Arxiu agost, 2013

El front mediàtic (1a part)

Si hi ha una cosa que tinc clara és que el front mediàtic serà clau en el pols que tindrem amb Espanya en els propers mesos. Podem llegir centenars, fins i tot milers de pàgines referides als arguments jurídics i constitucionals, o apel·lant a l’ètica i als principis filosòfics, que això, en definitiva, serà marginal en el moment clau. Si encara algú no se n’ha adonat, vivim en una societat mediàtica, i si no partim d’aquesta elemental constatació, correm el risc d’equivocar-nos d’estratègia. Podem tenir tota la raó del món, que la tenim. Però si no guanyem la batalla mediàtica, serà molt difícil, encara que no impossible, aconseguir la victòria final.

Els espanyols, aquest plantejament, el de la rellevància del front mediàtic, el tenen claríssim. No debades han après que en la societat del segle XXI, la comunicació és clau. I per això consideren que, per fer front a la Transició Nacional, és a dir a la Independència de Catalunya, impulsada per una part molt majoritària del poble català, i assumida com a pròpia pel president Mas i pel líder d’ERC, Junqueras, un objectiu principal a neutralitzar són els canals que depenen de la CCMA, i particularment TV3, i estan fent tot el possible per aconseguir-ho. Fins i tot, diria que una gran part de l’estratègia d’escanyament financer que practica el govern espanyol a la Generalitat, va adreçada, precisament, a aconseguir que se’n desfaci, bé per la via del tancament o de la seva privatització.  El que és claríssim és que, com l’experiència ho demostra, els espanyols no poden arriscar que TV3 principalment, però també Catalunya Ràdio, juguin un paper actiu en l’hipotètic cas, que jo personalment veig cada cop més llunyà, que es convoqui una consulta per la independència.

Salvant les distàncies, els espanyols copien el model d’actuació militar dels Estats Units, en particular, quan han d’intervenir en un país estranger. El primer que neutralitzen són els seus mitjans de comunicació, particularment, les cadenes de televisió. Això sí, ells utilitzen els drones o les bombes de precisió. No sé si els espanyols arribarien a aquest extrem, tot i que segur que de ganes no els falta.

Naturalment, l’afebliment de l’adversari és correlatiu al reforçament propi. En aquest sentit, els grans grups mediàtics espanyols han jugat, juguen i, òbviament, jugaran un paper capdavanter contra la Transició Nacional Catalana. Seran, més que mai, una brunete mediàtica, encarregada de torpedinar-la. De fet, ja es van apuntar un èxit més que notable, amb la campanya d’intoxicació que es va dur a terme durant les eleccions del 25N, amb els resultats per tots coneguts. Però això només era el començament. En els darrers mesos, personatges com José Manuel Lara Bosch, el gran referent mediàtic a escala catalana i fins i tot gosaria dir, espanyola, han esdevingut la punta de llança de l’espanyolisme. Lara Bosch, per qui no ho sàpiga, a més d’encapçalar el Grupo Planeta, és el màxim representant d’Atresmedia, el principal grup de comunicació espanyol, del qual Planeta posseeix  el 41,70%.

Però aquest no és l’únic grup mediàtic que jugarà a fons la campanya espanyolista. N’hi ha d’altres com són Mediaset , Vocento , i naturalment, tot l’entramat dels mitjans audiovisuals públics que depenen del govern espanyol (TVE, RNE…). La propera setmana ens detindrem en tots ells i n’analitzarem les seves connexions, i alguns dels seus principals referents i cares públiques.

Val a dir que hi ha altres grups mediàtics privats referencials, com són el Grup Godó i el Grup Zeta. Ambdós tenen una forta presència a Catalunya. Però a escala espanyola, a diferència del Grup Planeta, han perdut totes les guerres empresarials en les que han participat. Això no obstant, no vol dir que no tinguin una rellevància. De fet són grups que jugaran, a Catalunya, un paper clau en la formació de la decisió dels ciutadans a l’hora de posicionar-se en un sentit o en altre. Però en l’estratègia espanyolista, molt més contundent i dura, segur que tindran clarament un paper secundari, quan no sospitós. Encara que sembli impossible pensar-ho, des de Catalunya estant.

No hi ha Comentaris

El front mediàtic (1a part)

Si hi ha una cosa que tinc clara és que el front mediàtic serà clau en el pols que tindrem amb Espanya en els propers mesos. Podem llegir centenars, fins i tot milers de pàgines referides als arguments jurídics i constitucionals, o apel·lant a l’ètica i als principis filosòfics, que això, en definitiva, serà marginal en el moment clau. Si encara algú no se n’ha adonat, vivim en una societat mediàtica, i si no partim d’aquesta elemental constatació, correm el risc d’equivocar-nos d’estratègia. Podem tenir tota la raó del món, que la tenim. Però si no guanyem la batalla mediàtica, serà molt difícil, encara que no impossible, aconseguir la victòria final.

