Arxiu octubre, 2013

Hi insistim, ERC ha de fer el pas

Tornem-hi. A ERC sembla que li agrada agafar el relleu de CiU massa sovint. La gran majoria de catalans que treballem per la independència de Catalunya lloen la gran responsabilitat d'ERC i el seu encert donant suport al govern i al president Mas. Fins aquí, tot ha seguit el full de ruta pactat i amb una lleialtat fora de dubtes.

Ara la situació política ha sofert uns canvis que en cap cas no són conjunturals. L’estat, el govern espanyol, va per feina i utilitza el seu corró impassiblement. Lleis recentralitzadores, afrontes protocol·làries, ofegament econòmic total, expliquen i justifiquen la necessitat que Catalunya tingui ara un govern majoritari, fort i que no pugui ser qüestionat per ningú.

El president Mas, fa mesos que demana i ha proposat reiteradament a ERC que formi part del Govern. Ara ERC, ha d’abandonar qualsevol vel·leïtat partidista. Ara és hora d’assumir responsabilitats politiques. L’Estat espanyol amb les darreres accions de confrontació protocol·lària, ens ha demostrat que ni negociarà ni permetrà res que ells no vulguin. Les possibles respostes a esdeveniments futurs requeriran un govern fort. La posició inequívoca de defensa del dret a decidir, ara s’ha de fer des del govern, assumint totes i cada una de les derivades i cal fer-ho com a govern.

ERC no pot, vaja no hauria de jugar a la “puta i la ramoneta”. ERC no pot anar dient durant uns quants mesos que entraran al govern quan hi hagi data i pregunta i ara afegir que no faran el pas si no s’asseguren el control del procés. Sembla que de res hagi servit el fet que el govern hagi fet una previsió d’euros per a la consulta en els nous pressupostos, i que existeixi la voluntat formal expressada pel president durant el debat de política general.

La confiança es treballa i es consolida en el temps, mai és d’avui per demà i no reconèixer que el president Mas ha donat prous detalls com per creure’l, pot suposar i creure’ns que ERC encara està en campanya electoral. Deien, “hem de tenir prou força per controlar el procés perquè no ens en fiem”.

Caure en la temptació d’allargar l’assumpció de responsabilitat de govern, perquè les enquestes “donen rèdit electoral”, ara no serveix a Catalunya i qui ho faci ho pagarà ben car a les properes eleccions pel que siguin.

ERC ho té molt senzill. Té el suport del president per entrar al Govern, CiU hi està d’acord, per tant només cal pactar quin serà l’espai de responsabilitat que vol ocupar i si és el de governació per garantir, segons ells, el procés referendari, segur que el tindran. El que no poden fer és visualitzar que ara, a més de data i pregunta, volen controlar el procés. Fer-ho així denota una malfiança endèmica. Això és deslleial i és un lleig al president. ERC exigeix ara anar més ràpid construint estructures d’estat i tenir a punt l’Agència tributària catalana, sembla que és una altra exigència. Oblidar que no fa pas gaire Esquerra va ser govern a Catalunya i no va treballar en cap cas per fer estructures d’estat és menystenir els catalans. Els catalans podem perdonar certes vel·leïtats esquerranoses, però no oblidem i, de fet, fins i tot recordem el 1714, i ho fem cada any.

Catalunya i els catalans ens ho estem jugant tot, i per primera vegada tenim possibilitats de guanyar. Ara més que mai s’ha de demostrar que els partits són eines per aconseguir objectius i el d’ara és la independència de Catalunya.

No hi ha Comentaris

“Camí de sirga”, 25 anys d’una obra mestra de la literatura catalana

Aquest 2013, farcit de tants aniversaris literaris de gruix, inclou una commemoració molt rellevant que no volem deixar passar per alt. Es tracta dels 25 anys de ‘Camí de sirga’, la magnífica novel·la del mequinensà, Jesús Moncada. Entre parèntesis, no perdrem ni un segon a comentar l’ultratge de l’invent del ‘lapao’, a què alguns poca-soltes podrien pretendre adscriure un autor que escriu amb una llengua catalana de gran riquesa i molta expressivitat.

Camí de sirga és una novel·la riquíssima no tal sols en el llenguatge, sinó també en històries i personatges. Té un caràcter coral per on veiem desfilar, entre la gent del poble, llaüters, calafats, minaires, mariners, propietaris, coristes, borratxos, cambrers, etc. De fet, hi ha tanta abundància de personatges que el veritable protagonista és la memòria o el pas del temps, que es manifesta per mitjà de l’acumulació dels records de les coses i les cases que desapareixen, dels secrets que s’esvaeixen, de les persones que moren, de les guerres que sempre retornen, dels amors que marxen, de l’antiga vila de Mequinensa sencera, colgada sota les aigües dels pantans de Mequinensa i Riba-Roja. Records que el vell Nelson, a l’epíleg titulat “Exili sense retorn”, constatarà que com “tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit” (p. 298).

