Arxiu novembre, 2013

La independència al món (5). Panamà

Tal dia com avui, 28 de novembre de 1821, Panamà va declarar la seva independència d'Espanya.

L'origen del moviment per la independència de Panamà es pot situar al 1558. En aquell any, el sistema de propietat agrícola instaurat per la corona espanyola, anomenat “encomienda”, que afavoreix els grans terratinents contra els petits propietaris, ha de ser revocat a la regió d'Azuero a causa de les protestes dels locals pel maltracte als indígenes.

Aquest fet provoca que els castellans conquereixin la regió veïna de Veraguas, on sí que poden aplicar la “encomienda”. Les dues regions son conduïdes a un enfrontament entre elles, essent Azuero considerada un niu de vici i traïció pels moralistes i conservadors de Veraguas, mentre que Veraguas representa un règim obsolet i opressiu per la gent de Azuero, que veuen la seva regió com a símbol del poder del poble.

El 1820 arriba a la capital la primera impremta, que s'utilitza per nacionalistes panamenys per imprimir un diari anomenat “La Miscelánea”. Amb clara vocació independentista, aquest diari escampa arguments secessionistes per tot Panamà (posant com a exemple revoltes populars i proclamacions d'independència d'altres llocs del món), arribant també a la irreductible regió d'Azuero.

El 10 de novembre de 1821, de forma unilateral i sense el suport d'altres províncies ni el de la capital, la gent d'Azuero proclama, a través del “Grito de la Villa de Los Santos”, la independència. Aquest moviment és vist des de Veraguas com l'acte últim de traïció, mentre que a la capital és rebut com una acció precipitada i ineficient, que els obliga a apressar els seus propis plans.

El “Grito de la Villa de Los Santos” és un acte d'afirmació dels separatistes d'Azuero respecte els de Ciutat de Panama, qui des de la capital tracten els d'Azuero amb condescendència. És també mostra d'un valor temerari, per la por que inspirava el coronel lleialista, originari de Veraguas, José de Fábrega, qui tenia un control absolut de les forces militars de la regió. S'esperaven una resposta contundent i sangonosa.

Els d'Azuero, però, desconeixien la trama que els seus companys de Ciutat de Panamà havien estat teixint. Quan l'octubre anterior el governador general Juan de la Cruz Mourgueón havia marxat cap a una campanya a Quito (Equador), deixant el poder a José de Fábrega, els separatistes de la capital havien començat a treballar per convertir aquest darrer a la causa de la independència. Aquell 10 de Novembre de 1821, el temut coronel ja era partidari convençut de la secessió.

Poc després del coratjós acte d'Azuero, de Fàbrega va reunir les organitzacions separatistes de la capital i va donar suport a la independència. No hi va haver cap resposta militar gràcies a l'hàbil tràfic d'influències aplicat dins l'exèrcit.

Amb la seva defecció, de Fàbrega havia segellat la derrota dels lleialistes. Col·laborant amb els separatistes, va organitzar una reunió de representants de totes les regions panamenyes, incloent Veraguas. Aquests, veient perduda la seva causa, van ser convençuts per unir-se a l'independentisme.

El 28 de novembre de 1821, l'assemblea nacional, a través de José de Fàbrega, a qui van investir cap d'estat, va declarar que tallava els lligams amb la metròpoli i decidia unir-se a Nova Granada i Veneçuela en la recentment creada República de Colòmbia, de la qual foren membres fins al 3 de novembre de 1903.

A Panamà celebren aquestes dues dates, el 28 de novembre la seva independència d'Espanya, i el 3 de novembre la seva separació de Colòmbia.

No hi ha Comentaris

La independència al món (4). Albània

Tal dia com avui, 28 de novembre de 1912, Albània va proclamar la seva independència de l'imperi otomà.El nom Albània apareix per primer cop en fonts Bizantines cap al 1079 o 1080 referint-se a fets històrics de l'any 1043. En aquella època es formen diverses divisions administratives feudals que desemboquen finalment amb la creació del regne d'Albània per Carles d'Anjou el 1272, el qual se'n va proclamar rei.

Després el territori va passar a formar part de l'imperi serbi, més endavant envaït per l'imperi otomà. En l'àmbit de la dominació otomana al segle XV, George Kastrioti Skandenbeg, un heroi nacional pels albanesos, havent estat oficial de l'imperi otomà, va desertar i va formar la lliga de Lezhe, que va recuperar el control d'Albània el 1444.Morint Skanderbeg al 1468 sense un successor clar, els trucs recuperen el país en diverses fases, culminant el 1501 amb la captura de Durres. Molts albanesos emigren a diverses parts de l'imperi otomà o de l'Europa cristiana guanyant fama com a soldats, administradors o comerciants, i s'inicia un llarg període de control turc sobre Albània que comença a debilitar-se només al segle XIX, alhora que s'esquerda el control de Constatinoble sobre les províncies.

En l'inici del segle XIX els Beis (líders) albanesos representen un problema per al poder central i les situació desemboca en els fets coneguts com la Massacre dels Beis Albanesos, el 24 d'agost de 1830. Amb el pretext de premiar-los per la seva fidelitat a l'imperi, els otomans enganyen els Beis conduint-los a una trobada que és en realitat una emboscada, en la que les forces otomanes perpetren, covardament i a traïció, l'assassinat massiu d'uns 500 albanesos, Beis i guàrdies personals d'aquests.Malgrat el cop que suposa perdre els seus líders, els albanesos continuen oposant-se als otomans amb revoltes entre els anys 1833 i 1839, el 1843 i 1844, i al 1847. Aquestes revoltes fracassen, però serveixen per a afirmar el nacionalisme albanès que culmina amb la creació de la lliga de Prizren el 5 de gener de 1877. Aquesta és una organització política que lluita contra la assignació, en els tractats internacionals, de territoris habitats per albanesos a altres nacions, i a favor de l'autogovern, arribant a armar 30.000 soldats. Els otomans van aixafar militarment la lliga al 1881, empresonant-ne els líders i les seves famílies.

Una altra lliga albanesa, la de Peja, es torna a enfrontar als otomans al 1899 i 1900. La segueixen dues revoltes, del 1908 al 1910 i del 1910 al 1912. Aquesta darrera culmina amb la declaració d'independència, per part d'Ismail Qemali, a Vlora, el 28 de desembre de 1912, la qual fou reconeguda per la Conferència de Londres el 29 de Juliol de 1913.

No hi ha Comentaris

Rajoy fa fora de la UE tant Catalunya com també Escòcia si s’independitzen

Mariano Rajoy ha alertat que Catalunya i també Escòcia quedaran fora de la UE si s'independitzen d'Espanya i el Regne Unit, respectivament. Preguntat pel tema, l'endemà que Escòcia va presentar el llibre blanc de la independència , el president espanyol ha afirmat que "desconeix" el contingut d'aquest document però ha demanat que "es presentin amb realisme les conseqüències de la secessió".

"Tinc clar que si una regió s'independitza d'un estat membre de la UE, quedaria fora de la UE. I això és bo que ho sàpiguen els ciutadans escocesos i la resta d'europeus ", ha afirmat després de la cimera bilateral amb el president francès, François Hollande.

També ha recordat que, per tornar a entrar a la UE, cal que ho aprovin per unanimitat tots els estats membres.

Rajoy ha afegit que, més enllà del que diu "la llei", creu que és important remarcar que "la unitat no és contrària a l'autonomia" sinó "una garantia de fortalesa  en un món cada vegada més globalitzat i complex". I ha reiterat que no beneficia ni els ciutadans ni les regions europees "plantejar divisions ni aventures en solitari de futur molt incert".

Hollande , per la seva banda, no s'ha pronunciat . El president francès s'ha limitat a afirmar que "Catalunya és una regió d'Espanya i, per tant, aquest és un tema intern d'Espanya", que és "competència de la seva sobirania en exclusiva" i que ell no tenia res més a dir-hi.

Pocs segons per respondre sobre la interlocutòria de Ruz i la condemna de Fabra

A la mateixa roda de premsa, preguntat per la interlocutòria del jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz que apunta a l'existència d'una comptabilitat B al PP  i per la condemna a Carlos Fabra , Rajoy s'ha limitat a contestar que "respecta i acata el que diguin els tribunals de justícia"

No hi ha Comentaris

L’epistolari Casals-Trueta, una lliçó de patriotisme i dignitat

Aquest 2013 ha fet 40 anys de la mort del mestre Pau Casals, una personalitat humana, intel·lectual i artística de primer nivell. Per a fer-ne memòria val la pena recuperar el llibre que aplega 79 cartes entre Pau Casals i Josep Trueta, que fa quatre anys va publicar l'editorial ACONTRAVENT. L’obra compta amb sengles pròlegs, no gens negligibles, a càrrec d’Amèlia Trueta -filla del metge- i Marta Casals Istomin, vídua del músic.

En la seva maduresa, amb el prestigi assolit en els seus camps respectius, tots dos van haver de desenvolupar la seva activitat a l'exili, mentre la seva terra era dominada per la dictadura de Franco. Tots dos van continuar lluitant incansablement per a derrotar el règim feixista instaurat a Espanya des de 1939. Van posar el seu talent al servei de la causa de la llibertat de Catalunya i de la democràcia. Especialment remarcable és el compromís públic adquirit per Pau Casals, que va autoimposar-se un silenci que constituïa un gran sacrifici per a un músic com ell.  

Aquest silenci de Casals va tenir una repercussió internacional molt significativa. Com a català, però també com a demòcrata, Casals no acceptava que països d'indiscutible tradició democràtica, com Anglaterra, no combatessin un dictador com Franco, aliat de Hitler i Mussolini: "Els governs de les nacions més responsables ens tracten com a quantitat negligible fins al punt de passar per sobre de la moral, de la justícia, de tots els sentiments humans" (p. 51).

