Arxiu desembre, 2013

El Ministeri espanyol d’Educació i Cultura creu que Ramon Llull és viu

Al Ministeri d'Educació i Cultura, que dirigeix ​​José Ignacio Wert, encara no s'han assabentat que el beat, filòsof, escriptor i missioner Ramon Llull va morir l'any 1315, a principis del segle XIV. Entre els assessors del ministre Wert hi ha qui creu que el místic i teòleg mallorquí és immortal i fa més de 700 anys que cobra un sou públic. L'escena, per molt rocambolesca que sembli, és del tot verídica. A la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears (UIB) es va rebre una trucada, fa diverses setmanes, d'una assessora del mateix ministre. La informació que li demanava va deixar gelat i sense parla l'interlocutor de la col·laboradora ministerial: "Quin sou cobra el senyor Ramon Llull per dirigir la càtedra que porta el seu nom?", va deixar anar de cop, tota segura, l'assessora del ministre José Ignacio Wert.

Van haver d'explicar-li que el director de la càtedra no es diu Ramon Llull, tot i que van decidir no perdre el temps a informar l'assessora sobre la dimensió històrica i cultural de Ramon Llull i van declinar comentar-li que l'il·lustre mallorquí va morir fa, ni més ni menys, que 698 anys. El més segur és que ja no cobri nòmina de cap organisme públic. L'assessora de José Ignacio Wert estava fent un recull de dades laborals per a un estudi sobre aquest tipus d'organismes a les universitats espanyoles i, el més probable és que no va caure que el tal Ramon Llull era el beat i intel·lectual mallorquí, a més d'un dels pares del català.

La història de la relliscada de l'assessora del ministre Wert amb Ramon Llull va córrer com la pólvora al campus de la UIB i ha estat objecte de comentaris càustics per part d'estudiants i professors, que es feien creus de l'escàs nivell de l'assessora ministerial.

Joan Font de Més li ho va recriminar al PP del Consell

El portaveu de Més al Consell de Mallorca, Joan Font, va aprofitar la iniciativa insular de declarar el 2015 i 2016 anys Ramon Llull (al complir-se el 700 aniversari de la mort del beat) per recriminar al PP la falta de "sensibilitat" en temes culturals. Font va revelar ahir, durant el ple de la institució insular, l'anècdota de la trucada telefònica de l'assessora del ministre Wert demanant informació sobre el sou que cobrava de la UIB el místic mort a Tunísia l'any 1315. El conseller de Més va demanar als populars que informessin a la gent del seu partit de qui era Ramon Llull i haurien evitat una ficada de pota de similar calibre a l'informe "Trepitja"-pel PISA-  de la consellera d'Educació.

La consellera Camps va als actes d'incògnit

Parlant de Juana Maria Camps. Ha decidit acudir als actes públics d'incògnit, al més pur estil americà. Els seus assessors demanen als organitzadors dels esdeveniments educatius i culturals que no revelin que la consellera hi assistirà. El temor que els docents li puguin muntar algun aldarull amb les seves cridaneres samarretes verdes, l'ha portat a posar en marxa l'estratègia de la distracció.

Així mateix, la consellera decideix a l'últim moment no fer acte de presència en els actes que, per una raó o una altra, havia estat anunciada. És el cas de la presentació de l'Institut de Recerca i Innovació Educativa (IRE). La UIB havia comunicat la presència de la consellera Juana Maria Camps i al final va delegar en la directora general d'Innovació, Isabel Cerdà.

No hi ha Comentaris

Reniu destaca que hi ha diverses possibilitats legals per fer la consulta, però manca voluntat política del govern espanyol

El membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Josep Maria Reniu, va fer un exhaustiu repàs de les diferents possibilitats "legals" per poder convocar una consulta democràtica, i va concloure que les vies legals hi són..., però manca voluntat política per part del govern espanyol. 

Reniu va fer aquestes manifestacions dins el cicle dels "Dijous de Reagrupament", en un dia molt especial políticament parlant, marcat per la presentació de l'acord d'una gran majoria de les forces parlamentàries sobre la data i la pregunta de la consulta. A més de Reniu, el debat comptava també amb la particpació del catedràtic de ciència política, Jordi Matas Dalmases, que és també president del CEO, així com el membre de la direcció de Reagrupament, Ignasi Planas, també president de la Federació Catalana de Rugby.

