Arxiu setembre, 2013

La Biblioteca de Catalunya obrirà el 12 d’octubre en defensa del dret a decidir del poble català

La Biblioteca de Catalunya mantindrà obertes les seves portes el proper 12 d'octubre, com a protesta per la negació reiterada per part de l'Estat espanyol del dret a decidir dels catalans i el fet que la data commemora l'expansió d'un imperi que no respecta les diverses cultures dels territoris envaïts.

Els treballadors de la biblioteca han subscrit el manifest següent:

MANIFEST D’UN GRUP DE TREBALLADORS/RES DE LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA AMB MOTIU DE LA “FIESTA NACIONAL DE ESPAÑA”

A petició d’un grup de treballadors i treballadores, la Biblioteca de Catalunya obre les sales de consulta el dia 12 d’octubre en l’horari habitual dels dissabtes, de 9 a 14 h.

Aquesta acció la duem a terme de forma voluntària sense percebre cap compensació ni econòmica ni en hores de lliure disposició. Volem remarcar que la iniciativa no és institucional, sinó personal.

Les raons per les quals fem aquesta acció són, bàsicament:

  • perquè una jornada que pretén celebrar un agermanament entre territoris, allò que en realitat commemora és l’expansió d’un imperi que no va respectar les diverses cultures envaïdes, i que manté aquesta tradició;
  •  per coherència amb el punt anterior, ja que l’Estat espanyol ens nega reiteradament el dret a decidir quina és la forma de convivència que volem exercir amb la resta dels pobles, i no protegeix, sinó que dificulta, l’ús i el desenvolupament de la nostra llengua i la nostra cultura, i
  •  perquè Catalunya ja té la seva pròpia diada nacional, nascuda com a reivindicació d’aquests drets que reclamem.

Barcelona, 27 de setembre de 2013

Bcatfutur. Grup de treballadors/res de la Biblioteca de Catalunya
bcatfutur@gmail.com

No hi ha Comentaris

“Victus”, el relat de la lluita del poble català per la seva llibertat

“Tots aquells homes i dones haurien pogut no haver pujat mai a les muralles. Haurien pogut quedar-se a casa seva, obrir les portes al tirà. Resignar-se, agenollar-se, implorar per les seves vides. Però no ho van fer. Van lluitar. Tot i ser conscients de les seves diminutes possibilitats, van resistir tretze mesos d'horrors implacables. Morir per llegar una paraula, morir perquè els fills puguin dir a través dels temps, encara que sigui amb un xiuxiueig: «El meu pare va defensar els nostres baluards»” (p. 587).

Aquest fragment del final de Victus  sintetitza el nucli temàtic clau de la novel·la i li confereix un caràcter que depassa les anàlisis estrictament literàries. Intentaré, però, parlar de literatura.

No entraré en el fet que la llengua original de la novel·la sigui el castellà, cosa que segurament es deu a motius comercials, a banda dels personals que tingui l’autor. N’he llegit l’acurada traducció de l’experimentat Xavier Pàmies i l’he sentit molt propera, tot i que el llenguatge de Sánchez Piñol -també en l’original- defuig l’historicisme i recorre a un to modern que, de vegades, resulta poc versemblant per al personatge o el context de l’acció. D’aquesta manera, però, s’assegura l’accessibilitat del lector del segle XXI; com a mostra, veieu com explica la mort de l’emperador Josep I d’Àustria: “Al 1711 un noiet desnerit, un tal Pepet, es va morir. Atac fulgurant de verola i de dret al clot. Aquesta mort va imprimir un gir dramàtic a la guerra i va condemnar tots els catalans a l'esclavitud eterna” (p. 305).