Al llarg de les diverses cartes, resulta molt interessant comprovar també el contrast entre el músic i el metge. En el marc d’una sòlida amistat que es va mantenir tota la vida, Trueta "pressionava" Casals per tal que relaxés la duresa de la seva reclusió i vingués a Anglaterra, almenys amb l'excusa de la invitació al casament de la seva filla amb Ramon Trias Fargas. El metge també creia que la presència de Casals podria servir per atreure simpaties cap a la causa catalana, sinònim de la causa democràtica, entre els dirigents polítics britànics. A més, a Trueta li semblava –en aquell moment– que la tolerància cap a Franco per part de les democràcies occidentals podia afavorir la "moderació" del règim. El llibre cita un fragment de les memòries de Trueta on aquest s'adona, desenganyat i decebut, que Casals l'encertava plenament: «La influència americana, a l'inrevés del que jo li havia escrit, no serví pas de moderació a Franco; sinó que li va permetre de continuar asfixiant el nostre país, suprimint la formació de la joventut catalana i la de tot Espanya, en la tradició vella de mil anys, dins de la catalanitat. Per tant, Casals tingué raó.» (n. 36, p. 114)

El llibre conté molt més que la mera transcripció de les 79 cartes i ofereix valuoses i nombroses informacions sobre els dos personatges i el seu context històric: l'ajut humanitari que va prestar Casals als primers exiliats; la participació de Trueta en la formació del Consell Nacional Català a Londres (“Jo sé com ha impressionat cada vegada que he dit, per ací, que nosaltres no havíem estat víctimes d’una guerra civil sinó d’una derrota nacional” escriurà Trueta a Carles Pi i Sunyer, p. 29); la decepció que els va causar l'admissió de l'Espanya de Franco a les Nacions Unides; la publicació de l'obra The Spirit of Catalonia per part de Trueta, etc. Així mateix, cal destacar la significativa revelació que Pau Casals va arribar a les rondes finals de les votacions per al Premi Nobel de la Pau el 1956, segons que el mateix Geir Lundestad, director de l'Institut Nobel de Noruega, va confirmar al curador del recull. Curiosament, el Nobel de 1956 va quedar desert -no cal tenir gaire imaginació per a suposar quines pressions hi devia haver- i, més endavant, Josep Trueta també va optar al Premi Nobel en l’especialitat de Medicina, igualment sense èxit.

Avui convé recordar la fermesa de Pau Casals i Josep Trueta, que van viure moments molt difícils, ara que hi ha alguns aficionats a obrir vies terceres, encara que incertes, ambigües i presumptament intermèdies, i també apòstols que apel·len a una suposada moderació. Tots dos van mantenir una actitud cívica de gran exigència moral que els feia enfrontar-se al feixisme i a aquells que hi donaven cobertura. Com diu Amèlia Trueta al pròleg, el seu pare i Casals "feien la guerra a la guerra". Per fer això, eren immoderats?

El gran músic català concebia com un deure moral no cedir en el seu compromís de lluita contra la dictadura i en defensa de la catalanitat, de la democràcia i de la pau. Per això, el missatge de Casals resulta de màxima actualitat quan afirma en una entrevista a la BBC emesa al maig de 1952 i que transcriu el llibre (p.109): "Tot el món sap que l'única manera de conèixer la veritable opinió d'una nació és donar-li llibertat de paraula".

No hi ha Comentaris

Visca la unitat d’Espanya!

Benvingut i felicitats, ets un del 20% de valents que s’atreveix a anar més enllà del titular d’una notícia. Vivim en el món de les tecnologies de la informació i de la comunicació –com no es cansen de repetir-nos dia sí i dia també- i estem perdent l’hàbit de la lectura en profunditat. No ho dic pas jo, que d’altra banda podria semblar agosarat, sinó els experts. Vés, qui si no!

Internet reclama la nostra atenció amb un sol objectiu: dispersar-la! Quants de vosaltres heu entrat a la xarxa per buscar una notícia determinada i heu acabat clicant un enllaç per saber de quin color porta la roba interior avui el president del Barça? Ep! I que quedi clar, això no tenia res a veure amb el motiu pel qual havíeu entrat a Internet. Què us ha fet decidir a fer el pas? El titular? Doncs, aquí estem. Això sí, algun reagrupat, a qui la lectura li fa mandra, s’ha aturat un moment per reflexionar sobre les possibilitats reals que el CNI s’hagués infiltrat dins les files reagrupades, ha mirat l’autor, el nom –com és natural– no li ha sonat de res, i, a continuació, ha passat pàgina. Ara bé, segur que s’ha quedat amb la idea del títol. La unitat d’Espanya, la sagrada unitat d’Espanya que fins i tot va estar a punt de sacralitzar la Conferència Episcopal Espanyola, ja ha entrat –no sap ni com ni de quina manera, però ho ha fet amb força– dins de Reagrupament. Res més lluny, companys, només m’he permès una frivolitat per encetar una reflexió sobre l’ús d’Internet i la manipulació en aquesta mal anomenada societat de la informació.

Tornant al principi, voldria remarcar el fet que tots estem tendint a un reduccionisme contraproduent a l’hora d’informar-nos. La immediatesa de la notícia, l’excessiu protagonisme de l’ara mateix ens està abocant a la desinformació. Internet i la plasticitat delnostre cervell bé que hi ajuden, també. Diversos estudis indiquen que l’ús –no necessàriament prolongat-–d’Internet té la capacitat de reconfigurar el teixit neuronal de manera que cada cop ens costa més concentrar- nos en la lectura d’un text llarg; necessitem que els estímuls siguin nous, continus i a cada moment.

Què estem perdent?

Capacitat d’anàlisi que lliurem gratuïtament sense ni tan sols adonar-nos-en. Us en posaré un exemple clarificador. Precisament, fa uns dies el diari El País  publicava una enquesta –sí, una altra– en relació amb el procés que viu Catalunya. Titular? «El independentismo pierde apoyos en Cataluña frente a la tercera via». Resultat? El 80% d’independentistes, que són patidors de mena, deprimits. Ara bé, si el lector s’hagués esforçat a una lectura reposada del text hauria descobert que el «sí» continua com a opció majoritària i que la tercera via estava condicionada al blindatge de competències exclusives.

Per tot plegat, cal insistir que les maniobres de distracció massiva de l’independentisme persistiran en els seus objectius fins a fer-nos creure que tornem a ser quatre gats i, a sobre, barallats per una pregunta sobiranista que no sabem com afrontar. Us ho podeu creure –és el vostre dret–, però no són més que paranys per cridar la vostra atenció.

No hi ha Comentaris

La mentida com a estructura d’Estat

“Rajoy ordena al PP que eviti l’enfrontament amb Catalunya. Els populars arriben a la conclusió que els xocs nodreixen el sobiranisme. El PP evitarà les estridències”. Era un titular de La Vanguardia  del 2 d’octubre i es parlava d’una “nova estratègia de Rajoy amb Catalunya”. Ho havien constatat al llarg dels mesos i la Via Catalana va confirmar el fracàs. Les enquestes són, una darrere l’altra, inapel·lables. Les últimes donen més d’un 80 % a favor d’un referèndum i els sís tripliquen els nos. I el PP s’ensorra.

L’unionisme ha comès molts errors, però el més bàsic ha estat el de la propaganda, que ara, ells no ho saben, se’n diu ‘comunicació’. Ho havia explicat Miquel Sellarès: les guerres del segle XXI no es fan amb armes, sinó amb els serveis d’intel·ligència. Quan una quarta part de la població surt al carrer en contra del que has pregonat durant anys és que estàs perdent la guerra per invisibilitat.

El poder menteix sempre, però en el cas de l’Estat amb Catalunya s’han superat totes les mesures. Els polítics menteixen sempre, però no es pot fonamentar la política en l’engany sistemàtic. Quan l’encanteri es converteix en una estructura d’Estat, l’Estat fa fallida. Es pot enganyar a tothom algun temps, i a alguns tot el temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps, segons la coneguda sentència d’Abraham Lincoln.

L’error de l’espanyolisme és que ha generat una propaganda més per a consum intern que no pas per als catalans, en els quals suposadament havia de fer forat. Un suspens directe en l’examen d’ingrés de qualsevol escola de publicitat. L’exemple perfecte el constitueix un espot que UPyD va difondre durant la campanya de les eleccions catalanes, penjat a YouTube com a “Parodia y mofa de Toni Cantó (UPyD) al independentismo catalán”. Ha estat justament això, una paròdia i una mofa, ridícula, increïble, insultant, impossible d’empassar per un català per més unionista que fos. Una agressió a la intel·ligència que genera el contrari del que persegueix.

El PP va ser incapaç d’aprendre la lliçó després de vuit anys a l’oposició per la mentida de “les dues línies d’investigació” arran dels atemptats islamistes als trens de Madrid. El PSOE va ser incapaç d’aprendre que negar la crisi no la va ocultar ni menys la va evitar. Ha estat la inèrcia d’uns polítics caducs que no han sabut llegir els nous temps, i menys els nous temps a Catalunya. És manca de capacitat política, però és sobretot manca de cultura democràtica. El que pensi el ciutadà és indiferent, la idea és controlar, tot es pot redirigir, la demoscòpia és la base i els mitjans, l’eina d’inoculació.

¿Es pot construir res positiu i durador, es pot construir un estat sobre la hipèrbole constant? Algú que sempre va de farol no té cap autoritat per proposar res. Personatges sinistres, caricatures de si mateixos, que han desbarrat en tots els terrenys i en totes les condicions, pretenen ser creïbles contra Catalunya.

Individus odiats per l’opinió pública, analfabets estructurals, mestres de l’estirabot, com Aznar, com Bono, com Guerra, com Morago, com Rodríguez Ibarra, han atiat el foc de la catalanofòbia sense considerar que la simple visió de la seua cara genera anticossos. “Quan sento parlar Vargas Llosa em poso malalt”, ha dit Jaume Cabré.

Ho han practicat durant tants anys que han acabat perdent la consciència de l’exageració. Les aboquen pel broc gros, sense control, sabent que tothom sap que menteixen i ni tan sols intenten dissimular: acusacions de nazisme i terrorisme, el valencià ve de l’iber, la unitat té 3.000 anys, o 4.000 anys... El geni Millo acaba d’expectorar que Catalunya s’exclourà del pluralisme i l’humanisme si surt d’Espanya.