Els espanyols, aquest plantejament, el de la rellevància del front mediàtic, el tenen claríssim. No debades han après que en la societat del segle XXI, la comunicació és clau. I per això consideren que, per fer front a la Transició Nacional, és a dir a la Independència de Catalunya, impulsada per una part molt majoritària del poble català, i assumida com a pròpia pel president Mas i pel líder d’ERC, Junqueras, un objectiu principal a neutralitzar són els canals que depenen de la CCMA, i particularment TV3, i estan fent tot el possible per aconseguir-ho. Fins i tot, diria que una gran part de l’estratègia d’escanyament financer que practica el govern espanyol a la Generalitat, va adreçada, precisament, a aconseguir que se’n desfaci, bé per la via del tancament o de la seva privatització.  El que és claríssim és que, com l’experiència ho demostra, els espanyols no poden arriscar que TV3 principalment, però també Catalunya Ràdio, juguin un paper actiu en l’hipotètic cas, que jo personalment veig cada cop més llunyà, que es convoqui una consulta per la independència.

Salvant les distàncies, els espanyols copien el model d’actuació militar dels Estats Units, en particular, quan han d’intervenir en un país estranger. El primer que neutralitzen són els seus mitjans de comunicació, particularment, les cadenes de televisió. Això sí, ells utilitzen els drones o les bombes de precisió. No sé si els espanyols arribarien a aquest extrem, tot i que segur que de ganes no els falta.

Naturalment, l’afebliment de l’adversari és correlatiu al reforçament propi. En aquest sentit, els grans grups mediàtics espanyols han jugat, juguen i, òbviament, jugaran un paper capdavanter contra la Transició Nacional Catalana. Seran, més que mai, una brunete mediàtica, encarregada de torpedinar-la. De fet, ja es van apuntar un èxit més que notable, amb la campanya d’intoxicació que es va dur a terme durant les eleccions del 25N, amb els resultats per tots coneguts. Però això només era el començament. En els darrers mesos, personatges com José Manuel Lara Bosch, el gran referent mediàtic a escala catalana i fins i tot gosaria dir, espanyola, han esdevingut la punta de llança de l’espanyolisme. Lara Bosch, per qui no ho sàpiga, a més d’encapçalar el Grupo Planeta, és el màxim representant d’Atresmedia, el principal grup de comunicació espanyol, del qual Planeta posseeix  el 41,70%.

Però aquest no és l’únic grup mediàtic que jugarà a fons la campanya espanyolista. N’hi ha d’altres com són Mediaset , Vocento , i naturalment, tot l’entramat dels mitjans audiovisuals públics que depenen del govern espanyol (TVE, RNE…). La propera setmana ens detindrem en tots ells i n’analitzarem les seves connexions, i alguns dels seus principals referents i cares públiques.

Val a dir que hi ha altres grups mediàtics privats referencials, com són el Grup Godó i el Grup Zeta. Ambdós tenen una forta presència a Catalunya. Però a escala espanyola, a diferència del Grup Planeta, han perdut totes les guerres empresarials en les que han participat. Això no obstant, no vol dir que no tinguin una rellevància. De fet són grups que jugaran, a Catalunya, un paper clau en la formació de la decisió dels ciutadans a l’hora de posicionar-se en un sentit o en altre. Però en l’estratègia espanyolista, molt més contundent i dura, segur que tindran clarament un paper secundari, quan no sospitós. Encara que sembli impossible pensar-ho, des de Catalunya estant.

No hi ha Comentaris

El “Putsch” de la Camacho

Després de “l’èxit” de la concentració a la plaça Catalunya del passat dotze d’octubre, on la Camacho va compartir cartell amb en Rivera i l’Anglada, que amb prou feines va reunir 3.000 persones a favor de la Unitat d’Espanya, ara vol tornar a repetir experiència trencant la cadena del 11 de setembre en nom de la llibertat. De debò m'agradaria saber i entendre el concepte que de la llibertat té aquesta dona.

Ella parla de llibertats, ella que és hereva sociològica d’aquell poble encegat que cridava “Vivan las cadenas”, contra les llibertats i la Constitució, a favor del rei Ferran VII; el sobirà més pocavergony , fins que no el superin, que ha tingut les espanyes. Ella que és confrare d’aquells que canten desafinadament “mejor unidos”, bo i que se’ls entén “mejor hundidos”, la colla del  sarna con gusto no pica”. Ella, precisament ella, l’aparent conspiradora “cutre” de “la Camarga”. L’aparent bocamolla a la qual deuen tremolar les cames pensant el que li passarà quan es faci públic el contingut de la gravació de la conversa. Ella, curiosament ella, es mobilitza, en nom de la llibertat contra la Via Catalana, emulant aquella tradició tan rància dels “pronunciamientos”. 

El que pretén la Camacho és un cop de força, el que a l’Alemanya de després de la primera Guerra Mundial es coneixia com a “Putsch”, o sigui, un aixecament autoritari d’una minoria, en aquests cas, contra el principi democràtic de lliure expressió i contra la mateixa democràcia, que a Catalunya la relega a quelcom més un 10% de la representació parlamentaria.

La Camacho sembla que no té res a oferir a Catalunya, no té res engrescador que transmetre, només la “verborrea machacona”, el discurs ratllat d’unes falses llibertats. La Camacho potser només és el fruit d’una època, una mercenària ambiciosa més. Qui sap si ens trobem davant una persona voluble, més aviat frívola, que pateix més pel seu encaix a l’alta societat a qui serveix desvergonyidament però que en el fons sent que la rebutja pel seu origen plebeu. Mentre sembla que està entestada a mantenir el tren de vida d’una nova rica gràcies a sous i sobresous fins on sembla que podem saber. 

