Arxiu setembre, 2013

Rut Carandell, Alfred Bosch i Lluís Coromines debaten avui sobre el procés d’independència

La vicepresidenta de Reagrupament Independentista, Rut Carandell, el diputat al Congrés d'ERC-Reagrupament, Xavier Bosch, i el dirigent de CDC, Lluís Coromines debaten aquest dijous al vespre (19:30 h) sobre el procés d'indepedència a la seu nacional de Reagrupament (Roger de Llúria, 5, 2n 2a). És el primer debat del cicle "Els dijous a Reagrupament" que té lloc després de la gran manifestació de la Via Catalana cap a la Independència de l'onze de setembre, que ha estat la manifestació més important de la història de Catalunya i una fita remarcable en les mobilitzacions ciutadanes que hi ha hagut arreu del món.

Com altres d'aquesta sèrie, aquest debat l'organitza Reagrupament en col·laboració amb "URUK video" per al Diari Gran del Sobiranisme (diarigran.cat).

No hi ha Comentaris

Rut Carandell, Xavier Bosch i Lluís Coromines debaten avui sobre el procés d’independència

La vicepresidenta de Reagrupament Independentista, Rut Carandell, el diputat al Congrés d'ERC-Reagrupament, Xavier Bosch, i el dirigent de CDC, Lluís Coromines debaten aquest dijous al vespre (19:30 h) sobre el procés d'indepedència a la seu nacional de Reagrupament (Roger de Llúria, 5, 2n 2a). És el primer debat del cicle "Els dijous a Reagrupament" que té lloc després de la gran manifestació de la Via Catalana cap a la Independència de l'onze de setembre, que ha estat la manifestació més important de la història de Catalunya i una fita remarcable en les mobilitzacions ciutadanes que hi ha hagut arreu del món.

Com altres d'aquesta sèrie, aquest debat l'organitza Reagrupament en col·laboració amb "URUK video" per al Diari Gran del Sobiranisme (diarigran.cat).

No hi ha Comentaris

Rut Carandell, Xavier Bosch i Lluís Coromines debaten sobre el procés d’indepedència

La vicepresidenta de Reagrupament Independentista, Rut Carandell, el diputat al Congrés d'ERC-Reagrupament, Xavier Bosch, i el dirigent de CDC, Lluís Coromines debaten aquest dijous al vespre (19:30 h) sobre el procés d'indepedència aquest dijous a la seu nacional de Reagrupament (Roger de Llúria, 5, 2n 2a). És el primer debat del cicle "Els dijous a Reagrupament" que té lloc després de la gran manifestació de la Via Catalana cap a la Independència.

Com altres d'aquesta sèrie, aquest debat l'organitza Reagrupament en col·laboració amb "URUK video" per al Diari Gran del Sobiranisme (diarigran.cat).

No hi ha Comentaris

‘Catalunya mai més serà esclavitzada’

Ahir nit em vaig seure per disfrutar de l’última nit del concert annual PROMS  que té lloc al Royal Albert Hall de Londres. A l’últim concert la gent hi ve amb la intenció de prendre part en aquesta festa musical i nacional, tot cantant i fent onejar banderetes a l'aire. Sempre m’entusiasma veure l’expectació quan estan a punt de cantar ‘Rule Britannia’.  És a dir que, anualment, una nació que no ha estat mai esclava s’ajunta i, davant de les càmeres de la BBC, canta amb totes les seves forces que: Britain, never, never, shall be slaves  ('Bretanya, mai, mai, no serà esclava'). I en aquest moment, no puc més sinó pensar en Catalunya .

Catalunya, a diferència de Gran Bretanya, ha estat immersa en una esclavitud perpètua, fins al punt que els catalans ja ni ens n'adonem. Cal mirar les dades de gent jove que ha emigrat del país durant anys i que, dels últims mesos ençà, s’ha convertit en una gran ‘fuga de cervells’  que també es podria anomenar ‘fuga de capital’ . Setmanalment hi ha jovent que ve a viure a la Gran Bretanya perquè, tot i havent finalitzat els estudis universitaris, no troba feina a Catalunya. A Cambridge, per exemple, hi ha molts catalans que han arribat i arriben constantment i que lloguen pisets d’una habitació pagant entre £600 i £700 al mes. Aquests costos potser ni ells mateixos se'ls poden permetre i els seus pares, intentant fer el millor pels seus fills, els ho subvencionen, orgullosos que puguin agafar experiència en un pais més avancat.

