Arxiu desembre, 2013

Margallo nega la història d’Espanya contra Catalunya dels darrers 300 anys

El ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, ha carregat aquest dilluns contra el simposi 'Espanya contra Catalunya, una mirada històrica (1714-2014)' perquè considera que és una "flagrant falsificació de la història que no contribueix en absolut a millorar les relacions entre els catalans i la resta d'Espanya".

García-Margallo ha fet aquestes declaracions després que el director del simposi critiqués l'"operació de propaganda" d'alguns historiadors i partits contra un congrés que ha qualificat de "científic i acadèmic"."Em sembla un joc extraordinàriament perillós en el moment en què estem", ha dit el ministre, abans de subratllar que "veient tot plegat, comença a ser veritat" que per a "aquests pseudohistoriadors nacionalistes excloents", cada vegada més, "si el futur és cert, el passat comença a ser impredictible".

Entre els que Margallo titlla, doncs, de "pseudohistoriadors nacionalistes excloents" hi ha alguns prestigiosos acadèmics i destacats professors universitaris com Josep Fontana, Jordi Maluquer de Motes, Núria Bosch, Ferran Requejo, Oriol Amat, Josep Maria Solé, Lluís Roura, Jordi Casassas o Carles Boix.

No hi ha Comentaris

La independència al món (14). Zanzíbar

Tal dia com avui, 10 de desembre de 1963, Zanzíbar aconseguí la independència del Regne Unit.

Les illes de Zanzíbar han estat habitades des de fa uns 20.000 anys. Malgrat que l'arxipèlag no generava productes d'especial interès comercial, la seva situació a pocs kilòmetres de la costa, i el port natural (fàcilment defensable), van fer que esdevingués un punt important de tràfic de mercaderies del continent africà cap a l'Aràbia i l'Índia ja en l'antiguitat. Tant és així que fou el lloc on es construí la primera mesquita de l'hemisferi sud.

Els portuguesos s'hi establiren el 1505 i en tingueren el control fins al 1698, quan els reemplaça el soldanat d'Oman. Els àrabs hi introduiren el cultiu d'espècies, que comerciaven juntament amb l'ivori i els esclaus que procedien del continent. Al 1858 el soldà Majid Bin Said va proclamar la seva independència del soldanat d'Oman, però el govern i l'economia van seguir essent dominades per la minoria àrab.

En l'àmbit de la supressió del comerç d'esclaus, els anglesos hi anaren guanyant influència, reconeixent-ne la sobirania al 1886, quan es firma un tractat en el qual s'especifica que en la successió d'un soldà per un altre, el cònsol anglès hi ha de donar el seu vistiplau. Zanzíbar esdevé un protectorat britànic el 1890, amb el consentiment dels alemanys que controlaven Tanganyika, la terra continental veïna del la qual depenia el profitós comerç marítim de l'illa.

El 25 d'agost de 1896 el soldà pro-britànic Hamad Bin Tuwaini mor en circumstàncies confuses i el seu nebot Khalid Bin Barghash, que n'és sospitós de l'assasinat, entra al palau i es proclama soldà, sense el consentiment britànic. Aquest fet va conduir a la guerra anglesa-zanzibaresa, coneguda com la més curta de la història. Va tenir lloc el 27 d'agost de 1896 i va durar uns 40 minuts, prenent la vida d'uns 500 zanzibaresos i un soldat britànic. Khalid s'havia refugiat al consolat alemany durant l'escaramussa, des d'on més tard va fugir al continent, i un altre pro- britànic, Hamud Bin Mohamed, fou nomenat soldà.

La línia de soldans àrabs va continuar mantenint una ficció de sobirania malgrat que a partir de 1913 el Regne Unit hi enviava governadors. Després de la primera guerra mundial els anglesos van substituir els alemanys a la veïna Tanganyika, a la qual van concedir la independència el 1961.

Preparant la descolonització, aquell mateix any es fan a Zanzíbar unes eleccions en les que el partit dels àrabs (classe dominant en economia i política durant més de dos segles) derrota el partit dels africans, gran majoria de la població. En part la victòria àrab és conseqüència de la distribució de circumscripcions, però la sospita de frau provoca aldarulls que acaben amb 68 morts. El govern introdueix, per mantenir el control, mesures com la prohibició de partits polítics, el nomenament a dit dels funcionaris civils, i la politització de la policia.

El juliol de 1963 hi torna a haver eleccions, amb resultats idèntics. El govern comet l'error de despatxar els policies d'origen africà, substituint-los per àrabs sense experiència, creant un grup radical amb formació en l'us d'armes. La independència de Zanzíbar és concedida el 10 de desembre de 1963.

El líder polític dels africans Abeid Amani Karume, socialista moderat, és refugia al continent i prepara la revolta. Un ugandès anomenat Okello, cristià que creu haver sentit una veu reclamant- li que alliberi Zanzíbar dels àrabs, lidera els revoltats (els policies africans despatxats i les joventuts del partit comunista) el 12 de gener de 1964. Els inexperts policies àrabs no els poden contenir i en 12 hores la revolta triomfa, mentre el soldà i el primer ministre fugen.

Okello condueix llavors la massacre d'àrabs i asiàtics, amb pallisses, assassinats, violacions i saqueig de les propietats. En pocs dies una cinquena part de la població mor o fuig, la xifra final de víctimes es calcula entre 5,000 i 20,000. Per ordre d'Okello, els europeus foren respectats. Karume torna després a l'illa i la pau poc a poc es va restablint. Al març Okello es deportat.

Es forma un govern de coalició entre socialistes i comunistes. En la situació traumàtica posterior a la revolta, creix la sospita que comunistes del continent havien armat els revoltats amb l'ajudade Cuba, que a través del Che Guevara dona suport oficial a la revolta. El ministre d'exteriors (comunista) reconeix Corea del Nord i Alemanya de l'est.

El moderat Karume negocia llavors amb Tanganyika una unió que, tot respectant una autonomia generosa per a Zanzíbar, en moderi l'evolució política. Finalment, Zanzíbar i Tanganyika s'uneixen en la República de Tanzània el 26 d'abril de 1964, el que frena l'avanç de la política exterior comunista i permet que les illes segueixin formant part del món occidental.

