Arxiu gener, 2014

Trobats els milions de Borrell!

En un article publicat a El País el passat dia 20 de Gener , Josep Borrell i Joan Llorach Mariné conviden els lectors que els expliquin on són els 16.000 milions d'euros de la balança fiscal catalana. L'exministre socialista i el seu coautor descriuen una situació suposadament graciosa en la qual, després d'aconseguir la independència, Artur Mas i Oriol Junqueras es presenten al despatx del conseller Andreu Mas Colell i li pregunten pels 16.000 milions del suposat dèficit de la balança fiscal catalana. Utilitzant les dades publicades per la Generalitat sobre els ingressos i despeses de 2009, Borrell i Llorach (B-Ll) es mofen de Mas i Junqueras quan descobreixen que els diners no apareixen per enlloc. Tot en un to molt divertit.

L'argument és el següent: el 2009, els catalans van pagar a l'Estat espanyol un total de 46.195.000 dels quals l'Estat només va gastar a Catalunya 45.403. La diferència són 792 milions i no els 16.000 milions que publica la Generalitat. Segons B-Ll, per aconseguir els 16.000 milions, la Generalitat agafa aquest número i el "neutralitza".

En què consisteix la "neutralització"? En realitat, consisteix a fer una cosa tan assenyada com és reconèixer que pagar amb la targeta VISA és equivalent a pagar en efectiu. Tots els que esteu llegint aquest post sabeu que el deute de la targeta de crèdit s'acaba pagant per la qual cosa comprar unes sabates pagant en efectiu és el mateix que comprar-los amb la VISA. Cap ciutadà racional no pensa que pagant amb la targeta algú s'escaqueja de pagar.

De la mateixa manera, "neutralitzar" la balança fiscal consisteix a reconèixer que quan un estat utilitza la "VISA" per pagar la despesa, l'import haurà de ser pagat pels contribuents. Així de simple. No sé qui es va inventar la paraula "neutralització" per descriure el que s'està fent, però reconec que és una paraula lletja que porta a engany. Per exemple, B-Ll diuen que la neutralització es fa "per corregir el cicle econòmic". No és veritat. La neutralització es fa perquè quan l'estat finança la seva despesa amb deute públic, un té l'obligació de corregirles xifres i reflectir que, tard o d'hora la despesa serà sufragada pels contribuents. I aquesta NO és una opció metodològica que es pot utilitzar a la seva conveniència. Aquesta és una obligació intel·lectual: no fer-ho és com dir que el govern pot obrar el miracle dels pans i els peixos, gastant el que li vingui de gust sense que ningú pagui la factura (*). I això no té res a veure amb el cicle econòmic. Si en lloc d'època de crisi, el dèficit de l'estat es produís en època de bonança, la "neutralització" seguiria sent obligada.

No sé si és perquè la paraula "neutralització" no és prou descriptiva o perquè el concepte porta a engany, però la realitat és que hi ha una llarga tradició de polítics i opinadors que acusen els "neutralitzadors" de manipular les dades i que, per tant, el dèficit fiscal neutralitzat de Catalunya és un pur artefacte comptable creat pels nacionalistes. I l'article de B-Ll forma part d'aquesta trista tradició (**): B-Ll argumenten que la despesa de l'estat que es finança amb dèficits no ha de ser comptabilitzada ja que (en paraules literals) el deute "només són diners virtuals que haurà de pagar en el futur ". Davant aquest raonament, jo al Sr. Borrell el convido que utilitzi la seva targeta per regalar-me un cotxe de 50.000 euros. A molts els pot semblar un cotxe car, però a Borrell li semblarà barat. De fet, li semblarà gratis: al cap i a la fi, la targeta "només són diners virtuals que haurà de pagar en el futur"! Clarament l'argument que el deute no ha de ser comptabilitzat com un passiu per als contribuents és falaciós i erroni. Deixant de banda els senyors Borrell i Llorach (i potser també Antonio Zabalza i Rocío Martínez-Sempere) tothom entendria que el cost de semblant regal per al Sr Borrell seria de 50.000 euros, per més que ho hagués pagat amb la targeta de crèdit en lloc de fer-ho amb diners en efectiu.

Però tornem a les dades de B-Ll: resulta que el 2009, l'Estat espanyol va utilitzar la VISA per valor de 81.113.000 d'euros (aquesta és la magnitud del dèficit de l'estat). D'aquests diners, 15.618.000 van provenir de la VISA dels catalans (aquesta és la part proporcional que els toca pagar als catalans com a contribuents que són de l'Estat espanyol). El problema és que d'aquests 15.618.000 que l'Estat va apuntar a la VISA dels catalans, no en va gastar ni un euro a Catalunya. Això ho reconeixen B-Ll quan accepten que la despesa TOTAL de l'Estat a Catalunya va ser de 45.403. Per tant, BLL accepten que la totalitat dels 15.618.000 que es va anotar a compte de la VISA dels catalans va ser gastada en altres comunitats d'Espanya.

Si el 2009 Catalunya hagués estat independent, els 15.618.000 que l'Estat va apuntar a la VISA dels catalans no s'haurien gastat en altres comunitats. I al no haver-se gastat tampoc a Catalunya, els diners estarien disponibles, en efectiu, a la taula de Mas Colell. I aquesta és la resposta a la pregunta: si Catalunya fos independent, els 15.618.000 que l'Estat va apuntar en les VISES dels catalans estarien a disposició de la Generalitat, al costat dels 792 milions addicionals, per formar un total de (si us plau, posin música de "1,2,3 responda otra vez") 16.409 milions d'euros! Aquí hi ha els diners que buscaven, senyors Borrell i Llorach! (***)

L'argument és tan senzill que sembla estrany que tot un exministre i catedràtic i tot un empresari hagin de demanar ajuda als lectors perquè els ho aclareixin. És clar que potser no ho entenen perquè tenen una mica de mala fe. I intueixo que hi ha una mica de mala fe perquè B-Ll utilitzen les dades de 2009 (que és l'any en què el govern de l'Estat va utilitzar la VISA amb més alegria) i no les últimes dades disponibles que són les de 2010 , tot que aquestes dades ja fa vuit mesos (repeteixo VUIT MESOS) que han estat publicades. Si en lloc de prendre les dades de 2009, prenem les de 2010, resulta que els ingressos que l'Estat va recaptar a Catalunya van ser 51.164.000 d'euros, mentre que les despeses de l'Estat a Catalunya van ser 45.329. El saldo total, doncs, va ser d'un dèficit en contra de Catalunya de 5.835.000 d'euros en lloc dels pírrics 792 milions de 2009. El resultat final és el mateix. Ja he explicat que el saldo sense neutralitzar (és a dir, sense tenir en compte el que l'Estat va comprar amb la nostra targeta de crèdit) no té sentit. I els comptes del 2010 demostren que, un cop neutralitzat, el dèficit de la balança fiscal catalana torna a llançar un saldo desfavorable de 16.543 o 8,5% del PIB Català. Aquesta és la constant de la qual parlen Mas i Junqueras i de la qual se'n foten B-Ll. Però que el resultat hagués estat el mateix no amaga que B-Ll hagin escollit un any en què les dades eren especialment favorables per al seu intent de minimitzar el dèficit fiscal de Catalunya, sabent que les últimes dades disponibles no dibuixaven un escenari tan bonic per als seus interessos. Potser B-Ll no s'havien assabentat que feia vuit mesos que les dades de 2010 ja estaven disponibles. És possible. Encara que és molt sospitós.