Aquest tipus de persones poden fer molt mal i sembrar molta rancúnia. Són gent negativa que poden enredar molts incauts. Si la cadena fracassés, si el camí cap a la llibertat del nostre poble quedés tancat, ella sap que tots, tant els que la segueixen com els que no la segueixen i no se l’estimen gens ni mica, que són la majoria, entrarien en una nova etapa fosca com després del 1714 i del 1939 amb el conseqüent agreujament del patiment social que acompanyaria la desaparició de Catalunya com a poble.

És la democràcia la que permet l’existència de persones que no ho són, que neguen les majories i que no accepten el que determinen les urnes. La Camacho pot dir el que li sembli, pot organitzar el que vulgui, però el que és intolerable es que busqui la confrontació directa que busqui provocar l’enfrontament físic. És intolerable que escalfi els ànims fins que acabem tenint un disgust, això és el que pretén? Ara ja actua a la desesperada, no organitza o participa en un acte contrari com fa uns mesos, ara va a rebentar-ne un que compta amb el suport majoritari d’una societat que ja està fins als nassos del que ella representa i que li ho han dit lliure i democràticament, des d’un aclaparadora majoria, tant a les urnes com al carrer.

Ara cal concentrar-nos en desemmascarar-la, en desemmascarar a tots aquells falsos demòcrates, aquells sacralitzadors d’un constitucionalisme en què mai no havien cregut, que durant tota la transició l’únic que han pretès i continuen pretenent és la ruïna del nostre país i l’anihilament de la nostra personalitat històrica per assolir la construcció d’una quimera “macrocefàlica” i improductiva, una aberració econòmica que ens encara a l’abisme; el Madrid-Estat, un ens extractiu i consumidor de riqueses alienes, que estan construint a marxes forçades en aquests darrers trenta cinc anys de preteses llibertats a costa nostra, entre d’altres.

Ara més que mai cal fer evidents als ulls de tothom aquells que l’únic que poden oferir a Catalunya és suor, sacrificis, saqueig i l’èxode dels nostres fills.

No hi ha Comentaris

Reagrupament demana a Google que mostri la Via Catalana en el Doodle de l’11 de setembre

Reagrupament ha sol·licitat a la companyia Google que el proper 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, el Doodle  del motor de recerca a Internet mostri la Via Catalana, per tal de donar a conèixer al món la voluntat del poble català d’assolir la independència per la via pacífica i democràtica.

El Doodle  (“gargot” en la seva traducció literal) és la imatge del logotip que Google ofereix als seus usuaris i que durant molts dies a l’any s’adapta a un fet específic que s’esdevé en aquell dia concret. Per exemple, el d'aquest dimecres, 28 d'agost (vegeu la imatge adjunta), era dedicat al cinquantè aniversari del famós discurs de Martin Luther King conegut per la frase "I have a dream" .

En la missiva, Reagrupament explica a Google que la Via Catalana és una iniciativa cívica que està organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i pretén cobrir 400 quilòmetres del territori català amb l’objectiu de reivindicar l’assoliment d’un Estat de dret, democràtic i social propi per al poble català.

La Via Catalana és una acció pacífica, en la qual ja estan inscrites més de 300.000 persones, per tal d’assolir la sobirania plena de Catalunya i s’inspira en la la “Via Bàltica” realitzada a Estònia, Letònia i Lituània l’any 1989. A més, a tots els continents del món, s’estan realitzant accions de suport a la Via Catalana. Entre d’altres ciutats s’han fet o es faran accions a Brusseŀles, París, Berlín, Londres, Roma, Toronto, Nova York, Los Angeles, San Francisco, Ciutat de Mèxic, São Paulo, Lima, Buenos Aires, Sydney, Tòquio, Pequín, Xanghai, Johannesburg, etc.

Finalment, Reagrupament anima a tots els ciutadans de Catalunya a demanar també a Google que mostri aquest Doodle  l’11 de setembre, per mitjà d’un correu electrònic adreçat a proposals@google.com  

Clica aquí per a demanar a google que mostri la Via Catalana en el doodle de l'11 de setembre

No hi ha Comentaris

Espanya cofoia, Catalunya no para d’incrementar els seus ingressos

El Departament d’Economia, aquest any, ha presentat les relacions econòmiques amb Espanya, i ras i curt, l’any 2010, any tancat, Catalunya ha regalat, perquè així ho diuen les lleis espanyoles, més de 16.400 milions d’euros que mai més tornaran a Catalunya. Això, independentment de la quantia, succeeix cada any des de l’any 1715. Mentrestant el govern de Catalunya continua demanant al govern espanyol que faci públiques les balances fiscals amb les comunitats autònomes o “regiones españolas”, cosa que només han fet una vegada en temps del Zapatero i que va donar una xifra d’espoli esgarrifosa de 22.000 milions d’euros en un any. Van aprendre la lliçó i mai més.

Entestar-se a trobar ingressos, encara que siguin atípics o per la via del increment impositiu sobre on podem fer-los, és de rucs i demanar emprèstits a Espanya que haurem de tornar amb interessos, amb el que aportem, encara ho és més. Sobretot quan tenim la possibilitat real de recaptar el 100 % dels impostos i d’evitar la sagnia anyal d’una 'solidaritat' imposada que només serveix perquè governants espanyols corruptes “s’ensobrin” i visquin a cos de rei.

