Arxiu novembre, 2013

Reagrupament porta a la Fira Boja del Clot la campanya “Contra la crisi, independència”

Aquest diumenge Reagrupament ha participat a la Fira Boja del Clot. La Fira Boja és un acte amb una gran tradició, encabit dins de les Festes del barri del Clot, i consisteix en una mostra d'entitats i col·lectius que tenen presència al barri. Tots els col·lectius, associacions i partits polítics hi solen estar presents i serveix per a informar a la ciutadania dels actes i de la feina que cada entitat porta a terme.

A la la parada de Reagrupament a la Fira, s'hi ha pogut comptar amb la presència de Montserrat Tudela, membre de la Junta Directiva Nacional i de Francisco Garcia, conseller de Districte de Sant Martí. Juantament amb ells, s'ha pogut informar sobre la campanya actual que està duent a terme Reagrupament Independentista, sota el nom de: "Contra la crisi, independència". La gran feina feta pels associats i la forta presència de nens amb les seves famílies, al Parc del Clot, ha fet que de seguida s'acabessin els 200 globus que portàvem i els més de 500 tríptics informatius sobre la campanya. Una molt bona feina informativa que ha servit per empènyer una miqueta més a la gent que encara té dubtes, cap a la independència.

No hi ha Comentaris

“La societat, de forma pacífica, però contundent, ha reiterat que vol decidir el seu futur i que el vol lliure”

El butlletí de Reagrupament Independentista, La Veu , va arribar al número 30 uns dies abans de la Sisena Assemblea, "Catalunya lliure, un món millor". Per això des de l'article de capçalera, el president de Reagrupament, Joan Carretero, enviava a tots els associats un missatge on els animava a participar-hi activament amb plena consicència que "Catalunya viu un temps d'incertesa, alhora d'il·lusió i d'esperança. Ens ha tocat veure i viure una situació econòmica força dura, que ha portat a fer fallida moltes empreses, famílies i persones. La societat, de forma pacífica, però contundent, ha reiterat que vol decidir el seu futur i que el vol  lliure", afirma Carretero.

Així mateix, el president de Reagrupament afirma que "sense cap mena de dubte, aquesta voluntat ha de ser convertida en una acció política i Reagrupament ha de poder ser una variable que ajudi a fer possible una decisió política que no traeixi aquesta majoritària ambició del poble català." Joan Carretero defensa que Reagrupament, que fou "l'únic moviment que fa quatre anys feia front, des de l'independentisme de debò, la voluntat del segon tripartit de liquidar qualsevol reivindicació nacional i de conrear la pluja fina , encara té molt a dir i a fer per aconseguir la independència de Catalunya". 

La secció d'Internacional conté l'article "Silenci diplomàtic?", a càrrec de Josep Sort, el qual atribueix un valor especial al fet que les cancelleries estrangeres no. A la secció de Municipalisme, Carles Bonaventura ens parla de la "Vigència dels pactes locals" i a la de Cultura, Montserrat Tudela defensa que "Sense democràcia no hi ha sufragi universal". 

La col·laboració des d'una secció territorial arriba per part de Gerard Sellés que escriu un títol provocatiu: "Visca la unitat d’Espanya!". La ploma convidada és la del periodista Eugeni Casanova, que escriu "La mentida com a estructura d’Estat". La secció de Vida parlamentària con té l'article "El procés continua amb bon vent" per Boi Fusté. Finalment, l'última pàgina està dedicada a la secció hde llibres, habitual, signada per Pere Torra, que aprofita els 40 anys de la mort de Pau Casals per a parlar de l'epistolari entre el músic vendrellenc i el metge Josep Trueta.

No hi ha Comentaris

La independència al món (2): Líban

Tal dia com avui, 22 de novembre de 1943, el Líban es va alliberar del Mandat Francès (sobre Síria i el Líban, ratificat per la lliga de les nacions al 1923), aconseguint així la seva independència.

Al 1940, durant la segona guerra mundial, el govern de Vichy va prendre el control del Líban. Tanmateix, al juliol de 1941 les tropes que el mariscal Petain tenia destinades a la regió es van rendir a la Resistència i als britànics.Els líders nacionals libanesos van demanar a De Gaulle que acabés amb el Mandat. Sota pressió internacional i de la població local, el general (delegat de De Gaulle) Charles Catroux va proclamar en nom de França la independència del Líban el 26 de novembre de 1941.