Per la seva banda, el doctor Matas va fer un repàs estadístic dels darrers mesos, on destaca una dada inqüestionable: segons les 17 darreres mostres d'opinió del CEO, el percentatge d'independentistes no ha parat mai d'augmentar.

Ignasi Planas, com tots els presents, es va congratular de tenir data i pregunta per poder votar per la independència de Catalunya, que és l'objectiu essencial de Reagrupament Al final de l'acte, tots els presents van brindar per la INDEPENDÈNCIA.

SeuRCat131212 030 (640x422)
SeuRCat131212 002 (640x425)
SeuRCat131212 021 (640x425)
SeuRCat131212 006 (425x640)
SeuRCat131212 025 (425x640)

No hi ha Comentaris

SÍ/SÍ

Avui dijous, dia 12 de desembre, el President de la Generalitat ha anunciat, de manera solemne, al poble de Catalunya, el principi d'acord de les forces polítiques que volen tirar endavant la consulta/referèndum per consensuar una pregunta i una data.

El primer comentari a fer és que el President Mas està complint els seus compromisos electorals i que, per tant, Reagrupament està molt orgullós del suport que va donar, de manera incondicional, al President de la Generalitat per a liderar aquest procés d'emancipació nacional. No cal recordar l'escarni i l'intent de desqualificació que alguns presumptes "independentistes" han intentat fer, una vegada més, de Reagrupament, única força, a banda òbviament de CIU, que ha vist clar que calia reforçar el líder de Catalunya per garantir l'èxit de l'empresa.

La segona qüestió és que, malgrat una "pregunta dual" molt temptadora per a molts catalans que fent un SÍ/NO o fent un SÍ/- ja haurien fet la seva aportació a la pàtria, cal felicitar a tots els partits que han fet possible aquest acord i que no ens han fet caure en el ridícul més estrepitós dels darrers temps.

En aquests moments de gran emoció, cal tenir molt clar que el procés comença ara i que no ens podem aturar. Els partits poden tenir la temptació de donar-ho tot per fet i acusar Madrid que no es pot avançar més. La ciutadania hem d'insistir per fer possible que es tombi la voluntat d'Espanya i que els nostres polítics no afluixin. No podem permetre que aquest tren cap a la llibertat s'aturi en una estació de confort per als partits, que avui se senten molt feliços per l'acord.

No podem oblidar, tampoc, que hem de demanar, atesa la negativa espanyola, la mediació i l'arbitratge de les nacions democràtiques d'Europa i del món. Ara, en un racó de l'occident d'Europa, una nació mil·lenària, de manera pacífica, democràtica, cordial, demana poder votar per a decidir el seu futur. Quina nació de tradició democràtica no li donarà suport?

Des de Reagrupament ens conjurem per aconseguir que d'aquí uns mesos la majoria de ciutadans de Catalunya votin amb tota la força i la il·lusió S Í  i S Í .

Joan Carretero i Grau.

No hi ha Comentaris

La deriva nazi del Partit Popular

Entenc que aquest títol pugui semblar provocatiu, perquè és clar que hi ha grans diferències entre l'Espanya del 2013 i l'Alemanya de 1933. Però el tema sobre el qual vull cridar l'atenció és la semblança que tenen, en els seus objectius, l'actual política centralitzadora del Partit Popular i l'actuació de l'NSDAP (el partit nazi alemany) el 1933, en la seva lluita per aconseguir el poder absolut.

La més gran de les diferències resideix en el fet que els nazis van haver de valer-se de la violència per implantar la seva política de Gleichschaltung  o «coordinació», mentre que el Partit Popular en té prou amb la seva majoria absoluta a les cambres, cosa que no tenia Hitler  a l'arribar al poder, per imposar-la sense resis­tència.

Els nazis van començar apoderant-se del poder als länder  (els estats, equivalents a les nostres comunitats autònomes) amb una llei de coordinació dels länder  amb el Reich de 30 de març de 1933, i van procedir gradualment a controlar o eliminar totes les organitzacions que poguessin recolzar alguna forma de resistència.

