Arxiu juliol, 2013

La seva estratègia i la nostra

Totes les actuacions que, sense treva , porta a terme el govern del Partit Popular, demostren que volen acabar, definitivament, la feina començada i perseguida durant segles: mantenir-nos ben fermats com a espanyols, sempre sota sospita, amb la corda al coll, d'una llargada suficient, ni un centímetre més, perquè anem treballant i pagant.

L'esclat independentista que estem vivint requeriria , per part de l'Estat espanyol, un canvi de rumb. Segurament, una política més intel·ligent, més justa, hauria provocat una altra situació a casa nostra, però he parlat d'intel·ligència i, a l'altre costat de l'Ebre, la política es regeix pel “ordeno i mando”, tan castrense, tan espanyol i per l'exhibició de l'espantall de la constitució.

Nosaltres, només en podem tenir una, d'estratègia , si volem continuar vivint com a catalans, dempeus i construint en nostre futur lliure. La nostra estratègia ha de tenir com a objectiu vèncer, també definitivament. Mai més volem marxar al pas que altres ens imposin. No està escrit enlloc que els catalans hàgim de ser un país colonitzat per sempre. Aquests dies se senten moltes veus que proclamen que, en el procés que hem iniciat no hi ha marxa enrere. Es tracta de guanyar o perdre. Cal que, tots plegats, valorem què significaria cada possibilitat.

Guanyar no serà fàcil. En aquesta lluita cal la implicació de tots i totes . No s'hi val esperar i veure-les venir. Ja sabem que l'endemà de la victòria sortiran independentistes de sota les pedres. Benvinguts siguin, però els necessitem ara. I no precisament per fer-se la foto sinó per treballar, per convèncer, per sumar, per compromís. Els necessitem per ajudar a dissenyar el país que volem. Perquè volem una Catalunya independent atractiva, per als de dintre i per als de fora, respectada, equitativa, moderna i solidària, amb governants honestos i compromesos. Tota vegada que construïm un nou futur, hem d'aconseguir no repetir els mateixos errors del passat. Aquesta il·lusió, aquesta feinada que tenim al davant, ens permet resistir amb esperança la duríssima situació que vivim. Aquesta il·lusió, el convenciment que aquesta vegada, sí, es reflecteix en la mirada de la gent i en el seu somriure còmplice.

Preparem-nos perquè vindran temps pitjors . Estem lluitant contra un estat fort que ha posat, posa i posarà tots els obstacles que pugui. Ara, quan a l'altre costat de l'Ebre comencen a adonar-se que el moviment independentista no és una foguerada que s'acabarà ben aviat, ara, quan comencen a adonar-se que als catalans ja no els alimenten molles perquè volen el pa sencer, encara tibaran més la corda, encara ens ho faran passar més malament. Als ciutadans de Catalunya i al seu govern, que està en una situació límit. Resistirem, però anem per feina.

Quan es juga sempre s'han de contemplar dues possibilitats . Guanyar o perdre. Ja hem parlat de guanyar. Valorem què significaria perdre. Només cal anar a les magnífiques instal·lacions del Born. Allà es veuen, es viuen, exactament, les conseqüències terribles de la derrota del 1714. Brutals. Els catalans, com tots els pobles, tenim llums i ombres, però no se'ns pot negar que som tossuts. D'aquella desolació en som conseqüència, però avui, tossudament alçats, continuem lluitant i, aquesta vegada sí, hem de guanyar!

No hi ha Comentaris

El PSC ha de morir

Per la seva pròpia naturalesa el PSC  no es pot posicionar ni a favor ni en contra del dret a decidir tal com se li està exigint des d’una i altra banda. Sí que ho poden fer les persones que el conformen i de fet molts d’ells ja ho han fet. Per entendre aquesta singularitat d’aquest partit que el fa diferent a tots els demés, cal que ens remuntem al seu origen.