A més de la seva coralitat, la novel·la de Moncada és una obra plena de negacions. Nega el caràcter tràgic i la grandiositat abstracta de la pèrdua de Mequinensa, nega l’oblit del temps passat, nega el sentimentalisme buit, nega la pobresa de la seva llengua, nega la frase curta... Una bona mostra apareix al començament de l’obra quan descriu l’enderroc de la primera casa, que va passar desapercebut: “La vila no quedà en suspens, els cors no deixaren de bategar; el soroll no es va estendre com un redoblament fúnebre per carrers i places, no va ressonar per la vall de l’Ebre ni per la ribera del Segre ni pels molls silenciosos ni per les mines mortes, com un anunci de malesa. Va ser un tro breu en una vila tan acostumada a sentir les barrinades de les mines que no va parar-hi esment.” (p. 14)

Aquestes negacions tenen el seu revers afirmatiu, lògicament, perquè la novel·la afirma la vida i el drama concret per a la gent real de la vila, afirma la memòria d’un poble i una gent, afirma la vitalitat del sexe, afirma la seva catalanitat i la riquesa de la seva llengua, afirma un estil basat en frases llarguíssimes com ningú no ha escrit mai en la nostra literatura...

La veu de Moncada és molt personal no tan sols gràcies al llenguatge sinó també a una mirada irònica sobre aquest petit univers situat entre Ebre i Segre. Ens conta múltiples episodis hilarants, que sedueixen el lector contemporani, com els de la primera part, anomenada “Els dies de L’Edèn”, nom que es refereix a un prostíbul; o el cas del “botiguer que ficava els llegums en paperines fetes amb unes làmines velles i groguisses plenes de mamarratxades”, cosa que feia exclamar l’Honorat: «Quin disbarat! Aiguaforts del Goya per embolicar mongetes!» (p. 95).

El lector ja coneix el desenllaç de la població, cosa que la mateixa obra palesa de forma explícita constantment fent una mescla juganera de passat, present i futur: “el futur gloriós del riu i de la vila, proclamat per l’alcalde uns segons abans que l’ona expansiva de l’explosió l’aixequés enlaire i el fes aterrar damunt el jutge de pau, mai no havia d’arribar” (p. 73). Fins i tot la memòria del passat ofereix dubtes sobre la seva utilitat com a base per bastir el futur perquè “potser hauria estat preferible ensorrar les cases amb el que conservaven a dins, fer taula rasa, recomençar sense les velles andròmines impregnades d’altres anys i d’altres vides.” (98)

Gràcies a aquesta novel·la i a d’altres de Jesús Moncada, incloent els reculls de contes, Mequinensa ja ha esdevingut un dels espais mítics de la literatura catalana, al costat de la Sinera de Salvador Espriu, la Barcelona de Mercè Rodoreda, la Feixes de Jaume Cabré o tants altres.

No hi ha Comentaris

Últimes caselles

Em va fer gràcia i me’l vaig comprar per jugar a casa amb el meu fill. És «El joc del full de ruta cap a la Independència». Als autors, que no sé qui són, cal felicitar-los. Realment han previst moltes i diferents possibilitats en el procés, hi ha caselles que quan hi ets són premiades i fas salts cap endavant fins que finalment arribes a la casella final de «Ja som independents!», i d’altres que ens fan donar voltes en un cercle viciós que no ens porta enlloc, autèntiques pèrdues de temps. La més evident d’aquestes últimes, per exemple, la del «pacte fiscal», el govern català hi «cau» i vol negociar amb el govern de Madrid. Si aquest joc hagués estat fet ara fa no gaire més de 15 dies, és a dir, després de l’èxit de la Via Catalana, aquesta seria la casella que anomenarien «la tercera via» (o potser directament «el via crucis»), i el senyor Duran hi trauria el seu caparró amb un somriure d’orella a orella. També, és cert que aquest joc segurament no ha arribat a la Moncloa i per tant el Rajoy continuarà sense tenir ni idea de què li volen dir amb això de tla ercera via aquests desesperats polítics autonomistes.

Ja sabem que allà a la Moncloa després de llegir el Marca, l’únic joc a què volen jugar és amb un futbolí amb un equip de dotze jugadors vestits amb togues negres, els del Tribunal Constitucional, contra un altre equip que juga només amb un porter-davanter i cada cop que aconsegueix marcar un golet ens l’anul·len i ens treuen targeta:

— Vostè està fora de joc «constitucional», ens diuen.

