Arxiu desembre, 2013

Cartes inèdites de Batista i Roca

Els forts llacos que existeixen entre Catalunya i països d’arreu del món marquen una història de col·laboració i construcció de lligams entre el nostre país i terres estrangeres que han enfortit els passos de tots els catalans que hem decidit sortir del país a descobrir terres noves. A prop d’on visc jo, Cambridge, Josep M. Batista i Roca va ser un d’aquests personatges que, degut a l’exili en temps de la guerra del ’36, va haver de marxar de la terra i establir-se a l’Anglaterra on va trobar una segona pàtria.

A Cambridge, Batista i Roca va fer una amistat molt forta amb Geoffrey Walker, fellow  del Fitzwilliam College, a qui vaig tenir l’honor de conèixer en persona i amb qui vaig mantenir una conversa llarga recordant la figura de Batista i Roca. Em va explicar com Batista i Roca va convèncer el llavors professor de castellà, J.B.Tread, per començar els estudis de català a la Universitat de Cambridge, els quals incloïen Literatura i Història des de la Renaixenca fins la guerra civil. Ell mateix va organitzar i donar les classes fins l’any 1962, any en què Geoffrey Walker el va reemplaçar. Batista i Roca, a la seva mort, va decidir deixar part dels seus béns al Fitzwilliam College per tal d’establir el que s'anomena ‘Batista i Roca Fellowship’, un guardó que anualment es dóna a un estudiant de català de postgrau per un treball de recerca que beneficiï ‘qualsevol aspecte de la vida pública catalana’.

En una de les cartes inèdites que Batista i Roca va escriure durant l’exili, pregunta:

  ‘Què en sabeu de l’estat d’ànim de la gent de baix ?’(16/3/45)

Es referia, és clar, als catalans que van restar a Catalunya i dels quals no hi havia notícies. Nosaltres, els catalans que vivim a fora també ens ho preguntem moltes vegades. No obstant això, gràcies a la tecnologia existent avui en dia, la comunicació entre països és immediata. Utilitzant aquest mitjà, vaig enviar una petició a tots els catalans a l’exterior que tinguessin interès a prendre part en un projecte de Memòria Col·lectiva. Els vaig demanar que m’enviessin un missatge reconfortant i optimista per a la ‘gent d’allà baix’, fent servir la definició de Batista i Roca. Com a resultat, he rebut una llista llarga de missatges d’arreu del món. Per exemple, des de Berlin, Pilar Sagues diu:

  ‘Ho haurem de fer nosaltres, i ho sabrem fer’.

I des de Londres Miqui Mel diu:

  ‘El 2014 entre tots aconseguirem allò que semblava impossible’.

A diferència dels catalans, com Batista i Roca, que van marxar de Catalunya en temps d’exili, els catalans d’ara hem anat a l’estranger voluntàriament però, això sí, i com va dir Josep Trueta en una de les seves cartes, ‘a propagar pel món el que som nosaltres’ (1945). La preocupació dels catalans a fora es fa palesa arreu del món i tots estem pendents del procés ja que, com diu en Josep Lluís de Carolina del Nord,

  ‘Els que vivim a fora volem que Catalunya sigui un pais normal que ens acull’.

I, des de Paris, la Judit ens comunica:

‘M’agrada pertànyer al món, però la nostra Catalunya em té el cor robat. La meva besàvia murciana deia el mateix i agraïa com el nostre ‘petit país’ l’havia acollit. Un país on tothom ha tingut, té i tindrà un espai… un país que construirem entre tots’.

I, des de Munic, l’Anna Ginesti diu:

‘Admiro l’energia de la societat catalana per agafar el timó de la història i desitjo que s’encomani a tots els pobles del món’.

