Arxiu juliol, 2013

Com més internacional, millor

Les paraules del president Artur Mas eren ben encertades. Enfront la visió apocalíptica que els espanyols tracten de difondre sobre el futur d’una Catalunya independent, és precisament en els darrers mesos, coincidint amb l’impuls cap a la transició nacional, que el sector exterior de l’economia catalana actua com a motor del conjunt. Les inversions estrangeres són cada cop més importants. Els turisme estranger incrementa, mentre que el procedent d’Espanya ocupa un lloc cada cop més residual.

Per altra banda, les empreses catalanes, davant un panorama catalanòfob més irrespirable a l’Estat espanyol, opten, com ja fa anys, per sortir a l’exterior i invertir en els mercats en creixement. Cal tenir en compte, que a hores d’ara, la crisi és un fenomen estrictament europeu, no mundial. Fora d’Europa, l’economia creix. I dins d’Europa, qui no engega és Espanya. La conclusió és clara, la perspectiva de la independència de Catalunya no espanta l’economia global, més aviat al contrari. Sembla engrescar-la.

Moltes empreses i molts estats es posicionen per al futur immediat.Volen ocupar una posició destacada per quan, un cop superat el destorb espanyol,l’economia catalana creixi de forma important, lliure de l’espoli fiscal, lliure del’intervencionisme espanyol,i es beneficiï d’un efecte multiplicador que vindrà de la mà de la construcció de les infraestructures que realment necessitem,i sobretot, d’una caiguda dràstica de l’atur. Hom ha calculat que, amb la independència, en poc temps l’atur pot baixar en 10 punts,i situar-se, doncs, entre el 14 i el 15%. Una taxa encara elevada, però a anys llum del’actual.

A banda de les infraestructures, la construcció d’estructuresd’estat que actualment no tenim, serà un altre dels elements que actuaran com a dinamitzadors de la societa tcatalana en tots els sentits: laxarxa diplomàtica, la creació d’un exèrcit i la indústria ila recerca que requereix, lespolítiques socials (sanitat,serveis socials), una marinamercant que satisfaci lesCom més internacional, millornostres necessitats deproductes, una recerca ambcara i ulls, l’energia, etc.

En aquest sentit, com més internacional i global esdevingui Catalunya, més senzilla o més suau serà la transició cap a la independència. Els interessos internacionals actuaran com una camisa de força que evitarà que els espanyols vulguin castigar l’economia catalana, perquè si ho fessin també castigarien els interessos econòmics de les principals potències mundials. I amb això no s’hi juga.I no parlo solament de la Unió Europea, sinó de les economies emergents, com poden ser la Xina, el Brasil, Rússia o l’Índia, que també juguen un paper capdavanter. Cal pensar en el món i situar Espanya allà on realment li correspon, cap al fons i a la dreta, que, com se sap, és on acostumen a situar-se, en els bars, els vàters.

No hi ha Comentaris

Com més internacional, millor

Les paraules del president Artur Mas eren ben encertades. Enfront la visió apocalíptica que els espanyols tracten de difondre sobre el futur d’una Catalunya independent, és precisament en els darrers mesos, coincidint amb l’impuls cap a la transició nacional, que el sector exterior de l’economia catalana actua com a motor del conjunt. Les inversions estrangeres són cada cop més importants. Els turisme estranger incrementa, mentre que el procedent d’Espanya ocupa un lloc cada cop més residual.

Per altra banda, les empreses catalanes, davant un panorama catalanòfob més irrespirable a l’Estat espanyol, opten, com ja fa anys, per sortir a l’exterior i invertir en els mercats en creixement. Cal tenir en compte, que a hores d’ara, la crisi és un fenomen estrictament europeu, no mundial. Fora d’Europa, l’economia creix. I dins d’Europa, qui no engega és Espanya. La conclusió és clara, la perspectiva de la independència de Catalunya no espanta l’economia global, més aviat al contrari. Sembla engrescar-la.