Tornant al nostre joc, el del full de ruta cap a la Independència, hi ha caselles que m’agraden especialment, com les que avancen espectacularment i que des de Reagrupament proposem des del primer dia: «El polítics deixen de mirar pels seus interessos i miren pel país sense por!». Quan caus en aquesta casella n’avancem moltíssimes, des de la 12 fins la 35, o «Unió de diferents partits polítics en una sola llista electoral», i, per tant, guanyem un temps preciós, un temps que la nostra gent, les nostres empreses, la mateixa Generalitat, en definitiva el conjunt del nostre país, ja no disposa.

És simple i senzill, i tornarà a ser clau a les properes eleccions, ara al Parlament Europeu. Seran capaços aquest líders actuals de fer-ho? O fallaran de nou al país. Nombroses vegades ho hem sentit a dir tot això —a familiars, companys i amics—, a les converses de sobretaula, o llegit als comentaris d’Internet, o en els missatges a peu de pantalla dels programes televisius. Recordo perfectament com el públic assistent a les Cotxeres de Sants en un debat entre els partits amb un programa electoral independentista (ICV a banda, encara que també hi eren), gairebé ens ho exigia i s’indignava per no haver-ho assolit aquell cop a les últimes eleccions al Parlament.

Els interessos d’un partit polític, d’unes llistes electorals, mai no poden estar per sobre dels del país, però molt menys en un moment crucial per al nostre futur com és l’actual i on els programes electorals hauran de tenir com a punt principal la independència de Catalunya. De fet, la prova que això és fonamental per a l’èxit del procés, tenint ja aquesta fortalesa assolida, la veurem quan aquells jugadors del futbolí siguin moguts com a titelles amunt i avall desesperadament pel llogater de la Moncloa. Però aquesta ja serà una altre casella i ens portarà a una altre joc, i s’anomena DUI (declaració unilateral d’independència).

No hi ha Comentaris

Les estelades acompanyen la defensa de la dignitat de Catalunya que fa el president Mas

Una concentració d'un miler de persones, amb moltes estelades, s'ha fet present al Palau de Pedralbes per acompanyar la defensa de la dignitat de Catalunya que ha dut a terme Artur Mas al Parlament. L'incident institucional entre Generalitat i govern espanyol pel Fòrum del Mediterrani, que s'ha inaugurat aquest mateix matí a Barcelona, ha motivat una pregunta del grup socialista a la sessió de control al govern al Parlament. Mas ha assegurat que "no hi ha problemes protocol·laris, sinó imposicions protocol·làries que generen problemes" , després del veto de Madrid a una intervenció en l'acte d'inauguració .

"És molt diferent", ha afegit, que la seva postura davant del veto ha estat "intentar defensar i mantenir la dignitat de la institució" . Mas, que ha demanat suport dels grups perquè el president de la Generalitat pugui intervenir en un acte coorganitzat pel govern català i que es fa en un espai que li pertany, ha remarcat que ha intentat "almenys ser educat" i "no crear tensió afegida" .

I és que el líder del PSC, Pere Navarro, ha acusat Mas, justament, d'"augmentar la tensió" amb aquest tipus de topades amb les quals "sembla que se senten còmodes" tots dos governs , i li ha demanat que convoqui la Comissió Bilateral perquè és on, segons ha dit, s'han de presentar els greuges. Mas li ha donat la raó, "sempre que hi hagi la intenció de resoldre coses", cosa que segons el cap de l'executiu català el govern espanyol no pretén.

Per la seva banda, la líder del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha acusat el govern d'impedir la recuperació econòmica, una acusació a la qual Mas ha respost assegurant que "tenim mil arguments" per demostrar que és el govern espanyol qui suposa "un impediment important per a la recuperació econòmica de Catalunya" .

Forum€Med 13 012 (640x383)
Forum€Med 13 001 (640x425)
Forum€Med 13 007 (640x425)
Forum€Med 13 018 (640x425)
Forum€Med 13 020 (640x425)
Forum€Med 13 028 (640x412)

No hi ha Comentaris

Memorial de Greuges, ‘again’

El Govern de la Generalitat ha elaborat un llistat amb totes les deslleialtats de l’Estat espanyol cap a Catalunya des del punt de vista econòmic, competencial i pel que fa a llengua, cultura i valors democràtics. S’ha fet altres vegades en la història del nostre poble, però hi ha la gran novetat que el llistat s’enviarà a la comunitat internacional. I aquesta és la clau.

Mai cap de les vegades que Catalunya ha presentat un llistat de greuges a “España” els governants espanyols de torn s’han assegut a dialogar amb Catalunya intentant resoldre res. Mentre Catalunya no sigui sobirana, fins que les nostres institucions democràtiques no assoleixin els poders propis d’un Estat, és a dir, el poder de legislar, de governar i d’administrar justícia, els textos i les accions del nostre Govern i Parlament són de caire exclusivament polític, i només pot fer dues coses. D’una banda, presentar a Espanya els greuges o deslleialtats de caire econòmic, legislatiu, jurídic, cultural, lingüístic, i en definitiva, moral, que ha sofert el poble català per part del poder polític, governamental, legislatiu i judicial d’Espanya. I d’altra banda i més definitiu, el nostre Govern i Parlament pot treballar perquè tots aquests greuges passin a formar part de l’arxiu històric del nostre poble, és a dir, perquè Catalunya recuperi la seva sobirania política, legislativa i institucional. Això és, treballar perquè Catalunya esdevingui un Estat de dret independent.