La novel·la té una estructura molt senzilla i es presenta com unes memòries de joventut del protagonista Martí Zuviría, dictades -des de la vellesa en el seu exili vienès- a una tal Waltraud a qui l’autor interpel·la sovint. Encara que Waltraud com a transcriptora és l’excusa per a adreçar-se al lector de forma directa i justificar algunes opcions narratives, per al meu gust, és un recurs metaliterari sobrer i carregós. A banda del gruix de la descripció històrica, l’obra és una novel·la d’iniciació del protagonista, un antiheroi a cavall entre el Lazarillo de Tormes, Tristram Shandy -amb qui seria contemporani- o el bon soldat Švejk. L’opció per aquest protagonista murri, ambigu i que combat als dos bàndols en guerra, és un dels encerts de l’obra. Naturalment, té poc a veure amb els herois romàntics de Walter Scott o amb la vena sentimental de L’orfeneta de Menargues de Bofarull, encara que Zuviría també queda orfe aviat.

El llibre té tres grans parts anomenades Veni , Vidi  i Victus , respectivament. La primera, que se centra en l’aprenentatge de l’enginyeria militar de la fortificació, presenta una certa similitud amb algunes obres d’Umberto Eco o, fins i tot, amb bestsellers  amb rerefons històric com El metge de Noah Gordon. L’autor hi exhibeix una feina de documentació sòlida, però el text no aclapara el lector amb dades excessives.

La segona part conté el capítol 10 -més llarg que la majoria- que s'inicia amb la mort de l'emperador austríac i el canvi de situació geopolítica a Europa. Hi trobem un relat vibrant i apassionat de la decisió del Parlament català de resistir. De fet, el tricentenari és més aquest any 2013, perquè ara fa 300 anys que, tot i abandonats per l'exèrcit Aliat, els diputats catalans van acordar resistir els exèrcits de dos imperis. Així mateix, inclou una anàlisi sobre els caràcters oposats entre els pobles de Castella i Catalunya amb asseveracions contundents com la següent: “¿Què és Castella? Agafeu un erm, poseu-hi una tirania, i ja teniu Castella” (p. 276)

Finalment, la tercera part és Victus , denominació significativa que -com em recordava fa poc l’amiga Montserrat Tudela, filòloga clàssica- no és pas un plural perquè aquest ‘vençut’ fou un: el poble català. Precisament, el llibre posa especial èmfasi a diferenciar el poble ras de les elits catalanes del segle XVIII, que Zuviría designa com a “pendons vermells” (aristocràcia i alta burgesia) i “pendons negres” (clergat). El mèrit de la resistència fou del poble, dels homes i dones esmentats al principi, i no pas d’unes elits massa ocupades a preservar els seus privilegis i a qui el narrador interpel·la sovint: “si la guerra va arribar a la Península al 1705, i fins al 1713 hi va haver vuit anys llargs per fortificar la ciutat, ¿com pot ser que els catalans, que tenien un govern propi, no tinguessin cura de les defenses de la seva pròpia capital?” (p. 346).

En definitiva, el llibre és amè, divertit (per exemple, em vaig partir de riure amb la hilarant narració de la mort del mariscal Vendôme), està escrit amb molt d’ofici i manté la intriga sobre el desenllaç dels diversos personatges. De fet, tota l’estona el lector pensa que es troba davant d’un relat de “fàcil” trasllat al cinema. Se’n faci una pel·lícula o no, els catalans del setembre de 2013 podem treure profit d’un llibre amb excel·lent informació històrica i que, entre altres mèrits, és capaç de restaurar la figura de general Villarroel. També ens ajudarà a no oblidar que “aquell 11 de setembre de 1714 vam sofrir tant que el dolor va haver de fer cua per entrar-nos a dintre” (p. 579).

No hi ha Comentaris

El món ens mira

Posem-nos macos perquè el món ens mira. En les darreres setmanes, les notícies sobre l’interès que desferma la Transició cap a la Independència de Catalunya arreu del món no han parat de multiplicar-se. Es pot ben bé dir que això ja no té deturador… Només depèn de nosaltres, perquè el món,més enllà de les declaracions oficials de rigor, ja té clar que podem ser un nou membre de la comunitat d’estats. Naturalment, els nostres futurs col·legues encara van amb una mica de compte enles seves declaracions perquè no volen trepitjar l’ull de poll dels espanyols. Però, a mesura que aquests persisteixin en la seva obcecació de negar el dret a decidir dels Catalansi les Catalanes, la comunitat internacional perdrà la paciència i acabarà per enviar-los a pastar fang.

