Arxiu octubre, 2013

Reagrupament ratifica el seu pacte amb la CUP a Girona

“Els pactes s’han de complir”, amb aquesta frase es podria sintetitzar la voluntat expressada per la trentena d’associats de Reagrupament reunits aquesta setmana en assemblea –un 28% del total de la comarca del Gironès– a la seu de Girona de la formació. L’assemblea d’associats va defensar la continuïtat del pacte amb la CUP a la ciutat de Girona “com a mínim fins a final de mandat”, ja que es valora molt positivament la manera com ha funcionat l’acord fins al moment.

​Els membres de RCat també van valorar positivament l’acord nacional que vincula la nostra formació a Convergència sota la fórmula de convertir Reagrupament en entitat associada amb CDC, ja que, tal com va manifestar l’assemblea, cal donar suport al president, Artur Mas, en uns moments en què l’Estat espanyol, a través de grups de poder polítics, econòmics i mediàtics catalans i espanyols, centra els seus atacs en la seva figura per fer descarrilar el procés cap a l’estat propi.

L’executiva comarcal recorda que la possibilitat que els tres regidors gironins votin diferent en alguns casos ja existeix en l’acord electoral

​L’assemblea de Reagrupament del Gironès també va demanar una major visibilitat de la formació en el dia a dia a la ciutat de Girona i a la comarca del Gironès. Sobre la possibilitat, apuntada per uns associats, que al consistori gironí la CUP i Reagrupament, tot i compartir grup, poguessin votar diferent, des de l’executiva comarcal es va recordar que aquesta possibilitat ja es preveu en l’acord electoral entre les dues organitzacions, tot i que fins ara no ha calgut portar-la a la pràctica, i es considera de caràcter excepcional.

​Sobre aquest punt, Carles Bonaventura, regidor de Reagrupament a l’Ajuntament de Girona, va assenyalar que “la nostra disciplina de vot, dins el grup, no és imposada. Quan hi ha discrepàncies, en parlem, i arribem a un consens. Si algun dia no hi arribéssim, hauríem d’entendre aquesta possibilitat com una cosa natural i democràtica, no pas com un motiu de trencament”.

​L’assemblea de Reagrupament també va reiterar la validesa del programa electoral gironí pactat amb la CUP l'any 2011 i que es basa en la defensa de la participació ciutadana, la regeneració democràtica i la transparència, i en el treball fet des de l’Ajuntament de Girona per la independència dels Països Catalans; en definitiva, en la reivindicació d’un model de ciutat i de país alternatiu, que és diferent del que plantegen avui per avui els altres grups presents en el plenari gironí.

​El també coordinador regional de RCat, Carles Bonaventura, va manifestar que “a vegades a alguns els pot sobtar que la mateixa assemblea d’associats, i el mateix dia, pugui expressar el seu suport a l’acord nacional amb CDC, que caldrà ratificar el 17 de novembre, i alhora refermar l’aliança amb la CUP a la ciutat de Girona, dues decisions que poden semblar ideològicament contradictòries, però per a nosaltres no ho són. És la nostra manera d’entendre la transversalitat de l’independentisme i de posar la independència de la nació catalana per sobre de partidismes i ideologies”. Bonaventura hi va afegir que “en l'àmbit català ara per ara és prioritari sumar i defensar Mas dels atacs que rep d'Espanya per assegurar que el procés no trontolla ni fa marxa enrere i que les institucions i la mobilització al carrer van en la mateixa direcció, i en l'àmbit gironí ho és continuar apostant per un model de ciutat alternatiu al costat de la CUP”.

No hi ha Comentaris

Antoni Segura: “Que Catalunya pugui exercir el dret a decidir ha esdevingut una identitat-projecte amb una enorme càrrega d’il·lusió, esperança i futur”

El catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, Antoni Segura, ha expressat aquest dimecres que "el fet que Catalunya pugui exercir el dret a decidir ha esdevingut una identitat-projecte  amb una enorme càrrega d'il·lusió, esperança i futur, cosa que fa que resulti molt difícil d'aturar".

