Arxiu gener, 2014

Tindrem el que ens guanyem

“No hi ha cap mena de base jurídica en els Tractats de la UE que permeti que la legislació secundària abordi les conseqüències d’una secessió d’una part d’un Estat membre. En cas de secessió d’una part d’un Estat membre, la solució s’hauria de trobar i negociar dins de l’ordemament jurídic internacional”.

Aquesta va ser la resposta que la Comissió Europea va donar a la petició de Reagrupament de fer una consulta ciutadana per regular el dret a la ciutadania europea en el cas de secessió d’un estat membre, i aquesta és per ara l’única resposta concreta sobre com s’ha de tractar el tema de la secessió d’una part d’un Estat membre. La concreció de la resposta crec que va ser deguda al fet que en aquell moment l’Estat espanyol encara no havia iniciat la seva ofensiva de pressió a la Comissió Europea i, per tant, a diferència del que fa el Sr. Barroso, que s’ha limitat a dir que l’exercici del dret de decidir és un tema de caràcter intern de l’estat, va dir el que realment és: que la UE, admetent la possibilitat de secessió d’una part d’un Estat membre, la solució haurà de ser negociada dins de l’ordenament jurídic internacional.

Comencem un any trascendent, que té com a primera fita electoral les eleccions europees i, per tant, el debat del futur polític de Catalunya i el seu estatus dins d’Europa no pot ser un tema que ens sigui aliè, sinó que ha de ser, i de fet serà, el tema sobre el qual giraran aquestes eleccions en el nostre país.

Per això, Reagrupament ha fet una crida als partits polítics i a la societat civil de Catalunya per tal que es configuri una candidatura unitària a les properes eleccions europees, que transformi aquestes eleccions en el referèndum que l’Estat espanyol no ens deixa fer.

Cal aprofitar l’oportunitat democràtica que els comicis europeus suposen, perquè es tracta d’una convocatòria europea, que l’Estat espanyol no pot anul·lar, per deixar clara la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya per a decidir el seu futur i el seu compromís amb Europa, i aprofitar també el ressò internacional que implicaria un bon resultat de la candidatura per legitimar democràticament el procés d’alliberament iniciat.

En paraules de Pompeu Fabra, tindrem el que ens guanyem.

No hi ha Comentaris

El TJSC torna a assassinar Montesquieu posant-se a legislar sobre la llengua a l’escola

Montesquieu, el cèlebre filosòf il·lustrat, autor de L'esperit de les lleis,  ha tornat a ser assassinat, en aquest cas pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual ha decidit obligar quatre escoles i un institut a fer en castellà, a més de les assignatures pròpies de castellà, una de troncal d'una altra àrea.

El filòsof francès va ser dels primers a formular el principi de separació de poders, com a element consubstancial d'un Estat democràtic i de dret, en el qual els tres poders de l'Estat (legislatiu, executiu i judicial) no interfereixen els uns en les funcions dels altres. En canvi, el TSJC té un objectiu propi d'un legisaldor i, en una resolució redactada 100% en castellà -com el 95% de les que dicta-, pretén que les classes en castellà representin un 25% del total d'hores lectives que fan els alumnes.

La decisió l'ha pres el Tribunal després de la denúncia de cinc pares i després de requerir als centres educatius que expliquessin les hores de castellà que cursaven els alumnes que han denunciat. El tribunal requereix que els canvis en aquests cursos on van els vuit alumnes que han denunciat es facin, com a màxim, en un mes. Això vol dir, per exemple, que nens de P5, que tenen cinc anys, hauran de fer dues assignatures en castellà.

La decisió judicial afecta l'Institut Alba del Vallès de Sant Fost de Campsentelles, el centre educatiu Escolàpies Sant Josep de Sabadell, el col·legi Sant Bonaventura, Franciscans de Vilanova, el centre educatiu Mare de Déu del Roser de Barcelona i l'Escola Pia de Sarrià de Barcelona.

