Arxiu gener, 2014

Unió Europea i democràcia

El continent europeu, sobretot Europa occidental i septentrional, és un referent mundial en la formació, evolució i consolidació de sistemes polítics democràtics. El progrés social que es va desenvolupar a Europa durant el segle passat es va assentar en el respecte a unes institucions, a uns moviments i a uns valors democràtics. Després de la Segona Guerra Mundial, la distribució del poder polític i l'acció política derivada d'un diàleg col·lectiu, l'ampliació i la garantia de drets civils i polítics, el procés legislatiu com a resultat de constants negociacions entre múltiples agents socials, o la intervenció de l'Estat en determinats àmbits econòmics, entre d'altres aspectes, van contribuir a l'expansió del benestar social i de la democràcia en la majoria de països d'Europa occidental.

En aquest context, la Unió Europea també basa la seva acció en la defensa de la democràcia. El Tractat de la Unió Europea confirma des seu preàmbul l'adhesió als principis democràtics, i el seu article 2 estableix amb fermesa els grans valors en què es fonamenta la Unió Europea i que han d'assumir com a propis els Estats membres: "Respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories".

Acceptar i promoure aquests valors és, segons l'article 49 del Tractat, l'únic requisit perquè un Estat pugui sol·licitar l'ingrés com a membre de la Unió. En conseqüència, al llarg de la seva existència, la UE ha desenvolupat una incessant activitat de protecció de la democràcia, no només dins les seves fronteres sinó també a través de la seva política exterior.

Internament, la Unió Europea estableix tota mena de mecanismes per acompanyar i garantir els processos destinats a desenvolupar i intensificar la democràcia, la transparència, la responsabilitat política i el control social en els Estats membres. La Unió Europea, que parteix d'un concepte de democràcia en permanent evolució, és conscient de l'heterogeneïtat de sistemes democràtics, elogia aquesta diversitat i vol preservar-la. En tot cas, la varietat de models de democràcia té com a únic comú denominador els valors que assenyala l'article 2 esmentat, de manera que, segons l'article 7 del mateix Tractat, el Consell Europeu pot suspendre determinats drets de participació institucional a aquells estats membres en què hi hagi una violació greu i persistent d'aquests valors bàsics.

Un altre gran objectiu de la Unió Europea és el foment de la democràcia a la resta del món. Des de l'Oficina per a la Promoció de la Democràcia Parlamentària, per exemple, s'elaboren programes de suport i consolidació de les anomenades democràcies noves i emergents. A través de la formació, l'assessorament i l'intercanvi d'experiències, s'estableixen fulls de ruta per capacitar institucionalment els parlaments de les noves democràcies i s'impulsen polítiques de cooperació per garantir la pau als països mediterranis.

Aquests són els avals democràtics d'una organització internacional que durant el 2014 estarà pendent, com la resta de la comunitat política internacional, del que succeeixi a Catalunya i que haurà d'analitzar amb detall el procés sobiranista. Històricament, la Unió Europea s'ha mostrat partidària d'acceptar les mobilitzacions democràtiques i pacífiques (com les manifestacions massives a Catalunya durant les dues darreres Diades), respectar els resultats de les urnes (com les eleccions catalanes de 2012, en què 107 dels 135 diputats es van presentar en candidatures favorables a la convocatòria d'una consulta), conèixer l'opinió dels ciutadans a través de consultes democràtiques (sobretot, en un context global de crisi de legitimitat política), fomentar l'exercici del dret de participació dels ciutadans en aquells assumptes que generen un debat social profund i transversal (com passa a Catalunya amb el procés sobiranista) i protegir els drets de les minories (incloses les nacionals).

Si la Unió Europea és coherent amb la seva trajectòria, es mostrarà favorable a les demandes democràtiques plantejades per la majoria del poble de Catalunya, però no ho farà abans del moment de clímax  conflictual.

Encara és aviat per demanar pronunciaments públics internacionals sobre aquest assumpte i, en canvi, seria necessari realitzar una activitat diplomàtica clàssica basada en un treball de persuasió discret i prudent. Es tracta de proporcionar múltiples i inapel·lables arguments perquè la comunitat internacional en general, i la Unió Europea en particular puguin entendre el conflicte, valorar-lo i pronunciar-s'hi en el moment oportú, ja sigui just després d'una hipotètica consulta popular de resultat favorable a la independència o d'una possible declaració d'independència avalada per uns resultats electorals inequívocs.

 Jordi Matas Dalmases  és catedràtic de Ciència Política de la UB.

No hi ha Comentaris

La consulta sobre la MAT iguala els vots de la consulta sobre la independència. #NoalaMAT

La consulta sobre la MAT a La Selva ha obtingut 6.001, dels quals: 78 sí, 5.910 no, 13 en blanc. A Santa Coloma de Farners s’ha assolit el mateix nombre de vots que en la Consulta Popular per la Independència.

