Arxiu febrer, 2014

Mig PP vota a favor de la consulta, que obté més de dos terços del Parlament

Nou diputats del PP han votat, sembla que per error, a favor de la consulta d'autodeterminació i el dret democràtic del dret a decidir del poble català. Ha estat en un debat al Parlament sobre els comptes de la Generalitat del 2011. Així, el suport a la consulta ha assolit 91 vots, més de dos terços de la cambra.

El portaveu parlamentari dels populars, Enric Millo, s'ha equivocat a l'hora d'aixecar el dit que indica el signe del vot per als 17 diputats del PPC que eren a l'hemicicle. 

Alguns de seguida se n'han adonat, com la mateixa presidenta Alícia Sanchez-Camacho, que ha estat a temps d'evitar l'equivocació. Però la meitat del grup hi ha votat afirmativament, al costat de CiU, Esquerra, Iniciativa i la CUP. Els diputats del PSC, inclosos els tres dissidents, s'han abstingut. 

No hi ha Comentaris

Reagrupament comença la campanya adreçada a la ciutadania: “CULPABLES DE DEMOCRÀCIA, AUTOINCULPA’T PER SEDICIÓ”

Reagrupament fa una crida pública als ciutadans, organitzacions de la societat civil i als partits polítics, per tal que també considerin la possibilitat d'autoinculpar-se al costat del President de la Generalitat.

Ens trobem en un moment polític crucial pel futur de Catalunya. Tal com va indicar el President de la Generalitat de Catalunya, en moments excepcionals calen decisions excepcionals.

El President ha convocat el poble català a fer un acte d'exercici democràtic i pacífic tant senzill i tan clar com cridar-lo a votar per decidir si volem un estat independent per Catalunya.

Aquest exercici de democràcia està significant atacs furibunds contra el President electe del nostre país i davant d'aquests fets lamentables com els de pretendre acusar-lo mitjançant querella penal de delictes de sedició i rebel·lió, Reagrupament es posa al costat seu manifestant que:"Ens autoinculpem dels fets atribuïts al President de la Generalitat de Catalunya i demanem que, si segueix causa criminal contra ell, se'ns imputin els mateixos delictes de rebel·lió i sedició que a ell se li imputen i siguem jutjats amb ell".

Tothom qui vulgui inculpar-se ha de signar l'escrit d'autoinculpació  i presentar-lo personalment en la Sala Penal del Tribunal de Justícia de Catalunya ( Passeig de Lluís Companys 11-46 de Barcelona)

També es pot signar l'escrit a les seus de Reagrupament.

Barcelona - C/Roger de Llúria, 5 2o 2a
De dilluns a divendres de 18:00 a 21:00

Girona - C/ del Carme, 13
Dimarts de 18:00 a 20:00
Divendres de 11:30 a 14:00

Reagrupament anunciarà i entrarà periòdicament al TSJC, les autoinculpacions recollides

No hi ha Comentaris

Unitat d’acció

Les eleccions europees s’acosten perillosament sense que els nostres representants hagin pres consciència de la seva importància. No són unes eleccions normals i corrents. Ens hi juguem la unitat de Catalunya. La manca d’acord entre els partits polítics catalans per presentar una candidatura unitària ens fa perdre una oportunitat d’or.

En primer lloc, perquè la candidatura unitària havia de tenir l’ambició de mobilitzar amplis segments del nostre electorat que normalment no es mobilitzen davant d’unes eleccions europees on la participació amb prou feines arriba al 35% de l’electorat.

En segon lloc, perquè el suport als partits sobiranistes és molt major amb una candidatura unitària que sense. Junts poden arribar a obtenir fins a 950.000 vots més que no pas anant per separat. I això vol dir més representants i més veus que puguin ser els nostres interlocutors amb la Unió Europea. Però, sobretot, perquè ens havia de donar la unitat que necessitarem davant la comunitat internacional i, molt especialment, davant d’una Espanya freda i calculadora que ja prepara la seva reacció contra Catalunya. Espanya comença a calar foc a les aules de primària, entre els empresaris estrangers, entre les cases regionals, entre els jubilats... i, mentre Catalunya crema, ens barallem entre nosaltres per veure qui controla la mànega. No podem anar cap el xoc de trens amb cada vagó circulant al seu aire i desenganxat de la locomotora.