Moltes empreses i molts estats es posicionen per al futur immediat.Volen ocupar una posició destacada per quan, un cop superat el destorb espanyol,l’economia catalana creixi de forma important, lliure de l’espoli fiscal, lliure del’intervencionisme espanyol,i es beneficiï d’un efecte multiplicador que vindrà de la mà de la construcció de les infraestructures que realment necessitem,i sobretot, d’una caiguda dràstica de l’atur. Hom ha calculat que, amb la independència, en poc temps l’atur pot baixar en 10 punts,i situar-se, doncs, entre el 14 i el 15%. Una taxa encara elevada, però a anys llum del’actual.

A banda de les infraestructures, la construcció d’estructuresd’estat que actualment no tenim, serà un altre dels elements que actuaran com a dinamitzadors de la societa tcatalana en tots els sentits: laxarxa diplomàtica, la creació d’un exèrcit i la indústria ila recerca que requereix, lespolítiques socials (sanitat,serveis socials), una marinamercant que satisfaci lesCom més internacional, millornostres necessitats deproductes, una recerca ambcara i ulls, l’energia, etc.

En aquest sentit, com més internacional i global esdevingui Catalunya, més senzilla o més suau serà la transició cap a la independència. Els interessos internacionals actuaran com una camisa de força que evitarà que els espanyols vulguin castigar l’economia catalana, perquè si ho fessin també castigarien els interessos econòmics de les principals potències mundials. I amb això no s’hi juga.I no parlo solament de la Unió Europea, sinó de les economies emergents, com poden ser la Xina, el Brasil, Rússia o l’Índia, que també juguen un paper capdavanter. Cal pensar en el món i situar Espanya allà on realment li correspon, cap al fons i a la dreta, que, com se sap, és on acostumen a situar-se, en els bars, els vàters.

No hi ha Comentaris

ERC ha de donar la talla

Durant la darrera campanya electoral els d'ERC i, en concret, l’Oriol Junqueras, feien ús de la desconfiança futura cap a CiU. Nosaltres hem de ser la garantia del procés, deien. Els resultats i no ho repetirem van ser prou eloqüents, només era possible una majoria per al dret ha decidir i sobiranista amb CiU i ERC. Sortosament l’acord de governabilitat va ser possible amb un full de ruta pactat per assolir el dret a decidir.

ERC està complint i de moment CiU i el president Artur Mas, també. Ara, però, el país i el procés necessiten el darrer esforç de generositat política. És més que previsible que l’Estat espanyol, el seu govern i totes les forces contràries que els catalans poguem votar i lliurement decidir el nostre futur accelerin -i amb contundència- els atacs per intentar desmuntar el procés.

Després de l’enviament de la carta, feta pública, del president Mas al president espanyol Rajoy, qui posi en dubte la voluntat inequívoca del nostre president a defensar el procés i arribar fins al final és que potser mai no ha volgut arribar-hi.

És urgent canviar algun dels decorats de l’escenari, ara mateix hem iniciat el segon acte i aquest acte com en el teatre es complementa amb el primer, però decorats i actors defineixen nous papers; és el segon acte.

El president d'ERC, Oriol Junqueras, de forma reiterada, ha explicat que ells seran part del govern quan hi hagi data i pregunta. El pacte de legislatura ha permès els d'ERC mantenir-se i fer oïdes sordes a la crida de Mas per entrar al govern.

El “pacte de legislatura” s’està complint rigorosament, cap crítica al respecte. Ara bé, el 27 de juliol i, una vegada hem sabut que la carta de petició per fer el referèndum legalment ha estat enviada, ens adonem “per fi” que el president Artur Mas i Gavarró compleix fil per randa els seus compromisos i ens permet ser agosarats amb el convenciment que complirà fins allà on calgui.