La jornada ha evidenciat el rebuig del territori a la construcció de la MAT i del seu ramal en els municipis de Santa Coloma, Riudarenes i Sils. La participació ha superat totes les expectatives, i s’ha viscut un ambient familiar i festiu, amb participació de tots els col·lectius i sensibilitats polítiques. Molts dels assistents han constatat que l'ambient que es va viure era molt similar al que hi va haver en la consulta popular sobre la independència.

Els organitzadors de la consulta s'han compromès a fer arribar aquest clar missatge de la població a la Generalitat i Red Eléctrica Española com a màxims responsables d’aquest projecte. Sol·licitaran una reunió urgent amb el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas per informar dels resultats de la consulta i exigir l’aturada i el replantejament d’aquesta obra innecessària i sobredimensionada.

Així mateix, han decidit reobrir el vot online per seguir sumant suport: www.consultamat.org

Vots als municipis de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Sils: 3.026 vots, dels quals: 35 sí, 2.978 no, 13 en blanc. De la resta de municipis de la comarca i de les comarques veïnes: 2.975 vots, dels quals: 43 sí, 2.932 no.

La pregunta consultada era: Està d’acord que es construeixi la línia de Molt Alta Tensió (MAT) i el seu ramal que afectarà els municipis de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Sils?

No hi ha Comentaris

Fa setanta-cinc anys, un tret al front

Domènec Pastor i Petit és un dels molts patriarques que han transitat per la cultura  catalana amb discreció. No ha pujat als escenaris ni li han penjat medalles, però ha fet una feina intensa i necessària durant tota la vida. És un dels grans experts europeus en història de l'espionatge i ha publicat un parell de dotzenes de llibres d'aquest tema i de la guerra espanyola.

El vaig telefonar per demanar-li informació i vam tenir algunes converses dilatades. No va voler que ens veiéssim; em va donar excuses vagues, no estava gaire bé, em va recordar l'edat (és nascut el 1927)... Parlava amb molta serenitat i mostrava una memòria intacta, i em va semblar que tenia una certa por, o una certa recança, si més no. Que duia potser, molt endins, un fibló clavat. Em va comentar que havia viscut episodis terribles en la seua existència prolífica, algun de relacionat amb el servei militar el 1950 al nord d'Àfrica, que incloïa relats d'assassinats i afusellaments, però me'n va contar un de precís del qual havia estat testimoni directe.

El fet, 'tant de bo el pogués oblidar', és recollit al llibre autobiogràfic 'Posta de sol sense lluna. Memòries d'infantesa de la guerra civil' (Editorial Base, 2009). Va tenir lloc a l'Hospitalet de Llobregat un dia d'abril del 1939, al capdamunt de la rambla Just Oliveras, davant del bar Esportiu, que es conserva bastant igual, amb l'exterior intacte, que fa cantonada. La mare l'havia enviat a comprar pa a quarts de nou, abans de l'escola, i s'adreçava al forn habitual. Així ho conta Domènec Pastor:

«L'agressor, uniformat, devia tenir 35 o 40 anys. Era un xic bru, panxut i d'estatura corrent. Ni jo ni els altres marrecs –provinents del carrer del Parral, Bruc i Lleida– sabíem distingir els graus de la jerarquia militar, i no sé, per tant, la seva categoria. Aquest subjecte baixava Rambla avall i venia de l'estació de la Renfe, prop d'allí.

La tragèdia es produí aquell matí quan, en voler el foraster saber on era la Casa de la Vila, s'adreçà a una persona analfabeta que desconeixia el llenguatge del seu interlocutor. I per tant li va respondre en català.

La víctima era sexagenari i cap dels noiets no em va saber dir res d'ell. Dissortadament no hi circulava ningú, llevat de quatre o sis menors d'edat, i l'interpel·lat no podia imaginar-se que servir-se de la parla local arribés a constituir un delicte.

Resultat, doncs, escoltar el militar una rèplica en català i encendre's fou tot u, i alçant els braços al cel exclamà:

—¡Háblame en la lengua del imperio!

L'home escridassat restà mut. Mut, bocabadat i tremolós. A l'entorn solament es veien, anant cap al pont de l'estació, els quatre o sis vailets, ja que jo era a la cantonada i pel finestral veuria l'assassinat.

Seguidament l'ex-combatent, ferit i ofès, desenfundà la pistola que duia al cinto i li engegà un tret al front. La víctima restà sense vida abans i tot de caure, desmanegat, a la voravia. Ningú no sortí del bar, suposant que el cambrer ho hagués sentit. I el militar, no prou esbravat –i això sí que ho presenciaria a pocs metres d'ell i del cadàver– afegí a crits, vermell i colèric:

—¡Mierdosa población de rojos separatistas! ¿Para eso hemos hecho la Cruzada?— I un reguitzell de renecs sortí de la seva gorja.

