que el PP únicament se'n recorde de la llengua dels valencians per a fer propostes ridícules i sense sentit". Per a Pla, propostes com aquesta "deixen clar que el PP està passant per les seues hores més baixes, ja que tracta d'utilitzar, de forma desesperada, una vegada més la llengua per a intentar traure rèdit polític".
 
No obstant això, ha apuntat que aquesta vegada "van molt més enllà, ja que a la seua proposta ignoren l'existència i el criteri de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució creada el 1998 per determinar i elaborar la normativa lingüística del Valencià, òrgan competent en la matèria".

No hi ha Comentaris

Una Generalitat asfixiada torna a apujar impostos

Nova pujada d'impostos. El govern busca nous ingressos per quadrar els comptes i eixugar el dèficit. Després de recuperar l'impost de successions, la Generalitat ha decidit ara apujar l'impost de transmissions patrimonials. El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ha explicat que la mesura es tramitarà al Parlament per lectura única, un procediment ràpid, i que s'adopta abans dels pressupostos per assegurar la recaptació més ràpidament.
Així, comprar un pis de segona mà sortirà més car a partir de l'1 d'agost, quan l'impost de transmissions patrimonials passarà del 8 al 10%. En el cas que es compri un pis de 200.000 euros, per exemple, es pagarien 4.000 euros més per aquest tribut. L'increment afecta les compravendes d'immobles de segona mà, que inclouen els pàrquings.
Quedaran exclosos de pagar aquest augment les famílies nombroses, els joves fins a 32 anys i els discapacitats, que seguiran pagant un 5% per aquest tipus d'operacions. I la compra d'habitatges de protecció oficial mantindrà la tributació al 7%.
El consell de govern d'aquest dimarts ha aprovat la mesura, inclosa en el pacte de legislatura entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana. S'esperen recaptar uns 150 milions d'euros l'any. Com que entrarà en vigor l'1 d'agost, es preveu que ja tingui un impacte de 50 milions d'euros en els comptes d'aquest any.

