Arxiu febrer, 2014

El secretari d’Estat de la UE insulta directament els catalans: “Només els tontos discuteixen els fets”

El secretari d'Estat per a la Unió Europea, Íñigo Méndez de Vigo, va insultar directament els catalans, qualificant-los de 'tontos' per insistir que la UE es posicioni en el debat sobre el procés d'exercici democràtic de la sobirania del poble català.

"La Unió Europea no té més competències que les que els ha donat els tractats, i això és així, i no té volta de full. Lenin deia que només els 'tontos' discuteixen els fets. És un fet. Si, si, ho diu tothom".  Aquesta és la resposta que el secretari d'Estat per a la Unió Europea, Íñigo Méndez de Vigo, va donar durant el debat a la Pedrera que va mantenir la vicepresidenta de la Comissió, Viviane Reding.

Després que Reding va fer una crida a Catalunya i Espanya a "no perdre el temps", en referència al procés sobiranista, i a dialogar per entendre's, va passar el micròfon al Secretari d'Estat per la UE, Íñigo Méndez de Vigo, que va etzibar al públic que a la CE ja n'estan farts que els preguntin sobre Catalunya i, fins i tot va citar Lenin, quan li van dir que es posicionés sobre el procés sobiranista.

La resposta del secretari d'estat espanyol per deixar clar que el futur de Catalunya és una competència exclusiva del govern espanyol va encendre els ànims dels usuaris que seguien l'acte de la Pedrera a les xarxes socials. També dins de la sala aquestes declaracions es van rebre amb xiulets.

No hi ha Comentaris

La independència al món (35). Estònia

Tal dia com avui, 24 de febrer de 1918, es va imprimir i distribuir el “Manifest dels pobles d'Estònia”, declaració d'independència que el Comitè de Salvació havia aprovat el dia anterior seguint el mandat de l'Assemblea Provincial d'Estònia.

El final de la darrera era glacial al segle IX AC va permetre la ocupació de tribus caçadores i pescadores, que varen evolucionar a agrícoles abans dels contactes amb els romans, com la cultura de Kunda (prop de Tallin), del 8.000 al 5.000 AC. La primera menció de la zona la fa Ptolomeu al segle II AC, citant els víkings Ossilians de l'illa de Saaremaa. L'any 98, Tàcit menciona la tribu dels Aesti, antecessors dels bàltics actuals.

A l'època dels víkings els Ossilains van esdevenir una força poderosa, influint sobre tota la costa bàltica, i practicant incursions de saqueig als països escandinaus, al quals els segons responien fent el mateix sobre els bàltics. La més famosa incursió dels Ossilians fou sobre la vila sueca de Sigtuna el 1187, que va provocar el seu declivi a favor d'Uppsala, Kalmar i Estocolm. En aquella època els escandinaus s'estaven cristianitzant, mentre els estonians mantenien el paganisme. Les principals divisions administratives estonianes es forjaren en aquesta època.

Al segle XII Dinamarca va emergir com la potència mercantil i militar de la zona, i els fou necessari aturar els atacs Ossilians que perjudicaven el seu comerç. Atacaren Estònia els anys 1170, 1194 i 1197. Al 1206 ataquen Saaremaa i reclamen la possessió d'Estònia, que el Papa els reconeix. Ja en el marc de les creuades nòrdiques, el 1219, els danesos desembarquen a Lyndanisse per a prendre-la definitivament, i hi aixequen un castell, anomenat pels estonians Taani-linn (castell danès, més tard Tallin). En primera instància, els estonians envien negociadors com a tàctica dilatòria mentre apleguen la seva gent, i seguidament ataquen els invasors per sorpresa, causant-ne la desbandada, però el Vàndals, aliats dels danesos, contraataquen aturant els estonians, permetent el reagrupament dels invasors, que finalment vencen.

Danesos i teutons s'estableixen a Estònia, imposant taxes a la població, mentre la religió local és perseguida per l'esglesia cristiana, que a més també recapta impostos. Al 1343, els estonians es revolten, renuncien al cristianisme i massacren el germànics. L'orde teutònic de Livònia respon demanant una negociació, que es en realitat una estratègia per capturar i assassinar els líders estonians. Els Ossilians pel seu cantó es revoltaren al 1644, sacrificant els germànics i ofegant els monjos al mar. La resposta germànica fou també brutal, aprofitant l'hivern de 1345 per travessar el gel amb tropes prussianes, saquejant la terra durant vuit dies fins arrencar un tractat de pau dels rebels. Acabada la revolta, el rei de Dinamarca va vendre Estònia als teutons el 1346.

Al segle XV comença la decadència de l'Orde Teutònic, i l'Orde Livonià aconsegueix tirar endavant independentment. Al 1435 l'Orde perd la batalla de Wilkomierz contra Lituans i Polonesos i es veu obligat a buscar el suport de l'esglesia i els consells de govern de les ciutats més importants per mantenir la posició. El veí ducat de Moscou mentrestant s'enforteix i intenta una invasió al 1481.

Al 1558 comença la guerra de Livònia. L'atac inicial dels russos te èxit, però suecs i danesos també hi estan interessats i ataquen el 1559 i el 1561, establint el ducat d'Estònia, inicialment vassall dels russos. La confederació de Lituània i Polonesa però també te conflictes amb el Ducat de Moscou i s'alien amb els escandinaus per girar la truita i fer fora els russos a partir de 1578. El país queda llavors sota control suec, havent de guerrejar però fins al 1583. Aquests vint-i-cinc anys de guerra reduiran la població a la meitat.