Em direu que el moviment de jovent d’un país a l’altre passa a tot arreu i estaré d’acord amb vosaltres. No obstant això, el jovent que marxa precisament de la Gran Bretanya viatja a d’altres països per aprendre un altre idioma i no per manca de feina. Un pic han après l’idioma, tornen i troben feines millors dins el seu país. I aquesta situació és la normal en països normals. Tenint aquestes dades en compte, hi ha encara algú que pensi que els catalans poden aguantar dos anys més, fins el 2016, per aconseguir un país NORMAL? Si aquesta situació no és ‘esclavitud’ moral o psicològica, què és doncs?

És clar que Catalunya no pot esperar més, ja ha aguantat i aguanta prou. Utilitzar totes les energies d’un poble a fer crits d’independència i no assolir-la al més aviat possible és enganyar i esclavitzar encara més a la gent. En un país NORMAL la gent posa energia en la seva feina, en millorar aquelles parts de la societat que cal modernitzar, i en aconseguir satisfer l’ambició dels joves que volen un món millor.

És a dir que els anglesos han de recordar anualment que ells mai no seran esclaus, sense haver-ho estat mai i, en canvi, els catalans encara no ens hem adonat que ho som. Només amb la independència al més aviat possible podrem construir un món millor i evitar que els joves marxin i no tornin.

Doncs l’onze de setembre, cantem en veu ben alta ‘INDEPENDÈNCIA’ i a partir del dia dotze potser: ‘Catalunya mai, mai més, serà esclavitzada’.

rule britannia

No hi ha Comentaris

Objectiu: una candidatura independentista, sense condicionants (article de Jordi-Carles Burillo)

La idea de crear Reagrupament, com a associació que promogui i impulsi una estratègia de creació d’un Estat català que passi per una declaració unilateral d’independència, des d’una majoria parlamentària de 68 diputats del Parlament de Catalunya, va néixer fa un any i mig. Des de llavors hi hagut molt d’esforç i feina, molta il·lusió i discussió, intercanvis de parers, crítiques, i fins i tot situacions de crisi que semblaven insuperables. Però, després d’aquests 18 mesos, el 10 de juliol Reagrupament ja estava llesta per a la contesa electoral: ja teníem una llista de candidats a les eleccions, en el benentès que la Junta tenia la facultat d’adaptar aquestes llistes als possibles pactes amb altres propostes polítiques (partits, candidatures…). Cal dir que, encara que la confecció de les llistes es podia fer d’altres maneres, ningú no pot negar que tothom que volia ser-hi, es va poder presentar. Déu n’hi do el que costa trobar 135 persones disponibles i compromeses! Felicitats als escollits!

És cert que no s’havia incorporat Joan Laporta a la candidatura, a causa de la seva exigència d’integració de Reagrupament a DC i que la nostra associació fes la major part de l’aportació econòmica de la campanya. Cadascú que jutgi la coherència de Joan Laporta, després de l’oferiment constant de Reagrupament, després que Joan Laporta es declarés moralment reagrupat i després que la nostra associació modifiqués la manera de fer la llistes per tal que Laporta no hagués de passar per unes primàries.

I és després de la manifestació del 10J que Joan Laporta (DC), Alfons López Tena (CiU)i Uriel Beltran (ERC) [a partir d’ara LTB] fan una proclama idèntica al programa polític de Reagrupament (declaració unilateral d’independència i candidatura compromesa amb aquest objectiu), dirigida a les formacions d’àmbit català (del Principat). Felicitats! Per fi López Tena i Beltran abandonen la insistència estèril d’IP, ILP i altres vodevils per assumir allò que des de sempre ha formulat Reagrupament. El Dr. Carretero, no podia ser d’una altra manera, se’n congratula, però es queda sol en el seu suport a la proclama, ja que, per exemple, CiU la rebutja i ERC, també, tot i que a través d’un moviment més propi d’un contorsionista. Molts catalans i molts reagrupats s’hi afegeixen fins a arribar a uns quants milers (?).