Segura ha fet aquestes manifestacions en la colenda de les Jornades Acadèmiques "Formació de nous estats al món del segle XXI?: els processos independentistes (Quebec, Grenlàndia, Flandes, Escòcia, Euskadi, Catalunya)". Segura ha citat l'eminent sociòleg Manuel Castells per explicar que la generació dels anys 40 i 50 es basava en una identitat resistència , la qual ha descrit recorrent als cèlebres versos de Salvador Espriu," hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa". La feina d'aquesta generació, segons el professor Segura, ha tingut una gran vàlua perquè ha permès conservar la cultura i la llengua catalanes.

En canvi, ara el moment que viu Catalunya ens situa davant una identitat-projecte , que no passa per les referències clàssiques del nacionalisme: "Res no serà igual. El debat de la consulta i el valor democràtic que comporta la possibilitat de votar és imbatible. El dret a decidir és essencial en democràcia", ha dit Segura. Segons Manuel Castells, la identitat-projecte és aquella "que proposa alguna cosa amb la qual tots els membres d’una societat es poden identificar, no només en el passat, sinó també en el futur, és l’únic que pot salvar el món de viure entre aparells de poder i comunes fonamentalistes"1 .

La jornada de Cloenda ha comptat amb la conferència del professor irlandès de la Universitat de Cambridge, Dominic Keown, que ha tractat sobre "El cas català vist des de la premsa anglòfona". Keown ha conclòs que la premsa en llengua anglesa ha seguit el procés sobiranista català, sobretot arran de la grana manifestació de l'11 de setembre de 2012. Descrivint els mitjans més influents del món, el professor Keown ha explicat que aquests mitjans han blasmat l'actitud antidemocràtica del govern espanyol, que nega sistemàticament que el poble català pugui votar el seu futur. Al món anglosaxó l'actitud del govern espanyol és incomprensible.

(1) Manuel Castells, "Globalització i identitat. Una perspectiva comparada" dins Idees , núm. 21, 2004

No hi ha Comentaris

Política de melic

Les enquestes perfilen de cara a les pròximes eleccions catalanes  –des de l’endemà de les darreres eleccions que no parem de parlar d’enquestes...- un Parlament dividit i afeblit com mai. El darrer sondeig de El Periódico situa ERC com a primera força, però amb 38 escons en el millor dels casos, i CiU, segona força, amb poc més de 30 diputats. És a dir, un primer partit amb 38 escons de 135 i un segon amb 31 o 32 després de perdre’n gairebé una vintena.

Si en les darreres eleccions, quan CiU va aconseguir 50 diputats , des de Madrid es va interpretar que els nacionalistes s’havien ensorrat en la misèria, com s’interpretaria aquest nou Parlament? Amb quina força aniria a la Moncloa el líder d’ERC que representa 38 de 135 escons a defensar un procés independentista?

Els partits no poden oblidar per què i com la política catalana  es troba en aquest moment crucial. Arribats a aquest punt, un Parlament incapaç de mantenir el to de la reivindicació en què s’ha embrancat des de les passades eleccions podria condemnar Catalunya a una regressió de l’autogovern no ja frustrant sinó absolutament inassumible. La pressió recentralitzadora que està posant en marxa el PP es convertiria aleshores en una amenaça realment letal per al país. És a dir, just el contrari d’allò que es pretenia. L’única alternativa per evitar un dels ridículs històrics més grans que es recorden és defensar la unitat.

La unitat ha estat des del primer moment el que ha donat força  i una vitalitat desbordant a la reivindicació catalana. Va ser unitària la manifestació del 2012. I ho va ser, sense sigles, la Via Catalana. La reclamació del dret a decidir va aconseguir els consens fins i tot de les forces més tèbies davant de les tesis sobiranistes. Aquella unitat ha estat clau, era la garantia que aquest procés ni tenia marxa enrere ni en cap cas podia portar a una regressió com la que ja ara ens amenaça.

Els partits són evidentment els instruments  que han de servir per dirigir la política. Des de la societat, moviments com la Via Catalana poden expressar un neguit del carrer, però qui ho ha de concretar són els partits. El que ja no està tan clar és que els partits s’inflin a rebuf d’una ventada impulsada per la gent des del carrer i tot seguit es tanquin cadascú al seu quarter general a comptar quants vots han recollit com els nens compten caramels després de la cavalcada de Reis.