Els petits del davant, aturats de sobte, com jo mateix, no vam dubtar ni un segon, mentre vèiem que aquell individu empunyava l'arma de manera amenaçadora: vam arrencar a córrer vers el pont, damunt de les vies del tren, i arribàrem a l'altra vorera, prop de la portalada que donava al sector sud de can Buixeres.

En assolir, disparats, l'altra zona del tren, ens vam aturar, i no per esgotament... Patíem descomposició estomacal. Vam vomitar, expulsar excrements i orina, i tremolàvem com si ens haguessin d'executar. Fórem víctimes d'espasmes i amb prou feines podíem parlar. El pànic era total.

Descansi en pau aquell pobre pagès...»

Li vaig fer a Domènec Pastor tota mena de preguntes sobre aquest esdeveniment, però no va saber aportar cap més detall. Per a mi, el pagès no era una víctima innocent més de la guerra. Era un home ja gran, humil, que va ser assassinat a sang freda i amb traïdoria pel fet d'obrir la boca, no per ell pròpiament, sinó pel poble al qual pertanyia. Aquell era un tret contra mi mateix.

Vaig pensar si aquest episodi havia marcat l'historiador d'espies durant la llarga vida. Si encara avui arrossega aquell tret d'infantesa davant els ulls esbatanats. Aquesta ha estat una generació derrotada fins en els aspectes més quotidians, cisellada per la crueltat dels vencedors, oprimida fins al tret al front. Però és una generació que no va acotar mai el cap i que, en silenci, va passar el testimoni intacte.

Des que Domènec Pastor me'n va parlar, tampoc jo no m'he pogut treure del cap aquella víctima anònima. Com es deia? Com era? Què va deixar? Qui més va morir amb ell?

Als llibres d'ingressos del cementiri de l'Hospitalet figura Vicente Bodí Fuster, de 67 anys, mort el 26 d'abril per 'hemorragia cerebral'. I també Teodoro Arnal Fornes, de 68 anys, mort el 23 de març per 'aplastamiento masa encefálica'.

El 6 i el 9 de maig hi consten quinze homes entre 24 anys i 49 morts per 'hemorragia traumática', tots enterrats a la fossa, sens dubte afusellats.

Més discretament, el llibre del cementiri mostra, com tots els de Catalunya, una altra dada ignominiosa. El 20 de gener de 1939 van enterrar un 'Joan' en un 'nínxol', el 23 ja apareix un 'Bartolomé' en un 'nicho'.

Ara fa setanta-cinc anys d'aquells fets i aquell assassí uniformat es passeja encara impune entre nosaltres i encara es permet d'amenaçar-nos perquè som com el pagès de l'Hospitalet. El vam veure fa poc, arrogant, proferint crits provocadors i insultants l'11 de setembre o el 12 d'octubre. Bramava, per exemple, 'Mas a la cámara de gas', i no va passar res. Els seus hereus manen a Espanya i la Falange i la Fundación Francisco Franco no solament són legals, sinó que les subvencionen i les enalteixen. La FAES (de Falange Española), dirigida per un ex-falangista, José Maria Aznar, dicta la ideologia del govern espanyol i pretén donar lliçons d'ètica i fins i tot d'economia.

Potser algun dia sabrem la història d'en Vicenç o en Teodor, o de qui fos aquell pagès, i qui el va plorar. Avui, setanta-cinc anys després, es mereix un petit recordatori. Personalment, el 9 de novembre tindré un pensament per ell.

No hi ha Comentaris

No podem perdre!

Aquest cap de setmana té lloc l’anunciat desembarcament del PP a Catalunya. Els màxims càrrecs del partit faran costat a la seva “lideresa”, a la qual ja se li ha escalfat la boca més del compte, com en ella és habitual, quan ha intentant establir un paral•lelisme entre ETA i els procés sobiranista català.

Rajoy va anunciar fa poc que té una solució per al procés català. També fa uns dies Ruiz Gallardón ens va amenaçar amb que l’Estat té les eines per impedir-nos l’exercici de la democràcia i, per altra banda, el ministre d’Hisenda ens havia dit que publicaria les balances fiscals, finalment no ho farà. Diu en Montoro, fent trampa com quasi sempre, que un ciutadà de Catalunya i a un de la resta d’Espanya ja els correspon el mateix per educació, sanitat i que estem tots atesos d’igual manera. Menteix descaradament! El fet que no s’atreveixi a publicar les balances fiscals és que ni fent “ajustos”, literalment martingales, els quadren els números per a poder-se justificar.