I tanmateix paga la pena de recordar la persistència dels catalans en els seus intents de dialogar amb l’Espanya borbònica sobre la necessitat de la preservació de la dignitat sobirana perduda. Una reivindicació que durant tres segles no ha mort, la qual cosa també és una fita històrica en el context mundial. Tres segles és molt de temps i milions de catalans que han patit aquests greuges i també moltíssims que han lluitat perquè aquesta situació es deixés de produir.

El primer “Memorial de Greuges” es va presentar a Carles III, fill de Felip V, el 1760, a les Corts que ja unificades, aplegaven els antics regnes. Resposta d’Espanya: silenci.

El “Memorial de Greuges” del 1885, el gruix del qual va redactar Valentí Almirall és un informe que va lliurar Joaquim Rubió i Ors a Alfons XII, a la Llotja de Barcelona, a l’estil dels greuges de les antigues Corts catalanes. Resposta d’Espanya: silenci. El “Missatge a la Reina Regent, Maria-Cristina d’Habsburg- Lorena”, aquesta vegada el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona i promogut per la Lliga de Catalunya, en el qual, per primera vegada després del Decret de Nova Planta, es demana a la reina borbònica que la nació catalana torni a tenir les seves Corts generals lliures i independents en les quals es voti el pressupost de Catalunya i la contribució econòmica a les despeses generals de l’Estat. Resposta d’Espanya: silenci.

Poc després, el 1892, la Unió Catalanista, en concret Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba van redactar la ponència anomenada “Bases per a la Constitució Regional Catalana” la qual, segons Rovira i Virgili, estaven inspirades en una antiga fórmula federalista però amb algunes concessions al vell Règim de Catalunya. Resposta d’Espanya: silenci.

I ara, en el segle XXI, després que al segle XX s’haguessin aprovat tres estatuts d’autonomia, se n’hagués derogat parcialment un el 1935 durant la II República Espanyola per part del Parlament espanyol, i es repetís aquesta situació amb l’únic estatut d’autonomia aprovat al segle XXI i que va ser també parcialment derogat pel Tribunal Constitucional d’Espanya el mes de juny de 2010, ara, el Govern de la Generalitat ha decidit fer públic un llistat amb totes les “deslleialtats” de l’Estat espanyol amb Catalunya, però, sabent que no servirà de res presentar-lo únicament a Espanya, ha decidit enviar-lo a la comunitat internacional, atès que en l’era de la globalització, per sort, hi ha interdependència política, econòmica, legislativa, i jurídica. El món no ens rescabalarà els greuges. Mai es produirà el rescabalament. Però si som capaços de fundar un Estat sobirà, aquests greuges també s’hauran de presentar al món perquè comprengui l’abast del totalitarisme contra el qual ha hagut de lluitar el poble català per esdevenir sobirà.

No hi ha Comentaris

Recapten fons per portar José Domingo als tribunals per comparar els mestres catalans amb un criminal nazi

El president de la Plataforma Som Catalunya Somos España i exdiputat de Ciutadans José Domingo va escriure un article  a Diálogo Libre titulat Inmersión y banalización del mal  el passat 6 de setembre de 2013 on comparava el professorat català amb l'arquitecte de la “Solució Final” que comportà la mort de milions de jueus a les cambres de gas de l'Alemanya nazi, el criminal de guerra Adolf Eichmann.

Aquest atac tant miserable a la comunitat educativa catalana no pot quedar impune. Israel a Catalunya  entén que aquests polítics espanyols que dia sí i dia també es posen a la boca l'Holocaust i els pitjors criminals de guerra que ha conegut la Humanitat per atacar un procés cívic i democràtic exemplar com el que ha encetat el poble de Catalunya per assolir la seva independència política han de donar explicacions davant d'un jutge i indemnitzar les víctimes pel dany moral que generen. Especialment per la humiliació i l'insult que suposa per a la comunitat jueva i les víctimes de l'Holocaust la banalització que s'està fent d'un esdeveniment tan singular com la Xoà i l'insult intolerable al col·lectiu de professionals de l'ensenyament del nostre país.