No hi ha Comentaris

“No tingueu por”, Madiba (Nelson Mandela)

“La nostra por més profunda és que esdevinguem inadequats. És la nostra llum, no la foscor, el que més ens espanta. Ens preguntem: qui sóc jo per a ser brillant, preciós, intel·ligent i meravellós? El fet de jugar a ser petit, no serveix al món. No hi ha res il·luminador en encongir-te per a que altres persones properes a tu no se sentin insegures. Mentre no permetem lluir la nostra pròpia llum, inconscientment, donem permís a d’altres persones per a fer el mateix. I a l’alliberar-nos de la nostra por, la nostra presència automàticament allibera als altres. No tingueu por”.

Amb aquestes paraules el dia 10 de maig de 1994 Nelson Mandela, Madiba, va assumir la Presidència de Sudàfrica, després que guanyés les primeres eleccions democràtiques d’aquell Estat, governat fins aleshores per persones de raça blanca. Havia passat 26 anys a la presó de Robben Island. Enmig del règim d’apartheid, o política de segregació racial, va promoure una campanya de “desobediència civil” davant unes lleis inhumanes per a les persones de raça negre. Amb això la població de raça negre va començar a perdre la por (i molts, la vida). Després va promoure la “Carta de la llibertat” el 1955, una declaració del principis bàsics en què s’hauria de fundar tota política: democràcia i respecte pels drets humans. Un document que encara avui caldria obligar a subscriure en molts indrets d’aquest món, com per exemple, “Tots els grups nacionals tindran iguals drets” [ ...] “el discurs i la pràctica de la discriminació nacional o racial seran un crim punible”.

Però després de la Massacre de Shaperville el 1960, en la que van morir 69 persones desarmades, la majoria dones i nens, Nelson Mandela va abandonar la política de la no-violència per passar a la lluita armada a través d’actes de sabotatge. El 1962 Mandela va entrar a la presó, passant-hi períodes d’incomunicació. Va romandre 26 anys empresonat. Va sortir en llibertat el 1990 després que  Frederick De Klerk, president de la República de Sudàfrica decidís que s’havia de renunciar a la política de segregació racial. L’alliberament de Mandela –juntament amb molts d’altres presoners polítics negres- i l’esperit dialogant de De Klerk va permetre una transició basada en la reconciliació nacional que va culminar amb les eleccions de 1994 de les que Mandela va sortir-ne President de la República. El primer president de raça negra. Mandela i De Klerk van compartir el merescut Premi Nobel de la Pau.

Ha marxat una de les grans persones que ha treballat amb convicció per a la dignitat de les persones. Res el va doblegar.

Als catalans ens cal agafar-nos les seves paraules del discurs de la seva presa de possessió de la Presidència de la República de Sudàfrica, que hom considera un himne a la pau, “No tingueu por”.

Gràcies, Madiba.

No hi ha Comentaris

La independència al món (13). Tanganyka

Tal dia com avui, 9 de desembre de 1961, Tanganyika va aconseguir la seva independència del Regne Unit.

El territori on ara és la part continental de Tanzània fou un dels bressols de l'espècie humana. Nombrosos fòssils hi demostren la presència de Parantropus Boisei, Australopitecus Afarensis i Homo Habilis. Més recentment, fa uns 10.000 anys ja estava habitada per parlants de llengües khoisan, als que es van unir més tard parlants de llengües cuixítiques, fins que fa uns 2.000 anys van arribar els bantus que, com en molts llocs d'Àfrica, van acabar dominant. La llengua oficial actual, el Swahili, és del grup de llengües bantus.

En aquesta costa s'hi va desenvolupar en l'antiguitat un intens comerç amb el golf pèrsic i l'est de l'Índia. La seva existència era coneguda pels grecs, essent-ne citada una cadena de mercats costaners en la geografia de Ptolomeu. Durant l'era daurada de la civilització Swahili, entre els anys 1200 i 1500 dC, la ciutat de Kilwa fou la més poderosa de les diverses que hi havia. Al 1498 hi fa una curta visita Vasco da Gama, i al 1505 el portuguesos capturen la veïna illa de Zanzíbar. El control portuguès arriba fins al segle XVIII, quan els àrabs omanites es recolzen en la població local per expulsar-los, fent d'aquesta costa un important centre del comerç àrab d'esclaus.

La zona fou visitada per exploradors alemanys i britànics a mitjans del segle XIX, inclòs el famós Dr. Livingstone. En el repartiment colonial d'Àfrica entre les potències europees, Tanganyika corresponia als belgues, però tenint aquests prou dificultats al veí Congo, el Regne Unit i Alemanya es dividiren la costa est, corresponent la part continental a la segona. Malgrat el desenvolupament que en feren promovent les comunicacions, l'agricultura i un sistema educatiu molt avançat, els alemanys menysprearen les autoritats tradicionals i perseguiren les religions locals, cosa que va provocar un rebuig i una resistència constants. Primer amb la guerrilla de cap Mkwana a finals del segle, i del 1905 al 1907 amb la revolta Maji Maji (detonada pels treballs forçats en camps de cotó), que provocà grans massacres de civils, perpetrades per tots dos bàndols, amb més de 120.000 morts en total.

Durant la primera guerra mundial els alemanys comandats pel general Von Letow, havent previst que quedarien aïllats, havien entrenat perfectament els seus soldats, i van oposar una resistència excepcionalment eficaç, tot i estar en clara inferioritat de condicions. Finalment, la derrota alemanya va significar el traspàs de l'autoritat a aquests darrers. Els anglesos van desenvolupar una política d'africanització de l'administració, continuant el desenvolupament agrícola, educatiu i de comunicacions, afegint-hi una xarxa d'hospitals per lluitar contra la malària. Durant la segona guerra mundial es va pretendre, amb uns resultats desiguals, convertir Tanganyika en subministrador de blat i altres productes al Regne Unit.