Estem convençuts que ara el problema polític no rau en el desgast que suposa governar les misèries o retallar. Ara el problema és demostrar que Catalunya té un govern fort i que, per damunt d’un possible tacticisme partidista, és situar el bé comú per sobre d’altres objectius. Quan toqui, els catalans i catalanes no mesuraran en funció de la gestió, sinó en termes politics, perquè arribar a ser lliures dependrà bàsicament de totes i cada una de les accions politiques que es facin.

Retardar gaire més estona a ser i formar part del govern de la Generalitat creiem que és un greu error. Tothom que no vol referèndum intenta afeblir el govern i ho fan des d'una pretesa debilitat. És hora d’estar a totes, és hora que l’Estat espanyol i tothom s’assabentin que una majoria democràtica forma el govern català. Duran i Lleida possiblement tindrà més dificultats per continuar posant pals a les rodes. És hora que els catalans creiem que la política en majúscules ha pres definitivament les rendes del procés. Cal impedir que ningú pugui utilitzar si qui marca l’agenda és ERC o si existeixen dubtes sobre els suports que el govern necessita per governar el dia a dia.

ERC ara ha de demostrar que, per damunt de qualsevol opció partidista, legitima, hi ha Catalunya, i fer-ho passar inequívocament per entrar i formar part del Govern de Catalunya, Govern que ens ha de garantir o un referèndum, o unes eleccions plebiscitàries amb una declaració d’independència, i això, amics d'ERC, no és poc.

Ser o no ser: Aquesta és la qüestió .    William Shakespeare

No hi ha Comentaris

El CATN assumeix la declaració unilateral d’independència com a alternativa

Si l'Estat espanyol rebutja totes les iniciatives jurídiques, el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) proposa celebrar unes eleccions plebiscitàries, de manera que el seu resultat suposi un pronunciament inequívoc dels ciutadans de Catalunya sobre el vincle amb Espanya. El comitè de savis no descarta que l'Estat espanyol impugni i impedeixi fins i tot la convocatòria d'eleccions de tipus plebiscitari. En aquest cas i com a últim recurs el Consell Assessor consideraria legítima la declaració unilateral d'independència per part del Parlament de Catalunya, encara buscant sempre empara internacional.

Aquesta és la principal conclusió de l'informe que el CATN lliurarà aquest dijous al president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, segons que informa el diari La Vanguardia . Aquesta conclusió coincideix amb els postulats que sempre ha defensat Reagrupament, atès que, davant del bloqueig de l'estat espanyol, caldrà un acte de sobirania per part del Parlament de Catalunya per tal de poder exercir el dret a decidir i assolir la independència, procés que es podria cloure amb una consulta organitzada ja des de les estructures inicials del nou Estat català.

Així doncs, hi ha vies legals a Espanya perquè Catalunya pugui celebrar la consulta sobiranista, però si les institucions de l'Estat adopten el rebuig polític que han mostrat fins ara també hi ha "alternatives legítimes" des del punt de vista democràtic perquè els catalans puguin decidir el seu futur col·lectiu. Així es planteja en aquest informe número 1 del Consell Assessor per a la Transició Nacional sobre el futur polític de Catalunya.

El document, elaborat després d'intenses deliberacions, és voluminós. Ocupa més de 180 folis més 40 en annexos i, al llarg de 9 capítols més les conclusions, assenyala els itineraris jurídics que es poden practicar per celebrar una consulta legal i acordada amb el Govern espanyol. Però l'informe no es queda aquí i planteja també les alternatives polítiques possibles davant una interpretació unilateral i/o restrictiva per part de les institucions espanyoles, acollint-se sempre a la legislació internacional i al principi democràtic.

Des del principi de l'informe queda clar que el CATN no pretén en cap cas substituir al Govern en l'àmbit de decisió política que li correspon. El Consell Assessor ha relacionat totes les alternatives possibles perquè la consulta es pugui celebrar fent constar els avantatges i desavantatges que cada opció.