Els estats àrabs, la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units van reconèixer el Líban i fins i tot hi van enviar ambaixadors. Però això no va evitar que els francesos continuessin exercint la seva autoritat. En aquesta situació, la cambra de diputats, el 8 de novembre de 1943, va esmenar la constitució libanesa derogant els articles referents al Mandat Francès.

Els francesos van respondre arrestant el president Bechara El Khoury i part del seu govern, exiliant-los a una ciutadella de la vila de Rashaya. Aquest incident va provocar que els cristians i els musulmans libanesos s'unissin contra el mandat fent manifestacions massives, així com una forta pressió internacional.Els diputats libanesos es van reunir a la casa del president del parlament i van nomenar un govern, encapçalat per dos ministres que havien esquivat l'arrest. El nou govern es va desplaçar a la ciutat de Bechamoun, i es va negar a dialogar amb el general Catroux ni amb cap altre oficial francès, argumentant que les negociacions les havia de conduir el govern legítim.

El govern de Bechamoun va formar una milícia anomenada “Guàrdia Nacional” que va esdevenir la llavor del futur exèrcit libanès. Finalment, França va sucumbir a la pressió dins el Líban i la internacional, i va alliberar els presoners de Rashaya el 22 de novembre de 1943.

Seguidament els principals líders cristians i musulmans van establir un acord (no escrit), el “Pacte Nacional” que, entre d'altres aspectes, distribuïa els llocs al govern entre les principals confessions religioses. Com a part d'aquest pacte, el president de la República és un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunnita i el president de la cambra de diputats un musulmà xiïta.

Articles anteriors d'aquesta sèrie:

No hi ha Comentaris

La independència al món: Líban (2)

Tal dia com avui, 22 de novembre de 1943, el Líban es va alliberar del Mandat Francès (sobre Síria i el Líban, ratificat per la lliga de les nacions al 1923), aconseguint així la seva independència.

Al 1940, durant la segona guerra mundial, el govern de Vichy va prendre el control del Líban. Tanmateix, al juliol de 1941 les tropes que el mariscal Petain tenia destinades a la regió es van rendir a la Resistència i als britànics.Els líders nacionals libanesos van demanar a De Gaulle que acabés amb el Mandat. Sota pressió internacional i de la població local, el general (delegat de De Gaulle) Charles Catroux va proclamar en nom de França la independència del Líban el 26 de novembre de 1941.

Els estats àrabs, la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units van reconèixer el Líban i fins i tot hi van enviar ambaixadors. Però això no va evitar que els francesos continuessin exercint la seva autoritat. En aquesta situació, la cambra de diputats, el 8 de novembre de 1943, va esmenar la constitució libanesa derogant els articles referents al Mandat Francès.

Els francesos van respondre arrestant el president Bechara El Khoury i part del seu govern, exiliant-los a una ciutadella de la vila de Rashaya. Aquest incident va provocar que els cristians i els musulmans libanesos s'unissin contra el mandat fent manifestacions massives, així com una forta pressió internacional.Els diputats libanesos es van reunir a la casa del president del parlament i van nomenar un govern, encapçalat per dos ministres que havien esquivat l'arrest. El nou govern es va desplaçar a la ciutat de Bechamoun, i es va negar a dialogar amb el general Catroux ni amb cap altre oficial francès, argumentant que les negociacions les havia de conduir el govern legítim.

El govern de Bechamoun va formar una milícia anomenada “Guàrdia Nacional” que va esdevenir la llavor del futur exèrcit libanès. Finalment, França va sucumbir a la pressió dins el Líban i la internacional, i va alliberar els presoners de Rashaya el 22 de novembre de 1943.

Seguidament els principals líders cristians i musulmans van establir un acord (no escrit), el “Pacte Nacional” que, entre d'altres aspectes, distribuïa els llocs al govern entre les principals confessions religioses. Com a part d'aquest pacte, el president de la República és un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunnita i el president de la cambra de diputats un musulmà xiïta.