Els anys 40 i 50 va començar una política d'autogovern enfocada a concloure amb la independència. Tanganyika es va escapar de la violència dels Mau Mau de la veïna Kenya. El 1954 Julius Nyerere, un dels únics dos africans del territori amb estudis universitaris (fets fora del país) fundà el partit de la Unió Nacional Africana de Tanganyika. Essent Nyerere primer ministre, aquesta formació va arribar a fer que el Regne Unit es comprometés el març de 1961 a permetre la independència del país, que es va fer efectiva el 9 de desembre del mateix any. Al 1962 Tanganyika va esdevenir una república. La veïna illa de Zanzíbar es va declarar independent el 10 de desembre de 1963 com a monarquia sota el soldà de Zanzibar. Aquest però fou deposat per una sangonosa revolta popular al gener de 1964. El 26 d'abril d'aquell any, Tanganyika i Zanzíbar es van unir creant l'actual República Unida de Tanzània.

No hi ha Comentaris

Un viatge al passat

El proper dia 20 s’acompleixen 40 anys de l’atemptat que va acabar amb la vida de Carrero Blanco. L’Almirall Carrero Blanco semblava la garantia de la continuïtat del franquisme més enllà del propi Franco. Entre aquell 20 de desembre de 1973 i la primavera de l’any següent es varen produir uns “tímids moviments”, dins del règim franquista, que varen enfrontar els que buscaven una adaptació i homologació del mateix a unes formes “més obertes” i els que no volien que res es mogués.

El dotze de febrer del 2014 es produirà el 40 aniversari del discurs, davant de la Corts franquistes, del president del govern Arias Navarro; el que més tard es va conèixer amb el nom de “l’esperit del dotze de febrer”. Finalment aquest “esperit” no va anar més enllà d’una declaració d’intencions, que l’únic que pretenia era donar un vernís d’aparença democràtica al règim i que es volia concretar en la participació ciutadana; per mitjà d’associacions polítiques que permetessin l’elecció d’una part més gran dels membres de les Corts franquistes i dels càrrecs polítics d’àmbit local. Tot, però, estava supeditat al manteniment inalterable dels principis del Movimiento Nacional; els principis del partit únic creat pel franquisme aglutinant el conjunt de les forces sollevades contra la República.

Malgrat la timidesa de la promesa de reforma hi va haver una forta oposició des de diverses “famílies” del franquisme, algunes d’elles representades al govern com seria per exemple el cas del llavors ministre “Secretario general del Movimiento” José Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Així mateix, algun dels altres capitosts del primer franquisme com Giron de Velasco, uns dels màxims representants del que llavors es coneixia com “el búnquer”, varen fer manifesta la seva total oposició a tan limitades reformes i les varen dinamitar, provocant la destitució de “l’aperturista” ministre d’informació , Pio Cabanillas, directament pel mateix Franco. 

La possible credibilitat de les intencions d’Arias Navarro manifestades en “l’esperit del 12 de febrer”, amb el suport dels “cercles liberals” del franquisme, va ser totalment anul·lada. Els fets ocorreguts posteriorment durant la primera meitat del 1974 li varen acabar de “donar la puntilla”. Per una part l’enfrontament amb una part de l’església, amb l’intent del règim d’expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao – monsenyor Añoveros – i per altra banda l’execució de Salvador Puig Antich. Finalment, doncs, va ser “l’ala més dura” del franquisme la que es va imposar i va mantenir les essències d’un règim que moriria executant opositors, davant les protestes internacionals, a la tardor de 1975.

Ara quaranta anys després en plena regressió democràtica de l’Estat espanyol sembla que s’hagi emprès un viatge en el temps fins al darrers dies de 1973. Salvant les distàncies hi ha certs paral·lelismes i semblances inquietants. Són ara, en part, els cadells dels franquistes de llavors els que detenen el poder. Vegem-ho sinó en els noms i l’historial de molts dels líders de l’actual dreta política i econòmica el parentiu i/o les relacions amb alguns dels capitostos del règim franquista. Malgrat tot, això no seria el més preocupant sinó fos perquè les seves formes d’actuació política cada vegada s’allunyen més de les maneres democràtiques homologables amb Europa; cosa que ens retrotreu als temps foscos del tardofranquisme.

Fa quaranta anys, des del règim, es volia permetre la participació ciutadana, una elemental i controlada forma de “democràcia”, supeditada al sotmetiment als principis inalterables del Movimiento . Ara qualsevol canvi polític que es pretengui ha d’estar sotmès als principis inalterables de la Constitució. Després de 40 anys sembla que no hàgim arribat gaire lluny; tant llavors com ara qualsevol modificació legal o qualsevol intent d’ampliar o tant sols adequar les llibertats democràtiques provoca que es tregui “El Sant Crist gros”; abans en forma de Movimiento  i ara de Constitució, sempre inalterables!

A hores d’ara és preocupant “la frescor” amb què es manifesten alguns dels “supervivents” dels temps del franquisme, tant els que ja fa anys que estan retirats de la vida pública, com els que llavors eren lo suficientment joves perquè encara tinguin un cert poder i influència. També preocupen les formes i actuacions d’algun dels actuals dirigents del govern espanyol i altres càrrecs menys importants, com és el cas de la delegada del Govern a Catalunya. Formes que permeten que “es comparteixi acte o brindis” tant amb coneguts personatges i/o organitzacions de la dreta no democràtica com, donat el cas, amb els partits antisobiranistes oposats al procés català; tal i com va succeir el passat dia 6 de desembre a Barcelona amb motiu de la celebració del dia de la Constitució.

Aquest passat més de juliol l’ex-ministre Utrera Molina, al qual ja s’ha citat abans, publicava una carta a l’ABC on es queixava de la Llei de la Memòria Històrica, venint a dir que “no es podrà mai viure en pau amb una llei que criminalitza als vencedors de la guerra civil”, al temps que demana que “tot hauria de ser tomba, record de grandeses i oblit de misèries”. Això ho escriu després de quasi quaranta anys de la mort del dictador i amb desenes de milers de persones del bàndol vençut colgades als marges dels camins i carreteres d’Espanya. Això es diu des d’un dels mitjans periodístics més influents mentre els ciutadans espanyols es veuen obligats a recórrer a la Justícia Argentina per demanar justícia contra els crims de la dictadura. Mentre, Franco encara descansa al seu mausoleu acompanyat, a la força, de molts que mai no hi haurien volgut ser enterrats allà.

