Arxiu juliol, 2013

El Govern espanyol retalla 2.600 milions de Catalunya

El Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) ha aprovat la temuda xifra: els objectius de dèficit. Hisenda ha fixat per a Catalunya  un límit de l'1'58 per cent  per aquest any, després que va tancar l'any passat amb un dèficit de l'1,96 per cent . També s'ha anunciat que l'any que ve no hi haurà dèficits asimètrics i que totes les comunitats s'hauran de limitar a l'1 per cent.

Catalunya, Astúries i Canàries hi han votat en contra. També Madrid, governada pel PP. S'han abstingut Navarra, Aragó, Extremadura i Andalusia, mentre que la resta han votat a favor.

Segons fonts de la Conselleria d'Economia citades per l'agència EFE, a la reunió, el conseller Andreu Mas-Colell ha expressat la seva disconformitat perquè l'Estat es queda una part important del pastís, en referència al dèficit atorgat per Brussel·les. En concret, el dèficit del govern espanyol supera en gairebé sis vegades l'objectiu establert per a les comunitats.

Abans de la reunió, a l'entrada del consell, Andreu Mas-Colell ha denunciat que Catalunya rebrà 500 milions d'euros menys el 2014  en concepte d'ingressos provinents de l'Estat. És la continuació de "la política d'asfíxia fiscal a Catalunya",  ha afegit .

Les xifres no són una bona notícia per a Catalunya. El president de la Generalitat, Artur Mas, va avisar que tot objectiu  per sota de l'1,7% seria "insuficient" . La Conselleria d'Economia calcula que la diferència entre aquesta línia vermella marcada per l'executiu català i el nou dèficit establert des de Madrid significaria unes retallades addicionals de 2.600 milions d'euros .
Altres comunitats

El Consell de Política Fiscal i Financera ha aprovat per a Andalusia  el mateix objectiu que per a Catalunya, és a dir, un 1,58% . Aquesta comunitat va tancar l'any passat amb un dèficit de més d'un 2%, superant en més de mig punt el màxim establert per a aquell exercici i situant-se per sobre de la mitjana, que va ser de l'1,73%.
 
Pel que fa a Madrid , governada pel PP, s'ha aprovat un dèficit de l'1,07% , el mateix amb el qual va tancar l'exercici de l'any passat. Els representants d'aquesta comunitat han votat en contra dels objectius en considerar "insuficient" la xifra i perquè suposa un clar "perjudici" ja que en els últims anys han fet importants esforços d'ajust pressupostari.
 
L'objetiu per al País Valencià  s'ha establert en l'1,6 per cent , la xifra més elevada de totes les comunitats. Múrcia  tindrà un objectiu de l'1,59%; Castella-la Manxa  de l'1,3%, Canàries  de l'1,2% i Extremadura  del 0,69%.

No hi ha Comentaris

“No es pot ser fiscal a Catalunya sense tenir present la idea nacional d’Espanya”

El fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, va demanar ahir al nou fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, que sempre tingui present "la idea nacional d'Espanya, però també la idea de la sensibilitat de Catalunya".

Torres-Dulce va presidir la presa de possessió del nou fiscal en cap del TSJC, que ha substituït Martín Rodríguez Sol, que es va veure forçat a renunciar al càrrec després que el fiscal general li obrís un expedient per expressar una opinió favorable a una consulta popular dins dels marcs legals. Torres-Dulce va demanar públicament al nou fiscal superior de Catalunya: "el que ja li he demanat en privat, que segueixi entestat a modernitzar el ministeri fiscal, moderació i prudència, però també claredat en les decisions".

També li va demanar "plena sensibilitat, a més, per a tot el que significa Catalunya i les seves realitats socials. No es pot ser fiscal a Catalunya sense tenir present la idea nacional d'Espanya, però també la idea de la sensibilitat de Catalunya".

En un temps que va definir "de canvis apassionants", Torres-Dulce va dir: "ningú que exerceixi la labor de la justícia pot tenir por absolutament de res i molt menys de ser, dia a dia, capaços i sensibles als canvis socials".