Corren els anys setanta i Catalunya  és una societat fortament esquerranitzada. Una economia molt industrialitzada i la conseqüent gran massa obrera amb uns sindicats forts i organitzats, al costat d’una universitat i la majoria d’intel·lectuals i professionals liberals alineats amb l’antifranquisme d’esquerres, auguren una gran bossa de vots en aquest sentit. El PSOE n’és plenament conscient i posa un peu a Catalunya. També s’organitzen, per ocupar aquest espai, els fills progres de la burgesia catalana que funden diferents partits polítics. No cal ser un gran visionari polític per adonar-se que anant separats prendran mal i que cal pactar.

Aquest pacte, potser mai escrit , s’ha anat acomplint al peu de la lletra fins fa ben poc: El PSC ha gaudit de plena llibertat per competir a Catalunya per les institucions i ha pogut situar-hi sempre els seus líders catalanistes al capdavant. Això sí, sense traspassar mai els límits que marca una autonomia ben entesa i lleial a Espanya. Per la seva banda el PSOE ha disposat de forma incondicional al Congrés de Madrid, dels diputats obtinguts sota la marca PSC, que no han qüestionat mai la seva política estatal.

Podem concloure doncs, que el PSC  és per naixement un partit essencialment i naturalment autonomista. De fet, és l’únic cas a l’Estat espanyol de partit íntimament lligat a l’estat de les autonomies. Per això els intents tripartits de fer-lo derivar cap al sobiranisme estaven condemnats al fracàs. Per això un dirigent de tant de pes com Pasqual Maragall és sacrificat sense manies quan intenta traspassar la ratlla. Per això, finalment, mai tindrà grup propi a Madrid i molt menys es podrà sumar al procés d’emancipació nacional.  

Des de files sobiranistes s’acusa a Navarro , Chacon, Lucena i companyia, de lerrouxistes, injustament sota el meu punt de vista, perquè ells són fidels al pacte original que va donar lloc al PSC tal com el coneixem. S’invoca la memòria de Josep Pallach per instar-los a sumar-se al pacte per la transició nacional, oblidant que el PSC no és hereu d’aquest dirigent. El cert és que avui Lerroux milita a Ciutadans i Pallach fa temps que es va fer d’Esquerra Republicana.

En aquest moment històric , en què el projecte fallit d’estat descentralitzat agonitza a mans de la recentralització i del procés vers l’estat propi de Catalunya, el PSC ha quedat totalment descol·locat i no pot acontentar ni fer cap més servei a ningú.

Desitjo fermament que les persones que han format part tots aquests anys del PSC s’incorporin al projecte de construcció d’un estat propi per a Catalunya però, perquè la transició nacional sigui un èxit, el PSC, com a partit, ha de morir.

No hi ha Comentaris

Digui ‘treinta y tres’

Si se n'assabenten, a la seu de Ciudadanos hi haurà corredisses per a presentar la denúncia: es veu que fa un parell de setmanes la mútua Sanitas va denegar l'ingrés hospitalari urgent a una dona per haver-los presentat l'informe mèdic en català. Dit d'una altra manera: la mútua li va impedir l'ingrés a l'hospital fins que no va haver presentat l'informe en castellà.

No és pas una deducció interessada d'una servidora, que com se sap és sospitosa de desafecció separatista i pot pecar de parcial, sinó que l'empresa de serveis de salut mateix va argumentar que li havia denegat l'internament per 'qüestions lingüístiques'. Goita tu: a diferència dels catalanoparlants, n'hi ha que no els costa gens de fer-se entendre.

I parlant de fer-se entendre. Sabeu què deia, l'informe en català?: 'Sembla observar-se col·lecció preuterina en contacte amb histerorràfia.' Home, si no ets del ram, la retòrica et pot sonar a rus septentrional, però si tens un negoci de metges, algun detallet deus agafar, oi que sí? Doncs resulta que no. A les llumeneres de la mútua els va caldre la traducció següent a la llengua de Ramón y Cajal: 'Parece observar-se col·lección preuterina en contacto amb histerorrafia' [sic]. Sí, escrit així, amb faltes a la catalana. De tota manera, digueu-me perepunyetes, però a una mútua mèdica que no entén 'col·lecció preuterina' però dóna per bo 'col·lección preuterina' jo no li confiaria els budells.