Els partits no es poden permetre oblidar qui ha impulsat el debat  i qui els ha portat fins on són. Tampoc es poden permetre esquerdar la unitat. Ni la unitat interna de cadascuna de les forces, que han d’intentar preservar fins a l’extrem, ni la unitat que des de la societat s’ha mantingut malgrat les incerteses i les dificultats. De nou, el catalanisme civil, com ahir explicava aquest diari , es posa al davant per reclamar CiU i ERC que evitin el desgast electoral i treballin per una llista unitària a les eleccions europees. Ara no és hora de mirar-se el melic. Ja arribarà el moment, no pateixin.

No hi ha Comentaris

Navarro referma el seu compromís amb el PSOE, que vota amb el PP i UPyD en contra del dret a decidir del poble català

El ple del Congrés ha aprovat una moció d'UPyD que proclama que el dret a decidir és  de tot el poble espanyol  i que "sota cap concepte" una part de la ciutadania pot decidir sobre l'organització territorial de l'estat. La moció ha tingut el suport del PP  i delPSOE .

La iniciativa ha provocat la divisió del grup Socialista perquè els diputats del PSC han trencat la disciplina de vot  i han decidit abstenir-se després d'un intens debat intern. El coordinador del grup a la cambra, Albert Soler, ha explicat que s'han abstingut per "coherència", "sentit comú polític" i per no caure en la "provocació" d'UPyD. "Era el que havíem de fer ". Soler no ha volgut qualificar el fet que el PSOE hagi donat suport a la moció de Rosa Díez. Tampoc no ha volgut valorar com afectarà aquesta decisió a les relacions entre els dos partits. 

Ràpida reacció del líder dels socialistes catalans, Pere Navarro, després de saber-se que el PSC havia trencat la disciplina de vot al Congrés, en la votació d'una moció que proclama que el dret a decidir és de tot el poble espanyol i que "sota cap concepte" una part de la ciutadania pot decidir sobre l'organització territorial de l'Estat .

Al seu compte de Twitter, Navarro ha deixat clar que continua compromès amb el projecte  dels socialistes espanyols.

La moció, presentada pel grup d'UPyD, ha rebut el suport del PP i del PSOE . El PSC havia decidit decidit abstenir-se, després d'un intens debat intern. Ha estat la segona vegada en vuit mesos que els diputats catalans al Congrés se salten la disciplina de vot del Grup Socialista..

No hi ha Comentaris

“Espanya ha perdut la batalla de la inviabilitat econòmica d’una Catalunya lliure i intenta ara fer servir la UE com a barrera”

El catedràtic de la Universitat de Princeton i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Boix, ha declarat aquest dimarts que "Espanya ha perdut la batalla de la inviabilitat econòmica de Catalunya i fa servir la UE com a barrera". Boix ha fet aquestes manifestacions durant la seva intervenció a les Jornades Acadèmiques que, sota el títol "Formació de nous estats al món al segle XXI?", tenen lloc al Born Centre Cultural.

La intervenció del prestigiós acadèmic s'ha centrat en la dimensió internacional dels processos de formació de nous estats. Boix considera necessari distingir entre secessions pactades i no pactades i ha descrit les característiques de cada tipus.

Pel que fa a l'argumentació en què es basa un procés de secessió, el catedràtic considera que hi ha 3 grans arguments o principis, que són els següents:

  1. Principi de nacionalitat
  2. Principi democràtic
  3. Principi d'autodeterminació com a recurs últim per a restablir la justícia

En primer lloc, pel que fa al principi de nacionalitat, Boix afirma que es tracta de la formulació clàssica segons la qual les nacions tenen dret a l'autodeterminació, una formulació que considera molt habitual en els segles XIX i XX. En segon lloc, s'assenyala el principi democràtic, essencial. Boix ha recordat les nombroses resolucions del Parlament català que recullen i invoquen ambdós principis. No obstant això, el professor Boix ha reclamat la necessitat de ser més exigents, atès que -amb aquesta formulació- la reclamació de l'autodeterminació topa amb el problema del subjecte sobirà i, per exemple, a Espanya s'afirma que ja està establert a la Constitució, que ho circumscriu al poble espanyol i no hi ha més. I encara té en contra la possibilitat d'esdevenir una font d'inestabilitat.