Tanmateix, dies després i en veure que la crida als partits no ha donat resultat, LTB modifiquen la seva proposta inicial i la converteixen en una proposta nova, no dirigida a organitzacions ja existents, sinó que té l’objectiu de crear una nova candidatura independentista (amb el mateix programa de Reagrupament), amb dues novetats importants:

1. Que LTB se n’autoproclamen  caps visibles, malgrat no haver estat escollits en cap procés democràtic per a realitzar aquesta funció (ells en marquen els criteris i les pautes). I a més afirmen que les persones adherides a la primera proclama (la dels partits) també donen suport a la segona (la d’una nova candidatura). Ho afirmen ells, no les persones adherides.

2. Introdueixen la necessitat d’iniciar un procés de primàries d’aquesta candidatura, en plenes vacances (cosa que les fa a la pràctica molt inviables), com a condició sine qua non per a qualsevol organització que en vulgui formar part. Això implica que l’element convergent (candidatura única, compromesa amb la declaració unilateral d’independència) passa a un segon pla, ja que queda supeditat a aquesta nova condició. Si no s’accepta la condició 2, no pots entrar en la seva candidatura i, per tant quedes estigmatitzat com a contrari a la unitat. És a dir, que tres persones (LTB), dos de les quals (TB) fins al juliol abjuraven d’aquesta estratègia política i mai no havien proclamat la seva adhesió a les primàries i a les llistes obertes (fins i tot ocupen alguns càrrecs que mai han estat escollits així), decideixen les condicions en què els altres han de concórrer a aquesta candidatura, quan Reagrupament hi porta 1 any i mig treballant i abans de la primera proclama, ja té les llistes fetes (obertes a nous pactes, clar). Afegim-hi que, a hores d’ara, no sabem quantes persones s’han adherit a la proposta de candidatura de LTB, amb el compromís de participar-hi activament. D’això en podem dir coherència, oportunitat i creació de sinèrgies positives?

En aquest escenari, evidentment Reagrupament no pot participar-hi, ni integrar-s’hi, ja que els seus únics criteris programàtics són la creació d’una candidatura que es comprometi fer possible una majoria parlamentària que declari de manera unilateral la independència. Això i prou. No hi poden haver condicionants de tipus ideològic (per no restringir l’ampli espectre social de la voluntat independentista), però tampoc de tipus metodològic (que inclou la condició del procés de primàries) o d’una altra mena. Qualsevol altra característica que pugui adoptar aquesta candidatura hauria de ser pactada i assumida per totes les parts implicades, però mai ser imposades per una de les parts. I més quan aquesta part són simplement tres persones (destacades, però tres persones), que encara no sabem quants companys de feina tenen, gent activa, com els més de 3.000 membres de Reagrupament que paguen una quota i tenen dret d’assistència a les Assemblees (és a dir, no adhesions de la primera proclama, sinó gent que accepti la seva segona proclama i pagui quota). Cadascú és lliure de fer el que cregui convenient, però, de moment, la segona proposta de LTB (una nova candidatura amb procés de llistes obertes en plenes vacances) és una simple declaració d’intencions, que veurem si es realitza, com es realitza, qui la realitza i quanta gent hi participa. Haurem d’esperar fins l’11 de setembre, per decidir, si no és que volem fer valoracions prematures en relació a les qüestions suara plantejades. Reagrupament, evidentment, no pot ara plantejar-se fer modificacions reals i efectives amb els seus candidats a partir de les bones intencions de LTB i d’uns resultats encara inexistents. Davant, fixem-nos-hi, hi ha una feina feta en un any i mig, amb encerts i errors (que n’hi deu haver, segur), que situa Reagrupament amb una proposta de candidatura, feta, però no tancada, tot el contrari, oberta a futurs pactes amb qui vulgui assumir i coincidir amb el programa de Reagrupament (entre els que hi pot haver LTB i qui els vulgui acompanyar en la seva segona proposta). Però ara no saben quants són ni qui són, no?