Espanya està encarant el seu passat dictatorial, però no per jutjar-lo, per penedir-se o per extreure'n ensenyaments. Està encarant-lo de la mà del PP i d’una part important de la seva societat, de manera més o menys conscient, per reeditar-lo.

Les formes i maneres en ple segle XXI, cada cop ens retrotreuen més al passat! Espanya està “involucionant”! Ha iniciat un viatge al passat! S’està tancant i allunyant de les formes de govern homologables d’Europa i Europa se’n dona compte. La sentència per la Llei Parot en seria un exemple, els actuals comentaris sobre la llei de seguretat ciutadana un altre.

Ahir va ser la llei Wert que pretén retornar el món educatiu als temps de “una grande libre”, sense cap tipus de sensibilitat respecte de les cultures que pretenen que siguin minoritzades, ni de les opinions contràries. Una llei imposada sense marge per al més lleu matís. Avui és la llei que ens proposa Fernández Diaz, per a tenir al personal controlat i sotmès, demà o demà passat en serà una altra la que tingui com a finalitat retallar les llibertats i assegurar el poder de “la casta” dominant evitant-li incomoditats. Ahir va ser el tancament de la Televisió valenciana, ara és en Bauzá que "ataca de nou" pretenent prohibir l'ús de la senyera; ambdós passos pretenen anorrear tota cultura que no sigui d'arrel castellana.

Avui és l’intent d’exercir un control ferri de qualsevol tipus de protesta o dissidència, demà serà la privació de llibertats fonamentals, com és la d’expressió, amb qualsevol tipus d’excusa. Tot, però, es farà sota el paraigües dels principis “inalterables” de la Constitució Espanyola. La mateixa Constitució que branden per impedir als catalans decidir el seu futur! I què ens en ofereixen a canvi? Doncs un futur ben galdós, un viatge en la màquina del temps 40 anys enrere al lloc on guanyen els "Girón i els Utrera"!

No hi ha Comentaris

Resposta a Gregorio Morán

Dissabte passat, a La Vanguardia, el Sr. Morán es feia una pregunta inquietant: “Sanidad o 1714? ” i, un cop refet de l’ensurt, el lector que s’atrevís a continuar es trobava davant d’un reguitzell de tòpics tronats de la progressia espanyola establerta a Catalunya, passant per la imprescindible cita de Gaziel (Ortega y Gasset va quedar aquesta vegada per a una propera ocasió), i acabant en un veritable túnel del temps històric, retrocedint a la dècada gloriosa de Jordi Solé Tura i tot allò de la burgesia catalana com a encarnació dels mals infinits davant de les classes obreres que van arribar al país, esclafades pel jou burgès i tal i qual.

És clar que, d’acord amb els articles que aquest senyor publica, hi afegia els sarcasmes habituals, en aquest cas dirigits a desprestigiar els comissaris de 1714, en Miquel Calçada i en Toni Soler, o titllar el Born de Valle de los Caídos. Com a director d’aquest Centre Cultural, em va semblar una comparació lamentable i que em dol no pas per mi sinó per tots els que van morir lluitant per les llibertats de la nostra nació; com a català, m’ofèn, perquè no hi ha insult pitjor a casa nostra que ser titllat de feixista. Però no perdem temps en això, no paga la pena ni intentar contestar.

M’he pres la molèstia de llegir el darrer llibre del Sr. Morán, La decadencia de Cataluña contada por un charnego , destinat a convertir-se en el Kempis dels admiradors del partit dels Ciudadanos. És un llibre ideal per entendre moltes coses. En primer lloc, per damunt de tot, l’atàvic odi que un personatge com el president Pujol desperta a la categoria d’homes com el Sr. Morán, genuí representant del “espíritu del mal de tantos años de nacionalismo de comarcas”. De fet és tot el que fa referència a la identitat, el que rep, “rebuzno patriótico”, “el futuro de la lengua catalana, plenamente subvencionada...”; “¡qué sería de la ANC sin un adecuado engrase financiero”; “envuelto en la estelada”; “la gran batalla del ñigui-ñogui”; etc... Ja s’ho poden imaginar. Només salva un polític, Alejo Vidal-Quadras, i també al bufó Boadella.

Tanmateix, per mi el moment clau del llibre és quan Morán, xerrant amb Julià de Jòdar, es declara incapaç d’entendre’l. Acostumat al teorema infal·lible de: catalanisme=burgesia= delinqüent, al Sr. Morán se li trastoquen tots els esquemes quan des de l’esquerra s’alça l’estelada. Perquè, és clar, o el Sr. de Jòdar és un burgès o un delinqüent. I aquest és, sens dubte, el perquè de tot plegat.

Afirma el Sr. Morán que va arribar a Barcelona el 1968. Ah!, quins temps aquells de la lluita antifranquista a la capital de la província! , en la que es vivia antifranquistament de dia i jazzísticament a la Cova del Drac de nit. Sí, sembla que el català no es podia ensenyar a les escoles i que la cultura catalana corria per les clavegueres del país, com les seves institucions d’autogovern, però això eren petits detalls sense importància enmig de la lluita pel materialisme històric, menudeses burgeses, folklore regional. Però va arribar la democràcia, el pujolisme, l’autonomia i tot aquell món idíl·lic es va començar a trencar. I ara, darrerament, han aparegut dos jugadors que no estava previst: Catalunya, el país, el poble, les comarques –horror!-, per una banda; i Barcelona, de nou, de l'altra, fins fa poc darrer refugi de les polítiques anacionals, que torna a recuperar la condició de capital de Catalunya. La combinació de tants factors ha estat decisiu. I a sobre, volen guanyar. Letal.

