Arxiu setembre, 2013

Ells amenacen, nosaltres no

Deu ser el costum. Després de tants anys de tenir-nos sota les seves botes i xuclar-nos la sang, pensar que deixaran de fer-ho els posa malalts.

Ens amenacen, no amb les set plagues bíbliques, pitjor, i perquè ara les confrontacions politiques a Europa es dirimeixen democràticament, que si no, ja faria estona que tindríem els fusells a casa nostra. Ara ens amenacen que quedarem fora de la UE com a plat fort. L’evidència que el conflicte entre Catalunya i Espanya es va internacionalitzant, obliga l’Estat espanyol a fer tot un seguit d’amenaces i la que quedarem exclosos del club europeu és la que pren més força.

Un discurs del primer ministre anglès, Cameron dient i aconsellant al Rajoy que cal escoltar la ciutadania fent palès que tota confrontació ha de tenir la corresponent solució política, més el tractament exquisit i democràtic amb els escocesos, posa dels nervis els espanyols.

Que Estònia i Lituània hagin fet publica una declaració democràtica a favor del dret d’autodeterminació del poble català, també els ha posat nerviosos i aquest cop i com sempre la seva incompetència juga a favor nostre i en contra de la seva marca Espanya. El mateix ministre que reconeixia el gran èxit de la “Via per la independència”, ara crida a capítol uns estats que no fa pas gaire estaven com nosaltres i mentre uns parlen en termes democràtics, Espanya, renya per fer-ho.

Quedar-nos fora de la UE és la amenaça. De fet, ens diuen que retornaríem a l’època del paleolític, però la seva amenaça no és res més que la seva por.

Catalunya nou estat, certament pot quedar fora de la UE, però també pot donar-se el cas que les grans potències modifiquin els tractats o fins i tot mirin al cel, exactament com van fer amb l’Alemanya de l’Est quan és va integrar a l’Alemanya de l’Oest.

L’Estat espanyol vol evitar la independència de Catalunya de totes totes per qüestions econòmiques i territorials. Es podria donar el cas que l’Estat espanyol, al quedar modificades les seves fronteres, el seu volum ciutadà i la seva economia, també quedés fora de la UE, si més no la independència de Catalunya, obligarà i obrirà un debat en el si d’Europa, que hores d’ara ningú pot preveure com acabarà.

L'amenaça del govern espanyol que ens vetaran l’entrada, de moment és falsa, perquè primer ens han de fer fora, i això en cap cas ho farà l’Estat espanyol, ho farà si ho acorden, el Parlament Europeu.

La Unió Europea fa frontera amb països com Andorra, Mònaco, Noruega, Suècia, Suïssa, S. Marino, Liechtenstein, països que tenen tractats comercials i fins i tot utilitzen la mateixa moneda, l’euro, i es pot constatar que cap d’ells té el 27 % d’aturats com Espanya ni un deute que ratlla el 100 per 100 del PIB com Espanya.

Si Catalunya ha de romandre fora, serà decisió del Parlament europeu, i preveient que ni Alemanya, ni França ni Anglaterra, ni Itàlia, no voldran posar en perill els seus interessos geoestratègics a la mediterrània, és més que probable que l'amenaça espanyola sigui un bluf més a prop del farol que de la realitat. En el pitjor dels casos, Catalunya sempre viurà millor si gestiona els seus recursos. De fet, aquesta és la qüestió, tothom sap que Catalunya estat independent pot existir i que pot complir amb els seus compromisos internacionals, l’Estat espanyol és una incògnita.

Amenaçar-nos és el primer pas al reconeixement que existeix la possibilitat real que Catalunya pot esdevenir un nou estat independent i per això ens congratulem i, fins i tot, gaudim de totes i cada una de les amenaces del govern espanyol. Com deia Gandhi, primer t’ignoren, després se’n riuen, més tard t’ataquen i finalment guanyes.

No hi ha Comentaris

Bones festes poblenovins!