Tant els catalans de casa com els de fora no hem d’oblidar mai el nostre passat i la història del nostre país que ens ensenya el que hem de fer millor i el que també hem d’evitar de repetir en un futur. També com va dir Batista i Roca en el seu dia:

‘Després de la crisi profunda que hem sofert i totes les tragèdies passades en la revolució, la guerra civil, l’exili i les persecucions, el simple retorn al passat, com si res no hagués esdevingut, no sembla ésser un programa suficient per entusiasmar a la gent’ (16/1/45)

Així doncs, es important avançar però sense perdre la memòria. Recordant la nostra història podrem avançar sense defallir. Recordar és vital per a un poble. No obstant això, és cert que el món de fora no pot accedir ni entendre la història que aquest grup, en particular, comparteix. Es forma un cercle impenetrable, un món interior que es recorda a ell mateix. És important trobar la manera de divulgar la nostra memòria col·lectiva perquè, seguint el que ens diu en Maurice Halbwachs, ‘per recordar, necessitem els altres’.

Tenint aquest pensament en compte, he organitzat una exposició a la Casa Orlandai de Sarrià, Barcelona, del 3 de febrer fins el 20, titulada ‘Querimonia Blues’ amb la intenció d’exposar imatges que fan referència a la memòria col·lectiva del poble de Catalunya i, en concret, de l’exili de 1940 dins el marc familiar dels Pirineus. Fer-la a la Casa Orlandai és adient, ja que aquest edifici representa un punt de referència important per a la població de Barcelona. Un edifici amb una història i memòria pròpies que desperten la memòria del poble en general. Com llegim a la entrada del edifici de la Casa Orlandai,

‘Una imatge pot ser un cant d’alegria, l’expressió fàcil d’un món personal que creix en llibertat amagant la sorpresa enredada en les paraules inspirades per la màgia i l’esclat de la música interior’.

He convidat a dos artistes anglesos, Robert Good i Rebecca Ilett, perquè reflexionin sobre la memòria pertanyent al poble català, en concret les imatges que seran exposades a la Casa Orlandai, amb la intenció d’introduir-se, amb el seu treball, dins la reflexió d’un poble i respondre des del punt de vista i mentalitat exterior. Amb aquesta exposició pretenc de continuar enfortint els lligams que personatges importants de la nostra història com Batista i Roca, conjuntament amb els catalans que voluntàriament han emigrat a l’estranger en busca d’un món millor i que han enviat els seus comentaris per afegir els seus pensaments a la memòria d’un poble que continua i continuarà bategant amb forca i energia. Així com diu Xavier Bordas des de Varsòvia:

‘Lluny de casa, rebent forces també de les arrels d’altres pobles, a vegades s’aprecia mes la importància de vetllar per les pròpies arrels i conrear la pròpia cultura. És qüestió de ser o no ser, to be or not to be ’.

No hi ha Comentaris

De Quim Federal a Pere Navarro

El PSC està fent darrerament un particular homenatge a Salvador Espriu, en el marc del seu centenari durant aquest 2013 que ja s’acaba. La seva actuació pública i, especialment, la d’aquest pobre home que encapçala aquesta organització -és un dir- m’ha fet pensar en una història del llibre “Ariadna al laberint grotesc”. Aquesta obra inclou una divertida narració, titulada ‘Conversió i mort de Quim Federal’, una mena de sainet satíric que s’ha representat als escenaris en diverses ocasions, sobretot arran de la seva inclusió a l’espectacle “Ronda de mort a Sinera” de la mà del gran Ricard Salvat; fins i tot, s’ha televisat, a l’antic canal de televisió que emetia des de Miramar. 

La història que explica Espriu és ben senzilla, gairebé anecdòtica, i descansa sobre el personatge de Quim Federal, un federal o federalista (abans no s’hi afegia el sufix -ista), ateu, descregut i ximple, amb fortes conviccions en teoria, que es troba al seu llit de mort. En Federal, malgrat la seva situació, es nega a “arreglar els papers de la convivència” amb la Rossenda, la seva amistançada, per tal de formalitzar la seva relació, cosa que permetria a la dona accedir a una pensió. S’hi nega en nom d’uns principis político-morals de façana, rere els quals hi ha una profunda hipocresia.