Desconec si el Sr. Morán ha llegit Josep Termes, o Josep Fontana o Pere Anguera, o Josep Benet (sobretot el seu "Marxisme català i qüestió nacional catalana ", signat amb el pseudònim de Roger Arnau i publicat a París per aquelles coses que a Catalunya un llibre com aquell aleshores no es podia publicar). De Ferran Soldevila a Joaquim Albareda, els historiadors de més prestigi del país han posat de manifest el caràcter essencialment popular del catalanisme. Una estranya combinació de professionals liberals, menestrals, botiguers, pagesos i classes populars, obreres. Breu, la classe mitja, avui emigrada en la seva pràctica unanimitat a l'independentisme. 

Fa uns mesos, el professor Carles Boix es preguntava: "si realment el catalanisme va ser un invent de dominació d'una classe o d'un partit, ¿com podem explicar la seva persistència secular malgrat canvis econòmics i socials molt profunds dels darrers dos segles?". Diguem-ho d'una altra manera, com ja va desemmascarar Joan Fuster: "Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols no han sentit parlar de l'espanyolisme com d'una ideologia de classe".

I encara una darrere cita, la Montserrat Roig, escrit al Mundo Diario el 1977: "I ve un senyor que acostuma a dir paraules sàvies. Aquest senyor et diu, sorneguer, els teus símbols són, si fa no fa, els mateixos que aquests que rebutges, tot és qüestió de colors... i tu prefereixes no emborratxar-te, fóra fàcil, i prefereixes pensar que s’ha equivocat o que la boira de la memòria és tan densa que el senyor de les paraules sàvies tampoc no és capaç de treure-la del seu davant. Quatre barres..., quatre rius de sang, com diria en Raimon, i tu, que t’has passat la vida combatent el sentimentalisme i el folklorisme dels vells, dius, tot d’una, que ja n’hi ha prou, que aquestes quatre barres volen dir moltes coses, i t’empesques tot d’exemples per a demostrar què carai són aquestes quatre barres —o què representen— i prefereixes, una altra vegada, usar la raó abans que la ràbia. Dius que aquesta bandera ha estat acceptada pels immigrats, que és la seva, que és la nostra, dius que els obrers de “Laforsa” venien escuts amb la senyera molt abans que fos tan pública com ara —molt abans que en Samaranch la posés a la Diputació—, que els obrers de “Laforsa” del Baix Llobregat la venien per a fer calés per a mantenir la seva vaga. O bé recordes quan els xicots de l’OJE t’estossinaven pels carrers quan tu tenies tretze anys i portaves, cofoia, l’escut de les quatre barres, o..."

La pregunta no és Sanitat o 1714 , la pregunta és per què el Sr. Morán es fa una pregunta com aquesta. En un article demolidor de fa uns mesos, el professor Joan B. Culla ja apuntava respostes. Interessant constatar com una part notable d'aquella intel·lectualitat d'esquerres que venia de la lluita antifranquista assumeix avui sense embuts la defensa dels postulats més retrògrads, conservadors i proestablishment que es poden sentir al país. Avui el Sr. Morán veu Catalunya i no l'entén. Veu un poble que es dóna la mà i s’esgarrifa; veu espais de memòria recuperats i posa el crit al cel; veu que el discurs hegemònic gira al voltant de la llibertat i la democràcia i es refugia en el sarcasme. El seu discurs és trist i agre. En un moment de Renaixença del país ell hi veu decadència. No podem viure en països més diferents.

En les entrevistes que li fan, el Sr Morán sempre recorda que ell no vol integrar-se, acostuma a posar com exemple que ha viscut a París i que tampoc allà no va voler integrar-s'hi. Naturalment, és molt lliure de voler formar part d'aquest país o no. Els catalans tenim l'enorme sort de ser una nació per adhesió. Però aleshores per què utilitza per definir-se la paraula "xarnego"?. A mi em sembla molt bé que hi hagi espanyols que visquin a Catalunya, només faltaria, és més, si no ho acceptem així no ens aclarirem mai. Però si ell no vol ser català no pot ser un "xarnego". Aleshores per què fa servir aquesta paraula? Qui fa servir aquesta paraula avui, al segle XXI, a Catalunya, i amb quins motius? No juguem, a aquestes alçades de la partida.

Tot això, la Catalunya que no entén el Sr. Morán ho ha superat. Molts dels xarnegos del país avui encapçalen el procés cap a la independència, lluny, llunyíssim, dels senyors de l'estatus quo que l'acomboien a ell. Sense els xarnegos, el procés cap a la independència no hauria arribat mai fins aquí. Ells han volgut integrar-se, la cosa més natural del món del lloc on treballes i on veus créixer els teus fills. Per això, el títol del seu llibre és errat: no és Catalunya qui està en decadència sinó aquelles elits, catalans de quinze generacions, que sempre s'han oposat a l`avenç nacional. Però tots aquests senyors i senyores, el Puente Aéreo per entendre’ns, què tenen a veure amb el catalanisme? Ells precisament són els consumidors d’articles que pregunten per Sanitat o 1714, no pas els xarnegos.

I acabo amb una cita recent de Josep Termes: “Amb motiu dels debats sobre el sobiranisme tornem a sentir com s’evoquen a Madrid les malvestats d’aquella fera mitològica anomenada “burgesia nacionalista catalana”. (…) I pensar que fa vuitanta-un any que visc a Catalunya i no he aconseguit veure mai ni un sol exemplar d’aquest animal mitològic!”.

No hi ha Comentaris

El procés continua amb bon vent

Com era d’esperar, la comissió que treballa per enllestir la nova llei de consultes no referendaries,s’està convertint en una olla de grills. El PP, Ciutadans, Iniciativa i els socialistes, volen de totes totes, deslegitimar aquesta llei. CiU i ERC lideren els treballs i tot indica que la unitat de federalistes, unionistes, i espanyols no impedirà ni els treballs ni la seva presentació segons calendari parlamentari.

Per fi s’han presentat uns nous pressupostos, i segons el conseller Mas-Colell, tindrem una majoria parlamentària per tirar-los endavant. Ara l’oposició ha canviat el seu discurs. Fins ara era “aquest Govern és incapaç de fer uns pressupostos i això és d’una irresponsabilitat política que comporta la dimissió del president Mas”. Ara, aquests pressupostos són els més antisocials, els que consoliden les retallades, que no donen possibilitats de motivar el consum i que hipotequen la Generalitat venent part del seu patrimoni i privatitzant serveis o si més no obrint-hi la porta”.