Comença un nou curs polític, i amb ell el meu segon any com a conseller de districte. I al Districte de Sant Martí, començar un nou curs polític significa que comencen les Festes del Poblenou. En el pregó d'enguany, llegit per l'escriptora poblenovina, Àfrica Ragel , ja va quedar clar de què anirà el curs polític.

Tornarem a tenir l'asfaltat de la Rambla com a punt important. La recuperació, d'una forma definitiva, de la Flor de Maig per al barri. La total absolució dels encausats després de la vaga general que, per moure uns contenidors de lloc, els demanen tres anys de presó (per desgràcia, no és broma, és la pura realitat). La solució definitiva dels assentaments irregulars i dels horts indignats.

Però aquest curs si m'ho permeteu, ha començat també amb la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, que va tenir lloc el dimarts dia 10, a la Seu del Districte de Sant Martí. I per què vull destacar aquest fet? Doncs, molt senzill, perquè aquesta commemoració es va tornar a fer, després que l'any passat el govern de CiU no la realitzés, gràcies a la insistència i bona feina del meu grup municipal, Unitat per Barcelona.  Si no vau poder venir, espero que hàgiu tingut bones festes del Poblenou. Bones festes poblenovins!

No hi ha Comentaris

Un de la majoria silenciosa

Sóc un afortunat. L'altre dia la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va parlar de mi. Bé, de mi i d'uns quants més. Dels que no vam anar a la cadena humana, aquells a qui ella va anomenar «majoria silenciosa», aquell concepte que ha de sortir en el minut 1 de reunió de qualsevol Govern que veu sortir al carrer molta gent. Tan originals com sempre.

Apreciada vicepresidenta, jo no vaig anar a la cadena, però li pregaria que la pròxima vegada que parli de majoria silenciosa no m'hi compti, no s'apropiï del meu silenci. Perquè li ben asseguro que quedar-me a casa no significa tenir l'opinió que vostè interessadament pressuposa.

Miri, no vaig anar a la cadena perquè segueixo mantenint bons vincles amb la resta d'Espanya, que fan que la meva primera opció no sigui la independència. Els meus pares van néixer allà, es van criar aquí, van aprendre català, me'l van ensenyar. He viatjat per tot Espanya sense amagar mai la meva catalanitat, i he tingut la sort de conèixer també una Espanya dialogant, plural i tolerant. Una Espanya pràcticament desapareguda d'alguns mitjans de comunicació catalans, que prefereixen donar ressò a una columna incendiària de la pàgina 27 de La Razón . I passa el mateix amb la Catalunya dialogant, plural i tolerant: que ha desaparegut d'alguns mitjans espanyols encaparrats, per exemple, a magnificar a les seves grotesques portades la suposada persecució del castellà a Catalunya. I així els extrems s'han anat retroalimentant fins a la situació actual de gairebé no retorn.

Vostès diuen que aquí hi ha mitjans de comunicació públics que s'aboquen en la causa independentista. No li diré que no. I és una anomalia que això ja no sigui ni notícia. Però poques coses són tan eficaces per a l'independentisme com un bon editorial de l'Abc o una declaració del seu ministre Wert. Els que creiem encara en els ponts entre Catalunya i Espanya ja som minoria. I no m'estranya, després de totes les contrarietats viscudes des del gratuït «recolzaré» de Zapatero: un Estatut votat en referèndum, aprovat pel Parlament, escapçat al Congrés i després inconstitucional.

Ara a Catalunya el que impera és exhibir-se com a independentista. A una amiga el seu fill de 9 anys li va preguntar per què ells no anaven a la cosa de la cadena, que vista per la tele semblava molt guai. I la meva amiga no va saber què respondre-li. Perquè la posada en escena cívica, reivindicativa i festiva és indiscutiblement atractiva. Per no parlar del rotund èxit de convocatòria. Però jo no he estat mai gaire de pàtries. Ni d'aquella ni d'aquesta. Despenjaria el banderot de la plaça de Colón, m'incomoden les banderetes espanyoles als canells d'alguns, com m'incomoda viure en un lloc on l'estelada s'ha convertit en adorn habitual de balcons, braçalets o vambes.