Fins ara, la justícia no havia marcat el percentatge d'hores que havia de representar el castellà, ni tampoc que s'hagués d'oferir una assignatura troncal en la llengua oficial de l'Estat espanyol.

No hi ha Comentaris

La consulta, als ajuntaments

El passat 12 de desembre, amb una posada en escena històrica, el president Mas anunciava, flanquejat pels representants dels partits signants de l’acord, la data i la pregunta de la consulta que celebrarem aquest 2014. Així, el 9 de novembre d’aquest any, les catalanes i els catalans serem cridats a les urnes per respondre a una doble pregunta, a través de la qual haurem de decidir el nostre futur com a nació; és a dir, si volem ser un estat i si volem que aquest estat sigui independent. Tot fa pensar que els pròxims mesos el “sí- sí” esdevindrà tot un símbol, tota una icona per a centenars de milers de catalans que volem viure en un país lliure.

Tot i el pas endavant que els nostres representants polítics han fet, aquest camí no el poden fer sols. El moviment independentista català neix de la societat civil i és aquesta la que ha de continuar sent protagonista d’aquest procés. Per una banda, cal que continuï la mobilització al carrer, ja que aquesta és la garantia que els polítics que ens representen no afluixin encara que en puguin tenir temptacions, sobretot si, tot i que ara és del tot improbable, arribés una proposta de l’Estat que a alguns els pogués fer dubtar, i, per una altra, cal que els nostres ajuntaments, el poder local, l’administració més propera al ciutadà, ajudin a impulsar aquest procés i donin tot el suport a la consulta pactada per la majoria de forces polítiques parlamentàries, les quals representen gairebé un 70% dels diputats presents a la cambra catalana.

En aquest sentit, és important que, les pròximes setmanes, la proposta de data i pregunta de la consulta arribi al màxim nombre de consistoris catalans en forma de mocions i de la manera més unitària possible. D’aquesta manera es demostrarà que una immensa majoria de la ciutadania, a través dels seus representants municipals, està al costat del Parlament i del govern en la defensa de la consulta que ens ha de portar a la independència i a la constitució d’un estat català lliure i sobirà.

Així mateix, portar l’acord parlamentari per la consulta als ajuntaments arreu del territori també servirà per posar en greus contradiccions internes els partits que aposten per una Catalunya que continuï sotmesa a Espanya. Com ja està passant, seran nombrosos els regidors socialistes, o de candidatures vinculades al PSC, que no assumiran les imposicions de la seva direcció i que es posaran al costat del poble català, que en una immensa majoria vol exercir el seu dret a l’autodeterminació. Probablement, també hi haurà regidors d’altres partits unionistes que trencaran la disciplina de vot i que defensaran la celebració d’aquesta consulta. Ja ho veureu.

Per tant, anem per feina, mobilitzem la ciutadania als municipis i portem als ajuntaments l’adhesió a la convocatòria del 9 de novembre.

No hi ha Comentaris

Els Fets de la Gleva

A principis del febrer del 2014, farà tres-cents anys d’un trist i lamentable episodi històric conegut com “els Fets de la Gleva”. En aquesta massacre varen morir assassinats uns 120 soldats assetjats al Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, després d’haver-se rendit i desarmat al Mariscal de Camp borbònic Comte de Montemar.

Aquests soldats majoritàriament eren fills dels pobles del Voltreganès i acabaven de ser reclutats per l’exèrcit català. Veient les poques possibilitats de tenir èxit en la seva missió, van decidir de fer-se forts a dalt del turó del santuari, esperant que aviat arribessin els reforços i així assegurar que els reclutes no fossin capturats. Els hi havien mort al Capità Josep Cararac, i el Capità Rata havia pogut escapar-se en la foscor de la nit. Amb tot aquest panorama, les tropes van decidir rendir-se.