Han estat mentides òbvies, barroeres, que fereixen la sensibilitat dels destinataris, però han estat sobretot mentides sense un mínim d’intel·ligència. Han aplicat una estratègia no ja poc adequada en la societat global de la comunicació, sinó anterior fins i tot a la televisió. Arguments per a la vella ràdio, quan el ministre de Propaganda Goebbels podia triomfar amb els seus famosos principis. Però una mentida repetida cent vegades no acaba sent veritat, sinó cent vegades ridícula quan mil canals diferents ofereixen uns altres punts de vista. I Goebbels va atiar els cristians contra els jueus, però no pas els jueus contra ells mateixos, un altre error fonamental.

No han entès res. Enfronten els esquemes del franquisme contra una revolució líquida, netament contemporània, molt participativa, molt tranquil·la, molt cerebral, en què centenars de milers de persones es prenen la molèstia d’anar a votar un diumenge en unes urnes d’atrezzo, o poblen els balcons i els carrers de banderes, o compren en massa una loteria alternativa, o s’inscriuen amb cura en una pàgina web i van ordenadament al lloc que els assignen en una manifestació quilomètrica. No es tracta de simples demostracions col·lectives, sinó d’accions molt complexes de subversió responsable i coordinada. Aquesta és una sublevació de les classes mitjanes, dels professionals, de l’avantguarda social, culta. I això es vol combatre amb l’insult, l’astracanada, la provocació i la repressió. Catalunya viu la revolució dels estels i ells branden una constitució tronada.

Quan les grans audiències han detectat que la mentida és sistemàtica i ubiqua, en queden vacunades. Les portades de La Razón o l’Abc fan riure. Publiquen la fi del món i la gent se’n fot, i surt a l’APM. I que vagin alerta alguns diaris catalans perquè al lector d’avui no se’l pot entabanar sense un cost. Ho va dir el vell militant socialista Jaume Sobrequés quan van començar a aparèixer propostes insubstancials per dividir els catalans. “El federalisme és mentida, en trenta anys al PSC no se n’ha parlat mai”. El confederalisme és mentida, la Declaració de Granada del PSOE és mentida, l’apel·lació a la moderació és mentida. És mentida que Alberto Fabra tanqui Canal 9 per salvar col·legis o hospitals, són mentida els pressupostos de Montoro, són mentida els trens de Rodalies, és mentida la por...

La fal·làcia s’ha convertit en estructural. Arriba un moment en què tot cau en el mateix sac, la “relaxing cup of café con Leche”, la plataforma Castor, els brots verds, les balances fiscals, l’AVE, les autopistes radials, el corredor central... La superxeria és còsmica. Els polítics espanyols han engegat la centrifugadora de l’engany i a Catalunya el nombre d’independentistes no para de créixer, perquè l’alternativa sí que és real.

Quan la distorsió i l’exageració són la norma, i tota una col·lectivitat –l’espanyola– hi participa alegrement, no hi ha entesa possible i un acaba esclatant. Xavier Rubert de Ventós ja va manifestar en un moment inicial del procés que de gent així no en volia saber res, només els volia tenir lluny, fan feredat, provoquen psoriasi.

És el fracàs de la manipulació tal com s’ha entès durant les últimes dècades. No han sabut bastir un discurs nou i estan morint amb la Transició, una altra mentida. Ara s’adonen que s’han equivocat d’estratègia, però sabem que tot el que proposaran serà també mentida. Sabem que la mà estesa és mentida i sabem que les amenaces són mentida. I sabem que la força de què es vanten és mentida i que, quan el xoc de trens arribi, els castells d’Espanya es fondran com un gelat al sol. Perdudes les proporcions, fora de tot contacte amb la realitat, Espanya fa temps que ha esdevingut un holograma per als catalans.

No hi ha Comentaris

La tasca dels quintacolumnistes sempre ha estat clara

Ja n’és de curiós, els que volem la independència de Catalunya serem els responsables de la “futura fractura social” i de tots els mals que es fan i es desfan, i que s’atansaran a Catalunya qual plaga bíblica. 

Els que volen federar-se, traduït, continuar sent par d’Espanya pels segles dels segles, amb una descentralització administrativa, a canvi de declarar-nos espanyols per sempre més, aquests no fracturen la societat catalana. 

Els unionistes, espanyols de sempre, els que no permeten que Catalunya voti, quan ho demanen més del 82% dels catalans, sembla que tampoc no fracturen la societat catalana. La seva raó, una constitució postfranquista feta sota el soroll de sabres i amb l’obsessió de mantenir el llegat de Franco com fos.

Els de la tercera via, que en el fons el que volen és negociar unes millores del status quo , deixant clar que qui mana és Madrid, creuen que tampoc no faran cap fractura. De fet, ells n’estan convençuts, que són els benefactors per resoldre l’entrellat, negociar sense trencar i negociar perquè res canviï encara que ho sembli.

Els que estem portant el missatge de futur, amb propostes i com fer-ho, democràticament i pacíficament, de moment som els que volem el referèndum i la independència. 

Curiosament els que sembla que no volen fracturar la societat són els que usen els termes de la por, que ens faran fora de la UE, que no tindrem l’euro, que no podrem pagar les pensions, que farem fora els no “catalans”, que anorrearem el castellà, que convertirem Catalunya en un país tercermundista. Els qualificatius de nazis, xenòfobs, exterminadors de la llengua castellana, insolidaris, ho deuen dir perquè ens estimen. Són els que no volen descobrir de qui és la majoria i per això ens tenen segrestats.

Dir constantment que hi haurà fractura, vol dir, ras i curt que s’està fent tot el possible perquè ni hagi. Evitar-ho és complicat, però possible, només cal seguir unes petites normés que a partir d’ara s’haurien d’implantar arreu de Catalunya, vistes les actuacions dels dirigents i acòlits del PP i de Ciudadanos al Parlament, universitats i auditoris municipals.

  1. Norma 1. A partir d’ara no s’hauria de fer cap acte conjunt amb els del PP i Ciudadanos, atès que el que busquen és la notorietat i la fractura social i que no hi tenim res a debatre. Entenem que és la forma més clara d’evitar-ho. Cal deixar clar que amb aquesta gent el debat no existeix, el seu relat és circumscriu estrictament a defensar la legalitat espanyola i la seva constitució, cap proposta de futur ni de millora i si tot ha de ser més Espanya, doncs ja sabem el que suposa, bàsicament menys Catalunya. 
  2. Norma 2. Als que volen, treballen i desitgen que fracassi el procés, que la societat catalana es fracturi, i que Catalunya sigui per sempre més territori espanyol, “ni aigua”. 
  3. Norma 3. Cal ser extremadament curosos amb els que ens volen violentar i fracturar. Arribat el cas, és millor donar mitja volta, ni els convencerem ni tindrem cap oportunitat per defensar els nostres arguments.
  4. Norma 4. El treball pedagògic ha d’anar orientat exclusivament a tot aquells que mostren actituds democràtiques i de voler saber, la resta no ens ha d’interessar.
  5. I, norma 5. Cal esmerçar tots els esforços per guanyar la partida, i promoure, treballar per la unitat d’acció ha de ser ara el nostre objectiu. Per tant hem de saber que els nostres aliats tàctics són els de CDC, els de ERC, i els de ICV. Els d’Unió ho són, fins el dia que sapiguem la data i la pregunta, amb la resta no cal perdre-hi ni cinc minuts.

No hi ha Comentaris

Els experts coincideixen que un Estat català independent permetria preservar la llengua catalana

Els experts coincideixen que la independència i la nova Constitució de què es dotaria el nou estat català permetria adoptar un règim jurídico-lingüístic que contribuiria decisivament a la preservació i l'ús de la llengua catalana, com a llengua originària de Catalunya, com també de l'aranès a la Vall d'Aran. Assenyalen també que l'acció adversa a la llengua catalana per part de l'Estat espanyol en perjudica el seu desenvolupament i supervivència.

Aquesta és una de les conclusions a les quals s'ha arribat a la taula rodona organitzada per l'Institut d'Estudis Autonòmics, que ha tingut lloc aquest dimecres al Palau Centelles, seu de l'Institut,  i que formulava la pregunta "Quin hauria de ser el règim jurídic de la llengua catalana si Catalunya tingués un estat propi?" 

Hi han intervingut Lluís Jou, notari, membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i professor de Dret Civil de la Universitat de Barcelona; Albert Branchadell, vicedegà d’estudis i professor agregat laboral de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona; Antoni Milian Massana, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona i Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

La resposta a la pregunta formulada en el títol en la taula rodona no ha tingut, en canvi, una resposta unívoca. Hi ha hagut des de qui propugna el català i l'occità-aranès a la Vall d'Aran, com a úniques llengües oficials -sense excloure els drets lingüístics que pertoquin als castellanoparlants- o qui és partidari i considera inexorable que es declari l'oficialitat tant per al català com l'espanyol; passant per posicions intermèdies que, en qualsevol cas, consideren que l'oficialitat de català i espanyol no pot comportar un estatus idèntic i una doble oficialitat simultània, sinó donar preferència al català com a llengua originària. 

No hi ha Comentaris

Joan Carretero: “El futur a Espanya és el passat”

El president de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, va declarar aquest dimarts que "el futur a Espanya és el passat" i va assegurar que "hi haurà estat propi, si la gent no afluixa. La via serà el 150 o el 149, és igual!".

Joan Carretero va fer aquestes manifestacions durant un debat que va tenir lloc a Terrassa sota el títol "Hi ha alternativa a la independència?" En aquest debat, organitzat per Reagrupament, hi van participar, a més de Joan Carretero (Reagrupament), Josep Rull (CiU), Marc Sanglas (ERC), Javier López (PSC), Laura Massana (ICV, Jordi Cañas (C's) i Jordi Milian (PP). Va actuar com a moderador, Salvador Cot, periodista.