Passarà el cap de setmana i a part d’alguna sortida de to d’aquelles de “vergonya aliena” poca cosa més podem esperar de la visita de la cúpula del PP. El Procés seguirà endavant i ells intentaran continuar negant l’evidència que els catalans cada cop estem més lluny. L’únic objectiu que s’assolirà aquest cap de setmana es que s’incrementarà el nombre de partidaris de la independència, l’efecte contrari del que ells pretenen amb el seu desembarcament.

Aquest combat, democràtic i incruent per part dels catalans, no el podem perdre! A hores d’ara des de Catalunya estem apostant per la consulta, estem apostant per la democràcia. L’Estat espanyol aposta per l’autoritarisme emparant-se en al Constitució. Els catalans ens estem carregant de raons davant el món mentre ells cada cop és van embolicant més en la seva teranyina. Finalment és possible que no es pugui celebrar la consulta perquè l’Estat espanyol, amb el seu govern i també la majoria de l’oposició al front, no ho oblidem, negarà la democràcia tants cops com faci falta. Malgrat tot , d’una manera o altra els catalans haurem de decidir lliurement el nostre futur i només hi ha un camí factible!

No podem perdre un altre cop! Si de resultes del procés sobiranista ja sigui mitjançant consulta o eleccions plebiscitàries els catalans decidíssim continuar a Espanya seria l’ensulsiada final. No estem a la Gran Bretanya en “color i hi-fi stereo”, estem a l’Espanya en “blanc i negre amb so mono”. Algú de debò creu que si de resultes del procés els ciutadans de Catalunya decidissin continuar a Espanya aquesta, el seu Estat i una majoria dels seus ciutadans, ens rebrien amb els braços oberts i com en el cas del fill pròdig matarien el “vedell gras” per donar-nos acollida? Segur que no! l’Espanya en blanc i negre, els colors de l’hàbit de Torquemada, es revenjaria en tots nosaltres; independentistes, espanyolistes, catalanistes i “tutti quanti” bellugui en el “nordeste peninsular”.

Com al 1939, com al 1714, com cada cop que han bombardejat Barcelona durant els darrers tres-cents anys ens tractarien com a vençuts. Si algun “hispanoportuguès”, qualsevol espanyolista il·lús que viu a Catalunya, creu que a partir del tancament del procés sobiranista i del retorn al “redil” els espanyols es mostrarien generosos no en té ni punyetera idea de la situació actual ni de l’anterior, desconeix la història, vaja, un ignorant total per desgràcia.

Tancar democràticament el procés sobiranista a favor de continuar a l’Estat espanyol és un suïcidi nacional però també social per a la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. Els únics beneficiats d’aquesta circumstància serien quatre dels que anomenem “poderosos” d’altres en diuen el “Club del Puente Aereo”, aquells que tenen prebendes de l’Estat, dir-ne negocis amb l’Estat és una negació de la paraula negoci.

Espanya no ens pot oferir res per dues raons principals. La primera és que els qui detenen el poder real al país, poden admetre “la democràcia”, poden tolerar un “farsa parlamentaria”, però no poden tolerar una evolució social que el foragitaria de les seves posicions de privilegi. Estant disposats a maquillar, a compartir una part del poder i a corrompre a tots aquells que en participen; aquests dies n’hem tingut un exemple grotesc quan s’ha sabut a través dels correus de Blesa que el Comissari Europeu de la Competència, el socialista Almunia, havia reclamat el privilegi de la beca de Cajamadrid perquè al seu fill li sortís de franc estudiar als Estats units. La segona raó és que per mantenir aquesta estructura de poder, sense una evolució social real, no n’hi ha prou amb “abduir”, via privilegis, a la “gauche divine” , cal mantenir a la gent , al poble, via subsidis per tal d’evitar un esclat social i per això cal que la “mamella catalana” continuï rajant.

Els ciutadans de Catalunya no tenim cap altra solució que marxar de l’Estat Espanyol i els ciutadans d’Espanya no els queda cap altra solució que quan marxem els catalans provocar el canvi de l’estructura secular que els impedeix avançar. Mentre, aquí a Catalunya, “el col·laboracionisme” amb tot aquest estat de coses, per part determinats ciutadans, és una actitud irracional. Per això, aquells que canten allò de “mejor unidos” l’únic que estan aconseguint és engreixar la figura d’en Rivera, com fa cent anys les classes populars barcelonines varen engreixar la figura d’en Lerroux. Aquell va arribar a cap de govern durant el bienni negre de la segona república. Ja veurem on arriba en Rivera ara que està fent les espanyes mentre a Catalunya ens deixa el demagog passat de voltes d’en Cañas competint per la quota electoral “d’espanyolisme canyí” amb la senyora Sanchez-Camacho.

No! Els catalans, els ciutadans de Catalunya, no podem perdre! No podem perdre per tots aquells que creiem en el procés però també per tots aquells altres que viuen a Catalunya i el “combaten” que també en serien víctimes si Catalunya és de nou vençuda.