No cal dir que Espriu caricaturitza Quim Federal, al qual tracta a la manera de l’esperpent de Valle Inclán, amb resultats molt divertits (si no coneixen aquesta peça corrin a la llibreria o demanin-la als Reis i podran saber quina se n’empesquen per a fer renunciar als seus ideals en Federal). El PSC ha optat també per representar un sainet, però més avorrit i menys ric des del punt de vista del llenguatge (la peça d’Espriu està farcida d’expressions en caló, amb molta grapa). Ara resulta que els del PSC ja no voten ni a favor del dret a decidir dels catalans amb l’excusa idiota que, abans de fer-ho, s’ha d’haver pactat amb el Govern espanyol, que ja ha dit que no vol ni parlar-ne.

Segurament, ningú no esperaria que la direcció del PSC estés a favor del doble sí que condueix a la independència; però, paradoxalment, també rebutgen que es demani al poble si vol constituir un Estat català, un pre-requisit elemental per a esdevenir element d’un estat federal. Ara el PSOE, a més, per mitjà de Pérez Rubalcaba, ja els ha dit que Catalunya ni tan sols pot rebre cap tracte “singular” mentre es treballa per una impossible reforma de la Constitució espanyola. Avorridíssim!

La roïna hipocresia de Quim Federal és patètica, però té l’avantatge que, gràcies a la traça d’Espriu, ens fa riure. La hipocresia del PSC, en canvi, ells mateixos l’han batejada amb el terme ‘federalisme’. Cap federal dels de la corda d’en Quim Federal no hauria negat mai el dret a decidir dels catalans amb excuses tan infantils com les del PSC.

 Es veu que Pere Navarro té “ròssecs de conferències” amb el PSOE, però aquests paios no ens endinyaran nel. Ja els hem tisnat prou i no ens engaliparan. Estem farts de poquinar la guita i de deixar-hi el carló. Per això estem decidits a tocar el pirandó d’aquest estat. No ens callaran la mui ni amb brívies. No ens faran bua ni canguis, encara que ens amenacin amb l’estaribel o el benguistanó. Ja n’hi ha prou de mutxeli. Estem plens de fronsaperibén. 

No hi ha Comentaris

«Sentiu la joia d’aquest moment!»

Aquestes paraules, que el president Macià  va pronunciar el dia 6 de desembre de l'any 1932 en el moment de constituir el primer Parlament de Catalunya de la nostra època, ens vénen, ara, com anell al dit.

Quan, des de totes les institucions  de l'Estat espanyol, ens refreguen la Constitució i les lleis per impedir que el poble de Catalunya pugui exercir la democràcia votant, quan això passa a l'Europa del segle XXI, sentiu la joia d'aquest moment perquè milions de catalanes i de catalans estem disposats a acabar amb aquesta situació votant, “sí, sí”.

Quan ja veiem com, allà on governa el PP , a les Illes Balears per exemple, el govern Bauzà continua la seva croada contra el català i expedienta directors d'escola, quan el ministre Wert, ministre de l'Estat espanyol, que proclama la unitat d'Espanya dintre de la diversitat, vol acabar esborrant la història de la nostra nació per imposar-nos la història imperial amb l'objectiu, que han fet explícit, d'espanyolitzar-nos, sentiu la joia d'aquest moment perquè milions de catalans i de catalanes estem decidits a acabar amb aquesta situació votant “sí, sí”.

Que quedi clar que el poble de Catalunya , pacíficament, amb consciència clara de les dificultats que se'ns presenten i que se'ns presentaran, conscients també, de l'escanyament de tot tipus al qual ens sotmetrà l'estat espanyol, encarem l'any 2014 amb realisme i amb una gran il·lusió. Reclamem la independència per poder formar part, amb veu pròpia, d'una Europa inspirada en els principis democràtics i no amb propostes imperials arnades i autoritàries.