El Partit Popular ha seguit un camí semblant a partir de la reforma laboral del febrer del 2012, que va minvar la influència dels sindicats i la capacitat de resistència dels treballadors, i ha continuat després debilitant les comunitats autònomes amb imposicions legals i amb l'estrangulament econòmic, a la vegada que procedia a buidar de capacitat política diputacions i ajuntaments, reduïts a funcions administratives, i es preparava per controlar l'ensenyament amb la reforma educativa de Wert.

No hi ha Comentaris

La independència al món (15). Kenya

Tal dia com avui, 12 de desembre de 1963, Kenya va aconseguir la independència del Regne Unit.

Havent-hi molts registres fòssils de homínids a Kenya a la Prehistòria, els primers pobladors moderns en foren els Khoisan. Cuixítics i Nilòtics arribaren més tard, per ser finalment dominats pels Bantus el primer mil·leni.

Els àrabs iniciaren els contactes comercials amb la zona al segle I. La zona va estar sota el domini del Sultanat de Kilwa (actualment Tanzània). Es crearen ciutats costaneres com Mombassa i Malindi per comerciar amb els àrabs, els indis i fins i tot indonesis. Cap a aquests ports els africans hi duien l'or i l'Ivori que els comerciants forans s'enduien. Molt important fou també el tràfic d'esclaus. A Malindi hi van arribar el xinès Zhen He el 1414 i el portuguès Vasco da Gama el 1498. El Swahili va esdevenir una llengua franca per al comerç a la zona, incorporant nombroses termes de l'àrab. La civilització Swahili fou relativament avançada i complexa en rebre influències de cultures molt diferents.El repartiment colonial europeu va fer que l'actual Kenya fos controlada pel Regne Unit, que construí el ferrocarril fins a Uganda. Aquesta obra va provocar una forta resistència de la població local, i s'hagué d'importar ma d'obra índia per completar-la. Els indis s'hi quedaren després arribant a dominar el comerç al detall del territori.

Durant la primera guerra mundial els britànics s'hagueren d'enfrontar a la ferotge resistència de Von Letow a la veïna Tanganyika, per aquesta raó van haver de portar tropes de l'India. Els alemanys eren capaços de sostenir-se del mateix territori, però els anglesos no, per aquesta raó les seves nombroses forces varen necessitar també un cos militaritzat d'africans que s'ocupava de la logística. Aquest cos fou important més endavant doncs estava fortament polititzat.

En el període d'entreguerres hi arribaren molts colons blancs que s'embrancaren en el cultiu del te i el cafè. Com que els pobladors originals practicaven una agricultura itinerant molt més primitiva, aviat els blancs aconseguiren controlar la terra, i els africans emigraren en massa a les ciutats. La tribu més perjudicada, els Kiyuku, va començar a oposar-se a la colonització, creant les primeres formacions polítiques locals a partir de 1921. El consell legislatiu era format per legisladors en part escollits per la població blanca, i en part nomenats directament pel governador. La majoria eren blancs, amb la participació menor d'àrabs i asiàtics, d'africans no n'hi havia cap.

A la segona guerra mundial els anglesos, havent de lluitar a la veïna Somàlia contra els italians, recluten nombrosos africans per al cos dels King's African Rifles, els organitzen i els formen. Aquests més endavant es consideraran a ells mateixos una classe social mitjana, desafiant les convencions racials de l'època. Com a part d'aquest moviment i en resposta a la creixent pressió política de la població, al 1944 el governador nomena el primer legislador africà.Al 1952, malgrat que s'incrementa el nombre d'africans al consell, un bon nombre de Kykuyus encenen la sangonosa revolta Mau Mau, atacant colons i rivals amb gran crueltat, responent els britànics també de forma extremadament contundent. En una primera instància, les tropes foranes s'estanquen, però més endavant intervenen forces formades per africans lleialistes, que acaben derrotant el moviment al 1959. Acabada la revolta, la distribució de terres premia els lleialistes castigant els antics Mau Mau.

Hi ha però conseqüències polítiques. Els africans demanen acabar amb el sistema de quotes i aplicar el sufragi universal. El 1960 a Londres el govern de la metròpoli pacta amb alguns colons (i el rebuig de molts altres) i representants africans deixar enrere les quotes racials i avançar cap a la independència. Neix un partit transversal liderat per un kykuyu i un líder sindical, el KANU, que tindrà una forta activitat de pressió política i guanyarà amb els seus aliats les eleccions, encara amb quotes, el 1961, formant un govern de coalició el 1962.