Per això, el catedràtic reivindica posar més èmfasis en reivindicar l'autodeterminació com a recurs últim per a restablir la justícia. Quan les demandes d'automomia d'un territori no s'han complert, hi ha promeses fetes, lleis incomplertes..."És un principi que connecta bé amb la situació de Catalunya, que ha intentat sistemàticament ser autònoma, infructuosament"

Boix ha recordat que la llarga història d'intents fracassats d'articulació de Catalunya, com a minoria, dins d'Espanya "des de l'Estatut del 1979 no complert del tot, que va portar a l'Estatut del 2005 o 2006, que fou laminat radicalment pel Tribunal Constitucional". Per a Carles Boix "aquesta justificació és molt més important que el greuge fiscal o econòmic en què se'ns vol encasellar", ha dit.

Pel que fa a la qüestió de la pertinença a la Unió Europea, Boix ha expressat que "Espanya ha perdut la batalla de la inviabilitat econòmica de Catalunya. Hi ha estats més petits que Catalunya perfectament viables. També s'ha demostrat que es pagarien les pensions, etc.; però Espanya fa servir la UE com a barrera".

El professor de Princeton ha reconegut que existeix l'article 49 del tractat de la UE no gaire favorable a Catalunya ("És l'article que invoca Barroso, tot i que fent-ho no actua de manera honorable"), però també recorda que Barroso no és un jutge, és del poder executiu, hi ha interpretacions diverses i molts no s'expressen d'aquesta manera, sobretot si se'ls pregunta 'Què passaria amb Escòcia?' A més, cal parar atenció també a l'article 50 que estableix un complex sistema per a la sortida d'un Estat membre, només possible "després d'un llarguíssim procés de negociació".

Boix ha indicat que "hi podria haver llibertat comercial i es poden fer acords bilaterals amb la UE sense la unanimitat de tots els Estats", com està posant de manifest aquests dies el cas de la negociació a Pristina.

Pel que fa a l'euro, Boix ha recordat que es pot no ser a la UE i tenir l'euro, i fins i tot, "les entitats financeres catalanes podrien accedir als fons de liquidesa de la UE sense pertànyer a la UE. Només cal que tinguin una sucursal a un Estat de la UE", tal com ha estat demostrat per Jordi Galí.

Finalment, Boix ha clos la seva intervenció afirmant que "aquest procés no el van començar les elits, sinó la gent. Hi ha una societat organitzada que està en marxa".

No hi ha Comentaris

Duran i l’últim acte del sainet

La súplica de Duran Lleida a Mariano Rajoy al congrés espanyol va revelar que la ruptura entre Convergència Democràtica i el president del comitè de govern d’Unió ja s’ha produït. Si no hi ha 'una resposta d’estat a les aspiracions de Catalunya es trobarà amb una declaració unilateral d’independència que ‘alguns’ faran al parlament', va dir. Amb el seu posat crispat habitual i aclarint que no era una amenaça, Duran va evidenciar que ja no té cap influència en la federació ni molt menys en el govern, malgrat que hi hagi posat la vice-presidenta i un parell de consellers. Ha estat un combat a mort que Convergència ha dut amb elegància. El mateix dia, es va queixar que no li havien notificat el memorial de greuges dels 9.375 milions i se’n va revenjar dient que no és just que es reclamin. Després va venir el trencament del pacte de govern a Castelldefels sense que li comuniquessin. No sembla, en correspondència, que Duran hagi informat sobre les contínues puntades de peu sota la taula a Mas, el govern i el parlament.

La súplica a Rajoy va suposar el cant del cigne. No va ser un últim avís de CiU a Espanya, com algú va assegurar, sinó la rebequeria del gall que surt plomat de la baralla i vol agafar-se a alguna branca quan cau del galliner. La posada en escena davant Rajoy va evidenciar una segona qüestió: que el govern té ja a punt la declaració unilateral d’independència.