Em diuen que amb la independència Catalunya serà lliure. Serà lliure d’Espanya per poder-se equivocar o encertar pel seu compte, com és lícit. Però lliure amb majúscules no m’ho acabo de creure. I no és que jo ara sigui lliure. No ho sóc. Per exemple, com a periodista, la meva llibertat radicaria a poder publicar el que considero que he de publicar. ¿És possible portar a la portada d’algun gran mitjà català o espanyol alguna cosa que afecti greument un banc que ha donat un crèdit a aquell mitjà de comunicació? ¿I amb la independència de Catalunya serà possible?

Però, ¿sap què passa, apreciada vicepresidenta? Que si algú em dóna motius per canviar d’opinió, aquests són vostès, que amb la seva actitud s’han convertit en la màquina més bèstia de fer independentistes. Des que governen, no han perdut ni un sol minut a intentar entendre el que passa aquí. A vegades tinc la sensació que són vostès els primers interessats que Catalunya s’independitzi.

DEIXIN VOTAR

Si realment volen escoltar la «majoria silenciosa», deixin-la votar. I si la Constitució és un obstacle, reformin-la: vostès i el PSOE ja tenen experiència en reformes constitucionals exprés. I, posats a demanar, facin-ho més d’hora que tard. Perquè jo també tinc pressa. Tinc pressa perquè els meus governants es preocupin d’alguna cosa més que no sigui la independència. Perquè els governs que hem escollit s’ocupin, per exemple, de la gent que ho està passant malament. Encara que pot ser que als que governen aquí o allà això no els interessi.

No hi ha Comentaris

I l’any que ve serem 1,7 milions

En la manifestació del 2012 érem, posem que 1,5 milions. A la Via cap a la Independència d’aquest darrer dimecres, n’érem 1.6 milions. Quin és el següent pas? Que en la diada del 2014 en siguem 1,7 milions, tots formant una sardana, per exemple?  I després que en la del 2015, 1,8 milions de catalans i catalanes es disfressin de dimonis i saltin passeig de Gràcia amunt i passeig de Gràcia avall? I així anar fent fins que el 2090 tots els catalans i les catalanes, surtin al carrer sense que quedi cap català silenciós? Serà llavors que proclamarem la independència per KO tècnic de l’espanyolada?

Disculpeu-me la boutade . Però si després del brutal èxit de la Via, en els propers 12 mesos no passa res que canviï l’status quo  actual, ben bé que haurem perdut el tren de la història. Com diuen els francesos, il faut battre le fer pendant qu’il est chaud , és a dir, cal actuar, ara és el moment. No podem deixar que la situació es refredi. Cal actuar amb fredor, però amb contundència.

Quin és el següent pas? Al marge que jo penso que els espanyols mai s’avindran a acceptar la consulta, el següent pas és anunciar en les properes hores la data de la celebració de la consulta i naturalment, el redactat de la pregunta, que ha de ser tan clar que només deixi marge a dues respostes: “sí” o “no”. Una pregunta del tipus: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. O per l’estil. I punt. La data ha de ser quant abans millor, i sempre al llarg de l’any 2014.

La fixació de la data i la pregunta desfermarà, no cal dir, un psicodrama a Espanya. Els atacs d'histerisme i la sensació de fi de règim serà total i complert. Fins i tot hi haurà propostes revolucionàries per capgirar el règim polític i amb ells intentar retenir Catalunya. Qui sap si saltarà la monarquia i tot. Caldrà anar amb molt de compte amb els voltors que intentaran canalitzar Catalunya cap aquesta “nova” Espanya.

