Arxiu novembre, 2013

Joan Carretero: “Transformem les eleccions europees en el referèndum que no ens deixaran fer”

El president de Reagrupament, Joan Carretero, ha declarat aquest divendres que convé que "transformem les eleccions europees en el referèndum que no ens deixaran fer" pels avantatges que té que es tracti d'una convocatòria europea, que l'Estat espanyol no pot anul·lar, i el ressò internacional d'aquests comicis.

El president de Reagrupament ha fet aquestes manifestacions en una entrevista al programa "Escrivint la Independència" d'aquest divendres al Canal Català.

"La responsabilitat de tots és col·laborar que el Govern vagi bé"

Carretero ha defensat la necessitat de donar suport al Govern de la Generalitat davant de l'assetjament i de la persecució econòmica i mediàtica que rep per part del Govern i la premsa de Madrid. "La responsabilitat de tots és col·laborar que el Govern vagi bé", ha remarcat.

Per a Joan Carretero, "tots aquells que volen un Estat independent per a Catalunya que vagin junts perquè això ens doni la facultat de fer la proclamació de la independència".

No hi ha Comentaris

El politòleg Richard Gillespie entrevista Joan Carretero

En el marc d’una recerca acadèmica el professor de la Universitat de Liverpool, Richard Gillespie, ha entrevistat el president de Reagrupament Independentista, Joan Carretero. L’entrevista ha tingut lloc a la seu nacional de l’associació a Barcelona. L’investigador anglès s’ha mostrat molt interessat per saber com des de Reagrupament es veu la situació actual de Catalunya i també per una valoració retrospectiva de l’evolució política del país, en general, i de Reagrupament en particular, des dels seus orígens com a corrent d’opinió dins d’ERC.

Naturalment la recent associació entre Reagrupament i Convergència Democràtica de Catalunya ha estat un dels temes del quals s’ha parlat durant l’entrevista. Una altra de les qüestions tractades ha estat la dimensió europea, on Carretero ha assenyalat que és molt important que Europa deixi de percebre l’actual procés a Catalunya estrictament com un “afer intern” espanyol i aposti de forma clara per exercir un arbitratge.

Richard Gillespie ha escrit diversos llibres sobre la política euromediterrània, i és editor de la revista acadèmica Mediterranean Politics

Photo 29-11-2013 20 10 54

No hi ha Comentaris

La consellera que trepitja la llengua catalana

La consellera d'Educació balear ha posat de manifest la seva ignorància en referir-se a l'informe TREPITJA, en lloc de l'informe PISA durant una sessió al Parlament balear. És evident que la consellera ni s'havia llegit abans el discurs que contenia aquest error, cosa resulta especialment significativa si es té en compte que és la consellera d'Educació i és la que està aplicant el programa que foragita la llengua catalana de les aules.

Els traductors automàtics van jugar una mala passada a la consellera d'Educació balear. En una sessió del 21 de novembre de la comissió d'Educació del Parlament de les Illes, Joana Maria Camps  va fer referència en dues ocasions a un desconegut "informe Trepitja" per comentar el nivell educatiu dels alumnes balears.

Tal com es pot comprovar en l'àudio penjat per la coalició MÉS per Mallorca , la consellera afirma, en un primer moment: "El sistema actual entenem que no permet progressar cap a una millora de la qualitat educativa, com posen en evidència els resultats obtinguts pels alumnes a les proves d'avaluació internacionals, com Trepitja".

Més tard, quan lamenta l'alt fracàs i abandonament escolars a les Illes, Camps torna a citar aquest estudi: "En referència al darrer informe Trepitja, pel que fa a les Illes Balears, com vostès saben que he repetit moltes vegades, ocupen la darrera posició de tot el territori espanyol".

Finalment, cap al final del tall penjat a YouTube, la consellera ja canvia el nom de l'informe i afirma: "També batem rècords de descrèdit nacional i internacional, amb els resultats obtinguts per les proves PISA en comprensió lectora, competència matemàtica i competència científica".

Camps: "Com comprendran, va ser un error"

La consellera ha volgut treure ferro a l'error  i, als passadissos del Parlament, ha insistit que "va ser un error" i que ha "dit moltes vegades la paraula PISA aquí". Els periodistes li han preguntat si no hauria d'haver llegit el discurs abans de pronunciar-lo en el ple, a la qual cosa ha respost: "Ho vaig fer".

"Tots podem cometre errors. Demano disculpes per això, però no vull donar-li més importància perquè el que de veritat és important és la finalitat i no allò que, en un moment determinat, amb la tensió del moment, he pogut llegir malament".

No hi ha Comentaris

La independència al món (7). Barbados

Tal dia com avui, 30 de novembre de 1966, Barbados va obtenir la independència del Regne Unit. Quan comença la conquesta d'Amèrica, Barbados estava habitada per diverses tribus d'indis, però diverses expedicions espanyoles per capturar esclaus en redueixen la població, i els que queden fugen cap a illes veïnes amb orografies més abruptes, i per tant més defensables. El 1541 l'illa es considera deshabitada.

Tot i que espanyols i portuguesos visiten l'illa anteriorment, són els anglesos els que la reclamen el 1625, i el 1627 hi estableixen la primera colònia amb 80 colons i 10 esclaus africans.

En aquests primers temps, els amos anglesos porten com a treballadors principalment joves anglesos pobres, que accepten una feina no retribuïda durant cinc anys, en termes semblants a l'esclavatge, a canvi del passatge i d'un pagament únic al final del termini, moment en què poden començar a treballar pel seu compte.

Al 1640 comença el cultiu del sucre, que canviarà dramàticament l'economia de la illa. Les noves plantacions demanen gran quantitat de mà d'obra amb força física, i això en aquella època es resol amb esclaus africans. Els anglesos pobres no poden competir i poc a poc van marxant de l'illa. Les condicions de l'esclavatge provoquen diverses revoltes, sense que cap d'elles triomfi, però la composició ètnica de la població va canviant.