Resumint, B-Ll van escriure un article reptant als lectors que els expliquessin on són els 16.000 milions del dèficit fiscal català. Jo he acceptat el repte i els ho he explicat: senyors Borrell i Llorach els 16.000 milions són diners que l'Estat va apuntar a la targeta VISA dels catalans i que va gastar en altres territoris. Lògicament, en el cas que Catalunya fos independent, tots aquests diners no s'haurien gastat en altres comunitats d'Espanya per la qual cosa, en l'escena que descriuen vostès d'Artur Mas i Oriol Junqueras entrant al despatx d'Andreu Mas Colell i preguntant on són els famosos 16.000 milions, el conseller els hauria respost: els 16.409.000 són damunt de la meva taula, davant dels seus nassos! Això sí, cal llevar-se la bena dels ulls per veure'ls

(*) Les balances fiscals són una eina que permet estudiar la redistribució de recursos que l'estat fa a través dels impostos i la despesa pública entre els diferents territoris. El que és normal és que els ciutadans més rics paguin uns impostos més elevats que els més pobres i que la despesa pública vagi en direcció contrària de manera que es produeixi una redistribució de recursos des de les zones més riques a les més pobres. Les balances fiscals permeten veure la magnitud d'aquesta redistribució. Però perquè tinguin sentit, la suma de totes les balances fiscals ha de ser zero. És a dir, si una regió és receptora neta de recursos, el normal és que aquests recursos provinguin de les altres regions. I a l'inrevés, si una regió és contribuïdora neta de diners, aquests diners vagin a parar a alguna altra regió. El miracle dels pans i els peixos es produiria si, després de la intervenció fiscal de l'estat, totes les regions hi sortissin guanyant. Però fixeu-vos que això és exactament el que passa quan l'estat manté "paga amb la VISA" i aquests pagaments no es comptabilitzen. Fixeu-vos que, en aquest cas, l'estat gasta molt a totes les regions (per la qual cosa totes pensen que han rebut molts recursos de l'estat) i no paguen res (perquè no comptabilitzem el que ens costarà pagar la VISA). Quan el 2009 l'Estat espanyol va mantenir un dèficit estratosfèric, els càlculs sense neutralitzar mostren que TOTES LES COMUNITATS D'ESPANYA van sortir guanyant amb la redistribució interterritorial. El miracle dels pans i els peixos. La neutralització del dèficit de l'estat assigna aquest dèficit proporcionalment a cadascuna de les comunitats de manera que, com ha de ser, la suma de totes les balances de totes les regions acaba sent zero. En economia, res és gratis. Ni tan sols el dèficit de l'estat.

(**) Rocío Martínez Sampere  ho va fer en declaracions al Parlament de Catalunya i Antoni Zabalza  (com Borrell, exdirigent del PSOE) ho ha repetit fins a la sacietat en un seguit d'articles pesadíssims publicats a El País . La resposta a tots aquests articles és la mateixa que la que faig avui.

(***) Borrell i Llorach argumenten en el seu article que si Catalunya fos independent, hauria de endeutar-se per 15.618.000 perquè, sumats als 792 milions que llança el saldo sense neutralitzar, Mas Colell tingués 16.409 milions d'euros sobre la taula. Aquest argument és molt trampós. Fixeu-vos que B-Ll parteixen de la situació que el dèficit abans de neutralitzar és de 792 milions. Implícitament, aquesta xifra suposa que l'estat ja ha fet servir la VISA dels catalans per valor de 15.618.000. A partir d'partir d'aquí, diuen: "si els catalans s'independitzessin, haurien de tornar a endeutar-se  per tenir aquests 15.618.000! NO, senyor Borrell! No faci trampes! Està vostè comptabilitzant el deute dues vegades! Si l'estat no s'hagués endeutat, no hauria pogut recaptar només 46.195 a Catalunya (hauria d'haver pujat els impostos) i no hauria pogut gastar a Catalunya els 45.403 sinó molt menys.

Si el 2009 l'Estat no hagués utilitzat la VISA (si el 2009 l'estat no hagués tingut un dèficit de 81.113.000), el govern d'Espanya no hauria pogut gastar, ni a Catalunya ni a Espanya, el que va gastar. És a dir, sense l'endeutament l'estat hauria hagut de gastar un total de 81.113.000 menys a tot Espanya, 15.618 dels quals els hauria hagut de retallar a Catalunya. Per tant, els catalans haurien pagat 46.195.000 dels quals l'Estat només s'hauria gastat a Catalunya 29.784 (45.403 menys 15.618), de manera que el dèficit de Catalunya seria del dèficit de la balança fiscal de Catalunya en aquest cas, hauria estat de 16.409 milions d'euros i no els 792 que suposen B-Ll. A partir d'aquí B-Ll es podrien preguntar què passaria si Catalunya hagués estat independent? La resposta és que els ciutadans haurien pagat 46.195 i que a Catalunya només s'haurien gastat 29.784. La diferència? A la taula de Mas Colell, esperant a ser gastats per la Generalitat i sense necessitat de tornar-se a endeutar. De nou, aquí hi ha els milions que buscava Borrell i que no trobava perquè usava un argument incorrecte.

Tot i que, imaginar què hauria passat si l'estat no s'hagués endeutat està bé com a hipòtesi de treball per demostrar com havia d'haver fet Borrell seu argument, la realitat és que l'estat es va endeutar i va carregar 15.618.000 d'euros en la VISA dels catalans. Per tant, la comparació correcta és: formant part d'Espanya aquests diners es van carregar als ciutadans de Catalunya i es van gastar en altres territoris. I si Catalunya hagués estat independent, aquests diners carregats en la seva VISA haurien estat disponibles sobre la taula de Mas Colell, esperant que Mas i Junqueras decidissin com gastar. Així de simple.

No hi ha Comentaris

Europa, casa dels catalans

Europa i els partidaris de la construcció europea unitària, pretenen fer-ho sense esmenar la plana ni reconvertir els estats en peces de museu. De moment els que volen construir la Europa dels pobles, som minoria i la lluita contra els estats, l’ordenament polític i jurídic que s’està instal·lant a Europa, ens augura grans dificultats per poder-ho canviar.