Així les coses, el més important és la determinació pròpia. El món sap que podem ser independents si ens ho proposem. Més encara.No fan més que esperar que fem el pas, ni que sigui per acabar amb la incertesa que suposa la situació actual.

Ara bé, cal tenir clar que ningú farà res per nosaltres.Ningú no ens alliberarà de la tirania espanyola, de l’espoli econòmic ni de la marginació lingüísticocultural. Ho hem de fer nosaltres i només nosaltres. Qualsevol mostra de dubte, d’hesitació, de tremolor de cames o de dents pot tenir conseqüències nefastes. Cal anar endavant i tirar milles fins a arribar al nostre objectiu. Com més aviat millor.

Redacto aquest article encara impactat per la notícia de la designació de Tòquio com a nova seu olímpica del 2020. O el que és el mateix:per l’enèsim ridícul que acaba de fer la delegació espanyola de Madrid 2020.Ha estat un ridícul de campionat. Després de diesde fatxendejar per Buenos Aires, a la primera de canvi,els han estabornit. I han quedat per darrere fins i tot d’Istanbul.El món és bo, el món és just, malgrat que sovint no ho sembli. Però sobretot el món és intel·ligent, i no té per costum acoquinar-se davant les fatxenderies dels espanyols. Més aviat a l’inrevés, se’n fot i ho fa amb un total desacomplexament. Només faltaria. Cal que en traiem la lliçó corresponent i que tractem els espanyols com es mereixen… fins que es posin bé i actuïn racionalment.

No hi ha Comentaris

El món ens mira

Posem-nos macos perquè el món ens mira. En les darreres setmanes, les notícies sobre l’interès que desferma la Transició cap a la Independència de Catalunya arreu del món no han parat de multiplicar-se. Es pot ben bé dir que això ja no té deturador… Només depèn de nosaltres, perquè el món,més enllà de les declaracions oficials de rigor, ja té clar que podem ser un nou membre de la comunitat d’estats. Naturalment, els nostres futurs col·legues encara van amb una mica de compte enles seves declaracions perquè no volen trepitjar l’ull de poll dels espanyols. Però, a mesura que aquests persisteixin en la seva obcecació de negar el dret a decidir dels Catalansi les Catalanes, la comunitat internacional perdrà la paciència i acabarà per enviar-los a pastar fang.

Així les coses, el més important és la determinació pròpia. El món sap que podem ser independents si ens ho proposem. Més encara.No fan més que esperar que fem el pas, ni que sigui per acabar amb la incertesa que suposa la situació actual.

Ara bé, cal tenir clar que ningú farà res per nosaltres.Ningú no ens alliberarà de la tirania espanyola, de l’espoli econòmic ni de la marginació lingüísticocultural. Ho hem de fer nosaltres i només nosaltres. Qualsevol mostra de dubte, d’hesitació, de tremolor de cames o de dents pot tenir conseqüències nefastes. Cal anar endavant i tirar milles fins a arribar al nostre objectiu. Com més aviat millor.

Redacto aquest article encara impactat per la notícia de la designació de Tòquio com a nova seu olímpica del 2020. O el que és el mateix:per l’enèsim ridícul que acaba de fer la delegació espanyola de Madrid 2020.Ha estat un ridícul de campionat. Després de diesde fatxendejar per Buenos Aires, a la primera de canvi,els han estabornit. I han quedat per darrere fins i tot d’Istanbul.El món és bo, el món és just, malgrat que sovint no ho sembli. Però sobretot el món és intel·ligent, i no té per costum acoquinar-se davant les fatxenderies dels espanyols. Més aviat a l’inrevés, se’n fot i ho fa amb un total desacomplexament. Només faltaria. Cal que en traiem la lliçó corresponent i que tractem els espanyols com es mereixen… fins que es posin bé i actuïn racionalment.