Retallar despesa pública sempre és lloable i optimitzar els recursos també. Ara bé, quan el poble català és espoliat, quan Catalunya té l’índex de funcionaris més baix de l’Estat espanyol, quan Catalunya paga per tot, no és just encolomar a la ciutadania de Catalunya nous impostos per cobrir despeses que hauria de fer l’Estat espanyol.

Els catalans fa molts anys que som els cornuts i els que paguem el veure. De fet, escoltar com membres del govern català i els que li donen suport s’entesten a trobar noves figures impositives, quan hores d’ara Catalunya pateix l’índex impositiu més alt de l’Estat espanyol i fins i tot en alguns conceptes superem molts països de la UE, ens treu de polleguera. I no és que no entenguem les dificultats de tresoreria que l’Estat espanyol ens imposa, és que no entenem la lentitud per resoldre el conflicte econòmic enquistat que tenim amb Espanya.

L’estratègia dels espanyols és prou clara i, al no poder usar els fusells, només els queda el poder de l’estat i les seves lleis. Una llei sense dotació pressupostària no pot desenvolupar-se. L’Estat espanyol i el seu govern encara són més maquiavèl·lics, aproven lleis, les descentralitzen i després exigeixen el seu compliment sense dotació econòmica. La llei de la dependència n’és un bon exemple.

Continuar creant nous impostos només afavoreix el govern espanyol, els seus interessos i les seves politiques. A Catalunya ens crea dubtes, ens empobreix i, sobretot, cap impost més no ens resoldrà la situació endèmica que Catalunya suporta.

Regalar els nostres impostos, fer-ne de nous per arribar on no podem per culpa de l’espoli ens afebleix. Proposar fer una Hisenda catalana on es recaptin, controlin i liquidin tots els nostres impostos, dins de la legalitat espanyola, ras i curt és impossible. Si Catalunya no té capacitat legal per fer un referèndum, com podrem tenir-la per la hisenda. No enredem més la troca, ni referèndum ni hisenda catalana sota la legalitat espanyola és possible.

Que ho hem de tenir previst, cert, però ara el més urgent és ser independents i de vies legals només n'hi ha una, tenir una majoria suficient al Parlament de Catalunya i voluntat política per usar-la. La hisenda catalana, la podrem usar quan siguem lliures i mai ni un dia abans. No es pot mantenir tensionada permanentment la ciutadania i menys traspassar les responsabilitats polítiques. És hora dels polítics i de la política amb majúscules. Mentrestant Espanya continua engreixant les seves arques a través de la seva hisenda espanyola. Ells recapten, ells liquiden i ells controlen i si no pagues ja saps a la garjola. Com se’ls gasten és farina d’un altre sac.

No hi ha Comentaris

Escòcia i Alemanya reactiven la mateixa qüestió que Reagrupament va presentar a la Comissió Europea l’abril de 2012

Aquesta setmana, un eurodiputat escocès, David Martin,  ha reactivat en el Parlament Europeu la qüestió clau de la pertinença a la Unió Europea dels territoris d’Estats membres de la UE que en un futur proper previsiblement se secessionaran i esdevindran un Estat de dret i que volen seguir essent membres europeus, és a dir, la qüestió pendent de l’ampliació interna de la Unió Europea.

Martin demanava de fer un informe sobre les conseqüències de la secessió d’un territori d'un estat membre pel que fa a la pertinença a la Unió Europea, en concret plantejava “Quin estatus tindria dins la Unió Europea un territori que s'hagi secessionat d'un estat membre?”.  I el Parlament Europeu li ha negat, adduint manca de temps material, atès que hi ha eleccions europees... el mes de maig de 2014! O sigui, que l’informe es preveu llarg d’elaborar. 

A més, la Unió Europea respon que no considerarà la possibilitat que es doni cap secessió en el si de la UE, fins que algun govern estatal li ho pregunti. És per això que Alex Salmond està pressionant el Govern de Cameron perquè encarregui a la Comissió Europea un informe sobre “la continuació com a membre de la Unió Europea d'una Escòcia independent”.

D’altra banda, aquest mes d’agost s’ha fet públic un informe de l'Institut Alemany de Política Exterior –institució considerada un think tank  del govern alemany- sobre les conseqüències de la secessió de Catalunya. L’informe és bàsicament descriptiu del moment actual de Catalunya. Parteix de la carta que Artur Mas va enviar a Rajoy i planteja novament la mateixa qüestió que ha de resoldre la UE: “Qui reconeixeria una nova Catalunya Estat en virtut del dret internacional?”. No dóna cap resposta, simplement ho planteja. Planteja algunes situacions europees i d’altres consideracions, tot i que al meu entendre, aquesta pregunta és la clau.