La llei electoral de la unió europea, és per circumscripció d’estats, amb vot directe i amb un repartiment d’escons d’acord el nombro d’habitants de cada estat membre.

Espanya te assignat 54 escons, dels quals 7 corresponen a la “regió de Catalunya”. En aquest moment el repartiment és el següent: 2 als socialistes PSOE – psc, 2 als populars, 2 per la coalició de CiU un dels quals adscrit amb els populars europeus i un amb els demòcrates lliberals, i finalment 1 amb els ecologistes.

Al Parlament europeu, tot i que està format per grups o partits ideològicament diferents, són els estats els que tenen la representació, en tant que els mateixos partits són els que tenen el poder institucional en els seus respectius estats.

Ni CDC, ni UDC, ni ERC, ni les CUP, ni cap altra força d’àmbit català, representa ni representarà, de moment, Catalunya al Parlament  europeu. La prova fefaent, la tenim en el fet que els eurodiputats catalans no han aconseguit mai que el català sigui llengua oficial a la cambra parlamentària europea.

Primer representen Espanya, i segon ho fan des del grup més proper ideològicament.

La pregunta que ara ens cal fer és si tenir dos o tres eurodiputats de caire independentista ens ajuda al procés. La resposta és NO. Si cada força política va pel seu cantó, l’únic que podem esbrinar, és el suport que té cadascú en vots, fet que serveix per fer declaracions que així, amb tanta abstenció, no anem bé i que hem de treballar per arreglar el desencís ciutadà i que tothom ha guanyat.

Anar i desaprofitar l’escenari europeu per fer-nos veure és un greu error i no serveix per a res. Bé també serveix per als eurodiputats, que viuran a cos de rei durant el seu mandat i per protestar i denunciar el maltracte que rebem els catalans de l’Estat espanyol, cosa que porten fent des del principi i que continuarà si no som capaços d’acabar el procés.

Si de debò ens creiem que el procés no té marxa enrere, hauríem de fer i utilitzar tots els escenaris que se’ns posen pel davant. Les eleccions europees n’és un d’ells i ens pot permetre consolidar i demostrar la voluntat dels catalans per decidir el nostre futur, futur que volem que passi per Europa.

Les eleccions europees en termes de país, ens poden ajudar a visualitzar dos fets que confirmarien la tendència majoritària dels catalans per decidir el nostre futur i la voluntat de continuar sent un tros de la Unió Europea.

Catalunya hauria de fer, com qualsevol estat i ja que no podem ser circumscripció única electoral, convertir-nos en el primer poble on els que volem decidir el nostre futur, anem junts.

El PP i els socialistes a Catalunya són Espanya i els seus vots ja sabem on van. CDC, UDC, ERC, CUP, ICV, ANC, AMI, Òmnium, tots junts amb una candidatura per Catalunya, i amb una bona mobilització serviria per comptar-nos els que volem votar, i ser un estat. Ser o no ser independent per quan puguem votar al referendum.

Això sí que serviria. Serviria perquè Europa tingués clar que els catalans no som un foc d’encenalls d’una nit d’estiu, i serviria per dir-los als euroescèptics que Catalunya i els catalans sí que creiem en Europa, però la dels pobles.

Massa declaracions, unes a favor d’una candidatura unitària, altres qüestionant-la i d’altres senzillament anant a la contra de tot, poden dificultar el fet de mostrar-nos a Europa i al món que estem decididament convençuts a decidir el nostre futur. Si no som capaços de posar-nos d’acord per utilitzar unes eleccions que només es fan a favor dels estats de la Unió Europea, voldrà dir que alguns dels que lideren el procés no hi ha de ser. La voluntat expressada democràticament, pacíficament,  festivament i transversalment per més de dos milions de catalans hauria de servir per quelcom més que per ser un referent.

Aquest cop els catalans sabem que Espanya treballa per guanyar i liquidar Catalunya com Nació. No siguem nosaltres responsables d’un derrota que ara s’ensuma victòria.

No hi ha Comentaris

Literatura per a una gran guerra d’ara fa cent anys

Aquest 2014 és l’any del nostre tricentenari, és a dir, dels tres-cents anys que maldem per a recuperar les nostres llibertats. Avui volem continuar essent, com els catalans de 1714 van voler continuar lluitant en defensa de les llibertats, malgrat haver perdut les aliances internacionals. Els historiadors destaquen l’abast internacional de la guerra de successió i la implicació que hi van tenir les diverses potències europees, però la gran guerra mundial que la historiografia anomena primera és la que es va iniciar el 1914, ara fa un segle.

Com és sabut, fou una guerra terrible, ja que va traslladar els avenços tecnològics de la revolució industrial a la producció de destrucció i mort. Per primer cop es van poder comprovar els espantosos efectes sobre el cos humà de gasos i agents químics, obusos de gran calibre i potència, etc. Lògicament la cruesa d’aquesta guerra es va reflectir en nombroses obres literàries entre les quals podem destacar-ne algunes de gran qualitat: Les aventures del bon soldat Švejk de Jaroslav Hašek (que aquest desembre ha publicat Galaxia Gutenberg amb les il·lustracions de Josef Lada i traducció i pròleg de Monika Zgustova), Res de nou a l’Oest, d’Erich Maria Remarque i, al meu parer, una grandíssima novel·la francesa, de les millors que he llegit mai: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline.

Amb una estructura senzilla, la nove·la de Céline és la narració en 1a persona de les experiències -de fet, fracassos successius- del protagonista, Ferdinand Bardamue. Una novel·la d'iniciació en què la guerra ocupa tan sols primera part, menys d’un quart del llibre. Completen el periple biogràfic del protagonista -paral·lel a la vida del mateix Céline- un viatge a una colònia d’Àfrica, una estada als Estats Units i el retorn a França. Els diversos indrets i les successives etapes per les quals passa el protagonista posen de manifest la misèria moral i material de l'ésser humà. Davant el lector es van acumulant les dades d’aquesta degradació moral de forma aclaparadora i grotesca. La innovació i la singularitat de l'obra no és en l'estructura ni en la història, sinó en el llenguatge i, sobretot, en la veu narrativa. El mateix Céline afirmava: "Només m'interessen els escriptors que tenen un estil; si no té un estil no m'interessa. D'històries, el carrer n'és ple. N'hi ha pertot, d'històries". L’estil, la mirada de Céline té un to sarcàstic intens i incisiu, que permet denunciar amb eficàcia l’absurd de la guerra: “en aquest ofici de fer-se matar, no s'ha de mirar prim, s'ha de fer com si la vida continués, és això el més dur, aquesta mentida.” (p. 40). Per defugir la mentida, Bardamue enveja els cavalls que participen a les batalles: “els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen. Infeliços però lliures cavalls! L'entusiasme, ai!, sols és per a nosaltres, el puta!” (p. 43)Com moltes novel·les de guerra, esdevé un al·legat antibel·licista. El tractament literari de la guerra que fa Céline és una gran aportació a la literatura universal, però ha tingut escassa continuïtat. Potser una novel·la que descriu l’absurd de la guerra de manera semblant és Catch 22  (Trampa 22 ) de Joseph Heller.