En la Guerra dels Catalans (anomenada així pels europeus, la guerra que va durar del 1713 al 1714 per a diferenciar- la de la Guerra de Successió Espanyola), igual que en la resta de guerres, es van donar molts casos d’atrocitats i traïcions. Però, en el nostre cas, la traïció més escandalosa es concretà en el fet que la rendició fou pactada pel rector de Sant Hipòlit i pel capellà de la Gleva amb els oficials borbònics, amb les condicions que no fossis despullats, que se’ls respectés la vida i que no se’ls demanés la documentació i que serien alliberats en el primer canvi de personers que hi hagués.

El dia següent dels fets van arribar les tropes catalanes sota les ordres del Marquès de Poal, van atacar l’advesari per tal de protegir la vila i aquest va fugir a l’altra banda del riu Ter. Però van fer tard, massa tard.

Poc després, i en venjança als fets, les tropes catalanes assassinaren els soldats presos castellans, fets durant el saqueig de Balsareny i que formaven part del regiment León, mentre els traslladaven cap al Castell de Montesquiu.

Des del 6 de febrer del 2011, Òmnium Cultural del Voltreganès organitza una commemoració dels Fets de la Gleva. Dirigits i animats per en David Ventura (reagrupat de Sant Hipòlit de Voltregà), cada any al matí es fa un MerCAT de productes etiquetats en català al centre de Sant Hipòlit, també amb una concentració i desfilada de columnes de Miquelets i trabucaires amb gegants i capgrossos. S’acaben els actes amb la baixada de torxes des de l’església de Sant Hipòlit fins al Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, una ofrena floral als patriotes assassinats i els parlaments de les autoritats a l’interior dels santuari.

El 4 de febrer del 2012, i dins del marc d’aquesta commemoració, es va batre el rècord mundial de salves amb trabucs validat per la prestigiosa associació World Record Academy dels Estats Units d’Amèrica i per la d’origen català Official Wold Record, tot això patrocinat pel Cercle Català de Negocis. Aquesta associació també serà la responsable de verificar un nou repte en forma de rècord per aquest 2014. Es vol reivindicar que el Voltreganès ha estat el primer municipi històric en penjar massivament senyeres i estelades als balcons de les cases.

Aquest any 2014, l’acte es realitzarà el proper 15 de febrer. Recordeu que, malgrat que hi ha activitats previstes durant tota la jornada, l’acte central comença a dos quarts de set del vespre a l’esplanada de l’església de Sant Hipòlit amb diferents actuacions i espectacles folklòrics i culturals.

A més, la Junta directiva de Reagrupament Independentista de Catalunya, té previst de fer la reunió executiva a la Gleva durant el matí, com ja és tradicional. Al migdia, es farà també el dinar de reagrupats al restaurnant del Santuari (a les Masies de Voltregà).
Us hi esperem!

No hi ha Comentaris

Els Fets de la Gleva

A principis del febrer del 2014, farà tres-cents anys d’un trist i lamentable episodi històric conegut com “els Fets de la Gleva”. En aquesta massacre varen morir assassinats uns 120 soldats assetjats al Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, després d’haver-se rendit i desarmat al Mariscal de Camp borbònic Comte de Montemar.

Aquests soldats majoritàriament eren fills dels pobles del Voltreganès i acabaven de ser reclutats per l’exèrcit català. Veient les poques possibilitats de tenir èxit en la seva missió, van decidir de fer-se forts a dalt del turó del santuari, esperant que aviat arribessin els reforços i així assegurar que els reclutes no fossin capturats. Els hi havien mort al Capità Josep Cararac, i el Capità Rata havia pogut escapar-se en la foscor de la nit. Amb tot aquest panorama, les tropes van decidir rendir-se.