Per evitar aquests riscs, caldrà que la pressió sigui constant. No hem de deixar ni respirar a aquells que tinguin la temptació de repensar res. Ja he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: la nostra credibilitat internacional es juga en la percepció que els governs dels estats tinguin de la fermesa de les nostres intencions d’arribar fins al final. Si hi detecten dubtes, hesitacions, repensaments o per l’estil, no ens faran ni cas.

I això seria fatal, encara que no definitiu. Si Espanya té la temptació d’impedir la consulta, és evident que la resposta catalana no ha de ser esperar dos anys, sinó de manera immediata aprovar una declaració unilateral d’independència per part del Parlament, i fer una crida al seu reconeixement internacional. I aquest només s’obtindrà si hi ha una credibilitat assegurada, que eviti que el govern estranger que faci el pas, quedi amb el cul enlaire.

I per acabar, no tinc cap mena de dubte que el primer govern que ens reconeixerà, si hi percep seriositat i determinació per part dels dirigents catalans, serà, el de la República Francesa. Pagaré per veure la cara de pòquer que els quedarà als polítics espanyols quan això passi.

No hi ha Comentaris

I l’any que ve serem 1,7 milions

En la manifestació del 2012 érem, posem que 1,5 milions. A la Via cap a la Independència d’aquest darrer dimecres, n’érem 1.6 milions. Quin és el següent pas? Que en la diada del 2014 en siguem 1,7 milions, tots formant una sardana, per exemple?  I després que en la del 2015, 1,8 milions de catalans i catalanes es disfressin de dimonis i saltin passeig de Gràcia amunt i passeig de Gràcia avall? I així anar fent fins que el 2090 tots els catalans i les catalanes, surtin al carrer sense que quedi cap català silenciós? Serà llavors que proclamarem la independència per KO tècnic de l’espanyolada?

Disculpeu-me la boutade . Però si després del brutal èxit de la Via, en els propers 12 mesos no passa res que canviï l’status quo  actual, ben bé que haurem perdut el tren de la història. Com diuen els francesos, il faut battre le fer pendant qu’il est chaud , és a dir, cal actuar, ara és el moment. No podem deixar que la situació es refredi. Cal actuar amb fredor, però amb contundència.

Quin és el següent pas? Al marge que jo penso que els espanyols mai s’avindran a acceptar la consulta, el següent pas és anunciar en les properes hores la data de la celebració de la consulta i naturalment, el redactat de la pregunta, que ha de ser tan clar que només deixi marge a dues respostes: “sí” o “no”. Una pregunta del tipus: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. O per l’estil. I punt. La data ha de ser quant abans millor, i sempre al llarg de l’any 2014.

La fixació de la data i la pregunta desfermarà, no cal dir, un psicodrama a Espanya. Els atacs d'histerisme i la sensació de fi de règim serà total i complert. Fins i tot hi haurà propostes revolucionàries per capgirar el règim polític i amb ells intentar retenir Catalunya. Qui sap si saltarà la monarquia i tot. Caldrà anar amb molt de compte amb els voltors que intentaran canalitzar Catalunya cap aquesta “nova” Espanya.

Per evitar aquests riscs, caldrà que la pressió sigui constant. No hem de deixar ni respirar a aquells que tinguin la temptació de repensar res. Ja he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: la nostra credibilitat internacional es juga en la percepció que els governs dels estats tinguin de la fermesa de les nostres intencions d’arribar fins al final. Si hi detecten dubtes, hesitacions, repensaments o per l’estil, no ens faran ni cas.

I això seria fatal, encara que no definitiu. Si Espanya té la temptació d’impedir la consulta, és evident que la resposta catalana no ha de ser esperar dos anys, sinó de manera immediata aprovar una declaració unilateral d’independència per part del Parlament, i fer una crida al seu reconeixement internacional. I aquest només s’obtindrà si hi ha una credibilitat assegurada, que eviti que el govern estranger que faci el pas, quedi amb el cul enlaire.