L'informe del CATN aborda diversos aspectes de la consulta, des de la pregunta fins a la data més recomanable per a la celebració del referèndum. Quant a la pregunta, s'han descrit tres modalitats posant l'èmfasi en la constitucionalitat, és a dir per evitar en el possible la impugnació, la claredat de la pregunta i la neutralitat, això és, que no indueixi la resposta. Per exemple, a Escòcia la primera proposta de pregunta començava amb la fórmula "Està vostè d'acord ..." i es va considerar propiciatòria del sí, pel que va ser rectificada per un "Hauria ...?. L'informe analitza més la qüestió de la data també des d'un punt de vista de la neutralitat i d'acord amb convenis internacionals, que sostenen que no han de convocar consultes en dates que puguin influir en el resultat. En aquest sentit, l'informe considera no convenient convocar la consulta un Onze de Setembre.

El document del CATN aporta dos annexos, un sobre el know how emprat pels països que han celebrat consultes sobiranistes, des de Quebec fins Puerto Rico, passant per Timor Oriental. L'altre annex és un estudi demoscòpic sobre el suport a la consulta a la societat catalana. Els partidaris del dret a decidir superen el 70% i són majoria en municipis com Badalona i l'Hospitalet de Llobregat, on governen alcaldes contraris a la consulta.

El zel del comitè de savis ha arribat al punt que el Govern no coneix encara el contingut definitiu de l'informe malgrat que el conseller de Presidència va assistir a alguna deliberació especialment intensa. Des de llavors no ha tornat a participar en les reunions. Sempre va quedar clar que els informes del CATN no són vinculants per al Govern. Ara mateix no està gens clar que Artur Mas ho incorpori a la petició d'autorització de referèndum que enviarà al president espanyol, Mariano Rajoy, com era la seva intenció.
El CATN l'integren catorze especialistes de la ciència política, el dret i la sociologia presidits per Carles Viver i Pi-Sunyer, exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol.

Homs i Viver

No hi ha Comentaris

Colomé (PSC) compara la consulta amb les eleccions que va guanyar Hitler

L'Ajuntament de Barcelona ha aprovat l'adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir a proposta de la coalició independentista Unitat per Barcelona (ERC+Reagrupament+Democràcia Catalana) amb el vot a favor de 21 dels 41 regidors de la capital de Catalunya. Durant el ple s'ha viscut un episodi molt desgradable quan el portaveu del PSC, Gabriel Colomé, ha comparat la consulta amb "les eleccions plebiscitàries amb candidat únic i gens democràtiques que es feien a l'Alemanya dels anys 30".

La referència a les eleccions alemanyes dels anys 30 ha causat malestar, atès que són les eleccions en què va guanyar el partit d'Adolf Hitler. Jordi Portabella, portaveu de la coalició independentista, l'ha instat a rectificar, però a hores d'ara no ho ha fet pas.

La proposta compromet l'Ajuntament a promoure que entitats, associacions i agents econòmics se sumin al procés sobiranista. El PSC i el PP han votat junts en contra de l'adhesió de Barcelona al PNDD tal com també van fer a Tarragona. A més, Colomé ha intervingut en el lloc de Jordi Martí, el president del grup del PSC, el qual s'ha hagut d'absentar de la sala per no haver de votar en contra del dret a decidir. Martí posteriorment ha criticat la decisió del seu partit per Twitter i ha admès que li hauria agradat que el PSC votés a favor de la proposta.

No hi ha Comentaris

El Pla B

Estem en un moment en què es comencen aclarir quins seran els propers passos del govern i dels partits que li donen suport al Parlament de Catalunya: la convocatòria d’una consulta sobre la independència de Catalunya en els properes mesos. L’exercici del dret a decidir es pensa i es dissenya per fer-lo com més transversal sigui possible i en aquesta lògica s’està treballant amb la societat civil en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i, a nivell parlamentari, en la Comissió del Dret de Decidir.

