Arxiu agost, 2013

El Parlament europeu intenta defugir el debat sobre la independència d’Escòcia i Catalunya

Quin estatus tindria dins la Unió Europea un territori que s'hagi secessionat d'un estat membre? Aquesta era la pregunta que es feia l'eurodiputat laborista escocès David Martin, i que volia respondre en un informe que mai veurà la llum. El Parlament Europeu li ha posat pals a les rodes, segons CiU i ICV-EUiA pressionats pel PSOE.
 
Tant el president de l'Eurocambra, Martin Schulz, com el líder dels socialistes europeus a Brussel·les, Hannes Swoboda, s'han negat, segons ha pogut saber l'Agència Catalana de Notícies, a autoritzar l'estudi de Martin per determinar si Escòcia o Catalunya serien expulsades de la Unió Europea o no en el cas que s'independitzessin.
 
La paradoxa de la decisió és que l'eurodiputat escocès pretenia escriure un informe contrari als interessos dels independentistes que li servís per fer campanya pel "no" en el referèndum que s'ha de celebrar a Escòcia l'any que ve. Defensa que en cas de secessió, el nou estat quedaria fora de la Unió i hi hauria de demanar el reingrés.
 
Pels eurodiputats Ramon Tremosa i Raül Romeva, el vet respon a la por que té la cúpula dels socialistes europeus d'obrir un debat sobre la independència a Brussel·les que se'ls pugui girar en contra. Asseguren que no veuen tan fàcil demostrar clarament que un nou estat escocès o català quedaria fora de la Unió.
 
Els populars europeus, a diferència dels socialistes, asseguren que no tenen cap problema perquè es faci l'informe i que fins i tot van pressionar Schulz perquè hi donés llum verda.

Interessos personals

El representant convergent a Brussel·les, a més, denuncia que Schulz es mou "per interessos personals". Schulz serà molt probablement el candidat dels socialistes europeus a les eleccions a l'Eurocambra del maig de l'any que ve, i no vol buscar-se enemics al PSOE.
 
Tremosa assegura que el president de l'Eurocambra tampoc vol enfrontar-se al PP per por de tancar-se portes en el futur. En els propers mesos podria necessitar el seu suport per arribar a la presidència de la Comissió Europea o del Consell, en substitució de José Manuel Durao Barroso o Herman Van Rompuy, o per rellevar Catherine Ashton com a cap de la diplomàcia comunitària.

No hi ha Comentaris

Deixem en pau la perdiu

Mentre nosaltres retallem i ens les empesquem per trobar ingressos per a les depauperades arques de la Generalitat, ells, els espanyols, implementen la seva estratègia com un “perkins diesel”, lent però inexorable i sobretot ajustada al dret espanyol.

La legalitat espanyola té l’objectiu d’aniquilar sentiments, però bàsicament la nostra identitat. Ofegar-nos econòmicament i fer campanya a partir del negacionisme espoliador és un dels eixos per desmuntar-nos el procés. Exercir la pressió política per mitjà de la majoria absoluta del PP, conduint el legislatiu n’és l’altra. Volen fer-nos espanyols i ara com mai per fer el darrer esforç, se saben prou forts com per intentar-ho i aquest cop sense fusells, per això l’actitud prepotent i gens negociadora. Aquesta estratègia espanyola, lluny d’esmorteir-se, atès l’esclat sobiranista a Catalunya, ara pren més forca, i segur que no trigarem gaire a veure-la amb expressions no gaire democràtiques.

L’ofec econòmic és prou visible: la Generalitat de moment no ha pogut fer pressupostos. Fer-los tindria un cost polític i social tan elevat, que de moment prefereixen aguantar la pluja de critiques dels unionistes i demanar bestretes a retornar, interessos inclosos.

L’altre ofec, el de la recentralització de competències, és més polític, però no per això deixa de ser menys letal. El PP, la seva majoria absoluta i el seu govern, ho han entés i aquesta és l’altra part del seu eix anorreador. La seva majoria i la legalitat espanyola, de moment, és d’una força gens menyspreable i fins i tot dificultarà que Catalunya tingui de forma immediata suports internacionals.

Llei de dèficit. Llei d’educació. Llei d’horaris comercials i llicències. Llei  de costes. Llei de ports i aeroports. Llei de relacions exteriors. Unes de noves i unes altres de reformades, amb l’objectiu de laminar i limitar les competències autonòmiques. La darrera proposta del ministre Margallo, d’exteriors, ho ha deixat prou clar, “cap conveni serà possible per part de cap comunitat autonòmica que no tingui el vistiplau d’Espanya i la paraula Espanya  haurà de ser-hi obligatòriament”.