No hi ha Comentaris

Guillem Agulló i els represaliats de la democràcia espanyola

David Ventura, membre de la Junta Comarcal de Reagrupament OsonaFa uns dies, l’Ajuntament de Vic va aprovar una moció a favor de posar-li el nom d’un carrer al company Guillem Agulló, patriota i culer, mort a mans d’un grup espanyolista en plena “DEMOCRÀCIA ESPANYOLA”.
La mort d’aquest noi va més enllà d’una simple baralla política de joves; a conseqüència de la seva mort es posa sobre la taula la veritable repressió organitzada o amb la col•laboració per part de l’estat espanyol, per lluitar contra el moviment independentista dels anys 80 i 90, que va englobar tots els estaments de l’estat espanyol, tant el judicial, policial i social…,i fins i tot la col•laboració d’aquests amb els grups feixistes per controlar la repressió diària al carrer.
Tots sabem la història a Catalunya (per posar un exemple clar) dels maquis (lluitadors antifranquistes), que van ser tractats pels mitjans de comunicació afins al règim espanyol d’assassins, violents, delinqüents i lladregots, entre d’altres coses. En aquest cas, les autoritats espanyoles van actuar donant carta blanca a la gent del seu sistema, amb la qual cosa es van produir greus abusos com tortures, violacions, morts, etc.
Els maquis van passar fins ben entrada la democràcia espanyola com a persones no grates, amb tots els mals qualificatius que se’ls pogués posar, fins que es va poder parlar amb una mica de llibertat del franquisme i explicar la lluita valerosa d’aquesta gent. De fet encara ara perdura el refrany popular “els maquis que els mati Déu i sinó…, perquè els hi posava!”
Doncs amb la lluita contra d’independentisme durant la democràcia espanyola ha passat alguna cosa semblant, però amb una sofisticació més gran per part de l’aparell repressiu espanyol. Que, cal reconèixer-ho, els ha funcionat a la perfecció.
Abans de posar com a exemple l`actuació de la justícia espanyola en dos casos semblats de baralles polítiques amb morts pel mig, però de signe contrari i en el mateix període, explicaré una mica com es va organitzar aquesta repressió a Catalunya.
A principis dels anys 80 d’independentisme combatiu a Catalunya rebrota amb força amb l’aparició de TERRA LLIURE i MDT (MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA), que, amb constants manifestacions, van posar de relleu les injustícies judicials espanyoles i la violència policial constant, tant al carrer com a comissaria. De fet, aquesta pràctica era tan escandalosa i continuada que fins i tot sortí reflectida en tots els informes d’Amnistia Internacional durant tota la dècada dels anys 80. També cal destacar la condemna per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg a l’estat espanyol per tortures a diversos independentistes catalans.
No n’hi havia prou amb aquesta repressió cap al moviment independentista, ja que cada cop s’anava propagant sobretot entre el jovent i col•lectius organitzats dels instituts, i les manifestacions cada cop eren més nombroses.
Ja essent Governador Civil a Barcelona el socialista català (per anomenar-lo d’alguna manera) FERRAN CARDENAL, “I DE MANERA CASUAL” apareixien, a mitjan anys 80, les anomenades BRIGADAS BLANQUIAZULES que, al voltant del club de futbol de l’Espanyol, van anar aglutinant la majoria dels grups de joves feixistes de Catalunya, que es podria dir que estaven formats per dos tipus de grups socials: el més estès i amb una ideologia més clara, que bàsicament estava format per fills de famílies benestants de Barcelona i fills de jutges i policies; i un altre, menys polititzat però més agressiu i actiu, que estava format bàsicament per fills de reconeguts membres ultradretans de tota la vida i gent de barris de la perifèria del Barcelonès. Aquests, un cop van perdre el suposat suport indirecte d’alguns membres d’institucions, van acabar formant el conegut grup terrorista d’ultradreta “MILÍCIA CATALANA”, alguns dels membres de les quals van acabar condemnats per col•locació d’artefactes. Encara que, a nivell judicial i penitenciari, no van ser tractats com a terroristes.
Aquests grups començaren a actuar i a cometre contínuament agressions a independentistes, així com a d’altres minories socials amb la complicitat indirecta de la policia nacional i companyia. Això, que no es pot demostrar documentalment, de moment tots els que vam viure aquella època ho sabíem. Primer perquè en feien bandera ells mateixos i ho verifica el fet que en les poques detencions que van patir aquests grups ultradretans, mai no es va parlar de cap maltractament ni físic ni psicològic. A part de les vinculacions familiars conegudes per tothom. Era tot el contrari a la part independentista, que era tot un clam, amb contínues manifestacions i declaracions contra les tortures i abusos policials.
Més de dues dècades de repressió d’aquest estil podrien donar per a molt, però anirem al cas d’en Guillem Agulló i a la repressió judicial, ja que en tenim molta documentació, i ha estat la més descarada. Perquè no es pugui dir que són opinions, sinó fets. Posarem dos casos que van passar a la mateixa època, però de signe oposat, per tal de veure com va actuar la justícia i la premsa espanyola depenent de l’orientació política dels dos grups:
1991: Un grup de 5 aficionats del Barça relacionats amb els Boixos Nois són detinguts per una baralla a Barcelona. (Cal destacar que aquest grup d’aficionats fa anys va ser el primer i és el principal grup que planta cara a les constants agressions organitzades d`aquests grups feixistes i s’hi enfronta obertament. La qual cosa fa que molts independentistes entrin a formar part activa d’aquest grup a finals dels anys 80).
Les conseqüències, en resum, van ser: un skinhead d’origen francès i membre del Front Nacional de Le Pen mort i un altre skinhead de Barcelona ferit. Van ser detingudes cinc persones, algunes de les quals van ser torturades a comissaria i després totes sense excepció varen ser empresonades. Només es va posar en llibertat l’únic menor després d’un llarg període de temps d’estar empresonat. Van ser condemnades tots 5 joves a la mateixa pena, fos quin fos el grau d’implicació en la baralla. La pena va ser la màxima permesa a Espanya, 30 anys, menys el menor, que va ser de 17 anys (les penes poden ser considerades com si fossin etarres de primera categoria). La repercussió i el seguiment  mediàtic va ser constant en tot el procés, acarnissant-se amb els acusats.
Un dels jutges de l’audiència de Barcelona va arribar a reconèixer a familiars dels detinguts que va ser pressionat directament pel Govern Civil de Barcelona perquè fes ingressar a tots els detinguts a la presó i més tard, quan va arribar la sentència definitiva de Madrid doblant les penes, reconegué que no hi podia fer res, “que era cosa de Madrid”.
Mencionar que, entre els dos casos que comparem, al 1992 es va produir la famosa Operació Garzón en la qual, sota la supervisió del súper jutge espanyol Garzón, es van infligir tota classe de tortures i adveracions a alguns detinguts.
1993: Un grup de 5 espanyolistes skinheads són detinguts per la mort de Guillem Agulló. Immediatament són posats en llibertat, excepte l’autor material, el qual fou l’únic condemnat perquè era l’autor directe de la mort. Sols serà condemnat a 14 anys. Els altres acusats foren absolts i, dies més tard, alguns participaren en altres agressions a València capital. La repercussió mediàtica va ser molt minsa i normalment relacionada amb els altercats policials que es produïen en les manifestacions de suport a Guillem Agulló.
Cal remarcar que, dies abans dels fets del 1991, les Brigadas Blanquiazules van apunyalar a Barcelona un aficionat del Barça disminuït físic al barri de Gràcia, el qual va salvar la vida pels pèls. Ni la premsa espanyola ni la justícia espanyola no digué res ni actuà en cap moment, com era habitual, fins que va ser relacionat amb els fets que ja hem explicat, del 1991. Llavors la justícia actuà, però, com sempre i igual que en el cas de Guillem Agulló, va posar a tots en llibertat menys l’autor material, que fou condemnat a una pena de 18 anys. Entre els detinguts per aquest cas, hi havia un dels caps d’aquest grup, que va ser acusat directament de l’agressió i que, evidentment, va quedar sense cap condemna.
També remarcarem que un any aproximadament havans dels fets del 1991 els mateixos grups espanyolistes van matar a un altre jove independentista a una població de la costa catalana i com era ja habitual un altre cop van ser deixats tots en llibertat, menys el autor material el qual va ser condemnat a una pena mínima.
Cal recordar, ara més que mai i posar sobre la taula amb Guillem Agulló, la Núria Cadenes i els centenars o milers de catalans silenciats i represaliats, inclús torturats, de la “democràcia espanyola”, que podríem anar estirant fins al 2004, data on de manera escandalosa un adolescent de 14 anys, Èric Bertran, va ser acusat de terrorista i traslladat a Madrid per demanar l’etiquetatge en català a alguns supermercats, fets que van ser molt ben explicats a la pel•lícula “FÈNIX 11-23”, a l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre, i al llibre del mateix títol, escrit pel mateix Èric Bertran i publicat per Proa.
Cal que també sapiguem que tot això que va passar, amb la complicitat de la majoria de la societat catalana que  va gira l`esquena o va callar, o bé es justificava amb arguments absurds com que era una minoria radical, perquè es ficaven en aquestes coses,etc..
Aquesta gent van patir tota classe de injustícies, tortures i de abusos en plena democràcia espanyola, sols van lluitar per mantindre la flama de la justa llibertat nacional encesa, per que algun dia arribes a ser una il•lusió Colectiva com estem veien en aquest moments. Cal pensar que en aquella època es deia que sols un 8 o 12% dels catalans érem independentistes i molts menys els que eren activistes actius.
Cal recordar, perquè en l’anomena’t procés de transició nacional que hem iniciat no es cometin els mateixos errors que va cometre la transició espanyola, que ni els familiars dels defensors de les llibertats no van tenir ni dret a enterrar dignament el seus familiars i cap repressor va pagar pels actes comesos. La transició que ens cal mirar i fer és com a l’Argentina, que va obrir comissions d’investigació per posar a la banqueta d’acusats a tots aquells que col•laboraren amb el règim, i dignificar a tots aquells que van ser ultratjats pel sistema opressor. Aquí seria bo i de justícia que alguna cosa semblant passés de Companys fins a Èric Bertran. Hi ha milers de catalans silenciosos que volem justícia de veritat i que els col•laboradors i botiflers siguin asseguts i sentenciats per col•laboracionistes amb l’invasor espanyol