Sovint Céline ha estat etiquetat com a nihilista, ja que no fa gaires concessions a l’esperança: “total, que mentre ets a la guerra, et dius que serà millor amb la pau i a més a més t'empasses aquesta esperança com si fos un bombó i després no és més que una merda. Primer no t'atreveixes a dir-ho per no fastiguejar ningú. Després de tot, som de bona pasta. Però un bon dia, acabes per aixecar la llebre davant de tothom. N'estàs fart de rebolcar-te amb la merda al coll. I de cop i volta tothom troba que ets molt maleducat. I ja està.” (p. 241)Fa poc llegia un llibre francès d’un escriptor beur que algú presentava com un nou Céline. De fet, la literatura francesa fa anys que cerca un nou Céline. Deixem de banda la polèmica que envolta l’autor a favor de la literatura. Aquest llibre és pura literatura. És d’aquells llibres que et canvien a tu mateix i la teva percepció del món després d’haver-lo llegit. No s’oblida mai.

No hi ha Comentaris

Pere Navarro té un pla

Pere Navarro sap prou què fa. Sembla una broma, però no ho és. No improvisa. No s'equivoca. Té un objectiu clar i està determinat a aconseguir-lo. Un pla i un equip. No l'aturen ni els millors consells ni les pressions més fortes. No s'hi valen precs ni preguntes. La decisió ja ha estat presa i no la canviarà. No té por i està disposat a arribar fins al final.

El desvetllament de la consciència catalana i el procés polític consegüent porten els partits a abandonar la indefinició i les mitges tintes. Evidentment, parlo de la indefinició sobre el futur nacional de Catalunya. Quan la decisió col·lectiva era lluny i alguns la veien pràcticament impossible, la indefinició no penalitzava els partits. La puta i la Ramoneta eren fenomenals per a anar tirant. Probablement era un valor positiu. Els partits podien no resoldre aquesta qüestió i els punts de vista diferents dins les seves files eren bàsicament un ornament graciós. Però ha arribat el moment de decidir i no s'hi val al discurs imprecís o poc definit.

Convergència va deixar l'ambigüitat fa un parell d'anys o tres i va optar per la independència. ERC va abandonar aquells festeigs amb el federalisme de l'Espanya plural de Zapatero ja fa uns quants anys. La CUP no l'ha gastada mai, l'ambigüitat, i ara potser li cal abandonar una certa rigidesa que no li fa cap favor --ni tampoc al procés d'independència--. ICV mira de guanyar temps i ajorna tant com pot la decisió. Però és difícil de pensar que podrà mantenir la indefinició fins a l'últim moment. El mínim lideratge polític que cal per a continuar pintant alguna cosa ho desaconsella. Unió tampoc no és capaç de sortir de l'atzucac on va entrar per no haver sabut entendre els nous temps (en aquest cas cal assenyalar clarament els màxims dirigents... perquè la base ja ha votat clarament en alguns congressos i consells nacionals). El PP i Ciutadans també han abandonat les posicions conciliadores, si és que n'havien tingut mai.

Per evitar la desaparició, el PSC de Navarro sap que ha de recomençar. Ha de fer net. El sector espanyolista ha guanyat els darrers congressos --força mancats de rigor democràtic i poc representatius de la composició de les bases del partit--. Ha guanyat i té tot el dret d'imposar la seva línia política. Totes les enquestes els pronostiquen un descens humiliant a les pròximes eleccions, municipals i parlamentàries. Però Iceta, Zaragoza, Lucena, Balmón i companyia pensen en termes de cost d'oportunitat. I saben que mantenir el regne de taifes els passaria una factura molt pitjor. Quin és el càstig per a una línia unionista dura? Quin és el càstig per a l'olla de grills? Cap partit que estimi el seu futur no pot acabar aquest any sense una posició clara i homogènia sobre el futur de Catalunya. Prendrem la decisió més important de la història del país. Ningú no entendrà que un partit no tingui una proposta concreta per al futur col·lectiu. I Navarro i els seus no volen ni independència, ni federalisme, ni cap avenç en l'autogovern català. Estan decidits a torpedinar qualsevol pas en aquesta direcció.

Descartada la via sobiranista, el dilema del grup dirigent del PSC era mirar de mantenir un cor de veus plurals en pro de l'essència històrica del partit --i ser castigats pràcticament fins a la desaparició--, o tancar files i desfer-se dels crítics esperant que passés la tempesta, ni que això els aboqués a una marginalitat de futur desconegut. Els capitans del partit ja han decidit --acompanyats, apadrinats o empesos per Rubalcaba, no cal dir-ho-- i s'estimen més ser pocs però ben avinguts. La decisió l'han presa en veient-se atrapats entre la puixança de Ciutadans, a la banda unionista, i l'expansió d'ERC, a la banda de l'esquerra.

El postpujolisme, encara que es faci estrany de parlar-ne ara, sembla que liquidarà abans el PSC que no pas CiU. Mentre hi havia un enemic, la unitat i la pinya eren necessàries. Quan hi va haver poder i cadires, també s'imposava un silenci que, en acabar-se el repartiment de càrrecs, s'ha trencat. Ara tothom vol dir-hi la seva. Hom podria pensar que contra Mas s'hauria d'imposar un nou silenci-unitat de resistència, però el procés d'independència no ho ha permès. Al PSC hi ha força gent que es creu el país i que sap que no hi ha futur sense llibertat. I quan arriba l'hora de prendre la decisió, aquesta gent no vol ser còmplice d'una mort col·lectiva. Alguns ja han fugit o han estat foragitats de la nova delegació del PSOE a Catalunya --que en aquests darrers congressos va guanyar la possessió de les sigles PSC--. Alguns altres n'acabaran marxant i cerquen la manera més intel·ligent de fer-ho.