No hi ha Comentaris

Quatre anys després d’haver plantejat la proclamació unilateral d’independència, Joan Carretero valora la situació actual de Catalunya

Fa quatre anys que Reagrupament Independentista va presentar a El Vendrell la seva proposta de full de ruta per obtenir la plena sobirania del nostre país. Un dels seus punts basics era la proclamació unilateral d’independència des del Parlament de Catalunya amb una majoria àmplia que posteriorment seria referendada pel poble de Catalunya.

Avui, després de moltes oïdes sordes i de prendre camins separats, pacte fiscal, federalisme, autonomisme, pluja fina, etc., la força de la població demostrada a les grans manifestacions de juliol de 2010 i de l'onze de setembre de 2012 i 2013, com també en unes eleccions amb uns resultats i missatges clars, ha fet que les forces polítiques del país, principalment CiU, ERC i CUP, iniciïn un camí cap la plena sobirania de Catalunya tot centrant-la en una consulta on el poble decidirà el seu futur, futura consulta que possiblement no es pugui fer sense trencar les lleis espanyoles, de tal forma que ja s’escolta de rerefons la possibilitat d’unes eleccions plebiscitàries amb una àmplia unitat dels partits que proclamin la independència des del nostre Parlament escollit legalment.

Sembla, doncs, que després de quatre anys la proposta de full de ruta que va presentar a El Vendrell, Reagrupament i en la veu del president de la formació, Joan Carretero, té més validesa cada dia que passa.

Per això el pròxim dijous, 3 d’octubre , al Centre Cívic de l’Estació d’El Vendrell a les 20 hores , tornarem a presentar el doctor Joan Carretero, també membre del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que farà una xerrada sobre la situació actual de Catalunya i analitzarà els diferents escenaris futurs sota la pregunta “La independència, per quan?” També hi participaran Xavier Todó i Ricard Cabré.

No hi ha Comentaris

Tot recordant Sísif

Des de fa uns anys, una part majoritària del poble de Catalunya dóna un senyal clar i contundent al món en demanda de constituir un nou estat d’Europa. Cal insistir un cop més que aquest senyal sempre és fa palès de forma pacífica, ordenada, gairebé lúdica, per aconseguir l’objectiu de manera absolutament democràtica. Aquesta voluntat està guarnida amb la feina de milers de voluntaris entusiastes, que treballen amb il·lusió i fermesa.

El resultat d’aquesta suma de voluntats i entusiasmes de centenars de milers de conciutadans ens porta a moments d’èxtasi i a albirar molt a prop l’objectiu.

Malgrat arribar a aquesta fita, vénen tot seguit situacions de tornada a la “normalitat” i, sobretot, liderat pels principals càrrecs polítics, aigualir la realitat i tornar fer veure impossible tot allò que sigui enlairar-se una mica.

Catalunya sembla condemnada a patir aquesta situació fins a l’infinit.

Segueixo pensant que aquesta situació només pot ser desencallada pel President de la Generalitat. Ell ha de convocar el poble de Catalunya a un referèndum, vinculant, on la pregunta sigui si es vol o no un estat independent. Ell ha de liderar, sense cap mena de reticència, aquest procés. Va sortir afeblit de les eleccions de fa un any: tanmateix només ell està legitimat per dur el timó del vaixell.

No tinc cap dubte que, si ell engega aquest procés, tindrà el suport de la gran majoria del poble català. El meu i el de Reagrupament, segur.

No hi ha Comentaris

El PP enceta el “diàleg” imposant el castellà amb l’enduriment de la llei Wert

El PP i UPyD han pactat una esmena perquè la "Llei orgànica de millora de la qualitat de l'ensenyament" (LOMCE) imposi el castellà com a llengua vehicular a l'educació arreu de l'Estat, cosa que farà augmentar la desprotecció de la llengua catalana. És una mostra del "diàleg" que, pretesament, ofereix el president Rajoy, com a resposta a la carta del president Mas en què demanava negociar una consulta al poble català. Aquesta iniciativa arriba quan encara és recent el ressò de la Via Catalana cap a la indepndència que va mobilitzar prop de 2 milions persones de Nord a Sud de Catalunya.