GUILLEM AGULLÓ I ELS REPRESALIATS DE LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLAFa uns dies, l’Ajuntament de Vic va aprovar una moció a favor de posar-li el nom d’un carrer al company Guillem Agulló, patriota i culer, mort a mans d’un grup espanyolista en plena “DEMOCRÀCIA ESPANYOLA”.La mort d’aquest noi va més enllà d’una simple baralla política de joves; a conseqüència de la seva mort es posa sobre la taula la veritable repressió organitzada o amb la col•laboració per part de l’estat espanyol, per lluitar contra el moviment independentista dels anys 80 i 90, que va englobar tots els estaments de l’estat espanyol, tant el judicial, policial i social…,i fins i tot la col•laboració d’aquests amb els grups feixistes per controlar la repressió diària al carrer.Tots sabem la història a Catalunya (per posar un exemple clar) dels maquis (lluitadors antifranquistes), que van ser tractats pels mitjans de comunicació afins al règim espanyol d’assassins, violents, delinqüents i lladregots, entre d’altres coses. En aquest cas, les autoritats espanyoles van actuar donant carta blanca a la gent del seu sistema, amb la qual cosa es van produir greus abusos com tortures, violacions, morts, etc.Els maquis van passar fins ben entrada la democràcia espanyola com a persones no grates, amb tots els mals qualificatius que se’ls pogués posar, fins que es va poder parlar amb una mica de llibertat del franquisme i explicar la lluita valerosa d’aquesta gent. De fet encara ara perdura el refrany popular “els maquis que els mati Déu i sinó…, perquè els hi posava!”Doncs amb la lluita contra d’independentisme durant la democràcia espanyola ha passat alguna cosa semblant, però amb una sofisticació més gran per part de l’aparell repressiu espanyol. Que, cal reconèixer-ho, els ha funcionat a la perfecció. Abans de posar com a exemple l`actuació de la justícia espanyola en dos casos semblats de baralles polítiques amb morts pel mig, però de signe contrari i en el mateix període, explicaré una mica com es va organitzar aquesta repressió a Catalunya. A principis dels anys 80 d’independentisme combatiu a Catalunya rebrota amb força amb l’aparició de TERRA LLIURE i MDT (MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA), que, amb constants manifestacions, van posar de relleu les injustícies judicials espanyoles i la violència policial constant, tant al carrer com a comissaria. De fet, aquesta pràctica era tan escandalosa i continuada que fins i tot sortí reflectida en tots els informes d’Amnistia Internacional durant tota la dècada dels anys 80. També cal destacar la condemna per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg a l’estat espanyol per tortures a diversos independentistes catalans.No n’hi havia prou amb aquesta repressió cap al moviment independentista, ja que cada cop s’anava propagant sobretot entre el jovent i col•lectius organitzats dels instituts, i les manifestacions cada cop eren més nombroses. Ja essent Governador Civil a Barcelona el socialista català (per anomenar-lo d’alguna manera) FERRAN CARDENAL, “I DE MANERA CASUAL” apareixien, a mitjan anys 80, les anomenades BRIGADAS BLANQUIAZULES que, al voltant del club de futbol de l’Espanyol, van anar aglutinant la majoria dels grups de joves feixistes de Catalunya, que es podria dir que estaven formats per dos tipus de grups socials: el més estès i amb una ideologia més clara, que bàsicament estava format per fills de famílies benestants de Barcelona i fills de jutges i policies; i un altre, menys polititzat però més agressiu i actiu, que estava format bàsicament per fills de reconeguts membres ultradretans de tota la vida i gent de barris de la perifèria del Barcelonès. Aquests, un cop van perdre el suposat suport indirecte d’alguns membres d’institucions, van acabar formant el conegut grup terrorista d’ultradreta “MILÍCIA CATALANA”, alguns dels membres de les quals van acabar condemnats per col•locació d’artefactes. Encara que, a nivell judicial i penitenciari, no van ser tractats com a terroristes. Aquests grups començaren a actuar i a cometre contínuament agressions a independentistes, així com a d’altres minories socials amb la complicitat indirecta de la policia nacional i companyia. Això, que no es pot demostrar documentalment, de moment tots els que vam viure aquella època ho sabíem. Primer perquè en feien bandera ells mateixos i ho verifica el fet que en les poques detencions que van patir aquests grups ultradretans, mai no es va parlar de cap maltractament ni físic ni psicològic. A part de les vinculacions familiars conegudes per tothom. Era tot el contrari a la part independentista, que era tot un clam, amb contínues manifestacions i declaracions contra les tortures i abusos policials. Més de dues dècades de repressió d’aquest estil podrien donar per a molt, però anirem al cas d’en Guillem Agulló i a la repressió judicial, ja que en tenim molta documentació, i ha estat la més descarada. Perquè no es pugui dir que són opinions, sinó fets. Posarem dos casos que van passar a la mateixa època, però de signe oposat, per tal de veure com va actuar la justícia i la premsa espanyola depenent de l’orientació política dels dos grups:
1991: Un grup de 5 aficionats del Barça relacionats amb els Boixos Nois són detinguts per una baralla a Barcelona. (Cal destacar que aquest grup d’aficionats fa anys va ser el primer i és el principal grup que planta cara a les constants agressions organitzades d`aquests grups feixistes i s’hi enfronta obertament. La qual cosa fa que molts independentistes entrin a formar part activa d’aquest grup a finals dels anys 80).Les conseqüències, en resum, van ser: un skinhead d’origen francès i membre del Front Nacional de Le Pen mort i un altre skinhead de Barcelona ferit. Van ser detingudes cinc persones, algunes de les quals van ser torturades a comissaria i després totes sense excepció varen ser empresonades. Només es va posar en llibertat l’únic menor després d’un llarg període de temps d’estar empresonat. Van ser condemnades tots 5 joves a la mateixa pena, fos quin fos el grau d’implicació en la baralla. La pena va ser la màxima permesa a Espanya, 30 anys, menys el menor, que va ser de 17 anys (les penes poden ser considerades com si fossin etarres de primera categoria). La repercussió i el seguiment  mediàtic va ser constant en tot el procés, acarnissant-se amb els acusats.Un dels jutges de l’audiència de Barcelona va arribar a reconèixer a familiars dels detinguts que va ser pressionat directament pel Govern Civil de Barcelona perquè fes ingressar a tots els detinguts a la presó i més tard, quan va arribar la sentència definitiva de Madrid doblant les penes, reconegué que no hi podia fer res, “que era cosa de Madrid”.Mencionar que, entre els dos casos que comparem, al 1992 es va produir la famosa Operació Garzón en la qual, sota la supervisió del súper jutge espanyol Garzón, es van infligir tota classe de tortures i adveracions a alguns detinguts.1993: Un grup de 5 espanyolistes skinheads són detinguts per la mort de Guillem Agulló. Immediatament són posats en llibertat, excepte l’autor material, el qual fou l’únic condemnat perquè era l’autor directe de la mort. Sols serà condemnat a 14 anys. Els altres acusats foren absolts i, dies més tard, alguns participaren en altres agressions a València capital. La repercussió mediàtica va ser molt minsa i normalment relacionada amb els altercats policials que es produïen en les manifestacions de suport a Guillem Agulló.Cal remarcar que, dies abans dels fets del 1991, les Brigadas Blanquiazules van apunyalar a Barcelona un aficionat del Barça disminuït físic al barri de Gràcia, el qual va salvar la vida pels pèls. Ni la premsa espanyola ni la justícia espanyola no digué res ni actuà en cap moment, com era habitual, fins que va ser relacionat amb els fets que ja hem explicat, del 1991. Llavors la justícia actuà, però, com sempre i igual que en el cas de Guillem Agulló, va posar a tots en llibertat menys l’autor material, que fou condemnat a una pena de 18 anys. Entre els detinguts per aquest cas, hi havia un dels caps d’aquest grup, que va ser acusat directament de l’agressió i que, evidentment, va quedar sense cap condemna. També remarcarem que un any aproximadament havans dels fets del 1991 els mateixos grups espanyolistes van matar a un altre jove independentista a una població de la costa catalana i com era ja habitual un altre cop van ser deixats tots en llibertat, menys el autor material el qual va ser condemnat a una pena mínima.Cal recordar, ara més que mai i posar sobre la taula amb Guillem Agulló, la Núria Cadenes i els centenars o milers de catalans silenciats i represaliats, inclús torturats, de la “democràcia espanyola”, que podríem anar estirant fins al 2004, data on de manera escandalosa un adolescent de 14 anys, Èric Bertran, va ser acusat de terrorista i traslladat a Madrid per demanar l’etiquetatge en català a alguns supermercats, fets que van ser molt ben explicats a la pel•lícula “FÈNIX 11-23”, a l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre, i al llibre del mateix títol, escrit pel mateix Èric Bertran i publicat per Proa.Cal que també sapiguem que tot això que va passar, amb la complicitat de la majoria de la societat catalana que  va gira l`esquena o va callar, o bé es justificava amb arguments absurds com que era una minoria radical, perquè es ficaven en aquestes coses,etc..Aquesta gent van patir tota classe de injustícies, tortures i de abusos en plena democràcia espanyola, sols van lluitar per mantindre la flama de la justa llibertat nacional encesa, per que algun dia arribes a ser una il•lusió Colectiva com estem veien en aquest moments. Cal pensar que en aquella època es deia que sols un 8 o 12% dels catalans érem independentistes i molts menys els que eren activistes actius. Cal recordar, perquè en l’anomena’t procés de transició nacional que hem iniciat no es cometin els mateixos errors que va cometre la transició espanyola, que ni els familiars dels defensors de les llibertats no van tenir ni dret a enterrar dignament el seus familiars i cap repressor va pagar pels actes comesos. La transició que ens cal mirar i fer és com a l’Argentina, que va obrir comissions d’investigació per posar a la banqueta d’acusats a tots aquells que col•laboraren amb el règim, i dignificar a tots aquells que van ser ultratjats pel sistema opressor. Aquí seria bo i de justícia que alguna cosa semblant passés de Companys fins a Èric Bertran. Hi ha milers de catalans silenciosos que volem justícia de veritat i que els col•laboradors i botiflers siguin asseguts i sentenciats per col•laboracionistes amb l’invasor espanyol.