Per tant, és segur que els membres de Reagrupament sabran valorar què han de fer i acceptaran que no podem actuar amb precipitació, a partir de rumors, intoxicacions, alarmismes i a voltes només bones intencions, cosa que només pot dur-nos a cometre errors, penedir-nos-en i lamentar-ho després. Nosaltres tenim un programa i una candidatura. Nosaltres tenim un compromís amb Reagrupament. Altres encara no saben qui són, ni quants són. Ja ens ho faran saber. I tant de bo puguem fer el camí junts, però no engreixem allò que de moment és una proposta de tres persones, respectables, patriotes convençuts (hi deu haver algú més, segur), però que encara no sabem respondre a aquests interrogants. Qui tingui el mateix programa i vulgui formar part de la nostra candidatura,  les portes són obertes. En parlarem, segur. I qui vulgui fer una candidatura nova, conjuntament, també se n’ha de parlar, evidentment. És una obligació davant el clam popular que l’independentisme compti amb diputats compromesos amb una declaració unilateral d’independència. És a dir, si la proposta de LTB implica incorporar persones de la seva candidatura i de la candidatura de Reagrupament, en una única candidatura, Reagrupament es compromet a parlar del que sigui. Així ho ha confirmat recentment a Arenys (01-08-10) el nostre president, el Dr. Carretero, però si inclou condicionants previs, quin diàleg hi pot haver amb algú que pretén arribar a un acord a base d’imposicions (i que encara no sabem qui és i quants són, fins l’11 de setembre)?

Per la independència, tot; per una única candidatura, sense condicionants, tot. Però amb  condicionants previs, difícilment, podem acordar res de positiu. No us sembla Joan Laporta, Alfons Lòpez Tena i Uriel Bertan? Doncs, a treballar, que Catalunya necessita patriotes dignes i feinejadors.

Jordi-Carles Burillo, associat de Reagrupament al Baix Llobregat

No hi ha Comentaris

Homenatge de Reagrupament a la tomba d’en Rafael de Casanova

Ofrena Floral: Homenatge de Reagrupament a la tomba del Conseller en Cap i heroi del 1714 en Rafael de Casanova.

Sant Boi 2013 - Homenatge

Organitzat per la Coordinadora Comarcal de Reagrupament Baix Llobregat, a les 8,00 h del matí de l’Onze de Setembre d’enguany, i sota la pluja que va acompanyar la Comitiva que va desfilar des de la Plaça de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, fins a l’església de Sant Baldiri, on es troba la tomba d’en Rafael de Casanova, va tenir lloc l’homenatge en forma d’ofrena floral, que va retre Reagrupament.

Per aquest acte ja es va comptar amb la bandera de Santa Eulàlia, (còpia fidedigna de l’estendard sota el que es va defensar les muralles de Barcelona al 1714) i que complerta les banderes d’honor de Reagrupament.

A l’acte van assistir els membres de la Junta Directiva Nacional, encapçalats pel President Joan Carretero, els membres de l’executiva comarcal del Baix Llobregat encapçalats per na Imma Prat i en Vicenç Julià, així com d’altres reagrupats del Baix Llobregat i vinguts d’altres comarques.

En Vicenç Julià va llegir un emotiu escrit extret d’un article glosa dels defensors del 1714, del conegut articulista i benvolgut Quim Torra, així com un altre en homenatge de Reagrupament a en Rafael de Casanova.