I per acabar, no tinc cap mena de dubte que el primer govern que ens reconeixerà, si hi percep seriositat i determinació per part dels dirigents catalans, serà, el de la República Francesa. Pagaré per veure la cara de pòquer que els quedarà als polítics espanyols quan això passi.

No hi ha Comentaris

Apunts després de la Via Catalana

La majoria silenciosa no va anar a la Via Catalana en la qual varen participar 1.600.000 persones, tampoc no varen encerclar “La Caixa” on hi havia algun miler. En cap cas, aquesta majoria no va participar a l’acte del Partit Popular a la Plaça del Rei on amb prou feines hi havia 200 assistents. El mateix nombre que va assistir a un enlairament de globus “de los de mejor unidos”. Encara s’estan buscant tantes ànimes silencioses que tampoc eren al temple de la Sagrada Família resant tal com va aconsellar la plataforma 12-O. La majoria silenciosa que menta Soraya Sáenz de Santamaria no sols és silenciosa, sinó que també es fonedissa i invisible. La única manera de fer-la aparèixer i que trenqui el seu silenci és que ens permetin “conjurar-nos” per a fer un bon referèndum o finalment unes eleccions plebiscitàries, malgrat que una declaració unilateral d'independència seria ja a hores d’ara el més adient. 

A qui hem d’agrair l’èxit de la Via Catalana? En primer lloc als organitzadors, després als participants, però en cap cas no ens podem oblidar del Partit Popular, sense ells no hauria estat possible! Varen ser ells els que gràcies a les seves accions han permès que finalment caigui la bena dels ulls de la majoria dels ciutadans de Catalunya. Sense l’inestimable concurs del PP l’independentisme no seria res! Sense el seu recurs contra l’Estatut, davant el Tribunal Constitucional, molts encara estarien “contents i enganyats”. Però l’Estatut, aprovat pel Parlament, pel Congrés Espanyol i pel poble de Catalunya, els devia semblar massa i havien de continuar ensarronant el seu electorat. Què millor, doncs, devien pensar, que “fotre canya” al seu particular boc expiatori; els catalans? Però no només ha estat el recurs contra l’Estatut que va acabar mutilat pel Tribunal Constitucional, l’organisme que ells amb la col·laboració del PSOE fan i desfan. També, tot plegat, ha estat possible gràcies a la seva actuació superba des que varen guanyar les darreres eleccions al Parlament espanyol per majoria absoluta. Una actuació superba amb molts noms propis Wert, Cospedal, Montoro, Bárcenas, Mato, Margallo, Sáenz, Fernández Diaz, ... Botella. Mai un cafè amb llet ens havia relaxat tant als catalans i a ells els havia posat tan nerviosos.

Aquest onze de setembre va ser una festa de tots els que volem una Catalunya plena. Es queixen alguns que no és la festa de tots. Coi quina mala memòria! Si hagués estat sempre la festa de tots en Primo de Rivera i en Franco mai no l’haurien prohibit. La Diada és la festa en homenatge als que varen lluitar per Catalunya, la festa en què commemorem que la lluita per les nostres llibertats continua. Ells ja tenen les seves festes, per als catalans imposades, en les quals nosaltres no celebrem res. És el cas del dotze d’octubre una festa en què commemoren l’anorreament a cops d’espasa de múltiples cultures.

La Via Catalana ha estat un èxit i ha situat Catalunya al món. Ha fet possible que el Parlament britànic aprovés una moció felicitant Catalunya i que des de Letònia i Lituània se sentin veus a favor de la nostra llibertat. Gràcies a la Via Catalana, la premsa de mig món ha donat a conèixer el nostre anhel de llibertat. Però no ens podem refiar dels suports de fora, sinó que haurem de ser nosaltres els que continuem fent tots els esforços, ajudant-nos nosaltres mateixos, per assolir una Catalunya lliure. L’arrogància del Govern espanyol la seva poca habilitat diplomàtica, amb crides a consulta d’ambaixadors i conflictes com el de Gibraltar, són, malgrat tot, una ajuda inestimable per la nostra causa.