En el seu discurs d'inauguració de mandat, el nou fiscal superior va dir que "la situació actual demana un major compromís per eradicar aquestes pràctiques pernicioses -delictes econòmics i corrupció- que ataquen els fonaments de l'estat democràtic". Per lluitar-hi en contra, es planteja demanar un reforç personal i material de la fiscalia.

Romero de Tejada va dir que intentarà seguir la trajectòria dels seus dos predecessors, Teresa Compte i Martín Rodríguez Sol, i que la seva feina es basarà en dos pilars: la imparcialitat i el compliment de la llei. Tot això amb l'objectiu de servir a la societat i procurar una administració de justícia justa i ràpida.

Per aconseguir celeritat vol agilitzar els tràmits interns de la fiscalia per "evitar temps morts" i també accions als jutjats per evitar "retards injustificats". Una de les maneres seria aprofitar els mitjans telemàtics per evitar desplaçaments als fiscals, cosa que també estalviaria diners a l'administració.

No hi ha Comentaris

Heu pensat en l’Inda i en PJ?

Mentiria si digués que m'he llegit de “pe a pa”  tot el document que el Consell Assessor de la Transició Nacional de Catalunya va fer a mans del president Mas el darrer dijous. N'he llegit fragments a l'hora de redactar aquest article. Sobretot m'he fixat, potser per deformació professional en la seva estructura, en el seu índex.

Des d'una perspectiva estrictament cívica , és un document que fa patxoca. Que fa produir orgull que els nostres savis tinguin la ment preclara. Ens fa sentir orgullosos de ser catalans, perquè és d'una rigorositat i d'un bon presentar sense cap defecte. La feina ben feta no té fronteres. I amb aquest document podem anar, ben cofoi i orgullosos arreu del món. Fins i tot diria que ufans.

També, des d'una perspectiva acadèmica , em sembla un treball excel·lent, cum laude, encara que curiosament no disposi d'un apartat específic de bibliografia i webgrafia. Precisament perquè no es tracta d'un treball acadèmic, sinó d'un encàrrec del Govern a un comitè de savis. No ens trobem, doncs, davant d'una tesi, ni d'un manual, ni tan sols d'un article acadèmic. I cada gènere té el seu format, i probablement la comissió no ha volgut fer un text farregosament acadèmic amb tot el que això comporta.

Ara bé, paradoxalment, una de les primeres preguntes  que m'ha vingut al cap en llegir-lo en diagonal, ha estat la següent: què en diran del document individus com l'Eduardo Inda o el PJ? I la meva resposta és que probablement saltaran d'alegria, perquè en termes generals és un text de la vella escola. Amb això vull dir que es fonamenta en plantejaments jurídics, ètics, legals, etc, però no té en compte que vivim en una societat mediàtica, on allò que abans representaven els militars i la seva parafernàlia armamentística, ara ho representen determinats comunicadors que han demostrat abastament la seva capacitat de condicionar un procés electoral, com va passar en el del darrer 25N. Encara més. L'estudi parteix d'una visió de la política antiquada, aquella que era un afer de cavallers (gentlemen agreement ) on la dignitat de l'adversari es respectava com un bé sagrat.

Molt em temo que no ens trobem en aquesta conjuntura . Vaja, n'estic segur. El darrer tram de la transició nacional serà a cara de gos i els espanyols no estalviaran recursos per impedir el que sembla una derrota, la seva, cantada. Naturalment, hauran de fer equilibris, per impedir que els europeus els toquin el crostó, però em jugo un pèsol, que no s'estaran de practicar les corresponents operacions psicològiques (psyops ) per atemorir el vot dubitatiu o per reforçar els partidaris del “no”. Amb això vull dir, que la dimensió mediàtica del procés, que serà clau, n'és totalment absent. I això que en la comissió hi ha gent que s'hi dedica a aquest tema, però potser en algun cas, l'encàrrec li va massa gran...