Tal com van les coses, no seria d’estranyar que una de les poques competències que de moment encara té el nostre president, que és convocar eleccions al Parlament de Catalunya, tingués una modificació per la via política i legal des del Congrés de Diputats espanyol. Seria un “casus belli”, d’un calat regressiu en termes democràtics, contra les aspiracions d’autogovern del poble català. Tot i així, no els tremolarà la mà, i si per conservar la seva particular visió d’unitat d’Espanya ho han de fer, que ningú no ho dubti, ho faran.

La seva bestiesa, ara és disfressada i són altres els que, finançats degudament, atien odi i anticatalanisme. Tant se val, ells, per conservar el seu estatus faran el que convingui, i el que ara els convé és dir que Espanya té una Constitució que no permet cap referèndum autonòmic i menys per la secessió. La legalitat espanyola i la seva sobirania són els seus estendards i fins i tot argumenten que no hi pot haver cap negociació política sobre res que suposi infringir la legalitat espanyola. Han descobert que tenen una legalitat que és la seva i que és la que volen i sobretot és la que els permet exercir la màxima franquista: “todo està atado y bien atado”.

Podem esperar per allò de la cortesia política i de les bones maneres la resposta de Rajoy, tot i que la segona virreina espanyola a Catalunya, la Sra. Camacho, avui a RAC 1 ens ha ofert una “gran primícia”, no hi haurà negociació política i el que es faci s’ha de fer sota l’estricta legalitat espanyola i punt. Preveient la resposta espanyola, i que no podrem tenir cap marc o disposició legal que superi  l’espanyol, cal no marejar més la perdiu.

Rebuda la missiva, i al primer ple del Parlament, el president ha de comunicar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’unes noves eleccions, on la ciutadania podrà legalment i legítimament practicar allò que, ara sí sense eufemismes, anomenem dret a decidir. Que som sobirans i que tenim un procés en marxa per a la transició nacional avalen fer-ho, i la negativa del govern espanyol a negociar ho legitima. En cap cas la resposta ha de sortir del Parlament, els programes politics de la darrera campanya electoral han caducat amb la negativa espanyola a negociar, ara és el temps de la ciutadania.

No convocar eleccions, sabent de cert que no tindrem acords polítics per fer referèndum ni amb una llei de consultes catalana capada per l’Estat espanyol, és un suïcidi polític i gairebé de país. El que vol l’Estat espanyol ara és palmari i notori: acabar amb les autonomies, i retornar tot el poder administratiu a l’Estat i, per descomptat, acabar la tasca insigne que borbons, dictadors i feixistes van començar fa uns quants anys, espanyolitzar i mantenir les colònies peninsulars.

Nosaltres, en canvi, el que volem és més democràcia i construir un nou projecte de país, cosa que no podrem fer mentre siguem part de l’Estat espanyol.

No hi ha Comentaris

Fatxendes i fatxendes

Veure-li el cul a l’Albert Boadella no ha estat cap novetat, fa temps que tots li hem vist i “sabem que és gallina”. Aquest fatxenda s’atreveix a fotografiar-se amb l’estelada foradada ensenyant el cul perquè no tan sols sap que li surt de franc, no faria el mateix amb la bandera espanyola, sinó que li reporta beneficis. Aquest bon home cobra, perquè sinó que algú m’expliqui de què dimonis viu! I evidentment cobra per fer de bufó de la “Corte de los Milagros”. Realment es miraculós que els que li riuen les gràcies i el subvencionin hagin aguantat tants segles al poder mentre el país que tant diuen estimar, dia a dia, any darrera any, cada segle que passa, es va enfonsant més en la misèria, mentre aquesta minoria, aquesta secular casta dirigent, continua mantenint totes les seves prebendes.

Si ja sé, algú em parlarà de 'La torna', de la detenció i de la fugida d’en Boadella, però segur que varen ser heroïcitats amb les quals es va trobar i també crec que es va mitificar el relat. Els darrers anys del franquisme varen tenir altres herois que s’hi varen deixar molt més i que sembla que ja no recordem. Segurament a aquest individu el va perdre el seu narcisisme. En algun moment, a partir de llavors – de 'La torna'-, no li devien fer tot el cas que ell com a “heroi nacional” es pensava que mereixia. Com tot bon obsès va buscar un causant o una causa dels seus mals. Finalment es va adonar que la seva obsessió esdevenia negoci i “modus vivendi” i així fins al dia d’avui. Malgrat tot, aquest espavilat, oblida una cosa importantíssima i és que tots els bufons es mantenen mentre fan gràcia o són útils al seu senyor i em sembla que en un raconet del seu cul, si us fixeu bé a la foto, se li veu la data de caducitat.