L’assalt a la Delegació de la Generalitat ha estat un acte de vergonya aliena i ha fet palesa la incompetència del Ministeri de l’Interior que encara no ha donat explicacions dels informes on acusaven als presidents Mas i Pujol de tenir comptes a Suïssa. En les mateixes circumstàncies hauria dimitit qualsevol ministre de qualsevol país amb un sistema democràtic homologable. Tot plegat presenta una imatge d’Espanya al món que pot fer més comprensible les nostres aspiracions.

També suma a favor nostre la premsa, principalment la de Madrid que continua enredant i mentint als seus lectors i convencent indecisos a casa nostra. El mateix fa alguna de Barcelona. A hores d’ara el senyor Alfredo Abian "vicedirector" de la Vanguardia continua al seu lloc després d’escriure un editorial ignominiós enfotent-se de la Via Catalana. Com a mínim se l’hauria de fer plegar per falta de visió professional, si és que aquest mitjà vol mantenir entre nosaltres la seva credibilitat.

Fins i tot acudeix en auxili de la causa catalana l’inefable Pere Navarro que segueix amb les seves “boutades”. Primer demana que el rei dimiteixi i deixi pas al seu fill i ara el crida a fer de mitjancer volent-nos fer creure que la corona és neutral i que pot arbitrar un procés que pot acabar amb la independència de Catalunya, Si us plau! Un Borbó ens va arrabassar les nostres llibertats i ens encomanem a un altre per recuperar-les! No fotem!

Finalment juga a favor nostre la falta de comprensió que des de Madrid tenen del repte plantejat. No han estat els partits, és el poble el que està empenyent! No ho poden solucionar collant el president Mas, que no oblidin que nosaltres el tenim més a prop i estrenyem més fort. La democràcia és el nostre millor aliat! Per això des del Govern Central proven d’impedir el seu exercici oposant la seva legalitat a la nostra legitimitat. 

No hi ha Comentaris

La força d’un poble

L'última paraula sempre la tindran les urnes, seran les urnes que decidiran aquest nou estat i, per això, la feina més important que ara hem de fer és explicar-nos”

El món ens ha vist, el món ha vist que Catalunya és un país que vol ser un estat. El món ha vist que els catalans som un poble pacífic, democràtic i cívic. La Diada de l'any passat ens va servir de presentació, ens vam donar a conèixer com a catalans i el món va saber que volíem un estat que defensés els nostres interessos, els nostres drets i la nostra dignitat. Val a dir que va ser una presentació impecable, absolutament democràtica, pacífica, lúdica, festiva i multitudinària.

La Diada d'enguany ens ha consolidat com un futur estat d'Europa, com un poble capaç d'assolir qualsevol repte, capaç d'organitzar una fita històrica amb uns recursos econòmics molt limitats, però amb uns recursos humans impressionants. Ens hem consolidat com una societat civil ferma en les seves conviccions, organitzada, eficient, unida, disciplinada i determinada a assolir el seus objectius.

Quin poble és capaç d'organitzar una mobilització com aquesta? Quin poble ha demostrat una força de voluntat tan extraordinària? Catalunya és un exemple per la seva voluntat col·lectiva, la seva ferma determinació i l'esperit de superació davant de les dificultats. Estem il·lusionats, som un poble convençut i disposat a defensar els nostres drets, com deia el poeta: “No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.”

Malgrat les pressions de l'Estat espanyol i de la seva diplomàcia, el món s'ha hagut de pronunciar. Des de la Xina fins a Letònia, passant per la Unió Europea, amb més o menys complicitat i simpatia, s'han hagut de pronunciar, perquè el món no ha vist una gesta com aquesta des del 23 d'agost de l'any 1989, quan els països bàltics van unir les seves capitals: Vílnius, Riga i Tallin, en una cadena humana per aconseguir la independència de l'antiga Unió Soviètica i, dos anys després, el 1991, totes tres repúbliques havien aconseguit l'objectiu.