Fainé, Roca Junyent i Duran es poden sentir satisfets. Han aconseguit obrir una esquerda entre els dos partits que lideren el procés.

Som en el vell mig d’una clàssica lluita pel poder. Però de res ens servirà als ciutadans de Catalunya i al moviment sobiranista canviar un govern en minoria per un altre govern en minoria. A alguns sectors de CiU ja els aniria bé poder-se desmarcar del procés i que el lideratge l’assumeixin d’altres. Però això no només ens debilita: ens deixa fora de joc.

La societat civil encara té molt a dir. Hem de recuperar el liderat del procés i fer-lo nostre, davant una classe política que encara pensa en termes del s. XX.

No hi ha Comentaris

Rajoy navega per la Patagònia i enterra la 3a. via de Duran

Durant el debat sobre "l'estat de la nació", el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, s'ha referit al procés que es viu a Catalunya per tallar de soca-rel (novament) les expectatives de fer una consulta. Rajoy ha dit textualment que "el referèndum no es pot celebrar perquè no és legal" i ha repetit dues vegades que"Espanya és un estat de dret" i que està regit "per la Constitució i les lleis", i que la seva obligació com a president del govern és "complir la llei i fer-la complir".

Segons Rajoy, és el conjunt del poble espanyol el subjecte polític que té la capacitat de decidir què és Espanya. "En això consisteix també la sobirania nacional", ha postil·lat. I ha assegurat que "els espanyols no hem conegut cap altra condició que la unitat".

Rajoy ha tornat a mostrar-se disposat a parlar amb el president Mas sobre el futur de Catalunya, però acte seguit ha tornat a posar la Carta Magna com a límit: "Sempre he estat disposat al diàleg, sempre, ara també, però sempre dins de la Constitució i de la llei". Amb les seves reiterades negatives a deixar votar els catalans, Rajoy s'ha mostrat insensible a les súpliques del líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha quedat força humiliat demanant que obrís converses amb ell mateix o amb Artur Mas sobre el procés català i, fins i tot, s''ha mostrat disposat a replantejar la pregunta de la consulta anunciada (cosa que no depèn del líder d'Unió, atès que la pregunta ha estat acordada entre els diversos partits favorables al dret a decidir).

El president del govern espanyol ha tancat la qüestió fent un recordatori ("No ens hem inventat la unitat aquesta setmana. Els espanyols hem compartit la mateixa nació des de fa segles") i una consideració final: "No és que els països pròspers optin per la unitat, és la unitat el que els fa pròspers."

En la part econòmica del seu discurs Rajoy ha recorregut a una metàfora marinera -com fa sovint Artur Mas, curiosament- i ha expressat que la situació de l'Estat és comparable a haver superat el cap d'Hornos, a la punta d'Amèrica del Sud. Des de Catalunya, però, la metàfora ha esdevingut real i nombrosos observadors situen Rajoy efectivament a la Patagònia respecte el procés i les aspiracions del poble català: milers de quilòmetres.

No hi ha Comentaris

Així es tracten els espanyols, ni que siguin prínceps (o sobretot si són prínceps)

M'importa un rave el currículum polític d'aquest noi. Simularé que no existeix. Perquè ara, el que realment vull és felicitar-lo pel seu gest digne de tractar un espanyol, ni que sigui príncep (quina cosa més arcaica, per altra banda) com realment es mereix. 

Una servidora comença a estar fins als nassos de tants finolis. Com si no portessim segles lluitant contra els intents assimilacionistes que arriben de ponent. 

A veure si ho tenim clar i deixem d'actuar com uns passarells. El respecte es guanya, no s'obté gratis en un tòmbola o en un mercat de flowerpowers. I molts espanyols no han fet res per guanyar-se el respecte dels catalans. I el nen borbó, tampoc.

Respectarem aquells espanyols que ens respectin. Però només a aquells. No els que ens volen fer desaparèixer com a poble. Quan es comportin de forma civilitzada, i no ens insultin a la cara i a casa nostra, com va fer fa dos dies un alt càrrec espanyol a Barcelona, els haurem de tractar com es mereixen, com autèntica morralla, escòria i detritus. Això sí, sense perdre el somriure.