En la Guerra dels Catalans (anomenada així pels europeus, la guerra que va durar del 1713 al 1714 per a diferenciar- la de la Guerra de Successió Espanyola), igual que en la resta de guerres, es van donar molts casos d’atrocitats i traïcions. Però, en el nostre cas, la traïció més escandalosa es concretà en el fet que la rendició fou pactada pel rector de Sant Hipòlit i pel capellà de la Gleva amb els oficials borbònics, amb les condicions que no fossis despullats, que se’ls respectés la vida i que no se’ls demanés la documentació i que serien alliberats en el primer canvi de personers que hi hagués.

El dia següent dels fets van arribar les tropes catalanes sota les ordres del Marquès de Poal, van atacar l’advesari per tal de protegir la vila i aquest va fugir a l’altra banda del riu Ter. Però van fer tard, massa tard.

Poc després, i en venjança als fets, les tropes catalanes assassinaren els soldats presos castellans, fets durant el saqueig de Balsareny i que formaven part del regiment León, mentre els traslladaven cap al Castell de Montesquiu.

Des del 6 de febrer del 2011, Òmnium Cultural del Voltreganès organitza una commemoració dels Fets de la Gleva. Dirigits i animats per en David Ventura (reagrupat de Sant Hipòlit de Voltregà), cada any al matí es fa un MerCAT de productes etiquetats en català al centre de Sant Hipòlit, també amb una concentració i desfilada de columnes de Miquelets i trabucaires amb gegants i capgrossos. S’acaben els actes amb la baixada de torxes des de l’església de Sant Hipòlit fins al Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, una ofrena floral als patriotes assassinats i els parlaments de les autoritats a l’interior dels santuari.

El 4 de febrer del 2012, i dins del marc d’aquesta commemoració, es va batre el rècord mundial de salves amb trabucs validat per la prestigiosa associació World Record Academy dels Estats Units d’Amèrica i per la d’origen català Official Wold Record, tot això patrocinat pel Cercle Català de Negocis. Aquesta associació també serà la responsable de verificar un nou repte en forma de rècord per aquest 2014. Es vol reivindicar que el Voltreganès ha estat el primer municipi històric en penjar massivament senyeres i estelades als balcons de les cases.

Aquest any 2014, l’acte es realitzarà el proper 15 de febrer. Recordeu que, malgrat que hi ha activitats previstes durant tota la jornada, l’acte central comença a dos quarts de set del vespre a l’esplanada de l’església de Sant Hipòlit amb diferents actuacions i espectacles folklòrics i culturals.

A més, la Junta directiva de Reagrupament Independentista de Catalunya, té previst de fer la reunió executiva a la Gleva durant el matí, com ja és tradicional. Al migdia, es farà també el dinar de reagrupats al restaurnant del Santuari (a les Masies de Voltregà).
Us hi esperem!

No hi ha Comentaris

Tindrem el que ens guanyem

“No hi ha cap mena de base jurídica en els Tractats de la UE que permeti que la legislació secundària abordi les conseqüències d’una secessió d’una part d’un Estat membre. En cas de secessió d’una part d’un Estat membre, la solució s’hauria de trobar i negociar dins de l’ordemament jurídic internacional”.

Aquesta va ser la resposta que la Comissió Europea va donar a la petició de Reagrupament de fer una consulta ciutadana per regular el dret a la ciutadania europea en el cas de secessió d’un estat membre, i aquesta és per ara l’única resposta concreta sobre com s’ha de tractar el tema de la secessió d’una part d’un Estat membre. La concreció de la resposta crec que va ser deguda al fet que en aquell moment l’Estat espanyol encara no havia iniciat la seva ofensiva de pressió a la Comissió Europea i, per tant, a diferència del que fa el Sr. Barroso, que s’ha limitat a dir que l’exercici del dret de decidir és un tema de caràcter intern de l’estat, va dir el que realment és: que la UE, admetent la possibilitat de secessió d’una part d’un Estat membre, la solució haurà de ser negociada dins de l’ordenament jurídic internacional.