Aquest no és més que un dels múltiples personatges fatxendes amb els que aquests dies hem de bregar i que com en un cursa de relleus van sortint a la pista per tenir-nos entretinguts i un xic cabrejats.

N’hi ha de més barroers, es delaten de seguida, que provoquen el nostre exabrupte i a continuació la rialla, per acabar essent subjectes de totes les nostres xanxes. Alguns assoleixen un màster d’imbecil·litat amb poc esforç. En canvi, d’altres volen ser més subtils i acadèmics, més políticament correctes i fan afirmacions del “manual de la correcció i del bonisme”, encara que el seu missatge destil·la igualment verí i finalment se’ls acaba “veient el llautó”. 

Entre aquests darrere i com a més recent m’agradaria comentar un “tuit”; realment és un art que en tant poques paraules puguis dir quelcom seriós o graciós sense cagar-la, per això alguns no n’aprendran mai. És tracta de la “piulada” d’una diputada del PSC, Montserrat Capdevila. Ha dit “Si l’energia dels 30.000 voluntaris per la Via Catalana es dediques als que més pateixen la crisi potser ens aniria diferent, no? ".

Molt bé, Montserrat! Ja estàs nominada al “Navarró d’Or”! L’únic mèrit al que mentalitats simples i mediocres com la teva poden aspirar dins d’un partit que no para de fer el ridícul i que ja tants han abandonat. Suposo que has intentat emular la inefable Chacón; si a ella li han sortit bé aquestes coses durant tant temps, perquè no em poden sortir a mi? Deus haver pensat!

Catalunya va perviure durant molt anys, en els temps més foscos, gràcies al voluntarisme i l’associacionisme. Voluntarisme i associacionisme que gent com tu, amb l’excusa que ja s’havien recuperat les llibertats, es varen cuidar d’esmorteir i controlar via subvencions; ensenyant a la gent que es podien fer coses sense tants sacrificis gràcies al diner de tots. És clar que tampoc no es podien fer totes les coses, només aquelles que us convenien per a la vostra major glòria.

Ara que tornem a estar en atzucac torna a ser el voluntarisme el que pot treure al nostre país de l’actual situació. Un voluntarisme, com el d’abans, mogut pels més nobles ideals.

Saps, Montserrat, que per molt voluntarisme que hi dediqui la gent ara ja es fa molt difícil tirar endavant quan des del Govern Central se’ns escanya econòmicament; que per molt voluntarisme que hi pugui haver cada cop manquen més els mitjans materials propis, que ens pispen, imprescindibles per ajudar la gent que tant pateix. Aquella gent de la qual sempre en parleu i us “ompliu la boca”, però de la qual cada cop us trobeu més lluny.

Si assolim la nostra llibertat caldrà ressuscitar aquell voluntarisme dels 60 i dels 70, que sense esperar ajuts ni res a canvi, va fer tant per al nostre país i la nostra societat. La societat catalana ha d’aprendre la lliçó i no deixar mai més que el dirigisme i el clientelisme, pagat amb diner públic, sigui el substitut de la noblesa, el sacrifici i l’altruisme.

Si assolim la llibertat hi cabrem tots en aquest país, fins i tot els fatxendes, que viuran tan bé com la majoria, no pas millor! I sobretot tots plegats viurem amb menys hipocresies!

No hi ha Comentaris

Assaig de la cadena humana a la badia de Palamós.

Benvolguts/des  associats/des

Us volem fer esment de l’assaig de cadena humana que el dia 15 d’agost a la una del migdia ha convocat l’Assemblea Nacional Catalana a la platja que va del moll de Palamós fins a Torre Valentina a Sant Antoni de Calonge. Es tracta de fer una cadena humana arran d’aigua per a preparar la cadena humana del dia 11 de setembre.

Per a formar-ne part, només caldrà anar a la platja, apropar-se a l’aigua i agafar de les mans a que tingueu al costat a la una en punt.

Aquest assaig es filmarà i fotografiarà des del mar. Uns senyals acústics donaran els avisos d’inici i fi de l’esdeveniment.