El 1807 els anglesos prohibeixen el comerç d'esclaus, però no aboleixen l'esclavatge que ja existeix, i les condicions de vida a les plantacions provoquen una rebel·lió el 1816 que fracassa deixant un nombre de més de 260 esclaus morts i un nombre més gran deportats. L'esclavatge a l'imperi britànic s'aboleix el 1834, tot i que la llibertat tenia el preu de quatre anys d'”aprenentatge”.

Als inicis del segle XX hi havia un sistema de votacions per escollir els representants polítics, però era necessari tenir ingressos molt elevats per a ser elector. A partir de 1930, els descendents dels esclaus comencen a organitzar-se políticament, i el 1942 aconsegueixen baixar significativament el nivell d'ingressos necessari per a esdevenir elector. Com a conseqüència, al 1949 els terratinents perden el control del poder polític i al 1958 el líder d'ascendència africana Grantley Adams esdevé el “Premier” de Barbados.

Durant un període de temps curt, del 1958 al 1962, Barbados formà part de la Federació de les Índies Orientals, però aquesta associació va fracassar per les actituds nacionalistes dels diversos membres i perquè, com a colònies, tenien un poder legislatiu limitat.

Essent Adams un líder comparativament conservador i monàrquic, l'oposició progressista va aconseguir el control del poder el 1961, nomenant Errol Walton Barrow com a “Premier”. Aquest va promoure l'ensenyament gratuït i un sistema de menjadors escolars, i va advocar per la independència, que es va negociar amb el Regne Unit a partir de juny de 1966.

El 30 de novembre de 1966, concloent l'evolució democràtica i pacífica del país, Barbados va aconseguir la independència. Barrow fou nomenat primer ministre, càrrec que va ostentar fins al 1971, i en el qual va repetir de 1981 a 1991.

No hi ha Comentaris

La independència al món (6). Iemen

Tal dia com avui, 30 de novembre de 1967, el Iemen va aconseguir la independència del Regne Unit.

Amb l'arribada de l'islam als voltants del 630, el Iemen va esdevenir una província del l'imperi islàmic. Dins aquest era molt reconeguda l'alta qualitat dels seus teixits i, com més antigament, fou un lloc important per al comerç entre orient i occident.

Per aquesta raó, va ser sempre objecte de desig d'altres països. Durant uns segles el govern alterna dinasties locals amb altres dels territoris que l'envolten. El 1516 els Mamluks d'Egipte annexionen el Iemen, però Egipte mateix cau sota el control otomà el 1517. Fins que els soldats turcs arriben al Iemen el 1538, els Mamluks es disputen el control del territori amb la dinastia local dels Tahirids.

Els otomans lluiten pel territori contra Mamluks per un cantó i Tahirids per l'altre, mentre també aconsegueixen desfer el bloqueig de les rutes marítimes que exercien el portuguesos des de l'illa de Socotra. El desgovern otomà provoca una revolta el 1568 en la qual els imams locals Zaidis gairebé van expulsar l'invasor. El 1572 els otomans aconsegueixen reconquerir el Iemen, però continuant amb el mal govern, els Zaidis continuen guerrejant contra els turcs que són expulsats el 1635.

El Regne Unit aconsegueix el control de sud del Iemen el 1839, territori que guanyarà gran importància estratègica el 1869 amb l'obertura del canal de Suez. Al nord, després d'un llarg i inestable període de domini de la dinastia local dels Qasimides, els otomans tornen el 1849, guerrejant fins a conquerir les àrees més remotes el 1872. Les formes modernes dels turcs, però, disgusten els líders locals, molt conservadors, i el domini turc no arriba mai a ser complet. Al 1911, s'arriba a un acord mitjançant el qual els otomans reconeixen l'autoritat de l'imam Yahya. Per altra banda, britànics i otomans arriben a un acord per repartir-se les àrees d'influència respectives el 1914.

L'imperi otomà s'està col·lapsant al començament del segle XX i, després de la primera guerra mundial, desapareix el 1918. El dia 1 de novembre d'aquest any l'imam Yahya estableix un regne independent al nord, amb les mateixes disputes internes que els anteriors.

Mentre el nord es debat en lluites internes amb connexions exteriors, ja sigui a l'Aràbia Saudita o a Egipte, els britànics proven infructuosament diverses fórmules administratives al sud, fins a l'intent de creació de la Federació del Sud d'Aràbia, per contenir la creixent pressió del nacionalisme àrab. A finals de 1963 la situació es complica amb un atac amb granades contra l'alt comissionat britànic i el 1964 el primer ministre Harold Wilson expressa la intenció de deixar el poder a la Federació del Sud d'Aràbia en un termini de quatre anys.

En aquest moment diverses faccions polítiques estan lluitant violentament contra els anglesos i entre elles pel control del país, i l'ambient es va deteriorant. Al 1966 el govern britànic anuncia que retirarà les seves forces amb la independència, però amb això la situació, en lloc de millorar, empitjora encara més.

Durant el 1967 els atacs de les diverses faccions, a les tropes britàniques i entre elles mateixes, fan ingovernable el país. El tancament temporal del canal de Suez aquell any elimina la raó de ser de la presència britànica, i en vista de les derrotes militars i de la violència incontrolable, les darreres tropes del Regne Unit es retiren el 30 de novembre de 1967.

En el moment de la retirada no hi ha cap govern que succeeixi el britànic, però una de les faccions, el Front d'Alliberament Nacional, aconsegueix el control (precari) del país. Al 1968 hi ha una reconciliació dels diversos bàndols i el reconeixement de l'Aràbia Saudita, la creixent potència local, es produeix el 1970.

No hi ha Comentaris

Gravíssimes declaracions de Rajoy defensant la comparació del procés sobiranista català amb el nazisme

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha reaccionat contra l'acord de la Generalitat d'emprendre accions legals contra Intereconomía TV i 13 TV per comparar el procés sobiranista de Catalunya amb el nazisme. Rajoy ha qualificat de "disbarat" que la Generalitat de Catalunya hagi anunciat aquestes accions legals .