El president de Reagrupament també va recordar que "el ministre Sevilla deia que a Espanya no hi ha federalistes, ni al Partit Popular ni al PSOE". 

Pel que fa a l'acord a què Reagrupament ha arribat amb CDC, el qual fou ratificat a la Sisena Assemblea de la formació, Carretero el va qualificar d'UTE (Unió Temporal d'Empreses) i va considerar que "el procés el lidera la societat". Sobre la consulta, Joan Carretero creu que "la consulta no es farà i cadrà una proclamació unilateral d'independència".

No hi ha Comentaris

El crepuscle: Qui és Salvador Sedó?

I. Oh, Europa

Na, na, na, na, na, na, na, na, na, na

Fragment de l’himne de la UE, Himne de l’alegria, L. V. Bethoveen.

El restaurant no és massa bo. Els sostres no són gaire alts, hi ha una moqueta blava a terra, les taules no estan prou separades les unes de les altres. No hi ha intimitat. El menjar és funcional, ecs, i amb ínfules, ecs, ecs. Només té dues virtuts: és dins de l’edifici del Parlament i és d’accés exclusiu per als diputats i llurs convidats. I segons com, té una tercera virtut: si vols ser vist se’t veu. És on dina tothom que no té prou temps de baixar a la ciutat. Han ajuntat un parell de taules o potser han aconseguit fer-se amb una de les poques taules rodones que hi ha, grans, espaioses, emmandrides. Tres polítics catalans i tres polítics espanyols escuren els cafès i no diuen que no al whisky.

Som a Estrasburg, a l’edifici Louise Weiss (si no la coneixes, googleja aquest nom, te n’enamoraràs), on 736 eurodiputats fan veure que representen 429 milions de persones, 27 Estats i una munió de lobbies incognoscibles. Oh, Europa. De què parlen, els comensals? Potser no ens cal saber-ho exactament, potser el context ens donarà la resposta. 

Del costat espanyol són tres polítics del Partit Popular, líders del seu grup. Del costat català, tres polítics d’Unió Democràtica: Josep Maria Pelegrí, actual Conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (¡y dos huevos duros!) de la Generalitat de Catalunya; al seu costat, remenant el cafè, Benet Maimí i Pou, diputat al Parlament de Catalunya, i qui els ha convidat: Salvador Sedó. D’ell te’n vull parlar. T’aviso, no és el dolent de la pel·lícula. No és l’home que mou els fils. No estàs a punt de descobrir un fill de Satanàs. Si l’he triat, si te’l vull ensenyar, si vull que el miris de prop és precisament per la banalitat, la insignificança, la poca imaginació de la seva manera de fer. Hi ha una buidor que explica per què som on som. Fa massa anys que promocionem la ficció d’una normalitat de cartró pedra i fem veure que no ens n’adonem. Mediocròpolis. Sedó és el centre d’aquesta normalitat i no serveix ni de boc expiatori.

Per aquest motiu, tot i que literalment parlant Salvador Sedó i Alabart és un diputat del Parlament Europeu, en el fons és sobretot un símbol. És un símbol gairebé perfecte del crepuscle de la política catalana i d’això que anomenem catalanisme. Però generalitzar és fer-li un favor. Encara val la pena distingir. Hi ha la vella política i hi ha la possibilitat d’una altra cosa nova i millor. Hi ha individus així i individus aixà. Potser la distinció entre uns i altres és molt senzilla, i sigui moral.

Si escoltes la ràdio o mires la tele o llegeixes el diari és possible que les darreres setmanes hagis ensopegat amb el seu verb alegre i desmanegat de comercial d’empresa de botons. El motiu sembla obvi, però no ho és tant: la propera primavera hi ha eleccions europees i ell s’hi vol tornar a presentar. Li estan fent campanya. Per què tant de moviment, justament ara? La seva candidatura depèn dels equilibris de la política catalana, molt precaris ara mateix. Sedó és un radical de la moderació, per entendre’ns. En el context actual, no hi ha gestos innocents, si és que mai n’hi ha hagut. Cada parcel·la de poder compta, encara que sigui per restar-ne a l’adversari. En altres paraules, la seva candidatura depèn més de la política catalana que de la política europea. I és de la seva activitat a Europa que et vull començar a parlar.
Es pot resumir en tres idees: Salvador Sedó fa poques coses al Parlament, les poques que fa són per boicotejar el procés català i la seva prioritat és fer de representant de Duran a Estrasburg, no dels seus votants. 

Per entendre’ns: Sedó es comporta a Europa com si CDC i UDC ja haguessin trencat la seva federació. Els primers serien els sobiranistes i els segons, la marca blanca del PP a Catalunya, amb una flaire regionalista i una manera barata i provinciana de fer negocis. El primer que cal aclarir és que CDC i UDC no comparteixen grup parlamentari a Europa. CDC forma part de l’Aliança de Liberals i Demòcrates d’Europa (ALDE). Unió forma part del Partit Popular Europeu (on hi ha part de l’antiga Democràcia Cristiana, molt disminuïda ara mateix, a excepció d’Alemanya). Si estiguessin junts en el grup ALDE, per exemple, juntament amb el PNB (es presenten tots tres plegats a les eleccions, al capdavall) el pes que tindrien al grup parlamentari --amb tota la capacitat de lideratge que implica-- equivaldria al pes que hi tenen Holanda o Finlàndia. Per no parlar de recursos directes, com ara diners per assistents. 

El canvi de grup no seria pas tan traumàtic ideològicament. El PNB, per exemple, membre històric del PPE, tant o més que UDC, va abandonar el partit vista la deriva i vist el control que el PP espanyol en tenia a l’època d’Aznar. Recordo molt bé aquella esbandida del PNB perquè es va produir en un congrés a Lisboa que jo mateix vaig cobrir pel diari Avui. Recordo que vaig entrevistar l’aleshores eurodiputada d’UDC, la Concepció Ferrer, pedra picada, que es va mostrar trista i enrabiada per l’autoritarisme d’Aznar i els seus col·legues del PP espanyol. Però vaja, entenc que la gent d’UDC no vulgui deixar la internacional demòcrata-cristiana faci el que faci el PP espanyol. Ara: una cosa és acceptar estoicament i l’altra és l’entusiasme de cheerleader  de Salvador Sedó. Els dinars, l’obediència, aquesta diplomàcia llepa de qui ha après a pujar dient que sí, senyor, i fent-se útil a les ombres. No crec que els militants d’UDC n’estiguin enamorats, la veritat. 

Compara-ho. Fa anys, l’eurodiputat de CDC, Carles Gasòliba, i la Concepció Ferrer d’Unió, tot i pertànyer a grups polítics diferents, es comportaven com aliats: celebraven una reunió setmanal per a repartir feina, es distribuïen el territori català per cobrir-lo sencer i, en fi, compartien una certa complicitat i lleialtat. Pel que he pogut esbrinar, en canvi, Salvador Sedó i Ramon Tremosa no s’han reunit ni una sola vegada. No és que no tingui temps, quan en té necessitat bé que dina a la vista de tothom amb la cúpula del PP, com hem vist.

Aquesta complicitat pública no és casual. Mentre l’ALDE de CDC i PNB, els Verds de Romeva, i l’Aliança Lliure d’Europa (ERC i BNG) reconeixen les delegacions catalanes, basques i gallegues com a delegacions nacionals, el PP europeu, en canvi, és el partit més reaci a tota la cosa catalana. Sedó hi ajuda. Quines són les seves prioritats? 

Algunes absències han estat notòries: el 24 d’abril del 2013 el president Mas va anar al Parlament Europeu a inaugurar una exposició sobre la llengua catalana. El PP va iniciar un boicot actiu a l’exposició. És la part ridícula de la batalla internacional. Hi van assistir els eurodiputats del PSC, CDC, ERC i ICV; hi van assistir ex-primers ministres, vicepresidents del Parlament Europeu i diputats de molts altres grups. Unes 150 autoritats i buròcrates. Sedó no hi va voler anar, obeint l’ordre del PP. Es veu que hi havia un problema amb les banderes. L’espanyola no hi era. 

De fet, Unió depèn orgànicament del PP espanyol dins del grup del PP europeu. Assistents del Parlament Europeu asseguren que el tresorer del PP espanyol controla els diners de l’oficina del diputat Sedó, d’altres diuen que no té importància perquè simplement es tracta de pagar factures. És un rumor que caldria aclarir. Però té sentit perquè el que sí se sap és que el PP espanyol compta Sedó com un diputat seu més: hi té tot l’interès; dins dels grups, com més diputats tens més càrrecs, informes i torns de paraula tens. No és que Sedó n’hagi fet cap: ha estat ponent a l’ombra -o sigui, res- en 2 informes menors. No ha fet cap proposta d’esmena a regulacions o de preguntes parlamentàries a la Comissió a iniciativa pròpia. De fet, no ha participat en cap debat important.

La web del Parlament Europeu és una mina per a aquestes coses. Segons el perfil de Sedó ha parlat 36 vegades al plenari, ha estat ponent a l’ombra d’un ‘Report’ i d’una ‘Opinion’ i ha presentat 41 preguntes. Romeva o Tremosa multipliquen quatre o cinc vegades aquesta activitat en el mateix període. Això en termes de quantitat, en termes d’impacte, no hi ha color. Recomano l’eina votewatch.eu per seguir-ne l’evolució: és un fiscalitzador d’activitat parlamentària. En participació en votacions ocupa el lloc 656 d’entre els 736 eurodiputats. 