Ja ho veuen: Catalunya deu ser l'únic país del món on una companyia de salut pot resoldre que una urgència en l'idioma propi no és tan urgent com la mateixa urgència en l'idioma de l'amo del negoci. De manera que, si en sou clients i us heu de posar malalts, mireu abans com aneu de temps. La mutualista del cas va requerir cinc hores de patiment i un informe traduït perquè li consideressin la infecció prou castissa per a merèixer l'hospitalització urgent.

Ara bé, amb tot el respecte i els millors desigs per a la víctima: quins campions, els administratius d'aquesta mútua. Els catalanoparlants que tenim el cul pelat en matèria de marginació els hem de reconèixer els mèrits per a encapçalar el rànquing de l'any de discriminació lingüística en la categoria de Salut pública, desbancant fins i tot els policies apallissadors de valencians que els parlen en valencià. Perquè, com a envit discriminatori, que un policia enviï un ciutadà sa a urgències per haver-se-li adreçat en la llengua de casa, mira, és gros però no excepcional; però xiquets: que una empresa de salut impedeixi a un malalt d'ingressar en un hospital, ja em direu si no n'hi ha per a donar-li una medalla.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

No hi ha Comentaris

Insultar els catalans és fer triomfar els fanatismes segons Chacón

L'exministra de Defensa socialista, Carmen Chacón, considera que dir "catalans de merda" -com va fer el director adjunt de la marca Espanya- és regalar un triomf als fanatismes. El tuit de Chacón ha causat malestar a les xarxes socials a Catalunya perquè els insults són insults i prou i no pas triomfs per a ningú.

En alguns cercles s'ha interpretat que Chacón, amb el seu tuit, titllava els catalans partidaris de la independència -majoritaris en aquest moment- són uns fanàtics. Després d'aquest tuit, fet el matí del passat dissabte 20 de juliol, l'exministra no ha fet cap altre tuit.

No hi ha Comentaris

La nova Catalunya ha de ser l’estat més eficient del món

No sé pas què farem els socis de Reagrupament una vegada creat l’estat català. Potser ens dissoldrem o no, en assemblea ho decidirem. En definitiva, això pot ser irrellevant sempre que la força de la gent que integra l’associació no deixi de treballar mai per construir l’estat més eficient del món. Tot, com sempre, per Catalunya i la seva gent. Pot semblar exagerat el títol d’aquest article, però, si no hi ha objectius, no tindrem mai resultats. Per tant, intentem-ho. Segurament trobarem algun àmbit en què no estiguem a la cua d’Europa i podrem millorar-lo. Primer, però, i amb caràcter d’urgència, s’haurà d’actuar en àmbits on segurament no només Europa sinó el món sencer ens passa la mà per la cara.

Haurem de millorar en molts sectors, com per exemple en l’estructura de l’administració. No pot ser que un ciutadà s’hagi de dirigir a tants òrgans administratius diferents (ajuntament, consell comarcal, diputacions, generalitat... ). També s’haurà d’estudiar què necessita Catalunya en infraestructures del transport, en educació, en energia, en sanitat... En definitiva, una tasca difícil però no impossible.

No vull pas posar en dubte la competència dels diferents governs que ha tingut la Catalunya autonòmica, sinó que és interessant saber que amb l’espoli sofert durant tants anys, no s’ha pogut invertir en sectors vitals i estratègics del nostre país.

Amb seny i austeritat, podrem doncs convertir- nos en un gran país. És per això que cal demanar als associats de Reagrupament que, com fins ara, no deixin mai de treballar per Catalunya.