Els suecs governaran efectivament durant la primera meitat del segle XVII, convertint els serfs en pagesos lliures, així com establint la primera impremta i la primera universitat. La població creixerà fins a l'escat de la pesta negra el 1657. A final de segle un sobtat canvi de clima provocarà una gran fam que acabarà amb els 20% dels habitants.

El segle XVIII durà un altre gran guerra, de vint-i-un anys de durada, entre suecs i russos, que guanyaran els segons, prenent el control del territori i restablint la servitud. Tot i la devastació de la guerra la població s'anirà recuperant. Als inicis del segle XIX s'aboleix definitivament la servitud i s'esté l'educació a tota la població. Aquesta situació permet el desenvolupament de la literatura

i la cultura estonianes, que poc a poc va fent prendre consciència nacional als estonians. Les elits eren descendents dels teutons i per tant de cultura germànica, però els estonians rebutgen la seva hegemonia. Per altra banda, el despertar del nacionalisme va acompanyat del desig d'autogovern, que du al conflicte amb els russos.

Rússia reacciona aplicant una política de russificació a partir del 1880, la qual cosa només aconsegueix polititzar el nacionalisme estonià. La revolta russa de 1905 arriba a Estònia, on es reclamen reformes polítiques sense èxit, fet que no desanima els nacionalistes. La Primera Guerra Mundial els donarà la oportunitat.

La revolució russa al febrer de 1917 possibilita l'establiment d'una autonomia i l'elecció d'un parlament estonià. A finals del 1917 els alemanys ataquen Estònia per pressionar els russos. A primers de 1918 els alemanys avancen i els russos es retiren. El 19 de febrer l'assemblea estoniana nomena el Comitè de Salvació amb el mandat de declarar la independència, que és presentada i aprovada pel Comitè d'Ancians de l'Assemblea Provincial el 23 de febrer, per ser publicada el dia següent.

Al principi, els alemanys no van reconèixer la declaració, i seguiren ocupant el país, però la revolució alemanya al novembre de 1918 els obliga a transferir el poder al govern provisional. L'Exèrcit Roig ataca Estònia el 28 de novembre aconseguint avançar. Els estonians reben el suport dels nobles d'origen germànic, alhora amb el suport d'alemanya. També els finesos els envien material i voluntaris, i el Regne Unit hi fa arribar la Royal Navy. A primers de 1919 Estonians i Letons s'alien i comencen a recuperar territori, fins a forçar el tractat de pau de Tartu el 2 de febrer de 1920.

La independència durà un període de creixement econòmic i cultural. Políticament, l'emergència del moviment dels Vaps (veterans de la guerra de la independència) als anys trenta, que emmirallats en Hitler pretenien transformar la democràcia parlamentària en un règim autoritari, provocarà un cop d'estat. El govern resultant controlarà el país fins l'esclat de la segona guerra mundial.

Estònia va provar de mantenir-se neutral, però alemanys i russos ja havien decidit com farien el repartiment amb el pacte Molotov-Ribbentrop. En conseqüència, la Unió Soviètica va ocupar el país al 1940. Immediatament va començar un període de terror en el que 8000 estonians foren executats o deportats. Els alemanys varen ocupar el país al 1941, essent rebuts com a alliberadors. Però molt aviat va quedar clar que no es recuperava la sobirania, i els ànims es van refredar. Quan al 1944 Alemanya comença a retirar-se, es forma un govern amb la intenció de mantenir la independència amb suport occidental, però aquest no es concreta i el país esdevé una república soviètica sota control rus.

La població va sofrir deportacions massives i persecució sota Stalin, però la situació va anar evolucionant el col·lapse de la URSS va permetre fer una Declaració de Sobirania el 16 de Novembre de 1988. A l'agost de 1989, en el 50è aniversari del pacte Molotov-Ribbentrop, els països bàltic formaren la cadena humana coneguda com la Via Bàltica. Al 1991 es va fer un referèndum pel re-establiment de la independència, que es va guanyar. Seguint una estricta política de no-confrontació, es van evitar les escenes de violència de les veïnes Letònia i Lituània, i el 20 d'agost de 1991 es va restaurar oficialment la independència.

No hi ha Comentaris

Membres de Reagrupament Independentista s’autoinculpen per sedició en suport a Mas

No hi ha Comentaris

La independència al món (34). Saint Lucia

Tal dia com avui, 22 de febrer de 1979, Saint Lucia va aconseguir la independència del Regne Unit.

Tot i que es creu que els indis Ciboney habitaren l'illa de Saint Lucia entre el 1000 i el 500 AC, els primers indicis sòlids confirmen la colonització Arawak entre el 200 i el 400 dC. Aquests anomenaven l'illa “Iouanalao”, que vol dir terra d'iguanes. Cap a l'any 800 hi arribaren els temuts indis carib, que sacrificaren els homes Arawak i n'assimilaren les dones.

La data de la descoberta de l'illa per part d'europeus és controvertida, i hi ha qui afirma que Colom la va veure en el seu segon viatge. El que és cert és que el pirata francès “cama de fusta”, François le Clerc, va establir un campament a l'illot dels coloms (tan proper a Saint Lucia que hi fou unit el 1972), el 1550. Cama de fusta  va tancar un acord amb els carib que no l'atacaren, i des d'aquí es es va dedicar a assaltar mercants espanyols.

