Arxiu desembre, 2013

PP i C’s prefereixen Catalunya arruïnada abans que lliure

El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ha acusat el PP català "d'obstruccionista" per portar al Consell de Garanties Estatutàries els pressupostos catalans de 2014  i la llei d'acompanyament. Els populars presentaran aquest matí a la cambra catalana la petició de dictamen dels comptes i de la llei d'acompanyament, a la qual s'afegirà previsiblement Ciudadanos.

Això frenarà l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat que s'havien d'aprovar aquest dijous al ple del Palament. El motiu és que els comptes inclouen una partida de5,75 milions d'euros per celebrar la consulta sobiranista.

Mas-Colell ha advertit que aquest dictamen "perjudica" el compliment de l'objectiu de dèficit de l'any que ve, fixat en l'1% del PIB, i ha demanat a Alícia Sánchez Camacho que "recapaciti" perquè la seva decisió endarrerirà l'aprovació dels pressupostos un mes. "La pèrdua de recaptació serà superior a aquests 5 milions que qüestionen", ha assegurat el conseller.

Com que previsiblement els comptes per a 2014 no entraran en vigor l'1 de gener, el govern català podria aprovar un decret específic de pròrroga dels anteriors comptes durant un determinat període de temps. Encara que no ho fes, però, els pressupostos en vigor, és a dir, els del 2012, es prorrogarien automàticament fins que s'aprovessin els nous.

El conseller ha alertat que el retard repercutirà de forma negativa en els serveis als ciutadans i al correcte funcionament de programes socials com la Renda Mínima d'Inserció (RMI). "Han criticat mil vegades que tinguéssim pròrroga l'any passat, i ara ens forcen a una pròrroga aquest any. Espero que després no ens critiquin per no haver aprovat el pressupost el 2013", ha retret al PP català.

"Això té el recorregut de molestar unes setmanes i posar les coses més difícils", ha dit Mas-Colell, que s'ha mostrat confiat que"dormir una nit serveixi per calmar els ànims".

No hi ha Comentaris

Silenci del PSC davant d’un nou menyspreu de l’exministra Trujillo, que considera el català inferior al portuguès o al suec

L’exministra d’Habitatge del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, María Antonia Trujillo, va tornar a menysprear la llengua catalana, després d’haver generat polèmica a Twitter i Facebook durant el cap de setmana afirmant que “el català només serveix per insultar ” i de preguntar “per quins assumptes importants serveix saber català?”.

Ara, Trujillo ha afirmat que “a Catalunya es pot fer tot amb el castellà”. Durant la tertúlia del programa ‘El Cascabel’, a 13TV, Trujillo va argumentar que “em van preguntar si diria el mateix del portuguès, del danès o del suec i vaig dir que no, perquè no és el mateix el portuguès a Portugal que l’espanyol i el català a Catalunya, que és un territori que té dues llengües cooficials, i una tens l’obligació de saber-la i l’altra no”.

Preguntada per si havia rebut alguna trucada d’Alfredo Pérez Rubalcaba i Pere Navarro després de les seves paraules sobre el català, Trujillo va afirmar que no, “tot i que els independentistes catalans, també del PSC, han demanat a Twitter que em desautoritzessin”. “Com podrien desautoritzar una persona afiliada al PSOE? És improcedent”, va etzibar desafiant l’exministra.

No hi ha Comentaris

Les amistats perilloses

No em preocupen tant els que ens envesteixen com aquells que raonablement i aparentment mansament se’ns acosten. Hi ha una dita en castellà que ve a dir quelcom així: “del toro manso líbreme el Señor que del bravo yo me libraré” .

Ara que ja tenim pregunta, es succeeixen i es succeiran les manifestacions foranes, em refereixo a les fetes des de fora de Catalunya, potser aquests dies tenim un “pic”, però el ritme ha estat més o menys continu en l’abundància des de fa mesos.

Pocs, molt pocs, han estat els intel·lectuals, periodistes i artistes que d’una manera respectuosa han tractat el tema de Catalunya; de la majoria de polítics, no cal ni parlar-ne. Pocs han estat els que han demostrat una pulcra i respectuosa actitud democràtica. A mi no se’m passaria mai pel cap, vist des de Catalunya, en cas que un procés semblant al nostre es produís en una altra comunitat, fer cap manifestació més enllà del més absolut respecte pel que els ciutadans afectats puguin decidir. Mai em passaria pel cap dir el que jo en el seu lloc decidiria o votaria!