Aquest govern elimina el sistema de quotes i fa les primeres eleccions amb sufragi universal el maig de 1963, negociant la independència que finalment s'aconsegueix el 12 de desembre d'aquell any. El país queda sota la corona anglesa fins que al 1964 es proclama la República.

El govern britànic va compensar econòmicament la pèrdua de terres als colons blancs, que majoritàriament varen marxar. Els indis dominaven encara el petit comerç local, però amb la desconfiança dels africans estaven força incòmodes, i dos terços varen preferir conservar el passaport britànic i deixar Kenya, per emigrar molts d'ells al Regne Unit.

No hi ha Comentaris

L’advocat de Sánchez-Camacho en el “cas Método 3″ va redactar la sentència a mort de Puig Antich

L'advocat de la líder del Partit Popular Català, Alícia Sánchez-Camacho, en el cas del suposat espionatge al restaurant La Camarga és qui va redactar la sentència que va condemnar a mort Salvador Puig Antich, segons publica el diari "Ara" . Es tracta de Carlos Rey González, advocat penalista que ara té 70 anys.

El 1974, Rey va redactar, en qualitat de vocal ponent del tribunal militar, la sentència de mort al garrot vil per al militant antifranquista. El lletrat diu que no es penedeix de res perquè tot el que va fer va ser en aplicació de la llei vigent.
Al PP afirmen que no sabien res del seu passat.

L'últim ajusticiat del franquisme

La sentència a mort de Salvador Puig Antich a les acaballes del franquisme va colpir la societat. La família sempre ha assegurat que el judici va ser una farsa i, en el seu dia, van recórrer al Tribunal Suprem i al Constitucional, que van rebutjar reobrir el cas. També els ho va denegar, dues vegades, el Tribunal Europeu de Drets Humans.
Ara, després de trenta anys, fa tot just uns dies, han aconseguit que un jutge els escoltés, tot i que han hagut d'anar a l'Argentina . Merçona Puig Antich, germana del condemnat, ha format part de la comissió espanyola que ha aconseguit obrir un procés judicial en aquell país amb més d'un centenar de querelles per crims franquistes.

No hi ha Comentaris

85 milions d’euros a les escombraries

Era una línia morta des de fa un any i ara serà una línia invisible. El ramal de 15,3 quilòmetres de Rodalies (C-3a) entre Pinto, el Parc de la Warner i San Martín de la Vega, que va quedar sense servei a l'abril de 2012, està sent desmantellat completament després de la seva inauguració l'abril del 2002, un mes abans de l'obertura del Parc Warner, i una inversió de 85 milions d'euros.

Els operaris d'Adif han desballestat ja tots els pals i la catenària (la línia aèria que transmet energia elèctrica al tren), i en els pròxims dies trauran totes les vies per on circulava el tren més ruïnós d'Espanya (només 190 viatgers al dia i un cost anual de tres milions d'euros). També s'han retirat les cobertes del baixador del Parc de l'Oci i els propers dies procediran a fer el mateix al final de la línia, l'estació de San Martín de la Vega.

Ha estat la Comunitat de Madrid la que ha ordenat a Adif el desmuntatge de la infraestructura ferroviària. L'organisme dependent de Foment utilitzarà tot el material per fer-lo servir en altres línies que necessiten un rentat de cara. «Les vies i la xarxa elèctrica estan en bon estat i seran aprofitades en llocs on ja estan molt velles», han afegit diversos operaris d'Adif.

La Conselleria de Transports justifica l'operació a causa del saqueig que patia la línia des de fa diversos mesos. Els lladres havien començat a emportar-se pals de ferro, coure i cables. A més, les dues estacions estan totalment espoliades pels lladres que s'han emportat marcs, portes, ascensors, taulers, bancs i tot el que hi havia de valor. A l'estació del Parc de l'Oci (la que està prop de la Warner) ja s'han desmuntat les cobertes i això mateix es farà a l'estació propera a San Martín de la Vega.