S'ha acabat el temps de la indefinició sobre el futur de Catalunya. Potser perquè tenen una dimensió més gestionable, Unió i ICV no han sofert la dissidència interna i la cosa no els ha passat factura. Però no podran acabar el 2014 sense prendre partit i concretar. Tinc la impressió que es decantaran a favor de la independència. En canvi, el PSC ja ha decidit. Serà a la trinxera del PP i Ciutadans contra la voluntat sobirana de Catalunya. Navarro no vol cap referèndum. Iceta no vol dret de decidir. Lucena no vol sobirania catalana. Sí que volen continuar controlant el partit i apartaran del camí tothom qui els faci nosa. L'estratègia és aquesta: replegament. Tàctica d'autoprotecció i defensa davant l'amenaça. Més val pocs que no pas mal avinguts. Ho han decidit. Preneu lloc i observeu, que comença l'espectacle.

perecardus@mesvilaweb.cat

No hi ha Comentaris

L’estratègia europea: Catalunya no és el problema, és la solució

Els catalans hem iniciat un procés d’evolució democràtica sense aturador, que trenca amb l’enquistament del sistema constitucional postfranquista, un marc legislatiu basat en la no-ruptura amb el règim dictatorial del que prové i els principis ideològics del qual es varen transferir a la nova Constitució, com a conseqüència del pes polític dels que aleshores eren continuadors del règim i de la situació de llibertat vigilada condicionada per un exèrcit, que encara estava capitanejat pels militars franquistes, vencedors de la guerra civil.

Difícilment dintre  d’aquest marc jurisdiccional, es pot iniciar cap mena de transformació territorial usant la radicalitat democràtica, ja que l’actual sistema constitucional, fonamenta els seus principis en la indissolubilitat de la nació espanyola,  no reconeixent l’existència de Catalunya com a poble diferenciat i, per tant, subjecte polític al que es puguin aplicar els principis de la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles i, més concretament, l’article 6 que diu que “Qualsevol poble té el dret permanent d’autodeterminació d’una manera independent i sobirana”. Únicament un procés de ruptura amb la legalitat espanyola, pot convertir en legal el resultat de l’exercici del dret a decidir a les urnes.

La consciència que constituïm un poble diferenciat la tenim, però la consideració com a tal, per part de les institucions que representen la comunitat internacional, ens ho hem de guanyar i, mentre no els creem un problema directe, només serem un conflicte intern de l’Estat espanyol.

En un moment o altre els nostres representants hauran de fer un acte de desobediència i sol•licitar l’empara de la legislació internacional, per desencadenar una presa de postura que obligui i incomodi a la resta de nacions. Però perquè ens sigui favorable el resultat de la decisió que prenguin els països més influents del món occidental, més que tenir estudiat el problema, cal tenir molt ben preparada la seva solució, per tal que davant la resta del món, la postura catalana sigui precisament la d’aportar la solució definitiva a aquest problema, a nivell econòmic, polític i d’estabilitat en la organització territorial dels Estats.

Una Catalunya sobirana no representa tant un problema internacional global, sinó que queda circumscrit a un àmbit purament de la Unió Europea, en quan que l’ statu quo actual, manté en equilibri els desajustos existents entre les diferents regions d’Espanya, per l’aportació d’excedents de l’economia catalana, la correcció de quins desequilibris queda fora de les responsabilitats europees, ja que la Unió només té en compte el conjunt espanyol. En el moment que la resta d’Espanya deixes de gaudir dels excedents aportats pels catalans, obligaria a un canvi de planejament en la distribució dels fons compensatoris, sobretot si Catalunya es veiés obligada a abandonar el club europeu. No hem d’oblidar que la Unió Europea és, abans de res, una associació d’interès econòmic, això si, embolcallada per uns principis democràtics avançats. Per aquest motiu, el dilema que planteja el cas català, contràriament al que pugui aparentar, a nivell europeu no és ni molt menys un tema menor, tal i com queda palès en les reaccions de les diferents cancelleries o  en les continues cites del BCE als problemes geopolítics, que poden afectar a l’estabilitat i el creixement de l’economia europea. Per això els Estats Membres, forcen als funcionaris europeus a mantenir-se distants del problema català, fent aparentment el joc a la política marcada des de Madrid, però subliminalment dient a Espanya que es mogui per resoldre la situació, ja que quan responen que és una qüestió interna de l’Estat espanyol, de fet estan acceptant l’existència del problema i estan dient que Espanya ha de moure fitxa per resoldre’l.

Estic convençut que els analistes europeus són perfectament conscients, que el problema de la Unió no és si Catalunya es separa d’Espanya, sinó, si aquesta part del territori es separa del club de la Unió Europea. Mentre Catalunya estigui dintre la Unió, aquesta estarà en condicions de negociar l’aportació al rescat de la resta d’economia espanyola, però si en queda fora, el problema l’hauran de resoldre la resta de països, sense comptar amb Catalunya. Mentre puguin controlar el tema col·laborant amb Madrid, per pura comoditat no cercaran altres alternatives diferents. Quan arribi el moment que hagin de decidir entre: renunciar als principis democràtics que els inspiren, o be, acceptar l’aplicació del dret internacional en el cas Català, els catalans hem de tenir preparada la solució al problema que el nostre conflicte planteja a la resta de països de la Unió, per tal de facilitar-los una decisió no traumàtica i deixar palesa la nostra ferma voluntat europeista, no només d’intenció, sinó també des de la nostra capacitat d’aportació efectiva de solucions als reptes que la Unió té plantejats, tant econòmics com geopolítics.

Els catalans hem de ser conscients que el nostre objectiu no es basa en beneficis a curt termini, sinó que persegueix uns resultats a llarg termini, més enllà de les generacions que ara estem implicades en el procés d’alliberament. Pensar diferent seria portar el procés a un carreró sense sortida i trair als que, al llarg de tres-cents anys, han lluitat sense poder veure el resultat del seu esforç. Amb la separació d’Espanya resoldrem els problemes nacionals i culturals, però els nostres sacrificis econòmics no s’acabaran de forma immediata, sinó que continuaran sota la dependència Europea, almenys per un temps determinat. Per contra, gaudirem d’una avantatge molt més important, que serà la de disposar de la capacitat d’establir polítiques i estratègies pròpies, adaptades a la situació estructural econòmica i productiva catalana. Des de la visió dels països al nord dels Pirineus, la península és només una posició estratègica, un mercat i els destinataris d’una part del recursos que aporten al fons comú, en cap cas tenen en compte els temes d’identitat nacional i cultural, per aquest motiu hem de centrar-nos en l’aportació de solucions econòmiques, de progrés i de creixement, que beneficiïn al conjunt de països de l’Europa comunitària.