No hi ha Comentaris

‘Foteu-li seny, pit i collons’

El dia 25 d’octubre vaig viatjar a Londres per assistir a la conferència del ‘Cas dels catalans’ a la Universitat Central de Londres amb la participació dels conferenciants següents: Sr.Geoff Cowling, Prof. Miquel Strubell, Prof. Robert Hazell, Prof. Montserrat Guivernau, Sr. Graham Avery, Prof. Sir David Steward, tots ells a favor del dret de Catalunya per decidir sobre el seu futur i el Sr. Xavier Vidal-Folch, representant el català que forma part d’una mentalitat que encara pensa que Catalunya pot continuar convivint amb una Espanya on la democràcia no ha format mai part del seu calendari d’accions.

Va ser amb aquest senyor amb qui vaig coincidir a l’hora del café i després de la seva molt lamentable intervenció. Em deia que jo havia d’acceptar una opinió diferent a la meva i jo li vaig dir i repetir que, en un món com el que Catalunya està vivint ara, no hi ha cabuda per opinions com la seva, perquè va en contra de la supervivència del país. També li vaig fer notar la quantitat de joves que marxen diàriament del país cap a l’estranger en busca de nous horitzons, i ell va assenyalar que ho feien per la situació econòmica i no perquè Catalunya fos o no fos independent. Jo li vaig insistir que l'economia podia ser el motiu inicial, però que un pic a fora es trobaven en un país més lliure i la majoria no tenien intenció de tornar a Catalunya fins que s’independitzés.

Des de la mort del meu germà, Jordi Gomis, he intentat amb totes les meves forces trobar l'energia i caràcter optimista que tant el marcava, fent que allí on ell anés i amb tothom amb qui es trobés acabés contagiant la seva alegria, que tan manca a molts catalans. He de dir que aquesta alegria i entusiasme l’he trobat finalment en els catalans que arriben a la Gran Bretanya en  busca d’oportunitats millors en una terra plena de possibilitats per formar-se. En un acte que vaig organitzar al centre de Cambridge el 10 de novembre com a final de l'exposició Art:Language:Location  junt amb 40 artistes més, vaig convidar, per mitjà de Facebook, tots els catalans que tinguessin interès en participar en una acte artístic entre catalans i anglesos. Amb molta sorpresa meva van arribar uns quants catalans de diversos llocs d’Anglaterra només per ser allí en un acte que no va durar més de 30 minuts. Aquest petit exemple ja demostra que les persones que són a fora no hi són simplement per l'economia del pais.

Quan va arribar el torn de preguntes a la conferència ‘El Cas dels Catalans’, em vaig axecar i, tot ensenyant còpia del document ‘The Case of Catalonia’,  escrit i signat l’any 1945 per membres de la Delegació dels Estats Units i el Consell Català a l’exili a Londres:  J.Carner Ribalta, J.M.Fontanals i J.Ventura Sureda, els vaig dir que a mi em semblava que aquest document es podria haver escrit durant aquesta conferència, ja que els conferenciants havien fet referència a tots i cadascun dels punts inclosos en el document de 1945 amb l'única diferència que aquest va ser dirigit a l'ONU i que ara ens dirigíem a la Unió Europea. Vaig llegir dos d’aquells punts com a exemple:

  1. ‘…Catalunya no pot deixar passar aquesta oportunitat sense demanar justícia a les Nacions Unides perquè se la reconegui, a no ser que errors irreparables es cometin i la seva llibertat nacional sigui endarrerida indefinidament’;
  2. ‘Demanem que aquesta Conferència no cometi el mateix error que la Conferència de Pau a Versalles, quan la petició de Catalunya es va apartar amb l’argument erroni que aquest era un problema intern i que era Espanya que ho havia de solucionar’.

Amb això vaig aconseguir l’atenció de tots els assistents i després vaig dirigir la pregunta als conferenciants de la taula: ‘Vostès han parlat de les obligacions i deures que els Estats membres tenen en vers la Unió Europea. Em podrien dir quines son les obligacions i els deures que la Unió Europea té envers una nació que pertany a un Estat membre quan aquest no es comporta democràticament amb ella?’