L'Estat espanyol també s'ha adonat que ja no pot amagar més el cap sota l'ala. Hem passat de ser una “algarabía ” de 60.000 persones a una gran multitud de 400.000 i, malgrat les declaracions de la vicepresidenta sobre la majoria silenciosa, l'Estat espanyol sap que a Catalunya la majoria no és silenciosa, la majoria estava amb la Via Catalana, perquè vol decidir si Catalunya ha de ser o no un nou estat d'Europa. Ho hem dit ben alt i ben clar, hem dit el que volem, el que pretenem: ja saben que volem exercir el dret d'autodeterminació. Volem que parlin les urnes, són les que millor poden expressar el sentir d'un poble; si això no és possible acceptarem qualsevol altra via democràtica i pacífica. Si se'ns tanca una porta cal obrir-ne immediatament una altra. Saben que no rebaixarem les nostres il·lusions ni les nostres expectatives; per què ho hauríem de fer? Si el futur és a les nostres mans.

I ara ens toca explicar el nostre projecte, eixamplar la majoria social, explicar el que volem i per què ho volem a totes aquelles persones i col·lectius que encara no han escoltat el nostre missatge, a totes aquelles persones que, racionalment, entenen els avantatges de tenir un estat però tenen dubtes raonables, pors que cal dissipar o preguntes que cal respondre. Aquesta és la feina que hem de fer tots i cadascun de nosaltres, tots els que pensem que l'únic camí que tenim és un estat propi, perquè, o bé a través d'un referèndum o consulta, o bé en unes eleccions, o bé després d'una declaració d'independència, haurem de votar.

L'última paraula sempre la tindran les urnes, seran les urnes que decidiran aquest nou estat i, per això, la feina més important que ara hem de fer és explicar-nos, compartir el nostre projecte, arribar allà on encara no hem arribat i parlar amb els que encara no hem parlat per fer-los partícips de la nostra il·lusió i de la nostra esperança en el futur que ja tenim a tocar.

No hi ha Comentaris

La xarxa s’inunda de tuits amb l’etiqueta #volemvotar

Èxit insòlit d'una etiqueta de Twitter a partir d'una iniciativa espontània d'alguns internautes en què es demanava manifestar la voluntat que es convoqui un referèndum perquè Catalunya pugui expressar el seu dret a decidir (#volemvotar). La piulada massiva vol articular la reacció a la lamentable carta del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, que ignora olímpicament el clam per la independència d'aquest dimecres, 11 de setembre, amb la Via Catalana cap a la Independència.

La carta de Rajoy ha causat un gran malestar a Catalunya perquè el president espanyol, a més d'ometre qualsevol referència a la possibilitat d'una consulta sobre la independència -que era el que plantejava el president català a la carta inicial-, també evitar tenir en compte la massiva manifestació del passat Onze de setembre, que va congregar 1.600.000 persones, i ha esdevingut la manifestació més gran de la història de Catalunya.

No hi ha Comentaris

Contra la crisi, independència

Reagrupament Independentista engega una campanya on remarca que per sortir de la crisi ens cal la independència. Si bé una vegada independent, Catalunya haurà de lluitar per combatre-la, creiem que només podem sortir-ne sent un estat lliure, aplicant polítiques pròpies adaptades a les necessitats i realitats de Catalunya i evitant la sagnia que suposa pertànyer a l’Estat espanyol.

Catalunya genera prou riquesa com per ser un dels primers estats europeus a nivell econòmic, però a causa de l’espoli fiscal constant que patim, perdem entre el 8 i el 9 per cent del PIB de forma continuada. Ens cal disposar dels nostres diners i poder així aplicar les mesures fiscals, laborals i econòmiques adequades a la realitat empresarial catalana.

