Arxiu febrer, 2014

Reagrupament visita Muriel Casals presidenta d’Òmnium Cultura

No hi ha Comentaris

La Comissió Europea reconeix que Barroso desbarra

La Comissió Europea ha hagut de sortir a matisar aquest dilluns el seu president, Jose Manuel Durao Barroso, sobre una possible independència d'Escòcia i ha apuntat que "no volia interferir en el procés democràtic en marxa". La portaveu de la CE, la danesa Pia Ahrenkilde , ha aclarit que Barroso "no volia insinuar" que Kosovo "fos una analogia perfecta"  per a casos com el d'Escòcia, sinó només un cas "il·lustratiu sobre les possibles dificultats i incerteses". Traduït al llenguatge col·loquial, la Comissió admet que el seu president ha dit un disbarat, és a dir, desbarra.

En una entrevista a la BBC , el president de la CE va advertir aquest diumenge en referència a Escòcia que serà"extremadament difícil, si no impossible" que un territori independitzat obtingui l'aval dels 28 estats membres per quedar-se a la UE . El primer ministre escocès, Alex Salmond, principal líder de l'independentisme, ha indicat que cap membre de la Unió ha suggerit la intenció de vetar  l'entrada a la UE d'una hipotètica Escòcia independent .

Ahrenkilde ha hagut de respondre aquest dilluns fins a sis preguntes sobre l'entrevista de Barroso a la BBC, en què el president comunitari assegurava que l'exrepública sèrbia "en certa manera, és un cas semblant". La portaveu ha intentat treure importància a les declaracions i ha insistit que el polític portuguès "va dir repetidament que no volia interferir en el procés democràtic en marxa".

La portaveu comunitària ha assenyalat que la Comissió Europea "només expressarà la seva opinió sobre les conseqüències legals per a la UE" d'una possible independència de nacions com Escòcia o Catalunya "si algun estat membre ho demana i planteja un escenari precís". Ahrenkilde ha negat que la CE estigui preparant cap informe ni "cap anàlisi detallada ni opinió" perquè "són qüestions d'ordre constitucional intern dels estats membres".

Informació relacionada:

No hi ha Comentaris

Atemorir, desmoralitzar, dividir, fustigar, enganyar i seduir

Som a la sala del comandament suprem de l'estat espanyol. S'ha convocat una reunió de màxim nivell. Falten nou mesos per al referèndum d'independència d'una província rebel. La situació és alarmant: el CIS ha fet unes enquestes específiques sobre la intenció de vot i el resultat revela que no era cert que el 'procés' fos una dèria del president Mas --ostatge de l'independentista Junqueras--, perquè la majoria del sí-sí és cada vegada més àmplia i més estable. L'alliçonament a les escoles i a TV3 ha funcionat. Els catalans han estat adoctrinats i ara cal trobar una estratègia per a evitar el que sembla inevitable.

Com dèiem, la reunió ha estat convocada al més alt nivell. Hi ha el president del govern espanyol, el cap de l'Estat Major de les forces armades, el president del Tribunal Constitucional, el president del Consell General del Poder Judicial, els presidents del Santander i el BBVA, el president de la CEOE, els ministres d'Interior, Defensa, Cultura i Hisenda, el fiscal general de l'estat, els ex-presidents González, Aznar i Zapatero, el president del Consell d'Estat, el cap de l'oposició, i José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra en qualitat d'assessors. També s'havia convocat el rei Juan Carlos, que s'ha excusat perquè havia de passar per cal mecànic, i Alfonso Guerra, que és a l'Aki a comprar un ribot nou.

Com que cal anar per feina i l'objectiu és que s'entengui tot, no és Rajoy qui exposa la situació, sinó el seu cap de gabinet. En una pantalla de plasma, va projectant els gràfics amb els resultats de l'enquesta. L'home de Rajoy fa les mateixes trampes que Cuní a 8TV (vegeu aquest article ), però els resultats no deixen de ser alarmants per a qui els vol entendre. Els assistents, com més va més bocabadats, comencen a posar-se nerviosos. Els culs comencen a bellugar-se a les còmodes butaques de la luxosa sala de control. Conscients de l'impacte que podia tenir l'exposició de l'estudi demoscòpic, el govern ha decidit de no servir cafès. Els divuit homes --sí, tot són homes-- que seuen a la taula comencen a perdre la paciència.

Quan han passat deu minuts d'explicació, Rodríguez Ibarra, el més desenfrenat de tots, etziba: 'Noi, ja n'hi ha prou, no? Què carat ens interessa a nosaltres què pensi la gent?' I el president del Santander s'hi afegeix: 'Sí, si us plau, ja ens ha quedat clar. Podem passar al següent punt? No tinc tot el dia.' L'home de Rajoy es mira el president, però s'adona que està distret, i tira pel dret: 'D'acord, deixem les dades i passem al pla d'acció per a aquests nou mesos.' Prem el botonet del comandament a distància que té a la mà i a la pantalla hi apareix això:

«PLA D'ACTUACIÓ

Consideració prèvia: en el context europeu, és pràcticament impossible d'evitar una votació pacífica encara que no sigui prevista a la constitució. El cas d'Escòcia no ens deixa marge per a cap actuació contundent que pugui impedir un referèndum.