En el moment d'alçar la copa  per celebrar l'arribada d'un nou any demanarem que s'acabi la plaga de l'atur, que la justícia sigui igual per a tothom, que ningú no hagi de dormir al carrer, que les nostres institucions i els nostres legítims representants siguin respectats, que l'excel·lència en recerca que havíem aconseguit no es vegi amenaçada pel fet de no poder disposar dels nostres recursos, demanarem que els nostres joves no hagin d'emigrar perquè, a casa seva, no tenen oportunitats per desenvolupar les seves potencialitats... a nivell personal demanarem salut i felicitat i, a nivell col·lectiu, demanarem poder votar i treballarem perquè guanyi amb una majoria indiscutible l'opció: sí, sí”. Amb aquesta acció absolutament democràtica solucionarem molts dels nostres problemes.

Sentiu la joia d'aquest moment!

No hi ha Comentaris

El partit del Sí

Ja fa bastant de temps —com a mínim des de la sentència del Tribunal Constitucional, l’any 2010— que la base del catalanisme ha optat per l’emancipació nacional d’aquest país. Ha estat un decantament relativament ràpid que, en termes històrics, té un origen que cal situar, crec, a partir de les primeres formulacions de l’independentisme parlamentari de principis dels anys noranta. És en aquella època que es liquida definitivament la temptació violenta i es comença a articular un projecte polític coherent i inclusiu, que posa el focus en la depredació de l’estat i en la jerarquització política, lingüística i cultural dels territoris resultants del “café para todos” de la transició.

Des d’aleshores, la societat catalana ha evolucionat de forma sostinguda cap a l’emancipació nacional, i així ho ha demostrat electoralment, fins a arribar al punt actual. Però sempre ha estat a partir d’un impuls que arriba des de baix, des de la base. A diferència de la majoria dels itineraris d’independència coneguts fins ara, en el cas català el procés no el desencadenen unes elits molt actives i polititzades que intenten desempallegar-se d’una dominació exterior. A Catalunya la força ve de baix i, paradoxalment, són aquestes elits les que es veuen empeses a seguir el camí que marca el gruix de la societat.

El procés, per tant, disposa d’una quantitat enorme de voluntat popular, combinada amb una direcció política dubitativa, sempre disposada a evitar el salt definitiu, a estalviar-se el fet de travessar la línia del no-retorn, que se’ls apareix com un salt al buit totalment impossible de controlar.

D’aquí que hi hagi hagut ziga-zagues desconcertants dels partits catalanistes que, al seu torn, han generat daltabaixos enormes un cop s’han obert les urnes. El catalanisme possibilista ha anat minvant, certament, però no a favor del PSC, que cau implacablement des d’abans que Pasqual Maragall aconseguís la presidència de la Generalitat. Ni tampoc no ha caigut en el sac d’ERC, que ha patit, igualment, els estralls d’una direcció política que, a vegades, ha desconnectat de forma flagrant la voluntat de les seves bases. A més, hi ha hagut fenòmens nous com Solidaritat, Reagrupament o, ara mateix, l’eclosió de la CUP, que contempla l’independentisme des d’un angle que fins ara no tenia projecció parlamentària.

Reagrupament, al meu entendre, és una de les forces polítiques que més s’ha esforçat a marcar un itinerari coherent. Em perdonaran alguns amics que hi militen, però com a formació política ha comès alguns errors que no cal que assenyali jo, perquè la perspectiva els fa bastant evidents. Però equivocar-se no equival ni a renunciar ni, menys encara, a vendre la voluntat que arriba des de baix. Així que jo entenc Reagrupament com un dels maons més sòlids del que serà, sens dubte, un gran Partit del Sí, que té uns fonaments molt estables i una estructura que encara trontolla, però que donarà cobertura a un projecte que ha tingut —només— un parèntesi de tres-cents anys.altre error fonamental.