La manca d’infraestructures a què l’Estat espanyol sotmet Catalunya és una altra de les causes que impedeix sortir de la crisi. Aquestes són la base de l’activitat econòmica d’un país i són cabdals per augmentar-ne la productivitat.

Pel que fa als serveis bàsics com la jubilació, la sanitat, l’educació o la seguretat, en aquests moments els catalans no els tenim garantits, tot i abonar elevades cotitzacions a l’Estat espanyol. Només amb un estat propi els recursos destinats a les pensions augmentaran, la política de salut disposarà de més recursos i l’educació serà en la llengua pròpia i tindrà els continguts culturals i socials catalans, actualment en perill. De la mateixa manera que els nostres estudiants no hauran de marxar fora del país una vegada hagin acabat els estudis, contràriament al que està passant ara i cada vegada de manera més alarmant.

Per supervivència, per dignitat: contra la crisi, independència!

La campanya va començar el 7 de setembre i es fa a nivell nacional. S’han imprès 18.000 flyers , 6.000 cartells mitjans, 6.000 tríptics i 5.100 cartells grans que es distribuiran per tot el territori català mitjançant les agrupacions comarcals i de districte de Reagrupament.

També es faran actes arreu del territori i la campanya s’ampliarà a les xarxes socials.

No hi ha Comentaris

La qüestió catalana (editorial del Financial Times)

Aquest dimecres els catalans van acudir en gran nombre a reclamar els seus drets com a nació. L'any passat, en commemoració de la derrota de 1714 en la Guerra de Successió per la Corona espanyola, els independentistes catalans van prendre físicament Barcelona sense trencar un sol plat. Aquest any s'han agafat de les mans en una cadena humana des dels Pirineus fins a la frontera amb València (territori de parla catalana). Aquest problema no desapareixerà. La qüestió és si es pot resoldre políticament abans que esdevingui una crisi constitucional.

Tot i l'aclamada transició d'Espanya de la dictadura franquista a la democràcia, encara no s'ha format una llar plurinacional prou confortable per als pobles diferents culturalment i lingüística. Això confon molts espanyols i enutja molts catalans i bascos -l'arrel del problema.

Es tracta de pobles amb una identitat profundament arrelada que es remunta segles. L'Espanya democràtica els va donar poders reals, però per tal d'apaivagar els nacionalistes espanyols, es va atorgar alguna forma d'autogovern a 15 altres regions. Això va crear una bombolla financera insostenible per als interessos locals a tot el país, sense abordar de ple els drets històrics de catalans o bascos.

L'independentisme català va adquirir volada després que la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 va anul·lar algunes millores en el seu estatut d'autonomia aprovades tant pel parlament català com l'espanyol. La crisi financera ha augmentat la sensació de greuge, Catalunya és un gran contribuent net al pressupost d'Espanya, mentre que els bascos tenen autonomia fiscal.

Mariano Rajoy, el primer ministre d'Espanya, va rebutjar una sol·licitud catalana per a obtenir un tractament similar als bascos fa un any. Quan Artur Mas, el president català, va convocar eleccions anticipades com a resposta i va perdre escons, el senyor Rajoy es va fregar les mans. Però els independentistes van guanyar una majoria en aquesta elecció, i l'esquerra federalista també considera que els catalans haurien de tenir el dret a decidir el seu futur. Sens dubte això és adequat. Però el primer és el primer.

Espanyols, catalans i bascos -que planegen empényer per més drets el 2015- han de tornar a la idea de convivència. Aquesta paraula evocadora, per la coexistència de jueus, cristians i musulmans en el món pre-castellà d'Al- Andalus, no és unanacronisme. L'Espanya plurinacional necessita un federalisme asimètric, que atorgui drets i l'espai suficient a les minories nacionals per a mantenir-se dins de la família.

El senyor Rajoy i el senyor Mas estan començant a tenir aquesta conversa -afortunadament no massa tard. Això pot semblar un conflicte postmodern. Però el nacionalisme té una forma perillosa de complaença en la confusió.

No hi ha Comentaris