Objectiu: capgirar la intenció de vot actual i restablir la majoria contrària a la independència.

Temps: nou mesos.

Raó principal: si perdem l'aportació econòmica dels catalans, l'estat espanyol esdevé completament inviable amb els nivells de despesa actuals. Anirem a parar a la cua dels països europeus en termes de riquesa.

Línies d'actuació:

Atemorir . Cal insistir en aquesta estratègia. Entre un 10% dels favorables a la independència i un 15% dels que 'no es pronuncien' es faran enrere si veuen que van mal dades. Els espanta el 'xoc de trens'. No els agrada la incertesa. Continuarem fent declaracions alarmants, brandarem l'espantall de l'exèrcit i repetirem fins a perdre l'alè això de la fractura social.

Desmoralitzar . Hi ha un percentatge petit, per bé que significatiu, dels catalans que voldria la independència, però pensa que és impossible. No podem deixar d'insistir en aquesta línia. La constitució no ho permet. La comunitat internacional no ho vol de cap manera perquè la independència de Catalunya obriria lluites internes d'uns altres estats que ja eren controlades. Etc.

Dividir . Un dels millors remeis contra la independència és crear divisions entre els partits compromesos en la consulta del 9 de novembre. El camí més ràpid de la divisió és sembrar desconfiança. La prioritat són les informacions que facin desconfiar del govern i del president Mas. Cal fer surar tant com es pugui el debat entre dretes i esquerres a Catalunya. La transversalitat és l'element més perillós del 'procés'.

Fustigar . Per inevitable que sigui el referèndum, tampoc no ho volem fer fàcil. Cal encarir tant com puguem el cost del 'procés' per als catalans. Especialment, per al govern i el president Mas. Caldrà activar amb força la via judicial tan bon punt es formalitzi qualsevol pas en seu parlamentària o en resolució institucional. No ho podrem evitar, però ho pagaran car. Sembla que Mas no es farà enrere, però com més sol faci el camí, millor. Tinguem en compte que molts catalans es deixen impressionar pel poder perquè mai no n'han tingut de veritat.

Enganyar . Encara que fins ara no hagi funcionat gaire, bona part de l'èxit d'aquest pla estratègic està a fer creure que l'entesa és possible i que la tercera via és oberta. Reforma de la constitució, millora del sistema de finançament autonòmic, protecció del català i les competències en educació, reforma del senat, etc. Ara mateix tan sols un 8% s'ha deixat enganyar, però pensem que aquest percentatge és el que té més potencial de creixement. Hem de fer-ho creïble.

Seduir . Hi ha un grup gens negligible de catalans que no es creuen ni es creuran els cants de sirena de la 'tercera via'. Però, per qüestions ideològiques de fons, s'estoven amb els espanyols misericordiosos. Necessitem antisistema, artistes, intel·lectuals i gent d'aquesta que diguin als catalans que els estimem molt, que tot plegat és un problema de mala comunicació, que cal viatjar més a Catalunya, i que tenen tot el dret de decidir el seu futur. També cal que els diguin que el problema és amb l'estat espanyol --les elits extractives, els d'aquesta taula--, però que el poble els estima i els respecta molt. Això no els farà canviar d'opinió, però a mesura que ho vagin repetint i es desfacin en 'agraïments i reverències' ens ajudaran a enganyar els que s'estimarien més una tercera via que és possible.»

perecardus@mesvilaweb.cat

No hi ha Comentaris

Barroso s’emborratxa d’immobilisme antidemocràtic i expulsaria escocesos i catalans de la UE

El govern britànic ha tingut aquest diumenge en José Manuel Durao Barroso el millor aliat per al "no" a la independència d'Escòcia. El president de la Comissió Europea ha considerat que seria "extremament difícil, si no imposible", que un nou estat sorgit de l'escissió d'un estat membre de la Unió Europea s'hi adhereixi automàticament.

D'aquesta manera ha respost a una pregunta sobre l'eventual victòria del "sí" al referèndum escocès en una entrevista a la BBC, indicant que l'adhesió requeriria el vistiplau de tots els estats membres, extrem que veu complicat que passi.

El polític portuguès, que ha assegurat que no vol interferir en el debat sobre la independència d'Escòcia, no ha fet cap referència a Catalunya però s'ha referit a Espanya a l'hora de parlar dels suports necessaris per ingressar a la Unió Europea, recordant que"Espanya, per exemple, s'ha oposat a reconèixer Kosovo".

Les paraules de Barroso suposen una nova garrotada per al ministre principal d'Escòcia, el nacionalista Alex Salmond, que promou el "sí" en el referèndum d'independència d'Escòcia previst pel 18 de setembre. Salmond vol que Escòcia segueixi sent part d'Europa i advoca per mantenir la lliura esterlina, una aspiració que aquesta setmana li va negar el govern britànic  i la resta dels grans partits del Regne Unit.