Rajoy ha explicat que "troba un disbarat" pretendre multar algú per tenir "una determinada posició" quan, a més, diu, "coincideix amb l'opinió de la immensa majoria". El president del govern ha fet aquestes declaracions en el marc de la cimera que s'està fent a Vílnius (Lituània).

La Generalitat va acordar aquest dimarts passat emprendre accions legals contra Intereconomía TV i 13 TV per comparar el procés sobiranista de Catalunya amb el nazisme. La queixa es basa en un informe del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) , que ha constatat que en programes d'aquestes cadenes s'ha equiparat el moviment sobiranista amb el totalitarisme i, fins i tot s'ha fet apologia de l'ús de la violència contra els col·lectius independentistes. La denúncia arribarà al govern espanyol, les institucions europees i la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Rajoy ha indicat que el fet que es vulgui multar tots dos mitjans de comunicació és "veritablement notable". Diu que l'estat espanyol és un país "democràtic i lliure" i, per tant, la llibertat d'expressió "és un dret reconegut del text constitucional". 

És la primera vegada que el CAC  s'adreça al macroregulador espanyol. Fins ara, només s'havia adreçat al Ministeri d'Indústria.

No hi ha Comentaris

El seny de Thomas Paine i la negació de la tercera via als Estats Units

Certament hi ha comparacions odioses; sóc conscient que Thomas Paine no mereix ser comparat amb Mariano Rajoy i ja me n’excuso d’entrada. És molt evident que Rajoy no arriba a la sola de sabata d’un personatge com Paine, les idees del qual van influir en la redacció de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Si esmento el president espanyol al costat de l'il·lustrat nord-americà és pel fet que Rajoy ha invocat recentment el ‘seny’, terme molt semblant a ‘Common sense’, títol amb què és coneix un cèlebre text de Payne publicat l’any 1776. Assumim ara que sentit comú i seny són la mateixa cosa, si fa no fa.

Poc temps abans que esclatés la revolució americana, Thomas Paine, amic de Jefferson, va publicar -inicialment de forma anònima- un breu opuscle, el títol complet del qual era ‘Common Sense; Addressed to the Inhabitants of America, on the Following Interesting Subjects’ (“Sentit comú; adreçat als habitants d'Amèrica sobre els temes d'interès següents”). L’obra de Paine va tenir un èxit espectacular i va contribuir a aplanar el camí a la independència dels EUA. Amb un estil clar i directe, Paine deia “no oferir res més que fets elementals, arguments senzills i sentit comú (seny)”.

“Repto el defensor més ferm de la reconciliació -continua Paine- a assenyalar un únic avantatge que pugui afavorir aquest continent gràcies a la seva unió amb la Gran Bretanya. [...] No se’n deriva ni un sol avantatge. El nostre blat de moro es podrà vendre a qualsevol mercat a Europa, pagarem pels béns que importem, i els comprarem allà on voldrem.”

“En canvi -remarca Paine-, les lesions i els desavantatges que atribuïm a aquesta unió són incomptables, i tenim un deure cap a la humanitat en general i cap a nosaltres mateixos que ens impel·leix a renunciar a l'aliança: Perquè qualsevol submissió o dependència de Gran Bretanya tendeix directament a involucrar aquest continent en guerres i disputes europees, i ens enfronta amb les nacions, que, altrament, cercarien la nostra amistat, contra les quals no tenim ni ira ni queixa.”

Sens dubte, el text de Paine conté afirmacions plenes seny: “L'autoritat de Gran Bretanya sobre aquest continent és una forma de govern que tard o d'hora ha de tenir fi. Cap ment seriosa no pot extreure veritable plaer confiant que el que anomena ‘la constitució present’ sigui merament temporal. Com a pares, no ens fa cap gràcia saber que aquest govern no durarà prou per assegurar que puguem llegar alguna cosa a la posteritat. Dit de manera senzilla, com que estem contraent deutes de la propera generació, hem de fer la feina que ens pertoca, en cas contrari els estem utilitzant amb malícia.”

Paine també dedica unes paraules contundents de rebuig als partidaris de la tercera via, els quals disecciona amb una precisió exacta: “Encara que procuro evitar ofendre ningú de forma innecessària, m'inclino a creure que els que defensen la doctrina de la reconciliació, es poden incloure en les tipologies següents: Els interessats, que no són de fiar; els febles, que no poden veure-hi; els que tenen prejudicis, que no volen veure-hi; i un cert grup de moderats, que pensen millor del món europeu del que mereix. Aquesta última classe de gent, que fan una valoració imprudent, causarà més calamitats a aquest continent que les altres tres.”

Per a Mariano Rajoy, el seny consisteix que el poble català s’adoni ell mateix que no pot ni ha de decidir, i faci marxa enrere en tot el cabal d’il·lusió en un futur lliure que majoritàriament ha imaginat. Es tracta de rebutjar la mera possibilitat d’exercir el dret de decidir. Diguem-ho clar,  senzillament, és una infàmia que es vulgui apel·lar al seny per a evitar la democràcia i negar el dret d’un poble a decidir el seu futur.

Digui el que diguin, el seny no està de part de Rajoy ni dels que proposen vies impossibles. Per sobre dels interessats, els febles, els carregats de prejudicis i els autoanomenats moderats; el seny o el “common sense” és el que va servir per esperonar l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Estats Units i és el mateix que també empara el dret a decidir del poble català. Tinguem, doncs, molt seny per a ser lliures.

No hi ha Comentaris

Reagrupament lliura a la consellera Rigau les propostes d’ensenyament per a la Catalunya independent

La vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, va liurar a la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, el document que un gran nombre  d'experts de Reagrupament van col·laborar a desenvolupar en el marc del programa "El nostre futur lliure". 