En tot just dos mesos no quedarà ni rastre d'una línia que va costar 85 milions d'euros l'any 2002 i que va inaugurar el Govern d'Alberto Ruiz-Gallardón per atendre la demanda de viatgers que acudirien al Parc de la Warner. La línia era mantinguda per la Comunitat de Madrid encara que l'explotació era a càrrec de Renfe. Una infraestructura mastodòntica, es tractava d'una via doble electrificada, que es va anunciar amb magnificència i amb un gran desplegament mediàtic.

Era l'any 2002 i la febre d'or semblava arribar a San Martín de la Vega. Una línia de Renfe de 85 milions d'euros, una autopista en què es van invertir 25 milions i un parc temàtic (el major parc d'oci d'Europa, deien els cartells) en què es van invertir 390 milions d'euros.

Fins i tot, el mateix Ajuntament de San Martín de la Vega va aportar 17,7 milions per al cofinançament de les obres de la línia a canvi que s'inclogués el municipi a la xarxa de Cercanías  de Madrid.

La línia C-3a es va projectar com un enllaç independent de la C-3, amb la qual es connectava a l'estació de Pinto. Per no construir trens específics d'aquest ramal, es va signar un conveni amb Renfe per emprar el seu material rodant. És per això que els viatgers procedents d'Atocha-Cercanías havien d'arribar primer a Pinto i canviar d'andana per efectuar l'enllaç. Amb tot, l'entorn de l'estació de Pinto va ser reformat, amb una bifurcació preparada per permetre fins i tot trens directes Madrid-San Martín. Per això en temporada alta del Parc Warner es van noliejar trens 'charter' que, partint de Chamartín, feien parades exclusivament a Nuevos Ministerios, Sol, Atocha-Cercanías, El Casar, Pinto, Parque de Ocio i San Martín de la Vega, sense necessitat de fer canvi de tren.

La decadència del projecte ferroviari va ser proporcional al fracàs de les expectatives posades al parc de la Warner. L'esperat mannà no va arribar i la ciutat de Piolín no va aconseguir l'esplendor esperat. En el seu entorn es van difuminar els hotels i una nova ciutat residencial. També es va arribar a pensar a perllongar la línia a altres pobles propers. Però tot se'n va anar en orris.

Deu anys després de la inauguració del tren a la Warner i a causa de la baixa demanda de viatgers, el Consorci Regional de Transports va decidir-ne el tancament definitiu. Era desembre de 201, el tren només tenia una mitjana de 190 viatgers diaris i el seu manteniment costava tres milions d'euros.

El procés de desmuntatge de la línia, paral·lela a la M-506, està sent molt complicat pel fet que cal emprar unes màquines especials: una dresina  i una retroexcavadora giratòria, aquesta última amb pinça de desballestar, per a l'eliminació total de la catenària.

En els propers dies els operaris procediran a desmuntar les vies del tren ensamblades cada 18 metres. «Serà una tasca difícil però serviran per a altres línies ja que estan molt noves i gairebé sense ús».

Des del PSOE estan indignats amb aquest desmuntatge ja que asseguren que s'han llençat milions d'euros «a les escombraries». «Caldrà demanar responsabilitats a algú per aquest fracàs, no estem per llençar tants diners», asseguren.

Els que també estan enfadats són els antics propietaris dels terrenys expropiats per a realitzar aquesta obra que ja en el seu dia es van queixar pel preu pagat per la Comunitat pels seus terrenys.

Ara queda per determinar què es farà amb els 15 quilòmetres de via desmantellada i amb tots els ponts i passadissos aixecats per aquesta descomunal infraestructura.

No hi ha Comentaris

Catalunya a la Internacional Socialista

La Internacional Socialista és una associació política internacional de partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes. Té un cert nombre d'organitzacions associades, organitzacions fraternals, partits consultius, observadors i una llista de 101 partits membres de ple dret de 89 països diferents (en alguns països té més d'un partit membre).

A l'Argentina en són membres el Partit Socialista i el Partit Radical, a Bulgària el Partit Socialista i el Partit Socialdemòcrata, com a Hongria i Montenegro. A Israel en són membres els laboristes i el Meretz, a Mali el Partit per l'Acció Democràtica i el Partit Africà per la Solidaritat i la Justícia. A Maurici hi ha el Moviment Militant de Maurici i els laboristes. A Mèxic el Partido Revolucionario Institucional i el Partido de la Revolución Democràtica, a Uruguai els socialistes i el Partido Nuevo Espacio, i a Veneçuela el Movimiento al Socialismo i Acción Democrática.