Aquest manifestar-se sobre el que es faria en lloc de l’altre ve determinat, en molts casos inconscientment, per un sentiment condescendent de superioritat. Ve a ser allò de “yo soy muy respetuoso con lo que decidan los catalanes, pero soy contrario a la independencia de Catalunya y en el caso de la consulta planteada votaría no” . O sigui, una versió edulcorada i suau d’allò del pal i la pastanaga; un “us estimem molt però a la nostra manera”, la de sempre!

Cometen, als nostres ulls, un cras error jutjant, amb aquella alegria i frivolitat, el que passa a Catalunya des de la pròpia torre d’ivori, des d’aquella superioritat que abans comentava i des del desconeixement més profund de la nostra història. Desconeixement, per altra banda, compartit malauradament per molts conciutadans catalans. No ens han d’estranyar, doncs, els esgarrinys de vestits que poden produir simposis com el que s’ha celebrat a Barcelona sota el títol de “Espanya contra Catalunya”, malgrat el seu rigor històric; “sort hi ha hagut”, en aquest cas, que el simposi ha quedat eclipsat, “mediàticament”, per l’anunci de la pregunta de la Consulta.

Fa uns dies era el “Gran Woyming”, martell de peperos, el que en un entrevista al suplement de l’Ara venia a dir-nos que el tema del procés a Catalunya era una fugida endavant del centre dreta català, ignorant i de rebot menystenint el pes de la societat civil. Ahir era el torn d’Ignacio Escolar. El periodista burgalés, director del diario.es, ex columnista de Público, en un article titulat “Si pero no”  ens deia: “Tengo muchos argumentos para defender que juntos sumamos más, pero no encuentro ni un solo razonamiento democrático solvente para oponerme al referendo.”  Per després afegir :“Sé cual sería mi papeleta si tuviese que votar en el referendo catalán: 'sí' al Estado propio, pero 'no' a la independencia.”  Són dos exemples de figures, aparentment grates i no bel·ligerants, que, malgrat tot, jutgen des del desconeixement i potser ni s’adonen que es manifesten des d’un sentiment de paternal superioritat.

Sentiment de superioritat, en aquest cas no tan paternal, manifestat fa unes hores per l’exministra socialista Maria Antonia Trujillo, que es preguntava quina utilitat té el català. Argument gastat i tronat que diu molt poc de la capacitat intel·lectual d’una persona a la qual se li varen encomanar grans responsabilitats d’Estat. El català a Catalunya serveix per parlar amb el veí que, malgrat conèixer el castellà, es pot sentir més còmode si li parlen en l’idioma propi de la seva terra. Si, ja sabem que amb el castellà es pot parlar amb 500 milions de persones; això diuen! El que no sabem és si tindran temps material de parlar-hi, amb totes elles, i en canvi no es podran dirigir al seu veí amb la llengua amb qui aquest té els seus llaços afectius. 

Davant de les respostes més viscerals contràries al procés en general, i a la pregunta en concret, no cal ja ni parlar-ne, de la reacció d’aquell individu, que no vull ni esmentar, al qual no cal que ningú no li digui les copes de vi que ha de beure. Ni tampoc de la d’aquella “pseudoprogressita” bàsicament “unitarista” que fa anys i panys que viu de la política, havent canviat de camisa “ad hoc”. Una “unitarista”, desacomplexada i fatxenda, que fa crides a “protegir els ciutadans de Catalunya” instant l’Estat a utilitzar tots els instruments necessaris per impedir la consulta. Aquests, malgrat tot, no són pas els rivals més perillosos. La perillositat per a Catalunya i per al procés ve de la subtilitat d’altres, d’aquells que diuen estimar-nos i que són amics nostres; les amistats perilloses.

Ahir en teníem el darrer exemple, bé es suposa que “La Vanguardia” i “El Periódico” continuen amb el seus exemples dia darrera dia. Em vull referir a la notícia sobre la roda de premsa que dos “Pares de la Constitució”, els dos “Miquels o Miguels” -en Roca i l’Herrero de Miñón-, varen fer i on demanaven solucions polítiques per evitar el “xoc de trens” i insistien a demanar “decisions amb coratge” per desactivar el conflicte al voltant de la nació catalana.