De fet, aquesta pregunta de l’informe alemany s’enllaça amb la resposta que va donar la Comissió Europea a Reagrupament a la Iniciativa Ciutadana Europea que vam presentar un grup de ciutadans, representats pel president de Reagrupament, Joan Carretero, el primer dia que era possible fer-ho, és a dir, el dia 1 d’abril de 2012 .  En concret, vam demanar a la UE que adoptés les modificacions pertinents del conjunt de normes de l’ordenament jurídic de la UE per tal d’adequar-se a la nova situació derivada d’una secessió democràtica en un territori de la Unió Europea que volgués seguir essent-ho.  La Comissió Europea va ser molt clara en la resposta que deia textualment "en el cas d'una secessió d'un Estat membre, la solució es trobaria i negociaria dins l'ordenament jurídic internacional”   (podeu llegir el document en aquest mateix web ).

És evident que la Unió Europea haurà de resoldre l’ampliació interna en un futur molt proper. També és significatiu que la primera petició de resolució  d’aquesta qüestió únicament política, sorgís justament de la ciutadania, que en democràcia -valor fundacional de la Unió Europea- és la dipositaria de la sobirania.

No és possible entendre la Unió Europea sense el respecte als principis democràtics, i tampoc es pot entendre que la Unió Europea no respectés les decisions i processos democràtics dels seus ciutadans. 

I al meu entendre, aquesta serà la clau de la resposta de la Unió Europea.

Abans, però hem de dur a terme la secessió de Catalunya.

Més informació:

No hi ha Comentaris

Escòcia i Alemanya reactiven la mateixa qüestió que Reagrupament va presentar a la Comissió Europea l’abril de 2012

Aquesta setmana, un eurodiputat escocès, David Martin,  ha reactivat en el Parlament Europeu la qüestió clau de la pertinença a la Unió Europea dels territoris d’Estats membres de la UE que en un futur proper previsiblement se secessionaran i esdevindran un Estat de dret i que volen seguir essent membres europeus, és a dir, la qüestió pendent de l’ampliació interna de la Unió Europea.

Martin demanava de fer un informe sobre les conseqüències de la secessió d’un territori d'un estat membre pel que fa a la pertinença a la Unió Europea, en concret plantejava “Quin estatus tindria dins la Unió Europea un territori que s'hagi secessionat d'un estat membre?”.  I el Parlament Europeu li ha negat, adduint manca de temps material, atès que hi ha eleccions europees... el mes de maig de 2014! O sigui, que l’informe es preveu llarg d’elaborar. 

A més, la Unió Europea respon que no considerarà la possibilitat que es doni cap secessió en el si de la UE, fins que algun govern estatal li ho pregunti. És per això que Alex Salmond està pressionant el Govern de Cameron perquè encarregui a la Comissió Europea un informe sobre “la continuació com a membre de la Unió Europea d'una Escòcia independent”.

D’altra banda, aquest mes d’agost s’ha fet públic un informe de l'Institut Alemany de Política Exterior –institució considerada un think tank  del govern alemany- sobre les conseqüències de la secessió de Catalunya. L’informe és bàsicament descriptiu del moment actual de Catalunya. Parteix de la carta que Artur Mas va enviar a Rajoy i planteja novament la mateixa qüestió que ha de resoldre la UE: “Qui reconeixeria una nova Catalunya Estat en virtut del dret internacional?”. No dóna cap resposta, simplement ho planteja. Planteja algunes situacions europees i d’altres consideracions, tot i que al meu entendre, aquesta pregunta és la clau.

De fet, aquesta pregunta de l’informe alemany s’enllaça amb la resposta que va donar la Comissió Europea a Reagrupament a la Iniciativa Ciutadana Europea que vam presentar un grup de ciutadans, representats pel president de Reagrupament, Joan Carretero, el primer dia que era possible fer-ho, és a dir, el dia 1 d’abril de 2012 .  En concret, vam demanar a la UE que adoptés les modificacions pertinents del conjunt de normes de l’ordenament jurídic de la UE per tal d’adequar-se a la nova situació derivada d’una secessió democràtica en un territori de la Unió Europea que volgués seguir essent-ho.  La Comissió Europea va ser molt clara en la resposta que deia textualment "en el cas d'una secessió d'un Estat membre, la solució es trobaria i negociaria dins l'ordenament jurídic internacional”   (podeu llegir el document en aquest mateix web ).

És evident que la Unió Europea haurà de resoldre l’ampliació interna en un futur molt proper. També és significatiu que la primera petició de resolució  d’aquesta qüestió únicament política, sorgís justament de la ciutadania, que en democràcia -valor fundacional de la Unió Europea- és la dipositaria de la sobirania.

No és possible entendre la Unió Europea sense el respecte als principis democràtics, i tampoc es pot entendre que la Unió Europea no respectés les decisions i processos democràtics dels seus ciutadans. 

I al meu entendre, aquesta serà la clau de la resposta de la Unió Europea.

Abans, però hem de dur a terme la secessió de Catalunya.

Més informació:

No hi ha Comentaris

“Tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda”

Avui fa 2 anys que va morir Heribert Barrera, president del Parlament de Catalunya el 1980, Barrera es va caracteritzar per la seva lucidesa i el maig de 2009, per exemple, va manifestar que "la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre", en referència a la proposta que va fer el president de Reagrupament a l'article publicat el 18 d'abril de 2009, "Patriotisme i dignitat" .

Barrera va rebre la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona pel compromís amb el seu país i amb la seva ciutat. Per això, l'alcalde de la capital de Catalunya, Xavier Trias, va anunciar fa uns mesos que Barcelona dedicarà un carrer o un espai a la seva memòria.