No hi ha Comentaris

Una cadena forta i per la independència

Per primer cop, amb nom, cognoms i el DNI (de moment, espanyol), més de 300.000 catalans i catalanes han dit que no volen ser espanyols i que el seu compromís és patriòtic. Aquest fet és extraordinari, per fi els catalans i catalanes hem vençut la por del franquisme. Volem ser lliures i volem una Catalunya estat. Mai cap partit del postfranquisme ha aconseguit un compromís patriòtic de tanta volada. Segur que militants de partits ara fins i tot deuen pensar amb el compromís que han adquirit al ser un més de la cadena humana per la independència i en el fet que de moment el seu partit no hagi badat boca.

És probable que els entesos en economia, en infraestructures, i en serveis variats d’estat, pensin que encara no ho tenim tot lligat i potser l’encertin, però els podem dir que patriotes de tota mena, aquest 11 de setembre, patirem segurament calor i no gaudirem d’una festa familiar i ho farem per un fi noble i de futur i el que és més important sense pensar amb res més que la independència per fer de Catalunya un país lliure.

Els catalans no ens mereixem més dilacions, ni més retallades, ni fer-nos insistentment la pregunta per saber quan. Hem fet de tot per arribar on som. Ara, però, el compromís dels catalans és ferm i contractual, ara només ens cal l’altre compromís, el polític. El govern de Catalunya lidera tot allò que ens ha de permetre decidir. Cal que partits i organismes cívics facin el pas, o independència o Espanya. L'ANC ha fet el pas i de moment més de 300.000 catalans i catalanes també.

Ho hem dit, però hi insistim, tenim raons i tenim un poble al costat, al davant o al darrera com es vulgui. Dilatar un procés inevitable posarà tothom al seu lloc, amb costos inclosos. Els catalans mai seran espanyols, i fer de la via per la independència un compromís ho demostra.

Ni tots els Navarros, ni Camachos, ni Riveras, podran modificar l’opció política i patriòtica presa pels més de 300.000 catalans per fer de Catalunya un país lliure. Ara només cal que els nostres polítics actuïn com a patriotes i comencin a dir que ja formen part de la “Via catalana per la independència”, els que no hi volen ser ja fa estona que ho diuen. 

No hi ha Comentaris

La cadena humana continuarà sent la “Via catalana cap a la independència”, malgrat la petició d’Unió

La cadena humana per la independència que s'organitza per la Diada no canviarà de lema, malgrat la petició expressa d'Unió Democràtica  perquè elimini la paraula "independència" i la canviï per "dret a decidir". En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", Carme Forcadell, presidenta de l'entitat, ha considerat que canviar el lema de "Via catalana per la independència" pel de "Via pel dret a decidir" seria un pas enrere, perquè el Parlament ja va aprovar la Declaració de Sobirania al gener i es tracta, de fet, d'un dret que Catalunya té com a poble.

Forcadell també ha recordat que l'any passat Unió finalment es va sumar a la manifestació de la Diada, tot i reclamar que la marxa reivindiqués el pacte fiscal. "És el mateix argument que també es va dir l'any passat; que si es feia la manifestació pel pacte fiscal hi hauria moltíssima més gent que hi participaria i que s'hi sentiria còmode", ha dit Forcadell.

Tot i això, la presidenta de l'ANC ha agraït els suggeriments d'Unió i ha recordat que la celebració de la consulta també és un objectiu "immediat" per a ells: "A l'Assemblea ja hem dit que és una associació que treballa per la independència, però en aquests moments el nostre objectiu és la consulta", ha dit Forcadell.

Finalment, Forcadell ha instat Unió a sumar-s'hi: "Esperem que hi participi". "Les forces catalanistes estan totes per la consulta, o hi han d'estar. Aleshores, aquest és un punt de trobada on també amb l'Assemblea ens hi podem trobar", ha reiterat.

No hi ha Comentaris

Cap referèndum o consulta serà possible dins d’Espanya

Qui digui que amb la legalitat espanyola, o amb la legalitat catalana, que no deixa de ser la que Espanya ens permet, podrem fer un referèndum o consulta “menteix”.

El govern espanyol i l’Estat que representen són els encarregats, democràticament parlant, de salvaguardar els seus interessos de poder polític, econòmic i militar. L’any 1978 “els polítics que representaven” els quatre pobles que integren l’Estat espanyol, d’ençà 1939, van tancar el pacte més ignominiós que botiflers i traïdors pogueren fer, si més no per a Catalunya.