No hi ha Comentaris

Reagrupament recorda que la Comissió Europea va admetre oficialment com a possible la secessió d’una part d’un Estat membre

  • Les informacions que estan difonent ara alguns càrrecs polítics de la UE són fruit de les pressions polítiques espanyoles i no corresponen al posicionament oficial de la UE
  • En el document oficial la CE va admetre la possibilitat de secessió d'una part d'un Estat membre i considera que la solució sobre la seva continuïtat a la UE es troba en la negociació dins l'ordenament jurídic internacional

Davant de les informacions que ara estan donant alguns càrrecs polítics vinculats a la UE, Reagrupament Independentista vol recordar a tota la ciutadania que l'únic document oficial sobre aquesta qüestió va ser enviat per la Comissió Europea el maig de 2012 al president Joan Carretero –representant d'un comitè compost per ciutadans de set estats europeus– com a resposta a la iniciativa ciutadana europea (ICE) que es va endegar el mes d'abril de 2012 perquè la Unió Europea legislés sobre la continuïtat com a Estat de la Unió Europea d’un estat sorgit per un procés de secessió d’un territori d’un estat membre.

En el document oficial, signat i segellat  per Catherine Day, secretària general de la CE, s'hi admet la possibilitat de secessió d'una part d'un Estat membre i es considera que la solució sobre la seva continuïtat a la UE es troba en la negociació dins l'ordenament jurídic internacional.

La Comissió Europea va considerar que ni la Comissió ni el Parlament Europeu no poden proposar ni legislar (ni en un sentit ni en un altre) les conseqüències d'una possible independència de Catalunya, però admetia aquesta possibilitat quan afirmava que "en el cas d'una secessió d'un Estat membre, la solució es trobaria i negociaria dins l'ordenament jurídic internacional ". Reagrupament desmenteix les afirmacions -mancades de fonament- dels que afirmen que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea en cas d'independitzar-se, amb l’argument que si això fos així, “no caldria recórrer a l’ordenament jurídic internacional per a resoldre la seva admissió, ja que la UE té perfectament legislada la seva ampliació ".

L'1 d'abril de 2012, un Comitè Ciutadà representat pel president de Reagrupament, Joan Carretero, va presentar una petició de registre d'una Iniciativa Ciutadana Europea per manera que es reconegués la successió com a membre de la Unió Europea d'un nou estat sorgit de la secessió democràtica d'un altre Estat membre.

Més informació:

No hi ha Comentaris

“No menteixis”, em va dir

En aquests dies de declaracions i contradeclaracions sobre la pertinença de la Unió Europea una vegada fundem l’Estat català em sorprèn moltíssim que representants del poble elegits democràticament per representar-nos tant a les institucions europees, a les institucions catalanes i a les espanyoles omplin els titulars amb l’afirmació no certa de l’expulsió immediata de la Unió Europea dels 7 milions i mig d’europeus que som catalans.

Europa té un repte polític important amb l’ampliació interna, sobretot perquè no està prevista la fundació de nous estats fruit de la secessió d’un territori d’un estat membre. No hi ha ni una sola línia, ni un sol esment, en tot el cabal comunitari o corpus jurídic comunitari a aquesta situació que previsiblement es donarà en un futur molt proper amb la fundació d’un nou estat de dret sorgit de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

La nova situació serà fruit de la voluntat política dels membres comunitaris.  Fins ara, la Unió Europea ha anat adduint que això és un afer intern dels Estats, però darrerament ha fet un pas més i : el darrer, divendres passat Durao Barroso, el President de la Comissió Europea, en un xat obert a tota la ciutadania europea (podeu veure’l aquí http://youtu.be/udcZJ_AtPl4 ) va repetir que aquesta qüestió de l’ampliació interna de la Unió Europea la Comissió Europea se la resoldria quan algun dels estats membres li plantegi, cosa que fins ara no ha passat.  És evident que ens poden expulsar de la UE quan fundem l’Estat català, després d’un procés democràtic, el pilar fonamental de la Unió Europea,  però m’agradarà saber com ho justifiquen davant del món. També m’agradarà veure com, una vegada expulsats, i seguint fent camí de manera pacífica cap a la consolidació de les nostres estructures polítiques i socials democràtiques i pacífiques, la UE no se’n recent de la nostra sortida. També hi ha el “petit detall” que l’expulsió automàtica, comporta explícitament el reconeixement de l’Estat català per part de la UE, alhora que deixa llibertat a tots els seus Estats membres al reconeixement del nostre nou Estat de dret, democràtic i social. 