Segons el PP, l'esperit de l'esmena és garantir l'aprenentatge del castellà a tots els territoris de l'Estat. La proposta l'ha feta UPyD. Aquest nou text dirà: "El castellà és llengua vehicular de l'ensenyament a tot l'Estat i les llengües cooficials ho seran també a les respectives comunitats autònomes, d'acord amb els seus estatuts i normativa aplicable."

Per tant, l'esmena endureix més la "llei Wert" just un dia abans que, aquest dijous, arribi al tràmit final en comissió amb la votació de totes les esmenes.

El pacte reforça la intenció del Ministeri d'Educació de fer les assignatures troncals en castellà, ja que s'especifica que només es podran fer les matèries no lingüístiques en una de les dues llengües cooficials o en una llengua estrangera si hi ha una oferta alternativa d'ensenyament "amb fons públics" en castellà i "en una proporció raonable".

El portaveu del Grup Popular al Congrés, Alfonso Alonso, ha afirmat que l'acord "afegeix una protecció més a les famílies de manera que en tots els models educatius, i amb respecte, naturalment, a les competències de les comunitats autònomes i a la defensa que nosaltres sempre hem fet del bilingüisme, s'ofereixi el castellà perquè no pugui ser exclòs de les aules en cap lloc d'Espanya."

L'acord ha estat criticat especialment pels partits catalans i el portaveu Homs l'ha qualificada d'"escandalosa". A més, tant PSOE, Izquierda Unida, CiU i PNB han tornat a assegurar que derogaran la LOMCE en una pròxima legislatura, si tenen els vots necessaris.

Des de CiU es critica que el PP s'ajunti a UPyD en models anteriors a la democràcia. El portaveu d'Educació del Grup Parlamentari Català al Congrés, Martí Barberà, ha afirmat que el castellà es respecta a Catalunya, i que l'aposta de CiU és que tant el castellà com el català es dominin "per igual", amb els mateixos deures i els mateixos drets. El diputat considera que la "llei Wert" representa un "atac" a la llengua catalana. Per al portaveu de CiU, el ministre d'Educació està "sol i acorralat" i necessita aliats que no li convenen al PP ni a Catalunya, assenyala Martí Barberà.

No hi ha Comentaris

Cal continuar tenint la gent motivada i amatent

Esperem que la toixarrudesa i la “hidalguía” dels governants espanyols els impedeixi donar el seu braç a tòrcer i no ens permetin fer la consulta, ni tan sols tolerar-la. Si ens deixessin fer el referèndum seria el reconeixement que, d’una o altra manera, som “subjecte polític” i, per tant, que tenim capacitat sobirana, sobirania catalana a fi de comptes. La “Constitució/presó” en la qual ens volen tenir ben afermats declara que la sobirania resideix en tot el poble espanyol, no en una part. Per a ells “La carta magna” és sagrada, inalterable, inviolable, inamovible... immillorable!

Per tot això no tenen marge de maniobra per autoritzar un referèndum circumscrit a Catalunya, ni tan sols encara que només sigui “una simple consulta tolerada. Segurament caldrà anar a unes plebiscitàries i una declaració unilateral d'independència. Si atenem la composició política tradicional del Parlament de Catalunya, cal veure que faria UDC amb l’inefable Duran al front, només repetint resultats es podria guanyar.

Altrament si autoritzessin un referèndum, malgrat el que ara diguin les enquestes, els contraris a la independència s’abocarien amb tots els mitjans i la campanya seria brutal. Un no en un referèndum, amb el “fair play” que gasten, seria un nou 1939 per al seu entendre; una nova entrada de les “legions wertianes” per la Diagonal. Seria molt difícil que hi hagués una segona oportunitat com al Quèbec. Espanya no és Canada ni la Gran Bretanya. Prou que es cuidarien que Catalunya es convertís definitivament en un balneari; un país de cambrers i jubilats. Acceleranrien de forma encara més descarada l’espoli i el trasllat d’empreses al “Gran Madrid”, malgrat que econòmicament tot plegat no fos viable i els suposes un retrocés, això rai! Pagarien els de sempre, el poble!