Se sap que al 1605 un vaixell anglès, desviat pel vent de camí a la Guaiana, hi deixà 67 colons. Després de cinc setmanes, havent-ne mort molts pels conflictes amb els caribs i per malaltia, els 19 supervivents fugiren de l'illa en barca. El 1635 França va reclamar el territori, però sense fer cap intent d'establir-s'hi. Els que si que ho provaren foren els anglesos una altra vegada el 1639 enviant-hi 300 homes, que estigueren en pau amb els caribs durant divuit mesos. Però en revenja per una disputa en una illa veïna, caribs de diverses illes s'aplegaren a Saint Lucia i massacraren els anglesos. Els pocs supervivents fugiren.

Ja es començava a albirar que la situació geogràfica de l'illa, a mig camí entre la colònia francesa de Martinica, i les angleses de Saint Vincent and the Grenadines i Barbados, seria una maledicció a partir que comences la colonització..

El 1643 el francesos hi enviaren una expedició des de Martinica. El cap, un home anomenat Rousselan, es va casar amb una carib i va quedar-se a l'illa fins a la seva mort el 1654. Posteriorment els tractats entre governadors locals francesos i anglesos deixaren l'illa en mans dels primers, que foren prou hàbils per tancar acords també amb els caribs.

El 1664 els anglesos tenien problemes per acomodar tota la seva gent a Barbados, i van enviar una expedició per capturar Saint Lucia. El governador francès Lesieur Bonard veient-se desbordat, es va rendir sense lluitar. Una vegada més però, les malalties i els caribs delmaren els anglesos, que abandonaren el 1666. Els francesos, sabent-ho, feren un intent de tornar, però els de anglesos de Barbados els atacaren.

El 1667 el tractat de pau de Breda va atorgar l'illa a França, però els anglesos feren més intents d'ocupació, el 1686 i el 1700. Al 1713, firmada la pau d'Utrecht, molts desertors francesos trobaren refugi a Saint Lucia. El 1722, els anglesos fan un altre intent fracassat. Al 1748 francesos i anglesos acorden deixar l'illa buida de tropes i colons, però els segons (molts francesos i alguns anglesos) un cop assentats i superat el perill dels caribs, s'hi neguen. Al 1761 tropes angleses ocupen l'illa fins al 1763, que fou tornada a França pel tractat de París. Mentre tot això passava, els colons hi desenvoluparen el cultiu de la canya de sucre, important ma d'obra esclava africana i europeus en condicions de servitud.

Al 1778 els anglesos ocupen l'illa amb 5.000 homes armats, i foragiten els 60 soldats francesos presents, que demanen ajuda a Martinica. En pocs dies els francesos fan un intent i fracassen, i ho tornaran a provar el 1781, fallant. El tractat de Versalles torna a donar l'illa a França, que la ocupa el 1784. Durant uns anys de pau s'esdevé un gran creixement econòmic, però la revolució francesa arriba a les Antilles, capgirant l'odre social. El 1793 s'hi aboleix l'esclavatge.

Els britànics ataquen l'illa i la prenen al 1794, fent que antics esclaus i soldats francesos fugin a la selva des d'on els fan la guitza. Posteriorment arriben les tropes de la República que organitzen els rebels i foragiten els britànics el 1795. El 1796 els anglesos tornen a atacar amb 12.000 homes i després de moltes batusses, fan fora els francesos el 1797. Inútilment, car la pau d'Amiens torna a atorgar l'illa a França el 1802.

El 1803, després de dos segles de conflicte, els britànics fan l'assalt final. Desembarquen a l'illa exigint la rendició dels francesos que, malgrat la desproporció de forces, s'hi neguen. Després d'una bona batussa però, el comandant francès Xavier Nogues entrega l'illa als anglesos. L'imperi Britànic aboleix al seu torn l'esclavatge el 1807, i la situació es legalitza amb el tractat de Paris de 1814, atorgant Saint Lucia al Regne Unit. França ja no tornarà a atacar.

A partir de llavors, l'illa es desenvolupa pacíficament com a colònia anglesa. Fou administrada separadament fins que al 1838 s'uneix al grup de les illes Windward. Aquest anirà canviant a mida que les diferents illes reclamen la independència, però Saint Lucia en formarà part fins al final.

L'illa es dota d'una constitució el 1924 que permet l'elecció de part del consell legislatiu, i al 1951 s'estableix el sufragi universal. Al 1958 Saint Lucia s'uneix a la Federació de les Índies Occidentals, una dependència semi-autònoma del Regne Unit, però aquesta es col·lapsa al 1962 quan Jamaica s'independitza. Amb les illes que queden, Gran Bretanya pacta un sistema d'”estat associat”. Saint Lucia es governa ella mateixa i deixa a Londres tan sols la gestió dels afers exteriors.

Finalment, el 22 de febrer de 1979, Saint Lucia esdevé independent.

Saint Lucia és actualment una monarquia constitucional, el cap d'estat n'és la Reina d'Anglaterra. L'idioma oficial és l'anglès, tot i que al carrer es parla el Francès Crioll de Saint Lucia. Aquest és un idioma amb sintaxi d'origen africà i carib i lèxic francès. No és intel·ligible amb el francès, tot i que si ho és amb els altres “francesos criolls” d'altres illes del carib, encara que comparativament conté molts mots anglesos.