El primer que cal és resoldre el tema de la integració a la UE, primer per salvar la pròpia legislació interna que converteix en element decisori a una de les parts en conflicte, pel fet que, en aquest procés, l’Estat Espanyol té dret de veto i, segon, per no treure la condició de membres de la Unió, a una part d’ella mateixa, quins ciutadans en el seu dia varen participar en el sufragi universal d’acceptació a la integració espanyola. Per això cal presentar una proposta legislativa basada en la incorporació d’una nova figura d’Estat membre, que permeti, sense perdre el ritme funcional del conjunt, integrar les administracions i economies sotmeses al procés de separació. Un punt en el que tothom s’hi senti còmode, tant els governs, ciutadans i economies afectades, com els que estaran al marge del problema, però que el sofriran en les seves relacions i fluxos comercials. La solució estarà doncs en el canvi de figura d’integració, a partir del moment en que es produeixi una situació de trencament, bé sigui com a conseqüència de l’exercici de la voluntat popular o bé sigui per a la declaració unilateral d’independència d’una de les parts. Arribats a aquest punt l’Estat integrant hauria de passar a tenir la consideració d’Estat en suspensió de vot, en quina situació, únicament quedaria limitat el seu dret de vot en temes de composició de la UE, però sense perdre cap dels altres drets i obligacions adquirits. La part que es separa iniciaria un període transitori, en que hauria de complir amb totes les seves obligacions de forma separada com si ja fos un Estat independent, però dintre l’estructura del encara Estat membre de dret, essent la suma dels dos nous Estats el que es consideraria per avaluar el compliment dels paràmetres exigits als Estats membres. Una vegada aquest nou Estat tingués totalment construïda la seva estructura política, adaptada a tots els condicionants imposats per la Unió per ser Estat membre, Els dos Estats resultants haurien de sol•licitar el seu reingrés a la Unió Europea i complir amb les condicions i objectius establerts per ser-ne membres, en quina decisió no hi hauria el vot del país afectat. Tot aquest procés seria transparent als ciutadans i economies, que no es veurien afectats més enllà dels ajustos interns que fossin necessaris.

El segon punt a resoldre, seria el del compliment de les condicions macroeconòmiques de cada un dels Estats resultants, de forma que cap d’ells es vegi afectat per aquest condicionant a l’hora de sol•licitar el seu reingrés. Com passa en el cas català, es donaria la paradoxa que si la part que es separa és aportadora neta, el restant que queda veu minvades les seves xifres macroeconòmiques i de dèficit, quedant fora dels paràmetres de condició de membre, el que pot representar un greu problema pels que hagin de decidir. Arribats a aquest punt, la part que aporta finançament net al conjunt, s’hauria de comprometre per un període determinat d’anys, a continuar aportant finançament de forma regressiva a la part receptora i, per la seva banda, la part receptora a complir amb els objectius fixats, dintre el mateix termini d’anys.

Si traslladem aquest procediment metodològic a la resolució del problema econòmic plantejat en el conflicte català i espanyol, independentment de la preceptiva distribució d’actius i passius, ens trobarem que, segons dades comunicades pel mateix executiu, si Catalunya aporta anualment en concepte de “solidaritat” a la resta de l’Estat el x% del seu PIB, El nou Estat Català hauria de presentar un pla d’aportació equivalent i regressiu al llarg de n anys, al termini de quin període, les dues economies ja aportarien directament la seva quota a la comunitat, per tal de que aquest organisme la distribueixi segons la normativa europea, amb la condició que aquest compromís es mantingui sempre que no es vegi perjudicada la balança comercial entre els dos nous territoris, respecte de la que hi havia mentre estaven integrats en el mateix Estat Espanyol. En el mateix termini, la nova administració espanyola, aprofitant l’excedent temporal aportat des de Catalunya, hauria de refer les seves estructures per assolir els objectius de dèficit marcats pels països integrants de la Unió Europea. Aquest procés d’adaptació tindria uns efectes beneficiosos en el conjunt europeu, concretats en dos moviments positius: d’una banda la millora de competitivitat de l’economia catalana, com a resultat de la major quantitat de recursos aplicats a una economia basada en el sector productiu i, per tant, aplicats a un dels motors econòmics europeus. I d’altra banda, la resta d’Espanya, davant la progressiva davallada de recursos aportats per Catalunya i la necessitat d’adaptació als límits de dèficit europeu, desencadenarà un efecte revulsiu que obligarà a un traspàs d’esforç i ma d’obra del sector públic, cap altres sectors creadors de riquesa i no de despesa. El resultat per tant, serà un conjunt econòmic peninsular més reforçat en termes de PIB i de competitivitat per mantenir el creixement econòmic. Paral•lelament, la distribució del deute públic entre els dos Estats resultants, el més segur és que provoqui una millora en la qualificació del risc, com a conseqüència de la diversificació de garantia.

Aquest argument i la solució que porta implícita, és el que hem de transmetre als futurs socis europeus, perquè entenguin que la independència no és un problema, sinó la solució del problema, d’un vell problema amb el que s’havien acostumat a conviure.

Fins aquí, per aquest o qualsevol altra opinió o argumentari més qualificat, tenim al davant un obstacle que cal salvar: Qui, com i a qui? Qui actua com a element transmissor efectiu de tot el procés davant del poder polític europeu? Com vehicular el missatge? A qui hem de dirigir les nostres accions perquè es mobilitzin els centres de poder europeus?

En aquests moments, tota la comunicació oficial i efectiva està en mans de l’estructura diplomàtica i representativa espanyola, que és en definitiva el soci directe de la Unió Europea i la única reconeguda a nivell internacional. En la situació actual, l’administració catalana és una part integrant de l’administració espanyola, que és qui la representa en el món exterior. Les cartes, comunicats, visites, recepcions o entrevistes que pugui realitzar el President de la Generalitat, no van més enllà d’una pura tasca informativa i no desencadenen cap presa de posició en el marc de les relacions entre Estats.

Però hi ha una escletxa que condueix directe al centre del poder legislatiu, que encara que petita, pot obrir pas a una representativitat genuïnament catalana, impossible de silenciar i que estigui a l’alçada de qualsevol representació del poder executiu de qualsevol país. A les properes eleccions europees tenim la oportunitat, si la sabem aprofitar, de situar representants directes elegits per sufragi universal al Parlament Europeu, que esdevinguin la veu directa del poble de Catalunya i ningú li pugui negar la  representativitat legal. Si els partits catalans partidaris del Dret a Decidir, enlloc de presentar-se a les eleccions europees enquadrats en altres candidatures, per tal d’obtenir representació encara que sigui compartida, s’integren en una candidatura única a l’Eurocambra dintre l’àmbit català, aquesta coalició no es podria dissimular ni menystenir i la seva veu i les seves propostes haurien de ser considerades i esdevindrien directament problemes d’una part d’Europa, ja que que representen un poble i no una opció política. No només és important la candidatura única de partits catalans per convertir aquestes eleccions en un plebiscit, sinó també i potser més important, per situar Catalunya en un punt concret de l’Eurocambra i, així, obrir la porta de comunicació directe amb Europa. Si aquest subgrup d’Eurodiputats fa propostes i planteja problemes, esdevenen automàticament temes europeus.