Els catalans no ens podem deixar engalipar i qui està en condicions d’aconseguir-ho són precisament aquests que fan manifestacions d’estima, amistat i d’aparent respecte; que diuen voler-nos evitar tràngols i “xocs de trens”. Ens diuen que volen bones solucions i preservar la convivència i el progrés. Ens cal, però, anar amb molt de compte amb tots aquests cants de sirena. Si els escoltem i els fem cas acabarem de nou, realment no n’hem sortit, a la “casa comuna de tots els espanyols” i en aquesta casa en espera “la parenta” unitarista i fatxenda i “l’avi” a qui no li podem dir quant pot beure.

No hi ha Comentaris

Presentació del Col•lectiu Praga a Girona en un acte de Reagrupament Independentista

Aquest dimecres, al Centre Cívic del Barri Vell-Mercadal de Girona, a les 19.30 h, es debatrà la “Viabilitat jurídica del dret a decidir”

El Col·lectiu Praga està format per juristes que defensen que amb l’actual marc legal espanyol és possible que Catalunya pugui fer la consulta

Aquest dimecres 18 de desembre, al Centre Cívic del Barri Vell-Mercadal, situat a les Voltes d’en Rosés de Girona, Reagrupament Independentista del Gironès ha organitzat un acte de presentació del Col·lectiu Praga a la ciutat.

El Col·lectiu Praga està format per juristes que defensen la viabilitat del dret a decidir dins l’actual marc legal espanyol, contràriament al que afirma el govern de l’Estat, el qual insisteix a negar la possibilitat que els ciutadans de Catalunya puguin celebrar una consulta sobre el seu futur polític.

En aquest acte de dimecres hi seran presents dos membres d’aquest col·lectiu: la professora lectora de dret administratiu de la UdG Gemma Geis i el professor de dret administratiu de la UPF Xavier Bernadí. També hi participarà el president de Reagrupament Independentista, Joan Carretero.

Des de RCat considerem que en un moment tan determinant del procés cap a l’estat propi és molt oportú tenir tota la informació possible sobre les escletxes legals que poden permetre la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, per així desmuntar els arguments de l’Estat espanyol i de l’unionisme, que sostenen que dins l’actual marc juridicopolític la celebració d’aquesta consulta és impossible.

Executiva Comarcal del Gironès i Pla de l’Estany de Reagrupament Independentista.

No hi ha Comentaris

Artur Mas: “Si no es pot consultar el poble de Catalunya, arribaran unes eleccions i el poble podrà votar”

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha afirmat aquest dilluns que "si no es pot consultar el poble de Catalunya, arribaran unes eleccions i el poble podrà votar". Mas ratifica d'aquesta manera el full de ruta cap a la independència que té en compte les eleccions al Parlament de Catalunya o unes altres com a instrument per a garantir que el poble podrà votar per decidir el seu futur.

El president de la Generalitat ha fet aquestes manifestacions durant una entrevista a TV3 per analitzar l'actualitat política, econòmica i social del país. Mas ha refermat el caràcter democràtic del plantejament que fan els partits que donen suport al dret a decidir i ho ha reblat dient "treiem-li dramatisme; en democràcia, aquestes coses s'han de poder decidir votant".

El president Mas ha defensat l'acord polític a què van arribar la gran majoria de les forces parlamentàries: "la pregunta és clara perquè tothom l'ha entesa" i, sobre el sentit del vot en les dues parts de la pregunta, "com a president", ha dit que no entrarà en aquest debat, ja que la seva funció es limita només a aconseguir que hi hagi votació. Ara bé, Artur Mas, "com a persona", admet que votarà "sí" en tots dos casos.

Així mateix, Mas va afirmar que "no necessitem cap oferta de l'Estat espanyol; nosaltres ja ens hem posat d'acord", però es va mostrar disposat, si Rajoy vol, a quedar-se amb la pregunta que es farà al poble d'Escòcia, que és una única pregunta directa sobre la independència.

"A Europa hem d'anar junts els que estem a favor de la consulta"

Pel que fa a la conveniència a anar a les eleccions europees amb la unitat aconseguida per a pactar la pregunta, Mas va expressar que seria desitjable perquè "a Europa hem d'anar junts els que estem a favor de la consulta".

Mas va cloure l'entrevista afirmant que "sé que sóc l'últim que pot fallar".