Saint Lucia té uns 617 km2 d'extensió, una mica menys que la Vall d'Aran i una mica més que l'Alt Penedès. El cens de 2009 donava una xifra de poc més de 173.000 habitants, més que Lleida però menys que Sabadell. La seva moneda és el Dòlar de l'Est del Carib, que comparteix amb els estats independents d'Antigua and Barbuda, Dominica, Grenada, Saint Kitts and Newis, i Saint Vincent and the Grenadines, a més de fer-ho amb els territoris britànics de Anguilla i Montserrat.

L'economia abans basada en l'agricultura (destaquen les bananes, el cacau i l'oli de coco), ha aconseguit ampliar-se al processament de derivats del petroli, gràcies a l'esforç d'equipar-se d'infraestructures de carreteres, comunicacions, subministrament d'aigua i portuàries. Malgrat el descens del turisme els anys de la crisi, el creixement del PIB el 2012 fou del 3,5%.

Saint Lucia és membre d'una quarantena d'organitzacions internacionals, de les quals destaquen la Commonwealth of Nations, la Comunitat Caribenya (CARICOM), l'Organització d'estats de l'Est del Carib (OECS), la Organisation Internationale de la Francophonie, el Fons Monetari Internacional, la Interpol i la UNESCO.

A més, des del 18 de setembre de 1979, és un dels estats membres de les Nacions Unides, i el seu representant és el Sr. Anthony Severin.

No hi ha Comentaris

«Angor patriae»

[24 de gener de 1939]

Sento una opressió al pit. És una angoixa subtil i profunda; és l’angoixa de la pàtria, angor patriae . He deixat de pensar en el meu cas individual i familiar, en els vaixells de la costa, en els avions del cel, i penso insistentment en Catalunya, en la seva tràgica situació, en les seves negres perspectives, en el fat advers que tan sovint torça i trenca la seva història.

Les pitjors amenaces que damunt de Catalunya pesaven, cada vegada més precises i feixugues, comencen a ésser una realitat dramàtica. La meitat del territori del vell Principat és ja perduda. Els franquistes són, com qui diu, a les portes de Barcelona. Hi entraran potser, demà passat, dijous, dia 26 de gener? Aquesta possibilitat torna a torturar-me. Tristíssim és de pensar que l’enemic s’apoderarà de Barcelona. Però aquesta tristesa és per a mi encara més gran quan penso que hi pot entrar el dia mateix de l’aniversari de la victòria catalana de Montjuïc . Qui sap si els franquistes, assessorats per algun erudit nostre de la mena dels caragirats, han triat a posta aquesta data i han preparat l’entrada per al dia 26, com un escarni a la gloriosa data nacional.

Tot just l’any vinent s’escau el tercer centenari de la famosa revolta de Catalunya contra Felip IV, iniciada per l’alçament de la pagesia. Jo tenia enllestit un pla de publicacions i d’actes per a celebrar oficialment aquells transcendentals fets històrics, i personalment preparava diversos estudis: una extensa biografia de Pau Claris amb gran nombre de dades noves, una monografia sobre les negociacions francocatalanes de l’any 1640 i una altra sobre la batalla de Montjuïc. Fa poques setmanes, havia ordenat i classificat, amb la intenció de posar-me ben aviat a la feina, tot un munt d’apunts, fitxes, anotacions i dades recollides per mi durant vint-i-cinc anys. Treball perdut?

Però ara no cal mirar enrere per trobar grans fets històrics. Els fets d’aquests dies són ben densos i intensos. Vivim un moment crucial de la història de Catalunya. Hi ha una pila de coses, d’institucions i d’homes que es troben a l’acabament. Es clou tot un període de catalanisme. Cau la Generalitat amb la seva mitja autonomia inicial, que ha estat reduïda a poc menys que res d’ençà que el govern de la República s’instal·là a Barcelona. I tornem a un període —potser molt llarg, potser molt curt— d’accentuat unitarisme espanyol, segurament el de més accentuat unitarisme que mai hi hagi hagut en la vida del nostre poble. Catalunya és una nació d’història trencada i dolorosa. Ha passat els segles edificant amb esforç enorme una organització política, un règim de llibertat, i una rica economia, que s’han esfondrat una, dues i tres vegades, per la violència o per l’astúcia dels enemics.

La certitud que la guerra és perduda, que Catalunya cau novament, m’oprimeix el pit, però em fa veure amb major claredat la tragèdia històrica del poble català. La meva generació, que ha viscut sota el signe cabdal del catalanisme renaixent, és cruelment colpida per aquesta immensa decepció que li ha estat reservada. Ens havíem il·lusionat massa. Crèiem massa en la força pròpia i en el respecte aliè. Havíem acceptat totes les declamacions líriques i totes les declaracions d’amor. Davant qualsevol paraula castellana afalagadora ens sentíem commoguts i agermanats. (Ens cal confessar que els catalans som ingenus, molt més ingenus que els castellans). A cada ressonant discurs parlamentari dels nostres dirigents, a cada gran míting i a cada victòria electoral, ens crèiem prop de la realització del nostre programa. Posàvem el desig en el lloc de la realitat i vivíem, políticament, en un món imaginari.