L'acte va tenir lloc aquest dilluns, a la seu de Reagrupament en el marc d'una taula rodona “Escola catalana: llengua i  país” que, a més de la presència de la consellera d'Ensenyament Irene Rigau i de la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, comptava amb la directiva de l'associació, Teresa Casals, membre de la Junta de Reagrupament. La taula rodona va ser moderada per Xavier Garcia.

Precisament la mateixa setmana que s'ha aprovat la Llei Wert sense cap consens, només amb la majoria absoluta del PP, una llei que prioritza les obsessions més ràncies i més perilloses del PP, Teresa Casals va explicar com es va aplicar l'Escola catalana postfranquista a casa nostra. En aquell moment els 30.000 mestres del sistema no estaven preparats per fer classes de català ni en català. Ni l'escola ni la universitat els havia preparat per poder-ho fer. Per això es va començar la gran aventura del Reciclatge que es va encomanar als ICE de les universitats. La preparació dels mestres es va fer des del rigor, des del respecte i amb una gran dosi d'il·lusió. El resultat, una comunitat educativa que va entendre que per aconseguir un país sense exclusions tots els nens i nenes havien de ser capaços de saber perfectament català i castellà. Avui  tenim un país més cohesionat i més just gràcies a l'escola que hem tingut, que tenim i que ens volen prendre, amb l'objectiu d'espanyolitzar els nens i nenes de casa nostra.

Rut Carandell va explicar el projecte que, en matèria d'ensenyament, propugna Reagrupament per a una Catalunya estat. Va lliurar a la consellera el document que  un gran nombre  d'experts reagrupats van col·laborar a desenvolupar. Així mateix, va explicar, des de la seva experiència com a professora universitària les mancances que es detecten en l'alumnat que arriba a la universitat i que, en un futur pròxim, s'haurien de mirar de resoldre.

Per la seva banda, la consellera Irene Rigau va corroborar la importància decisiva de l'escola per a  la qualitat d'un país. Va manifestar que, a Catalunya, hi ha hagut dues actuacions realment decisives: la incorporació de tota la comunitat educativa en un projecte comú d'escola catalana i l'acollida de la nova immigració. Tot plegat s'ha fet amb l'objectiu de no separar les persones per la llengua que parlen habitualment a casa i procurant que es respectés la igualtat d'oportunitats.

Pel que fa als objectius que presideixen la seva actuació com a consellera, va destacar l'impuls a la lectura, factor que tots els països que excel·leixen en els resultats educatius tenen molt en compte, la incorporació a la carrera de Ciències de l'Educació dels millors i treballar perquè l'alumnat adquireixi una bona competència comunicativa en anglès.

En acabar les exposicions es va obrir un torn de paraules que va ser molt viu i interessant. 

SeuRCat131125 028 (640x425) (1)
SeuRCat131125 013 (425x640)
SeuRCat131125 026 (640x425)

No hi ha Comentaris

Salmond deixa en ridícul Rajoy i li respon que Escòcia “és una nació”

El primer ministre escocès, Alex Salmond, ha ironitzat arran de les paraules de Mariano Rajoy sobre el seu país. En un debat al Parlament d'Edimburg, l'endemà que el president espanyol va afirmar que "no havia llegit"  el llibre blanc de la independència , Salmond ha recordat aquestes paraules entre les rialles  dels seus diputats. A més, ha recordat a Rajoy que Escòcia no és una regió sinó "una nació europea" , i que ell no és "un president, sinó un primer ministre". La transcripció del debat és en aquest enllaç, en anglès, entre les pàgines 6 i 8 .

Respecte del debat sobre si Escòcia (i, eventualment, Catalunya, tot i que Rajoy només es va referir a "altres regions europees") quedaran fora de la UE si s'independitzen, Salmond ha defensat que no està escrit enlloc que això hagi de passar. Segons ha dit, serà "benvinguda" a la Unió Europea  si vota a favor de la independència, perquè es negociarà l'adhesió "des de dins". Entre els experts que Salmond ha citat per argumentar la seva opinió hi ha David Edward, jutge britànic que va formar part del Tribunal Europeu de Justícia, o el professor James Crawford, que ha assessorat el govern britànic sobre la qüestió.

El primer ministre escocès ha reclamat al govern de Londres que demani l'opinió legal de la Comissió Europea  sobre les conseqüències de la independència. Salmond manté que Brussel·les "està preparada per parlar"  sobre la qüestió però necessita "el permís" del govern britànic.

Abans de la intervenció de Salmond, un portaveu del seu govern ja ha descartat que un 'sí' al referèndum del 18 de setembre del 2014  suposi quedar fora de la Unió Europea.

El llibre blanc preveu garantir la continuïtat d'una Escòcia independent dins de la UE a través d'una esmena als tractats durant el període entre la votació i la declaració oficial d'independència . L'expert en política escocesa i comparada de la Universitat de Glasgow, Thomas Lundberg, ha avisat que un veto espanyol "es veuria com una acció hostil no només a Escòcia, sinó a tot el Regne Unit".

No hi ha Comentaris

El crepuscle: Comptats i debatuts (2)

III Comptats i debatuts

Vam descobrir les putes i el robar.
In Memoriam,                                  
Gabriel Ferrater (Reus 1922)

Amb totes les imperfeccions que vulguis veure en cada actor d’aquesta comèdia que ens ha tocat viure, al final hi ha una solitud última que defineix els polítics: seran agents de la por, voldran viure de les teves carències, pretendran cavalcar les teves febleses, o no. Em caldria rescatar velles paraules per explicar-ho, però el cinisme que tot ho humiteja ens deixa un regust metàl·lic a la boca quan diem que estem parlant de fidelitat o de servei. Tota convicció moral fa avui somriure amargament. Afortunadament, tenim Salvador Sedó per explicar-ho. El seu protagonisme aquí, avui, ha de servir per explicar per què en les properes setmanes ens jugarem un tros el futur per decisions purament individuals d’alguns polítics concrets. Caldrà veure si són així o aixà. Potser tot acabarà com sempre, i assistirem al suïcidi col·lectiu de la muchachada  política del país. Wait and see . Però encara val la pena distingir.