David Ventura, membre de la Junta Comarcal de Reagrupament Osona

 

No hi ha Comentaris

Ni ‘punyeter’ cas

Hem d’obviar, tant com puguem, determinats discursos i determinades declaracions sinó volem que finalment el dubte i el desànim ens facin mal.

Si algú creia que el procés cap a la sobirania seria ràpid, estava equivocat; si algú creia que seria fàcil, malgrat l’entusiasme, també! Que ens caurien pedregades des de fora sí que ho sabíem. Que des de dins de Catalunya hi hauria qui s’encarregaria de fer la punyeta també ho esperàvem, però a vegades la realitat supera de lluny el que podríem esperar de determinades persones i grups.

Que hi ha gent interessada, per diversos motius, perquè el procés cap a la independència perdi embranzida, a hores d’ara segur que quasi ningú en té cap dubte. No oblidem, ni menystinguem l’entorpiment que els “vocacionals i sentimentals” sense cap aparent interès concret poden ocasionar. Aquells “identitaris” recalcitrants; que canten allò de “mejor unidos” i que pensen que “sarna con gusto no pica”, també són bastants, la majoria totalment i feliçment desinformats i conduïts pels primers.

Aquesta definició o qualificació, “identitari”, quin curiós tomb que ha fet en tan sols uns anys. De qualificar els independentistes catalans, inclús des de cert catalanisme polític, d’eixelebrats sense un projecte plausible i coherent a veure com aquest sentiment “identitari”, en el seu aspecte més caricaturesc, s’estén a hores d’ara per les files de l’espanyolisme que, davant el repte que els suposa la situació actual a Catalunya, són incapaços d’oposar un projecte ni tan sols raonaments més enllà dels sentimentals i de l’amenaçador avís de fer-nos complir una legalitat que la majoria de la gent de Catalunya sent com a injusta i imposada. La democràcia juga a favor nostre. Ho saben! Per això no els queden més arguments que la pastanaga sentimental i el garrot legal; perquè no poden oferir un projecte creïble que garanteixi un futur millor per a la ciutadania de Catalunya.

En aquests moments dins de la política catalana trobem dos grans grups polítics, i els seus corresponents líders, plenament diferenciats, malgrat alguns matisos.

D’una banda el president Mas i el cap de files d’Esquerra L’Oriol Junqueras. El primer possiblement, ho sabia des del primer moment que va fer el pas endavant alineant-se amb el sentiment majoritari del poble de Catalunya, serà devorat pel procés. Per això va fer un plantejament realista i honest, si s’arriba al final, ell ja no continuarà. En Junqueras en canvi, malgrat fa 4 anys al final del tripartit ningú no hagués donat cinc cèntims per ERC, ha aconseguit situar el seu partit com a segona força política del Parlament amb aspiracions a ser la primera. Ara, però, li toca subjectar els cavalls, mantenir fermes les regnes. Esquerra no està encara en condicions de ser partit de govern, necessita consolidar-se i acabar el procés de renovació iniciat amb l’actual direcció. Per això fa bé de no fer cas de les enquestes i complir la seva part dels pactes signats. Per cert! Ara a Esquerra també haurien d’estar molt pendents i anar amb molt de compte amb aquells que ara, amb el previst vent a favor, trucaran a la seva porta.