Si limitem el procés als seus components jurídics , ètics, i ens omplim la boca de legitimitats i tot el que penja, probablement serem elogiats des d'una perspectiva cívica. Però el que realment compta, és saber no com ha de ser un procés cap a la transició nacional, sinó com és de debò. Sovint aquesta dualitat, diferencia la ciència jurídica, que tracta del primer, de la ciència política, que tracta del segon. I és important aquest matís, perquè el més decisiu de tot, és que finalment el guanyem. No hi ha cap altra alternativa. O el guanyem o el guanyem.

No hi ha Comentaris

Braç de català

Arran de l’insult d’aquest individu que treballava per la Marca España  es va desfermar tot un seguit de reaccions. Per variar, les que esperàvem dels polítics han defraudat. Un s’imaginava que allò que va originar els “fets del Palau” ja no podia tenir lloc avui dia. Però aquell Galinsoga ens ha deixat alumnes avantatjats. Pel que sembla, va crear escola en un mercat que demandava poder expel·lir aquest tipus d’insults. Segur que molta gent pensa que els catalans som una mer..., però no ho diuen. Fins i tot, deu haver-hi catalans que també ho pensen. I si no ho pensen es comporten com si en Galinsoga tingués raó. De fet, molts de nosaltres pensem que aquest o aquell és un mer... Si no ho recordo malament, fins i tot Pla ho ha escrit algun cop: “En tal és un mer...”. Però una cosa molt diferent és considerar que un col·lectiu sencer compleix aquesta característica.

M’ha molestat, i molt, la reacció, per exemple, de la senyora Chacón . Un parèntesi: així com hisenda no s’empassa que algú tingui el domicili fiscal en un indret mentre treballa en un altre, seria hora de considerar que el domicili electoral ha de coincidir amb la realitat. Ho dic perquè els socialistes catalans són especialistes a simular que tenen militants del país quan, de fet, no viuen aquí. Això sí, opinen com si hi visquessin. Ja ho van intentar amb el senyor Borrell, que sempre, des que portava calça curta, havia estat membre de la Federació Madrilenya del PSOE. Recorden quan el van incloure a les llistes catalanes i el van començar a passejar pels pobles dient que era del PSC-PSOE? Josep per aquí, Josep per allà. Pobre, ell que sempre s’havia dit José! Bé, tornem al tema. Resulta que la senyora Chacón ha respost a l’insult del paio aquest de la Marca España dient que els seus mots inciten els fanatismes. No diu que a la gent no se la insulta. Ni que és un xenòfob –mot tant estimat per l’esquerra d’estètica populista que la Chacón representa-. No senyor. Resulta que si l’insult no estimulés el fanatisme, ja li estaria bé. Mira que bonica la Carmencita!

Però també em sobta l’esperit tou amb el que hem reaccionat col·lectivament . Resulta que si algú va i diu que tots els gitanos són una mer... el denuncien per xenofòbia. I això ho trobo correcte. No es pot acceptar. Però resulta que algú ho projecta sobre els catalans, i aquí no ha passat res! Evidentment, no he sentit reaccions del progressisme espanyol demanant una actuació del fiscal. Tampoc n’he sentit de la gauche caviar catalana, tant desprestigiada darrerament. Recorden quan en Serrat va treure de context la paraula “xarnego” i deia a tort i a dret “jo també sóc xarnego!”? L’actitud dels catalans és així. Tenim (jo miro d’evitar-ho) un sentit molt particular de la solidaritat –paraula en la que no crec, si no és per practicar-la-. Trepitgen un ull de poll a un hispà a Nebraska i muntem una manifestació contra el Tea Party. Ens el trepitgen a nosaltres, i aquí no ha passat res. I m’assetgen dubtes. I si aquest bípede de la Marca España va dir el que va dir perquè nosaltres acostumem a reaccionar així?

No hi ha Comentaris

Els drets dels catalans poden esperar

La resposta de Mariano Rajoy a la carta d'Artur Mas sobre la manera de pactar la consulta  haurà d'esperar. El president del govern espanyol ha rebut la carta  i, segons la Moncloa, Rajoy li donarà resposta, textualment, "en el seu moment" . Els drets dels catalans no són una prioritat per al president espanyol encalçat per l'escàndol del cas Bàrcenas.