Et situo: si poguessis aturar en un carrer mitjà d’una ciutat mitjana a un català mitjà amb una formació mitjana i un accés mitjà a les notícies i li preguntessis: què redimonis està passant a Catalunya? La resposta seria, de mitjana, la mateixa: que estem veient si ens independitzem o no. No costa gaire d’entendre. En política, però, tant qui ho vol com qui no ho vol farà servir tots els instruments en la seva mà per aconseguir-ho o no aconseguir-ho. Si pot ser impedint que el poder de decisió sigui en mans de la gent. Obvi. Hi ha moltes maneres d’impedir-ho, la més eficaç: fer que fracassi l’intent abans d’haver-lo de frenar. Rebentar-ho des de dins. Aquest fet universal es pot contemplar en totes les etapes d’això que en diem “el procés”.

L’etapa que ve ara, d’aquí fins a final d’any, és la de decidir la data i la pregunta del suposat referèndum d’autodeterminació. Ja sé que sembla increïble que els polítics s’estiguin discutint sobre què s’ha de preguntar quan tots sabem de què estem parlant. El motiu és el poder que té la pregunta de posar en perspectiva les prioritats de cadascú. La pregunta, ‘voleu que aquest racó de món sigui en un estat independent?’ fa evident quin preu està disposat a pagar cadascú, i en particular cada polític, per a defensar allò que diu que creu.

Estàs disposat a pagar el preu de, posem, el dèficit fiscal o la fragmentació i banalització de la llengua catalana per tal de continuar a Espanya? O: estàs disposat a renunciar al poder i influència que et dóna ser el mediador entre els il·lusos catalans i els governants castissos per tal de poder fundar un país de nou? Emergeixen les prioritats, petites o grans. Estàs disposat a fer-te responsable de pertànyer a Espanya, o preténs viure del mòmiu de culpar Madrid tota la vida? Estàs diposat a fer-te responsable de constituir un Estat nou pagant el preu dels interessos internacionals i de la veritable naturalesa del poble? El veritable joc de la pregunta és la subversió de totes les ficcions que han emmordassat la gent durant dècades. I diguem-ho: la gent està guanyant. La gent està trencant el cartró pedra a força de comentar les pelleringues del rei nu. Els polítics encara batallen per codificar-ne el tèxtil transparent, ancien régime, i un dia caldrà que qui guanyi al final sigui generós i sigui pont per a què tothom entri en la modernitat. Però ara, justament ara, el moment et demana de veure qui aposta per la ficció i qui no.

Oficialment parlant, al Parlament hi ha 107 diputats a favor de preguntar-li a la gent què hem de fer. I 28 diputats en contra. En realitat el primer que has de fer amb els 107 és restar-li els 20 del PSC, que només acceptarien una consulta que no preguntés per res rellevant, fos autoritzada i controlada pel govern de l’Estat i no els posés en cap compromís. Des del consell nacional de l’altre dia, ni tan sols aquestes afirmacions matisades es poden escriure sense esclafir a riure. Si mai s’han manifestat a favor, com a la campanya electoral, ha estat en part per desconcert en part per dissimular i per poder-ho rebentar des de dins, a la mínima oportunitat. Aquests dies veiem circular l’argumentari que la direcció del PSC ha preparat per abandonar el ‘consens pel dret a decidir’, i entregar-se directament a la tasca de fer de salta-taulells del PSOE. De fet, avui, el PSC ja només espera que l’Estat li faci la feina bruta d’acabar amb tot plegat, i poder aparèixer ells a gestionar el cementiri, una prospecció de futur que fa feredat a qualsevol persona amb un mínim de dignitat política: mentre et parlen de federalisme, la cosa que l’Estat prepara és la conversió de la Generalitat en una diputació menor encara que la d’avui dia.

Però bé, estrictament parlant, com que el PSC és un partit vell i que coneix el país, almenys hi ha 5 diputats que podrien, si veuen que la cosa va de debó, tornar-se dignes i defensar la decència de donar la decisió a la gent. Aquesta escissió possible seria un acte de dignitat que marcaria una nova era moral a la política catalana. Però no hi comptem d’entrada, així els incentivem. En tenim 87. Pel que fa a aquests, quan tu vulguis saber si un partit va de veres o no, el gest que has mirar és la pregunta que proposen i fer-te tu aleshores una pregunta sobre la pregunta: Aquesta pregunta a qui dóna poder? Si veus que la pregunta deixa les coses en mans de la gent és que és bona. Si les deixa en mans dels polítics i negociadors diversos és que és dolenta.

Així doncs, dels 87 restants, n’hi ha 27 que aquests dies estan essent sistemàticament usats com a amenaça contra la consulta per aquells líders i poders civils i mediàtics que se senten amenaçats per la pregunta normal. La pregunta normal és la pregunta que tu ja saps. No cal que te l’escrigui. És la que et respondria el paio mitjà: Tal? Sí o no, i ja tal.

Els altres volen una pregunta que eviti que et puguis pronunciar sobre la independència, una pregunta que et demani si vols que Catalunya sigui un Estat propi o un Estat sobirà, per tal que l’endemà de fer-la, es pugui dir que el país vol intentar federar-se o confederar-se i que tornem a negociar mentre ens escanyen més i més les finances, i ens pel·len les institucions i la dignitat. Volen una pregunta anormal perquè assumeixen que no es pot fer la consulta, així no els cal haver d’esforçar-se a fer-la possible, que és l’única manera que pot fer que la prohibició del govern espanyol tingui el veritable sentit legitimador que pot tenir. Volen una pregunta anormal perquè així es puguin fer unes eleccions plebiscitàries en què els partits tornin a fer de puta i ramoneta, fent veure que totes les opcions són possibles. Al capdavall, diran, no les vam acceptar amb la pregunta anormal? La base del procés és la pregunta, és el que desemmascara tothom, i avui per avui, independentment de com acabi, és feina nostra posar-la al centre del debat: com més clar sigui què significa més evident serà el joc dels cínics que volen mercadejar amb la voluntat i que tot fracassi.