És per aquest motiu que pensem que el poble de Catalunya ha de començar a respondre a aquestes actituds marcant una línia vermella a aquesta mena de “polítics” i opinadors que no tenen cap respecte pels més de 6.000.000 de jueus assassinats pel III Reich i el totalitarisme nacionalsocialista. Un poble que és capaç de donar-se la mà de punta a punta del país ha de ser capaç d'unir-se per dur aquesta mena de personatges davant d'un jutge. Això contribuirà de ben segur a què altres personatges que pul·lulen per l'esfera pública i que fan servir el mateix modus operandi  per atacar els catalans interioritzin que hauran de comparèixer davant d'un jutge si segueixen pel camí de la difusió de l'odi.

Per tot això, ens hem posat en contacte amb un dels millors bufets penalistes de Barcelona, Bataller Balaguer Advocats , per conèixer quant costaria seure José Domingo davant d'un jutge i exigir-li una rectificació i una indemnització per a les víctimes tant de l'Holocaust com també per a la comunitat educativa catalana. Un procés d'aquestes característiques té el cost següent:

PROCÉS JUDICIAL (1a. fase)
Acte de conciliació + interposició querella + instrucció penal 3.000,00 
Despeses de procurador i copisteria (aproximat/a determinar) 500,00 
IVA 21% de 3.500,00  735,00 
SUBTOTAL1 4.235,00 
DESPESES DE GESTIÓ DE LA CAMPANYA
TotSuma.Cat (5% del subtotal del procés judicial) 211,75 
IVA 21% sobre 211,75  44,47 
Comissió TPV 0,8% de 4491,22 € (SUBTOTAL1+DESPESES DE GESTIÓ) 35,93 
SUBTOTAL2 292,15 
TOTAL CAMPANYA (SUBTOTAL1 + SUBTOTAL2) 4.527,15 

Podeu veure aquí   el pressupost que ens han elaborat. Amb els 4.527,15 €  tindrem coberta l'assistència jurídica (acte de conciliació + interposició querella + instrucció penal + procuradors + despeses de gestió de la campanya) en la interposició d'una querella criminal contra el sr. José Domingo  per les manifestacions efectuades. L'exigirem que demostri que els professors catalans han ordenat o col·laborat en la mort de 6.000.000 de persones com va fer Eichmann entre 1944 i 1945. En tant que impossible, exigirem una rectificació pública i li reclamarem la quantitat de 20.000 euros en concepte de danys morals . Aquests diners serviran per intentar restablir l'honor del nostre professorat i de les víctimes de l'Holocaust. Per això destinarem la meitat d'aquest import (10.000 euros) a l'Associació Som Escola  en tant que representant de la comunitat educativa catalana i l'altra meitat al Museu de l'Holocaust de Jerusalem Yad Vashem  (10.000 euros) a través del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel. L'entrega d'aquesta quantitat que haurà d'abonar el sr. José Domingo es farà personalment a la senyora Muriel Casals  en representació de Som Escola i a un representant diplomàtic del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel a efectes de què la faci arribar als responsables del Museu Yad Vashem de Jerusalem en nom d'Israel a Catalunya i de tots els sumadors de la campanya d'acord amb el sistema de recompenses que s'exposarà a continuació .

Com durem a terme la campanya. Recompenses.

1)  En els propers 44 dies i un cop activada la campanya tots aquells qui vulgueu col·laborar en aquest projecte podreu fer els vostres donatius mitjançant el crowdfunding  i la plataforma totSuma.

2)  Tan bon punt arribem a la quantitat de 4.527,15 euros recaptats ens reunirem amb el bufet d'advocats per tal d'elaborar la querella criminal contra José Domingo i exigir-li una rectificació i la responsabilitat de civil de 20.000 euros en concepte de danys morals.

3)  Aquesta campanya es regirà pel següent sistema de recompenses :* Aportacions de 10, 20 i 30 euros:  Diploma de participació en la campanya.

* Aportacions de 50 i 75 euros:  Diploma de participació en la campanya i subscripció al mailing  informatiu gaudint d'aquesta manera d'accés a tota la documentació del procés (querella, acte de conciliació, comptes de la campanya...).

* Aportacions de 100 i 200 euros:  Diploma de participació en la campanya, subscripció al mailing  informatiu i inscripció com a sumador de la campanya en els xecs de 10.000 € que es faran efectius a Som Escola i al Museu Yad Vashem.

* Aportacions de 300 euros:  Diploma de participació en la campanya, subscripció al mailing  informatiu, inscripció del teu nom com a sumador de la campanya en els xecs de 10.000 € que es faran efectius a Som Escola i al Museu Yad Vashem i participació en l'acte d'entrega d'aquest xecs als representants de Som Escola i del Museu Yad Vashem.
Timing

Un cop engegat el procés, es disposarà de 44 dies per assolir els objectius de la campanya mitjançant la plataforma totSuma .