Si l'Àlex fos espanyol, em jugaria un pèsol, que tots els mèdia catalanets ja l'haurien entrevistat com sempre fan amb aquells que carreguen contra Catalunya. Ja vaig a la tòtila de l'Herèdia preguntant-li els motius pels quals va fer el que va fer. O fins i tot a la pròpia Mònica Terribas buscant les raons últimes de tot plegat. Perquè ja se sap que els espanyols tenen barra lliure per fer qualsevol tonteria catalanòfoba i fins i tot exigeixen respecte i llibertat d'expressió per fer-ho. Ara si un Català, que no catalanet, exhibeix un mínim d'orgull davant la prepotència espanyola... ja cal que es calci, que li cauran de totes bandes, però principalment, del darrere.

I és que és tant trist ser un subaltern d'Espanya. Ara que escric aquestes línies, no paro de rebre Whatsapp d'un company reagrupat indignat per la tertúlia, precisament, de la Terribas a Catalunya Ràdio. Una tertúlia 3a via, en diu: en Lòpez Burniol (La Caixa), en Jordi Casas (duranista radical) i l'Ureta (El Periódico), tots tres ferotgement anti-independentistes...

I és que és clar, avui calia fer un Acte de Desgreuge , i una professió de fe espanyolista, borbònica i de submissió a l'amo espanyol.

Déu, quines ganes que tinc que els derrotem d'una punyetera vegada i fem net!

No hi ha Comentaris

Adéu a Joan Vergés

Poetes immortals  

Hi ha poetes
que es diuen immortals 
perquè res no els afecta.
Planxats i clenxinats
tenen dolços esclats
i fan el seu paper 
de poetes de bé.

Hi ha poetes 
que es diuen intemporals
i només els captiva 
la rosa,
l’alosa
o la paraula viva.

I si parlo d’això 
és perquè hi ha poetes 
que es diuen immortals
perquè toquen timbals
i trompetes.

Jo els conec 
de quan era un noiet.
Una tarda,
armats dels instruments, 
em van venir a buscar 
i vam anar tots junts
a la casa de la vila.
Recordo l’espinguet,
i les roses a la paret,
i la música del sonet,
i el vi ranci, i el pastisset,
i el somriure de l’alcaldessa.

No vaig tornar-hi més.
Deu ser per això
que, quan em troben pel carrer,
certs poetes immortals
no em saluden.

Joan Vergés Calduch

No hi ha Comentaris

Flatulències

És ben coneguda aquella síndrome que afecta una gran majoria de catalans que van a Madrid a fer alguna gestió oficial i que consisteix a fer tot el possible per agradar i fins i tot per pensar que, amb les seves declaracions i/o actuacions, seran considerats una gent fenomenal. Allò tan anticatalà, que ve a ser: “Eres un tío cojonudo... no pareces catalán”, volen que els sigui aplicat, després del seu pas per la capital. No cal dir que els episodis de diarrees davant del repte són ben descriptibles.

Vaig quedat estupefacte quan, fa uns dies, el Conseller de la Presidència, l’honorable Francesc Homs, a la cadena COPE, emissora de Madrid, deia que ell veuria bé que tots els espanyols votessin per decidir el “nou encaix” de Catalunya. Tot el camí recorregut per l’actual Govern de la Generalitat, de cop i volta, semblava anul·lat, i molts compatriotes varen sentir una sensació de pànic i, alhora, de decepció importants.

Cal dir que, just l’endemà, el President Mas ens va confortar en dir que el futur dels catalans només l’hem de decidir els catalans. Sense cap mena de dubte, aquesta declaració del President ha tornat la tranquil·litat a les files i columnes de patriotes que començaven a retrobar antigues sensacions, que tots pensàvem ja superades pels recents esdeveniments.

Em nego a comentar el paper, una vegada més demagògic i trampós, del líder d’ERC, que va signar un document / full de ruta que no contradiu allò que va dir el Sr. Homs a Madrid.

En tot cas, recomano a tots aquells catalanets que, en aquests moments del camí cap a la independència de Catalunya, hagin d’anar a Madrid i/o Espanya, facin un tractament preventiu per aconseguir evitar les cagarrines i tot es pugui reduir a unes flatulències que es puguin alleugerir amb una certa facilitat.