Un pacte que feia renúncia de la nostra catalanitat política a canvi d’unes engrunes administratives i un petit poder de casta i de classe. Els primers de la classe ens van vendre. No es va restaurar la Generalitat catalanista i republicana de Tarradellas, el franquisme ho va autoritzar a canvi de renúncies explícites de futur i reconversions espanyolistes. Ara ja ho podem dir es va instaurar la Generalitat espanyola i monàrquica. Fer-ho possible va tenir com a premi el 1985 un marquesat concedit pel fillol de Franco, Juan Carlos I, rei d’Espanya, que ostenten els Tarradellas per major gloria i vergonya. Tarradellas es va convertir en el far de socialistes, el seu espanyolisme antic i nou va convèncer els franquistes escèptics.

Els primers de la classe ens van fer “espanyols de fet”, que no de facto , amb una constitució legal i legítima en el seu moment. Catalunya i els seus ciutadans, vulguem o no, ens van inserir dins del núvol espanyol fins a tal punt que avui a molts els costa decidir què volen o creuen ser i molts encara creuen que són espanyols i catalans alhora.

La majoria de catalans van admetre que l’escenari espanyol no era tan dolent, i així ha estat durant més de 30 anys. Hem participat a les eleccions espanyoles com a espanyols i a les europees com a espanyols. Hem tingut representació parlamentària al Congrés espanyol i hem admès el castellà com a llengua única i no hem fet res quan les majories ho feien possible. Hem aprovat els pressupostos espanyols cada quan tocava. Hem participat en totes i cada una de les iniciatives polítiques espanyoles, fins i tot quan ens han anat a la contra. Fins i tot ara, encara tenim independentistes que defensen que hem d’estar a Madrid per fer no se sap què. Ser-hi continua legitimant un Congres que representa tots els espanyols inclosos nosaltres.

Aquestes consideracions són irrefutables, Catalunya i la majoria dels seus ciutadans han actuat com a espanyols modèlics, fet que ha permès una consciència espanyola nítida gens discutida. Catalunya mai ha practicat la solidaritat. En el pensament espanyol la solidaritat no existeix, tot és de tots i  pel fet de ser “espanyols tenim el mateix”.

Espanya només té una legalitat legitimada al 1978. Espanya només té ciutadans espanyols i nosaltres ho vàrem fer possible. La legitimitat espanyola la van donar els castellans, els catalans, els gallecs i els bascos. Tots ells van renunciar el 1978 a ser altra cosa que espanyols.

Ara, i per fi, els botiflers polítics del 1978 estan superats per la història i per les condicions socioeconòmiques. Ara una nova fornada de patriotes lliures de compromisos amb el franquisme i amb la “transició modèlica espanyola” estan empenyent per fer de Catalunya un referent de país distint a l’espanyol. Una nova legitimitat es vol obrir pas i són les legitimitats les que donen legalitats. Fer-ne una de nova només és possible si transgredeixes democràticament de la que surts.

Els hereus del sistema autàrquic propiciat pel franquisme van aconseguir l’èxit més espaterrant del franquisme, el van legalitzar i el van “democratitzar” i una part dels catalans en són culpables i això ho hem de reconèixer si volem fer una bona regeneració política.

Catalunya és una regió espanyola com ho és Castella, o l’Aragó, o Extremadura. En termes legals i constitucionals, la “regió catalana” està formada per un territori mediterrani i només amb espanyols. Ser català i ballar la sardana forma part del folklore espanyol.

El poder polític és espanyol i Espanya diu i dirà que no a cap proposta democràtica dels catalans. La Generalitat mai no ha tingut poder polític. El seu poder és el que ha volgut cedir l’Estat espanyol. Per això i fins a dia d’avui, Catalunya encara té un representant del govern espanyol al qual no se’l pot obligar a fer una compareixença al Parlament català.

La legalitat és espanyola i ells no ens donaran cap autorització per decidir el nostre futur. Catalunya i totes les lleis o decrets que promulguin sempre han d’estar supeditades a les espanyoles. En termes polítics vol dir sense capacitat per a decidir res. Si Catalunya vol fer una nova llei de consultes, serà la segona, i no serveix de res, de moment la nostra legalitat és l'espanyola i és Espanya amb el seu TC qui determina si sí o no podem tenir una llei de referèndums o consultes.