No hi ha Comentaris

Entrem en campanya per la llibertat

No som lliures però no estem morts. La novel·la històrica Lliures o morts  d’en Jaume Clotet i David de Montserrat acaba amb aquest pensament d’Ermengol Amill, un dels herois de la Guerra de Successió que va acabar sent la guerra contra Catalunya. Llibre per cert molt recomanable per recuperar la memòria i entendre com hem arribat fins aquí. Ahir es va fer palès que 300 anys després seguim no sent lliures però som ben vius.

Els catalans estem contents. Tenim molts motius per estar-ne. La pregunta intel·ligent pel referèndum prohibit ha descol·locat els espanyols. Felicitats president i a totes les forces polítiques que dijous van posar Catalunya i el cas del catalans als mitjans internacionals. Pensant en que les possibilitats que puguem fer el referèndum són molt baixes, està bé haver prioritzat la suma de cinc forces polítiques per consensuar una pregunta que sense contestar-la, ella sola ja generarà un bon gruix de ciència política. De fet, la pregunta és més que una pregunta. Ens ha tornat el lideratge del president Mas i ens ha creat el sentiment que la classe política ha estat a l’altura, que els ciutadans no estem sols.

La pregunta va posar en evidencia els nervis i la impotència dels presidents espanyol i del Consell Europeu que es van veure obligats a contestar preguntes a rodes de premsa amb arguments tan primaris com “no se puede”, “no quiero” o com que “sóc belga no m’agraden els separatismes”. “Olé tu” l’argument elaborat dels primers mandataris.

La pregunta dóna el tret de sortida, ara sí, d’un procés que no té retrocés. Si no es fa el referèndum perquè Espanya el prohibeix, caldrà donar resposta política a la voluntat d’alliberament nacional. I haurem d’estar ens agradi o no a l’ altura del moment històric, ciutadans i polítics. Fa 300 anys Europa va girar l’esquena a Catalunya. Ara el llenguatge, si més no al nostre continent, és amb les urnes i no amb les armes. I per molta força que tinguin els estats, els milions de ciutadans amb voluntat de ferro d’una nació del sud-oest d’ Europa no podran ser menystinguts ni humiliats; aquest cop no.

La pregunta també porta una data, una mica tardana, que a banda de la simbologia del vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, no sabem perquè els nostres polítics l’ han triada. Una altra mostra d’intel·ligència per anar pujant l’autoestima.

Entrem en campanya, no pel referèndum sinó per la llibertat.

No hi ha Comentaris

La propera crisi d’Espanya (editorial del Financial Times)

La setmana passada, els partits que representen gairebé dos terços del Parlament de Catalunya van convocar un referèndum sobre la independència, cosa que encamina Espanya cap a un conflicte constitucional de la màxima magnitud -just quan l'economia espanyola mostra signes de començar a sortir de la crisi. No tenia per què ser així. Els polítics d'ambdós costats d'aquest abisme creixent han d'esdevenir homes d'Estat per evitar que el que, d'arrel, és una qüestió política no pugui d'esdevenir un problema que amenaci l'Estat.

Artur Mas, president nacionalista català, ha exampat desprevingut el Govern de Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, forjant una aliança amb els separatistes i elements de l'esquerra catalana. Han establert una data per a un referèndum el novembre vinent, en què demanaran als catalans que responguin dues preguntes: si volen que Catalunya sigui un Estat i, en cas afirmatiu, si volen aquest Estat independent d'Espanya. En aquesta martingala evident hi ha els ingredients per a una solució.

Espanya va ser aclamada amb raó per la seva transició des de la dictadura franquista a la democràcia descentralitzada, però encara no ha organitzat una casa plurinacional prou comfortable per als pobles culturalment diferents. Això fomenta el nacionalisme reduccionista, a l'Espanya castellana i entre els catalans i els bascos.

Hi havia prou flexibilitat en el sistema quasi-federal d'Espanya per donar cabuda als catalans, fins que Partit Popular del senyor Rajoy ho va sabotejar el 2010, persuadint els membres del Tribunal Constitucional que el PP havia designat per derogar aspectes sensibles del reformat Estatut d'autonomia de Catalunya. No es van impugnar articles idèntics en els estatuts de València i les Illes Balears, llavors sota el govern del PP. Això va desfermar l'independentisme català, fins llavors un moviment marginal. La qüestió adequada on tenir una crisi és la politització de la judicatura -només una de les institucions desmanegades d'Espanya que necessita una reforma.