No hi ha Comentaris

Barroso s’emborratxa d’immobilisme antidemocràtic i expulsaria Escòcia o Catalunya de la UE

El govern britànic ha tingut aquest diumenge en José Manuel Durao Barroso el millor aliat per al "no" a la independència d'Escòcia. El president de la Comissió Europea ha considerat que seria "extremament difícil, si no imposible", que un nou estat sorgit de l'escissió d'un estat membre de la Unió Europea s'hi adhereixi automàticament.

D'aquesta manera ha respost a una pregunta sobre l'eventual victòria del "sí" al referèndum escocès en una entrevista a la BBC, indicant que l'adhesió requeriria el vistiplau de tots els estats membres, extrem que veu complicat que passi.

El polític portuguès, que ha assegurat que no vol interferir en el debat sobre la independència d'Escòcia, no ha fet cap referència a Catalunya però s'ha referit a Espanya a l'hora de parlar dels suports necessaris per ingressar a la Unió Europea, recordant que"Espanya, per exemple, s'ha oposat a reconèixer Kosovo".

Les paraules de Barroso suposen una nova garrotada per al ministre principal d'Escòcia, el nacionalista Alex Salmond, que promou el "sí" en el referèndum d'independència d'Escòcia previst pel 18 de setembre. Salmond vol que Escòcia segueixi sent part d'Europa i advoca per mantenir la lliura esterlina, una aspiració que aquesta setmana li va negar el govern britànic  i la resta dels grans partits del Regne Unit.

No hi ha Comentaris

La independència al món (32). Kosovo

Tal dia com avui, 17 de febrer de 2008, l'assemblea de Kosovo va aprovar, per unanimitat i de forma unilateral, la Declaració d'Independència de Kosovo.

L'àrea de Kosovo va ser habitada en l'antiguitat per tribus amb molta mobilitat i que es barrejaven sovint amb les veïnes, per la qual cosa és difícil situar-ne la zona de cap d'ells amb precisió. Durant les eres Grega i Romana, els Dàrdans hi predominaren, però l'origen i la filiació lingüística d'aquest grup tampoc no estan clares.

L'àrea va ser conquerida per Roma al segle II AC. A partir del segle IV fou objectiu de ràtzies sovintejades dels bàrbars, que van culminar en les migracions eslaves dels segles VI i VII. Una vegada més, la situació cultural i demogràfica a l'edat mitjana és desconeguda, més enllà de suposar que les poblacions locals es van barrejar amb els nouvinguts eslaus. La regió va ser conquerida primer pels búlgars i després pels bizantins, essent un focus de resistència sèrbia contra Constantinoble. En aquest període hi predominaven els serbis, però es té notícia de l'arribada dels primers albanesos el segle XI.

Els serbis acaben conquerint el territori al segle XII i durant l'apogeu del segle XIV, Kosovo esdevé el centre polític i religiós de l'Imperi Serbi. Mentre l'arquebisbat opera des de la vila de Pec, els governants tenen seu a Prizren o a Skopje (actualment dins Macedònia). La situació canvia però amb la batalla de Kosovo el 1389.

L'imperi otomà s'estava estenent per l'Europa sud-oriental, i el príncep serbi Lazar va reclamar tots els serbis a la batalla per defensar Kosovo, llençant una maledicció sobre els que no vinguessin. Serbis de diferents territoris s'hi aplegaren. La batalla fou un gran carnatge, Lazar va morir, com el cabdill otomà Murat. L'exercit serbi fou massacrat, però també l'otomà, i al final ambdós es van haver de retirar, sense que hi hagués vencedor. Els otomans però, a diferència dels serbis, disposaven de més tropes al seu imperi. Per aquesta raó, els principats serbis van anar claudicant i fent-se vassalls del Soldà en els anys següents.

La composició ètnica de Kosovo en aquells temps es motiu de controvèrsia. Sembla clar tanmateix que els habitants van patir l'esquema de govern otomà repetit en altres llocs: governadors freqüentment poc competents, persecució religiosa i cultural i abusos sobre la població. És lògic suposar que molts serbis fugiren en les migracions d'aquells temps. Per altra banda, els albanesos optaren per una política diferent, després dels pactes dels seus cabdills, molts es convertiren a l'Islam, i alguns migraren a Kosovo on ja hi havia albanesos assentats prèviament. Molts albanesos van arribar a ocupar posicions importants al govern otomà.

El nacionalisme ètnic es va estendre pels Balcans el segle XIX, afegint-se a les tensions entre els cristians serbis i els musulmans albanesos. El 1878 es fa formar la “Lliga de Prizren”, una organització política nacionalista que pretenia unificar els albanesos per aconseguir avançar en els seus drets culturals i la seva autonomia política, sense qüestionar al principi la pertinença a l'Imperi Otomà.