El del Campell s’ha convertit els últims mesos en propagandista principal de la por i en una cosa així com avalador d’una dictadura territorial: 'Si Catalunya no fa bondat li prendran el poc que té', no para d’advertir. Els catalans, per tant, deixen de ser subjectes polítics per passar a simples objectes. Han de fer la política que els marquin o sofriran represàlies administratives. I li sembla normal! Està justificant els pressupostos escanyapobres, la destrucció del model escolar, la guerra bruta... El Poder amb majúscules té tota la legitimitat per ser arbitrari i el servei no té altre remei que acatar.

La proposició de la imaginativa tercera via informava ja que Duran havia perdut la batalla contra el pinyol de Convergència, que s’ha refermat en la tria d’ERC –i tots dos són incompatibles–. Ell, en realitat, busca la via eterna, no pas la tercera, que és pura evanescència per sembrar confusió. Ara continua la representació amb l’'estem atrapats'. Ell sí, la majoria s’està alliberant.

Li queda la camarilla Pont Aeri-upper Diagonal-empreses del BOE que l’ha estat engreixant tant de temps. Darrerament han cooperat amb molta dedicació per dinamitar 'l’órdago', que en diuen allà, però tothom sap que Madrid no paga traïdors: ja ho van tastar Mas, Maragall i Puigcercós. En una banda l’ignoraran per espanyolista i en l’altra, per catalanista. Per això està 'atrapat'. 

Assistim a l’últim acte del sainet, que Duran vol convertir en una tragèdia grega a força de declamacions. Unió no s’immolarà per ell. Sense Convergència no aconseguiria gaires vots més que Carmen de Mairena, així que el líder no tindrà més remei que esmunyir-se discretament quan caigui el teló de la data del referèndum. Fa poc ja va plegar al bloc. El partit continuarà perquè és encara el de Carrasco i Formiguera i la majoria de militants senten el país. Què sent Duran?

De petit, li van inculcar que estava destinat a formar part d’una elit que havia de regir el món. A l’institut de Tamarit de Llitera va exercir amb entusiasme el càrrec d’animador del Cara al sol: es passejava amb posat sever entre les files al pati i al qui no cantava amb prou vigor li cridava 'más fuerte!'. La imprecació es va fer famosa fins al punt que els companys el saludaven amb ella. A l’institut de Balaguer i com a estudiant de Dret a Lleida va destacar com a jove afecte al règim. Al final de la seua primera vista, el jutge li va dir amb una franquesa poc habitual: 'Lletrat, no havia assistit mai a una defensa tan penosa'. Va ser el primer judici i l’últim, i la política era una bona opció de futur. Els frares de la residència on s’estava d’estudiant l’havien introduït a Unió Democràtica i de seguida es va proclamar secretari de les joventuts. Aleshores tot estava per fer i per als linxs tot era possible. 

L’oportunitat va arribar quan el secretari general, Anton Cañellas, es va passar al partit d’Adolfo Suárez perquè el seu no pintava gran cosa. Duran el va agafar quan ja es donava per liquidat i es va situar a l’ombra de Pujol mitjançant velles glòries com Coll i Alentorn. El 1978 va entrar com a tinent batlle a la Paeria de Lleida i des d’aleshores ha estat grapat a una cadira sense un sol minut de treva. És el polític espanyol més veterà amb càrrecs constants. L’any passat, en un moment crispat en què el saqueig de cabals públics havia superat tots els límits i tota decència, va proclamar que 'cal una regeneració completa de la classe política'. És una frase per emmarcar, en especial després d’una condemna per corrupció (amb indult exprés).

Ha estat una carrera sempre a redós del poder fos quin fos, a Barcelona, a Madrid, a Brussel·les i al món com a president de la comissió de relacions exteriors del congrés espanyol. No s’ha presentat mai sol a unes eleccions, sempre s’ha aixoplugat en el germà gran, de manera que no ha sofert el desgast de la gestió.

El linx ha esdevingut camaleó quan ha convingut. La penúltima mutació la va evidenciar durant la campanya de les eleccions del novembre, en què, vejats miracle!, va evocar el nom de l’independentista  Carrasco i Formiguera i va cridar 'Visca Catalunya lliure' en un míting. Esperava una majoria absoluta i pujar al carro del que vingués, però la caiguda de CiU i el pacte amb ERC li van minar el terra sota els peus. Llavors va refer el camí, 'si no li agraden els meus principis en tinc uns altres', no va comparèixer a l’homenatge a Carrasco l’aniversari del seu afusellament i ha apostat per l’espanyolisme rampant com a sortida viable.