No hi ha Comentaris

Reagrupament signa el Pacte Democràtic de l’Hospitalet pel Dret a Decidir

Aquest dijous, 18 de juliol, Reagrupament ha signat el Pacte Democràtic de l'Hospitalet pel Dret a Decidir, juntament amb 25 entitats culturals, socials i partits polítics més del municipi. L’acte de signatura s’ha celebrat al Centre d’Arts Harmonia de l’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya quant a població. S’ha donat el simbolisme que la primera entitat que ha signat, ha estat un ateneu, l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, un tipus d’entitats cultural tan arrelat històricament en els territoris de llengua catalana.

Els partits polítics han signat el pacte per ordre alfabètic han estat CiU, CUP,  ERC, EUiA,  ICV, i Reagrupament. Per part de Reagrupament ha signat Oriol Bonastre, coordinador de l’Hospitalet, que ha estat acompanyat per alguns associats i per Montserrat Tudela, membre de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament. El PSC, després d’un debat intern, ha decidit desmarcar-se de la iniciativa.

Després de la lectura i signatures, s’ha fet una foto de família dels signants, enmig d’un ambient esperançat per poder dur a terme el referèndum per a la independència de Catalunya.

El Pacte –el text del qual adjuntem- és obert a adhesions properes de les entitats i partits del municipi.

LH Pacte DC 13 038 (640x425)
LH Pacte DC 13 004 (640x425)

PACTE DEMOCRÀTIC DE L’HOSPITALET PEL DRET DE DECIDIR: SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM

Catalunya és una nació i com a tal té dret a decidir lliurement el seu destí.

La voluntat d’autogovern del poble català s’ha expressat de forma constant al llarg de la història. Durant el segle XX aquesta voluntat es va poder concretar en la recuperació de la Generalitat en el marc de l’Estatut d’Autonomia de 1932, aprovat durant la Segona República. L’aixecament feixista de 1936, i la guerra que aquesta insurrecció va provocar, va comptar amb una resistència activa del poble i el Govern de Catalunya. Aquesta resistència va continuar durant la llarga dictadura franquista; una de les fites fonamentals d’aquesta actitud de lluita per les llibertats es concretà en la creació de l’Assemblea de Catalunya, l’any 1971: el punt tercer de la seva declaració fundacional exigia “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.

El poble de Catalunya ha expressat, després de la dictadura franquista, en dues ocasions, l’any 1979 i l’any 2006, la seva voluntat d’autogovern concretada en els respectius Estatuts d’Autonomia. La sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, com a conseqüència dels recursos presentats pel PP i el Defensor del Pueblo, va suposar un menyspreu a la voluntat del poble català en no respectar la decisió de la ciutadania expressada en referèndum l’any 2006.

La sentència va ser interpretada per molts com la confirmació que les ànsies d’autogovern de bona part dels catalans i catalanes no quedaven ateses en la Constitució Espanyola.

El poble de Catalunya ha expressat de diverses maneres la voluntat de superar l’actual situació de bloqueig dins de l’Estat espanyol.

Cal recordar, però, que l’inici del camí cap al dret a decidir coincideix amb una crisi econòmica que ha comportat decisions governamentals que han retallat l’Estat de Benestar. És imprescindible, doncs, que el procés cap al dret a decidir vagi acompanyat d’un pacte que garanteixi els drets socials (habitatge, treball, sanitat, educació...) i democràtics de la ciutadania i del país. Tanmateix caldrà fer front a les polítiques imposades des de l’anomenada troika que limiten la sobirania econòmica i política i que actuen com a agents constrictors de la voluntat democràtica dels pobles.

L’Hospitalet de Llobregat des de sempre ha estat capdavantera en la defensa dels drets de la ciutadania del nostre país. La nostra ciutat ha estat un exemple de l’exitós procés d’acollida que els catalans, nascuts aquí i nascuts a fora, hem sabut dur a terme durant dècades.