Per tant, és obvi que algú ens està “mentint al respecte” i ens està fent perdre un temps valuosíssim. Si algú pretén dir-nos que si Espanya no ens deixa fer el referèndum, quedarà demostrat que no són uns bons demòcrates, s’equivoca. El món i l’europeu en concret, de moment, veuen que el govern espanyol aplica la seva legalitat i les seves lleis i ells de moment tenen la raó legal del seu cantó.

Amb la legalitat espanyola no podrem fer cap referèndum o consulta i pretendre fer-la amb la nostra al marge és, si més no, d’una inconsistència política i pràctica ratllant la irresponsabilitat política.

Un referèndum o consulta no pot ser un dia de costellada. Necessitem el cens actualitzat i reconegut. Necessitem els organismes mínims de control del procés. Necessitem observadors internacionals per verificar el procés, verificadors que no tindrem si es fa el referèndum sense la cobertura de l’estat al qual pertanyem.

Fer la proposta que els catalans tenim el dret a decidir el nostre futur només es pot entendre com el principi per arribar on volem, la independència. Fer pedagogia, convèncer els indecisos, reconvertir partits polítics, no ha estat una tasca senzilla i més ara que l’estat espanyol comença a dir-nos que és aquí. Potser la millor forma era reclamar el dret al vot per començar el procés, però ara cal clarificar quan i com ho hem de fer.

La nostra legalitat és espanyola i amb ella podem fer el sorpasso que ens dugui a la independència. Ja ho hem explicat altres vegades, però hi tornarem. Les darreres eleccions les han guanyades els que volen fer de Catalunya un Estat dins d’Europa i així ho diuen els seus programes polítics, per tant tenen la legitimitat per complir i proclamar l’estat català. El dubte seria quin seria el paper dels diputats d’UDC, que aproven una cosa en Congres i en defensen una altra segons el que mani Duran i Lleida.

L’altra opció, que també és faria amb la legalitat espanyola, és la que utilitzen tots els països democràtics: fer eleccions i convertir-les en plebiscitàries quan convé. De cop ens saltem el pas del referèndum, sí, però afegiríem, és que no són democràtiques i concloents unes eleccions a diputats? Serien democràtiques i legals, tindríem cens i tothom podria dir la seva a favor i en contra i tothom hauria d’acceptar el resultat. L’altre aspecte, gens menyspreable, és que tindríem el reconeixement internacional total. Les eleccions serien legals i el seu resultat democràtic legitimaria una nova realitat política.

Senyors de CiU i d'ERC, el dret a decidir també el podem exercir amb unes eleccions plebiscitàries i convocar-les és un dret exclusiu del president de la Generalitat de Catalunya d’acord les lleis espanyoles i cap agent ni institució espanyola les pot prohibir. Potser que després de les darreres andanades del govern espanyol hi comencem a pensar de debò.

No hi ha Comentaris

Només en queda una, de via

La consulta no la farem. No cal que li preguntin a cap dirigent socialista cagadubtes, què contestarà; no hi haurà pregunta. Tampoc no hi haurà resposta a cap carta. Tothom ho sap però fem veure que no. Diuen que ens hem de carregar de raons, com si 300 anys de sotmetiment no fossin prou raons.

Cadenes, concerts, consultes impossibles. Res de tot això no ens portarà la independència. Escalfen i escampen el desig de sobirania, que és molt però no n’hi ha prou. L’estètica està bé però no ens donarà de menjar.

El que sí que hi ha és espoli fiscal amb majúscules, cinisme de marca espanyola. Involució democràtica. Justícia polititzada i política judicialitzada. Setge a la cultura. Setge a la llengua. Hi ha insults gruixuts i reiterats contra els catalans. Ens diuen nazis i no passa res. Potser estem esperant que alguna víctima de l’horror denunciï la frivolització en l’ús d’ aquesta paraula. Hi ha manca de recursos per a l’ensenyament, la salut, la vellesa. I si el PIB remunta és per finançar Espanya. Trist destí que vull creure immerescut.

Per ara no desesperem perquè el millor garant que arribi el moment és una societat aliderada però amb voluntat ferma i capacitat de risc, i un president amb capacitat de resistir. És molt semblant al que va passar fa 300 anys quan els ciutadans de Barcelona exigien la crida per defensar-se als consellers de la ciutat. Per quan la crida, president?

La transició nacional corre perill de convertir-se en la transició del partit hegemònic a Catalunya. Passarem de CiU a ERC. Però aquest no és l’objectiu, oi? Quan posem dates al que ara en diem procés i parlem del 2014 per la consulta o del 2015 per no sé quines eleccions no pensem en el temps que podem aguantar. Si tenim majoria sobiranista al Parlament i el país està en risc d’asfíxia econòmica i cultural, doncs declarem la independència. L’agost és un bon moment, Espanya fa la migdiada. La DUI haurà de ser l’únic camí possible en una Espanya impossible.