Comencem un any trascendent, que té com a primera fita electoral les eleccions europees i, per tant, el debat del futur polític de Catalunya i el seu estatus dins d’Europa no pot ser un tema que ens sigui aliè, sinó que ha de ser, i de fet serà, el tema sobre el qual giraran aquestes eleccions en el nostre país.

Per això, Reagrupament ha fet una crida als partits polítics i a la societat civil de Catalunya per tal que es configuri una candidatura unitària a les properes eleccions europees, que transformi aquestes eleccions en el referèndum que l’Estat espanyol no ens deixa fer.

Cal aprofitar l’oportunitat democràtica que els comicis europeus suposen, perquè es tracta d’una convocatòria europea, que l’Estat espanyol no pot anul·lar, per deixar clara la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya per a decidir el seu futur i el seu compromís amb Europa, i aprofitar també el ressò internacional que implicaria un bon resultat de la candidatura per legitimar democràticament el procés d’alliberament iniciat.

En paraules de Pompeu Fabra, tindrem el que ens guanyem.

No hi ha Comentaris

La independència al món (26). Nauru

Tal dia com avui, 31 de gener de 1968, Nauru va aconseguir la independència d'Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit.

Diversos pobles micronesis i polinesis van arribar a Nauru fa més de 3000 anys, formant dotze tribus, avui representades en les dotze puntes de l'estel de la seva bandera. En aquella època els nauruans traçaven els seus llinatges seguint les línies maternes.

Sobrevivien de la pesca i el cultiu d'algunes plantes tropicals, també van desenvolupar l'aqüicultura adaptant espècies marines a les aigües, lleugerament salades, de la llacuna de Buada.

El primer contacte amb un vaixell balener es va donar al 1798. A partir de 1830, els baleners hi feien parades freqüents per proveir-se d'aigua dolça i menjar, a canvi d'alcohol i armes de foc. En aquella època era freqüent que alguns delinqüents fossin enrolats per força en els vaixell. Alguns d'aquests convictes desertaren a Nauru, esdevenint-ne els primers habitants occidentals.

Al 1878 una discussió sobre un assumpte d'etiqueta en un casament acaba en una baralla, en que un tret de pistola causa la mort d'un cap tribal. Hi havia hagut molts incidents abans entre les tribus (que practicaven el costum de la venjança), però la disponibilitat d'armes de foc i l'abús de l'alcohol va fer que aquest cop la situació degeneres en una guerra tribal, que costaria la vida 500 persones, un terç de la població en aquella època.

Els vaixells segueixen abastint-se a Nauru i un occidental anomenat Harris, integrat en una tribu, demana l'ajuda de militars i missioners per acabar amb el conflicte. Mentrestant, alguns alemanys hi havien establert cultius de coco per abastir-se de copra, però la guerra els perjudicava. Al cap de deu anys de guerra, també la població local desitja aturar la violència, malgrat la desconfiança entre tribus.

La combinació de circumstàncies provoca que els alemanys desembarquin el 1888, advertint els caps locals que els arrestarien tret que s'entreguessin armes i municions. El 3 d'octubre de 1888 la població va rendir 765 armes de foc i un miler bales, perdent el control de l'illa, però aturant definitivament la guerra. Els alemanys permeteren tanmateix el govern a càrrec de reis locals, amb un administrador colonial. Al 1900 es va detectar la presència de fosfats, i la primera exportació d'aquest material es va fer al 1907.

Poc després de l'esclat de la primera guerra mundial el 1914, soldats australians prenen pacíficament el control de l'illa, deixant-la sota administració britànica. Al 1920 Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit estableixen una administració comuna, confirmada per un mandat de la lliga de les nacions al 1923, i n'exploten els fosfats a través de la “British Phosphate Commission”.