Amb motiu d'aquest segon aniversari de la seva desaparició, reproduïm el discurs que el president Heribert Barrera va pronunciar el 10 d'abril de 1980 en inaugurar la legislatura del Parlament de Catalunya restablert després de la dictadura del general Franco. Barrera hi expressà amb claredat unes paraules que conserven avui plena actualitat: "tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda. Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius vers aquest objectiu. Endavant, doncs, per Catalunya i a la feina!" i va acabar amb el clam "Visca Catalunya lliure!"

___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Senyores i senyors diputats, permeteu-me unes breus paraules. En primer lloc, de regraciament, en nom de tots els companys de la Mesa provisional i en el meu propi, per la confiança que ens heu conferit. En particular, jo us estic molt agraït per aquest alt honor, i us asseguro que tractaré de ser-ne digne. Compliré i faré complir el Reglament, faré que siguin respectats els drets de tots i cadascun dels diputats i els drets de tots els grups parlamentaris, i, en el que depengui de mi, amb la interpretació del Reglament que aquesta cambra haurà aprovat, intentaré que hi hagi la màxima flexibilitat i la màxima amplitud en tots els casos. No obstant això, vetllaré perquè els debats es desenvolupin amb la serenitat i la dignitat que ha d’escaure al Parlament de Catalunya, perquè, senyores i senyors, tenim una gran tasca i una gran responsabilitat davant nostre.

En aquests moments, quan podem dir que de veritat la democràcia reprèn a casa nostra, el país té els ulls fits en tots nosaltres, i fora de Catalunya també es considera fins a quin punt Catalunya serà digna d’aquesta voluntat d’autogovern que hem proclamat durant tants anys. Hem de fer, entre tots, que Catalunya sigui realment un model i paradigma, i jo diria  que l’èxit o el fracàs de la nova etapa democràtica a tot l’Estat depèn en bona part de nosaltres. Hem de ser dignes també de tota aquesta llarga història de la nostra terra, en primer lloc del Parlament del 1932, la tasca del qual va ser tan important, malgrat les dificilíssimes circumstàncies en les quals hagué de treballar. I, més enllà dels segles, hem de ser dignes de les nostres Corts Generals, d’aquesta llarga sèrie de Corts Generals que, del segle xival segle xviii, van representar la primera forma de la democràcia a casa nostra. Les de Barcelona, l’any 1706, foren les darreres. Després vingueren ja, la guerra, el decret de Nova Planta, i durant més de dos segles Catalunya no tingué representants directes que fossin els intèrprets i els rectors dels seus destins.

Aquest Parlament, senyores i senyors diputats, ha de començar a bastir la Catalunya dels nostres somnis, i per fer-ho necessitem l’ajut i l’esforç de tots. Com deia aquest matí l’Honorable President Senyor Josep Tarradellas, cal que Catalunya estigui unida, i és només si realment la Generalitat, i en primer lloc la seva màxima institució, aquest Parlament, sap treballar per tots els catalans, per tots els catalans sigui quin sigui llur origen, que podrem tirar endavant la nostra tasca. Cal que aquest Parlament no decebi ningú, que tothom s’hi senti autènticament representat, i que, treballant per tots, treballi, en definitiva, per Catalunya.

Aquest matí, el nostre president d’edat, Josep Maria Poblet, ha dedicat un record a tots els qui, en un moment o altre, a l’interior de Catalunya o a l’exili, presidiren el darrer Parlament, l’elegit el 1932. Això m’estalvia ara de repetir-ho. Però jo no voldria acabar sense recordar tants i tants companys de lluita que no han arribat a veure el final d’aquesta llarga nit que ha durat quaranta anys, que ens han deixat quan tot just apuntava l’alba o que no han pogut aconseguir aquest migdia de joia, que haurien hagut de ser aquí amb nosaltres, que hi haurien estat molts d’ells segurament si la mort no se’ls hagués endut massa aviat. Seria massa llarg intentar fer-ne una llista. Permeteu-me només citar dos noms, el de Joan Sansa i el de Josep Pallach.

Senyores i senyors diputats, aquests buits ens fan la tasca més feixuga, però tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda. Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius vers aquest objectiu.

Endavant, doncs, per Catalunya i a la feina!

La propera sessió, d’acord amb el nostre Estatut d’autonomia, tindrà per objecte l’elecció presidencial, i tindrà lloc abans de deu dies. Els senyors diputats seran convocats personalment. S’aixeca la sessió.(Els senyors diputats es posen drets. Aplaudiments perllongats. ) (Tot seguit els presents entonen el cant d’Els segadors. ) Visca Catalunya lliure! (És contestat unànimement. Forts i perllongats aplaudiments. )

No hi ha Comentaris

A França li convé un estat català

França és el país decisiu de cara al dia D. La caverna espanyola, amb el consell de ministres al capdavant, dóna per descomptada la fraternitat entre jacobins i té fe que vetarà el reconeixement internacional de Catalunya, però la influència del monolingüe Rajoy a l'Elisi és nul·la.