Un cas curiós és el de Xile, on hi ha tres partits membres, els socialistes, els radicals, i el partit per la democràcia. Però el que crida més l'atenció és el cas belga, on hi ha dos partits socialistes, un de francòfon per a les zones francòfones i un de flamenc per a les zones flamenques.

Sí comptéssim Puerto Rico com a part dels Estats Units, el nombre de països baixaria fins a 88. Però el fet és que el membre en aquest estat associat és el PIP: Partido Independentista Puertorriqueño. Sí, heu llegit bé: Independentista.

A l'estat espanyol només hi ha un membre, el Partido Socialista Obrero Español. Així doncs, la formació de la internacional socialista que ens correspon als catalans és el PSOE, amb seu al número 70 del carrer Ferraz de Madrid. A la Internacional Socialista el PSC no hi és. Ni se l'espera, m'atreviria a suposar.

I això té la seva lògica: Segons la visió del PSOE, Catalunya és una regió, no pot ser independent d'Espanya. Pot tenir les seves particularitats regionals i una personalitat molt marcada, fins i tot institucions de govern pròpies, però sempre depenent de Madrid, que és la capital de l'estat.

Si Catalunya no pot ser independent d'Espanya, el PSC no pot ser independent del PSOE. Pot tenir les seves particularitats regionals i una personalitat molt marcada, fins i tot els seus òrgans de govern propis, però sempre depenent de Madrid, que és la capital de l'estat.

Hom pot estar o no d'acord amb la política del PSOE, però no es pot negar que és coherent. Les regions no tenen representació a les principals organitzacions internacionals, com l'ONU, els que hi són representats són els estats. Per tant no treu cap a res que el PSC sigui membre de la Internacional Socialista, com tampoc que tingui grup parlamentari al “Congreso de los Diputados”. Al capdavall, és una delegació regional del PSOE. Una mica més estranya i emprenyadora que les altres, i amb característiques específiques, però només una secció territorial.

La identitat pròpia del PSC ha estat sempre translúcida. Els moviments fora de les directrius marcades des del carrer Ferraz han estat pocs i de curt abast. Així com l'evolució de Catalunya ha estat en sentit de desmarcar-se cada vegada més de l'Estat espanyol, el PSC va a l'inrevés, identificant-s'hi cada vegada més.

Fan bé, els va la supervivència.Quan Catalunya sigui independent, quin serà l'espai polític del PSC? L'espanyolisme convençut, el d'aquells que votaran no a la consulta, se'l discutiran PP i Cs, car està molt majoritàriament conformat per posicions radicals, i el PSC és tou per definició. Per la banda nacionalista espanyola no pot competir.

En l'eix polític tampoc no hi encaixa. Mentre que l'esquerra més radical se la disputaran CUP i ICV,  l'esquerra moderada ja està representada per ERC. A més, no té sentit que un partit espanyol pretengui ocupar un espai central en la política d'una Catalunya independent, com el representant a la Internacional Socialista de Bòsnia no és el Partit Demòcrata Serbi. A Bèlgica ho han entès.

Quan Catalunya sigui un país normal, la seva esquerra tindrà la mateixa composició que la dels països del voltant, amb una formació que aglutini les esquerres més radicals, ex-comunistes i ecologistes, i un partit de vocació central, socialista i/o socialdemòcrata. No és imprescindible que aquest darrer sigui membre de la Internacional Socialista. Si només hi ha 88 països representats, tenint en compte que al món n'hi ha cap a 200, vol dir que la meitat van fent vida normal sense socialisme. Però és cert que a Europa hi és gairebé tothom, inclosos Andorra i San Marino.

Potser seria convenient que ERC reflexionés sobre la possibilitat d'esdevenir membre de la Internacional Socialista. Seria coherent amb el seu posicionament en l'eix econòmic-social, que han anat consolidant els darrers anys, i amb la seva situació com a formació central d'esquerres dins l'arc parlamentari català. I fora també un bon servei al país, un senyal de normalització política de Catalunya com a estat europeu.