La Mancomunitat del temps de la monarquia i la Generalitat del temps de la República van prendre, per a nosaltres, un valor molt més alt que el del mecanisme administratiu i polític. Hi vèiem la concreció de l’ideal de Catalunya. Aquelles institucions, aconseguides a còpia de temps i d’afanys, no pogueren tenir, en les hores de prova, la vigoria que hauria convingut. La Mancomunitat, entrebancada pels partits madrilenys, desnaturalitzada de primer i després dissolta pel general Primo de Rivera, va viure deu anys; Puig i Cadafalch va haver de sortir, amb les seves carpetes sota el braç, del Palau històric, tan bon punt el dictador va fer un senyal. La Generalitat moderna era escanyada al principi des de Madrid per a no deixar-li altres facultats legals que les de les antigues diputacions de província: quan va estar dotada d’un Estatut va rebre a miques les facultats que aquest li assignava: va passar pel col·lapse del 6 d’octubre del 1934 al primer de març del 1936, i ara es mor, al cap de set anys d’haver nascut, sense estar enllestida la feina del famós traspàs de serveis.

Aquesta vegada el cop no és solament militar, polític i administratiu. No va contra la clofolla de l’organització legal, sinó contra l’esperit, la idea, la cultura, la força i la vida de Catalunya. Es vol destruir, no sols l’edifici polític, ans encara, l’ànima nacional. El cop va contra la Catalunya-nació, contra la civilització catalana. I el producte modern de la rica saba terral, la collita d’un segle de renaixença lenta i d’una suma d’amors i delers de les generacions catalanes, és amenaçat per la fúria dels folls. Encara no ens havíem redreçat del tot, i ja tornem a caure en el clot obac.

Oh Catalunya, vella, petita i noble nació, maltractada per la sort, odiada, envejada i menyspreada alhora, tota adolorida i sagnant de les caigudes i les recaigudes! Qui et donarà conhort? Qui et farà justícia? Hi ha errors i culpes nostres en cada una de les caigudes de Catalunya: però el càstig és, cada vegada, excessiu i desproporcionat. Altres nacions han pecat més i han pecat més greument, amb pecats menys excusables i més condemnables que els de Catalunya, i no han sofert càstigs tan repetits ni tan cruels. Castella ha sofert també grossos càstigs en la seva història, no sempre proporcionats a les seves culpes, però no ha sofert el càstig pitjor, que és el de la pèrdua de la llibertat nacional. Aquest càstig màxim l’ha sofert Catalunya per culpes menors, i de vegades sense cap culpa. No hi ha proporció entre les seves culpes i les seves penes. Hi ha encara menys justícia en la sort de les nacions que en la sort dels homes…

Al cap de dues hores de fer tombs i retombs, tornem a la carretera ampla i al pis pla. Travessem una plana rica d’aigua i d’arbredes. Aviat albirem un poblat, que s’engrandeix davant dels nostres ulls a mesura que ens hi acostem. És Girona, la ciutat dels quatre rius i la dels innombrables setges. Fa bo de guaitar-la, des d’una mica lluny. Els seus fins campanars, en aquest migdia serè, es destaquen damunt l’horitzó: allà dalt el de la Seu, al dessota el de Sant Feliu. Hem saludat Girona amb alegria. Dies ha que vèiem en el nom d’aquesta ciutat un símbol de salvació.

republica

No hi ha Comentaris

Membres de Reagrupament presenten un escrit al TSJC en què s’autoinculpen per sedició en suport al president de la Generalitat i en defensa de la democràcia

Diversos membres de Reagrupament Independentista han presentat un escrit al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en què s'autoinculpen dels delictes de sedició i rebel·lió, que són els que el grup ultradretà espanyol 'Manos Limpias' atribueix en una querella presentada contra el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Reagrupament ha fet una crida a tots els ciutadans partidaris de la democràcia a sumar-se a aquest gest tenint en compte que el president Mas "fa el que els ciutadans van encomanar-li que fes". Entre els signants del document hi ha els Joan Carretero i Rut Carandell, president i vicepresidenta de l'organització, amb un total de setze signatures inicials. Aquestes últimes hores ja han rebut nombroses peticions per afegir-s'hi.

El secretari de la Junta Directiva de Reagrupament, Ignasi Planas, ha explicat que han decidit fer aquest gest perquè consideren que el president Mas està fent el que els ciutadans van demanar-li que fes i, per tant, tots els que el van votar són "corresponsables" dels seus actes. Però, a més, ha argumentat que la querella del grup ultradretà espanyol 'Manos Limpias' és un "acte d'amenaça" contra el president de la Generalitat, i cal demostrar que davant dels atacs de l'Estat o de qualsevol altre contra el procés, tindran al davant "tot un poble".

Reagrupament fa una crida perquè els ciutadans s'adhereixin a aquesta iniciativa i també s'autoinculpin dels mateixos delictes que atribueix 'Manos Limpias' al primer president de la Generalitat restaurada que està disposat a convocar el poble per tal que es pugui pronunciar sobre el seu futur polític. "Totes les persones que treballen per la consulta i per la independència avui es poden sentir representades per nosaltres, però els animem a què participin en l'oposició a aquesta querella presentada contra Mas", ha dit.

En cas de ser declarats culpables, Planas ha explicat que podrien ser condemnats a una pena d'entre quatre i vuit anys de presó, però ha assegurat que si han d'entrar a la presó amb el president ho faran "amb el màxim honor i satisfacció" perquè se senten "culpables de democràcia".

RCatSupMas14 027 (375x640)
RCatSupMas14 039 (640x391)
RCatSupMas14 037 (640x425)

No hi ha Comentaris

El PSC, en plena deriva espanyolista, vota amb UPyD, PP i PSOE en contra del dret a decidir del poble català

El Congrés de Diputats espanyol ha rebutjat aquest dijous per primera vegada el procés d'exercici de la sobirania de Catalunya que impulsa el president de la Generalitat, Artur Mas, en aprovar-se la moció que Unión, Progreso y Democracia (UPyD) havia plantejat i que ha estat aprovada amb el suport del PP i el PSOE, incloent la unanimitat de tots els membres del PSC.