S'ha repetit molt la sentència de Winston Churchill que els estats no tenen amics, sinó interessos. L'hàbit de perdre fa que Catalunya s'apliqui l'axioma en contra, però ara li va clarament a favor. França és monolítica, és cert, però també és democràtica, i seria la primera vegada que negués el reconeixement d'un nou país en els fòrums internacionals. Si ho fes, sorgiria una forta contestació interior contra la qual Hollande no té arguments. No sembla que la rància Espanya del PP hi desperti gaires simpaties. Un diputat nacional acaba de proclamar que Catalunya i Flandes són dues velles nacions d'Europa i que el vent de la història les duu a constituir un estat.

El Principat és el primer client de França a la península Ibèrica, amb més d'un terç del total de les exportacions, i, excepte Madrid, la resta del territori li interessa poc perquè és dispers i llunyà. Michel Noir, ministre de Comerç Exterior d'un dels governs Chirac, va viatjar a Barcelona quan va prendre possessió del càrrec, conscient que és on graviten els interessos francesos. Madrid va posar el crit al cel i només aleshores hi va anar. Catalunya és, doncs, un soci de primer ordre per a França, igual que per a Alemanya, que serien els països més beneficiats amb una economia seriosa al sud d'Europa.

L'opinió que circula pels passadissos de l'Assemblea Nacional és que a Espanya hi governa un partit equivalent al Front Nacional, que presenta sistemàticament comptes apanyats a Europa i que és un niu de corrupció. De no fiar. L'últim que vol París és un incendi a la frontera sud com el que pot provocar Madrid.

França se sent concernida directament pel procés sobiranista actual perquè hi ha catalans en el seu territori, perquè comparteix frontera amb el Principat i perquè hi té interessos molt diversos. No es descarta que no hi posi condicions. Alemanya mana a la Unió Europea en el terreny econòmic, però en el polític és París qui lidera les decisions. Els dos grans aporten, respectivament, el 38% i el 25% del pressupost comunitari. L'Elisi se sent, per tant, afectat pel deute espanyol, perquè li tocarà de pagar si, com és previsible, Madrid no pot fer front als venciments. El temps de les vaques grasses s'ha acabat, fins al punt que el govern d'Hollande vol reduir el seu dèficit en 5.000 milions d'euros, i cada cèntim compta. Per això li interessa un procés pactat, més que no un d'unilateral forçat per les obsessions de Madrid, a fi que Catalunya assumeixi la part proporcional de deute.

París podria mostrar-se en contra de la independència del Principat per temença d'un possible contagi en els seus ciutadans, però en aquest punt està tranquil·la perquè la Catalunya Nord fa dècades que està assimilada. Els vots a partits catalanistes no hi superen l'1,5% i les reivindicacions no passen d'identitàries. L'únic territori metropolità que li pot generar una certa preocupació és Còrsega, però tampoc a l'illa els percentatges de vot no amoïnen. Per contra, França ha celebrat referèndums d'autodeterminació en territoris d'ultramar, per bé que sempre ha estat prou sibil·lina per imposar els seus criteris. També va reconèixer Kossove des del primer moment, malgrat que havia estat aliada principal de Sèrbia.

Els mitjans de la caverna van mostrar com una derrota de Mas que el ministre de Defensa i president de la Conferència de les Regions Marítimes Perifèriques d'Europa, Jean-Yves Le Drian, anul·lés la reunió programada quan va visitar París. Algú pot pensar que un ministre francès no sabia el que es feia quan la va concertar? Una altra cosa és que després se'n desdigués per les pressions de Madrid, però el gest ja s'havia produït. Ara encara no hi ha procés, en el moment en què es fixi la data de la consulta el litigi entrarà en l'agenda internacional i es començaran a posar les cartes reals sobre la taula.

Si Catalunya s'independitza, no serà Eslovènia o Lituània, sinó Bèlgica, Holanda o Noruega, i a França li interessa molt un veí dinàmic. El port de Barcelona esdevindrà, lliure del boicot oficial que ha patit fins ara, el punt d'entrada al cor d'Europa de les mercaderies procedents de l'Orient, en espacial de la Xina, que després travessaran França. Els de Gènova i Marsella no poden fer aquesta funció perquè estan ja totalment construïts i saturats. El centre logístic de Vilamalla (Alt Empordà) capitalitza la distribució regional, i en això va desbancar Sant Carles (Rosselló). L'augment de volum permetria no només revitalitzar Sant Carles, sinó que caldria ampliar-lo. Ara el gruix de les mercaderies fan la volta per desembarcar en ports flamencs i holandesos, i bona part de la transformació dels productes s'efectua en factories pròximes, i França perd aquest flux. També, el Prat destrona Barajas com a primer aeroport espanyol, tot i que hi competeix amb una mà lligada a l'esquena.

Els polítics del migdia francès, ara ja associats al Principat i les Illes en l'Euroregió Mediterrània, es mostren entusiasmats amb la perspectiva d'una Catalunya independent. Un estat pròsper amb capital a Barcelona dinamitzaria tota la zona de Tolosa a Marsella, una de les més estancades de França. El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, i el president de l'Aglomeració Metropolitana, Jean-Paul Alduy, pregonen des de l'octubre passat a tots els fòrums on es presenten les bondats d'un nou estat a les portes de casa. Només cal veure les pàgines de L'Indépendant , reflex de l'oligarquia local, que segueix amb un entusiasme poc dissimulat els passos sobiranistes del Principat. La regió sap que una Catalunya independent podrà pagar, per exemple, la línia de TGV entre Perpinyà i Montpeller, que França ha bandejat perquè les comunicacions amb Espanya no li són prioritàries. Mas es va entrevistar a París amb el president del SNCF, la companyia nacional de ferrocarrils, perquè en un futur pogués gestionar les línies catalanes. Sembla obvi quina Catalunya li convé al SNCF.