En lloc de liderar el seu poble, el senyor Mas està sent liderat per ells i el senyor Rajoy l'ha acorralat en una cantonada amb la insistència que la Constitució post-Franco -que consagra la indissoluble unitat d'Espanya- és immutable. Les enquestes diuen que els catalans preferirien més autogovern -incloent un grau d'autonomia fiscal-, però aniran pel seu propi camí si l'única alternativa és un status quo que el govern del senyor Rajoy està esmicolant.

Som davant un problema polític que requereix una solució negociada -més federalisme dins d'Espanya és una imperiosa necessitat de renovació institucional. No són tan sols els catalans, sinó els principals partits espanyols, el PP del senyor Rajoy i els socialistes, els que han d'estar a l'altura.

No hi ha Comentaris

Si no podem votar referèndum, votem Parlament

Tot i que ara el que toca és defensar el dret a votar i treballar perquè el dia 9 de novembre del 2014 ho puguem fer, no se’ns escapa l’escenari que suposa tenir a la contra: “el Govern espanyol; el partit de dretes, PP, que dóna suport al govern espanyol amb la seva majoria absoluta al Congrés; el partit “d’esquerres”, PSOE majoritari en l'“oposició” al Congrés; més la Rosa Diez; més totes les institucions de l’Estat espanyol; més la Conferència Episcopal Espanyola; més un grapat de barons territorials de diferents tendències”. 

Aquest escenari “fa por”. Des de la perspectiva espanyola és un front “transversal” en tota regla i que té com argument fonamental la “Sacrosanta Constitució espanyola” , per prohibir-nos el dret a votar.

Entrar a discutir en termes jurídics si els catalans podem o no votar, per decidir el nostre futur, amb Espanya és debat perdut, i no perquè no sigui possible interpretar la Constitució espanyola de forma generosa i justa, és perdut perquè els que tenen tot el poder per interpretar-la ho fan des de la perspectiva d’una sola nació i de les raons que són de matriu castellana.

Catalunya des de l’any 1978 porta decidint la composició del Parlament de Catalunya i la composició i color polític del Govern de la Generalitat. Hem votat per aprovar el primer i segon estatut. I sempre ho fem els catalans o els ciutadans de Catalunya, tant se val. És per tant d’una evidància innegable que Catalunya i els seus ciutadans, catalans per a mi, voten al marge de qualsevol altre ciutadà de l’Estat espanyol. On rau la diferència que ens permet votar i que ara se’ns nega radicalment? La raó és simple, ara volem votar per decidir si marxem d’un estat que ens espolia i ens maltracta, i nosaltres ho volem fer legalment i legítimament. Altrament, no pot ser d’altra forma.

Votar per administrar les gracioses concessions espanyoles, cap problema. Aplicar les lleis espanyoles, tot i que limitin la nostra autonomia o ens vulguin espanyolitzar, cap problema. Votar per decidir què fem amb el nostre país i amb els nostres recursos, prohibit.

Catalunya, país petit, romandrà per sempre més una part d’aquesta “nació” anomenada Espanya, si no generem la intel·ligència adequada i utilitzem una darrera l’altra les escletxes legals espanyoles. Però, amb això no en tindrem prou, hem de demostrar a Europa i al món que la voluntat és transversal i decidida.

L’estratègia d’utilitzar la legalitat formal sota el paraigües d’un referèndum o consulta té un recorregut estret i curt i, atès que la posició de la UE és no prendre partit en afers interns d’un estat membre, podem assegurar que Catalunya no es pot permetre fer una consulta de carmanyola. La seva validesa podria posar en perill el mateix full de ruta per a la transició nacional.

Allargar excessivament el procés és tan perillós com innecessari. El govern espanyol no suprimirà o anul·larà la autonomia de Catalunya, per la senzilla raó que encara no tenen prou “raons”.

Tenir-les és la seva estratègia, i convertir-la en el marc jurídic legal, n’és l’objectiu. Per això, ara preparen tot un reguitzell de lleis, andanades fiscals i de contenció del dèficit, que no fan res més que preparar el terreny.

Que ningú no ho dubti, ara no ens poden fer la guerra, cert, però faran tot el que calgui i sempre legalment per guanyar la partida. Defensar que el dia 9 de novembre de l’any vinent votarem i que aquest és el nostre convenciment és d’una potencia democràtica fora de dubtes. És defensar que votin els que no volen ser independents i que tot continuï igual, que votin els federalistes de la tercera via i que votem els que volem fer de Catalunya un nou estat independent. El problema rau en fer-ho contra la voluntat d’Espanya i sense suports internacionals explícits.