El text de la formació magenta ha rebut 272 vots a favor, els d'UPYD, més els dels populars i socialistes, així com el del diputat d'UPN, Carlos Salvador, i 43 paperetes en contra, totes elles de la resta de grups de l'oposició; hi ha hagut una abstenció, d'Alfonso Guerra, que després ha precisat que ha estat per error.

Amb la seva aprovació, el Congrés expressa el seu rebuig "contundent i exprés" a la declaració sobre el dret a decidir aprovat pel Parlament el passat 23 de setembre, i que desenvolupa la resolució que en aquest mateix sentit va tirar endavant la mateixa cambra mesos abans.

Tornem-hi amb el segon punt

A més, UPyD va decidir finalment acceptar l'esmena que el PSOE havia presentat al segon punt de la seva iniciativa, en què s'insta al Govern central a seguir utilitzant els instruments de la Constitució espanyola i de l'ordenament jurídic per garantir el compliment de la legalitat. Aquest segon apartat de la moció havia estat esmenat tant pel PP com pel PSOE.

UPyD havia avançat en un primer moment la seva intenció d'acceptar l'esmena popular, que incloïa un primer paràgraf semblant al socialista però n'afegia un altre en el qual es feia un mandat a la Generalitat perquè complís les sentències dels tribunals. Tot i això, el PSOE havia advertit que no abonaria aquesta redacció del PP perquè considera que es traslladava al Congrés una funció que corresponia en exclusiva als jutges, com és el compliment per part de la Generalitat de les sentències. Per aquesta raó, davant de la possibilitat que els socialistes es 'despengessin' i en nom d'aconseguir "el màxim consens possible" al voltant a la seva iniciativa, la líder d'UPyD va optar per admetre el text socialista.

Rosa Díez afirma que consultar el poble català sobre el futur polític de Catalunya és "il·legal" i "antidemocràtic"

El debat de la moció s'ha produït aquest dimecres, i durant la defensa de la mateixa Rosa Díez ha subratllat una vegada més que la consulta que planteja l'executiu català és "manifestament il·legal" i "antidemocràtica" perquè atenta -segons ella- contra el dret a decidir de tots els espanyols. Ha assegurat que, com a tal, aquest "desafiament" exigia una resposta "política, legítima i obligada des del Congrés" que, segons ha apuntat, té dret a decidir sobre el futur del nostre país.

Tot i això, les paraules de la líder magenta han trobat enceses crítiques entre els nacionalistes i independentistes, que han acusat UPyD de "manipular" el que passa a Catalunya "per guanyar un grapat de vots", segons li va replicar la portaveu de CiU a la Comissió Constitucional, Montserrat Surroca.

"Santa Rita, Rita, Rita, la sobirania catalana si es dóna ni es treu, perquè es té, és inalienable, ho decideix el poble sobirà, no vostè", li va etzibar, per part seva, el portaveu d'ERC, Alfred Bosch.

Des d'ICV, el seu portaveu, Joan Coscubiela, ha demanat a Díez que "deixi d'atiar el conflicte amb Catalunya per pescar un grapat de vots picotejant políticament a les vísceres", un fet en què ha coincidit el diputat del PNB Emilio Olabarría, qui ha titllat d'electoralista la proposta magenta.

El PP, per boca del seu diputat barceloní Antonio Gallego, ha volgut deixar clar que el Govern espanyol continuarà defensant des de la fermesa democràtica que Catalunya "és i seguirà, i ha estat una part d'Espanya" i que no permetran un referèndum il·legal.

Des del PSOE, el diputat Ignacio Sánchez Amor, ha remarcat que els socialistes seguiran oposant-se a totes i cadascuna de les iniciatives que arribin al Congrés a favor de la celebració de la consulta, i ha apuntat que la solució al problema català no passa per tirar-li gasolina, sinó per la política i per una reforma constitucional que camini cap al federalisme.

No hi ha Comentaris

Reagrupament insta la ciutadania a autoinculpar-se per “sedició” davant la querella de la ultradreta espanyola contra Artur Mas

Reagrupament reitera la seva crida a la ciutadania a autoinculpar-se per "sedició" davant la querella que el sindicat ultradretà Manos Limpias  ha presentat davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el president de la Generalitat, Artur Mas, pels presumptes delictes de sedició, rebel·lió, prevaricació i desobediència a l'autoritat judicial.

El grup ultradretà justifica la querella per, entre altres motius, la resolució aprovada al Parlament el 27 de setembre del 2012 i que declara que "Catalunya ha d'iniciar una nova etapa basada en el dret a decidir" i demana avançar "cap a més estructures d'Estat". Manos Limpias interpreta això com un intent de Mas "a favor del desmembrament d'Espanya", un fet que "contravé la legislació vigent". La resolució del Parlament fou aprovada per CiU, ERC, ICV, DC, SI i el llavors diputat de PSC Ernest Maragall-, però el sindicat considera que la iniciativa no hauria estat possible "sense l'impuls polític" del partit del Govern (CiU) i de Mas.

D'aquesta resolució i les que s'han aprovat en aquest sentit després, es desprèn que el president ha tingut "la clara vocació per instar a través de la seva innegable acció política i executiva de portar accions a favor de la desintegració d'Espanya", diu Manos Limpias.