Qui són, doncs, aquests 27 peons? Són els 13 d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds-Esquerra Unida i Alternativa (9,8% dels vots) i els 14 d’Unió Democràtica de Catalunya (ehem% dels vots).

Cal tenir una cosa clara, si no volem enganyar-nos: no podem afirmar amb tota seguretat que els 36 diputats de CDC, els 21 d’ERC i els 3 de les CUP siguin partidaris de la pregunta normal. Però sí que podem afirmar que sense ICV i sense UDC no només no hi ha majoria parlamentària per fer-la, tampoc no hi ha la mínima unitat desitjable i, sobretot, tampoc no hi ha prou majoria al Parlament per a què el govern aguanti i pugui fer la consulta. Un trencament per la pregunta, si ve d’UDC, vol dir un trencament del govern, i eleccions. El líder d’UDC i el seu sector, usen aquest fet sistemàticament, (de fet, usen fins i tot les reticències d’ICV) per a demanar una pregunta que no sigui una pregunta normal. D’Iniciativa en parlaré un altre dia, el seu cas és diferent i el que necessitem és que trobin una manera de ser-hi perquè són necessaris per fer una constitució anti-oligàrquica. Per saber per què passa tot això, avui toca Unió, el partit de Salvador Sedó. Militants, rebels i càrrecs locals són al cor del procés: quin marge hi ha per subvertir els dinars d’Estrasburg?

A primera vista, UDC pot semblar un partit polític, però no ho és. Unió s’ha convertit en un fons d’inversió electoral que té accions de la marca CiU. Dic això perquè Unió no es presenta mai a les eleccions com a tal. Qui guanya o perd, qui s’entén que guanya o perd, és CiU. Si CiU guanya, hi guanyen tots, i el mèrit i els càrrecs es reparteixen entre la C i la U. Si CiU perd qui fa la penitència, qui n’és responsable és Convergència, que és qui al capdavall lidera l’estratègia principal de la marca. Per aquest motiu Josep Antoni Duran i Lleida fa més de 30 anys que és líder d’Unió: és un càrrec amb molt poc desgast.

Tot plegat genera una sèrie d’incentius perversos. En el pobles, per exemple, si ets d’UDC surt més a compte tenir pocs militants que tenir-ne molts. Com que els llocs a les llistes electorals es negocien en part de manera global, si tu ets l’únic militant d’UDC en aquell determinat municipi, tu seràs el regidor, i si es guanya, tu ocuparàs el càrrec disponible. Militants d’Unió, no us ofengueu perquè dic això: m’ho heu explicat vosaltres mateixos, de nord a sud, d’est a oest. Durant el mandat de Duran, el partit s’ha aprimat i cada cop més s’ha acabat assemblant a una agència de col·locació. Això no vol dir que els militants d’UDC siguin una colla d’aprofitats, ni molt menys. Com a tot arreu, hi ha de tot. Jo en conec uns quants que són per omplir-los de petons. Gent bona i bona gent. I són aquests els que hauran de salvar el dia. Hi ha gent que s’ho creu molt, i que treballa incansablement per a què les idees democratacristianes guanyin terreny en les ànimes catalanes, però també hi ha gent que aprofita les possibilitats de col·locació que ofereix UDC i prou. De fet, qui més es queixa dels aprofitats és justament la bona gent d’UDC. Però ara ja no hi ha excuses.

Avui, comptat i debatut, Unió deu ser un grup de 1.500 persones, la meitat de les quals depenen laboralment del partit. I aquesta és la raó que explica el poder incontestable que Duran té: si la teva feina, o la del teu marit, o la de la teva filla depèn no dels electors sinó de la decisió unilateral (aquesta sí) del líder, amb quina força pots qüestionar-lo? A les diputacions, als ajuntaments, a les conselleries hi ha tot de gent que depèn de Duran directament. Per això, cada vegada que un grupet crític aconsegueix treure una mica el cap, és immediatament esclafat pel sector més afí al líder, i acaben marxant: vegi’s el grup El Matí, o l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal.

Posem un exemple. Després del darrer congrés d’Unió, el 2012, abans de la gran manifestació de l’11-S (congrés que Duran usa encara per justificar les seves postures anti-independentistes, en un cas clar d’aprofitament temporal: és que no ha passat res a Unió, des d’aleshores?) un grup poc afí al líder va provar de plantar cara a la facció dominant. Va ser un gest menor, em fa l’efecte que més pensat per mesurar-se les forces que per fer cap cosa seriosa. És el grup que lidera Antoni Castellà, que actualment me l’imagino conspirant, refugiat a la conselleria del Mas-Colell com a secretari general d’Universitats i Recerca. Aquest darrer viatge oficial a Israel que ha fet el president Mas, en el qual s’han signat acords amb universitats i centres de recerca de primera, demostra que són un grup de professionals excel·lent: de les pedres en fan pans.

Doncs aquest grup va decidir presentar una candidata alternativa a la presidència del consell nacional d’Unió. Tot això és burocràcia de partits, però tot el poder compta. El candidat diguem-ne oficialista era l’Espadaler, actual conseller d’Interior. I el grup dissident va presentar l’Assumpció Laïlla, jove promesa rebel. Ok, partida d’escacs. El consell nacional d’UDC vindria a ser com el Parlament del partit. El formen 300 persones. El càrrec de president és bàsicament decoratiu, però té valor simbòlic. Per poder presentar un candidat necessites uns 30 avals de consellers nacionals. És a dir: necessites que 30 persones signin un paper amb nom i cognoms dient que recolzen la teva candidatura. El grup rebel va aconseguir-ne gairebé 100. Èxit. El número es rellevant perquè en aquests consells nacionals normalment només hi assisteixen 150 persones. Hi havia recorregut, doncs. Immediatament, aquella nit es van succeir les trucades amenaçadores.