No hi ha Comentaris

Flatulències

És ben coneguda aquella síndrome que afecta una gran majoria de catalans que van a Madrid a fer alguna gestió oficial i que consisteix a fer tot el possible per agradar i fins i tot per pensar que, amb les seves declaracions i/o actuacions, seran considerats una gent fenomenal. Allò tan anticatalà, que ve a ser: “Eres un tío cojonudo... no pareces catalán”, volen que els sigui aplicat, després del seu pas per la capital. No cal dir que els episodis de diarrees davant del repte són ben descriptibles.

Vaig quedat estupefacte quan, fa uns dies, el Conseller de la Presidència, l’honorable Francesc Homs, a la cadena COPE, emissora de Madrid, deia que ell veuria bé que tots els espanyols votessin per decidir el “nou encaix” de Catalunya. Tot el camí recorregut per l’actual Govern de la Generalitat, de cop i volta, semblava anul·lat, i molts compatriotes varen sentir una sensació de pànic i, alhora, de decepció importants.

Cal dir que, just l’endemà, el President Mas ens va confortar en dir que el futur dels catalans només l’hem de decidir els catalans. Sense cap mena de dubte, aquesta declaració del President ha tornat la tranquil·litat a les files i columnes de patriotes que començaven a retrobar antigues sensacions, que tots pensàvem ja superades pels recents esdeveniments.

Em nego a comentar el paper, una vegada més demagògic i trampós, del líder d’ERC, que va signar un document / full de ruta que no contradiu allò que va dir el Sr. Homs a Madrid.

En tot cas, recomano a tots aquells catalanets que, en aquests moments del camí cap a la independència de Catalunya, hagin d’anar a Madrid i/o Espanya, facin un tractament preventiu per aconseguir evitar les cagarrines i tot es pugui reduir a unes flatulències que es puguin alleugerir amb una certa facilitat.

No hi ha Comentaris

“Unitats de xoc”. Sinceritat, compromís i humanitat enmig de la guerra

Les commemoracions de fets històrics ens empenyen a la (re)lectura d’obres literàries que hi estan lligades. Per això, amb motiu del 75è aniversari de la guerra del desastre nacional -com el bon amic Quim Torra anomena la guerra de 1936-1939-, els proposo Unitats de xoc, llibre que Pere Calders va publicar l’any 1938.

Sovint ha estat considerada una obra menor de l’autor, però és un llibre molt valuós i de gran qualitat literària, que conté també molts elements de la millor prosa de Calders, sense excloure’n l’humor i la ironia. És una crònica molt personal de les experiències del mateix autor, que fou mobilitzat al cos de carrabiners de l’exèrcit republicà i va viure de molt a prop la cruenta batalla de Terol. Escrit en primera persona, expressa el punt de vista del “soldat”, del “carrabiner”, Pere Calders, i el seu grup de companys. Això fa que resulti alhora una obra molt rica en l’anècdota menuda.

Com diu Carles Riba, “en certa manera el llibre no comença ni acaba; el narrador i els seus companys simplement es troben dins la guerra”. Per això, a partir de la microhistòria que conté, el relat toca gairebé tots els temes que caracteritzen aquesta guerra: l’absurd d’uns civils forçats a combatre, la necessitat de defensar una causa de justícia, la companyonia entre el grup de combatents, l’enyorança de la llar, la noblesa dels voluntaris de les brigades internacionals, la duresa de l’enemic, el paper galdós d’alguns observadors estrangers, l’ajut que la Itàlia feixista prestava a Franco, etc.

L’humor caldersià ja es posa de manifest des de bon començament, com quan descriu els carrabiners: “Ningú no pensava fer-se carrabiner, perquè els carrabiners no es feien, naixien, i quan naixien tenien sempre uns cinquanta anys d’edat. La gent passava per llur costat i no els veia, i si els veia, era per a trobar que no valia la pena de mirar-los.” (p. 16) També resulta hilarant l’aspecte gens militar del grup de carrabiners, molt previnguts del fred de Terol: “Jo porto un doble joc de roba interior, dues samarretes de punt, una caçadora de llana i l’abric. A més, dos pantalons i a cada peu, cinc mitjons; a vegades, si tinc picor en alguna part del meu cos, no en trec res de gratar-me, perquè el gruix de la roba em protegeix la pell.” (p. 117) Quan un general insinua que una nevada seria útil per a l’ofensiva, el narrador ho defuig: “Ens vénen ganes de dir: “Escolteu, general: no us podríeu arreglar de manera que poguéssim prescindir de la nevada?” De fet, un general té molts recursos.” (122)