Ens explica la història que al 1209 mentre tenia lloc el setge de la ciutat de Besiers, durant la croada promoguda per l’església catòlica contra els càtars, el nunci papal i inquisidor Arnaud Amalric va ser preguntat com distingirien, quan assaltessin la ciutat, els catòlics dels càtars al que sembla ser els respongué: “mateu-los a tots que Déu ja distingirà els seus”. 

No hi ha Comentaris

Montoro publicarà les balances fiscals de Groucho Marx

"Jo tinc uns principis; si no li agraden, en tinc uns altres", aquesta cèlebre citació de l'actor americà Groucho Marx ha inspirat el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, pel que fa a la qüestió de les balances fiscals que hauria hagut de publicar el passat mes de desembre, però que no ho ha fet perquè no li deuen anar bé els resultats; el ministre ve a dir "jo tinc unes balances fiscals; com que no m'agraden en tinc unes altres".

Montoro ha anunciat que farà públic un nou sistema per calcular les balances fiscals, en el marc de la convenció que el PP celebra aquest cap de setmana a Barcelona.

La intenció del ministre és quantificar les inversions que fan totes i cadascuna de les administracions en els diferents territoris i, sobretot, les que repercuteixen en "els individus que hi viuen".

I encara una altra intenció: que es deixi de parlar de les balances fiscals d'una vegada per totes i, en tot cas, s'iniciï un debat sobre "els comptes públics regionalitzats". D'aquesta manera, es posaria punt final, segons el ministre, que les balances fiscals es vegin com "un motiu de divorci econòmic i, sobretot, polític". En aquest sentit, ha criticat les balances fiscals fetes pel govern català.

En la publicació d'aquests comptes públics regionalitzats, que identificarien què fa cada administració per als ciutadans, Montoro ha assegurat que se n'encarregaran experts econòmics en cada matèria i estaran fetes al març.

La intervenció del ministre centrada en un element de latent polèmica entre Catalunya i la resta de l'estat segueix el fil d'una convenció dels populars que ja ha començat abordant les conseqüències del procés sobiranista  emprès per les institucions catalanes.

Des d'aquí, demanem excuses per embolicar el gran Groucho Marx en aquestes coses nostres i li retem homenatge. Com també deia Groucho Marx mateix, cosa que creiem aplicable als dirigents polítics del PP, "la política és l'art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar-ne després els remeis equivocats".

No hi ha Comentaris

Tot a punt per a la consulta

"Està d'acord que es construeixi la línia de Molt Alta Tensió (M.A.T) de 400kv i el seu ramal que afectarà els municipis de Sta. Coloma de Farners, Riudarenes i Sils?" Aquesta és la pregunta de la consulta que han organitzat les poblacions de La Selva, per tal de conèixer l'opinió de la ciutadania que podrà emetre el vot aquest diumenge, 26 de gener, presencialment. També es pot emetre el vot online  fins el dia 25 de gener, clicant en aquest enllaç . La consulta està oberta a persones de tot el país (i de qualsevol país del món) i no cal ser resident en les localitats afectades.

La consulta selvatana, que compta amb la complicitat i suport dels ajuntaments dels municipis corresponents, posa de manifest les ganes de votar i d'exercir drets democràtics que es viuen avui a Catalunya. A part d'altres objeccions que denuncia la plataforma No a la MAT sobre aquesta infraestructura, el ramal selvatà és especialment lesiu per a uns paratges de bosc verge que s'havien aconseguit preservar i són molt estimats en aquesta zona.

No hi ha Comentaris

Fernández Díaz ressucita el nacionalcatolicisme propi del règim franquista amb la invocació de Santa Teresa

Aquest dijous el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, es va mostrar convençut que Santa Teresa de Jesús està fent d’"intercessora" per Espanya “en aquests temps durs” que pateix la societat. Aquesta invocació remet directament a l'anomenat "nacionalcatolicisme", ideologia ultraconservadora vigent durant la dictadura de Franco, el règim feixista del qual es va vincular amb l'església catòlica sobretot cap al final de la Segona Guerra Mundial, per tal d'evitar que la retòrica falangista recordés massa l'Alemanya nazi, que acabaria sent derrotada.

Cal recordar que la dictadura adoptava eslògans com "por el imperio hacia Dios" i Franco, que era "caudillo por la gracia de Dios", entrava a les esglésies sota pal·li. Precisament, Franco fou acompanyat del braç incorrupte de Santa Teresa mentre estava intubat agonitzant a l'hospital, amb la petició d'intercessió de la santa castellana, però no hi va haver miracle, afortunadament.