L'entorn del president espanyol remarca que Rajoy té altres prioritats  sobre la taula en aquests moments com la gestió de l'accident de Santiago de Compostel·la  o, sobretot, la compareixença de dijous al Congrés per parlar del "cas Bárcenas" . Per tot plegat, s'espera que la resposta pugui arribar la setmana que ve . Segons la Moncloa, serà una resposta en el mateix marc de normalitat democràtica entre institucions . En la seva carta, Mas expressava a Rajoy la necessitat d'un diàleg que permeti fer una consulta de manera pactada.

Informació relacionada:

No hi ha Comentaris

Reagrupament tornarà a ser present al concert que organitza el Punt amb el lema “Catalunya vol viure en llibertat”.

Tal i com va fer l’any passat, Reagrupament torna a donar suport a la iniciativa d’El Punt-Avui. “Catalunya vol viure en llibertat” és el lema del concert que el pròxim dissabte tres d’agost vol aplegar al Camp de Mart de la Devesa de Girona a milers de persones unides en un clam per reclamar de manera festiva però ferma l’alliberament nacional el nostre país. L’acte de l’any passat va servir per commemorar el vintè aniversari  del concert també celebrat a la Devesa de Girona en suport als independentistes detinguts en l’anomenada operació Garzón.

Els associats de Reagrupament poden accedir a comprar les entrades amb un descompte especial si segueixen el següent enllaç http://www.elpuntavui.cat/entrades.html , cliquen sobre el logotip de Reagrupament i escriuen l’identificador següent: 4reagrupament. En aquell moment es recalcularà el cost de les entrades. El preu de l’entrada és de 12 euros. 8 amb el descompte aplicat.

Per consultar el programa del concert o saber-ne més coses, ho podeu fer al següent enllaç http://www.elpuntavui.cat/catalunyallibertatidignitat

Ens podreu venir a trobar a la parada que muntarem dins de l’espai dedicat a la Fira d’Entitats, on hi trobareu marxandatge i material divers de l’associació i us podrem mostrar el material de la nova campanya endegada per Reagrupament.

No hi ha Comentaris

Facin política, senyors

Catalunya viu una situació política complexa que exigeix ​​trobar una sortida si no vol entrar en una espiral negativa. El Govern espanyol asfíxia el català però sense ofegar-lo del tot, amb una sibil·lina administració dels recursos que li transfereix. El Govern català, financerament exhaust, perd capacitat política, fins al punt que a hores d'ara encara no té pressupost per a 2013. En aquestes circumstàncies el Consell Assessor per a la Transició Nacional ha entregat l'informe que li va encarregar el president Mas. Un document de 200 folis titulat La consulta sobre el futur polític de Catalunya .

L'informe explica els mecanismes existents per fer el referèndum del dret a decidir dins de la legalitat vigent. I assenyala les vies legítimes democràticament que Catalunya podria emprendre, ja fora de la legislació espanyola, en el cas que el Govern bloquegés les vies legals. Naturalment, estem parlant de la declaració unilateral d'independència. Els assessors aposten per la via negociadora i alerten dels riscos de tensar les relacions. Espanya podria suspendre l'autonomia i fins i tot emprendre accions penals contra els seus dirigents. Alhora, assenyalen el perill de perllongar artificialment el procés i aconsellen que la consulta es faci en una data sense significat polític (en al·lusió a evitar l'11 de setembre), però abans del referèndum d'Escòcia, per tant, el 2014. També es pronuncien per una pregunta simple i clara, que només admeti les respostes sí o no.

Des de setembre passat la independència catalana és ja una qüestió política ineludible. No obstant això, el Govern d'Espanya encara no ha fet una sola proposta política concreta als catalans. S'ha limitat a dir que el referèndum és impossible, que ho prohibeix la llei, que està fora de la Constitució i que correspon als tribunals sancionar el que passi en aquest procés. Carregar els jutges amb problemes que corresponen als governants és sempre un greu error que només pot tenir conseqüències negatives per a la democràcia i per a la convivència. Si la justícia no ho resol, què passa llavors? Els tancs? El projecte independentista, amb una base social àmplia a Catalunya, és un problema polític i és una insensatesa tractar-lo d'una altra manera.