La resposta a les critiques ha estat contundent: “Si teniu uns altres pressupostos presenteu-los”.

Amb tot, però, el més important dels darrers dies parlamentaris ha estat el compromís formal i públic del president Mas dient que abans que acabi el mes de desembre tindrem data i pregunta.

En termes polítics el full de ruta, tot i les pressions de l’Estat espanyol i del seu altaveu mediàtic, s’està complint fil per randa. Aquest fet no fa res més que consolidar la bondat de l’acord de legislatura entre CiU i ERC. Ara només caldrà que ERC, quan es faci públic el dia i la pregunta, entri al govern, que és que ells sempre han dit. Amb tot la Generalitat continua ferma potenciant el treball comercial i polític a l’exterior, a més de dibuixar amb elements organitzatius la consecució de la posta en marxa de la Hisenda catalana. Cal destacar l’acord amb el Quebec per formar funcionaris signat per la vicepresidenta Ortega.

Hem de destacar, pel seu significat ideològic i polític la topada dialèctica i fugida dels diputats de Ciutadans i del PP. A la presentació d’una moció conjunta entre CiU, ERC, Iniciativa, el PSC i la CUP per condemnar el franquisme i la permissivitat cap als grups neonazis i feixistes, Ciutadans i PP i després d’una tangana amb la presidenta del Parlament abandonen l’hemicicle. La moció s’aprova amb 104 vots i un en contra, el del membre de la mesa del PP que no abandona la sala.

Destacarem, per la seva importància, les darreres paraules del conseller Mas-Colell, reconeixent que ara les possibilitats de la Generalitat per complir els compromisos financers depenen dels pagaments que faci el govern espanyol, i que si no paguem els proveïdors com els farmacèutics, no ho fem nosaltres, ho fa l’Estat espanyol. La denúncia explicita s’amplia i visualitza que l’Estat té una estratègia perfectament dirigida a ofegar i desprestigiar la Generalitat. La prova, el ministre Montoro diu que atendran el pagament a proveïdors amb la garantia de l’Estat i després no només no ho fa sinó que insinua amb una deslleialtat esfereïdora que la culpa és de la Generalitat.

 Desitgem, per acabar, que el proper article, pugui explicar, analitzar i fer una bona glosa del que ha de ser un moment històric: “l’aprovació de la data i de la pregunta en sessió parlamentaria per fer la consulta”.

No hi ha Comentaris

La nostra Constitució

Des del seu començament com a organització política, Reagrupament Independentista ha insistit en la necessitat que Catalunya emprengui el camí de llibertat que han emprès les nacions lliures. Per a fer-ho, Catalunya s'ha de constituir en Estat independent i, en conseqüència, s'ha de dotar d'una Constitució democràtica pròpia. Per això a principis de 2010, ara fa uns quatre anys, Reagrupament va redactar un projecte de Constitució de Catalunya que, amb l'ajut de juristes experts, reivindicava la rica tradició constitucional de Catalunya -una tradició que només ens va poder ser presa per la força de les armes el 1714- introduint-hi les necessàries adaptacions al món contemporani.

'Cada nació escull la seva pròpia llei' (Usatge   Unaqueaeque gens )

El text és una proposta -ben vigent avui- amb la qual vam voler obrir el debat, un instrument per mitjà del qual el nostre país podria encarar en millors condicions que ara els desafiaments del futur, no exempts de problemes però plens d'esperances i de possibilitats. Formular una proposta constitucional per a la nostra nació no fou pas un exercici frívol. Ben al contrari, el temps ha anat afegint nous arguments a aquest projecte, l'ha anat revaloritzant i fent més necessari que mai. Prova d'això és la lamentable situació en què es troba avui mateix l'escola catalana, en llengua i continguts, sotmesa a la voluntat d'un poder aliè i contrari a la voluntat majoritària del nostre país.

La marginació de la llengua catalana o l'anorreament de l'escola catalana amb la llei Wert són objectius que s'identifiquen amb el projecte constitucional espanyol. La llengua i la cultura catalanes, que ja es troben en una situació de feblesa extrema, en territoris com el País Valencià i les Illes Balears. I tot això el govern espanyol no ho ha fa d'amagat, sinó que ho fa a la llum del dia, en desenvolupament de les sentències dels tribunals espanyols, i com a estricta conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional que va escapçar el migrat Estatut de Catalunya votat per la població. Per una qüestió de simple supervivència, necessitem disposar de la nostra Constitució pròpia, que és l'única manera d'organitzar democràticament la nostra societat.

Des de l'any 2010, el nostre país ha avançat decisivament i un exemple esperem que es produeixi ben aviat amb l'acord entre els partidaris que Catalunya exerceixi el dret a decidir i a organitzar el seu futur, és a dir, a disposar d'una Constitució que reguli la nostra convivència com a poble lliure.

I als espanyols, amb els quals en el nostre futur lliure haurem de mantenir una relació de veïnatge, ens agradaria poder-los felicitar l'aniversari de la seva Constitució. Això, però, comprendran que no ho fem fins que els catalans no poguem disposar de la nostra com a poble lliure i democràtic que respecta i ha de ser respectat.

No hi ha Comentaris

La independència al món (12). Finlàndia

Tal dia com avui, 6 de desembre de 1917, Finlàndia va declarar la seva independència de Rússia.

Quan s'inicia la història escrita de Finlàndia amb la invasió sueca a l'edat mitjana, ja hi havia una població estructurada amb diverses variants dialectals del finès. Existien, amb els veïns suecs i els russos de Novgorod, tan conflictes com comerç.

Sota el domini suec, el país fou cristianitzat als segles XII i XIII. Mentre que els bisbes eren majoritàriament finesos, els nobles i senyors eren normalment d'origen suec o germànic. La majoria de finesos eren petits propietaris pagesos, que no estaven lligats a senyors feudals com a altres llocs d'Europa. Teòricament súbdits suecs, s'organitzaven en les seves pròpies assemblees i nomenaven d'entre ells mateixos els representants que havien de fer complir les lleis. Al parlament, els pagesos formaven un dels quatre ordres, eren orgullosos de les seves tradicions i actius políticament en la defensa dels seus drets.