L’Hospitalet de Llobregat és un exemple d’inclusió i com a tal és i ha de ser garant de la preservació d’aquests trets que ens caracteritzen. Trets que malauradament es veuen amenaçats per una manera d’entendre la diversitat monolítica, antiga i retrògrada que se'ns imposa. L’Hospitalet de Llobregat ha de continuar sent referent d'una ciutat compromesa amb la nació catalana i amb l’assoliment de la justícia i l’equitat social.

Per tot això les entitats, moviments socials, sindicats i partits polítics de l’Hospitalet de Llobregat manifestem.

1. El nostre respecte a les diferents resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya a favor del dret de l’Autodeterminació així com a la Declaració de Sobirania i del dret de decidir del poble de Catalunya basat en els principis com la radicalitat democràtica, participació i la transparència.

2. Treballar des de la nostra ciutat per fer possible que el poble de Catalunya com a subjecte polític pugui exercir el dret a decidir sobre el seu futur.

3. Oferim la Ciutat de L’Hospitalet, com a pont i lloc de trobada i diàleg entre les diferents sensibilitats i expressions de la diversitat democràtica, per reflexionar, contrastar i integrar el debat, on es puguin conjugar itineraris generals o complementaris entorn del marc relacional i d’organització territorial que hi ha d’haver en un futur entre Catalunya i Espanya.

4. Caldrà garantir la cohesió social del país i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble, ja que el procés es produeix en un context de severa crisi econòmica que provoca conseqüències greus en amplis sectors de la societat.

5. La credibilitat de procés exigeix l’aprofundiment democràtic, el compromís amb l’estat del benestar, la dignitat i la justícia social, la solidaritat entre els pobles, l’aposta pel progrés econòmic, social ,cultural i la defensa del territori i del medi ambient

6. Fer una crida a la ciutadania i a les diferents organitzacions socials, culturals o de qualsevol àmbit a sumar-se aquest manifest.

7. Les organitzacions signats ens comprometem a treballar coordinadament a la nostra ciutat per tal d’assolir els objectius d’aquesta declaració.

L’Hospitalet de Llobregat, 18 de juliol de 2013

No hi ha Comentaris

El Tribunal Constitucional diu que no és un Tribunal i que els seus magistrats poden militar en partits polítics

El president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, ha reunit durant més d'una hora el ple de l'alt tribunal  després que el diari "El País" ha publicat que va pagar la quota de militant del PP de Barcelona diversos anys fins al 2011, any en què va entrar de magistrat del Constitucional. Així doncs, Pérez de los Cobos s'ha vist obligat a donar explicacions als magistrats per la seva militància. No obstant, en acabar la trobada l'alt tribunal ha emès un comunicat en què defensa que la Constitució i la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional no estableixen per als magistrats d'aquest tribunal cap incompatibilitat amb el fet de militar en un partit polític  com li passa a Pérez de los Cobos.

En el comunicat del Constitucional, que s'autodefineix com "una institució de l'Estat que, igual que els seus magistrats, no forma part del Poder judicial", es recull:

  • "L'article 159.4 de la Constitució fixa que la condició de membre del Tribunal Constitucional és incompatible, entre d'altres supòsits, amb l'acompliment de funcions directives en un partit polític o en un sindicat i amb el fet d'estar al seu servei".
  • "Per contra, l'article 127 de la Constitució prohibeix als membres del Poder Judicial pertànyer a partits polítics o sindicats, sense distingir entre la simple militància i o les funcions directives ".
  • "La Llei Orgànica del Tribunal Constitució ofereix en el seu article 19.1 una redacció idèntica a la del 159.4 quan es refereix a laincompatibilitat dels seus magistrats".
  • "La jurisprudència del Constitucional, aplicada en la interlocutòria 226/1988, del 16 de febrer, assenyala clarament que "la llei Orgànica del tribunal, d'aplicació prioritària respecte la Llei Orgànica del Poder Judicial i de la Llei d'Enjudiciament Civil no evita que els magistrats d'aquest tribunal puguin formar part de partits  polítics i només se'ls impedeix ocupar dins dels partitscàrrecs de caràcter directiu".
  • "La Constitució i la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, per tant, no estableixen per als magistrats del Tribunal Constitucional cap incompatibilitat  amb el fet de formar part, o d'haver-ho fet, de partits polítics, associacions, fundacions i col·legis professionals".