Al 1940 la marina alemanya ataca l'illa malmetent l'infraestructura d'explotació dels fosfats. Els Japonesos fan un primer intent d'invasió al 1942, frustrat pels aliats. Però aquests decideixen abandonar, i abans de marxar sabotegen les poques infraestructures que havien resistit l'atac alemany, deixant només cinc civils australians. Així els japonesos ocupen l'illa sense resitència al segon intent. L'administració japonesa fou brutal amb els locals, però encara pitjor amb els treballadors xinesos de les mines. Juntament amb ma d'obra portada de Korea i el Japó, foren obligats a construir l'aeroport en un temps rècord. També van intentar recuperar la producció de fosfats, però no se'n van sortir.

Al Pacífic les forces imperials ja estaven reculant i els aliats avançaven, capturant les illes veïnes. Nauru era però molt difícil d'envair. L'única zona on es podia desembarcar estava ben defensada i l'illa era plena de coves deixades per la mineria de fosfats, perfectes per a la tradicional defensa suïcida japonesa. Per això els aliats van decidir no ocupar l'illa, i es van concentrar a bombardejar-la per destruir l'aeroport i impedir l'arribada de materials i reforços. Al Novembre de 1943 l'aeroport ja havia estat destruït, però des del desembre de 1943 fins al gener de 1945, l'illa fou bombardejada gairebé cada dia. Els cinc australians retinguts foren decapitats pels japonesos després del primer bombardeig.

Tant la població local com els invasors van haver de sobreviure de les escasses fruites i verdures que cultivaven i del poc que pescaven. La desnutrició va comportar l'extensió de malalties, tan entre ocupats com ocupants, enduent-se la pitjor part els treballadors xinesos, diversos dels quals va morir de fam.

Després de la rendició japonesa del 15 d'agost de 1945, Nauru es va rendir al setembre a tropes australianes. Aquestes van haver de protegir els japonesos mentre els evacuaven dels atacs dels nauruans, i sobretot dels xinesos.

El patiment sofert a mans dels japonesos, i el ressentiment contra australians, neozelandesos i britànics per haver-los abandonat amb tanta facilitat, van convèncer els nauruans de que necessitaven governar-se els mateixos. Al 1966 Nauru va aconseguir l'auto-govern. Després de treballar dos anys en la constitució, la independència es va aconseguir el 31 de gener de 1938, esdevenint en aquell moment la república més petita del món.

Seguidament, els nauruans van fer-se amb el control de l'explotació dels fosfats, que va fer del país el segon més pròsper d'Àsia (darrere només dels Emirats Àrabs Units) fins a primers del segle XXI.

nauru_2

No hi ha Comentaris

Reagrupament felicita l’ANC i recrimina la despesa innecessària dels ajuntaments del voltreganès

Reagrupament Voltreganès felicita l’ANC per l’acte “Som divertits però no espanyols” d’aquest diumenge al Voltreganès i també donem les gràcies als nostres associats i simpatitzants del Voltreganès, que van venir a donar suport a l’acte tal com vam demanar públicament. Esperem que els ajuntaments i els alcaldes en prenguin nota i desisteixin de seguir participant en el programa de TVE1, El pueblo más divertido de España , o com a mínim, facin una consultar popular per demanar-ne l'opinió de la població.

A més, Reagrupament emplaça els ajuntaments que facin públiques les despeses que comporta pels municipis aquesta participació que ja ha començat, tant en personal com en altres partides. 

Així mateix, volem manifestar i denunciar que és imperdonable que en el context de greu crisi econòmica, amb molta gent a l’atur, la mateixa tarda, a pocs metres de l’acte del matí, que va ser fantàstic, es visqués un acte esperpèntic a càrrec de l’ajuntament, amb la inauguració a bombo i plateret de dues pistes de pàdel que han costat 183.920€.

Finalment, fem públic el nostre suport i col·laboració total amb l’ANC i Òmnium Voltreganès, que del 8 al 15 de febrer volen que el territori sigui el que compti amb més estelades penjades públicament per habitant i que certificarà l’Official World Record.