El desenvolupament de Suècia com a potència europea els segles XVI i XVII comporta reformes modernitzadores, amb la creació de moltes ciutats i la primera universitat del país, l'Acadèmia d'Abo, al 1640. Però la pagesia finesa experimenta grans dificultats per les guerres, les taxes i l'enduriment del clima. El reforçament del Luteranisme comporta els primers intents d'ensenyament universal, car els fidels havien de poder llegir per entendre els textos religiosos.

A la gran guerra del nord, del 1700 al 1721, Suècia va perdre el seu estatus de potència. Malgrat ser un temps de desenvolupament cultural i polític, i de naixement de la consciència nacional finesa, el clima seguia essent devastador i Finlàndia es va anar despoblant fins a meitat del segle.

A primers del segle XIX els russos van ocupar Finlàndia, i malgrat mantenir les lleis sueques i la tradició de la pagesia lliure, la situació va anar degenerant, amb problemes entre pagesos i nobles russos i una intensa persecució política dels dissidents. Arribant a meitat del segle es produeix un fenomen curiós. El suec era l'idioma de l'administració, l'ensenyament, les institucions públiques i la vida cultural. La gran majoria de diaris i llibres es publicaven en suec. En aquest ambient, els buròcrates de Moscou veuen be la promoció del finès per tal de distanciar el país de Suècia, esperant assegurar-ne la seva fidelitat a Rússia. S'equivoquen.

A l'altra banda, les classes altes, un 15% de la població, continuen essent parlants del suec. Però resistint-se a la russificació, desenvolupen el seu sentiment nacional i en fer-ho, miren cap al finès i a la cultura popular dels pagesos com a referent. Un fet cabdal, al 1835 es publica un poema èpic, en finès, anomenat Kalevala, basat en la cultura i les llegendes populars carelianes i fineses. La seva distribució tindrà una gran influència i va fer estendre i impulsar el nacionalisme finès.

A mitjans de segle sorgeix el moviment dels Fennomans, finesos d'ascendència i parla sueca, el lema dels quals era: "Svenskar äro vi icke mera, ryssar kunna vi icke bli, derför måste vi vara finnar."; Suecs ja no ho som més, russos mai no podrem ser, per tant hem de ser finesos!

Al 1863, finalment, el finès s'equipara al suec com a idioma oficial. Els russos reaccionen amb el canvi de segle provant d'imposar la russificació (incloent la imposició del rus com a idioma oficial) que fou rebuda amb gran resistència per la població. La gran vaga finesa del 1905 i la paral·lela revolució russa provoquen que al 1906 s'aboleixi l'antic parlament de quatre classes i s'esculli un nou parlament unicameral, històricament significat per ser la primera vegada a Europa en que les dones tenen ple dret de vot.

En aquest parlament, el 1916 els socialdemòcrates obtenen una majoria estreta. Quan la revolució del febrer de 1917 a Rússia obliga el Tsar Nicolau II a abdicar, aquests accepten el nou govern rus tot esperant que el poder sigui transferit al parlament finès. Els russos, però, els emplacen a una resolució futura via l'Assemblea Constituent Russa. En resposta els socialdemòcrates proposen una “Acta del Poder” en què atorguen totes les competències al parlament excepte en temes de defensa i política exterior. Això és vist com una provocació pels russos que decreten la dissolució del parlament finès.

Els socialdemòcrates s'oposen a la dissolució mentre que els conservadors, temerosos de les reformes socials que veuen venir, hi donen suport. A l'agost de 1917, quan només els grups a favor de l'Acta eren presents al parlament, les tropes russes hi entren forçant la dissolució. Les noves eleccions duen els socialdemòcrates a quedar en minoria. La traïció dels conservadors va provocar la ràbia dels socialdemòcrates i alguns actes violents per part d'aquests.

Però la revolució d'octubre del mateix any va resultar en el triomf dels bolxevics, i això va girar la truita. Els conservadors ara volien la independència i els socialdemòcrates la col·laboració. El 15 de novembre els bolxevics, encara en una situació política molt primigènia, declaren el dret a la autodeterminació dels pobles, i el mateix dia el parlament finès va assumir provisionalment el poder.

Preocupats per la velocitat dels esdeveniments a Rússia, el senat finès (totalment conservador) va proposar al parlament que votés sense demora la declaració d'independència, que finalment fou aprovada el 6 de desembre de 1917. El govern rus la va reconèixer el 22 de desembre i el van seguir ràpidament Alemanya i els països escandinaus.

En el pacte Molotov – Von Ribberntrop Alemanya i la URSS van acordar que les repúbliques bàltiques i Finlàndia caurien dins la influència soviètica. Els russos van obligar els bàltics a permetre les seves bases militars, perdent la seva independència. Però els finesos van resistir, aturant heroicament el totpoderós exèrcit roig el 1939 i 1940, i la URSS va perdre part del seu prestigi essent expulsada de la Lliga de les Nacions.

Finlàndia esgotada per la guerra va demanar ajut als britànics però aquests el van negar. L'Alemanya nazi ho va aprofitar oferint-se, i en començar la segona guerra mundial alemanys i finesos van lluitar junts contra els russos. Tanmateix, Finlàndia no va participar en l'extermini de jueus (només vuit van ser entregats als alemanys). Seguidament, al 1944, els finesos van lluitar contra els alemanys expulsant-los cap a Noruega.

En tot aquest temps, Finlàndia va ser capaç de mantenir la seva independència i el seu govern democràtic malgrat la força dels seus enemics, i encara que fou obligada a pagar grans compensacions als aliats, fou capaç de recuperar-se econòmicament durant la segona meitat del segle XX. 