No ens enganyem, no hi hauran més de dues opcions, encara que sigui en unes plebiscitàries; serà si o no. Només veig a favor del si a ERC, Convergència, potser no tota, i les CUP. A l’altre banda amb tota “l’artilleria” s’arrenglarien la resta de formacions, també podria haver-hi excepcions, a nivell personal a dins del PSC. No ens podem refiar gens ni mica del paper que pot fer ICV. S’afegirien al no els lobbys, del pont aeri, les “empreses del BOE”, “LaVanguardia”,... Les televisions , la majoria de diaris i altres publicacions. Pensem els diners que destinarien a entabanar i esporuguir a la gent! S’hi juguen els seus execrables privilegis!

Els que defensen la independència no arriben a tots els mitjans.TV3 té un sostre d’audiència i la majoria de cops s’hi arriba quan juga el Barça. També cal tenir en compte que TV3 no és monolítica i que, dins dels seus equips, hi ha gent de tot. Les ràdios podrien ser l’excepció, però tampoc no ens en podríem refiar; una de les principals és del grup de “La Vanguardia” que darrerament està jugant un paper inequívoc intentant rebaixar i diluir les aspiracions sobiranistes.

Caldrà continuar fent la labor de sapa que s’ha fet fins avui, des dels partits independentistes, des de les associacions i sobretot des de l’ANC. Des de l’Assemblea, han fet una gran feina, molt vistosa i molt efectiva, amb un amplíssim ressò. Ara després de la Via Catalana, a molts els està venint “un bajón” , falta la dosi emotiva, falta un nou engrescament col·lectiu en el moment que els udols de la caverna i de tots els seus servils corifeus es senten arreu. Altrament no es fàcil tenir a la gent constantment mobilitzada per no dir que és impossible. Cal, però, estar amatents, en un estat de “vetlla nacional permanent”, procurant sempre que es pugui mantenir elevada la dosi d’emotivitat. No és pot anar en fred a votar i menys en un referèndum!

Ha arribat el moment de fer mullar al màxim la gent amb càrrecs representatius, el treball ara, mentre no hi hagi un nou objectiu mobilitzador encomiable, cal fer-lo municipi a municipi i barri a barri, cal fer donar la cara als càrrecs representatius. Sabem que als pobles són més les persones que els partits; és diferent a les grans ciutats, però s’haurà de fer arreu. El que es diu per als càrrecs representatius també val per les associacions, grups professionals, organitzacions empresarials....

Malgrat que molts municipis s’hagin declarat a favor de la independència i altres s’hagin mostrat favorables a la sobirania fiscal, en falten encara molts que no han dit res. Caldria organitzar actes a tots els llocs on es pugui, de manera que es pogués asseure els polítics davant la gent de manera que responguin, en definitiva que es mullin. Aquests posicionaments, encara que fossin reiterats, ajudarien a acabar de convèncer els indecisos. Cal que l’olla segueixi bullint!

Cal continuar tenint mobilitzats i amatents, però sobretot motivats i animats a tots els independentistes. Els polítics favorables al procés són els que finalment hauran de liderar-lo. Però caldrà que sentin l’escalf de la gent i, per què no, la seva exigència i la seva pressió. Tant per si ens hem d’enfrontar a unes plebiscitàries com a un hipotètic referèndum.

No hi ha Comentaris

Rajoy defensa el dret d’autodeterminació davant l’Assemblea de l’ONU

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha defensat davant l'Assemblea de l'ONU una solució acceptable per a totes les parts que prevegi la lliure determinació del poble sahrauí, en referència a la situació del Sàhara Occidental. L'esment de Rajoy al dret d'autodeterminació o dret a decidir arriba quan Catalunya es troba en disposició d'exercir aquest mateix dret que correspon al poble català com a nació.