El que és realment xocant per a la gent d’Estrasburg amb qui he parlat és que no hi viatja mai amb assistents. És incomprensible. Dur assistents és bàsic per tancar negociacions, llistes de vot i etcètera. De fet, m’asseguren que amb els diners per a assistents del Parlament Europeu a Brussel·les té contractat un assistent a Madrid. Això sí que és vocació internacional. Es tracta, entenc, de Javier Santamarta del Pozo, que és l’assistent que apareix llistat a la web del Parlament Europeu, i que en el seu perfil de Google Plus diu que viu a Madrid i es nota molt quina és la seva mare pàtria. És un perla. Entra al seu perfil de Twitter i fliparàs. És un especialista en qüestions militars, que ha donat cursos per al ministeri de Defensa, i sobretot a l’Institut Gutiérrez Mellado (aquell militar del bàndol nacional que el 23-F, essent Ministre de Defensa, es va encarar als colpistes, als 70 anys). Col·laborava a esRadio (la de Federico Jiménez-Losantos), anti-independentista declarat. Si jo fos Mel Gibson diria que reporta al CNI. 

Bé, assistents no, en canvi sí que fa viatges intercontinentals difícilment justificables. És cert que Sedó és membre de comissions que justifiquen que viatgi, però cal entendre com funciona el seu càrrec. Tots els diputats reben invitacions constants per viatjar. Que si el port de Singapur, que si les infraestructures a Panamà, que si una república bananera de l’Àsia central vol que vagis a veure’n el nou parlament. Tot això està molt bé, però és una manera d’aconseguir altres coses: contactes, influència. Els diputats fan de més o de menys: els nòrdics fan de menys perquè els controlen molt els seus periodistes, els surenys fan de més perquè ningú no s’hi fixa. El problema de fons és que fora de les delegacions oficials, el Parlament Europeu només paga un viatge l’any. Qui paga els altres viatges? Lobbies? El govern local? I amb quin interès?

Si un diputat fa un viatge no n’hi ha prou en comprovar que, per exemple, és membre d’una comissió que s’ocupa d’aquella regió del món. Això no vol dir res. El que has de mirar són dues coses: si el viatge el fa saltant-se activitat parlamentària rellevant, com els plenaris, i si el viatge té conseqüències en algun debat o regulació. Si aquests dos marcadors surten negatius la teva fama dins del Parlament baixa en picat i ets considerat o bé un euroescèptic o bé un trepa. És el que li ha passat a Sedó.

Va ser a Bangladesh el febrer-març del 2012, però després no va participar dels debats a plenari sobre aquest país. Va anar a Azerbaidjan el 2012, també sense motiu conegut: si no és que el govern local volia rentar-se la imatge o fer-hi negocis. Tampoc no hi ha activitat parlamentària relacionada amb aquest viatge (ni democràcia cristiana a l’Azerbaidjan, que jo sàpiga). 

Va anar a Xile el maig del 2013, també sense motiu (potser per encàrrec de Duran, que hi va tant a Xile últimament?). N’hi ha més: Sud-Àfrica, Indonèsia, Turquia, Pakistan. Se salta plenaris i comissions per anar-hi. L’última campana és del mes passat, durant el plenari en què s’havia d’aprovar el pressupost del 2014. Hi va haver 300 votacions nominals sobre el destí que han de tenir els calés europeus. Ell era a Indonèsia en una reunió sobre les normes d’Internet on el Parlament Europeu només n’és observador. Fent país, imagino. A 6 mesos de les eleccions, té mèrit. I cap vinculació amb els interessos catalans, que se sàpiga. O és que penses que en tot això del corredor mediterrani que el Parlament ha aprovat aquesta setmana contra l’opinió del PP i PSOE hi ha tingut res a veure? Bé, no és cert que no faci res, alguna cosa sí. Va assistir a les reunions de Duran amb Barroso i Van Rompuy i acompanya Duran sempre que pot en els viatges de la comissió d’exteriors de les Corts de Madrid que Duran presideix. Suposant que Duran estigui advocant pel cas català, podem afirmar que Sedó n’és un assistent fidel. 

Amb aquesta intensa activitat en favor del procés català (m’hi jugo un pèsol que en cas d’independència el primer país que ens reconeixerà serà l’Azerbaidjan), no resulta estrany que hi hagi eurodiputats nòrdics que afirmin que reben visites de representants del PP espanyol que posen d’exemple Sedó i les seves suposades opinions per a desacreditar el procés català. 

Quines opinions? A l’octubre del 2012, en pre-campanya electoral post-manifestació, Sedó va desautoritzar al seu blog l’acció conjunta de CDC, PSC, ERC i ICV denunciant les amenaces militars contra Catalunya. És l’escàndol aquell que va fer que la Maria Badia del PSC dimitís com a vicepresidenta del PSOE europeu abans que retractar-se, com volien els socialoides. A Sedó tot aquest soroll li espatlla els dinars i els negocis, suposo. El cas: va fer servir els arguments del PP. Se li deuen enganxar de les sobretaules, la copa i el cafè.

Un mes després, al novembre del 2012, es va negar a signar la carta conjunta de tots els eurodiputats catalans denunciant l’ignominiós email del desesperat Vidal Quadras enviat a tots els eurodiputats del Parlament en què afirmava, en ple deliri, que el catalanisme és "violent". Per a Sedó tot plegat era una incomoditat. Millor callar. 

Al desembre, no va votar a favor de l’informe sobre minories nacionals (que va ser aprovat, per cert) sobre l’ús de llengües minoritàries europees a les televisions públiques de la UE. Els arguments de Sedó? Indistingibles del PP. L’Avui se’n van fer ressò, flipant en colors.

A l’abril del 2013 en lloc de ser al plenari votant l’informe del Parlament sobre la situació de Kossove, és a Brussel·les i a Dublín acompanyant Duran. En aquella votació el PP va ser àmpliament derrotat. Un cop més, però, no hi és quan el seu vot li crea conflicte entre el PP espanyol i els interessos catalans i europeus. Esclar, PSC, CDC, ERC i ICV hi van votar a favor. De fet, els membres del Partit Popular europeu van abandonar a la seva sort els membres del Partit Popular espanyol, que defensaven una postura anti-Kossove --exactament igual que el PSOE versus els socialistes europeus. La UE, de fet, acaba de trobar una solució per comerciar i relacionar-se amb Kossove sense necessitar la unanimitat dels estats membres, especialment l’obsessiva Espanya. Sedó és membre dels dissidents espanyolistes, en aquest debat. I en tots els incòmodes.

Pararé aquí. Tinc desenes d’exemples més. Però em sembla que ja et fas una idea de què defensa. Però si ho deixés en un llistat d’activitats parlamentàries mediocres aquest article no faria cap sentit. Al capdavall tota activitat política és interpretable. Per què dic, aleshores, que és un paradigma del crepuscle de la política catalana? Tots els polítics es fan polítics per una barreja de vocació altruista, una mena de narcisisme moral i una ambició de poder nietzscheana de primer ordre. El sistema de partits, però, premia aquell individu que és capaç d’ocultar l’ambició rere l’obediència i el narcisisme rere l’absència d’imaginació. Hi ha excepcions, com arreu, fins i tot hi ha moltes excepcions que conformen minories, però en els partits tothom sap qui ha triat el costat fosc i qui ha triat resistir i esperar temps millors. En el cas català això s’ajunta amb l’existència del contenciós estatal. Fa 150 anys que el catalanisme polític ho prova i ho prova, de vegades sincerament, de vegades interessadament. Sedó és un cas interessant perquè prové d’una nissaga que ha fet de tot, i ell ha aterrat quan ja només quedava l’interès. 

II. Estirps crepusculars

Gegant era mon pare, mon avi també n’era,

lluitaren amb els celtes, romans i sarraïns,

lluitaven i es batien sovint com blat a l’era,

sortien a batre’s fora quan no els trobaven dins.

Jacint Verdaguer

Salvador Sedó i Alabart va fer-se militant d’Unió Democràtica de Catalunya en un moment en què la moneda era encara enlaire i no se sabia si cauria de la cara del país o de la creu del cinisme. Era l’any 1985, tenia setze anys, i estudiava a l’Institut Gaudí de Reus després d’una infantesa a La Salle. Confessionalitat lleugera, burgesia local, statu quo. Era un noi alegre, simpàtic, graciós. Amb prou àngel per explicar acudits i que la gent els rigui. És aquesta mena de caràcter que prové d’un cert optimisme familiar, optimisme de senyoriu local. T’estimen, et riuen les gràcies i es respira en l’ambient que tot acabarà bé, fins i tot si no ets el més llest de la classe. 

El pare, Salvador Sedó i Marsal, és un doctor en enginyeria industrial amb una carrera docent en matemàtiques admirable, que a Reus devia fer alguna impressió. És la cosa de les castes dirigents de les ciutats petites: el material i l’educació són bones. Salvador pare té fama de bona persona i molt treballador. Un d’aquells que devia pregar -literalment- per a què la moneda caigués de la cara del país. Estem parlant dels anys 70, època de titans, potser massa optimistes. 

El pare del pare és Salvador Sedó i Llagostera, un home de qui sabem que l’any 1927, (quan la dictadura de Primo de Rivera ja havia perdut el favor dels defensors de la pau social, inclosos el PSOE i els regionalistes catalans), encara donava conferències en castellà sobre l’art mudèjar al centre de la Unión Patriótica de Reus, el partit del dictador. Aquell mateix any, el diari ABC informava que Salvador Sedó i Llagostera havia estat ratificat pel consell de ministres com a ambaixador honorari del Perú a Espanya, des de Reus. Suposo que estem parlant d’un industrial que devia fer negocis a Amèrica, catòlic, molt conservador, i poc amic de qualsevol aventura obrerista o materialista. Un home d’ordre en un moment de desordre. Passada la Guerra Civil, el van nomenar director de Radio Reus, i des d’allí, a banda de participar de totes les mandangues del règim amb una certa cara de fàstic força òbvia, va fer de la ràdio local un centre de referència periodístic. Vist de lluny i desapassionadament, jo diria que estem davant d’un senyoràs de Reus, català sense massa compromisos, i molt localista. 