Creu que, a través d'un "referèndum il·legal" per separar una part del territori espanyol, Mas és autor, participi i autor intel·lectual d'actuar pel desmembrament d'Espanya, contravenint la legislació vigent, de manera que les seves accions, segons la seva opinió, són punibles.  Pel querellant, crida l'atenció que en les resolucions de la Cambra catalana es parli de sobirania de Catalunya quan "l'única sobirana nació és l'espanyola i no la catalana, formada per tots els espanyols i no únicament pels catalans".

Creu que declarar-se com a subjecte polític i jurídic sobirà "és una evident mostra de repudi cap a Espanya, cap a tots els espanyols, si no inconstitucional", ja que l'article 1.2 de la Constitució declara que la sobirania rau en el poble espanyol.

Reprotxen que Mas incorre en tota mena de despeses per rebre assessorament en la matèria, creant el Consell Assessor per a la Transició Nacional, a més de contractar lobbies per "internacionalitzar el procés de secessió davant d'organismes internacionals".

Per a Manos Limpias, la creació d'aquest Consell demostra la seva aposta per la secessió, i incloure entre les seves funcions que identifiqui estructures estratègiques pel funcionament d'un futur govern català sembla "un cop d'Estat separatista si no aconsegueixen les coses per les vies del referèndum que, legalment, no poden fer".

Per tots aquests motius, Manos Limpias considera que Mas prevarica per dictar mesures que van contra l'ordenament jurídic i cau, presumptament, en un delicte de desobediència a l'autoritat judicial.

Manos Limpias compara el nazisme amb el procés sobiranista, que, amb eslògans com 'Espanya ens roba', intenta "seguir alimentant el victimisme entre una part de la societat catalana", i recorda que Hitler va usar la frustració del poble alemany generat per la crisi econòmica i el desig de venjança contra els vencedors de la I Guerra Mundial per arribar al poder a través d'eleccions lliures.

"Tot això es podria haver evitat sense l'avarícia d'uns quants polítics que van consolidar les seves falses promeses d'una 'Terra Promesa', promeses fundades en artificials creacions històriques, en nacionalismes de laboratori, promeses sembrades en la fèrtil terra de la desesperació humana", sosté el sindicat.

Demana citar Mas com a imputat, i com a testimonis deu polítics més, entre els quals hi ha el president d'ERC, Oriol Junqueras; el líder d'ICV, Joan Herrera, el diputat de la CUP al Parlament David Fernández i la presidenta d'aquesta cambra, Núria de Gispert.

No hi ha Comentaris

L’assemblea de Reagrupament accepta la proposta de la CUP de trencar el grup municipal a Girona

Els associats entenen que la decisió d’abstenir-se en la compra del fons Santos Torroella comporta diferències ideològiques amb la CUP però no vulnera l’acord electoral Reagrupament expressa la seva voluntat de continuar col·laborant amb el grup de la CUP i de mantenir-se fidel al programa pactat el 2011, tot i reservar-se el dret de decidir pel seu compte en punts no pactats i d’especial importància

Els associats de Reagrupament Gironès, reunits en assemblea el dilluns 17 de febrer a les vuit del vespre a la ciutat de Girona, i en relació amb la situació generada a partir de l’últim ple municipal, acorden els següents punts:

  1. Reagrupament Gironès valora com a enormement positius aquests més de dos anys i mig en què hem compartit grup amb la CUP a l’Ajuntament de Girona i en què hem donat exemple que dues formacions ideològicament diferents poden treballar plegades en benefici del país i de la ciutat.
  2. Si l’assemblea de la CUP ratifica l’acord provisional de trencar el grup municipal que es va prendre en l’últim ple de manera consensuada, a proposta d’aquesta organització, entre els regidors de la CUP i Reagrupament, l’assemblea de RCat no hi posarà objeccions i ho acceptarà.
  3. Reagrupament considera que la decisió presa per la nostra assemblea, i que el nostre regidor va defensar en el ple per mandat exprés d’aquesta, d’abstenir-nos en el punt relatiu a la compra del fons Santos Torroella comporta diferències ideològiques amb la CUP, però no vulnera l’acord electoral entre les dues formacions subscrit el maig del 2011, en què es va acordar que, puntualment, quan no hi hagués acord en algun punt, les dues organitzacions poguessin votar de manera diferenciada en el ple. Aquest ha estat el primer cop que això ha succeït.
  4. L’assemblea de Reagrupament expressa la seva voluntat de continuar col·laborant amb el grup de la CUP a la ciutat de Girona i en el plenari gironí en tot allò que ens sigui possible en benefici de la ciutat i del procés sobiranista.
  5. Reagrupament té la intenció de mantenir-se fidel al programa electoral pactat amb la CUP abans de les eleccions municipals del maig del 2011 i insta els regidors d’aquesta formació a intentar consensuar plegats la posició de totes dues organitzacions en els diferents punts que es tractin en els plens de l’Ajuntament de Girona a partir d’ara.
  6. En relació amb l’apartat anterior, i pel que fa referència als punts no previstos en el programa electoral i a d’altres que tinguin una especial rellevància i transcendència per a la ciutat de Girona, l’executiva del Gironès o l’assemblea comarcal d’associats de RCat decidirà la posició de Reagrupament en el plenari gironí.
  7. L’assemblea del Gironès de Reagrupament nega que la situació viscuda en l’últim ple impliqui una supeditació de la nostra formació als interessos de CiU i recorda que fins ara sempre que hi ha hagut una coincidència de vot al plenari entre CiU i Reagrupament, la CUP també hi ha coincidit. Fins i tot en el punt en què es va decidir la compra del fons Santos Torroella CiU i Reagrupament van votar de manera diferenciada.
  8. Reagrupament rebutja els qualificatius que ha rebut els últims dies per part d’alguns col·lectius i reitera que, sobretot en aquests temps de crisi, l’Ajuntament de Girona ha de mantenir i fins i tot incrementar les partides per a polítiques socials i els ajuts a les persones i famílies que més pateixen la duresa d’aquesta situació econòmica, però reitera que això no ha d’anar en detriment de fer inversions des del consistori en tot allò que es consideri necessari per afavorir el desenvolupament de la ciutat, crear llocs de treball i dinamitzar econòmicament la societat gironina.