No hi ha Comentaris

La reforma de les Adminstracions Públiques d’Espanya

Aquest escrit no és un article d’opinió, sinó la traducció literal al català d’alguns paràgrafs del projecte de la “Ley de la Reforma de las Administraciones Públicas”, que implica la supressió total del poder polític i legislatiu català i que, atesa la majoria absoluta del PP a les Cortes de España, s’aprovarà properament i es començarà a aplicar d’aquí a pocs mesos. En concret, són paràgrafs del text que el dia 18 de novembre es van penjar al web del Ministerio del Interior de España i s’ha enviat a totes les comunitats autònomes.

L’informe de més de 700 pàgines ha estat elaborat per la “Subcomisión de Duplicidades Administrativas, unidad que integra la Comisión para la Reforma de las Administraciones Publicas (CORA)” i conté els criteris amb els que el Gobierno de España recuperarà el poder en diferents àmbits polítics que des de fa anys han assumit les comunitats autònomes. Tanmateix, recomano al lector anar al document original per tal de comprovar com serà la liquidació de l’Autonomia a partir d’aquí sis mesos. Només em permeto recordar que “autonomia” en altre temps volia dir “lleis pròpies”.

L’espai de què disposem a la La Veu no em permet traduir la totalitat del document, sino només alguns fragments triats aleatòriament.

El document original el trobareu en aquest enllaç:http://www.seap.minhap.gob.es/dms/es/areas/reforma_aapp/Subcomision-1-Fichas-de-Medidas-CORA-18-nov-2013-enviado-a-CPFF-CCAAs.pdf

Algunes mesures que contindrà la reforma de les administracions públiques a España són les següents:

  • “Delimitar responsabilitats en la despesas en els supòsits de convocatòria d’un procés electoral autonòmic i reforçar la cooperació entre l’Estat i les CCAA en la gestió dels processos electorals” (Implantació en 12 mesos).La reforma de les Adminstracions Públiques d’Espanya
  • “Racionalitzar els defensors del Poble i similars de les CCAA” (Implantació de 6 a 18 mesos). “La mesura consisteix en l’assumpció de les comptències dels Defensors del Poble autonòmics per part del Defensor del Poble estatal i la supresió dels autonòmics.”
  • “Compartir la Plataforma de Gestió de Centres Educatius” (Implantació en 20 mesos). -"Aconseguir la connectivitat entre les Avaluacions educatives estatals i autonòmiques” (Implantació en 36 mesos).-“Establir una estratègia nacional de qualitat de l’ensenyament universitari i unificar en una sola agència els organismes encarregats de l’avaluació i acreditació de titulacions i professorat universitari” (implantació en 36 mesos).
  • “Racionalització dels Òrgans de Control Extern (OCEX) de las CCAA” (Implantació de 6 a 18 mesos). “La mesura consisteix en l’assumpció de les competències dels OCEX per part del Tribunal Constitucional, alhora que es crearíen seccions territorals en 12 comunitats autònomes (entre les quals Catalunya).”
  • “Unificar el sistema de gestió de beques generals” (implantació en 7 mesos).- “Supressió de duplicitats en fitxers i registres públics d’Universitats, Centres i Títols.” (Implantació en 24 mesos)
  • “Unificar o suprimir aquells observatoris que desenvolupen funcions similars independentment de l’àmbit territorial sobre els quals desenvolupen la seva actuació.”
  • “Integració de les Oficines a l’exterior de les CCAA en les oficines administratives de l’Estat a l’exterior.” “Anàlisi de la mesura: Aprofitar el fort prestigi internacional de la marca España en el turisme i en el comerç mundial” (Implantació: fins a maig de 2015).
  • Assumpció per part de l’Agència Española de Protección de Datos de les funcions de les Agències catalana i basca” (Implantació en 12 mesos).
  • Plataforma de contractació del sector públic: publicació en una Plataforma única de totes les licitacions tant del sector públic estatal com de les comunitats autònomes” (Implantació en 12 mesos).
  • “Unificació de la classificació d’empreses atorgada per les comunitats autònomes” (Implantació en 12 mesos).“Assumpció per la Junta Consultiva de Contratación Administrativa del Estado de les funcions que desenvolupen les Juntes Consultives de Contractació autonòmiques” (Implantació en 18 mesos).“Generalització de l’adhesió de les CCAA a la Central de Contracció de l’Estat” (Implantació en 6 mesos).
  • “Centralització en el Tribunal Administrativo Central de Recursos Contractuales de la resolución dels recursos especials en contractes d’àmbit autonòmic i local” (Implantació de 2 a 6 mesos).
  • “Supressió dels observatoris Autonòmics de la Infància” (Implantació en 12 mesos)....