Tenint en compte que en aquestes eleccions, la circumscripció electoral és única a nivell estatal, si el dia 25 de maig de 2014, es dóna l’escenari que el poble de Catalunya surt a votar per una candidatura única i incrementa un 15% la participació catalana respecte de les darreres eleccions europees, es poden situar entre 5 i 6 diputats al Parlament Europeu, que, tot i no poder disposar de grup propi, ja que se’n necessiten 20, podria ser un subgrup important, amb un pes específic superior al d’alguns altres països i esdevenir un interlocutor sorgit del sufragi universal i políticament vàlid, per establir un pont de diàleg i comunicació, entre el poble de Catalunya i la Unió Europea, sense la intermediació espanyola. No en parlem si a Catalunya, amb la sortida massiva de votants per la causa, s’arribés a superar el 60% de participació, en aquest cas el resultat seria situar 8 representants a Estrasburg, que si tenim en compte que països com Lituània en tenen 9, l’efecte davant d’Europa seria demolidor i la representativitat no generaria cap dubte.

Els partits polítics catalans que defensen el dret de l’autodeterminació, tenen l’obligació de formar una candidatura única en aquestes eleccions, pel bé del país i per no trair la voluntat del poble de Catalunya que els vota.

No hi ha Comentaris

“En cas de secessió d’una part d’un Estat membre, la solució s’hauria de trobar i negociar dins de l’ordenament jurídic internacional”

"En cas de secessió d’una part d’un Estat membre, la solució s’hauria de trobar i negociar dins de l’ordenament jurídic internacional”. Aquesta és la resposta escrita oficial de la Unió Europea davant de la Iniciativa Ciutadana Europea que va impulsar Reagrupament l'any 2012 i que la vicepresidenta de la formació, Rut Carandell, cita textualment en l'article de portada del número 32 de La Veu, butlletí de Reagrupament. Carandell ho recorda en un article titulat "tindrem el que ens guanyem" que no oblida que allò que aconseguim depèn del nostre esforç i de l'actuació de les nostres forces polítiques. Per això, la vicepresidenta de Reagrupament reclama una candidatura unitària a les properes eleccions europees de totes les forces partidàries de la sobirania del poble de Catalunya.

Com a ploma convidada, el butlletí publica un article de Juanjo Puigcorbé -recentment guardonat per Reagrupament amb el premi Pau de Tars- que expressa que "la gent de la meva generació vam viure la transició. Érem joves i vam tenir el privilegi de participar en la reconstrucció democràtica del país. Avui tenim la possibilitat d’ajudar la nostra joventut a construir un nou Estat: un país més lliure, més progressista, més solodari, i per  tant més just."

A més, el número compta amb les col·laboracions habituals de Josep Sort, en l'àmbit internacional ("Comparar nacions"); Carles Bonaventura, pel que fa al municpalisme, ("La consulta, als ajuntaments"); Montserrat Tudela, Cultura, ("Perquè hi haurà una candidatura conjunta a les eleccions europees"); el coordinador de Reagrupament Osona, Josep Ramon Soldevila ("Els fets de la Gleva")  i Boi Fusté ("El procés continua amb pas ferm").

Finalment, la secció de llibres clou la publicació amb el comentari de Pere Torra d'una obra literària, "Viatge al fons de la nit" de Céline, amb motiu del primer centenari de la Primera Guerra Mundial.

No hi ha Comentaris

La consulta continua rodant

El Parlament ha aprovat la proposició de llei per demanar al Congrés que traspassi les competències per fer la consulta, amb 87 vots a favor, 43 en contra i tres abstencions. La proposta ha prosperat gràcies als vots de Convergència i Unió, Esquerra i Iniciativa. La CUP s'ha abstingut, i el PSC, el PP i Ciutadans s'hi han oposat. En el cas del PSC, tres diputats crítics, Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura, han trencat la disciplina de vot i s'han decantat pel "sí" a la proposta.

ERC avisa Rajoy que és "l'última oportunitat"

La primera intervenció ha estat de Marta Rovira, secretària general d'ERC, que ha afirmat que "tenim plena i absoluta legitimitat per fer la consulta". Aquesta "és l'opció més inclusiva de totes", ha assegurat Rovira. La dirigent republicana ha lamentat també que el PSC no s'hagi sumat a la petició. Rovira ha dit que si el Congrés rebutja la proposta del Parlament "farem tot el que calgui perquè es porti a terme la consulta el 9 de novembre". La secretària general d'Esquerra s'ha mostrat convençuda que "al final guanyarem perquè no hi ha cap límit a la legitimitat democràtica d'un poble". "Tenen l'última oportunitat", ha advertit Rovira al PP i al seu govern i ha afegit: "Una negativa ens donarà més legitimitat democràtica".

El PSC diu que Mas condueix Catalunya a un "trencament traumàtic"

Des del PSC, el seu portaveu parlamentari, Maurici Lucena, ha començat dient que el seu grup votarà en contra de la proposta. Lucena ha dit que tant la seva formació com el PSOE s'han compromès a impulsar una "profunda reforma de la Constitució per augmentar ostensiblement l'autogovern de Catalunya". "Volem una Catalunya amb el màxim nivell d'autogovern", ha apuntat el dirigent del PSC. Amb relació al PP, Lucena ha dit que "no entén res del problema polític català", i que "l'estratègia de Rajoy és un drama". El portaveu del PSC ha criticat també l'actitud del president de la Generalitat, Artur Mas, que ha indicat que "condueix Catalunya cap a un trencament traumàtic que tindrà molts costos". Lucena ha dit que l'acord amb ERC ha convertit Mas i CiU i en "separatistes extremats disposats a saltar-se les lleis democràtiques per dur Catalunya al pedregar".

Sánchez-Camacho afirma que Rajoy "no acceptarà xantatges"

La presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, ha defensat el vot en contra de la seva formació perquè "la independència suposaria el retrocés més gran per a Catalunya". Sánchez-Camacho ha dit que hi hauria una regressió econòmica, que Catalunya sortiria de la Unió Europea, i que, a més, quedarien invalidats els acords internacionals. La líder del PPC ha explicat que Mariano Rajoy no acceptarà xantatges o imposicions, i no permetrà mai el trencament d'Espanya". Sánchez-Camacho ha instat Mas a acceptar el "no" del Congrés quan es voti la proposició.

Iniciativa: "És una qüestió de voluntat política, no de legalitat"

Dolors Camats, portaveu d'ICV-EUiA, ha fet costat a CiU i ERC en la votació favorable de la proposició. "És una qüestió de voluntat política i no de legalitat", ha dit Camats. La dirigent ecosocialista ha explicat: "Aquest text és avui el principal repte democràtic que el govern espanyol i probablement tot el Congrés afronta en aquests moments". Segons la portaveu d'Iniciativa, la probable negativa dels dos grans partits estatals a la proposició del Parlament "carregarà de raons" i donarà "legitimitat" a Catalunya davant del món per continuar un procés que pretén posar en mans dels ciutadans el futur polític del país.