La Prof. Guivernau va prendre la paraula primer dient que la Unió Europea no tenia aquesta obligació i els professors Strubell i Steward es van referir al ‘good faith’ o ‘bona fe’ de la Unió Europea ja que no hi havia cap norma que indiqués que la Unió Europea havia d’actuar en aquestes circumstàncies. Vaig quedar bastant decebuda; no obstant això, dues setmanes després, la meva pregunta va ser contestada precisament amb la declaració directa de la Cort Internacional de La Haia:

“Quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, aquesta segona prevaldrà sobre la primera”.

Per descomptat que la democràcia ha de ser dinàmica perquè així es puguin fer i desfer lleis per acoblar-se a les necedsitats de la societat present. Per tant, per a tots aquells catalans dins a Catalunya que pensin com el senyor Vidal-Folch, anant en contra de les necessitats intrínseques del seu pais, i també per a aquells que s’empesquin a repetir una i una altra vegada que fins que no s’internacionalitzi el cas català no tindrem la certesa que els altres països ens acolliran. Aquest petit exemple i d’altres que han succeït des que els catalans van sortir per primera vegada al carrer a exigir mobilitat per part dels politics, serveixi d’una vegada per assegurar als incrèduls de torn que la situació és a mans únicament i exclusiva dels catalans i que, un pic ens pronunciem, ens obriran les portes a Europa, com han fet a l’Anglaterra a tots els catalans que dia a dia venen i s’hi queden.

Vull afegir també que, després de tota la feina que hem donat a Europa durant aquest procés tan llarg, els països de fora es giraran d’esquena per sempre més si no assolim d’una vegada la independència. Últimament he sentit més d’una vegada als anglesos dir en broma ‘the Catalans are coming’ (‘que venen els catalans’) i, si ara decidim no venir, no ens escoltaran mai més. Europa col·locarà la nostra carpeta als arxius de la Unió i el temps l’omplirà de pols fins que un dia generacions futures tornaran a obrir l’arxiu i tornaran a ensenyar els mateixos apunts del ‘Cas dels catalans’ potser a una altra entitat diferent a l'ONU o la Unió Europea. Mentrestant, a Catalunya hi quedaran els Vidal-Folch de torn amb la seva mentalitat arcaica mentre que l’energia vital per al funcionament saludable d’un país residirà a fora on les societats continuen avançant i millorant amb democràcia.

Escoltem i aprenem dels catalans joves que, lliurement, van pel món donant ànims d’un català a l’altre al Facebook, tot dient-los: ‘Foteu-li seny, pit i collons’ .

No hi ha Comentaris

5 anys de presó a qui vulgui donar la veu al poble en una democràcia

Aquesta la idea de democràcia d'algunes personalitats de gran influència al Regne d'Espanya. Aquest dimarts s'ha conegut que l'expresident espanyol José María Aznar té clara la recepta per al procés sobiranista català: recuperar la pena de 5 anys de presó per a qui convoqui un referèndum que ell qualifica d'il·legal

Per a ell això seria aplicar la llei "amb totes les conseqüències", i més concretament, una llei que ell va aprovar quan dirigia el govern espanyol i que el seu successor, José Luis Rodríguez Zapatero, va derogar.

Aznar, que no s'ha estat de remarcar que aquesta llei "no ha estat restablerta" per l'actual president espanyol, Mariano Rajoy, ha afegit: "Posar límits als que volen traspassar la legalitat, trencar el país, és molt important, i ara es demostra que alguns teníem raó de defensar algunes posicions llavors".

En una entrevista a Onda Cero, l'expresident espanyol s'ha tornat a posar medalles i, de passada, ha tornat a posar en evidència que no li agrada com Rajoy enfoca la qüestió catalana. Quan li han preguntat si la seva política ha incentivat l'independentisme a Catalunya ha respost que tot el contrari. Segons Aznar, "ara es demostra" que la va encertar amb "una política nacional molt vigorosa i molt forta" per evitar el que es viu a Catalunya.

El portaveu del PP al Congrés afirma que a "Espanya no hi haurà un referèndum il·legal"

El PP i el PSOE també s'han referit a les declaracions de l'expresident José María Aznar . El portaveu del grup popular al Congrés, Alfonso Alonso, s'ha limitat a dir que a "Espanya no hi haurà un referèndum il·legal". Alonso ha defensat que totes les institucions estan obligades a complir la llei, inclosa la Generalitat i el seu president, Artur Mas, i ha garantit que el govern de Mariano Rajoy la farà complir.