L'article 19, doncs, sosté que la funció de magistrat només és incompatible amb funcions directives d'un partit polític , és a dir, que no es diu res sobre militants de base.

No hi ha Comentaris

Que enviïn algun tanc, per favor

Ja no es mostren tan segurs d'ells mateixos. Ja comencen a dubtar de l'estratègia. El diari El País cridava en un editorial el dia 14 passat a dialogar i negociar amb Catalunya. És una actitud inèdita, perquè fins ara s'havia limitat a fer igual que La Razón o El Mundo : amenaces, constitució, amenaces, constitució... El 'diario global en español', far del progressisme a occident, rectifica després d'haver vist com alguns teòrics de l'espanyolisme advertien des de les pàgines del diari mateix que el dret de votar 'és un argument imbatible' i que Catalunya pot anar-se'n d'Espanya sense contravenir la constitució (Javier Pérez Royo, 'Referéndum permanente'). El Concert per la Llibertat els ha fet veure que aquella 'algarabía' de l'Onze de Setembre no era cap 'soufflé' i els comencen a tremolar les cames.

El canvi de percepció el va insinuar ja el PP català quan va assajar la brometa propagandística del 'dret de saber'. Ja no era la cantarella de la por habitual, sinó que intentaven argumentar. El problema és que van proclamar un parell de ridiculeses majúscules i Sala i Martín els va enviar al racó de pensar per ignorants. Twitter va ser encara més cruel i ja no han provat una tercera argumentació.

El govern espanyol i el PP han basat la política catalana en l'exabrupte i les falsedats i, passat un any, comproven que no han fet sinó afegir benzina al procés. I fent el ridícul: els títols acadèmics no seran reconeguts, us expulsaran d'Europa, no podreu pagar les pensions, perdreu els ajuts a l'agricultura de la UE, tindreu una desocupació del 30%, el valencià ve de l'iber, LAPAO 'maravillao'...

L'estratègia de la por ha estat en realitat la cara amable Per sota circulen les clavegueres. El punt u del seu pla era Artur Mas. Estaven convençuts que tombant-lo el procés es liquaria. Van començar amb una conxorxeta de col·legues entre el director d'El Mundo i el ministre d'Interior publicant una 'soap opera'. Van repescar tots els dossiers dels últims anys i hi van posar tota la imaginació possible, i només van poder fer caure Oriol Pujol. Finalment, s'ho han acabat fent a sobre. Les batalletes d'informes i espies han apunyalat per l'esquena la presidenta del PP a Catalunya, que ha resultat amiga íntima i inductora de la delatora de Jordi Pujol Ferrusola.

L'endemà de les eleccions catalanes, la caverna sencera –també la de Barcelona– feia difunt Artur Mas i el moviment independentista. Però uns mesos i unes enquestes més tard el 'rigor mortis' s'ha apoderat del unionistes: Alicia Sánchez-Camacho, Josep Antoni Duran, Pere Navarro estan més que tocats. També els qui no van remar en la direcció adequada quan calia: Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Lluís Recoder... I resulta que els polítics més ben valorats són els 'radicals' (Junqueras, Fernàndez i Mas), i els altres han estat literalment ensorrats per la demoscòpia.

L'estratègia espanyola la va detallar Aznar: 'Si volen trencar Espanya abans s'haurà de trencar Catalunya.' La idea consistia a fer alçar el cinturó de Barcelona amb la 'rojigualda'. Unes quantes alcaldesses del PSC ho han provat, però s'han trobat en actitud poc elegant votant amb Plataforma per Catalunya contra un dret democràtic, i no hi han volgut insistir. Ho han provat tot: llei Wert per a enfrontar els catalans ells amb ells, manipular el vot a l'estranger, difamar la Generalitat a cada ambaixada del món, escanyar Mas-Colell... 