Rivera repta Mas que defensi la proposta al Congrés

Albert Rivera, president de Ciutadans, ha carregat contra l'actuació del govern d'Artur Mas. Segons Rivera, el debat d'aquest dijous té com a objectiu que Catalunya se separi de la resta d'Espanya. El líder de Ciutadans ha reptat Mas que comparegui al Congrés a defensar la proposta. "Vostè no s'atreveix a defensar aquesta proposta al Congrés perquè té por d'acabar com l'expresident basc Juan José Ibarretxe", ha afirmat Rivera.

La CUP afirma que l'Estat "ha dimitit" sobre el procés sobiranista

Tal com ja va anunciar, la CUP, a través del diputat Quim Arrufat, ha confirmat que els seus tres parlamentaris s'abstindran en la votació de la proposta per demanar el traspàs de la competència per convocar referèndums, perquè no creu "que calgui demanar permís a Madrid per consultar els catalans sobre el futur del nostre país". En la seva intervenció, Arrufat ha dit que "l'estat espanyol ha dimitit de la funció de ser un escenari vàlid per poder discutir res democràticament que tingui a veure amb la sobirania del poble català".

CiU diu que Navarro "enterra" la tradició d'unitat dels partits catalanistes

El debat l'ha tancat el portaveu de CiU, Jordi Turull, que ha explicat que la proposta té com a objectiu que els catalans puguin decidir el seu futur. "Si hi ha voluntat política", la consulta es pot fer, i s'ha preguntat si "demanar votar és inconstitucional?". El portaveu de CiU s'ha dirigit al PSC per afirmar que la direcció socialista, encapçalada per Pere Navarro, "enterra" la tradició al Parlament de la unitat de tots els partits catalanistes pel que fa a les qüestions d'autogovern.

No hi ha Comentaris

La irreversibilitat del procés és a les nostres mans

Ja fa dies que els qui votarien "no" a la primera pregunta estan dividits, fracturats; la fractura social és entre els ciutadans espanyols. Uns fan com que el procés de cap manera pot acabar amb la independència. S’esforcen en semblar democràtics, diuen que faran cimeres pel no, envien documents a ambaixades espanyoles per alliçonar ambaixadors, fan reunions importants líders grisos de partits caducats. Alguns comencen a no semblar democràtics. Fins i tot s’ atreveixen a negar el cens municipal per poder votar.

Els altres que votarien "no" a la primera pregunta, desesperats, fan el discurs de la irreversibilitat del procés. Són els espanyols que saben que el procés va de baix a dalt; veuen clar que no ens deixaran votar, que haurem de votar d’una altra manera i finalment haurem de declarar la independència al Parlament. Aleshores arribaran les accions coercitives franques i finalment la pressió dels ciutadans a Catalunya i la pressió de les institucions europees faran que el govern espanyol s‘avingui a negociar.

Els primers faran el que sigui per impedir que els catalans votem. Són polítics, diplomàtics, empresaris, periodistes que ens neguen la sobirania. No podem votar perquè no som sobirans. La història l'escriuen ells. Són els hereus, el fil conductor del franquisme. Els segons veuen fets consumats. La fatalitat dels esdeveniments només els permet buscar la manera de no prendre mal.

Els qui ho donen per fet i els qui li neguen la possibilitat de ser coincideixen en el mateix: Catalunya serà independent per la implicació de la majoria dels ciutadans en el procés d’alliberament nacional. Aquesta implicació serà decisiva en els moments decisius. Uns i altres ens avisen del paper que ens te reservada la història. És difícil, però hem de sortir en l ‘última escena i han de guanyar els bons. Això vol dir que ens hem de preparar per resistir, per ser-hi. L’èpica de fa 300 anys no serà necessària però no l’ hem oblidada i no ens caldrà manllevar el coratge.

Davant d’això l’Europa dels estats haurà de reaccionar. I acceptar el dret que tenim a ser europeus. Seria un escarni que allà on va néixer el parlament se li negués el dret a pertànyer a Europa. I com explica Joan Safont al llibre d’Acontravent Per França i Anglaterra: la I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans , una Europa que voluntaris catalans van ajudar a bastir.

No hi ha Comentaris

Rajoy no aconsegueix que Obama es pronunciï en contra de la independència de Catalunya

Mariano Rajoy no ha aconseguit un dels principals objectius de la seva entrevista amb el president dels Estats Units, Barack Obama, el qual no s'ha pronunciat expressament en contra de la independència de Catalunya com pretenia el president espanyol. En certa manera, doncs, s'han acomplert les previsions que ja va avançar aquest web el desembre passat . Queda clar que difícilment el president d'un país com els Estats Units s'oposarà a un procés d'independència democràtica, especialment si es té en compte que els EUA van aconseguir la independència a partir d'una declaració unilateral de la seva cambra de representació.

"No es produirà". Aquesta és la resposta que ha donat no pas Obama, sinó el mateix president espanyol, Mariano Rajoy, aquest dilluns a la Casa Blanca davant el seu homòleg nord-americà, Barack Obama, en relació a una possible independència de Catalunya. En paraules del president espanyol, la independència "és dolenta, sobretot per al petit", que justament és qui l'està plantejant a Europa, on hi ha nombrosos països independents tant o més petits que Catalunya.

Rajoy ha reclamat a les forces polítiques catalanes a favor del procés sobiranista "actuar amb sentit comú", segons informa el corresponsal a Washington de RAC1, Gustau Alegret. Rajoy ha admès que "l'atur és encara el gran problema", però s'ha mostrat convençut que "l'esforç fet serà positiu per a tots els espanyols". A més, ha aprofitat per "demanar inversions" nord-americanes a Espanya. Al final de la seva trobada, que ha durat exactament una hora, tal com estava previst, Obama i Rajoy han fet una breu declaració a la premsa i han admès un parell de preguntes.

Rajoy ha advertit que "la inestabilitat política i la incertesa no ajuda a la recuperació". 

Informació relacionada:

No hi ha Comentaris

Reagrupament fa una crida per una candidatura unitària a les properes eleccions europees

La junta directiva de Reagrupament Independentista, reunida aquest dissabte a Barcelona, torna a fer una crida als partits polítics i a la societat civil de Catalunya, per tal que es configuri una candidatura unitària a les properes eleccions europees que transformi aquestes eleccions en el referèndum que l'Estat espanyol  no ens deixa fer.

Reagrupament recorda els avantatges i l'oportunitat democràtica que els comicis europeus suposen perquè es tracta d'una convocatòria europea, que l'Estat espanyol no pot anul·lar, i el ressò internacional que implicaria un bon resultat de la candidatura per legitimar democràticament el procés d'alliberament iniciat.

No hi ha Comentaris