Al començament del segle XX el moviment dels “Joves Turcs” va deposar el Soldà amb la pretensió de reformar l'imperi. Una de les seves polítiques era la re-centralització del poder i la reducció de l'autonomia política del les nacions que el conformaven. Al 1912 els albanesos s'aixequen contra l'imperi. Molts soldats albanesos deserten de l'exercit otomà i aquest sofreix diverses derrotes, havent d'abandonar les zones poblades per l'ètnia albanesa. A final d'aquell mateix any, una aliança de serbis, montenegrins, búlgars i grecs foragita el otomans de la majoria de les seves possessions europees.

Les tensions entre les grans potències de l'època perjudiquen encara més la relació entre albanesos i serbis. El tractat de Londres de 1913, que deixa entre el 30 i el 40% dels albanesos fora de les fronteres acordades per a Albània, és percebut per aquesta com una imposició injusta. Sèrbia havia ocupat Kosovo poc abans del tractat i va promoure un moviment de colons serbis.

La primera guerra mundial va dur la ocupació de Kosovo pels aliats i la retirada dels serbis. Però, acabada la guerra la regió es va dividir en parts atorgades a Sèrbia i Montenegro. El regne dels serbis, croats i eslovens, predecessor de Iugoslàvia, va imposar una política de repressió de les minories no pertanyents als tres principals pobles eslaus, als que s'impedí ser educats en la seva llengua. La confiscació de terres i la violència directa van provocar la marxa de molts albanesos. També es van signar tractats amb Turquia durant els anys 30 per expatriar cap a aquest país un quart de milió d'albanesos, però no es van arribar a executar a causa de l'inici de la Segona Guerra Mundial.

La invasió de Iugoslàvia per part dels exèrcits de l'eix va concloure amb l'assignació de gran part de Kosovo a l'Albània controlada pels italians. La truita es va girar i ara foren els colons serbis els que fugiren i els albanesos que tornaren.

Acabada la guerra, la Iugoslàvia comunista va establir la província autònoma de Kosovo dins la República Sèrbia, delimitant-ne les fronteres actuals. La tensió entre el govern de Belgrad i els albanesos de Kosovo per raons ètniques es va ampliar per causa de les diferències polítiques de Iugoslàvia amb el règim estalinista d'Albània, car es sospitava que els albanesos kosovars donarien suport als seus germans del sud.

Paral·lelament, els albanesos i eslaus musulmans eren empesos a declarar-se turcs i emigrar a Turquia. Les forces de seguretat, l'administració pública i la industria donaven feina i càrrecs amb molta preferència a serbis i montenegrins. Naturalment això va provocar ressentiment i als anys 60 van començar les protestes. El canvi de règim el 1966 va permetre una descentralització, més gran a Croàcia i Eslovènia però també significativa a Kosovo. En resposta al descontentament, es van despatxar molts funcionaris serbis per deixar lloc a albanesos i al 1969 es va fundar la Universitat de Prístina, que també actuava com a institució reguladora de la llengua albanesa.

La nova constitució de 1974 va fer créixer la influència de Kosovo en el govern estatal, però els albanesos kosovars continuaven sentint-se ciutadans de segona. Al 1978, la intensitat de les celebracions pel centenari de la Lliga de Prizren va demostrar la força del nacionalisme albanès a Kosovo i les protestes van continuar fins que al 1981 la policia i les forces armades van començar a reprimir-les amb força. Molts incidents als anys 80 van provocar l'emigració de serbis buscant protecció de la violència i la discriminació ètnica, mentre l'esglesia ortodoxa sèrbia acusava Albània de programar un genocidi dels serbis de Kosovo. En resposta Belgrad va fer marxa enrere de les concessions fetes les dècades anteriors.

AL 1989, Slovodan Milosevic va començar a consolidar el seu poder. De seguida va donar una volta més a la repressió de la cultura albanesa i va reduir de forma dràstica l'autonomia de Kosovo. Els albanesos kosovars varen respondre amb un moviment de resistència pacífica i creant les seves pròpies estructures d'administració pública, incloent ensenyament, serveis de salut i fiscalitat, amb l'objectiu final d'aconseguir la independència.

El 2 de juliol de 1990, l'auto-proclamat parlament de Kosovo va proclamar-se una república dins Iugoslàvia, per declarar-se independent al setembre del mateix any, essent reconeguts només per Albània. Mentre Iugoslàvia es desintegrava en successives guerres, la situació de Kosovo no va ser resolta en els diferents acord internacionals. Al 1996 es forma l'exèrcit d'alliberament de Kosovo (KLA), que desplaça el moviment pacifista fent servir estratègies terroristes.

El clima de violència interètnica va anar empitjorant fins al 1998, quan ja en guerra oberta, la Organització per la Seguretat i la Cooperació d'Europa s'hi va implicar. Al 1999 la OTAN va bombardejar Sèrbia al març i juny de 1999. Finalment Milosevic es va veure obligat a retirar les seves tropes. El conflicte va resultar en uns 11.000 morts i 3.000 desapareguts de diverses ètnies, forçant el desplaçament d'un milió de refugiats.