No hi ha Comentaris

Del racó de pensar a l’última fila

Hem començat l'any 2014. Tots sabem que ens esperen emocions fortes i que ja ningú no es pot amagar al darrera de plantejaments ambigus. Tots ens hem de definir políticament i nacionalment i, evidentment, els partits polítics, també.

Aquest curs entrarà en vigor a l'Estat la Llei Wert, una llei que té com a objectiu acabar amb el nostre sistema educatiu, reduir, tant com sigui possible, la presència del català a les aules, suprimir els continguts curriculars que fan referència a la geografia, història, literatura i cultura nacional catalanes i retornar a l'escola autoritària que, en una societat digital i global com l'actual és garantia de fracàs per a molts.

Tenim dret a decidir i a aplicar el sistema educatiu que hem consensuat i que ha estat aprovat pel nostre Parlament. Ja avaluarem els resultats de la seva aplicació i, si cal, ja hi farem els retocs que convinguin. El somni d'un sistema educatiu propi en un estat propi i que, per tant,  no hagi de sotmetre's a ingerències de fora, és un dels motors principals que ens mobilitza i que justifica la nostra voluntat de ser lliures.

Totes aquestes reflexions em van venir al cap quan, el dimecres passat vaig veure els tres diputats coherents del PSC, Geli, Elena i Ventura, castigats a l'última fila de l'hemicicle. I per què vaig relacionar aquest fet amb l'escola catalana que tenim i que ens volen arrabassar? Doncs perquè el PSC va tenir un paper determinant a l'hora de dissenyar l'escola catalana que ara tenim. Els moviments de renovació pedagògica, les escoles d'estiu amb la Marta Mata, la Maria Rúbies i tants altres van reunir centenars, milers de docents que van treballar intensament per aconseguir l'escola catalana que ara tenim.

No cal dir que l'objectiu de l'escola postfranquista era formar ciutadans arrelats al país, tret fonamental de totes les escoles pedagògicament avançades, ciutadans preparats científicament però, sobretot, ciutadans responsables amb capacitat de pensar per si mateixos. Per això, quan algun alumne tenia un comportament no desitjat se l'enviava al racó de pensar perquè reflexionés sobre el seu comportament i fos capaç de corregir-lo  sense haver de  recórrer a la violència de la imposició. Aquesta pràctica també es va estendre a moltes famílies. Aquesta manera d'actuar posa de manifest el respecte cap a les persones i la confiança vers la seva capacitat per raonar i per decidir.

Al PSC, ara, a uns diputats que defensen allò que estava escrit en el seu programa electoral, que defensen quelcom tan democràtic com demanar que l'Estat ens traspassi les competències per poder exercir  el dret a decidir i que representen una part molt important de militants i de simpatitzants del PSC se'ls envia a l'última fila de l'hemicicle. Un càstig volgudament humiliant que s'aplicava a les escoles franquistes. I el mateix dia i al mateix lloc el senyor Navarro defensa el diàleg. Patètic!

Tot fa baixada al PSC.

No hi ha Comentaris

Reagrupament demana que l’equip de govern feliciti el dissenyador del cartell d’Els Pastorets, Àngel del Pozo

En el passat ple del mes de gener de l’Ajuntament de Girona, Carles Bonaventura, en nom del grup de la CUP+Reagrupament va demanar a l’equip de govern que traslladés la felicitació del grup independentista, i de tots els regidors que s’hi vulguin sumar, al dissenyador del cartell d’Els Pastorets d’enguany, Àngel del Pozo.

L’alcalde li va respondre que no hi hauria cap problema per traslladar a l’autor del cartell la felicitació en nom del consistori.

El cartell ha estat criticat durament pel PP perquè una figura d'un dimoni recorda l'aspecte d'un ministre espanyol que s'ha caracteritzat per la seva agressivitat contra l'ús de la llengua catalana.

No hi ha Comentaris