Unitats de xoc és un llibre idoni per entendre la guerra del 36-39 i en general qualsevol guerra. Si fóssim un país normal, sense haver de viure sotmesos als designis de personatges detestables com el ministre Wert, aquest llibre seria lectura obligatòria a l’ensenyament secundari per a l’assignatura d’història. Al capdavall, la guerra és sempre guerra, i la humanitat no n’aprèn. Calders lamenta que el record de la Primera Guerra Mundial no servís de res (i, de fet, tampoc no serviria per prevenir la Segona Guerra Mundial), atès que “a desgrat que cada una de les estampes bèl·liques que veiem ens evoqui el color i el contingut dels escenaris guerrers del 1914 tal com els imaginem, per a nosaltres aquella guerra estava arrapada a la història i ens semblava tan allunyada, en possibilitats de repetició, com les matances de cristians o les campanyes napoleòniques.” (p. 87)

Dins el conjunt de l’obra caldersiana, potser el que resulta singular d’aquest llibre és el dramatisme que adquireix el to de la narració en determinats moments: “He recollit, a uns cent metres d’un dels forats de les bombes, un nen ferit. Deu tenir uns dos anys d’edat; la metralla li ha arrencat una cama, les restes de la qual qui sap on han anat parar. El nen no plora, ni crida. L’he trobat amb una taronja a mig menjar estreta contra el pit, i m’ha mirat amb uns ulls esbatanats. Quina mirada, Senyor!” (101). Aquest to és plenament justificat pels fets narrats i l’autor té cura d’evitar el sentimentalisme a partir d’un relat, honest i sincer, molt humà. Llegit avui, el que ens sorprèn és un cert optimisme en el desenllaç final, però Calders defugia fer-ne una revisió. Així, a l’epíleg redactat el 1983 explica: “no tracto pas de justificar res, entre altres raons perquè el passat no es pot canviar. A vegades, en el transcurs d’entrevistes al·ludeixen la meva condició d’ex-combatent per la República, i sempre responc que només vaig ésser soldat, amb el pensament i el cor posats en Catalunya.”

No hi ha Comentaris

“No ens podem cansar”

El president de Reagrupament, Joan Carretero, demana que els partidaris de la independència continuem treballant per aconseguir l'objectiu, ja que "aquesta és una tasca que ens ha tocat i que no podem defugir, malgrat alguna vegada puguem tenir la temptació de deixar-ho, en pensar que ja hem fet prou. La llibertat del nostre país bé es mereix aquest esforç. Hem avançat molt, cal rematar. El futur és a les nostres mans."

Carretero demana al darrer butlletí de Reagrupament (número 33) un esforç a tots, davant de la campanya de mentides i amenaces empresa pels partidaris de l'unionisme, que afirmen que les balances fiscals són una fal·làcia, que l'espoli fiscal no existeix, entre altres mentides.

El número de febrer de La Veu inclou també articles com "Flatulències", a càrrec de Johannes Wagner, dedicat als canvis que experimenten alguns polítics catalans quan van a Madrid; dins la sèrie l'independentisme al món, Josep Sort escriu sobre "L’estratègia internacional", i en l'àmbit del municipalisme, Carles Bonaventura parla sobre "La cessió del padró municipal".

Dins de la secció de Cultura Montserrat Tudela parla de la presentació del llibre Marea alta , obra de l'associat a Reagrupament Joan Prats i de l'exposició Querimònia Blues, organitzada també per una altra associada, Josepa Gomis.

La ploma convidada és la d'Albert Pont, president del Centre Català de Negocis, que escriu l'article "Unitat d’acció". Dins l'àmbit territorial, Albert Aragonès escriu sobre el "Consell Nacional de CDC", i la secció de Vida parlamentària presenta el text "El Parlament de Catalunya devaluat", a càrrec de Boi Fusté.

L'última pàgina correspon a la secció habitual de llibres, a càrrec de Pere Torra, que amb motiu dels 75 anys de la fi de la Guerra de 1936-1939, comenta l'obra de Pere Calders, Unitats de xoc .

No hi ha Comentaris