Trobar una sortida raonada i negociada solament és possible si les dues parts renuncien a resoldre'l unilateralment. El Govern espanyol ha de deixar d'utilitzar la legalitat com a arma llancívola i d'amenaçar Catalunya amb les penes eternes de l'infern. I el Govern català ha de renunciar a la declaració unilateral d'independència. De fet, Artur Mas ha dit que no és la seva intenció arribar a aquest extrem. Si uns accepten no parapetar-se darrere de la força de la llei i els altres no trencar unilateralment, el punt de trobada només pot ser que la ciutadania expressi la seva voluntat. Tard o d'hora cal arribar a la consulta. I, en funció del resultat, negociar una forma de relació millorada si la independència no obté una majoria suficient, una sortida pactada si el resultat és inequívoc a favor de la independència en termes recognoscibles internacionalment. Aquesta és la via del reconeixement mutu i del respecte. La resta és la cultura del "solar és nostre", dels que se senten propietaris de tot Espanya, i se senten legitimats a mantenir una comunitat unida per la força, o és la construcció de l'enfrontament per la ruptura, difícilment viable en una societat com la catalana poc donada a arriscar-se.

Parlar, negociar, votar. És la lliçó que Cameron li va donar a Rajoy. Però el president ni parla, ni negocia, ni té intenció de deixar votar. I, no obstant això, els efectes d'instal·lar-se permanentment en el "no passa res", a l'espera que el sobiranisme s'esgoti, poden ser demolidors. Estem davant d'un problema de reconeixement. I cada dia que passa hi ha més ciutadans catalans que se senten menyspreats. Potser a Madrid es confiï en la impotència de Catalunya per forçar les coses i es pensi que qualsevol cop legal serà mortal per al sobiranisme com va passar amb el projecte Ibarretxe. Però l'estratègia de no donar-se per assabentat només farà augmentar el ressentiment. És legítim que molts catalans es preguntin: ¿si el Govern espanyol és incapaç de fer-nos una sola proposta en positiu, perquè s'entesta a tallar els nostres propis camins? A Catalunya hi ha el convenciment que Espanya no acceptarà mai una ruta pactada, democràtica i racional. De manera que només quedarien dos escenaris possibles: la frustració o la confrontació. Dos fracassos que els governants haurien d'evitar. Per això, el Govern espanyol ha de donar resposta política a un problema polític i deixar els tribunals en pau.

No hi ha Comentaris

Profecia autocomplerta

Durant l'últim tram del curs polític que estem concloent ha aparegut un nou llibre del prestigiós col·lega Borja de Riquer: Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político  (RBA). Es tracta d'un text oportú -que no oportunista- i extremadament suggerent, la lectura del qual davant de la més estricta actualitat suscita abundants reflexions.

Així, per exemple, fins i tot per als que per ofici estem familiaritzats amb la història contemporània d'Espanya resulta impressionant recordar, de la mà de les citacions i els documents que aporta Riquer, el tenaç tancament, la nul·la empatia de la cultura política espanyola, de l'establishment  partidista i mediàtic, davant les demandes més prudents del catalanisme més morigerat.

Al setembre de 1909, tèbies encara les cendres de la Setmana Tràgica i després que la Lliga hagués donat tot el seu suport a la dura repressió executada pel Govern de Maura, el líder de l'oposició liberal, Segismundo Moret, tenia els bemolls de descriure a les gents de la Lliga com "aquells que menyspreen la pàtria, que ofenen l'exèrcit i han vilipendiat el rei". Uns subversius de la pitjor estofa, vaja...