La política és el seu negoci, no té altra ideologia que ell mateix i la funció principal dels seus capitans a Unió és servir-lo amb devoció. Algú ha sentit a parlar mai d’un eurodiputat de cognom Sedó que es permet, per exemple, fer-li el buit a Artur Mas quan va a Brussel·les? Fa de delegat del líder a Europa.

Duran no és un home de creences ni de doctrina. Sabem que és conservador, però, què vol dir això? Diu que és confederalista, que ve a ser la quadratura des anells de Saturn. Es defineix com a cristià i lidera un partit que se’n reclama, però només va a missa per Nadal i alguna festa de guardar (pecat mortal). És lliure de fer-ho i no s’hauria de comentar si ell no apuntés els altres amb l’espasa flamígera de la religió. Creu que 'l’homosexualitat es pot tractar' i que cal perdonar els gais perquè 'també són fills de Déu'. Sabem, en conseqüència, que és homòfob. A la Paeria de Lleida deien que era el democratacristià perfecte, demòcrata de cintura en avall i cristià de cintura en amunt. Ell mateix ho ha explicat en alguna entrevista.

Mai sabrem, però, quin és el seu ideari, més enllà de l’hedonisme i la promoció personal, per això sobta la dura posada en escena dels últims mesos, manifestament deslleial amb els socis i les persones en què s’ha repenjat per arribar on és, i els votants que representa. No és probable que cregui en Espanya més enllà de qüestions pràctiques i, evidentment, no creu en Catalunya. No en té cap compromís perquè sempre ha ignorat els Països Catalans, o sigui que és aragonès. Si és avinent pot dir-se català per matrimoni o per veïnatge.

Què persegueix ara Duran? Només ho sap ell. El seu somni ministerial, ai!, s’ha esvaït, però segur que caurà dret. És d’agrair que abans de recautxutar-se hagi anunciat la bona nova de la declaració unilateral. 

Última hora: 'Si el poble de Catalunya vol la independència, posaré tot el meu capital polític al servei del país' (Josep Antoni Duran Lleida, 24/X/2013).

No hi ha Comentaris

Prop d’un 60% de la població dóna suport a la independència

El 58,5% dels catalans votaria SÍ a la independència en cas que es realitzés una consulta sobiranista; mentre que el 19,3% votaria en contra. El 22,2% no han contestat, els és indiferent o s’hi abstindrien. Malgrat això, els sís superen els nos amb una proporció de 3 vots afirmatius per cada un dels vots negatius. De celebrar-se una consulta ara, 6 de cada 10 catalans votarien a favor de la independència, o el que és el mateix, més de 3 milions de catalans.

Aquestes són dades que es desprenen d’una enquesta  realitzada per l’empresa GAPS  a 3.033 catalans i encarregada per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI ). El sondeig detalla també que un 82% està d’acord amb que Catalunya pugui fer una consulta per decidir lliurement sobre el seu futur, enfront el 13% que diu estar en desacord. A més, la participació d’aquesta consulta seria superior a la mitjana de les participacions de les eleccions a Catalunya de la democràcia. L’enquesta mostra que és probable que votessin el 84% dels enquestats. 

Els factors que motiven el sí a la independència són en un 34% raons identitàries (per sentiment nacional o desig d’un estat propi, entre d’altres). No obstant això, aquests elements més emocionals  no són els únics entre els partidaris del sí, que defensen una anàlisi més raonada  de l’actual situació de la relació Catalunya-Espanya. Així, un 28% votaria sí a la independència per gaudir d’autonomia en la presa de decisions i en la gestió de recursos propis; un altre 28% per l’esgotament de la relació amb Espanya; i el 24% per millorar la situació actual del país. D’altra banda, els catalans que votarien en contra, ho farien també per factors identitaris en un 44%; o per dubtes sobre la viabilitat de la independència en un 21%. Aquests motius també es donen entre aquelles persones que s’abstindrien de votar. 