A partir del 10 de juny de 1999, Kosovo va estar sota administració de les Nacions Unides, que al 2001 van supervisar les eleccions a l'assemblea. Hi va tornar a haver eleccions al 2004 i al 2007, els guanyadors de les darreres van manifestar la intenció de declarar la independència. I així es

va fer, el 17 de febrer de 2008 l'assemblea de Kosovo va aprovar la declaració per unanimitat. Onze membres representants de la minoria sèrbia boicotejaren la votació, mentre que nou representants d'altres ètnies minoritàries feren costat a la majoria albanesa.

L'endemà Sèrbia va declarar il·legal la declaració, però malgrat això i les protestes de Rússia, els Estats Units, els estats veïns de Kosovo tret de Sèrbia, la majoria d'estats de la OCDE i la Unió Europea van reconèixer el nou estat en els dies següents. El 8 d'octubre de 2008 l'assemblea general de les Nacions Unides va resoldre consultar el Tribunal Internacional de Justícia demanant una opinió consultiva, que es va fer pública el 22 de juliol de 2010, afirmant que la Declaració d'Independència de Kosovo no violava la legalitat internacional.

Tot i no tenir una posició unànime, la UE hi manté una missió, anomenada EULEX i que inclou personal de seguretat, per crear un estat de dret. La comunitat internacional continua dividida respecte a aquest cas, però 108 dels 193 països de les Nacions Unides ja l'han reconegut. Malgrat no acceptar la legalitat d'aquest estat, el govern serbi ja ha començat a normalitzar les relacions amb el govern de Prístina.

kosovo_2

No hi ha Comentaris

Carles Bonaventura: “Sempre t’afecta que et protestin a un pam”

“La decisió de l'assemblea de Reagrupament va ser l'abstenció i no l'hauríem canviat encara que el PP o Palomares haguessin variat el sentit del seu vot”
“No comparteixo del tot que es digui que mentre hi hagi gent que ho passa malament no es pugui invertir, són coses diferents i vetllarem perquè no es faci cap pas enrere en política social al consistori”

Carles Bonaventura va ser un dels protagonistes del ple de divendres a Girona. Minuts abans del plenari, la CUP feia públic l'acord perquè Bonaventura es donés de baixa provisionalment del grup. L'element clau d'aquest trencament que tot fa preveure que ratificaran les respectives assemblees va ser la decisió de Reagrupament d'abstenir-se en el punt de la compra del fons Santos Torroella. Una decisió que per l'aritmètica del plenari suposava l'aprovació de l'operació.

A l'inici del ple, des de la PAH el van increpar pel sentit del seu vot i li van demanar que s'hi repensés. Com va viure aquest moment de tensió?

Sempre afecta que et vinguin a protestar a un pam. En tot cas, entenc que hi hagi gent que vegi que la decisió del govern de comprar el fons d'art Santos Torroella vagi en contra d'interessos socials. Tot i això, com ja vaig insistir en la intervenció que vaig fer, aquesta inversió no ha d'anar en detriment de les partides i les polítiques socials existents al consistori i serem els primers a controlar i garantir que això no passi.

Va pensar que aquella tensió podia desbordar-se?

No ho sé, no es pot descartar mai. Cal parlar amb més tranquil·litat d'aquestes qüestions i, en tot cas, vam votar allò que havia decidit de manera democràtica l'assemblea de Reagrupament. I vam decidir-ho sense tenir en compre si això beneficiava o no algun partit.

En tot cas, l'abstenció de divendres no era innòcua en un tema amb molta controvèrsia...

Bé, la decisió era abstenir-se en qualsevol circumstància. Si el PP o Carles Palomares haguessin canviat el sentit del seu vot, nosaltres ens hauríem abstingut igual. Aquesta era la decisió de l'assemblea de Reagrupament i així la vaig traslladar al ple.

Entén, però, que si a algú l'han desnonat o té problemes per arribar a final de mes qüestioni la compra del fons?

Ho entenc perfectament, però crec que són coses diferents. Jo mateix he anat a actes de la PAH, he participat en mobilitzacions de la Xarxa pels Drets Socials i espero seguir-ho fent. Però no comparteixo del tot aquest paral·lelisme. No sempre podem decidir en funció de si hi ha gent que ho passa malament, perquè al final no podríem invertir en quasi res. Com deia, el govern ha de mantenir i reforçar les polítiques socials, els ajuts d'urgència, millorar la gestió i l'accés a l'habitatge... però això no treu que un govern pugui invertir en el que creu que pot millorar la ciutat i generar dinamisme econòmic.

Va fer una intervenció en què deia que veia punts foscos en l'operació, quins valors hi veu?

Entenem que invertir en art en una societat i més en una societat com la gironina pot ser rendible. Podem discutir si el fons és més o menys valuós, però és bo vincular-lo a un projecte d'un centre d'art en un edifici al davant de la catedral com és la Casa Pastors que s'hauria de rehabilitar igualment. Un altre punt important seria que el projecte tingués la complicitat del sector de les arts plàstiques i dels artistes gironins, perquè si la compra del fons és tan sols un fet aïllat, tenim seriosos dubtes que acabés sent una bona operació. El projecte té llums i ombres, però l'alcalde va explicar la rebaixa del preu fins a una xifra que un altre grup havia dit que veuria acceptable. Creiem que amb aquests números l'operació podria ser beneficiosa per a la ciutat si se'n fa una bona gestió i no s'entén com un mer caprici per tenir un museu més.