De la seva banda, el PSOE ha remarcat que el repte sobiranista que promouen CiU i ERC a Catalunya no s'arregla amb el dret penal, com proposa l'expresident José María Aznar, sinó facilitant el diàleg i la recerca d'alternatives "viables".

La portaveu socialista al Congrés, Soraya Rodríguez, considera que la intervenció del dret penal en la política ha de ser mínima: "Hi ha reptes, i qüestions a les quals cal fer front amb la política. Hem estat molt clars demanant diàleg davant del repte sobiranista de CiU i ERC".

No hi ha Comentaris

“Ens associem amb Convergència per treballar conjuntament per tal d’assolir la independència de Catalunya”

Joan Carretero i Grau (Tremp, 1955) va ser conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Puigcerdà, on viu i on exerceix la seva professió de metge. Ens concedeix aquesta entrevista al llac, punt neuràlgic de la capital de la Cerdanya, on saluda pel seu nom els ciutadans que s’hi passegen. Després del seu pas per ERC, va fundar Reagrupament, un moviment destinat a treballar per la independència de Catalunya. Fa unes setmanes va fer pública la decisió presa per aquesta plataforma: associar-se amb Convergència.

Vostè va dir ara fa un any, a pocs dies d’iniciar-se la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012, que “Artur Mas és ara mateix l’única persona que ens pot portar a la independència.” Fa uns mesos van anunciar que Reagrupament s’adheria a Convergència, i aquest diumenge ho van formalitzar. Què els ha portat a fer aquest pas?
Fa un any vàrem tenir clar que després del posicionament del president Mas arran de la manifestació de l’11 de setembre havia entès el clam de la majoria del poble, i que el volia liderar. Nosaltres vam dir, i ho segueixo pensant, que l’única persona actualment capaç de tirar endavant aquest procés és el president Mas, i nosaltres com a Reagrupament volem ser una variable que ajudi, que influeixi, que faci que aquest procés acabi bé. A l'assamlea que va tenir lloc aquest diumenge a Vic vam acordat fer-nos socis amb Convergència, justament per treballar per la independència del país. És una associació amb una finalitat concreta que és treballar per aconseguir la independència.

És complicat ser entitat adherida a CDC i compartir grups municipals amb ERC, com a Barcelona per exemple?
A l’ajuntament de Girona estem amb la CUP i a Olot amb CiU. El món municipal té mil realitats diferents, cada municipi és una realitat diferent. Precisament en aquest acord, el món municipal queda a banda, per tant continuarem presentant-nos a les municipals, sols o amb qui a cada municipi creguem més oportú. No és que ens haguem federat amb Convergència o ens haguem integrat a CDC; senzillament fem una associació exclusivament per a una finalitat, que és la independència. Si fóssim una federació o una coalició, això dificultaria altres aliances però és una associació per a una finalitat única i exclusiva, que és treballar plegats per la independència.

El debat sobiranista està cada dia present als mitjans de comunicació. Creu que s’ha deixat de banda el debat social? Només parlem d’independència i no dels problemes de la gent?
A Catalunya és indestriable el tema social del nacional, mentre Catalunya sigui una colònia espanyola, mentre Catalunya sigui espoliada cada any amb milers de milions d’euros, parlar de fer polítiques socials a Catalunya és tocar el violí. Per tant, tots aquells que diuen: deixem de parlar del tema nacional i parlem del tema social, enganyen la gent, perquè mentre estiguem explotats pel govern espanyol, sempre tindrem problemes per fer polítiques socials perquè aquestes es fan amb diners , no es fan amb proclames; per tant, si els diners te’ls prenen, quina política social fas? El primer que s’ha de resoldre a Catalunya és el problema nacional. Hi ha hagut molta gent que ho ha intentat , recordo el segon tripartit que tenia per lema “Patriotisme social”, res de parlar de temes nacionals, i va ser un fracàs absolut i estrepitós. A Catalunya tenim aquest problema, patim un tracte colonial per part del govern espanyol i és molt difícil fer polítiques socials. No tenim els recursos perquè se’ls emporten cap a Madrid.