I com he dit altres vegades, i és més compromès per a la UE, com justificaria la nostra expulsió Europa, bressol mundial de la democràcia? Com justificaria la nostra expulsió Europa, bressol del dret  occidental com a fonament de la legitimitat de la sobirania ciutadana? Com justificaria la nostra expulsió la Unió Europea fonamentada en uns Tractats ratificats per tots els membres que diuen explícitament que es basa en els principis de llibertat, democràcia i respecte als drets humans? Com la Unió Europea justificaria davant del món que expulsa una regió espanyola que ha fet un acte democràtic i s’ha secessionat del Reino de España endeutat, corrupte, democràticament decadent i obsolet, i que no aporta cap valor democràtic ni social al món?

Aquest dies a mi el què més em dol és que els representants del poble escampin paraules no certes i els titulars de molts mitjans de comunicació les reprodueixin. Una vegada, el 2010 quan em vaig presentar a unes eleccions autonòmiques en la llista de Barcelona de Reagrupament, Joan Carretero em va donar un sol consell “No menteixis mai”, em va dir. I aquests dies escoltant alguns representants del poble em ve a la memòria el seu únic consell.

No hi ha Comentaris

El Tribunal Constitucional espanyol ja no dissimula la seva manca d’imparcialitat

No hi ha cap pega en haver estat militant del PP i haver-ho amagat per a ser president del Tribunal Constitucional. El ple del TC ha rebutjat la recusació del seu president, Francisco Pérez de los Cobos, plantejada per la Generalitat  i el Parlament  després que es va saber que havia militat en el PP entre els anys 2008 i 2011 . La decisió s'ha pres per 9 vots a favor i 2 en contra.

La petició es va fer al·legant que la seva militància en un partitafectaria la seva imparcialitat i independència . El govern i la cambra catalana volien evitar així que Pérez de los Cobos participés en el debat dels 25 recursos presentats  a l'alt tribunal, entre els quals hi ha la declaració de sobirania, la llei d'educació o la prohibició de les corrides de toros.

Les deliberacions sobre la recusació del president del Tribunal Constitucional, on no hi participava la persona afectada, van començar la setmana passada però van acabar sense cap acord.Aleshores ja es va saber que pràcticament tots els magistrats estaven d'acord a rebutjar les peticions de recusació , però si no es va prendre una decisió va ser per la manera d'argumentar el rebuig , ja que diversos magistrats van considerar que  el text redactat per la ponent, Adela Asúa, era excessivament condescendent.
Homs demana que com a mínim es retracti

La decisió de l'alt tribunal ha coincidit amb la roda de premsa posterior al consell executiu que cada dimarts fa el portaveu del govern Francesc Homs al Palau de la Generalitat. Homs ha estat preguntat sobre el rebuig a la recusació així que s'ha conegut la informació, però ha dit que volia conèixer els detalls, qui ha fet cada vot i quina ha estat l'argumentació  per fer-ne valoracions.

En una primera reacció a la decisió, Homs sí ha demanat a Pérez de los Cobos que, com a mínim, es retracti dels seus atacs a Catalunya . En aquest sentit cal recordar les consideracions que va fer al seu llibre "Parva memòria" , publicat el 2006, en què considerava (en referència a Catalunya) que "l'única ideologia capaç de produir malsons és el nacionalisme" .

No hi ha Comentaris

Jo, Josep-Lluís González, #tambésócindependentista

Va néixer a Barcelona el 1965. La seva infantesa va transcórrer primer a l’Anoia, a Els Hostalets de Pierola , i després a Barcelona, a la Font de la Guatlla , on encara viu amb la seva família. És catalanoparlant de llengua materna, malgrat els seus orígens castellans, i conscient de la dualitat cultural present al país. Sempre ha estat compromès amb la seva identitat nacional. Fa anys que col·labora amb diferents associacions activistes, culturals i històriques, totes elles de caire independentista. Manté vincles i bona relació amb diferents partits sobiranistes, al marge del seu eix ideològic: és, diu, aquell punt de promiscuïtat política que té la transversalitat, raó per la qual és militant actiu de Reagrupament  i està inscrit a l’ANC. Forma part de l’equip de difusió de SMxI, es podria dir que és el fotògraf “oficial” de la territorial.