I si us plau, la primera llei a enllestir ha de ser l'electoral. Insostenible la dosi de mediocritat, mesquinesa, d’alguns dels màxims representants dels partits. A l’Estat català hi ha d’haver un sistema polític garant d’una democràcia avançada. I així direm adéu no només a Espanya.

No hi ha Comentaris

El to espriuà de la carta de Mas a Rajoy

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha enviat a Mariano Rajoy una educada carta en què li demana establir negociacions per a poder organitzar una consulta democràtica al poble de Catalunya sobre el seu futur. El president Rajoy no hi donarà resposta de moment, perquè, segons fonts de la Moncloa, ara mateix, té altres prioritats. S’agraeix la claredat de la presidència espanyola: els catalans mai no són una prioritat a Espanya, sinó més aviat una nosa, un destorb o un problema (i, fins i tot, hi ha qui utilitza paraules més grolleres i afirma que no mereixem res).

Certament, Rajoy es troba en un moment de dificultat molt remarcable arran de l’escàndol lligat a l’extresorer del seu partit, l’anomenat “cas Bárcenas”. Ho ha empitjorat la seva voluntat d’amagar el cap sota l’ala, de no donar explicacions i anar sempre a remolc del que publiquen els diaris. Com a resultat, Espanya té un president feble, encara menys apte per a negociar res que la mitjana. Segurament la resposta a la carta de Mas serà ‘Constitució’, és a dir, ‘no!’. I serà ‘no’ al mer establiment de les negociacions, no tan sols al contingut.

Però a mi m’interessa comentar els aspectes formals de la carta del president català. Redactada en ple any Espriu, m’ha semblat veure-hi un cert to espriuà. No tant per la demanda de diàleg, sinó per la retòrica formal utilitzada.

Per exemple, hi ha un moment que Mas utilitza una enumeració de quatre adjectius per a qualificar l’aspiració catalana com a “legítima, pacífica, democràtica i majoritària”. M’han agradat especialment aquests adjectius, que, salvant totes les distàncies, s’acosten als del famós poema de Salvador Espriu al llibre El caminant i el mur , “Assaig de càntic en el temple”. El poema d’Espriu manifesta l’aspiració a la civilització i a la democràcia dels països i la gent del nord, que “és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. Espriu fa servir aquests set adjectius “positius”, que es contraposen als set adjectius “negatius” amb què es qualifica la seva pròpia pàtria, amb què s’identifica el poeta, “covarda, vella, salvatge, pobra, bruta, trista, dissortada”. El nombre set no deu ser arbitrari en un autor com Espriu, aficionat als textos bíblics, hebraics i a la càbala.

Ja em disculparan Espriu i Mas perquè una carta no és un poema i un poema no és una carta. He barrejat coses diferents, contextos, intencions i èpoques diferents. A més, sempre he defensat que la utilització extraliterària d’Espriu ha perjudicat la correcta recepció i consideració de la seva obra. Ara bé, a tots dos textos hi palpita la voluntat de ser nosaltres per a ser millors. La seqüència d’adjectius de Mas descriu l’aspiració de la societat catalana. Una de les seqüències d’adjectius d’Espriu continua recordant que volem exercir el dret a decidir perquè, tot desitjant que sigui sense “desesperat dolor”, volem aspirar a ser nets i nobles, cultes, rics, desvetllats i feliços, sobretot perquè necessitem ser lliures.

No hi ha Comentaris

Carretero, el Doctor House indepe

Sempre recordaré un gran diàleg de House M.D. Un home entra al box d'urgències i li confessa al doctor coix, sagaç i malparit que s'ha enamorat d'una vaca. Una vaca frisona grassa, molsuda i bufona. House se'l mira sense condescendència i li respon sorneguer: "Fes l'amor i no un bistec! Que macu!...". Només un altre metge és capaç de posar la cara d'en House i la lucidesa de la resposta de la fabulosa escena. Es diu Joan Carretero i Grau i és, malgrat tot i molts, un tipus d'interès polític.