El president espanyol no ha fet cap referència a Catalunya, que acaba de viure la manifestació més gran de la seva història per a reclamar la independència, i ha assegurat que Espanya és un país "obert, plural, tolerant", i que "integra la diversitat", just quan el seu partit està tramitant una nova llei educativa que imposa el castellà i hi ha obert una greu conflicte a les Illes Balears per a arraconar-ne la llengua catalana. El president espanyol també ha aprofitat la seva intervenció a l'Assemblea de l'ONU per demanar al Regne Unit diàleg sobre Gibraltar i reclamar l'entrada d'Espanya al Consell de Seguretat de Nacions Unides com a membre no permanent per al bienni 2015-2016, segons ha dit, pel seu compromís amb la institució. 

No hi ha Comentaris

Artur Mas: “Les urnes són la solució, no el problema”

"No hi ha marxa enrere possible". El president Artur Mas ha afrontat el primer debat de política general d'aquesta legislatura parlant d'economia, pressupostos i polítiques socials però, precedit per la mobilització de l'11 de setembre  i les reaccions que ha desencadenat, parlant també d'aspiracions sobiranistes. Diu que l'única solució passa per les urnes i insta els diputats a sumar esforços en un moment, ha afegit, en què "la ciutadania ens demana que ens entenguem, que fem pinya i que unim voluntat i esforços més enllà de programes i sensibilitats".
 
El president considera que s'està davant d'una nova etapa política. Diu que el 80% del Parlament té clar que "no podem mantenir l'statu quo actual" i que "Catalunya sent afecte real per Espanya, se l'estima, però ja no confia en l'estat espanyol".

Mas ha llançat un missatge d'unitat dirigint-se tant als que defensen poder decidir el seu encaix amb Espanya com a aquells que no en veuen la necessitat. A aquests últims, les minories, segons el president, els ha dit que "no poden ni deuen obstaculitzar el camí que les majories han volgut emprendre". Al primers, els ha advertit que han de recorre aquest camí fent que les minories no se sentin expulsades del projecte".

El president ha reiterat que votar és la solució i no un problemacom alguns volen fer veure. Confia que aquest moment arribi l'any que ve i que després tots junts sense excepció, els que guanyin i els que no, hauran de construir Catalunya.

El moment de decidir

Un a un, Mas ha anat desgranant els esdeveniments, des de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya el 2005 fins la Via Catalana, que han portat Catalunya fins al moment actual i s'ha preguntat si algú es pot sorprendre de ser on sóm. L'encaix ha deixat de ser possible en els termes que el "catalanisme plural l'ha buscat fins èpoques ben recents", ha dit. Pel govern espanyol, "l'encaix només és possible si Catalunya renuncia a ser un subjecte polític amb identitat i entitat pròpia".
 
Per part del govern català, el full de ruta està dissenyat. "La consulta s'ha de celebrar el 2014, com està acordat al pacte de legislatura". Reitera que abans de final d'any es concretarà la data, la pregunta i el marc legal a utilitzar, atenent que n'hi ha cinc possibles. "El meu objectiu és que això sigui pactat per totes les formacions favorables al dret a decidir", ha afegit amb la voluntat d'ampliar al màxim el suport a la consulta.
 
La seva idea és buscar també el consens de l'Estat. Sobre les negociacions amb Mariano Rajoy, el president diu queaprofitaran qualsevol escletxa de diàleg sempre i quan l'Estat accepti una consulta a Catalunya per conèixer la voluntat dels catalans.
El president també s'ha referit a la convocatòria d'eleccions plebiscitàries. "Estic disposat a utilitzar" aquest mecanisme "perquè el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur. No és la millor opció, segons Mas, "ni el que desitjo, però com a últim recurs estic disposat a utilitzar-lo si es pretén impedir el vot dels catalans".

No hi ha Comentaris