Executiva Comarcal del Gironès de Reagrupament Independentista.

No hi ha Comentaris

Els països bàltics, Itàlia, Polònia, Alemanya, els Estats Units, Israel i França es configuren com a partidaris d’un Estat català independent

El responsable d'Internacional de Reagrupament, Josep Sort, ha analitzat quins són els estats que podrien ajudar Catalunya en el procés d'independència. Ho ha fet a les Cotxeres de Sants amb la conferència: "L’estratègia internacional  per a la Independència”, que ha tingut lloc aquest dilluns.

La presència del nombrós públic a la sala demostra que aquest tema de l’estratègia  internacional interessa, doncs gairebé cada dia es reben notícies des d’Europa  o de la resta del mon, amb declaracions d’un polític o altre que parla del cas català.

Sort ha obert la conferència declarant que ell és optimista en el procés. Ha assegurat que el tema internacional actualment és un flanc feble del govern espanyol però que cal fer una estratègia i tenir en compte que els països internacionalment s’associen i s’uneixen entre ells, i “el nostre objectiu és fer que ens acceptin”.

Cal destacar també segons Sort, “el silenci eixordador dels estats” respecte el nostre procés, altra cosa són les declaracions personals, com és el cas del Sr. Barroso, que ara es troba en un procés personal de final d’etapa de la seva presidència i probablement ha de buscar un nou càrrec o una nova ocupació.

Per a Josep Sort “tots hem de tenir clar que la independència de Catalunya depèn únicament del poble català, si bé el front internacional juga un paper que pot beneficiar l’esdevenir del procés”.

Segons Sort, “ja hem superat una etapa” i “ara hem posat en primer pla el conflicte del procés català i nombroses portades dels mitjans internacionals obren amb el nostre cas”. Existeixen nombrosos col·lectius que han donat a conèixer les reivindicacions d’independència del nostre país, però ara el que cal fer estratègicament és “que es deixi de dir que la independència de Catalunya és un afer intern” ja que internament tots els organismes de l’Estat espanyol ens van en contra: Defensors  del Poble, Tribunal Constitucionals, etc.

També ha subratllat que és fonamental “que la UE prengui cartes en l’assumpte i aleshores seríem per fi en una negociació entre iguals, i no com estem actualment entre un estat i una comunitat autònoma”, ja que el que fan ara per ara els diplomàtics espanyols és únicament intentar desprestigiar-nos i comparar d’una manera absurda una Catalunya independent amb països que actualment tenen una nul·la rellevància internacional, quan ells saben perfectament que no és cert.

Sort ha lamentat que s’ha deixat escapar una oportunitat d’oferir als independentistes una candidatura conjunta en aquestes eleccions europees, la qual hagués tingut segons les enquestes més d’un milió de vots i per tant una boníssima imatge davant d’Europa.

En una segona part de la seva exposició, Josep Sort ha passat a analitzar quins són els estats que ens podrien ajudar.

Podríem dir en un primer cop d’ull -afirma Sort- que serien lògicament tots aquells estats que sortiren beneficiats de la divisió de l’Estat espanyol, aquest seria, per exemple, Polònia, ja que passaria a tenir més pes al Parlament d’Europa. Un altre podria ser Itàlia, ja que competeix amb l’Estat espanyol per ser una més gran potència europea.  D’altra banda podríem pensar que també estan interessats tots aquells estats petits de la UE com son els països bàltics.

Respecte Alemanya, sense dubte, donarà el seu suport, ja que tenen molts interessos amb el deute espanyol i voldran assegurar el seu cobrament i faran seure els dos governs per  negociar.

Respecte França, Sort pensa que contràriament del que molta gent pensa, serà el primer estat  que ens reconeixerà per controlar la situació que es produirà en una frontera seva, voldrà intervenir ràpidament.  Ara, aquest reconeixement només serà real en el darrer minut, i sempre que París, constati que els catalans anem a per totes. Ni un segon abans.

Per part dels  Estats Units, i com va ser evident en la recent visita del president espanyol, Mariano Rajoy, al president Obama dels EUA, va ser un fracàs i tots vàrem veure que no va obtenir cap suport per part dels americans que era el que cercava en aquella entrevista.

També cal tenir present la creixent rellevància de les potències emergents, particularment Xina, Rússia, l’Índia i el Brasil, que cada cop tenen més presència en l’economia catalana.

Finalment, en el cas d’Israel, en Sort assegura que té una actitud bastant propera amb el procés d’independència de Catalunya i es pot dir que va força lligat al cas d’EUA.

RCatCotx 140217 048 (640x425)

No hi ha Comentaris