Assolit l'objectiu ens reunirem amb les nostres advocades i procedirem a substanciar i interposar la querella criminal contra el sr. José Domingo als Jutjats i Tribunals de la ciutat de Barcelona. Tots aquells qui participeu a la campanya podreu assistir a la roda de premsa que efectuarem a la Ciutat de la Justícia per explicar la campanya.

A partir d'aquí el Jutge ordinari designat per repartiment pel Jutjat Degà de Barcelona assumirà la querella i creiem que en un termini no superior als dos mesos citarà en qualitat de conciliat al sr. José Domingo per a què s'avingui a les pretensions que sol·licitarem els membres de la campanya: que rectifiqui i indemnitzi a les víctimes de les seves manifestacions.

Si el sr. José Domingo no s'avingués a les nostres pretensions o no poguéssim arribar a un acord amb ell en aquest acte, haurem de reobrir la campanya per recaptar els 3.000 euros + IVA suplementaris que detalla el pressupost del bufet d'advocats i que serien necessaris per continuar amb el procés penal un cop disposem de la papereta de conciliació sense avinença i que cobririen les despeses de l'escrit d'acusació i el judici oral .

Aquesta segona fase del procés, si s'esdevé, ja podria tenir una durada de com a mínim 6 mesos segons els nostres càlculs tot i que esperem poder solucionar aquest afer en l'acte de conciliació en interès del mateix sr. José Domingo i de les víctimes de les seves manifestacions.

* En cas de no assolir l'objectiu econòmic en 44 dies dels 4.527,15 € no es farà cap càrrec als sumadors i la campanya quedarà sense efecte.

Per a qualsevol informació sobre la campanya us podeu adreçar a israelacatalunya@gmail.com  o mitjançant el formulari de contacte que trobareu al nostre web http://israelacatalunya.blogspot.com

No hi ha Comentaris

Es constitueix la Taula Ciutadana pel Dret a Decidir de la Ciutat de Girona sota la presidència de l’ex-alcalde socialista Joaquim Nadal

Aquest passat dilluns va quedar constituïda la taula ciutadana pel dret a decidir de la ciutat de Girona sota la presidència de l’ex-parlamentari i ex-alcalde gironí Joaquim Nadal. Aquesta taula neix amb la voluntat d’adherir-se al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i per donar suport al procés democràtic engegat pel Parlament de Catalunya per tal que el poble català pugui ser consultat per decidir lliurement el seu futur polític. Com a nació, Catalunya exigeix exercir el dret a decidir sobre la seva institucionalització pública.

La taula es compromet a treballar des de la ciutat de Girona al voltant del seu teixit cultural, educatiu, social, civil, esportiu, empresarial i polític amb l’objectiu democràtic d’exercir el dret a decidir.La taula compta amb l’adhesió d’una norantena d’associacions gironines com ara Associacions de veïns, sindicats, col·legis oficials, Òmnium Gironès, Reagrupament, el Geieg, , l’MDT, Convergència , la Cup, FOEG, SERGI, els manaies o la Universitat de Girona i i d’una norantena d’adhesions a títol personal de regidors i ex-regidors de la l’Ajuntament de Girona, entre ells Carles Bonaventura de Reagrupament.

L’acte ha emplenat a vessar la sala petita de l’Auditori de Girona i ha començat amb un parlament de l’alcalde gironí. Puigdemont ha fet esment que el manifest d’aquesta taula queda lluny de les ambicions de les posicions més clarament independentistes, però que el seu caràcter transversal i poc definit permet aplegar més adhesions i suports. Joaquim Nadal, també ha destacat que la taula gironina compta amb més adhesions empresarials i del PSC que no el mateix pacte nacional, i ha emplaçat als seus membres a una nova trobada quan des de l’estat espanyol es doni una resposta ferma a la petició de consulta feta des de Catalunya.

L’acte també ha comptat amb intervencions on s’ha criticat la poca concreció del manifest, la manera en com s’ha escollit el president de la taula i on s’ha demanat un esforç més gran per integrar-hi i implicar-hi sectors i barris gironins considerats més perifèrics i que podrien quedar al marge d’aquest procés tant important pel nostre país.

No hi ha Comentaris

El que de veritat interessa als ciutadans espanyols

Com un “mantra”, com un recurs repetitiu, quan no hi ha res més interessant a dir hem sentit dir un munt de vegades: “el que de veritat interessa als ciutadans”. Aquesta és la lletania que escoltem sovint de personatges com Pere Navarro. Un recurs per menystenir el procés sobiranista o actes de dignitat; com el darrer del president Mas davant el parany protocol·lari ordit a l’acte de Foment de fa uns dies.

Es deuen de creure que la gent es imbècil d’una forma “supina”; més que res per posar-hi un adjectiu. Ara ens surt la Sanchez-Camacho que en Mas no va anar a Foment perquè Soraya Saenz de Santamaria és una dona! Quins recursos argumentals que ens gasta la futura ex-lider del PP de Catalunya!
 