Finalment, també s’ha preguntat si es creu que l’Estat espanyol permetria la celebració d’una consulta sobre la independència. La majoria dels catalans pensa que l’Estat no autoritzarà una consulta (70%) però consideren també que malgrat això s’ha de seguir endavant (48%). Un 33% aposta per seguir negociant amb l’Estat espanyol i només el 10,5% per descartar la consulta. Pràcticament 2 de cada 3 ciutadans de Catalunya creu que les institucions espanyoles no sabran trobar una solució a la situació (68%), mentre que la confiança en què les institucions catalanes solucionin l’actual situació es xifra en un 55%.L’enquesta s’ha realitzat telefònicament a persones empadronades a Catalunya majors de 16 anys, distribuïdes en 6 àmbits territorials: Barcelona ciutat; Regió Metropolitana de Barcelona; Comarques Centrals; Província de Girona; Província de Lleida; i Província de Tarragona.

No hi ha Comentaris

Mas garanteix que hi haurà data i pregunta en un mes i mig

El president de la Generalitat, Artur Mas, s'ha mostrat "sorprès negativament" per les declaracions del primer secretari del PSC, Pere Navarro , que aquest dissabte va afirmar que la consulta sobiranista no es faria el 2014. Mas referma el compromís amb el calendari de la consulta: abans que acabi l'any hi haurà data i pregunta i la consulta es farà el 2014.

El president ha recordat que en la reunió de divendres amb Pérez Rubalcaba i Navarro "les coses van anar bé" i aquest dissabte "sembla que tot ha canviat". Mas ha refermat el compromís per ferla consulta l'any que ve i per acordar "abans de final d'any iprobablement a mitjans de desembre " la pregunta, la data i el procediment legal per dur-la a terme.

El president ha fet aquestes declaracions en l'acte de cloenda del Fitness Day  de Barcelona. Mas ha assegurat que després de la trobada "cordial i positiva" que va mantenir divendres passat amb ell i amb el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, "no entenc que llavors hi hagués esperit de diàleg i bones maneres i que dissabte canviï tot", i ha afegit "això demostra que, de tant en tant, el PSC no sap on és".

El cap de l'executiu ha mostrat el seu desig que "quan arribi demà, dilluns, torni l'esperit de divendres i no la bronca del dissabte ", perquè, ha dit "a mi m'agradaria que el PSC sàpigues on és; necessitem tots els partits ben units, fent pinya per intentar que això surti bé".
Mas ha respost així a les declaracions del líder socialista, que assegurava que s'estava enganyant els catalans  perquè el referèndum no es faria. "S'està fent tot el possible perquè la consulta es faci el 2014 i això el senyor Navarro ho sap", ha subratllat el president, i ha continuat "una altra cosa és si des de les institucions de l'Estat ens ho impedeixen de totes formes o per qualsevol camí".

En aquest sentit, el cap de l'Executiu s'ha mostrat esperançat que no hi hagi cap impediment per fer la consulta  "perquè avortar que un poble pugui consultar-se a si mateix, que pugui expressar la seva opinió a les urnes de forma pacífica, és l'essència de la democràcia". Per això, el president ha demanat als socialistes que "no diguin que s'enganya a ningú perquè no és veritat" i ha manifestat el seu desig que "en l'últim moment els socialistes pugin al tren de la consulta".

Quan els periodistes li han preguntat quan se sabrà la data i la pregunta de la consulta, el president de la Generalitat ha reiterat que, com recullen tots els acords del Parlament, ell "espera, confia i desitja" que sigui "abans que acabi aquest any" , i ha explicat que l'acord també inclourà "els procediments legals a utilitzar per fer-la possible".

El president de la Generalitat ha fet aquestes declaracions davant els mitjans de comunicació durant l'acte de celebració, aquest matí, del Fitness Day  al centre de Barcelona. Aquesta iniciativa, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, té com a objectiu promoure l'esport dirigit i valoritzar la pràctica de l'exercici físic en centres esportius i supervisat per professionals.