La gran escenificació va ser la manifestació del Dia de la Hispanitat: 6.000 persones a la plaça de Catalunya de Barcelona. S'havien plantejat fer-ne una altra el Dia de la Constitució i ja no s'hi van veure amb cor. La comparació resulta massa sagnant i s'estimen més no comptar-se. 

El punt culminant de l'estratègia que han seguit –i el seu últim recurs– és la salmòdia dels tancs. Alguns 'hidalgos' sense responsabilitats de govern han propugnat la intervenció de la guàrdia civil o de l'exèrcit, la supressió de l'autonomia o la inhabilitació del president de la Generalitat. Però, recorrent al llenguatge casernari que correspon, no tenen pebrots. S'entén que fins i tot en una democràcia feble com l'espanyola per materialitzar una intervenció cal una base jurídica i parlamentària. Segons la constitució, és l'executiu que ha de mobilitzar les tropes. Els militars no poden prendre la decisió tots sols. Cal pensar que hi hauria també un debat parlamentari. Rubalcaba, Chacón... fins i tot Rosa Díez, votarien disparar contra els catalans? Ho faria Rajoy? Que se sàpiga, ni el parlament ni el consell executiu no han violat cap precepte constitucional ni ho pensen fer. Fer un referèndum no contravé cap llei; de fet, Jordi Hereu en va fer un. I el pot organitzar l'AMI. Inhabilitaran centenars de batlles? Ara s'han muntat un Tribunal Constitucional a mida. I què?

És viable la proposta de Vidal-Quadras d'un escamot de la guàrdia civil ocupant la Generalitat. La pregunta és: què farien l'endemà? Suspendrien les llibertats públiques 'ad aeternum'? Quant de temps aguantaria la borsa una ocupació policíaca? Haurien de conculcar els drets electorals dels catalans, perquè és obvi que a les eleccions següents els partidaris de la independència ja no serien 54% contra 23 %. Tot això és el que a Madrid sospesen ara que comproven que els falla el pla A. I senten una suor freda.

Fora no hi tenen gaires amics, com es va comprovar amb l'expropiació de Repsol YPF a l'Argentina. La UE travessa el pitjor moment de la seua història. Financerament, acumula un fracàs darrere l'altre –en bona mesura per culpa d'Espanya– i si li fallés el puntal més essencial, la convivència i els drets humans, què li quedaria? Europa entraria en una espiral irrecuperable. D'ací ve l'avís de David Cameron a Rajoy que la voluntat d'independència dels pobles ha de ser respectada. Coneixen els espanyols i no poden permetre una actuació antidemocràtica contra set milions i mig de ciutadans europeus. Un Kosovo al meridià de Greenwich? Brussel·les vigila perquè saben que aquesta trepa són capaços no solament d'ensorrar-se a ells mateixos, com van demostrant, sinó d'ensorrar la Unió sencera.

Cada generació de catalans s'ha rebel·lat d'una manera o una altra contra Espanya i tradicionalment ho havien solucionat bombardejant Barcelona. Van despistats perquè per primera volta a la història veuen que no poden fer res davant d'un poble unit, alegre i combatiu, per dir-ho a la valenciana. Si deixen de fer-se trampes al solitari –i de creure's els sainets dels diaris de José Manuel Lara i Pedro José Ramírez– s'adonaran que això és un moviment popular que arriba del fons dels temps i que arrossega els polítics, i no a la inversa. Només que un 10% dels qui es van mobilitzar l'Onze de Setembre o durant les consultes populars baixi al carrer...

Fet i fet, seria fantàstic que enviessin alguna tanqueta o que trenquessin alguna urna. Faria goig de veure nens catalans posant clavells a la boca dels canons, o àvies mostrant la papereta del sí a les càmeres de la CNN. Seria el favor definitiu a la causa. Posats a demanar, que enviïn la tanqueta a la tardor, perquè l'agenda de 'happenings' sobiranistes queda una mica buida entre l'Onze de Setembre i Sant Jordi. La primavera i l'estiu els tenim ja molt atapeïts amb actuacions musicals i actes a l'aire lliure.