Dos anys més tard, era el nou cap del Govern, José Canalejas, qui no volia que la futura Mancomunitat tingués el control del primer ensenyament, perquè -explica Cambó- "diu que faríem escoles catalanistes on ensenyarien a odiar Espanya". Es tractava -em permeto afegir- dels mateixos prejudicis que deploraria el 1916 el president de la ja creada Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, ena queixar-se de "les reserves i suspicàcies que desperta" l'obra educativa de l'ens supraprovincial. Queixes a les quals el redactor del diari madrileny La Tribuna , que l'estava entrevistant, feia la següent i impagable rèplica: "No deu ser perquè es fan els ensenyaments en català?..." Vegeu si en són de profundes les arrels de la llei Wert.

Malgrat tants desaires i tantes sospites, el catalanisme llavors majoritari va perseverar en el seu compromís espanyol fins al punt que, al setembre de 1918, Francesc Cambó era ministre de Foment. En qualitat de tal, va acompanyar els reis durant les celebracions del XII Centenari de la batalla de Covadonga i  en aquelles jornades asturianes va pronunciar professions de fe molt fervoroses a Espanya i a la seva grandesa futura. Va ser en va. Conspicus membres de l'establishment  madrileny com el diputat liberal i futur ministre Natalio Rivas van reaccionar escandalitzats davant "el fet insòlit que un separatista representi el poder públic en l'acte solemne de commemorar el començament de l'epopeia de la Unitat Nacional". Mentre a Catalunya se'i començava a titllar de botifler, Cambó, fins i tot enfundat en la casaca ministerial, era vist des de Madrid com "un separatista".

No hi havia, en això, res personal contra Cambó, naturalment. Des de bastant abans que, el 1901, dos diputats conservadors (José Martos i Julio Amado) publicaren un llibre alertant a l'opinió sobre el "perill nacional" que representava l'aleshores balbucejant catalanisme, i fins molt després que el general Primo de Rivera promulgués el 1923 un Reial decret Llei per a la repressió del separatisme (entenent per "separatisme" fins a la mera exhibició de la bandera quadribarrada), el sistema de poder imperant a Espanya, parlamentari o dictatorial, ha intentat deslegitimar les demandes polítiques, culturals i econòmiques catalanes tirant d'hipèrbole i demagògia: Catalunya era el 1900 una nova Cuba més ençà dels Pirineus, i Pujol a 1993, un furibund perseguidor de castellanoparlants.

Durant més d'un segle, l'única Espanya audible -si n'hi ha una altra, ha de ser pràcticament muda- ha identificat qualsevol forma de catalanisme, per assenyat i conciliador que fos, amb "el separatisme". Bé, potser al final ens trobarem davant d'un cas de profecia autocomplerta, tal com la va definir el sociòleg nord-americà Robert King Merton: una descripció de la realitat al principi falsa, però que suscita nous comportaments en virtut dels quals aquella descripció falsa esdevé a la fi veritable.

Joan B. Culla és historiador

No hi ha Comentaris

Mas demana a Rajoy voluntat política per a “donar resposta a la legítima, pacífica, democràtica i majoritària aspiració de la societat catalana”

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va trametre aquest divendres una carta al seu homòleg espanyol, Mariano Rajoy, en què li demana voluntat política per a "donar resposta a la legítima, pacífica, democràtica i majoritària aspiració de la societat catalana".

L'escrit arriba en un moment d'extrema debilitat de Rajoy, assetjat per la seva implicació en el cas Bárcenas, en virtut del qual l'extresorer del PP acusa Rajoy de ser receptor de sobres marrons plens de diner negre. Està previst que dijous, 1 d'agost, Rajoy comparegui al Congrés per a donar explicacions sobre el cas Bàrcenas, a les quals s'havia negat reiteradament.

A continuació, reproduïm íntegrament el text de l'escrit:

Benvolgut president, 

És coneguda la voluntat d’autogovern del poble català, reiteradament exercida o reclamada al llarg dels segles. A l’últim periode democràtic, iniciat a finals del segle passat, aquesta voluntat d’autogovern fou canalitzada inicialment a través de l’Estatut d’Autonomia de 1979. 