La decisió ha comportat el trencament del grup de la CUP. Es veu un altre cop dins del grup municipal?

És una baixa provisional pactada, a petició de la CUP i acceptada per part meva. Vull destacar la relació excel·lent que hem tingut en tot aquest temps i, fins i tot en un moment difícil com aquest. Estic convençut que, si les assemblees confirmen la decisió, podrem continuar col·laborant, perquè coincidim en un 90%.

Quan fa uns mesos es va fer evident que hi hauria alguna votació divergent pensava que a la primera es trencaria?

No, creia que podríem digerir la situació. Però reconec que és un tema molt sensible per a alguns col·lectius amb qui la CUP té una molt bona relació.

No hi ha Comentaris

Artur Mas: “Let us vote!”

Capçaleres de Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Xipre, Estònia i Malta recullen les paraules del cap de l’Executiu, que remarca que “qualsevol esforç per silenciar o negar la voluntat del poble català fallarà”
“El referèndum i qualsevol transició posterior és una oportunitat per Europa per tornar a demostrar a la resta del món les seves grans qualitats i capacitats per fer front als desafiaments pacíficament, democràticament i amb esperit de llibertat”, assegura Artur Mas

Al llarg d’aquest mes de febrer, sis diaris europeus de renom han publicat en les seves pàgines un article del president de la Generalitat, Artur Mas, que, sota el títol “Deixeu-nos votar!” esgrimeix les raons per les quals el poble català ha de poder decidir lliurement el seu futur a través de la consulta que s’ha de celebrar el proper 9 de novembre. 

En concret, l’article ha sortit publicats als diaris De Standaard , de Bèlgica, que té un tiratge de 98.000 exemplars; Capital , de Bulgària, de 30.000 exemplars; Jutarnji List , de Croàcia, el diari més important del país, amb 53.000 exemplars; Politis , de Xipre, amb 7.000 exemplars; Postime es, d’Estònia, de 70.000 exemplars; i el maltès The Malta Independent , el principal diari nacional. 

El cap de l’Executiu destaca en el seu escrit la fermesa del Govern per tirar endavant la consulta i assegura que“farem el que puguem per promoure una discussió calmada i de sentit comú amb els estats membres de la Unió Europea i les institucions sobre com una elecció del poble català per perseguir el seu propi estat ha d’aplicar-se”. 

En aquest sentit, el president de la Generalitat assegura que “la incertesa és perjudicial i no serveix als interessos de ningú” i per evitar aquest escenari es mostra convençut que “es poden trobar solucions pragmàtiques i creatives”, sempre que es parteixi de la premissa que “la voluntat democràticament expressada de la gent és el més important”. 

En aquesta línia, el president es mostra ferm en el seu escrit que el desig dels catalans i catalanes de votar el seu futur “no marxarà, encara que s’ignori”, i adverteix que “qualsevol esforç per silenciar o negar la voluntat del poble català fallarà”. 

El president Mas defensa que Catalunya és part d’Europa i que vol exercir el seu paper “en una pacífica i pròspera Unió Europea” com ho ha fet fins ara. “No hi ha dubte que el referèndum del dia 9 de novembre presenta molts desafiaments per Catalunya, Espanya i la Unió Europea”, subratlla Mas en l’article, “però no es pot ignorar”.

 “Amb calma, amb bon sentit i amb una perspectiva política pragmàtica, el referèndum i qualsevol transició posterior és una oportunitat per Europa per tornar a demostrar a la resta del món les seves grans qualitats i capacitats per fer front als desafiaments pacíficament, democràticament, i amb l'esperit de llibertat que resideix al cor de la nostra unió continental”, escriu el president. 

Al llarg de l’article, el cap del Govern defensa que la majoria del poble català ha expressat, a través d’unes eleccions i de diferents demostracions públiques, que vol decidir el seu futur i que el Govern, juntament amb la majoria de partits de l’oposició, ha fixat la data del 9 de novembre per a celebrar un referèndum que es durà a terme de manera “oberta, transparent i pacífica”, amb una doble pregunta.

"Ningú té res a témer a aquestes simples preguntes, excepte, potser, aquells que volen pretendre que els desitjos de la les persones siguin ignorats”, defensa el president, que també remarca que “cap veritable demòcrata pot ignorar o negar el poder de la voluntat popular". El president també explica al llarg del text que “la relació entre Catalunya i Espanya no és la que hauria de ser" arran de la sentència del Tribunal Constitucional que va “revocar unilateralment” l’Estatut d’Autonomia i lamenta que “la resposta del Govern espanyol fins al moment ha estat hostil”.

No hi ha Comentaris

La independència al món (31). Lituània

Tal dia com avui, 16 de febrer de 1918, el Consell de Lituània va declarar la independència d'Alemanya i Rússia, i va restablir així l'estat lituà.