Tres casos de militants actuals d’Unió. Una regidora rep una trucada del sector dominant demanant que retiri el seu aval o bé el seu marit, empleat interí d’una conselleria d’UDC perdrà la feina. Un empleat de la diputació és comminat a recollir suports per l’altre candidat o si no... I l’últim, un càrrec territorial rep una trucada directa de Duran, que li exigeix votar per Espadaler i li anuncia que l’acompanyarà personalment fins a l’urna per comprovar que vota correctament. Aquest fet, contrastat per diversos militants, fet a la llum del dia, és en realitat una forma d’humiliació pública, una forma de mostrar poder davant dels consellers nacionals amb dubtes.

Aquella votació va ser ben estranya: 95% de participació dels 300 membres. Un èxit! Però més de 60 vots van ser dipositats a l’urna per ‘delegació’, que és un mecanisme pensat per quan hom no pot assistir-hi i delega el vot en algú altre. Fes tu les deduccions, no em necessites. El resultat final? 2/3 dels vots per Espadaler, 1/3 pels rebels. No és una mala notícia: 100 consellers nacionals estan disposats a pensar en l’endemà de Duran. Tampoc ens fem il·lusions: de sector crític sempre n’hi ha hagut.

La pregunta és: el moment històric, els empenyerà a trencar? Perquè, al capdavall, aquest sector crític més visible ara mateix, els Castellà, Martorell, Laïlla i companyia, no s’ho han empassat tot, fins ara? No s’han conformat en administrar els càrrecs de govern que els han estat encarregats sense plantar cara pública a la facció dominant? En el món del periodisme polític català fa molt de temps que es comenta un fet essencial: aquest sector crític significa 1/3 de la direcció del partit. Això vol dir, segons els estatuts, que si dimiteixen en bloc, estarien forçant un congrés extraordinari on totes aquestes queixes que se senten avui pel territori a la manera de fer i desfer de Duran es podrien posar sobre la taula i evitar així que s’usin les sigles per fer propaganda d’una via morta. Però, hi estan disposats els Castellà, Martorell i Laïlla? Sembla que esperin que el temps els faci la feina.

Unió té molta influència, molta més que la que semblaria proporcional als seus números. Pensa que té 14 diputats al Parlament, més que ICV (que els ha suat amb els 358.857 vots a les passades eleccions) 6 diputats a les corts espanyoles, un més que UPyD (que els ha suat amb els seus 1.143.225 vots), 3 senadors (1 menys que el PNB), la conselleria d’Agricultura (subvencions), la d’Interior (informes de la policia) i la Vicepresidència i Governació (control dels ajuntaments); a banda d’uns 500 regidors repartits pel país.

Aquesta influència superlativa també provoca una gran feblesa: cada vegada que sembla que CiU pot trencar, o que Duran amenaça amb aquesta possibilitat, cal tenir present que en solitari UDC mai no aconseguiria tant, i tota aquesta gent perdria la feina. Duran obté la seva força d’una barreja de factors, entre els que destaquen aquesta capacitat de proveïr el pa i la sal a un nucli de fidels per una banda, i de retornar, a través d’ells, influència i resultats tangibles a les elits econòmiques del país.

IV El llarg migdia

À la ville de Barcelone!
J.A. Samaranch

Però si els catalans hem de deixar de fer l’imbècil, com ens demanava Joan Sales, hauríem també de superar l’etapa fecal contra Duran. Duran és l’epítom del paradigma catalanista de l’era autonòmica. És un sistema d’influència que a Madrid assegura que pot controlar la rebel·lió inherent en la defectuosa naturalesa dels catalans, i a Barcelona promet apassionadament que pot fer de dic a les aspiracions del centralisme.

Durant dècades, aquest intercanvi ha beneficiat molta gent: a Madrid, ha permès que això que ara s’anomena la ‘casta extractiva’ pogués senyorejar les institucions i fer avançar el projecte uniformitzador de sempre, ara sota aparences demòcrates. És l’Espanya setantavuitesca. A Barcelona, ha permès que s’hi creés una bombolla d’oxigen; suficient per a què una generació de catalans nascuts en democràcia hagi pogut creure que tenia dret a pensar i a voler, i es tragués una certa por del cos.

També ha fet possible la consolidació de l’oligarquia local provinent del franquisme, un seguit de poders econòmics que viuen de dos fets superposats: la potència de Barcelona i la submissió als interessos d’Estat. Barcelona és un port més important que no sembla. Dic “que no sembla” perquè tots plegats ens hem cregut la propaganda espanyola segons la qual som una província amb ínfules o, en el cas dels comprensius iberistes, una nació petita del sud d’Europa. No.

Barcelona, si s’ignoren els límits administratius arbitraris, com fan les estadístiques de les Nacions Unides (World Urbanizations Prospects: The 2011 Revision, per exemple), és la quarta aglomeració urbana de la UE, per davant de Roma, Berlín o Atenes. Té al davant París, Londres i Madrid. I a Europa, però fora de la UE, Moscou i Istanbul. És la ciutat més important de la Mediterrània occidental, i la segona de tot el mare nostrum per darrera d’Istanbul (o la tercera, si comptes El Caire), molt per davant de Marsella, Gènova, Roma, Nàpols, València, Tunis i Alger, que són els seus competidors naturals. Que no se t’humitegin els ulls, és un regal de la història i la geografia. L’estatus polític, que és l’únic que realment depèn exclusivament dels homo sapiens que hi hem deambulat, és l’únic que no quadra: pren-ne nota.