No hi ha Comentaris

La resistència catalana

Avui és 23 de gener de 2014. Tal dia com avui, fa 75 anys, sortia del Palau Robert, fugint de la imminent entrada dels feixistes a Barcelona, un bibliobús amb alguns dels escriptors i intel.lectuals més importants de la nostra història contemporània: Francesc Trabal, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, etc. L’endemà, un camió s’enduia cap a l’Empordà Xavier Benguerel i Domènec Guansé, que s’acabarien trobant amb les famílies de Pompeu Fabra i Rovira i Virgili un parell de dies després a l’Agullana, convertida en la capital cultural i política del tros de Catalunya no envaït. Els feixistes van esperar al dia 26 de gener, data de celebració de la gran victòria catalana a Montjuïc el 1641, quan el comandant en cap dels catalans, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, escombrà les tropes espanyoles de Felip IV, dirigides pel Marquès de los Vélez. El 26 de gener, doncs, a la tarda, els prop de cent mil soldats de les tropes comandades pel general Yagüe van anar ocupant la ciutat bombardejada, exhausta, vençuda. Tot havia ant molt ràpid des de la derrota de la batalla de l’Ebre. No quedaven forces. El 10 de febrer l’exèrcit de Franco arribava a la ratlla que separa un mateix país. Començava pels catalans una altra nit desoladora, fosca com la gola del llop.

He estudiat amb relativa profunditat els anys d’exili, sobretot els primers anys del gran èxode. He llegit molts articles que traspuen una nostàlgia infinita, una pèrdua punyent, en les desenes, centenars de publicacions que es van editar arreu del món. He pogut conèixer alguns exiliats i molts fills de la diàspora. He sentit, doncs, de primera mà, com es van viure aquells anys en què la pàtria va fer-se errant: els anys de la II Guerra Mundial, la il·lusió del retorn a casa amb el triomf aliat, la terrible desesperança de l’exili dels anys cinquanta, etc.

És una de les més estranyes peculiaritats catalanes: la pàtria com abstracció, sense un arrelament físic, gairebé com un pur producte intel·lectual, tan allunyat del heimat alemany. He admirat el coratge i la dignitat dels qui, com Pompeu Fabra, marxaven a morir lluny, abandonaven un país per salvar-nos la llengua. Tinc una sensació de perpetu agraïment. En les fosques tenebres del feixisme, algú va obrir un llum per dir al món que Catalunya resistia. Avui quan s’alcen veus dient que tant és, que tant donava estar a un costat o a l’altre de la dictadura, el seu gest ens redimeix de les renúncies de tants.

I, tanmateix, aquest any que hem de commemorar com mai els 75 anys de la fi de la Guerra del Desastre Nacional, i de la immensa desfeta a tots els nivells que va suposar pel nostre país, -per l’enèsim intent de destruir-lo-, en aquest aniversari, repeteixo, a mi em passa que cada cop una idea em torna amb més força: l’èpica batalla de la resistència catalana de l’interior. 

No sé com ens ho hem fet per menysvalorar una de les grans epopeies dels temps moderns: com un poble va ser capaç de resistir l’etnocidi. Els francesos, sense que la seva cultura estigués en perill, sense una guerra civil, amb una submissió humiliant a l’enemic alemany, han estat capaços de reinventar la historia de la seva resistència. Com és possible que nosaltres no?

Devia tenir uns deu o onze anys quan va morir el meu avi, pocs mesos després de Franco. Aleshores jo no sabia res. Ara sé que ell va perdre una guerra i jo vaig perdre una pàtria. Recordo el dia del seu enterrament, records de nen. Hi havia una britànica serenitat a la família, havia tingut una vida plena i va poder morir, estimat pels seus, després de veure com s’obria per fi a la democràcia una oportunitat. No sé si va ser el pare o l’oncle, però algú va córrer a casa seva a buscar una senyera. Van col·locar-la sobre el taüt. Crec que va ser la primera que es va veure a l’església de Santa Coloma de Farners després de molts anys.

No és un detall sobrer. Va ser la manera de dir-nos moltes coses: que havíem resistit, que volíem ser, que el testimoni de la lluita continuava. Nosaltres, els fills del franquisme, com solia autoanomenar-se Montserrat Roig, som deutors de la generació que va reprendre la lluita per una cultura i una llengua, en unes condicions aberrants, amargues, indignes. Sense la seva tasca i l'esperança que van posar per tirar endavant, avui, senzillament, no seríem aquí.

L’exili i la resistència van íntimament lligats. I si avui encara n’hi ha, de pàtria, és gràcies a tots els qui, a Catalunya o fora de Catalunya, mai van deixar de somiar-la completa i lliure. La independència, que no deixa de ser com un viatge de retorn a casa, és també, sense cap mena de dubte, un deure que tenim amb tots ells.

No hi ha Comentaris

2014: Ha arribat el moment que actors externs ajudin a conduir el procés català?