La delegació del govern a França, abans Casa de Catalunya a París, funciona avui com una ambaixada, amb francesos en nòmina que no són precisament el conserge o el jardiner. La seu, situada en el VII 'arrondissement', el més 'chic' de la ciutat, presenta la distribució orgànica pròpia d'una legació diplomàtica, amb les àrees d'Economia, Turisme, Administració i Cultura (Institut Ramon Llull). La responsable, Maryse Olivé, explica sense embuts a les reunions que treballen amb la vista posada en el nou estat.

El govern francès, per la seua part, ha fet gestos com destinar 400.000 euros a la Casa dels Països Catalans a la Universitat de Perpinyà. França té una diplomàcia amb voluntat de presència al món i tots els estats mitjans, posem Hongria o Grècia, hi tenen una seu cultural o comercial per fomentar les relacions bilaterals. El professor Joan Becat, de la Universitat de Perpinyà, ha estudiat a fons les oportunitats que s'obren a França amb un estat català, i està convençut que l'Elisi no s'hi posarà travesser, i amb ell coincideixen la majoria d'analistes nord-catalans.

Fa ja temps que Catalunya té vida pròpia nord enllà. Els Jocs del 1992 van capgirar la visió que se'n tenia. El Barça, Kilian Jornet, Dalí, Miró o la mateixa Barcelona han passat d'espanyols a catalans en l'imaginari francès. El que diguin veus com la de Lluís Llach o Jordi Pujol hi té pes. Aquest darrer rebia tracte de cap d'estat quan viatjava a França essent president de la Generalitat i encara hi té una consideració molt alta. Ell va tenir el tacte durant els anys de mandat d'enviar representants a les reunions de la Francofonia a Brussel·les. D'altra banda, Pasqual Maragall va propugnar que Catalunya entrés en el club dels països francòfons. No és cap disbarat –Romania, per exemple, hi és– perquè Catalunya té frontera amb França i una relació econòmica i cultural intensa. Són gestos que compten. L'Elisi sap que al Principat és on més es parla el francès d'Espanya, i que el país bascularà automàticament cap al nord tan aviat voli lliure. París no es pot permetre començar amb mal peu les relacions amb un nou veí.

França no té amics, té interessos. Quan Catalunya faci el pas, posarà en un plat de la balança la tronada 'hidalguía' espanyola i en l'altre les oportunitats que li obre un estat català. Simularà comprensió per Madrid, rondinarà una mica i acceptarà els fets consumats. L'Elisi reconeixerà Catalunya per 'realpolitik', perquè no li és viable fer una altra cosa i, sobretot, perquè hi surt guanyant. I molt.

No hi ha Comentaris

La declaració unilateral d’independència (DUI) i el dret a decidir són perfectament compatibles!

Avui a la tertúlia de RAC1l’Andreu Mayayo  l’ha tornada a dir ben grossa. Obcecat en contra de la possibilitat, prevista pel propi Consell Assessor de la Transició Nacional , que el Parlament de Catalunya opti per aprovar la Declaració Unilateral d’Independència , ha dit una gran barrabassada. Concretament que els partidaris de la DUI volen evitar el dret a decidir dels ciutadans. És a dir, que si s’aprovés, els parlamentaris el que estarien fent és privar els ciutadans que exercissin el seu dret a decidir… Si se n’ha de ser d’animal o de mala persona per dir això! Plantejar que la DUI vol privar els ciutadans del seu dret a decidir és literalment fals. Fals de tota falsedat. És ben bé el contrari. No conec cap partidari de la DUI que no sigui favorable que un cop aprovada, es pugui portar a terme un referèndum ratificatori d’ella. De fet, ben mirat, és el procediment lògic.

Però vaja, cal respondre sempre a les intoxicacions i manipulacions, i aquesta n’era una i per això he dedicat uns minuts a escriure aquestes ratlles, el contingut de les quals és d’una obvietat que només poden posar en dubte aquells que actuen amb mala fe.

Primer els polítics, que per això hi són, són els que donen el pas i aproven una DUI, perquè és obvi que, amb l’actual correlació de forces parlamentàries, s’aprovaria. I després, en el marc d’una legislació catalana sobirana, es realitza el referèndum ratificatori, que assenyalarà clarament si els ciutadans aproven o rebutgen el pas donat pels polítics, que són els que s’han de jugar el tipus, o dedicar-se a altres negocis. De manera que amb la DUI no només els ciutadans tenen plenament el dret a decidir, sinó que a més a més, poden jutjar amb el seu vot allò que els legisladors han aprovat prèviament.Potser, aquesta mena d’enfant terrible  que és en Mayayo, martell de separatistes per excel.lència, pensa que fer un referèndum sota una legislació espanyola és més democràtic que fer-ho sota una legislació catalana. Si fos així, el nen quedaria ben retratat, i no caldria dir res més.

No hi ha Comentaris