Quina creu que hauria de ser la primera prioritat d’una Catalunya independent?
Si això és així, el primer que caldrà fer és veure com treballem l’economia d’aquest país, si ho aconseguim a curt termini i encara estem immersos en la crisi econòmica hem de veure com el país ha de recaptar els diners, justament per fer les polítiques socials que no s’han pogut fer durant molts anys per culpa de l’espoli fiscal. Per tant, el primer que haurà de fer aquest govern és optimitzar els recursos dels quals disposa per poder millorar les infraestructures, les polítiques socials, millorar la competitivitat de les empreses, etc. En definitiva, per millorar una cosa que aquí tenim pendent des de sempre que és l’equilibri territorial, som un país absolutament desequilibrat amb una megacefàlia de Barcelona i l’àrea metropolitana, on viu la immensa majoria de la població, i després la resta del territori, com el Pirineu, on som quatre gats. Per tant, de coses a fer n’hi ha moltes. Primer, que l’economia sigui competitiva per tal que els ciutadans d’aquest país puguin tenir les oportunitats adequades.

Vostè és metge, quin model sanitari hauria de tenir la Catalunya independent?
El model sanitari català, just abans de les retallades, havia arribat a una excel•lència prou notable, comparable amb els millors d’Europa i del món: per tant, crec que el hem de fer és insistir amb aquest model. És un model de proximitat, d’equitat i d’excel•lència, i per tant crec que el que hem de fer, una vegada no ens calgui fer retallades, és tornar a potenciar el que ja teníem. Tenim un sistema públic ben dotat i alhora un sistema concertat que ha permès que a la majoria de comarques hi hagi uns recursos sanitaris que si no, no hi serien, tenim un sistema de formació de professionals molt bo, una dedicació dels professionals excel·lent; per tant, jo crec que tenim un sistema dels millors del món. Aquest sistema, però, està en perill si les retallades continuen.

Si Catalunya és independent, quin serà el futur de Reagrupament?
Des del primer dia, quan ens vam fundar, vam dir que la nostra única preocupació és que Catalunya esdevingui un país independent , i una vegada això estigui assolit, nosaltres hem acabat la feina.

Es veu de candidat en properes eleccions?
Si fem aquesta associació amb CDC la fem “gratia et amore” i hem comprovat que donar aquest suport a l’Artur Mas en aquest país no s’entén, hi ha tant miserable que sempre es busca a canvi de què es dóna un suport. Nosaltres el donem a canvi de res, tenim gent excel•lent que posarem a disposició de CDC per algunes eleccions generals , per si finalment acaben formant part de les llistes. Jo no em veig candidat, i m’és igual, he estat alcalde de Puigcerdà vuit anys i mig amb dues majories absolutes, per tant des del punt de vista del reconeixement personal la prova del cotó la tens al poble on vius, que és on et coneixen de debò; i he estat dos anys i mig conseller de la Generalitat. Per tant des del punt de vista polític no necessito res més. Ni em veig candidat ni necessito ser-ho, tampoc no dic que no ho seré, ni sí ni no, m’és igual, no em preocupa gens. Jo el que vull és que el meu país sigui independent.

No hi ha Comentaris

Eleccions europees, eleccions refrendàries

http://www.naciodigital.cat/opinio/7080/eleccions/europees/eleccions/referendaries

No hi ha Comentaris

I si passa alguna cosa?

Ara els explicaré unes notícies que han tingut lloc aquesta setmana . Endevinen sobre què? Doncs sobre la consulta. El PSC ha dit que no ho veu clar; però els seus membres del sector crític no hi estan d’acord i diuen que potser no seguiran la consigna del partit a l’hora de votar aquest tema al Parlament. El senyor Duran ha dit que tampoc ho veu clar i que tot acabarà com el Mercat de Calaf. Tot seguit ha sortit un membre important de CDC dient que discrepen del que ha dit en Duran, però que no passa res.

Ara els explicaré unes notícies que van tenir lloc la setmana passada . Endevinen sobre què? Doncs sobre la consulta. El PSC va dir que no ho veia clar; però els seus membres del sector crític no hi van ser d’acord i van dir que potser no seguirien la consigna del partit a l’hora de votar aquest tema al Parlament. El senyor Duran va dir que tampoc ho veia clar i que tot acabaria com el Mercat de Calaf. Tot seguit va sortir un membre important de CDC dient que discrepaven del que havia dit en Duran, però que no passava res.