Devia de ser dels més cultes del poble, devia haver fet quatre calés, devia haver patit les purgues que Gabriel Ferrater explica en el seu In memoriam , devia haver fugit, devia haver agraït la pau que dugué Franco, devia haver maleït l’obsessió anti-catalana dels feixistes, i amb el temps, estovat per tots els fracassos de la història, però encara amb la dignitat d’homo sàpiens que sap fer coses i fer-les bé, devia d’haver guanyat uns certs espais de llibertat (dins d’un ordre, per favor) des de la ràdio. Però també és d’aquesta raça d’homes que van veure com el règim esclafava el cervell i els braços de molta gent i van preferir el pragmatisme a la puresa moral. M’abstinc de jutjar-lo perquè ningú pot posar la mà al foc pel pragmatisme o per la puresa moral sense cremar-se-la. Qui sap com dormia a les nits, encara que tingués plat a taula. És la gestació d’un catalanisme moderat que faria de pont entre els capitosts locals de cada barri i els partits polítics democràtics catalanistes. És allò del Miquel Roca: no és el mateix ser un alcalde franquista que alcalde durant el franquisme. El pont. 

No sé qui era la seva dona, ni quants fills va tenir. Però si mirem el segon cognom del pare del nostre eurodiputat, vol dir que l’avi es va casar amb una ‘Marsal’. Marsal és el segon cognom del pintor Fortuny. Marià Fortuny i Marsal, nascut a Reus, és un dels grans pintors i gravadors catalans del segle XIX. Queda massa lluny per seguir-ne el llinatge, però no crec que a Reus els cognoms Sedó i Marsal siguin fàcils d’ignorar. De fet, el cognom Sedó és preeminent a Reus d’abans de l’eclosió de Fortuny i tot. Una de les primeres obres del pintor va ser un bust d’Isabel II copiat d’una litografia, fet durant l’adolescència. Quan Fortuny ja era una estrella i viatjava a París i Roma, Antoni Sedó i Pàmies (Reus, 1842-1902) va comprar-lo per una petita fortuna: “al tiempo que se nota en ellos una mano experta para el dibujo, se conoce que Fortuny no sabía ni siquiera esparcir el color sobre la tela. No se concibe nada más rudimentario en cuanto a la tonalización.” Aquest Antoni Sedó del segle XIX ja era fill d’industrials, banquer, i empresari miner. Anys després es traslladà a Madrid on fundà una empresa de llanes, Sedó y Bañolas, i vet aquí la sorpresa, fundà un diari: 'La bandera proteccionista' al 1869. 

Estem parlant doncs d’un clàssic industrial tèxtil català que pretenia, com tants industrials catalans del moment, tancar el mercat espanyol per als seus productes. Aquest era el pacte d’aleshores: un mercat a canvi de no tenir pàtria. Eren gegants. Va ser el fundador de la primera hidroelèctrica de Catalunya i un membre actiu del Foment del Treball Nacional. L’empremta més visible d’aquest Sedó, però, fou la Colònia Sedó, la famosíssima fàbrica tèxtil d’Esparreguera alimentada per una turbina hidro-elèctrica de 1400 cavalls. Titans. 

I d’aquí, oh, sí, a la política. Entre 1868 i 1875 a Espanya hi hagué el sexenni democràtic. Comença quan es fa fora Isabel II -Borbona- del tron i acaba quan Alfons XII torna a instal·lar els Borbons a Espanya. És un període de caos i somni, amb pronunciaments, moments dictatorials, l’intent de dur Amadeu de Savoia al tron, la Primera República i finalment el no-res. El polític més important d’aquest període espanyol fou, justament, un altre reusenc: el general Prim. Quan Prim prova de portar Amadeu de Savoia al tron espanyol no només està duent un home que sabia l’occità, sinó també un home que en l’arbre genealògic de les cases reials europees correspon a la tradició austríaca i no pas borbònica: sempre, el 1714 sempre torna. 

Bé, doncs Antoni Sedó i Pàmies treballà, des del seu diari 'El Imparcial Reusense' per la restauració borbònica! Durant la Primera República s’exilià, i fou arrestat. Finalment, amb l’ordre reestablert, va ser diputat a Madrid del Partit Liberal Conservador durant 25 anys. Fou un defensor acèrrim del proteccionisme tota la vida i acabà la seva vida essent un senador vitalici. Estem parlant d’un moderat del XIX. Un empresari que canvià poder econòmic per tota la resta en una època en què la lluita per una Espanya moderna i liberal podia somiar-se. Com s’ha somiat tantes vegades i tantes vegades ha fracassat. Tot és al segle XIX. En altres paraules: políticament va apostar per Espanya, però ens va deixar un país. I era un moment en què l’Estat era sobretot un exèrcit i un tant per cent minúscul del PIB, menys d’un 10%. Avui, en xucla un 50%. Hi ha més llibertat, i també n’hi ha menys. Com més ha avançat l’Estat més necessari s’ha fet separar-se’n.

El seu fill, precisament, Lluís Sedó i Guichard, ja fou un home de la Lliga Regionalista, un home de Cambó, que treballà personalment en l’intent d’establir un Estatut d’autonomia per a Catalunya el 1913 i el 1918. Com el seu pare fou un industrial, com el seu pare fou un polític conservador, com el seu pare fou un membre destacat de la patronal, i fou un polític rellevant a Madrid -Cambó, de ministre, el féu governador del Banc d’Espanya i tot- però fou més catalanista, més atent a les pulsions socials de la Barcelona de les pistoles que el seu pare. Fou un reformista, un regeneracionista. I també ho donà tot per una Espanya diferent. I també fracassà. I mai perdé un cèntim pel camí. 

Imagino, però, que la família del nostre eurodiputat són els Sedó que es van quedar a Reus --no he trobat manera de saber si el llinatge és directe, i estem parlant del besavi i el rebesavi, però en tot cas, el cognom, a Reus, significa exactament això. Material genètic de primera, influència i proteïnes a taula. 

El pare del nostre eurodiputat, però, ja pertanyia a una altra època: primer franquisme. Amb menys il·lusions i deliris reformistes, encara que fos fill d’un senyoràs de Reus i del règim. Va acomplir les expectatives i va anar a la universitat a ser de profit. L’enginyeria industrial era la carrera preferida dels catalans catòlics de classe moderadament alta. La indústria, aquest fetitxe català. L’única salvació que no passa pels discursos ni la política. L’autèntica metafísica de la Catalunya eterna. El coneixement tècnic que possibilita la indústria és literalment la raó que va permetre el país resistir totes les envestides messetàries: a finals del XVII, després del 1714, durant la revolució industrial, travessant totes les misèries dickensianes del XIX, i les totalitàries del XX. La història dels Sedó.

I a més, l’època en què el pare de Salvador Sedó Jr. va estudiar enginyeria industrial, el futur era una cosa incerta que s’havia de guanyar a còpia de colzes i més esforç que talent. És el principi moral del silenci. Nen, no et posis en política i fes indústria. El pujolisme no s’explica sense aquest substrat psicològic. La gent d’ordre a Catalunya estimen els fulls de càlcul amb el mateix fervor amb què un monjo estima l’austeritat de la cel·la, símbols de la veritat. L’espiritualitat de Newton. Un solució tècnica és una solució catalana. Tota la resta és tabú. 

El nen, però, va sortir docent i polític. Un excel·lent acadèmic i un cervell dotat per la matemàtica, sembla un home incapacitat per l’aridesa i per les efusions emocionals a parts iguals. Sabia ser un senyor. A finals dels 70 es va fer militant d’Unió. Això vol dir que el catolicisme resistent i oligàrquic dels anys 20 del seu pare Sedó i Llagostera s’havia tornat catalanisme popular en Sedó i Marsal, de concili vaticà II, bonhomiós i greu, doctrina social de l’església, enginyeria democràtica de transició i indústria catalana de tota la vida. 

Primer va ser regidor a Reus, on va guanyar el socialisme. Després, un cop Pujol es va fer amb el control de l’autonomia i del discurs catalanista incremental del fer país, va passar al departament d’Ensenyament sota la direcció de Joan Guitart, que és l’home més fidel al pujolisme de primera hora, l’autèntic, que he conegut. Des d’allí va provar de reconstruir l’educació professional i tècnica per farcir el país de baules industrials. Sempre el mateix reformisme. Diria que se’n va sortir a mitges. Semblem Sísif. O 'Cien años de soledad', ja que em poso pop.

Ja som l’any 85. El seu fill Salvador s’acaba de fer militant d’Unió a Reus, i algú, m’ensumo que Pujol, proposa a Sedó i Marsal d’anar a les llistes per al Congrés de Madrid omplint el lloc d’UDC. I el pare del nostre heroi accepta. Va ser diputat cinc legislatures: del 1986 al 2004. És un home que va saber pactar amb tothom sense sectarismes i que la premsa de Madrid sempre ha elogiat per les virtuts tècniques, que és la virtut dels catalans que no molesten massa i que omplen l’estereotip de senyor digne i intel·ligent i reformista. Ara: la seva trajectòria és justament la trajectòria de la degradació del catalanisme que tot ho accepta i que acaba negociant en nom de l’oligarquia. Ignoro quin és el paper d’aquest senyor de Reus, i el nas em diu que devia de ser sobretot una bona persona amb poca imaginació per a la malícia, però més de quinze anys al Congrés, anant de González a Aznar, ara protegint la decadència socialista, ara els negocis del PP, no passen en va. Són els anys que acabaran amb Sánchez Llibre i Duran als titulars dels casos de corrupció Treball i Turisme, entre d’altres, i sortirà a la llum un entramat de fundacions i empreses pantalla amb tota mena d’amics, coneguts i saludats tenint-hi noms i cognoms al registre mercantil. Salvadó Sedó i Marsal, el pare, mai no va aparèixer en aquests escàndols, però els havia de veure passar i com a mínim, fer el cor fort. Una mica com els va passar a Rigol o a De Gispert. 

El fill. Importa el fill perquè representa la versió degradada del pare, de l’avi i de tot el llinatge familiar en tots els aspectes. Representa també la versió posmoderna i esfilagarsada de la tradició política que ha fet possible la seva vida. Els industrials del XIX, borbònics i proteccionistes, podien ser uns fills de puta o no, però ens van deixar un país a canvi. El nostre heroi ni una cosa ni l’altra. 