En aquesta mateixa banda és de justícia posar ICV i la CUP per raons força clares. Els primers perquè juguen a favor del dret a decidir, malgrat els perd el discurs de sempre, un discurs trampós. Si a Catalunya no es pot fer més és perquè realment no es pot fer més fins que no siguem amos del nostre destí. Cal reptar-los cada vegada que s’omplen la boca contra les retallades i a favor de polítiques socials i preguntar-los com ho farien, quines partides del magre pressupost de la Generalitat suprimirien, perquè els ingressos són els que són malgrat que diguin el que diguin.

A l’altra banda, no descobrim res de nou, hi ha els que tots ja sabem.

D’una part el PSC, totalment esquinçat lluitant contra les forces centrífugues que el poden acabar portant a la quasi marginalitat política. Amb un lideratge per part d’en Pere Navarro que l’únic que ha aconseguit ha estat fer-se conèixer, a això hem contribuït tots plegats, fent-li més cas del que es mereix. És un home amb un discurs buit, canviant i contradictori, però cada dia aconsegueix sortir als mitjans i que es parli d’ell. La resta de figures del PSC cada cop estan més alineades al seu canto de la ratlla totalment oposats uns als altres; a un costat els Castells, Tura, Nadal, també la Rocio G. Sempere i l’Àngel Ros entre d’altres enfronts als Corbacho, Chacon, també alguns dels càrrecs de l’actual aparell, hereu i continuador del forjat pels socialistes del cinturo de Barcelona que es varen fer amb el control del partit ja fa anys foragitant de la direcció figures històriques com en Sobrequés. Són gent que veient l’erosió electoral que els provoca Ciutadans i en menor mesura el PP, mantenen un discurs unionista sense cap mena de complex amb la finalitat ben explicita de mantenir càrrecs i quotes de poder.

Sobre el PP de Catalunya no cal estendre’s gaire. A l’Alicia Sanchez Camacho, amb un discurs agressiu i “monocorde”, cada cop se li veu més el plomall. El dinar de la Camarga li costarà molt car, el mateix que la revelació dels seus sobresous. La mateixa gent del seu partit sembla que li estan cada dia més al sobre i si no la substitueixen segurament és per raons tàctiques i per falta de substitut, malgrat el “transfuga” Millo intenta treure el nas cada cop que pot, amb o sense permís dels germans Fernández-Díaz.

Pel que fa a Ciutadans, el seu líder l'Albert Rivera té un discurs semblant, per lo de simple i monocorde, al de la cap de files del PP. Malgrat que alguns intenten veure-li un vernís esquerranós i progressista, així el situen al mapa polític, de fet traspua un autoritarisme inquietant. Vol i diu representar als ciutadans de Catalunya, però fa un discurs totalment contrari als seus interessos. Diu el que diu perquè sap que té un mercat, aquell del sentiment “identitari” espanyolista i pretesament irredent del catalanisme . Té el discurs que tindria UPyD perquè sap que si no el fa ell li farà la Rosa Diez i ell vol continuar liderant el “cotarro” sense cap tipus de competència.

Per últim tenim en Duran, malgrat estar alineat en aquesta banda, ell juga en una altra dimensió. Està fent, ja li ha fet, un gran mal a CiU. Convergència Democràtica farà bé de lligar-lo en curt i si és possible fer-lo sortir de l’escena política. Siguem realistes Unió no compta, massa protagonisme per tant poc pes, és com un soufflé que és pot acabar ensorrant, però segons com ho faci pot fer mal precisament pel protagonisme excessiu que han aconseguit al llarg del temps. Si CDC no pren una determinació amb en Duran, del procés cap l’Estat propi no només podria sortir cremat i desgastat el President Mas sinó també tot el partit. Algú, ja tocaria, ha de començar a aclarir quins interessos té en Duran, quin poder té sobre la coalició que ningú s’atreveix a posar-li aturador. Potser en Duran sap massa coses del que el grup de CiU ha fet i desfet durant tants anys al Parlament espanyol; dels pactes i dels compromisos, més o menys foscos que hi ha pogut haver. Potser per això ningú es veu amb cor amb ell.