Realment la qualitat democràtica de molta gent de casa nostra i de les espanyes deixa molt que desitjar, per no dir que si ja no hi estiguéssim fets ens quedaríem més d’un cop bocabadats davant tanta tonteria o glaçats davant tanta mala fe. També trobem entre aquesta “fauna” “els afusselladors vocacionals”. És el cas d'aquest xicot de “Nuevas Generaciones del PP”, al que algú ha mostrat fotografiat al costat del senyor Ansar, que avui es permetia amenaçar un diputat per haver comentat favorablement la sentència del Tribunal d’Estrasburg contra la doctrina Parot.
 
No “gens menys” ens pot caure l’ànima als peus veient el nivell dels “opinadors professionals” i “tertulianos”. Deixant de banda les seves maneres a vegades “adustes i ferestegues”, que denoten que el seu nivell formatiu que no passa de “l’enterao” que parla de tot i no en sap de res, podem constatar que el seu nivell cultural i formatiu deixa moltíssim que desitjar. En vàrem tenir un exemple en el programa de TVE 24 hores del passat divendres; quan aquella caterva d’impresentables es tirava al coll de César Herrero perquè aquest, llei en mà, els volia fer entendre que el President Mas tenia tota la raó del món respecte del que havia passat a l’acte de Foment.
 
Per no parlar de l’inefable Marhuenda que en una xerrada a RAC1 responia a Oriol Junqueres, respecte a que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya, que “En Breu foradarien els Pirineus” on frissosos, a l’altre costat, ja els estan esperant els francesos amb el pic i la pala per fer la seva part del forat. Aquest home dirigeix un libel, dir diari seria ser massa generós, que dia darrera dia entabana la ment de molts ciutadans.
 
Aquestes dies estem assistint a la nova amenaça del PP de voler fer saber als ciutadans espanyols la seva veritat sobre Catalunya, com a continuació d’una campanya iniciada fa un temps pel PP de Catalunya. Cal recordar que fa uns anys va ser el PP, amb Rajoy al capdavant, qui va organitzar “la milionaria” recollida de firmes contra l’Estatut. Que no s’enganyin! Aquesta campanya va ser “l’ou de la serp” que ells varen pondre i que va esclatar el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta gent sempre ha considerat que els catalans són mesells i que com als ninots del “pim pam pum” tirar contra nostre els sortia de franc i els permetia, llavors, desgastar al govern socialista i assegurar el seu poder i mantenir-lo.
 
Tenim enfront un govern espanyol ple de gent "presumptament" corrupta, el cas Bárcenes possiblement sigui la punta de l’iceberg de tot el conjunt de xarxes de corrupció que han teixit durant anys i panys. De debò és això el que interessa als ciutadans espanyols? De debò interessa als ciutadans espanyols que els aglutinin front el pèrfid català? O contra la pèrfida Albió via conflicte amb Gibraltar? Els ciutadans espanyols es deixen enredar? Segurament tots no! Anar contra Catalunya els permet omplir l’olla? Els omple la panxa “el orgullo patrio”?
 
Si Catalunya assoleix la sobirania, si esdevenim un estat, com desfaran la teranyina que han teixit? Qui explicarà als seus ciutadans que els catalans no vivien dels espanyols? En Monago? Algunes comunitats tenen uns nivells estratosfèrics d’atur, esmorteïts per una funció pública sobredimensionada i amb una quasi nul•la capacitat productiva. Viuen dels recursos que es generen a altres llocs i això ningú dels “seus” els ho diu.
 
Que interessa de debò als ciutadans espanyols? El conflicte amb Catalunya? O saber com s’ho faran l’endemà de la nostra independència? Que interessa al pagès de Múrcia que Catalunya estigui fora de la UE i que hagin d’exportar els pebrots en barca? O potser els interessa molt més arribar a una solució raonable i pactada que ens permeti viure com a bons veïns i que puguem col•laborar?
 
S’acosta Nadal i tornarem a sentir els cants de sirena dels boicots, però realment ens fan por? Ens fa por als catalans quedar fora de la UE? O realment és a la Unió Europea la que li faria por perdre un contribuent net, en positiu, als seus pressupostos?
 
Res del que mou el PP, del que increpen contra Catalunya els tertulians i els “panflets demagògics", com la Razón i el Mundo, solucionarà els problemes d’ambdues parts. Els ciutadans espanyols haurien d’estar interessats en treure’s del damunt, d’una vegada per totes, la Casta secular que els oprimeix i que els ha impedit prosperar. Aquella casta col·laboradora necessària de tantes guerres, atrocitats i oprobis i que sempre ha buscat tenir a la seva gent, al seu poble, ignorant i sotmés, escurant recursos on hi havia per a repartir subsidis amb tal de tenir el personal amansit.
 