La batalla no es pot situar exclusivament en el dret a decidir mitjançant una consulta que no decideix res, tot i que pot obrir portes a decisions de futur. Pot la consulta assegurar-nos que el seu resultat, si s’arribés a fer, ens garanteix la continuïtat de la transició nacional? Doncs no, perquè la consulta en si mateixa no garanteix res, són els actors polítics els que determinaran amb les seves accions per on podem anar.

Cap la possibilitat que l’Estat espanyol, per mitjà de les seves pressions, mitjans i col·laboradors necessaris, que tinguin la certesa que la consulta la guanyen. Aleshores tindríem consulta però Catalunya hauria perdut la millor oportunitat històrica per ser lliure. La partida l’hem iniciada nosaltres, per tant hauríem d’entomar democràticament el resultat.

Tenir un Parlament, amb els seus representants legals i legítims, i no utilitzar la força democràtica d’aquest fet, ha estat un error. Sembla però que les nostres forces polítiques majoritàries a Catalunya han triat la via de la societat civil i que siguin ells els que decideixin amb una consulta.

No tenir en compte que ara no som als anys 40, on dos móns lluitaven per la supremacia mundial i que dins del taulell de la gran partida qualsevol punt a favor era defensat aferrissadament d’acord la geoestratègica mundial, i que de vegades suraven més els interessos econòmics i ideològics que la pròpia democràcia, és potser cometre un error d’apreciació i d’anàlisi política. Franco va perviure no per demòcrata i aliat del bàndol guanyador de la segona guerra mundial. Franco i la seva dictadura van sobreviure per la senzilla raó que Espanya era territorialment la llançadora Sud per garantir l’enfrontament que s’anomenaria “la guerra freda”.

Ara la situació i importància geoestratègica de la Península és infinitament menor i per tant la seva defensa com aliat tàctic de qui sigui també ho serà. El que plantegem és senzillament que ara les diferencies no és dirimeixen amb fusells, a Europa, i que els interessos no són geoestratègics en termes militars, ho són en termes econòmics i de comunicació. La solució al nostre conflicte, serà eminentment democràtica i dins de la legalitat estatal i internacional. Cap altra camí ens pot fer lliures.

Fer una confrontació, en termes polítics, amb l’estat espanyol, incomplint la legalitat espanyola, per fer una consulta, no te sentit, sobre tot perquè desprès haurà de ser el Parlament català el que decideixi “Proclamar la independència de Catalunya”. Estalviar-nos el pas de la confrontació, que ja tenim i que sigui dit de pas ja cansa, és intel·ligent i pràctic, sobre tot perquè l’estat espanyol i el seu govern i tots els que no volen que siguem un estat, no podran impedir-ho, “convocar unes eleccions autonòmiques”, avançades o quan toquen. Fer-ho és estrictament legal. Dur en el programa polític de “la Candidatura unitària”, que si s’obté la majoria suficient és proclamarà la independència, és més que un plebiscit i més que una consulta de carmanyola. D’una tacada sabem els que volen o no la independència, és legitima legalment al Parlament de Catalunya, institució legal dins l’ordenament espanyol, i són els polítics els que entomen la responsabilitat política d’actuar perquè és proclami la independència. Aquesta és la democràcia que practiquen a Europa i als països democràtics del món.

No hi ha Comentaris

La ceguera i el mur

Durant anys he tractat de persuadir els capdavanters del Partit Popular espanyol que entenguessin la realitat catalana en totes les seves dimensions. Durant anys he buscat un camí per traçar un pont entre el que Catalunya és –mantenint-se fidel a si mateixa- i el que els castellans haurien d’entendre. Durant molts anys, per sobre dels raonaments escrits i dels enteniments discrets al més alt nivell de la Generalitat i del Govern de Madrid, he de confessar que no me’n vaig sortir i que una i altra vegada em vaig estavellar contra un mur absurd d’incomprensió. Ja molt cansat de trobar la ceguera com a interlocució, l’any 2000 vaig abandonar la política i el partit que personalment tant havia contribuït a la seva creació. Per a mi, aquell va ser un fracàs absolut, i a dia d’avui, més que mai, em sento profundament frustrat per veure lo inútil que va resultar haver-li dedicat a aquesta causa trenta-cinc anys de la meva vida. L’any 2000, al deixar la llista de Diputats al Congrés, vaig pegar un viratge a la meva vida, abandonant l’enorme vocació política que tenia, i dedicant-me a treballar profitosament per a les empreses i a predicar, tal vegada al desert, sobre l’estupidesa humana que inunda a una certa part de la classe política i cega als governants de Madrid. El que acaba de succeir el dia 12 de desembre és l’evidència de que jo no estava equivocat fa trenta anys quan una i altra vegada insistia en un tracte diferencial i peculiar per a Catalunya, i que la raó dels catalans era igual o superior històricament a la dels bascs, tan sols que aquí no teníem ni ETA ni els morts. 