Un cop tenim clar el plànol, el dibuix, on estan situats uns i altres, el perquè diuen el que diuen els uns i els altres, hem d’obviar tant com puguem determinats discursos, no fer-los ressò, no deixar-nos desanimar, en definitiva, ni punyeter cas! Hem de seguir endavant donant suport a aquells que de debò ens estan demostrant fins avui que volen liderar el procés cap a l’Estat propi i que avui per avui compten amb la majoria del suport de l’electorat de Catalunya, no ho oblidem!

No hi ha Comentaris

Hisenda “s’equivoca” amb unes vendes de la infanta Cristina d’un milió i mig d’euros

Hisenda ha fet saber de manera informal al jutge del "cas Nóos" que l'informe remès al jutjat sobre la venda de finques per part de la infanta Cristina és erroni. Un error d'un número de DNI o el solapament amb un altre cas, seria la causa de l'error que ha provocat un altre trasbals en el que es coneix com a "cas Urdangarin".

El jutge José Castro ha demanat informació al registre de la propietat per verificar si la infanta Cristina es va vendre finques per valor de prop d'un milió i mig d'euros, tal com diu un informe d'Hisenda. També ho estudiarà la Fiscalia Anticorrupció, segons ha explicat el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, després que li han demanat l'opinió sobre aquesta nova informació.

Oficialment, només hi ha les declaracions del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que ha dit que no té constància de l'informe, encara que ha reconegut que Hisenda donarà explicacions si hi ha hagut algun error.

"Esperaré primer que la Fiscalia Anticorrupció, a través dels fiscals que estan actuant en aquest procés, examinin l'informe de l'Agència Tributària, i un cop ells el valorin m'ho transmetran i podrem opinar", ha contestat Torres-Dulce als periodistes.

Un informe de l'Agència Tributària lliurat al jutge de Palma indica que la infanta Cristina va vendre entre el 2005 i el 2006 diverses propietats immobiliàries a Espanya que li van reportar uns ingressos d'1,43 milions d'euros.

Es tractaria d'unes finques a Alacant, Ciudad Real i Arenys i tres cases més que consten en l'informe d'Hisenda, però que la infanta nega haver venut.

"En aquest moment l'únic que hem de fer és analitzar aquest informe i actuar en conseqüència", ha declarat el fiscal general de l'Estat després de la inauguració de l'onzena sessió del grup de treball hispanofrancès de cooperació judicial contra el terrorisme.

No hi ha Comentaris

Hisenda “s’equivoca” amb unes vendes de la infanta Cristina d’un milió mig d’euros

Hisenda ha fet saber de manera informal al jutge del "cas Nóos" que l'informe remès al jutjat sobre la venda de finques per part de la infanta Cristina és erroni. Un error d'un número de DNI o el solapament amb un altre cas, seria la causa de l'error que ha provocat un altre trasbals en el que es coneix com a "cas Urdangarin".

El jutge José Castro ha demanat informació al registre de la propietat per verificar si la infanta Cristina es va vendre finques per valor de prop d'un milió i mig d'euros, tal com diu un informe d'Hisenda. També ho estudiarà la Fiscalia Anticorrupció, segons ha explicat el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, després que li han demanat l'opinió sobre aquesta nova informació.

Oficialment, només hi ha les declaracions del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que ha dit que no té constància de l'informe, encara que ha reconegut que Hisenda donarà explicacions si hi ha hagut algun error.

"Esperaré primer que la Fiscalia Anticorrupció, a través dels fiscals que estan actuant en aquest procés, examinin l'informe de l'Agència Tributària, i un cop ells el valorin m'ho transmetran i podrem opinar", ha contestat Torres-Dulce als periodistes.

Un informe de l'Agència Tributària lliurat al jutge de Palma indica que la infanta Cristina va vendre entre el 2005 i el 2006 diverses propietats immobiliàries a Espanya que li van reportar uns ingressos d'1,43 milions d'euros.

Es tractaria d'unes finques a Alacant, Ciudad Real i Arenys i tres cases més que consten en l'informe d'Hisenda, però que la infanta nega haver venut.

"En aquest moment l'únic que hem de fer és analitzar aquest informe i actuar en conseqüència", ha declarat el fiscal general de l'Estat després de la inauguració de l'onzena sessió del grup de treball hispanofrancès de cooperació judicial contra el terrorisme.

No hi ha Comentaris