Els catalans han iniciat un camí que els podria portar cap a la independència de la seva nació respecte d’Espanya. Els motius que addueixen per voler emprendre aquest camí – històrics, culturals, econòmics, socials i polítics – han estat explicats a bastament i cada cop hi ha més sectors que reconeixen la seva validesa. Alguns han pres la decisió de buscar una alternativa a l’actual marc polític quan han vist que totes les propostes per contribuir a reformar l’Estat fins a convertir-lo en una veritable "nació de nacions" són rebutjades, sovint amb el greuge afegit d’un tractament humiliant. I, últimament, amb un enduriment de les postures de l’altra banda i amb una tendència a retrocedir cap a polítiques intolerants que recorden els temps passats de la dictadura que se suposa que Espanya ha superat. Molts pensen que no actuar ara voldria dir acceptar el paper de subordinació que l’ordre espanyol establert reserva, actualment i al llarg de la història, a Catalunya i el resultat final seria sucumbir al pla d’assimilació completa elaborat per Espanya.
 
Ara, els catalans han dissenyat el seu propi pla, i fins ara han ensenyat al món com s’haurien de fer les coses. Amb paciència, actuant només després que les seves propostes hagin estat rebutjades reiteradament. De manera inclusiva, confiant en les forces de tots els segments de la societat i sense rebutjar ningú per cap motiu. De manera pacífica, sortint al carrer centenars de milers de persones per declarar la seva determinació, sense mostrar cap hostilitat envers els altres i rebutjant qualsevol forma de violència. De manera democràtica, ja que els seus representants electes actuen conforme als desitjos del poble en comptes de dictar el programa des de dalt, i aconseguint unir socis improbables de dreta i esquerra en una àmplia coalició. De manera responsable, amb la majoria de les forces polítiques – excloent només les que s’han exclòs elles mateixes des del principi – treballant per aconseguir un acord i tirar el procés cap endavant. I amb una mentalitat oberta: fins i tot ara, els líders catalans s’ofereixen a explorar amb els seus homònims espanyols totes les opcions d’un acord en comptes de tancar-se en banda i fer accions unilaterals. Si això no té tots els elements d’una revolució de vellut, llavors què és?
 
2014 serà un any crucial per a Catalunya. Tots els indicis – l’equilibri de forces polítiques al Parlament, la constància en els resultats de totes les enquestes d’opinió i les impressionants manifestacions, per no parlar de la falta d’alternatives creïbles per la banda unionista – indiquen que s’ha arribat a un punt d’inflexió. La majoria de catalans volen un veritable canvi, i els seus representants s’han compromès a posar els mitjans perquè decideixin cap a on ha d’anar aquest canvi. La seva proposta– i la manera òbvia d’esvair tots els dubtes sobre les intencions dels catalans ¬– és un referèndum sobre la qüestió, molt semblant al que està previst que tingui lloc a Escòcia al mes de setembre. Fora de les fronteres d’Espanya ningú qüestiona seriosament la legitimitat d’aquesta manera d’actuar. En canvi, les institucions espanyoles – amb el govern i l’oposició units en una demostració inquietant d’intransigència sobre aquest aspecte – s’entesten a impedir-ho. Així és com estan les coses a principis del nou any – en un punt mort ben complicat.

 ***

Fins ara, la resposta oficial en els cercles internacionals és que la situació catalana és un assumpte intern d’Espanya. Tanmateix, tothom sap que independentment de la manera en què es desenvolupin els esdeveniment, les conseqüències no s’aturaran a la frontera i que, si es deixa que s’eternitzi, la incertesa actual serà perjudicial per a tothom – a Catalunya, a Espanya i més enllà. Si la part espanyola no es vol moure i si se segueixen bloquejant per raons tècniques, o simplement s’ignoren, totes les propostes procedents de Catalunya caldrà alguna mena d’implicació de terceres parts per tal de desfer el punt mort. Els bons oficis d’actors externs podrien ajudar realment Espanya a arribar al seu punt d’inflexió. Per molt que es resisteixin a la idea, la gent d’allà i també els polítics hauran d’acceptar el fet que, parafrasejant les paraules del primer ministre Cameron sobre Escòcia, no es pot mantenir els catalans a Espanya contra la seva voluntat.
 
 Per ara probablement només caldria una certa dosi de diplomàcia discreta. Els actors estrangers, que tenen una influència evident sobre una Espanya econòmicament entrampada i políticament tocada, podrien fer servir aquesta influència per empènyer els seus polítics a fer una cosa sensata. Ja hi ha hagut algun gest públic en aquest sentit i probablement també uns quants en privat. Tot i que, fins i tot en aquests primers moments, potser també convindria un toc d´atenció més seriós. Especialment per garantir que no hi hagi joc brut – i, esperem, que no hi hagi violència – per part d’aquells que creuen que els seus interessos es poden veure amenaçats per allò que triïn els catalans.
 