L’any 85, com hem vist, es fa militant de la Unió de Joves i és conegut per ser el fill de, per ser un senyoret de Reus, i perquè a les escoles d’estiu explica uns acudits boníssims. És una època de gran innocència. Acabat el BUP, però, se’n va anar a l’Acadèmia Prat de Barcelona a estudiar el COU. Tinc la impressió que aquesta acadèmia és un d’aquests centres de reforç per a repetidors o per a persones amb dificultats per treure la mitjana necessària per entrar a la carrera que desitgen. Primer indici que el fill no és com el pare: tampoc és que sigui culpa seva. 

Segon indici: si bé és cert que va a l’escola d’enginyeria, enlloc de matricular-se de la llicenciatura i fer el doctorat, com el pare, només pot entrar a la titulació tècnica d’enginyeria industrial que, segons diuen els enginyers, és la més senzilla de totes les tècniques (que no vol dir que sigui fàcil). No he aconseguit veure en cap currículum quan va aconseguir acabar-la, però en la seva biografia oficial deixa entendre que un cop diplomat va obrir una consultora d’enginyeria i d’empreses, NISIRIOS SL (en parlaré després). És l’any 1998. Suposant que el 87 o el 88 devia acabar el COU, si no va repetir més d’una vegada, devia entrar a la universitat el 89. Trigar 8 o 9 anys a diplomar-se és coherent amb el que diu un exmilitant d’Unió, company de les joventuts d’aquella època: “Era d’aquells que sempre deia que li quedava una assignatura per acabar, va arrossegar-ho fins els 28 o 29 anys”. És un paradigma de jove exitós en la política, els passa a molts.

Potser l’enginyeria no era el seu fort. Però sóc més del parer que més que un problema de capacitat som davant d’un problema de vocació. Durant aquests 8 o 10 anys, Salvador Sedó i Alabart no va pas quedar-se quiet. Més concretament, són aquests deu anys els que defineixen el què i el com de la seva carrera política, i per aquest motiu pot ser símbol d’aquest crepuscle nostre. El moment clau és el 1995. Ha anat pujant dins del partit sota l’ombra del pare. El 1991, a només 22 anys, és ja conseller nacional d’UDC. L’any 1993 esdevé, segons el seu currículum, "president d’Unió de Joves". En realitat, és president del consell nacional d’Unió de Joves, és a dir, un càrrec sense cap poder executiu, però amb una certa vanitat simbòlica. I aleshores sí, l’any 1995 és escollit secretari general de les joventuts, el veritable càrrec de manar. En el currículum diu 1995-1996, però segons militants d’aquella època, va durar només uns mesos al càrrec, potser era final d’un any i principi de l’altre. Potser el període sembla breu en la memòria de les fonts. 

La raó de la brevetat és el conflicte d’interessos. Duran li va oferir un càrrec remunerat al partit, i aleshores va començar a actuar més al servei de Duran que al servei dels joves d’Unió. En tots els partits existeix una certa tensió, ni que sigui escènica, entre les joventuts i la direcció del partit adult. Els secretaris generals de les joventuts sempre proven de tibar del partit cap a postures més radicals, és la manera d’assegurar-se el suport electoral dels joves militants. Però Sedó va ser tan servil amb la direcció que els joves se li van amotinar: o cobrava del partit i servia Duran, o era el secretari general dels joves. La tria. Tenia 27 anys. Encara no s’havia diplomat. La tria. Potser va avaluar les pròpies forces i el talent polític. Potser va trucar el pare per preguntar-li-ho. Potser va preguntar-se si Duran era la carta guanyadora per al futur. Potser era l’única carta real, i era la tria que tothom al seu entorn estava fent. Potser va pensar que els joves eren massa radicals, o uns arreplegats, o... potser va tirar d’instint i prou. Potser va tirar una moneda a l’aire.

Va triar Duran. 

L’any 1997 era nomenat oficialment secretari de relacions internacionals, càrrec ben remunerat i de no parar de viatjar a les reunions de la internacional demcratacristiana. Fins a les eleccions del Parlament Europeu del 2009, és a dir, 12 anys després, va esperar pacientment, i en aquelles llistes va ocupar el primer lloc reservat a UDC. Ho havia provat ja al 2004, però el partit va negar-li aquest regal a Duran en una votació molt polèmica. D’entrada, el 2009, no va ser escollit. Però gràcies a l’aplicació del Tractat de Lisboa, en virtut del qual Espanya va obtenir 4 nous eurodiputats, va aconseguir per fi el primer càrrec representatiu de la seva carrera. Era el desembre del 2011. Els 8 mesos anteriors havia ocupat el càrrec de director general de Relacions Exteriors de la Generalitat, ‘el meu primer càrrec públic’, en un nomenament que va caure molt malament a Convergència, perquè entregava les relacions exteriors del govern Mas a Unió i al sector duranista, per acabar-ho d’adobar. 12 anys d’espera per a anar a unes llistes amb possibilitats de sortir. 14, per obtenir el primer càrrec públic. 15, per gaudir del primer càrrec representatiu. I alehop: eurodiputat. Què ha passat durant aquests 15 anys? 

Doncs que ha representat els interessos de Duran. Oficialment a la internacional democratacristiana. Però la realitat té uns quants plecs més. Comencem per les empreses. El nostre enginyer tècnic -segons ens diu al currículum i a la declaració d’interessos econòmics que ha d’entregar a Estrasburg- és l’administrador de la consultora d’enginyeria industrial i internacionalització comercial Nisirios (activitats professionals -enginyeria i comerç- que no ha exercit mai) i de Promociones Inmobiliarias Reus 2007, dues SL Però si grates una mica veus que també ha estat administrador, president, soci, vocal o conseller de Buenavista Restauración SL, Wetheresen Networld SL, Sumak Fomento SL, New Global Consulting, SL, Komwo del Accesorio, SL. Això és, bàsicament, consultoria i una barreja d’empreses d’enquestes, d’alimentació i d’immobiliària. Un home del renaixement. És el combo de la política. Són empreses que no han fet gaire res destacable. No tinc el temps ni l’esma d’explicar-vos del tot el paper disponible d’aquestes empreses, però el llistat indica, sens dubte, un seguit de prioritats de la carrera professional de Sedó. Si l’Antoni Sedó del segle XIX aixequés el cap no sabria per on començar a mirar-se-les.

Els comptes públics d’aquestes empreses són un desastre. Les dues que té declarades a Estrasburg, Nisirios i la Inmobiliaria Reus 2007, són empreses sense pràcticament activitat. De fet, la immobiliària oficialment no fa res. Ambdues tenen importants crèdits concedits, alguns amb entitats bancàries a llarg termini i d’altres amb no sé sap qui, potser familiars, o potser és només enginyeria comptable. Per entendre’ns: la immobiliària ha arribat a tenir un 113% de crèdit.

Pràcticament tots els béns de l’empresa són crèdit. A més a més, la immobiliària va ser fundada, segons el Registre Mercantil, per Javier Martínez de Castilla Colomer, a qui Sedó substituirà en l’administració de l’empresa a partir del 2009. Martínez de Castilla és el cap del departament de medi ambient de Ferrovial, la constructora que viu de l’obra civil, és a dir, dels contractes públics. Per què un membre de la direcció d’UDC entra d’administrador en una promotora immobiliària d’un directiu de Ferrovial?

Segons el Registre de la Propietat de Reus, l’empresa en qüestió només posseeix una finca. És una finca rústica. “Con una pequeña casa de campo y un pozo, plantada de viña y olivos, lindante por Oriente con un barranco, a Mediodía, con la línea del ferrocarril de Zaragoza a Barcelona y mediante ella con la porción segregada.”

La finca té una càrrega urbanística, que vol dir que hi ha alguna restricció per construir-hi. No diu quina, però s’entén que com que la via del tren hi passa pel mig, es refereix a la via i a la possibilitat de ser expropiada per causa del tren. 

Segons l’escriptura del registre, el Banco Popular li va concedir un crèdit del 100% del valor de la finca l’any 2007 per un valor de 525.000 euros. Jo la veig cara, però el 2007 res no era prou car. El crèdit calia tornar-lo en 2 anys. Cosa que em fa pensar que aquesta immobiliària tenia previst vendre la seva única finca coneguda a Reus i pagar el crèdit amb la plusvàlua. Un pelotazo. 

He mirat les dades de la finca al cadastre i és interessant observar que, malgrat que els terrenys de la finca tenen la consideració de rústics en la nota del Registre de la Propietat, en les dades del cadastre tenen la consideració d’urbans. La diferència entre els rústics i els urbans és que en els primers no es pot edificar i el seu valor és molt menor. Quan es requalifiquen en un nou pla urbanístic i passen a tenir la consideració d’urbans, la màgia urbanística multiplica el preu d’un terreny en el que, més enllà de la seva adquisició, no s’ha fet cap inversió. Si l’operació hagués estat un èxit, podríem sospitar d’informació privilegiada. Ara bé, en qualsevol cas, l’intent de promoció ha estat un fracàs. La crisi va esclatar el 2008. Fos quin fos el pla, aquest se’n va anar en orris.

Però, quin podia ser, el pla? Apartaments no ho crec, havent-hi una via pel mig. Potser la construcció d’un polígon? N’hi ha als voltants. Potser un centre logístic per al tren? Sabia alguna cosa, el de Ferrovial? En qualsevol cas el crèdit no es torna: fins a dues vegades s’aprova un període de carència en el pagament. La primera l’any 2009, uns mesos abans que Salvador Sedó aparegui en la documentació d’aquesta immobiliària per primera vegada. És una carència per dos anys. 

El mateix dia que l’empresa canvia de domicili i és traslladada a l’adreça on totes les empreses de Sedó estan domiciliades -de fet, hi ha el seu nom a la bústia-, el directiu de Ferrovial cessa com a administrador així com un tal David Pallarés Carreras (que no he sabut esbrinar qui és), i Salvador Sedó n’esdevé administrador únic. Administrador d’un crèdit que no es paga per una quantitat enorme per una finca sense massa valor i una carència. 