Reagrupament s’ha integrat i participa en el grup promotor del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i s’ofereix de manera lleial per treballar perquè la consulta sigui un fet l’any 2014. Convocar la consulta, tal com s’està plantejant actualment, implica la negociació amb el govern del PP de l’Estat espanyol -que s’hi ha pronunciat en contra, com també ho ha fet el PSOE, principal partit de l’oposició- per tal de convocar-la seguint un procediment autoritzat políticament pel president del govern. Dues són, per tant, les situacions que es poden produir en els propers mesos: un rebuig explícit a la consulta i a l’exercici del dret a decidir pel part del govern espanyol, cosa que clouria la via de la consulta realitzada dins de la legalitat constitucional, o bé l’acceptació -amb un canvi d’actitud del govern central- a la seva realització.

Aquesta darrera opció és ara mateix ciència ficció i malgrat que l’Estat espanyol estigui en crisi a tots els nivells -polític, institucional, econòmic, democràtic- no acceptarà cap mena de pressió exterior per a permetre-la. I, si no es pot fer la consulta, només queda un pla B que depèn del nostre Parlament i de l’exercici democràtic d’un poble expressat mitjançant els seus representants polítics: la proclamació unilateral d’independència. Els propers mesos caldrà treballar de forma transversal amb la societat civil i donar suport de forma lleial als nostres representants polítics perquè la consulta sigui un fet, però en el cas que finalment no sigui possible, tinguem a punt el pla B, que garanteixi un futur millor per als ciutadans de Catalunya. Quin és el condicionant primer i més important que es necessita perquè aquesta via sigui possible?: la unitat d’acció i l’actitud generosa dels partits polítics, que deixin de banda les seves visions tàctiques de guanyar eleccions i acaparar poder institucional per adoptar una visió estratègica a favor dels drets dels ciutadans i de la seva llibertat.

No hi ha Comentaris

100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis

La literatura concentracionària ocupa un lloc molt destacat en el conjunt dels textos literaris europeus de la segona meitat del segle XX. Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme, Imre Kertész, entre altres, són autors de primera fila, que, a partir de la seva experiència personal als camps nazis, han estat capaços de confegir obres de gran qualitat. També la nostra literatura compta amb una gran novel·la, escrita pel manresà Joaquim Amat-Piniella, a partir de la seva llarga reclusió de 4 anys i mig en el camp de Mathausen. Precisament, enguany commemorem el centenari d’Amat, potser massa eclipsat per altres autors també nascuts l’any 1913 com Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Albert Camus.

Des de la nota d’autor que figura a la primera edició de 1963 de K.L. Reic h, Amat-Piniella aborda la qüestió de la dificultat de dir i comunicar les atrocitats patides al camp de concentració i justifica l’opció pel gènere novel·lístic perquè “ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”. Un problema semblant expressa també Jorge Semprún a Quel beau dimanche!  en què es demana “¿De qué experiencia podías hablarles, si no tenías más experiencia que transmitir que la de la muerte, es decir, la única cosa que, por definición, no podías haber vivido, que únicamente otra persona podía haber vivido?” (p. 269, Aquel domingo ). La literatura, l’art, esdevé, doncs, l’instrument més apte i amb més capacitat per reflectir unes vivències que manifesten la màxima degradació de l’ésser humà.

A K.L. Reich , Amat-Piniella reïx plenament en l’objectiu de fer presents les terribles experiències als camps nazis, i alhora evita fer-ne una crònica que podria resultar massa freda i estadística. No obstant això, a diferència de la majoria de les obres dels autors citats (Sense destí  de Kertész o Quel beau dimanche! de Semprún, per exemple), l’autor opta per un narrador omniscient en 3a. persona, probablement per beneficiar-se de l’objectivitat, polivalència i eficàcia d’aquesta tècnica, que permet oferir la perspectiva de diversos personatges.