Carretero va néixer a Tremp, un 19 de desembre de 1955, just quan la negra Rosa Parks, a Montgomery, Alabama, va donar una lliçó a la història en seure als llocs del bus reservats pels blancs; i just també quan el règim feixista, sanguinari i assassí del general Franco era acceptat a les Nacions Unides. Així és la història, plena de contradiccions, malgrat que el Club Súper 3 s'encaparri en fer-nos creure el contrari.

Va ser alcalde de Puigcerdà i president del club de futbol de la capital de la Cerdanya. I va ser conseller de Governació durant el primer tripartit. Diu la llegenda que a la conselleria s'hi va instal·lar un "plegatín" per estalviar en hotels. Coneixent-lo no m'estranyaria. El van fer fora del Govern perquè, agradi o no, va ser valent. En ple encisament per la "màgia" del tripartit i per les expectatives d'un perillosíssim José Luis Rodríguez Zapatero, Carretero va titllar el president espanyol "d'espanyolista i demagog". Ridao i Puigcercós encara empassen saliva. Després els mateixos que el van fer fora d'ERC -amb expedient inclòs- diuen el mateix que Carretero va sentenciar sobre Zapatero. Ell va tornar a la consulta i els altres es van quedar per tastar de primera mà l'amargor de la derrota i el càstig.

El gener del 2007, se li despertà l'afició per l'astronomia tot preguntant al seu partit, ERC, si volia ser un "planeta o un satèl·lit". I el sarau es va muntar. Congrés amb quatre candidatures -el de Puigcerdà va quedar segon- i com que Puigcercós sap fer moltes coses, però no en té ni idea de presidir un partit, es va estimar més deixar que el de Puigcerdà fundés el seu partit: Reagrupament.

Carretero es va presentar a la seva primera assemblea amb targeta de presentació on s'hi llegia. Joan Carretero, Metge. Ras i curt, com li agrada dir les coses i va fer forat. Fins i tot, corre una foto, secretament guardada de la nit en què ell i Joan Laporta es van donar la mà tot just enllestides les llistes per les eleccions al Parlament de 2010. La foto es va quedar a la safata de sortida del mail de premsa a les nou de l'endemà. Després tothom sap com va acabar la història: una tragèdia.

Celebrades aquelles eleccions i després d'una crisi interna dins la seva formació, aquest enamorat d'Israel, avi jove i ex-fumador, continua fent de metge. I la seva formació, pacta amb la CUP a Girona, amb ERC a Barcelona i a Madrid, i amb CiU, Artur Mas, al Parlament. Se n'ha de saber, oi?

Amb la tranquil·litat que atorga el regal de poder fer el que et dóna la gana, Carretero és dels poquíssims polítics que va acceptar i accepta obertament una derrota. I l'explica amb la mateixa naturalitat que explica les seves aventures com a metge forense o les seves enganxades amb els Mossos.

Murri, astut i, en certa manera innocent, és capaç de renyar els seus electors i de recordar que "l'estat va començar prohibint la matança del porc i ara estem rodejats de radars". Molts l'han batejat de friki, de submarí convergent, de trabucaire i de sectari. Potser sí que ho és, però potser no. Sia com sia el que és segur és que molts no li perdonen que va ser el primer en parlar obertament de declaracions unilaterals, d'enemics, de regeneració, d'articular uns serveis secrets i d'insistir que això de la independència no és anar de colònies. I, cal recordar-ho, el primer a trucar la porta d'Europa per preguntar com els catalans havíem de continuar essent europeus l'endemà del dia D.

Algun dia podrem explicar la trobada que una tarda calorosa van celebrar a Palau el president de la Generalitat, Artur Mas, el portaveu del Govern, Francesc Homs, i el metge de Puigcerdà, van haver de quadrar agendes, perquè Carretero tenia guàrdia. El dia que s'expliqui potser entendrem més coses.

En tot cas és un home d'idees clares que practica un més que saludable sentit de l'humor, una admiració desfermada per tot allò que s'anomena "institucionalitat" i dotat d'una extraordinària habilitat pel tracte amb les dones. Culé indiscutible té en el seu currículum una de les millors definicions polítiques que ni el més hàbil guionista de Homeland hagués imaginat: "El Dragon Khan".
Imagino Carretero a la plaça de Puigcerdà, rossegant un entrepà de truita acompanyat d'una cervesa mentre pronuncia una de les millors frases de House, aplicable a la vaticana política catalana: "Què s'estimaria més un metge que li agafi la mà mentre  es mor o un que l'ignori mentre millora? Ara bé, pitjor seria un que l'ignorés mentre es mor". Shemà Israel.  ..

No hi ha Comentaris