El Parlament català aprovà el 2005 una nova proposta d’Estatut d’Autonomia, que posteriorment va ser assumida, primer per les Corts espanyoles i finalment en referèndum pel poble de Catalunya. La meva implicació personal, encara que sense responsabilitats de govern en aquell moment, per facilitar un nou encaix de Catalunya a Espanya, durant tota la negociació, és de sobres coneguda. 

La sentència posterior del Tribunal Constitucional va diluir i en gran part va anul·lar la voluntat democràtica dels catalans expressada a les urnes, i va evidenciar la impossibilitat de continuar desenvolupant la capacitat d’autogovern de Catalunya per la via transcorreguda fins aquell moment. 

Més recentment, durant la passada legislatura, la negativa a qualsevol tipus de negociació en referència a la proposta de Pacte Fiscal, promoguda pel Govern de la Generalitat i aprovada per una molt àmplia majoria del Parlament de Catalunya, va evidenciar, una vegada més, la incapacitat de donar resposta per part de les institucions de l’Estat a les propostes presentades des de Catalunya. 

Aquesta situació de bloqueig i la manifestació més nombrosa de la història que va tenir lloc a Catalunya el passat 11 de setembre, em van portar a la conclusió de la convocatòria d’eleccions anticipades per tal que el poble de Catalunya decidís lliurement i democràticament el seu futur polític. 

Les últimes eleccions al Parlament de Catalunya van donar com a resultat un ampli recolzament popular, amb una molt elevada participació, la més alta de la història en aquest tipus d’eleccions, a aquelles diferents forces polítiques que presentaven al seu programa electoral la necessitat d’exercir el dret a decidir. 

El Parlament de Catalunya ha manifestat en diverses ocasions durant la present legislatura, i  a través de majories qualificades, el recolzament al dret a decidir dels catalans, i ha establert el mandat del diàleg i la negociació amb el Govern d’Espanya per tal de dur-lo a terme mitjançant una consulta democràtica. La recent constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir va evidenciar, tanmateix, l’ampli recolzament del que gaudeix aquest plantejament entre institucions, agents econòmics i socials, i societat civil a tot Catalunya. 

El Consell Assessor per a la Transició Nacional, òrgan del qual s’ha dotat el Govern de la Generalitat i del qual formen part destacades personalitats, argumenta en el seu primer informe l’existència de vies legals que possibiliten dur a terme la consulta. En la mesura que es tracta d’un informe que considero d’alta qualitat i de contingut molt interessant,crec oportú fer-li arribar d’aquí a pocs dies.

És per tot això que entenc que es donen les condicions favorables per plantejar la celebració d’una consulta a Catalunya: ampli recolzament ciutadà i parlamentari, voluntat de diàleg i negociació i existència de vies legals per dur-la a terme. 

Entenc que quan es donen totes aquestes circumstàncies, fruït segurament de tota la trajectòria històrica que li descrivia al començament d’aquest escrit, és deure dels responsables públics i governamentals forjar la voluntat política que permeti donar resposta a la legítima, pacífica, decmocràtica i majoritària aspiració de la societat, en el nostre cas, la catalana. 

En la nostra última trobada, li vaig plantejar la necessitat d’una resposta política a la demanda de democràcia del poble de Catalunya. Avui li reitero per escrit, amb el mateix esperit de diàleg i negociació de la nostra última trobada. Sóc conscient que la seva posició contrària a la celebració de la consulta, tal i com em va manifestar en aquella trobada. Tot i això, entenc que de la mateixa manera que altres països –també a la UE- troben vies per solucionar democràticament i legalment aquests tipus de reptes i de realitats, Espanya no hauria de ser l’excepció en sentit contrari. 

En conseqüència, li plantejo novament la necessitat d’abordar el diàleg i la negociació, que permetin de forma pactada la celebració d’una consulta al poble català, en el termini més breu possible, amb els marcs legals que establim. 