Com altres autors que han escrit sobre els camps nazis, Amat-Piniella és capaç de recórrer a una elegant ironia en nombroses ocasions. Per exemple, en descriure els projectes del comandant del camp, Hans Grupper: “D’organitzar un camp havia demostrat saber-ne, i ell en construiria un on els enemics del nacional-socialisme moririen millor que en qualsevol altre” (p. 37-38); en referir-se al fred que passaven els reclusos: “Les matinades austríaques són sempre fresques, àdhuc les del mes de juny, i més encara si es tracta de sortir al carrer nu de pèl a pèl a les sis del matí” (p. 68); en explicar el funcionament del bordell, “el SS organitzador repartia els números a l’atzar, procurant només igualar la feina de cada dona. Quatre homes diaris per a cadascuna i quinze minuts per a cada home. Una hora de “treball” cada jornada, dos marcs de guany i garantia absoluta contra les grans passions amoroses” (p. 89).

A més, la novel·la d’Amat-Piniella excel·leix en la descripció d’elements habituals en els textos d’aquesta temàtica: la humiliació i la pèrdua d’identitat amb l’epilació i els uniformes, les tortures i la violència arbitrària, la fam i les malalties, les estrictes jerarquies i la sofisticada gradació de privilegis al camp, la persistència de la pudor de cuir cremat de la xemeneia del forn crematori, la instal·lació grotesca d’una casa de putes dins del camp, la divisió entre els diferents grups de presoners, la capacitat organitzativa dels presos comunistes, el sentiment de culpa del supervivent, les execucions públiques dels fugitius, el caos inicial de l’alliberament -descrit magistralment en el brillant capítol final-, etc. Com sintetitzarà amb habilitat Werner, “vivim en un lloc on el crim és una consigna patriòtica” (p. 86).

Per als escèptics sobre la literatura, obres com K.L. Reich  són una demostració de la seva utilitat. Al segle XXI, a Catalunya, la lectura de K.L.Reich  resultarà un malson només per als ignorants de la història i els interessats en l’oblit -o ambdues coses alhora-, per no esmentar els ximples que banalitzen l’horror del feixisme i el nazisme. Per a les persones civilitzades, K. L. Reich  és un luxe que, a més d’inscriure la literatura catalana dins de la millor tradició de la literatura concentracionària europea, permet situar les coses al seu lloc i homenatjar aquells que van patir de debò els camps nazis. I no oblidem encara que l’alliberament dels camps nazis no va significar la llibertat per als homes de la generació d’Amat-Piniella, que van haver de retornar a un país en mans d’un sanguinari dictador que s’havia imposat per les armes.

No hi ha Comentaris

Unitat per superar els llindars

Aquest país que estimem, inclús a vegades amb desesperat dolor, com deia Salvador Espriu, s’ha forjat a base del treball ben fet i de la suma de moltes voluntats que, generació rere generació, han anat coronant projectes molt reeixits en totes les vessants: cultural i artística, empresarial i industrial, científica i tecnològica…, i, sobretot, associativa.

Aquests darrers anys el teixit social ha passat davant del polític i del professional i ha empès amb força, ha motivat i esperonat, l’objectiu de poder decidir el nostre futur com a nació. L’anada a Brussel·les, la de Ginebra, les més de 500 comissions de les consultes populars i els 70.000 voluntaris que les feren possibles, els centenars de milers
de persones que hi van votar, les ILP, la creació de l’ANC, les macromanifestacions, i els megaconcerts…, on la societat civil ha tingut un paper cabdal i, tot volent anar de bracet amb el món polític –esporuguit i tossudament enfrontat– l’ha superat amb escreix. (La causa del poble català ja ha sumat massa màrtirs innocents en el decurs de la nostra història recent! No us sembla?) Que Catalunya té el dret d’esdevenir un estat amb veu pròpia a Europa i a l’ONU, ho sap tothom i és profecia. Hi ha un bon munt de llibres escrits per especialistes, professors d’universitat, doctors en economia i finances…, entorn d’aquesta independència factible i indiscutible; bé, només la discuteix l’Estat espanyol; el mateix que s’ha oposat sempre a reconèixer Kosovo o, entre d’altres, el cas més recent de Croàcia.