El que interessa de debò als ciutadans espanyols és la veritat i aquesta no és altra que els cal fer un gran canvi. Ells també hauran de fer el seu procés. Un procés que els permeti treure el seu país de l’endarreriment i això no ho aconseguiran si no es treuen del damunt la classe dirigent que els oprimeix i que els distreu exacerbant el seu nacionalisme, el nacionalisme espanyol!

No hi ha Comentaris

El president de Catalunya no pot parlar a la capital de Catalunya pel vet del Govern espanyol

Després que el ministre d'Afers Estrangers espanyol, José Manuel García Margallo, hagi reiterat que el president Artur Mas no parlarà al Fòrum del Mediterrani , el portaveu Francesc Homs ha assegurat que els "sembla molt sorprenent i que és un error no deixar parlar el president a casa seva". En aquest sentit, ha explicat que només demanàven una intervenció de 3 minuts de Mas de tipus protocolari "en un lloc que és de la Generalitat, en la que participa la Generalitat i on, a més, el president també és el president del IEMed" (Institut Europeu de la Mediterránia) i no "ens han donat res de res de res". "Demanem 3 minuts per parlar i ens diuen que no, cadascú jutjarà", ha afegit Homs, que personalment, ha manifestat que està "disgustat" per la decisió.

Així doncs, Mas es limitarà anar al Fòrum del Mediterrani a rebre els assistents "educadament" i després marxarà al Parlament, on hi ha ple ordinaril. "Alterar el transcurs del Parlament només s'entendria si el president hagués de fer la salutació", ha justificat el també conseller de la Presidència." Si no ha de dir res, ha de complir amb les obligacions" i, per tant, no acompanyarà el president espanyol Mariano Rajoy en l'acte.

Davant tot plegat, Homs ha admès: "És evident que no està en la línia del principi de bona col·laboració institucional".

No hi ha Comentaris

L’efecte de la sentència sobre la doctrina Parot

No entraré a avaluar les conseqüènciesque tindrà la sentència del tribunal d'Estrasburg sobre l'anomenada “doctrina Parot” en casos concrets. En tinc prou amb dir que, no havent-hi penediment i en casos d'especial perillositat, opino que la llei és sovint dèbil davant certs individus i certes accions.

El que em crida l'atenció és un altre aspecte, el dels límits de la sobirania dels estats a Europa. Els governants espanyols passegen pel món amb xuleria, prepotència i complex de superioritat, pretenent imposar la seva particular visió del les coses com si fos llei universal. Els catalans n'hem tingut exemples aquests darrers mesos i més que en tindrem en els que vénen.

Però això no és així, i avui en tenim la prova. Tota la xerrameca de Gallardón i Fernández-Díaz a la roda de premsa, el desviament del discurs cap a altres temes i altres raons, buscant sense vergonya manipular emocions que toquen el cor dels ciutadans, està destinada a dissimular davant dels seus governats la realitat de la sobirania estatal dins Europa. L'Estat espanyol, aquesta “unitat” que pretenen tan “gran” i “lliure”, farà allò que li mani el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Espanya no té, per molt que el govern de Madrid ho vulgui fer creure, el dret ni la capacitat de doblegar la voluntat d'organismes internacionals. Encara més, els organismes internacionals sí que tenen el dret i la capacitat d'intervenir en allò que el govern espanyol fa o pretén fer dins l'Estat espanyol.

El govern espanyol complirà i farà complir la sentència del tribunal d'Estrasburg. La lliçó d'avui és aquesta: Els catalans podem comptar, pel que fa al cas de Catalunya, amb la potència de les institucions europees, per assegurar que el nostre conflicte amb l'Estat espanyol serà resolt de manera pacífica i democràtica.

Tal com hem vist actituds prepotents i amenaçadores de l'Estat espanyol, hem vist també la reacció internacional. El fracàs del ministre Garcia Margallo a la cimera amb els ambaixadors de la Unió a Madrid, l'enviament de vaixells de guerra britànics a Gibraltar, l'alineament de la Comissió Europea amb el corredor mediterrani i el sonadíssim fiasco de Madrid 2020, mostren la dimensió real de l'escassísima influència espanyola en el marc internacional. Avui en tenim un altre exemple.

Fa pocs dies el ministre Gallardón va amenaçar el president Mas, afirmant que aquest no veurà la independència. Aquesta amenaça és vana, Espanya és dins la Unió Europea i farà dins dels límits que aquesta permeti. Fins i tot dins l'Estat espanyol, Gallardón se'n guardarà molt i prou de fer res que surti dels límits de la democràcia, per moltes ganes que en tingui. La resolució del cas de Catalunya haurà de tenir el vistiplau, en el fons i en les formes, de l'Europa democràtica.

No hi ha Comentaris