Per aquest motiu, quan parlem de la independència de Catalunya, tenen raó els espanyolistes que diuen que no es pot comparar a Escòcia, a Flandes o al Quebec. No es pot comparar perquè en el context actual, Barcelona és més important que al segle XX o al XIX, i molt més rellevant que Edimburg o Brussel·les o Montreal. Fins fa ben poc, l’hegemonia que Europa exercia sobre el món era un impediment per a ciutats com Barcelona i el rerepaís. Convenia que hi haguessin pocs actors --els estats i les seves aristocràcies-- per agilitzar les negociacions i per a repartir-se el pastís. De fet, pots pensar la primera guerra mundial com una disputa entre oligarques pel tros del pastís, i la segona guerra mundial com la fi de llur arrogància amb les masses i el principi de la fi de l’imperi europeu. Ara que Europa rodola pel penya-segat de la decadència, cada recurs compta, cada potència és necessària, cada actiu ha de poder fer-se valdre. En aquest context, el mercadeig aristòcrata estatal és un luxe que els productius alemanys de la Baviera es poden permetre tan poc com els estibadors de la Zona Franca. Els números no surten.

Barcelona és el port de referència d’Europa. Totes les mercaderies que entren pel Canal de Suez, a l’altra punta del Mediterrani, o bé desembarquen per Barcelona, o bé per València o bé per Marsella. L’alternativa és fer tota la volta i entrar per Àmsterdam. Som el port europeu de la Xina, per dir-ho ràpid i malament. D’aquí tota la discussió sobre el tren de mercaderies que hauria de recórrer la costa ibèrica: més enllà de càlculs somiatruites d’economistes voluntaristes, el corredor mediterrani expressa perfectament la lluita de poder espanyola. A Espanya l’obsessió estatal, ja des de Felip II, ha consistit en amagar la geografia per la via de la imposició administrativa. D’aquí que insisteixin en el deliri del corredor central, que ha de passar per l’Aragó i travessar els Pirineus cap al no-res francès, com un gran fal·lus penetrant una orella. Un corredor mediterrani de mercaderies posaria en evidència el poder de la geografia. I ensenyaria admirablement qui viu de qui, i tots els malgrats que expliquen els fracassos polítics, sentimentals i econòmics del tribalisme hispànic.

Bé, doncs l’oligarquia catalana viu exactament d’això: d’aquesta perla post-hel·lènica que és Barcelona, a la que xul·legen com si fos una meuca amnèsica. Cada cop que ha calgut un permís de Madrid per fer la seva, l’han intercanviat per la cultura, la llengua, la història. És un negoci rodó: els grans empresaris catalans obtenen permís per explotar el corral i l’aristocràcia estatal fa avançar el projecte uniformitzador.

El catalanisme ha provat de fer d’intermediari d’aquests dos móns perquè, si no, aquest bescanvi té un petit problema: el país existeix. No pas a la manera de Herder, com voldrien caricaturitzar-ho alguns intel·lectuals, sinó a la manera tossuda dels fets històrics de la geografia humana. El país existeix com existeixen les cançons de bressol. Una contingència com una altra, però tossudament existent, context de vides reals i tangibles. Fent d’intermediari necessari, el catalanisme ha estat capaç de treure’n alguna cosa, sí; de vegades en benefici del país, de vegades en benefici de l’intermediari. I el país ha crescut i ha mantingut la seva densitat civil.

Per a què aquest engranatge funcioni també en favor dels intermediaris, però, cal que el conflicte existeixi permanentment, però que mai no esclati del tot ni se solucioni. Cal que la història del país s’expliqui en termes folklòrics i no en termes empírics. Si a les escoles catalanes s’expliqués la història amb criteris científics i no mitològics fa temps que tindríem revoltes al carrer. Cal que la llengua sobrevisqui però que mai no sigui una llengua de poder, política. Una llengua de poder és una llengua de prestigi i edifica al seu voltant una psicologia lliure, com la dels holandesos o els suecs. I cal, sobretot, que la culpa de tot plegat sigui de Madrid. D’aquesta manera s’espolsen les responsabilitats locals. Que sí, que sí, que l’Estat vol assimilar-nos i vampiritzar-nos l’economia: és una evidència per a qualsevol persona que sàpiga quatre coses d’Espanya. I qui et digui el contrari no és que et vulgui enganyar exactament, és que et pren per imbècil. Però el catalanisme autonomista, en la seva etapa crepuscular, ha estat l’eina perfecta per a què les oligarquies locals poguessin tenir marge de negociació. Volien repetir l’esquema clàssic del caciquisme, volien ser el País Valencià: treure partit del lloc on ets i no donar-li res.

Esclar, hi ha un catalanisme sincer, igual com hi ha una Unió Democràtica digna. El social cristianisme, ah, quin gran resum d’una part del país, només si li parlés francament! Tant en la base --la gent que tot i menysprear els somnis totalitaris del nacionalisme no pot fer res més que ser qui és i ser com és (i cantar les cançons de bressol que canta)-- com en l’acció política, hi ha un catalanisme que ha volgut amb tota la força de la voluntat preservar la densitat social del país i evitar que ens prenguin el pèl i ens duguin a patuès. I hi és en tots els partits que no són explícitament espanyolistes. Però passada l’albada transicional i mística de l’Espanya setantavuitesca, la part executiva d’aquest catalanisme i els seus partits van pactar amb l’oligarquia local i es van convertir, com passa amb tota esclerosi política, en la porta d’entrada de tot el cinisme autòcton. D’aquí ve Sedó. Aquest és el seu paradigma, i a favor seu cal dir que el crepuscle no és obra seva, i que no tenia massa marge, si no volia ser un heroi o deixar-ho tot. Sedó és un professional: si hi ha un pont a la modernitat el creuarà i aleshores s’assemblarà a la imatge d’ell mateix que somiava quan va començar a militar a Unió, ara fa 28 anys.

Article anterior de la sèrie:

No hi ha Comentaris