No hi ha Comentaris

Mor Nelson Mandela

Nelson Mandela ha mort, segons ha anunciat el president sud-africà Jacob Zuma. En un missatge que ha adreçat a la nació per la televisió ha informat de la la noticia que s'esperava que es produïs d'un moment a l'altre. Mandela ha mort als 95 anys a casa seva, a Johannesburg. "S'ha apagat" han estat les paraules que Zuma ha triat per anunciar la defunció. "El nostre estimat Madiba tindrà funerals d'estat", ha destacat el president sud-africà.

Líder de la lluita contra l'apartheid que va passar prop de 28 anys empresonat abans de ser el primer president negre de Sud-àfrica.

Els últims anys de la vida es va dedicar a lluitar contra la pobresa i, especialment, contra la sida. En una regió marcada pels tabús, el 2005 Mandela va fer públic que un dels seus fills havia mort de sida. L'ancià Mandela, de caràcter jovial i vestit amb camises virolades, era una de les últimes figures polítiques mundials admirada i respectada arreu.

Descansi en pau el gran lluitador per la llibertat i la igualtat, una inspiració arreu del món.

Per retre-li homenatge, reproduïm un article de Pere Torra que vam publicar al nostre web  a principis d'abril d'aquest any quan va ser ingressat a l'hospìtal, greument malalt.

El llarg camí cap a la llibertat de Nelson Mandela

Aquesta setmana hem rebut una mala notícia: el gran líder africà i mundial, Nelson Mandela, torna a estar malalt. A la seva avançada edat, resulta molt preocupant una infecció pulmonar que ja l’ha dut a l’hospital altres vegades els darrers mesos, derivada en part de la tuberculosi que va contreure a l’odiosa presó de Robben Island. A la seva edat, vull desitjar-li molta més vida encara i em plau parlar d’ell i de la seva obra quan sembla que arriben esperançadores notícies de la seva recuperació.

Mandela pertany a la tribu xhosa i la seva autobiografia (Long way to freedom  , London: 1994, Little, Brown and Company) és un llibre excepcional, no tan sols com a testimoni d’una vida i d’una lluita, sinó també una obra molt ben escrita literàriament. Al llibre l’autor reprodueix un emotiu discurs d'un dels caps de la seva tribu. Es tracta d'un discurs molt interessant que Meligqili -nom del cap- va fer en ocasió de la cerimònia ritual d'iniciació en què Mandela mateix i altres companys adolescents feien el pas de nens a homes, amb circumcisió inclosa. Segons explica el mateix Mandela, les paraules del cap Meligqili van ser molt importants per a despertar la seva consciència i adonar-se realment de la seva situació. Aquestes paraules el van empènyer a emprendre el que ell mateix va anomenar "el llarg camí cap a la llibertat", que, com se sap, Mandela va fer amb èxit, malgrat patir 27 anys d’empresonament i altres dificultats. Deia el cap Meligqili:

  • “Aquí seuen els nostres fills, joves, saludables i bells, la flor de la tribu xhosa, l'orgull de la nostra nació. En la cerimònia d'avui els hem promès fer-los homes, però jo sóc aquí per a dir-vos que aquesta promesa és buida, il·lusa, que mai no podrà ser acomplerta. Perquè nosaltres els xhosa, i tots els negres sud-africans, som un poble conquerit. Som esclaus en el nostre propi país. Som llogaters en la nostra pròpia terra. No tenim cap força, cap poder, cap control sobre el nostre propi destí a la terra que ens ha vist néixer. Ells -els nostres fills- hauran d'anar a les ciutats a viure en barraques i beure alcohol barat, tot perquè no tenim terra per donar-los on puguin prosperar i multiplicar-se. Espatllaran els seus pulmons dins les mines de l'home blanc, es faran malbé la salut, no veuran mai el sol...i tot això perquè l'home blanc pugui viure una vida de prosperitat inigualable. Entre aquests joves que hi ha avui aquí hi ha caps que mai no governaran perquè no tenim el poder de governar-nos a nosaltres mateixos; hi ha soldats que mai no lluitaran perquè no tenim armes amb què lluitar; professors que mai no ensenyaran perquè no tenim cap lloc on puguin estudiar. Les habilitats, la intel·ligència, la promesa a aquests joves serà malmenada i només podrà servir per a fer fàcil la vida de l'home blanc. Els regals que avui els hem donat no són res, perquè no els podem donar el regal més gran de tots, que és la llibertat i la independència. Ja sé que Qamata (Déu) ho veu tot i que mai no dorm, però tinc la sospita que Qamata està fent el gandul. Si és així, com més aviat em mori millor, perquè llavors aniré a trobar-lo per a despertar-lo i dir-li que els nostres nens, la flor de la nació Xhosa, estan morint.” (p. 34 i 35) 

De vegades, penso que la situació dels catalans a Espanya té punts de contacte amb la dels negres a Sud-Àfrica durant el règim de l'apartheid. Nosaltres, aquí a Catalunya, podríem posar exemples semblants als dels sud-africans perquè, com ells en temps de la segregació, nosaltres tampoc no podem administrar els nostres recursos ni tenim cap control sobre el nostre destí. És això el dret a decidir que no ens és reconegut a l’Estat espanyol. És això. De fet, no hi ha gaires casos al món en què un tribunal d’un país anomenat democràtic anul·li una llei com va fer el TC amb l'Estatut, que era molt poqueta cosa, però que havia estat votat directament pel poble. També podríem esmentar les sentències del Tribunal Suprem contra les nostres lleis que defineixen l’organització de l’ensenyament o l’ús de la llengua, etc. En democràcia, els tribunals estan sotmesos al poble i no pas al revés.

Crec que Mandela és un personatge excepcional, un líder mundial amb una dimensió que ultrapassa la lluita contra l’apartheid  . Segurament ha estat un dels premis Nobel de la pau més merescuts que s’hagin donat mai. Al costat dels minúsculs i mediocres polítics europeus a què estem acostumats, Mandela és un gegant. Recomano a tothom la lectura de la seva autobiografia, que, per cert, estaria molt bé que alguna editorial s’atrevís a traduir a la nostra llengua. En podem aprendre moltes lliçons i esperem poder celebrar que el vell Madiba visqui per molts anys. Ell també va aprendre del seu cap la gran veritat que “el regal més gran de tots és la llibertat i la independència.”

No hi ha Comentaris