La carència venç el 2011. No sé què havia de passar aquests dos anys per poder pagar el crèdit. Però tampoc el torna. L’administrador Sedó negocia una segona carència fins al juny del 2013 i una segona hipoteca de 50.000 euros a sumar a la primera. Si el crèdit inicial ja és difícil de comprendre, encara ho és més la pròrroga dels crèdits i la concessió de 50.000 euros de propina a una SL que es manté sense activitat ni perspectives de tenir-ne. Per què el Banco Popular té tal tracte de favor amb una empresa primer gestionada per un directiu mediambiental de Ferrovial i després per un membre de la directiva d’UDC? 

Dit d’una altra manera: el primer crèdit generava una pregunta: Per què una entitat financera presta 575.600 € a una societat recentment constituïda amb un capital social de 3.005,06€? I aquesta pregunta tenia una resposta legítima: que existeixin garanties personals; és a dir, que, a part de la hipoteca, els socis de la societat siguin fiadors o avaladors de la societat en el préstec hipotecari. Això seria un escenari relativament freqüent. En aquest context, el banc pot tenir interès en anar refinançant el préstec hipotecari perquè no li interessa executar la hipoteca i quedar-se amb uns terrenys que, en la situació actual, ningú voldrà. És millor anar refinançant. Guanyar temps per a veure si d’aquí uns anys es pot fer alguna cosa amb la finca. Ara bé, si la primera hipoteca es dóna perquè els propietaris són rics i tenen o bé calés o bé altres propietats, i si la finca es refinança perquè en el present no té valor, per què s’hi afegeix una segona hipoteca de 50 mil euros més? 

El nou crèdit va vèncer el juny del 2013. No sabem què se n’ha fet. No en tenim notícia. Els últims balanços disponibles són del 2011. Sí sabem que el juliol del 2012 Salvador Sedó va deixar de ser administrador de l’empresa. Què ha passat amb el crèdit? I amb la finca? I amb l’empresa?

És una situació similar a la consultoria amb nom d’illa grega: Nisirios, SL. Consta com una empresa activa però no presenta els comptes des de l’any 2007. Per què està activa si no presenta comptes? Sembla una obvietat, però no ho és. La conseqüència de què no es dipositin els comptes anuals és el tancament registral (article 282 de la Llei de Societats de Capital). Això significa que la societat no pot inscriure cap acte al registre mercantil. Però segons la declaració d’interessos econòmics del Parlament Europeu, Sedó en treu de 1.000 a 5.000 euros al mes, d’aquesta consultoria. 

No presentar els comptes anuals també és, en principi, motiu de sanció per part del Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas (article 283 LSC). No tinc constància de què, malgrat el freqüent i massiu incompliment, això hagi passat mai.

El 2008 es produeixen dues ampliacions de capital. El capital social queda fixat en 48.096 €. Tenint en compte que els darrers comptes anuals dipositats són del 2007 i que el 2008 es van dur a terme dues ampliacions de capital, és raonable pensar que l’ampliació de capital es va fer per eixugar deutes i que, des d’aleshores, la societat no ha dut a terme cap activitat.

La societat té el cens cameral del 2011. Això vol dir que l’empresa va sol·licitar el 2011 (o a finals del 2010) formar part del cens de la Cambra de Comerç de Barcelona. El certificat de cens cameral es demana, de vegades, per a poder participar en concursos públics i licitacions. És possible que es demanés per aquesta raó. Això, si més no, denota una intenció d’activitat.

De fet, la comptabilitat disponible és un desgavell. Els crèdits no fan cap sentit mínimament racional. L’acta de la Junta General Ordinària de l’empresa és una plantilla a mig omplir. No es fan constar els noms dels assistents, la data està equivocada (posa 1993, una dècada abans), no consigna els noms dels signants de l’acta, no identifica ni informa de la procedència dels 233 mil euros de ‘recursos ajenos a largo plazo’, deixa buides les especificacions de les partides d’immobilitzat (que és on l’empresa té pràcticament tot el capital), l’informe de gestió no està datat ni signat i de fet no dóna cap dada sobre la gestió anual ni l’evolució, només divaga sobre generalitats. És un desastre. 

M’estalvio de detallar totes les altres coses que desafinen en aquests comptes. És inacabable: alienacions d’immobilitzat que es perpetuen en el temps, crèdits a 45 anys amb retorns de 10 mil anuals, mig milió d’euros a ‘otras deudas a corto plazo’, etcètera. Les dues explicacions menys lesives per a Salvador Sedó són que sigui un gestor lamentable o que estiguem parlant de societats instrumentals -molt mal camuflades- per a pagar menys impostos. Especular és inútil. La pregunta primordial, però, continua en peu: què feia el nostre eurodiputat amb aquestes empreses? I, més concretament: quines són les seves prioritats? 

En l’àmbit polític tampoc s’ha estat immaculadament quiet aquests 15 anys, cosa que hauria de provocar algunes preguntes entre els militants del partit. Ara retingues en el teu cervell per un moment l’activitat industrial de la família Sedó durant els darrers 150 anys i les empreses del nostre eurodiputat. I ara torna a visualitzar el dinar a Estrasburg amb la cúpula del PP.

Tant Salvador Sedó com Josep Antoni Duran i Lleida van ser vocals de la Fundación Iberoamericana Europa (abans CIPIE). Aquesta fundació representa l’aposta d’aquest sector d’Unió per viure del conflicte amb Espanya mentre col·laboren amb el projecte espanyol i s’hi comprometen fins a les celles. És una fundació del PP. El president n’és Pablo Izquierdo Juárez, ex-diputat del PP, ex-cap de premsa d’Aznar. Ana Botella n’ha estat vicepresidenta. Hi és l’exdona de Rato. Un implicat del cas Naseiro. Zaplanistes. Bé, ja m’entens. 

Oficialment és una fundació que es dedica a la cooperació internacional amb Llatinoamèrica. Per aquest motiu, si Duran hi va ser convidat, feia sentit que hi enviés el seu secretari de relacions internacionals, Sedó. Aquesta fundació, però, ha estat implicada en irregularitats financeres de tota mena, subvencions exagerades i injustificades de la Comunitat de Madrid i de l’Ajuntament de Madrid, ha estat investigada per usar fonts de la UE en benefici de la direcció i en fons d’inversió enlloc de per a la col·laboració exterior, s’han denunciat factures falses, i s’ha especulat maliciosament sobre la recepció de diners públics per oferir formació a immigrants romanesos per a la qual la fundació no està qualificada, etcètera, etcètera. 

És un xiringu del PP que es dedica a fer-se amb el botí. Googleja-ho: és fàcil de trobar. Què hi fa Unió aquí? Aquest és el lloc que els militants d’UDC volen ocupar, a Espanya? I Sedó, què hi feia? Li van passar les irregularitats per sota el nas, i no les va veure? Si és així, què hi feia, políticament parlant? Quines prioritats assenyala? Es tracta d’un acostament a l’ala més rància del PP, sector negocis? Amb quin propòsit?

Una altra: Salvador Sedó, també va ser president de la Fundació Catalana per a les Relacions Internacionals. Una cosa que depèn ideològicament d’Unió i entenc que amb l’objectiu de cobrir la seva activitat exterior. Okey mackey. Doncs aquesta fundació també ha estat implicada en un escàndol de finançament irregular, encara per tancar i confirmar, però que la fiscalia investiga. El centre del cas és encara una altra fundació (Catalunya i Territori) que rebia donacions d’empreses com Abertis o BBVA i també, estranyament, de la Fundació de Salvador Sedó. 

Segons 'El Periódico': “La investigació de la fiscalia abastava un conglomerat d’empreses radicades a Barcelona, amb molt poca activitat, que es van fer càrrec, mitjançant factures falses, de pagaments a serveis prestats a Unió. Aquestes firmes es nodrien dels diners traspassats des de la fundació. Entre els objectius de la fundació destaca el foment de la tradició, la llengua i la cultura catalana.” I tal. 

En fi, aquest tema és llarguíssim i dificilíssim d’aclarir. Tot és bla bla bla, i dades, i guirigall. Tinc muntanyes de documentació i pàgines web. Convido als lectors a furgar: és només una qüestió de posar-hi temps. El resum moral és el següent. Assumim, per un moment, l’escenari més beneficiós per a Salvador Sedó. Assumim que totes aquestes irregularitats han ocorregut malgrat ell, que ell mai n’ha sabut res, que mai se n’ha adonat, i que, de fet, estan exagerades per la premsa i per mi en aquest articlet. Assumim doncs que darrera la seva trajectòria des que va deixar els joves dUnió per acompanyar Duran fins a ser eurodiputat 15 anys després es deu única i exclusivament a una qüestió de vocació ideològica i professional. En aquest cas, estaríem davant d’algú que prioritza l’activitat econòmica personal, les relacions amb els sectors menys compromesos amb el país, la connivència amb els sectors capitalins menys proclius a l’amor català, i la convivència amb el sector negocis del seu partit i dels altres partits. Per a què una carrera així compensi al votant i al sofert militant, la seva activitat com a secretari de Relacions Internacionals d’Unió Democràtica de Catalunya ha d’haver estat espectacular. El que es coneix, en els sectors democratacristians, com l’hòstia en patinet. Un autèntic avenç per als interessos internacionals de Catalunya, hauria de ser.Fe d’errates: Aquest article ha estat modificat dilluns 25 de novembre a les 1:30pm.S’ha eliminat la referència a la lleialtat de vot amb el Partit Popular espanyol segons les estadístiques de Votewatch. Treballadors de Votewatch informen que la lleialtat no es refereix al Partit Popular espanyol sinó a Unió Democràtica. 

Fe d’errates: 

Aquest article ha estat modificat dilluns 25 de novembre a les 21:20pm.
S’ha eliminat la referència a la lleialtat de vot amb el Partit Popular espanyol segons les estadístiques de Votewatch. Treballadors de Votewatch informen que la lleialtat no es refereix al Partit Popular espanyol sinó a Unió Democràtica. 

No hi ha Comentaris