Els primers pobladors d'aquest territori s'hi establiren cap al 10.000 AC, rebent immigracions de proto-indoeuropeus entre el 2on i 3er mil·lenni AC. El nom Lituània apareix escrit per primera vegada en un manuscrit alemany el 1009, mencionant el territori on habitaven tribus bàltiques disperses. Aquestes foren unides per primer cop als voltants del 1230 pel Gran Duc Mindaugas, que seria coronat com el primer (i últim!) rei de Lituània, el 1253.

L'assassinat de Mindaugas el 1263 dona inici a un període de conflicte entre els pagans lituans i els croats teutons. Malgrat el conflicte religiós, el Gran Ducat aconseguí expandir-se controlant alguns principats del Rus de Kiev, una federació d'estats eslaus orientals. El Gran Ducat practicava la tolerància religiosa i cultural, arribant a utilitzar un idioma dels seus súbdits eslaus, el Rutè, com a alternativa al llatí en els documents escrits.

Al 1385, el Gran Duc Jogaila va acceptar la petició de Polònia d'esdevenir el seu rei. Seguidament va emprendre la cristianització de Lituània, que s'havia mantingut ferotgement independent, essent un dels darrers territoris d'Europa en abandonar el paganisme. Jogaila va haver de cedir el ducat en disputes internes a Vytautas el Gran, que el va expandir fins a la seva màxima extensió. Pretenent demostrar definitivament al Papa que Lituània havia abraçat el cristianisme (anul·lant així la legitimitat de la hostilitat del croats teutons vers el Gran Ducat) va guanyar el suport d'aquest per atacar el mongols que ocupaven el sud de l'actual Rússia, aprofitant de pas les divisions d'aquests per ampliar el seu territori.

Però inesperadament Vytautas fou derrotat al riu Vorskla el 1399, aturant la seva expansió i perdent l'accés al Mar Negre, controlat a partir de llavors pels tàtars des de Crimea. Les dificultats entre lituans i teutons continuaren, i al 1410 es va lliurar la batalla de Grunwald, en la que l'aliança entre polonesos i lituans va esclafar els teutons, que ja no tornaren a representar mai més una amenaça seriosa pels estats vencedors.

Cap a mitjans del segle XV, morts tant Vytautas com Jogaila, els nobles lituans provaren de separar-se de Polònia, però la creixent força del Gran Ducat de Moscou els va obligar a canviar aquesta política a finals de segle i fomentar l'aliança, per lluitar junts contra els russos a les guerres russo-lituanes, que s'estengueren intermitentment entre el 1492 i el 1583. Al 1559 es va formar la Confederació de les Dues Nacions entre Polònia i Lituània, una unió tolerant, oberta, en la que els nobles mantenien una autonomia notable respecte als monarques.

Les freqüents Guerres del Nord, una intensa sèrie de batusses en les quals Suècia i Rússia es disputaven el domini del nord-est d'Europa (implicant-hi alemanys, danesos, noruecs, austríacs, polonesos i lituans) durant els segles XVII i XVIII, varen devastar les economies polonesa i lituana. La pesta bubònica es va estendre i s'hi van afegir les gelades de 1708 i 1709, que causaren gran fam. La desunió dels nobles en aquest període de dificultats va dur a la paràlisi política. L'Imperi Rus, Prússia i Àustria s'anaren repartint els territoris de la confederació fins a la desaparició d'aquesta el 1795.

Gran part de Lituània va quedar sota domini dels Tsars. Després de dos alçaments fracassats dels lituans el 1831 i el 1863, Moscou va implantar una política de russificació forçada. Els lituans van organitzar el contraban de llibres i l'ensenyament en secret a les llars lituanes. Molts lituans emigraren, especialment als Estats Units després de la gran fam del 1867 i 1868. El creixement de la tensió entre russos i alemanys a final del segle XIX va provocar la construcció de la fortalesa de Kaunas el 1882 i les seves successives ampliacions fins al 1915, esdevenint la instal·lació militar més gran de l'imperi rus, ocupant 65 kilòmetres quadrats. Però mentre els nacionalismes romàntics s'estenien per Europa, malgrat les dificultats o a causa d'elles, el nacionalisme lituà va anar prenent cos.

El 1915 els alemanys ocupen Lituània en la seva marxa contra Rússia i al 1917 la revolució russa obre un període d'oportunitat: Els alemanys, preveient negociacions de pau amb els russos i no
gosant anar tan lluny com l'annexió del territori, permeten l'organització del “Consell de Lituània”. L'objectiu dels ocupants és promoure una declaració d'independència de Rússia, alhora situant el país sota una forta influència alemanya.
El consell estava format per vint homes de diferents edats entre 25 i 66 anys. Tots tret d'un tenien educació superior. Tots parlaven fluidament lituà i rus, molts també altres idiomes. L'afiliació política era diversa però predominaven els demòcrata-cristians, hi havia vuit advocats, quatre capellans, tres agrònoms, dos inversors financers, un metge, un editor i un enginyer. Poc després de la formació del consell, els bolxevics van prendre el poder a Rússia. Alemanya va signar una treva amb els bolxevics, però necessitava justificar oficialment la situació de Lituània abans de les negociacions de pau, per la qual cosa començaren a pressionar el consell.