Aquest article vol ser una confessió del meu fracàs. Anys i anys, hores i hores perdudes amb explicacions i negociacions, amb l’única comprensió i suport per part del President Tarradellas, de Fraga i del President Pujol, me’n vaig fer un tip d’escriure raports e informes per clavar a la mollera dels presidents del PP la inexcusable urgència de buscar un vestit a la mida a Catalunya per no arribar on avui hem arribat. Mai m’havia trobat amb tanta ceguera i incomprensió de l’altra banda de l’Ebre, ni en els meus càlculs racionals cabia aquest cúmul d’irracionalitat. Fins i tot, alguns d’aquests personatges madrilenys ni tan sols s’atansaven a la idea que alguna aproximació a les vivències i a l’ésser de Catalunya era convenient fer. Els més obcecats ni a la sola hipòtesi arribaven. En grau superlatiu José María Aznar va tancar la porta, després del Pacte del Majèstic, a qualsevol voluntat de construir un pont amb Catalunya a partir de la majoria absoluta que les urnes li van conferir l’any 2000. Tothom ha pogut comprovar la indigestió política que l’èxit extraordinari d’aquelles eleccions van suposar. El 2004, ja fora del partit, a petició d’un actual Ministre i del aleshores Ministre de Defensa, Federico Trillo, vaig dirigir un informe al candidat Mariano Rajoy, avisant-lo de la deriva que a Catalunya prenia l’opinió pública i la societat vers un sistemàtic creixement d’ERC a causa dels mals gestos, les displicències orals, i les incomprensions que havia prodigat l’últim govern d’Aznar. Qui va llegir l’informe podria acreditar que no em vaig equivocar ni d’una coma: vaig clavar fins i tot els resultats. Ni cas!

Aquestes raons han fet que jo digués en públic a través de mitjans de comunicació audiovisuals i escrits durant més de 10 anys el que pensava; per aquestes raons objectives he estat aquests anys descarregant les meves bateries de retrets, de crítiques i de discrepàncies amb la política del que va ésser el meu partit i al que li vaig dedicar pràcticament els millors anys de la meva joventut. Tot aquest cúmul de circumstàncies fa que avui pugui acusar de sobirana estupidesa aquests governants del PP que han fet per lustres ulls clucs a la meva sensatesa, a les meves previsions, als meus advertiments. Es pot ser cec, però fins i tot els cecs escolten. Aquí han sigut sords i només han volgut escoltar afalacs i benaventurances dels membres servils del seu entorn, que tan sols buscaven el poder, la glòria o millorar el propi currículum. Ni tan sols van escoltar a Josep Piqué, que va donar mostres evidents de flexibilitat amb ells. Per això avui no sento cap pietat per la sorpresa que Artur Mas i aquest entorn d’esquerres ahir li van propinar com un repte sense retorn a la política de la integritat d’una Espanya mal construïda a partir del ‘café para todos’. Tarradellas ja ho va profetitzar en el seu dia: ‘disset governs, disset parlaments, disset administracions... això no funcionarà mai!’.