No hi ha Comentaris

Felip de Borbó fa un discurs propi del nacionalisme espanyol més ranci

Aquest divendres al vespre s'han lliurat a Oviedo els Premis Príncep d'Astúries. Durant el seu discurs, el príncep d'Astúries ha adoptat un to proper al seu antecessor Felip V i ha assegurat que Espanya és una "gran nació" per la qual val la pena lluitar, que ha d'afrontar el seu futur des de "el rigor, la serietat , l'esforç i l'honradesa" i sense repetir "els errors i excessos inadmissibles" del passat

A l'arribada al teatre, els prínceps Felip i Letícia han estat xiulats i rebuts amb pancartes de protesta. Un cop dins de la sala, l'acte ha transcorregut amb l'habitual solemnitat. Entre els guardonats hi ha l'escriptor Antonio Muñoz Molina, la fotògrafa Annie Leibovitz, l'ONCE i el director de cine Michael Haneke. Tots ells han rebut 50.000 euros de premi.

Durant el seu discurs, el príncep d'Astúries ha assegurat que Espanya és una "gran nació" per la qual val la pena lluitar, que ha d'afrontar el seu futur des de "el rigor, la serietat , l'esforç i l'honradesa" i sense repetir "els errors i excessos inadmissibles" del passat.Davant els guardonats i 1.600 persones que hans seguit en directe l'acte de lliurament, Felip de Borbó ha emplaçat els espanyols a "reaccionar" i no romandre "indiferents o immòbils" davant el "pessimisme", i ha reclamat a la societat una "reflexió rigorosa" per "mai més tornar a caure en errors i excessos inadmissibles".

En un discurs esquitxat d'al·lusions a "l'esforç col·lectiu" i a la "capacitat de sacrifici", l'hereu de la corona espanyola ha subratllat el coratge i la solidaritat de la societat i ha dit que aquests valors són exemple i referència "per fer front al pessimisme, la frustració o la desconfiança que afecten avui a molts espanyols".

Felip de Borbó ha fet aquesta reflexió durant la cerimònia de lliurament de la XXXIII edició dels Premis Príncep d'Astúries, que s'ha celebrat al Teatre Campoamor d'Oviedo.

No hi ha Comentaris

Una batalla guanyada abans de començar

La batalla sobre l’adhesió de la República de Catalunya a la Unió Europea està guanyada abans fins i tot de començar-la. De fet, la pregunta correcta és: hi haurà batalla? I la resposta és clara i contundent: No, no n’hi haurà. Així de rotund. Així de taxatiu. I els espanyols que diguin missa, que la diuen.

Plantejar la possibilitat d’una República Catalana fora de la Unió Europea és una veritable quimera, és anar torrat de debò. O empastillat. Vull dir que no respon a cap plantejament racional, lògic.

O només respon a una lògica: la d’acollonir, la d’acoquinar, per evitar que els catalans i les catalanes votem, bé en un referèndum, bé en unes eleccions, l’opció independentista. És aquesta l’única lògica. I els espanyols saben que si no els fem cas i votem a favor de la Llibertat, de la Independència, ells només podran dir amèn. Perquè a la Unió Europea no pinten res, més enllà de ser els proveïdors oficials de pernil de jabugo.

Insistir en el fet que la Catalunya independent que assolirem en un termini molt curt de temps serà plenament inserida en el context mundial, en les Nacions Unides, en la Unió Europea, en l’OTAN –sí, sí, en l’OTAN-, comença a cansar.

És tan gran la humiliació que pateix Espanya des de fa mesos que de vegades sembla que no en som conscients. Si realment no ens volguessin, cosa totalment il·lògica, ja ho haurien dit per activa i per passiva, els estats europeus. Perquè la veritat, el que digui un comissari europeu, cal agafar-ho amb moltes pinces. A la UE, el que compta són els Estats. I aquests no han badat boca. De manera que li estan fent el llit al col·lega espanyol. Probablement perquè ja n’estan tips i farts de tanta fatxenderia, de tant jabuguito, de tant Madrid uber alles , quan després fan el ridícul de manera vergonyant.

Tenim una porteria buida per marcar un gran gol. Ara només cal que a qui correspon no li tremolin les cames. És fàcil, de debò, només cal xutar col·locat i amb potència.

No hi ha Comentaris