Perquè ja són moltes les persones rellevants, conegudes i reconegudes arreu del món que afirmen categòricament que Catalunya hi té tot el dret. Articles en diaris d’una enorme solvència, reportatges precisos i aclaridors, declaracions desacomplexades…, tots els demòcrates hi coincideixen. Els estudis seriosos i contrastats i la tasca meritòria que hi desenvolupa el Cercle Català de Negocis (CCN) són alguns dels arguments més consistents que d’ençà de 2006 s’han posat damunt la taula i s’han escampat a dojo. Inclús alguns cònsols ho veuen a tocar!

Davant de tot això, en lloc de dialogar, el govern d’Espanya adopta una actitud d’enfrontament i d’ofec cap al nostre país: els greuges de tota mena se succeeixen a una velocitat obscenament immoral. Només cal estar una mica atent per veure les escomesses que es van succeint a nivell jurídic, lingüístic, cultural, social, educatiu, sanitari…, fins i tot en el món de l’esport i del lleure!

És per això que caldrà travessar el o els qualificats llindars vermells per Mariano Rajoy i els seus –que són molts. Immersos en un procés de corrupcions polítiques que els esclaten ací i allà, no paren d’agredir els plantejaments lícits d’un poble que vol decidir. S’ha provat tot, s’ha intentat dialogar i arribar a enteses, però tots els intents –moltíssims– han esdevingut balders. Des del món polític caldria més unitat; donar més suport al Govern català i al nostre president –que tothora s’ha mostrat ferm, agosarat
i alhora assenyat– perquè pugui assolir més fites i afrontar futurs escenaris amb més garanties; quants més representants polítics s’hi sumin, més fort faran el Govern de la Generalitat, el nostre govern. Quan hàgim assolit la independència, que tothom la campi per on vagui, però ara és l’hora de la unitat. Com la que han aconseguit les entitats, les associacions i l’ANC. Ara, més que mai, tots a una, a remar tots per arribar al mateix port. Només així arribarem a Ítaca. Com diuen els poetes, com resen els cantants, com demana el poble.

No hi ha Comentaris

Els Mundials de Natació de Barcelona posen de manifest la inexistència de Catalunya com a nació esportiva

D'ençà que la catalana Ona Carbonell va aconseguir la primera medalla en l'exercici de solo tècnic de natació sincronitzada, s'ha iniciat una vegada més l'acumulació de medalles per a la delegació espanyola en els Mundials de Natació de Barcelona i la invisibilitat de Catalunya en una competició que té lloc al nostre país.

Malgrat la destitució d'un dels responsables de la "marca Espanya", el fet de no comptar amb un Estat propi impedeix el reconeixement com a propis de Catalunya dels èxits dels esportistes catalans perquè, al capdavall, "els catalans no es mereixen res".

No hi ha Comentaris

Federalisme de fum

Quan un partit polític rellevant anuncia canvis en les seves bases ideològiques, en el seu programa o en les seves estratègies, mereix que es dediqui atenció a les novetats que anuncia. És el cas dels documents aprovats pel PSOE en el seu consell territorial celebrat a Granada (6 de juliol del 2013). Uns documents que han estat presentats en mitjans de comunicació per alguns dels dirigents socialistes, inclosos alguns del PSC, com un gir radical en l'aprofundiment vers un model federal.

Es dóna la circumstància que poques setmanes abans (maigdel 2013), la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC, va presentar un document de treball (document núm. 163) titulat Per una reforma constitucional federal .

La primera cosa que sorprèn és el diferent contingut de les dues propostes. La de la Fundació Campalans és políticament més avançada i analíticament molt més elaborada que la dels socialistes espanyols. Tanmateix, sembla que el PSC no l'ha fet seva, sinó que ha signat amb entusiasme la del PSOE. Aquí ens centrarem només en aquesta última.