Jo recomano a tots els lectors llegir el document original de la defunció de l’estructura estatal de comunitats autónomes que és aquesta reforma.I no vull acabar sense desitjar-vos un molt bon Nadal, que de ben segur serà el darrer amb estructura de Comunitat Autònoma, tant si assolim la independència com si deixem passar aquesta oportunitat que la història ens ha donat per arribar a la plenitud nacional.Bon Nadal!

No hi ha Comentaris

“Cant de la senyera”, quan el poble avança ferm

Vídeo del Cant de la Senyera , al Concert de Nadal de l'Orfeó Català celebrat ahir . Un mar d'estelades. Molta emoció. Ara només manca l'acció. Quan un poble avança ferm, la Llibertat és a tocar de les seves mans.Quan veig aquestes imatges i escolto l'àudio, no puc més que saludar l'encert d'iniciar totes i cadascuna de les sis  Assemblees Nacionals de Reagrupament  amb aquest cant patriòtic, i que encara que alguns ens dediquin, amb voluntat pòstuma, un minut de silenci als seus sopars de Nadal (se suposa que republicà), és una nova prova, l'enèsima, de la nostra capacitat d'avançar-nos als esdeveniments, com ja hem anat fent en aquests anys, encara que sigui rebent per totes bandes. Tret d'una, la del pas ferm cap endavant, cap a la Independència.

Finalment, una segona reflexió que em suscita aquest vídeo, és que, cal que el Parlament de Catalunya aprovi un reconeixement legal d'aquests dos símbols de Catalunya. Em refereixo, és clar al propi Cant de la Senyera i a la Bandera Estelada. Un reconeixement que els dignifiqui i els faci Patrimoni patriòtic de tot el Poble Català. Aquest seria un perfecte inici legislatiu del 2014, un tast del que s'espera el mes de novembre.

No hi ha Comentaris

Obama recomanarà a Rajoy que deixi votar als catalans

El president dels Estats Units, Barack Obama, té previst recomanar al president espanyol, Mariano Rajoy, que permeti votar als catalans en la consulta anunciada per al 9 de novembre de 2014. Obama li ho dirà a Rajoy durant la seva trobada prevista per al 13 de gener a la Casa Blanca.

"En democràcia, no hi ha millor manera per a resoldre els conflictes que no sigui votant", ha afirmat amb claredat el portaveu de la Casa Blanca, tal com recull el Washington Post  aquest dissabte en la seva edició en paper. El portaveu també ha afegit que respectaran la decisió del poble català i que, en cas que resulti favorable a la independència de Catalunya, vetllaran perquè hi hagi una negociació que garanteixi una transició ordenada i que preservi les bones relacions que Washington vol mantenir tant amb Madrid com amb Barcelona.

Preguntat pels periodistes sobre el fet que la posició espanyola al·lega que la consulta contradiu la legalitat interna, el portaveu ha recordat que també la declaració d'independència dels Estats Units contradeia la legalitat britànica, però es fonamentava en la voluntat democràtica del poble nord-americà: "La democràcia, la voluntat dels ciutadans és un mitjà per construir legalitat", ha reblat amb solemnitat el portaveu de la Casa Blanca.