Quan et vas fer independentista?
És difícil de dir. Tot ve donat per l’entorn. Un sap que pertany a una terra, els seus costums, la seva llengua, la seva identitat, la seva cultura. De petit. al posar la “tele”, sortien aquelles imatges en blanc i negre i parlaven un idioma que no era el meu: sabia que hi havia alguna cosa d’estranya. Després van venir les curtes estades d’estiu al poble de familiars de fora de Catalunya, on el més fàcil era que t’anomenessin per la teva procedència: El Catalufo (amb tot el reguitzell de tipismes referents a “los catalanes”). Cosa que entenc, ja que a les vacances estivals amb familiars al Principat (en camp propi), també hi érem “nosaltres” i “ells” els “altres”: els castellans. Evidentment hi havia alguna cosa que ens feia diferents, gairebé “estrangers”. Amb el temps vaig trobar respostes en la història de la nostra terra, on es troba bona part del perquè som com som. Vas prenent consciència del menyspreu, abús i rebuig de “España” a tot el que és català. Tant, que gairebé semblen ells els veritables “separatistes”. I aquí ve quan veus que no et deixen ser el que ets, quan et volen imposar el pertànyer a un sentiment que no és el teu. I és quan senzillament dius “Prou”. Vaja, que de ben petit ja era conscient de la meva catalanitat… I no només m’agradava, sinó que ho volia seguir essent per sempre. I amb orgull de ser-ho.

Completa la frase “Si hi rumio, la meva principal raó per defensar que Catalunya sigui independent és…”
…per un profund sentiment. El de l’amor. L’amor als meus, a la meva família i a tot i tothom que m’estimo. Expressat amb dues paraules. La primera és per dignitat:  vull oferir, i deixar, un futur digne als meus fills, un país on puguin ser el que són sense que ningú els emprenyi, un país d’excel·lència per viure dignament, segura i confortablement. I l’altra, per patriotisme,  paraula que provoca picors a molts (no sé ben bé per què). Parlem d’amor a la teva nació, el teu país, la teva terra, a la teva gent. Mireu si és bonic estimar.

Què creus que passarà els propers mesos?
Aquest Onze de Setembre de 2013 serà inoblidable [aquestes respostes estan escrites uns dies abans]. La Via Catalana tindrà un èxit absolut i amb repercussió mediàtica a nivell internacional. Segur. I si no ho és, tant s’hi val, ja que el “procés” no dependrà només d’aquest fet. Som en un punt de no-retorn i ara és l’hora del polítics. Si no poden anar davant  del poble, que vagin amb  el Poble. I si no, els passarem per sobre. Som en un moment que els polítics han de fer la feina que se’ls ha encomanat. Moment de “prioritat nacional”. Moments per respondre amb patriotisme i dignitat, deixar els interessos partidistes i posar el partit al servei de la nació. No pas al contrari. Algú es pot imaginar els Pares de la Pàtria, els herois i líders de les Revolucions de Independència com José Martí a Cuba, o de José Rizal a les Filipines, qüestionant-se si eren de dretes o esquerres… Eren patriotes com tots nosaltres, que hi sacrifiquem temps, treball i recursos… Bé, ells hi varen deixar la vida.

Com t’agradaria que fos la Catalunya del futur?
L’independentisme català és transversal, cohesionat, social, cultural… D’un sol poble. Tothom qui vulgui ser català hi té cabuda i sempre serà benvingut. Aquí ningú sobra, cal tothom per fer el país de tots. Que, després de cinc segles provant de fer possible el que és l’impossible encaix hispànic (els últims 300 anys sotmesos, espoliats i vexats), encara tinguem força i determinació per seguir existit tossudament vol dir que en llibertat i sense un “Estado” en contra nostre, no només podrem fer un país independent, democràtic i social… sinó que, a més, el farem molt bé. I el més important, Catalunya serà com els catalans vulguem i decidim que sigui. Per mèrit, esforç i decisió democràtica pròpia.

No hi ha Comentaris