Per què es va estar tant atents a les reivindicacions d’Euskadi i als drets de Navarra en el moment constituent? Per què a Catalunya no se li va voler donar un tracte d’igualtat amb ells? Tal vegada perquè faltaven els morts damunt la taula? Per què alguns ignorants del cap d’amunt s’atreveixen a negar la realitat nacional de Catalunya i, en canvi, accepten un fet diferencial basc, que mai va tenir una nacionalitat històrica? És tal vegada el fet racial o ètnic raó superior al fet nacional català almenys fins al segle XV? Jo penso que la gent que s’estalvia darrera del mur que han construït a Madrid les paraules d’un compromís possible, haurien de reflexionar envers a les conseqüències que algun dia podrien ser dramàtiques de l’esdevenir, amb referèndum o sense referèndum, amb qualsevol fórmula absurda que no passi per la reconsideració de l’actual status o pel reconeixement explícit del caràcter nacional de Catalunya. Jo no demano més, perquè no crec a aquestes altures de la història que la independència sigui la solució a tots els problemes d’aquest país. Ben al contrari, he anat forces vegades al Quebec i he pogut visualitzar les conseqüències econòmicament desastroses dels dos referèndums d’independència fallits. Ara bé no m’agrada que es facin les coses des d’un castell emmurallat al que no penetra ni tan sols el dubte d’una distinta manera de veure la realitat. Ni menys m’agrada l’obcecació sistemàtica dels polítics de Madrid, que ja al seu dia no van arribar a entendre la bona voluntat de Francesc Cambó “per la concòrdia”.

El concepte 'caudillista' castellà pot portar al segle XXI a una trencadissa territorial d’Espanya o a nous conflictes virulents que Déu faci no tinguin que veure amb el passat. Avui en dia hi ha una discriminació fiscal i financera a vegades escandalosa entre les comunitats que aporten recursos a la solidaritat interterritorial i a aquelles que dissortadament els reben, els malgasten, o no els administren de forma solidària. Quina casualitat que, al marge de Madrid, aquesta tara negativa la tenen que suportar les tres Comunitats de l’antiga Corona d’Aragó i catalanoparlants (Catalunya, València i Balears). Això té alguna raó d’ésser, i si més no hauria d’exigir al cecs del Govern central un xic de prudència i de sensibilitat. Mariano Rajoy s’ha equivocat greument amb Catalunya, o l’han fet equivocar els consellers del seu entorn que tal vegada de catalans no tinguin més que el nom. Sento haver de dir aquestes coses, però és un desfogament després de tants anys d’incomprensió per un sistemàtic sentit comú, que alguns de l’ex meu partit van qualificar de bogeria. Aquell boig, com em deien, ara veu amb tristor les conseqüències d’una ingent imprudència e imperícia política que ens ha deixat, anys després, com era previsible, a les portes del conflicte. Veurem com acabarà...Manuel Milián Mestre Periodista valencià. Ha desenvolupat la major part de la seva vida a Catalunya. Va ser fundador d'Alianza Popular, però va trencar amb el PP l'any 2000 a causa de la seva deriva anticatalanista. Va fundar també el diari 'El País', i actualment és col·laborador de premsa, ràdio i televisió. És una de les persones més informades del que es cuina a la llotja del Bernabeu.

No hi ha Comentaris

Suport a la convocatòria de referèndum

L’històric dia 12-12-13 en què es va reconèixer la sobirania del poble català amb l'acord polític per la convocatòria del primer referèndum per a assolir la independència un bon nombre de ciutadans va reunir-se a la plaça Sant Jaume per tal de donar suport al MHP Artur Mas i a totes les forces parlamentàries que hores abans s’havien reagrupat al voltant del representant legítim i legal del poble català per anunciar l’esperada convocatòria.

Entre molts d’altres hi havia un grup de reagrupades i reagrupats de Barcelona i el Baix Llobregat. Pilar Altarriba  i Montserrat Tudela, de Reagrupament, van intervenir breument en directe a Barcelona Televisió (BTV), que com la majoria de televisions catalanes feia un programa especial per parlar del moment històric que estàvem vivint. Serà el primer referèndum que no signarà cap membre de la casa dels Borbons.

A la plaça l’alegria i la normalitat convivien enmig d’una estelada gegant, al voltant de la qual es va aplegar tothom per cantar Els Segadors com a única intervenció i mostra de suport al president de la Generalitat i a tots els partits polítics que van fer possible el retorn de la dignitat sobirana als ciutadans de Catalunya. Una petita mostra de convivència pacífica d’un poble irreductible en la seva voluntat d’esdevenir sobirà, lliure, independent. Un poble que vol normalitzar la seva situació anòmala en el món per tal de viure plenament i poder aportar la seva singularitat a la comunitat mundial i així enriquir-la.

SuportConsulta131212 017 (640x417)
SuportConsulta131212 009 (640x405)
SuportConsulta131212 018 (640x389)
SuportConsulta131212 015 (640x404)

No hi ha Comentaris