L'article del Washington Post  fa un repàs al procés de transició nacional iniciat a Catalunya, que ha qualificat d'exemplar, i recull imatges de la Via Catalana tot esmentant que The Wall Street Journal  n'ha seleccionat una com la imatge de l'any. Així mateix, el diari americà esmenta i extracta alguns fragments de l'entrevista al president de la Generalitat, Artur Mas, que el diari italià La Reppublica  ha publicat recentment.

No hi ha Comentaris

El rei d’Espanya també vol impedir que els catalans puguin votar

El rei Joan Carles ha acabat la primera frase del seu discurs  de Nadal amb les paraules "futur en comú". Des d'un bon principi el monarca ha donat pistes que en el missatge d'aquest 2013 es referiria a la situació política del país tant marcada per allò que temps enrere anomenava "quimeres"  i que avui n'ha dit "problemes col·lectius".

Les aspiracions de bona part de la societat catalana i la formalització política de la voluntat de celebrar una consulta que ja té data i pregunta  no han aparegut explícitament en el missatge, però el rei ha volgut posar l'èmfasi en recordar que "junts hem resolt problemes no més fàcils que els que afrontem avui".

Avisa que les receptes passen pel "diàleg com a mètode prioritari" i per fer possible "les reformes necessàries"  per continuar construint una "Espanya oberta on hi cabem tots". També reclama lideratge lluny del "victimisme" . I recorda, això sí, que "les diferències i les controvèrsies" s'han de resoldre respectant "les regles del joc aprovades per tots".

El monarca ha insistit en la idea que el respecte a la Constitució garanteix la convivència i la democràcia. Tant ha insistit en aquesta idea que l'ha reafirmat en to d'advertència: "Aquesta és una veritat inqüestionable que hem de tenir molt en compte".

"Casos de falta d'exemplaritat"

En aquest 2013 ha rebrotat de manera preocupant la corrupció a les institucions. El rei Joan Carles no ha defugit aquesta qüestió que afecta empresaris, partits polítics i la mateixa monarquia.

És conscient que "els casos de falta d'exemplaritat", així ho ha anomenat, promouen el "desànim" i per això ha reblat el discurs just abans del desig de bones festes amb aquest compromís : "Transmetre-us la seguretat que assumeixo les exigències d'exemplaritat i transparència que avui reclama la societat".

Complicitat amb els que pateixen

La crisi econòmica  ja s'ha convertit en un tema protagonista dels últims discursos de Nadal  del rei Joan Carles. Aquesta ocasió no ha estat cap excepció i l'ha abordat amb missatges de complicitat cap als que "no heu pogut trobar feina", els que "no podeu disposar d'un habitatge" i també els emprenedors, els immigrants i els que han hagut de buscar sort a l'estranger.

Si la crisi és un tema present en els últims discursos, el que havia perdut pes era el terrorisme. En aquesta ocasió, però, i tenint en compte que a les acaballes d'aquest any el Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg ha tombat la "doctrina Parot" , el rei Joan Carles ha volgut tenir "un record molt especial i emocionat" a les víctimes del terrorisme  perquè "sé que esteu passant moments especialment difícils", ha dit.

No hi ha Comentaris

Bon Nadal i propera independència!

Bon Nadal i propera independència!

No hi ha Comentaris

La independència al món (17). Líbia

Tal dia com avui, 24 de desembre de 1951, Líbia va aconseguir la independència d'Itàlia.

Les primeres poblacions de l'actual Líbia foren els ancestres dels berbers durant el Neolític, uns 8000 AC. Aquests evolucionaren en el regne dels Garamants, que desenvoluparen un complex sistema agrícola amb aigua fòssil a la regió desèrtica de Fezzan. A la costa, mentrestant, els fenicis varen crear Trípoli (llavors anomenada Oea) a la Tripolitània i els grecs Cirene a la Cirenaica. Un temps després de la derrota de la veïna Cartago, els romans colonitzaren la regió fins al col·lapse de l'imperi i l'arribada dels vàndals germànics.