Han cremat la pólvora de la guerra bruta i a Madrid tenen, ara mateix, algun problemet propi. El Concert per la Llibertat els ha mostrat que aquí queda molta energia i comencen a sentir vertigen. La cadena humana els tallarà la digestió.

No hi ha Comentaris

“Si no es pot fer la consulta, només queda un pla B, que depèn del nostre Parlament i de l’exercici democràtic d’un poble”

La vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, ha manifestat que "si no es pot fer la consulta, només queda un pla B, que depèn del nostre Parlament i de l’exercici democràtic d’un poble". Carandell ha defensat així la necessitat d'una proclamació unilateral d'independència al número 27 de La Veu , butlletí de Reagrupament, en l'article de portada que du per títol "El pla B".

Per a la directiva de Reagrupament, "els propers mesos caldrà treballar de forma transversal amb la societat civil i donar suport de forma lleial als nostres representants polítics perquè la consulta sigui un fet, però en el cas que finalment no sigui possible, tinguem a punt el pla B, que garanteixi un futur millor per als ciutadans de Catalunya."

La ploma convidada d'aquest número és Carles Móra, que fou impulsor de les consultes i alcalde d'Arenys de Munt, el qual reclama als polítics la unitat que ha mostrat la societat. Per a Móra "des del món polític caldria més unitat; donar més suport al Govern català i al nostre president –que tothora s’ha mostrat ferm, agosarat i alhora assenyat– perquè pugui assolir més fites i afrontar futurs escenaris amb més garanties". De manera semblant, Montserrat Tudela considera que "s’ha acabat el temps de les actuacions partidistes o tàctiques polítiques. Totes les divisions polítiques pròpies dels estats sobirans queden ajornades per a quan el tinguem."

Així mateix, el butlletí inclou articles de les seccions habituals, com la d'"Independentisme al món", a càrrec de Josep Sort, que defensa que "com més internacional i global esdevingui Catalunya, més senzilla o més suau serà la transició cap a la independència". Carles Bonaventura, per la seva banda, reivindica la lluita de l'independentisme en "els moments difícils de la Transició, en els moments de més repressió contra l’independentisme, en els moments que semblava que l’autonomisme i l’espanyolisme s’ho havien de menjar tot". Jordi Tomàs planteja la necessita de construir un nou Estat que assoleixi la màxima eficiència.

Finalment, Boi Fusté repassa la situació del Parlament català, que concep com una eina d'estat. A la darrera pàgina, a més de la tira còmica de Lluís Boet, Pere Torra ressenya la novel·la K.L. Reich , amb motiu del centenari del seu autor, Joaquim Amat-Piniella.

No hi ha Comentaris

Rajoy hauria rebut gairebé 350.000 euros i Arriola prop d’1,5 milions d’euros en metàl·lic

Nou capítol del "cas Bárcenas". A l'Audiència Nacional, el magistrat Pablo Ruz estudiarà el llapis de memòria que dilluns li va entregar Luis Bárcenas. Durant la seva declaració, l'extresorer del PP va aportar nombrosa informació, que ara el jutge examinarà abans d'entregar-la a les parts.

Tot i que el "pendrive" està, teòricament, en mans de la justícia i no se sap quina informació conté, aquest dimecres el diari "El Mundo" ja en publica alguns dels continguts. Segons aquesta documentació, el PP hauria gestionat uns 8'3 milions d'euros en negre en els darrers 20 anys provinents del finançament irregular. Aquest diari assenyala que Mariano Rajoy seria el segon alt càrrec del PP que més diners hauria rebut de la comptabilitat il·legal, per darrere de l'assessor electoral Pedro Arriola. Rajoy hauria rebut gairebé 350.000 euros i Arriola prop d'1,5 milions d'euros en metàl·lic.

No hi ha Comentaris