Avancem la conclusió general: en termes estrictes, la proposta del PSOE no és federal. Simplement. S'utilitza més la paraula que el concepte i no es mostren coneixements sòlids del funcionament de les democràcies federals més avançades o descentralitzades del món, especialment les de caràcter plurinacional. Més aviat, en termes generals, es manté la lògica de l'estat de les autonomies actual amb algunes propostes de reforma, molt genèriques i bastant confuses -s'ha de dir-, com un nou Senat, la clarificació competencial, les conferències de presidents, l'estímul de l'eficàcia i la transparència del sistema, etc., però conservant la lògica autonòmica actual, que és de caràcter més regional que federal. La política europea de les CCAA es planteja des de "la jurisprudència constitucional", és a dir, des de les sentències del TC fetes en el marc actual durant les quatre darreres dècades. A més, s'incideix en una vocació d'intervenció constant per part del poder central en el cas que es produïssin diferències en el desenvolupament de les competències de les autonomies (en nom de la cohesió territorial i de la "igualtat", naturalment!). Aquesta actitud és antifederal. També es parla de federalisme cooperatiu i pluralista, però no hi ha gaire contingut del segon component. La cooperació, que d'acord amb la política comparada sabem que té el perill de dissoldre la lògica federal (Alemanya), s'emmarca fonamentalment en un nou Senat, més que en unes relacions intergovernamentals que introdueixin lògiques competitives. Per la seva banda, el "pluralisme" no arriba ni a regular el caràcter plurilingüístic o pluricultural del conjunt de l'Estat, ni tampoc els símbols i les institucions. No es neguen relacions bilaterals, però "sometida a ese marco multilateral ". La lògica segueix sent molt unitarista, refractària a la plurinacionalitat i d'estils estatalistes. L'ordinalitat de les transferències econòmiques interterritorials no queda gens garantida i es volen homogeneïtzar impostos. El document deixa aspectes claus com a "interpretables", que ja sabem què vol dir a partir del desenvolupament que s'ha fet de la Constitució de 1978 per part dels governs centrals -mani qui mani d'institucions de l'Estat (Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional). D'altra banda, se segueix dins del marc mental de les "nacionalidades y regiones " -cada comunitat autònoma definiria si és una cosa o l'altra-. El terme nacionalitat  segueix emprant-se amb alegria: no serveix per distingir el que és nacionalment diferent del que no ho és. Els ciutadans de Catalunya seguirien sense disposar de procediments específics de protecció dels seus drets individuals i col·lectius, tant en l'esfera interna com en l'esfera europea i internacional (regulats en alguns estats federals). El sistema de govern del poder judicial es planteja des d'una "cierta territorialización (respetando su carácter de poder único y exclusivo del Estado)" . Òbviament, del dret a decidir no n'hi ha notícies.

A banda del petit detall que per implementar algunes de les tímides mesures proposades s'ha de reformar la Constitució i que aquesta reforma requereix com a mínim l'acord de PSOE i PP (¿s'imaginen quina reforma federal poden fer aquests dos partits si es posen d'acord?), la proposta mostra un to i un llenguatge genèrics corresponents a una cultura política molt més unitària que federal. No és cap "tercera via" (les terceres vies quasi mai ho són). Tot és molt antiquat. Aquests documents del PSOE establerts al consell de Granada semblen pensats més per restablir les relacions amb el PSC -com si això fos el més importantque per oferir un model plausible i que pugui ser acceptable per la majoria de partits i ciutadans de Catalunya (i del País Basc). Una democràcia plurinacional avançada segueix situada bastant més enllà del que semblen donar de si les neurones dels dirigents del PSOE. Aquest federalisme segueix sent bàsicament una coartada per fer veure que les coses es mouen per després romandre pràcticament al mateix lloc. Tot indica que ja els va bé. Fum.

No hi ha Comentaris