L'imperi bizantí va arribar a ocupar la Cirenaica, però fent-hi un molt mal govern va alienar els berbers, que abraçaren amb certa facilitat l'islam el segle VII. En primer terme la zona estava sota el califat de Damasc, passant després al califat de Bagdad. Al segle IX els xiïtes fatimites controlaven la part occidental del que ara és Líbia, i al segle X assignaren el govern (des del'actual Tunísia) a la dinastia berber dels Zírides. Aquests però es van convertir al sunnisme i es an posar sota el califat de Damasc una altra vegada al 1049. Com a venjança, els fatimites varen fer-hi emigrar les tribus àrabs Banu Sulaym i Banu Hilal. Aquestes estaven força endarrerides ieren problemàtiques. La seva arribada va devastar l'economia sedentària i agrícola, retrocedint ala ramaderia itinerant. També varen comportar la arabització irreversible del nord d'Àfrica.

En un període turbulent a començament del segon mil·lenni, Tripolitània va estar sota el control de berbers locals, dels Normands de Sicília, dels Almohades marroquins, dels Hàfsides tunisians i dels espanyols, fins que al 1551 els otomans en prenen el control. Durant cent anys aquests hi aplicaran un govern efectiu, mentre a la Cirenaica com a Fezzan hi governen líders locals més o menys lleials als otomans. Cap a finals del segle XVII l'autoritat otomana es dissipa i Tripolitània cau en un període de desgovern i freqüents cops d'estat que dura fins a finals del segle XVIII,quan hi ha una guerra civil.

Als inicis del segle XIX la costa de l'actual Líbia, que pertanyia a l'imperi otomà només nominalment, era l'escena d'actes de pirateria contra el transport de mercaderies. Els mariners europeus eren esclavitzats i es pagaven rescats per la seva llibertat. Els govern europeus fins i tot pagaven tributs per prevenir els atacs. Quan van començar però els atacs a vaixells de la nova nació dels Estats Units d'Amèrica, la situació va canviar. Aquests, després d'uns primers intents de negociació, varen crear el departament de marina, específicament com a reacció a la pirateria.Amb algun suport europeu, els americans van armar-se al mediterrani, i van respondre a les provocacions amb un bloqueig dels ports i diversos atacs a les flotes pirates, fins que els líders locals es van veure obligats a aturar els assalts.

Un cop perduts els ingressos dels rescats, els líders locals es van debilitar i després d'un altre període d'inestabilitat, els otomans van tornar per imposar per la força un govern efectiu. Als inicis del segle XX, els italians fan la guerra contra els otomans i la guanyen, aconseguint el control de Tunísia, Líbia i l'oest d'Egipte. Tota aquesta zona s'administra com el Nord d'Àfrica Italià del 1912 fins al 1927, quan es creen dues regions, anomenades Tripolitània i Cirenaica italianes.Uns 150.000 italians s'hi establiren, conformant el 20% de la població.

Finalment el 1934 les tres regions històriques, Tripolitània, Cirenaica i Fezzan, reben per part dels italians el nom comú de Líbia, que era com els grecs anomenaven el nord d'Àfrica (tret d'Egipte).En tot aquest temps, Omar Mukhtar primer i més tard Idris al-Mahdi as-Senussi (que després esdevindrà el rei Idris I) lideren la resistència contra els italians, que responen amb força. Al 1940 Itàlia entra en la segona guerra mundial al costat d'alemanya, i la colònia és seu de la campanya del nord d'Àfrica, que els aliats guanyen el 1943.Del 1943 fins al 1951 Líbia queda sota control dels aliats amb administració britànica. Al tractat de pau de 1947 Itàlia renuncia a reclamar el territori. Finalment el 24 de desembre de 1951 Líbia declara la seva independència, com a monarquia constitucional. El desenvolupament de l'extracció de petroli enriquirà Idris, però el ressentiment creat per l'acumulació de la riquesa del'estat en la persona del rei conduirà Muammar al-Gadhaffi a liderar un cop d'estat el 1969.

No hi ha Comentaris