Ben cordialment, 

Artur Mas 

Barcelona, 26 de juliol de 2013

No hi ha Comentaris

2014

No hi ha fita política més difícil que construir un nou Estat per la via pacífica, sense l’ús de la força. Partint d’aquesta premissa, és evident que cal preveure l’ús de totes les vies pacífiques que tenen reconeixement internacional per a assolir aquesta fita, és a dir, un referèndum, o una proclamació unilateral d’independència de la cambra de representants del poble, en el nostre cas, del Parlament de Catalunya.

Quant al referèndum, adjectivar-lo de legal, il·legal, consultiu, vinculant, etc., és del tot estèril. El sufragi universal és la base de tota democràcia i el referèndum per a decidir el nostre futur és legítim,però d’això ja n’he parlat en d’altres articles. Ara bé, l’adjectiu clau del referèndum per a la independència és el de “possible”o “impossible”. És a dir, si serà políticament possible fer-lo o no fer-lo. La pregunta és si els grups parlamentaris de CiU, ERC, ICV i CUP del Parlament de Catalunya que van signar la Declaració de Sobirania i el Dret a Decidir del Poble de Catalunya seran capaces d’acomplir el seu compromís signat en seu parlamentària en la primera sessió d’aquesta legislatura.

I aquest referèndum s’ha de celebrar l’any vinent, el 2014, segons programes electorals, segons el pacte de governabilitat i per la oportunitat històrica que representa posar entre l’espasa i la paret la Unió Europea, que té convocades les eleccions el mes de maig vinent i que, per tant, si ja s’ha fet el referèndum i ha sortit el sí a la independència, s’haurà de significar. I si no se celebra aquest referèndum, la culpa la tindrem tots els catalans. Perquè si, després de lluitar tant de temps per exercir el sufragi universal per a decidir si volem  ser un Estat sobirà o no, no es fa, és que ens hem equivocat d’estratègia i de representants.D’estratègia perquè no haurem sabut pressionar prou els representants perquè convoquin un referèndum el 2014 amb una sola pregunta clara i concisa com era, per exemple, la del referèndum del 13 de setembre de 2009 celebrat a Arenys de Munt i posteriors. Haurem equivocat l’estratègia de manifestacions,concerts, espelmes, estelades,cadenes, articles, i centenarsd’accions ciutadanes. Ens haurem equivocat també en l’elecció dels nostres representants que es van comprometre a convocar un referèndum el 2014.

És per això que jo no contemplo en cap cas que el 2014 passi anant només a les urnes per a les eleccions europees. Entenc perfectament que el govern ni parli de data ni expliciti la pregunta per ratificar. Jo tampoc no ho faria. La campanya espanyola per terra, mar i aire contra la independència de Catalunya està només a les beceroles. El 2014 serà dur en aquest sentit. Però si en alguna cosa hem avançat és que Catalunya s’ha renacionalitzat. I aquest procés no s’ha aconseguit a través de campanyes electorals i, per tant, no és patrimoni de cap partit, sinó que s’ha aconseguit per una suma de factors que ens han obligat a reclamar la nostra sobirania ciutadana i nacional.

El 2014 ha de ser l’any de la culminació de l’únic projecte nacional que des de fa moltes generacions aplega a tots els catalans i que posa en el centre la pàtria i la dignitat sobirana. Aquí no hi ha dretes ni esquerres, sinó un projecte factible d’assolir.S’ha acabat el temps de les actuacions partidistes o tàctiques polítiques. Totes les divisions polítiques pròpies dels estats sobirans queden ajornades per a quan el tinguem. I al voltant del referèndum ens hem d’aplegar tots. Els nostres representants a les diverses institucions, sobretot al Parlament de Catalunya, i els ciutadans. Vindran mal dades i hem d’estar a punt per donar suport a qui rebi primer.

El 28 de juny de 2010, Espanya ens va dir que no érem una nació en una sentència del Tribunal Constitucional d’España contra l’Estatut d’Autonomia. Quatre anys després, el 2014, els catalans hem de votar a les urnes si volem ser una nació sobirana o no.Votar abans o després d’una proclamació unilateral d’independència,òbviament.

No hi ha Comentaris