No hi ha Comentaris

Reagrupament demana una pregunta clara sobre si Catalunya ha de ser un estat independent

El procés cap a la independència exigeix indefectiblement un punt de trencament amb la legalitat espanyola, una legalitat que impedeix l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català. Per això sempre hem dit que un referèndum per assolir la independència podria ser un carreró sense sortida. Tot i així la majoria del poble de Catalunya, a proposta de la majoria dels diputats de l'actual parlament, ha escollit aquesta via i Reagrupament serà al seu costat, ajudant i fent tot el possible perquè el referèndum d'autodeterminació es dugui a terme.

Tanmateix, no s'entendria que es convoqués una consulta amb una pregunta que no fos explícitament sobre la independència. I tampoc s'entendria que en una consulta sobre la independència, aquells que no la volen votin Sí. Si això succeís, la consulta no tindria cap valor polític al no ser inequívoc el seu resultat. És per això que Reagrupament demana que la consulta es faci amb una pregunta clara sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no.

Però cal recordar que l'ambigüitat en la pregunta de la consulta té el seu origen en el pacte d'estabilitat parlamentària signat per ERC i CIU, i no seria just oblidar que aquells partits que ara es sorprenen per la possible pregunta van acceptar donar suport al govern amb l'objectiu de 'convocar una consulta perquè el poble de Catalunya es pugui pronunciar sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat en el marc europeu' .

Tots els partits polítics tenen la responsabilitat de no fallar al poble de Catalunya, tots sense excepció, fins i tot aquells que s'autoatorguen la representació de l'independentisme, perquè ells van prometre que serien la garantia d'aquest procés.

Finalment volem recordar que Reagrupament i Convergència Democràtica de Catalunya vam signar un acord amb l'objectiu clar i explícit, aquest sí, de col·laborar per assolir la independència.

No hi ha Comentaris

Alcaldes i regidors reclamen un referèndum d’autodeterminació que inclogui el concepte d’Estat independent

Cinquanta-un regidors i regidores de la comarca del Gironès, entre els quals hi ha sis alcaldes, han subscrit el 'Manifest del Gironès', que es va presentar el passat 5 de desembre a la seu del Col·legi de Periodistes de Girona. La proposta vol sumar encara més adhesions en el món municipal, i s’hi demana que se celebri un referèndum d’autodeterminació en què el poble català pugui decidir el futur polític de Catalunya.

En el text es presenten les adhesions de regidors de CiU, ERC, ICV, Solidaritat, la CUP, Reagrupament i diverses candidatures independents, entre les quals hi ha de Progrés Municipal, impulsades pel PSC. Núria Terés, regidora d'ICV-EUiA a la ciutat de Girona, va explicar en la roda de premsa que el manifest exigeix que la consulta es basi en “una pregunta clara i explícita, no susceptible d’interpretacions diverses, que contingui el concepte d'estat independent, que se celebri al llarg del 2014 i que vinculi al govern que la convoqui".

A més, el manifest demana que aquesta consulta es faci tant sí com no, malgrat que l’estat pugui suspendre a través del Tribunal Constitucional la llei de consultes que aprovarà en breu el Parlament de Catalunya. En aquest sentit, Dani Cornellà (CUP) i  Gerard Fernàndez (iCelrà-AM), tots dos de Celrà, van explicar que "el Parlament al llarg del 2014 ja haurà votat dues lleis diferents (la llei de referèndums i la llei de consultes), les quals donen legitimitat a la consulta".

Els regidors i regidores que ja han signat el manifest fan una crida a estendre la iniciativa. Marc Mascort, regidor de Solidaritat a Cassà de la Selva, ha demanat que altres representants municipals de la comarca també la subscriguin (a través del web manifestdelgirones.blogspot.com ). A més, proposen que el manifest s'estengui fora de la comarca i que sigui entrat, en forma de moció, als plens municipals.

Carles Bonaventura, regidor de Reagrupament a l’Ajuntament de Girona, que també va ser present en la roda de premsa, hi afegeix que “estem en un moment decisiu perquè es proposi ja d’una vegada la data de la consulta i el redactat de la pregunta que es farà a la ciutadania. Per tant és molt important que des del territori, tant els càrrecs electes locals com la ciutadania, que ha estat i és l’autèntica protagonista d’aquest procés, pressionin perquè el procés avanci en la bona direcció. Hi ha d’haver referèndum i en aquest s’ha de decidir si la nostra nació ha d’esdevenir un estat independent o no”.

No hi ha Comentaris