 I també tots haurien de tenir molt clar que les coses han arribat a un punt en què qualsevol intent de deixar de banda el poble català – negant-li el seu dret a parlar, aplicant tàctiques intimidatòries als seus líders o intentant alguna maniobra d’última hora a porta tancada – no ajudarà a resoldre el problema sinó que només l’ajornaria i l’agreujaria. L’únic resultat acceptable des d’un punt de vista democràtic en aquest moment és una votació, i l’objectiu immediat de tots hauria de ser ajudar a trobar el camí perquè els catalans es puguin expressar. I llavors, si realment decideixen que volen un estat independent, serà responsabilitat de tothom vigilar el procés subsegüent per tal de garantir que prevalgui la voluntat del poble expressada lliurement.
 
 (Traducció de M.Eugènia Bentanachs a partir de l'original en anglès)

No hi ha Comentaris

Puigcorbé: “No es pot ser demòcrata i estar en contra del dret a decidir d’un poble”

Companys, avui estem de festa. Celebrem que ja tenim data i pregunta per a la consulta. Celebrem que, el dia 9 de novembre, podrem decidir el futur del nostre país.

És cert que la pregunta no és exactament la que ens hauria agradat als dos milions de persones que vàrem omplir les carreteres de Catalunya el dia 11 de setembre d’enguany -en una de les manifestacions més grans de tots el temps-; però és veritat que està inclosa en la seva formulació binària. És cert que la data tampoc no és tan propera com ens hauria agradat; però és veritat que respon a una conveniència política, i que, a més a més, té un gran contingut simbòlic, al coincidir amb el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín.

Però el més important de tot és que tenim data i pregunta, i consens de tots els partits parlamentaris que estan a favor del dret a decidir i que representen la gran majoria del
Parlament.

Votar és la Via. El 9 de novembre, els catalans podrem exercir el nostre dret a escollir el nostre futur com a poble. I de la manera més pacífica i més democràtica que existeix: votant.

Si l'Estat espanyol ens ho impedeix, quedarà retratat davant Europa i del món, perquè cap constitució està per sobre de la democràcia. No es pot ser demòcrata i estar en contra del dret a decidir d’un poble.

Hem de tenir en compte, però, que si a Catalunya els que neguen el dret a decidir són una minoria que no arriba al 35 % dels diputats, al Congreso de los Diputados  espanyol aquesta proporció s’inverteix i supera, potser, el 80%. Inclòs el PSOE. Que ja ha fet saber que, en la seva hipotètica reforma federal, mai no acceptarà incloure el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

El Sr. Zapatero, que figurava que era el més “progressista” i procatalà del PSOE, i que segons ell va ser insultat a Granada “al grito de catalán”, va afirmar fa uns dies que el dret a decidir es ANTINATURA!

Antinatura, ja veieu!! Perquè suposo que el terme “contranatura” deu estar reservat per a la Conferència Episcopal.

És a dir: ens trobem davant de la primera i, si no ens afanyem, potser l’última oportunitat de decidir sobre la nostra independència. Aprofitem-la.

L’Estat espanyol ja ha dit que farà tot el possible perquè els ciutadans de Catalunya no puguin exercir el seu dret a votar el seu futur. Però no hem de confondre l’Estat espanyol amb el poble espanyol. El poble espanyol, amb el qual tenim molts lligams i que ens estimem, ha patit i pateix igual que nosaltres l’escanyament d’una oligarquia extractiva, centralitzadora, retrògrada i comissionista d’obres faraòniques... i que ens està empobrit a tots plegats, i en progressió geomètrica.

Però nosaltres coptem amb un avantatge: ens uneix una llengua i una cultura pròpies i permanentment amenaçades. I, alhora, tenim una societat civil envejable, activa, potent, dinàmica, que farà que un canvi de model social i polític sigui possible. I que pot ser també el revulsiu que necessiten els nostres germans espanyols per activar-se.

Els catalans volem dissenyar el nostre futur, volem administrar els nostres recursos, i volem seguir sent solidaris amb els altres pobles d’Espanya, però d’una manera molt més eficaç. I tenim pressa, tenim pressa, perquè els més desafavorits estan patint com mai.

La gent de la meva generació vam viure la transició. Érem joves i vam tenir el privilegi de participar en la reconstrucció democràtica del país. Avui tenim la possibilitat d’ajudar a la nostra joventut a construir un nou Estat: un país més lliure, més progressista, més solidari, i per tant més just. Tenim a l’abast una possibilitat engrescadora, i il·lusionant. Què més volem? Com deia Martí Pol: “Tot està per fer i tot és possible!”

Catalans.... Endavant!

Visca Catalunya.

No hi ha Comentaris