I ara sí que quedaran bocabadats . Els vaig a donar una notícia que tindrà lloc la setmana vinent. Endevinen sobre què? Doncs sobre la consulta. El PSC dirà que no ho veu clar; però els seus membres del sector crític no hi estaran d’acord i diran que potser no seguiran la consigna del partit a l’hora de votar aquest tema al Parlament. El senyor Duran dirà que tampoc ho veu clar i que tot acabarà com el Mercat de Calaf. Tot seguit sortirà un membre important de CDC dient que discrepen del que haurà dit en Duran, però que no passa res.

Com que darrerament he adquirit uns grans poders de predicció  els puc continuar explicant el que succeirà la següent setmana, i la següent. I com que, a més, tinc una gran memòria, els puc dir el que va tenir lloc fa dues setmanes, o tres,... o deu. Però com que sóc humil i no m’agrada presumir de les meves capacitats, no ho faré. I els deixaré a vostès tranquils perquè sospito que estan vostès farts de sentir-me sempre i que sempre l’encerti. Entenc que la meva saviesa els fatigui.

Ara bé, tenen una alternativa. En comptes que jo calli  (cosa que potser no faré perquè els actors de la notícia sempre són els mateixos i actuen d’una manera que per a mi, que sóc un geni del periodisme, és del tot previsible), tenen vostès la possibilitat de no llegir el que sempre dic. Poden llegir altres notícies interessants que tenen lloc a d’altres indrets del món on la gent no és tant previsible, ni el periodisme tant pesat i cansí. Una altra alternativa a la de l’isolament informatiu consisteix en que vostès, ja farts, es llancin al carrer amb un lema que segur que no l’han vist mai en lloc: “Volem que passi alguna cosa!”. Segur que guanyen vostès el premi a l’originalitat.

No hi ha Comentaris

La independència al món (1): Letònia

Tal dia com el 18 de novembre de 1918, el consell del poble de Letònia va proclamar la independència de Rússia, aprofitant la confusió imperant al final de la I guerra mundial, que havia deixat el territori devastat. Immediatament però, la Rússia soviètica la va envair i va proclamar la República Socialista de Letònia. Després de diverses batalles el 1919 i 1920, les forces letones i poloneses feren fora els soviètics i es va firmar un tractat de pau a l'agost de 1920. El Regne Unit, França, Bèlgica, Itàlia i el Japó van reconèixer Letònia el 26 de gener de 1921, Letònia va esdevenir llavors membre de la lliga de nacions. Al final dels anys trenta Letònia tenia un dels estàndards de vida més alts d'Europa.

A la segona guerra mundial Letònia va ser envaïda pels alemanys i pels russos, quedant finalment dins del bloc soviètic. Obligats per la força a adoptar els sistemes agrícoles soviètics amb un resultat desastrós, Letònia va arribar a perdre el 62% de la població, que fou substituïda per immigrants d'altres territoris de la URSS. L'idioma letó fou perseguit i des de Moscou es va intentar imposar el rus.

A partir de la meitat dels anys 80, aprofitant la decadència dels sistemes polític i econòmic soviètics, es van constituir diverses formacions polítiques letones que van començar a agitar la idea de la restauració de la independència. Després de la cadena humana coneguda com la via bàltica, el 4 de maig de 1990 el consell suprem letó va aprovar la declaració de restauració de la independència, que contemplava un període transitori autonòmic. Al gener de 1991 les forces soviètiques van envair el país, però els civils letons varen aturar amb manifestacions pacífiques la ocupació d'alguns objectius estratègics. El 3 de maig de 1991 es va votar un referèndum consultiu no vinculant en el que la independència va aconseguir el 73% dels vots. Una gran part dels ciutadans d'ètnia no letona, que tenien com a llengua materna el rus, van votar a favor de la secessió. El 21 d'agost de 1991, després d'un cop d'estat fallit a Moscou, el parlament va votar el final del període de transició, restaurant la independència.

Finalment, El 6 de setembre de 1991, la Unió Soviètica va reconèixer Letònia. Els letons, tanmateix, recorden el 18 de novembre de 1918 com el dia de la independència.

No hi ha Comentaris