Hi va haver molts estira-i-arronsa entre el consell i els alemanys, car els primers perseguien la llibertat d'un estat mentre els altres pretenien imposar la seva influència. Un primer pacte l'onze de desembre de 1917, prou pro-alemany, va dividir el consell i disgustar molts lituans arreu. Però els alemanys no en varen complir la seva part, mentre que el 8 de gener de 1918 el president dels Estats Units, Wodrow Wilson, va fer públic els seus “catorze punts”, en els quals defensava el dret de l'autodeterminació i la sobirania dels estats afectats per la guerra. Tot plegat va forçar a la revisió de l'acord de l'onze de desembre.

Amb Alemanya rebutjant les decisions del consell i menystenint-lo, aquest va decidir declarar de forma unilateral la independència (sense fer cap referència a la relació amb Alemanya), el 16 de febrer de 1918.
Un cop signada la pau amb Rússia, Alemanya es va veure forçada a reconèixer Lituània, però ho va fer segons l'acord de l'onze de desembre, i tenses negociacions entre el consell i els alemanys varen anar consumint temps sense arribar a acord efectius. Finalment, la revolució alemanya i la derrota a la guerra la tardor de 1918 van fer perdre peu els alemanys, i Lituània va seguir pel seu compte.

Amb Alemanya fora de joc, Rússia i Polònia van començar a recuperar influència i s'encetaren les guerres de la independència de Lituània, que s'allargarien fins al 1920. Perduda Vilnius, Kaunas fou la capital de l'estat, independent fins que, seguint els punts secrets del pacte Molotov- Ribbentrop, la Unió Soviètica va envair el país al 1940.

Els Nazis varen ocupar Lituània del 1941 al 1944, assassinant 190.000 jueus lituans. Quan la Unió Soviètica va recuperar el territori, Lituània va patir l'esquema, comú en tants països del bloc de l'est, de repressió política i cultural, destrucció de l'economia, fam i deportacions al Gulag. Uns 100.000 lituans van fer la guerra de guerrilles contra Rússia fins al 1952, deixant-hi la vida un terç d'ells. En tot aquest període inclosa la guerra mundial van morir uns 780.000 lituans.

No va ser fins a finals dels anys 80 en que la Perestroika de Gorbatxov va permetre el sorgiment dels anti-comunistes Sajudis, liderats per Vytautas Landsberguis. Aquest empraren manifestacions massives que els polítics comunistes menysprearen, fins que la seva força els va obligar a reconèixer-les. Al 1988, els Sajudis van guanyar les eleccions al congrés soviètic en 36 de les 40 circumscripcions en que es van presentar. Al febrer de 1989, van proclamar que l'annexió de Lituània a la Unió Soviètica havia estat per la força i per tant assumien la independència com a objectiu últim. El 23 d'Agost de 1989, 50è aniversari del pacte Molotov- Ribbentrop, els lituans van unir-se amb letons i estonians en la Via Bàltica.

Els Sajudis va proclamar el restabliment de l'estat lituà l'onze de març de 1990, essent la primera república soviètica a fer-ho. Aquesta data és celebrada, igual que el 16 de febrer, com a dia de la independència. Vint-i-un lituans van perdre la vida en dos incidents violents amb els russos, però el reconeixement internacional el va iniciar Islàndia el 4 de febrer de 1991, i seguint el col·lapse de la Unió Soviètica, el país fou admès a les Nacions Unides al setembre del mateix any. A la primavera de 2004, Lituània va entrar a la OTAN i la UE.

No hi ha Comentaris

Artur Mas: “Let us vote!”

Capçaleres de Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Xipre, Estònia i Malta recullen les paraules del cap de l’Executiu, que remarca que “qualsevol esforç per silenciar o negar la voluntat del poble català fallarà”
“El referèndum i qualsevol transició posterior és una oportunitat per Europa per tornar a demostrar a la resta del món les seves grans qualitats i capacitats per fer front als desafiaments pacíficament, democràticament i amb esperit de llibertat”, assegura Artur Mas

Al llarg d’aquest mes de febrer, sis diaris europeus de renom han publicat en les seves pàgines un article del president de la Generalitat, Artur Mas, que, sota el títol “Deixeu-nos votar!” esgrimeix les raons per les quals el poble català ha de poder decidir lliurement el seu futur a través de la consulta que s’ha de celebrar el proper 9 de novembre. 

En concret, l’article ha sortit publicats als diaris De Standaard , de Bèlgica, que té un tiratge de 98.000 exemplars; Capital , de Bulgària, de 30.000 exemplars; Jutarnji List , de Croàcia, el diari més important del país, amb 53.000 exemplars; Politis , de Xipre, amb 7.000 exemplars; Postime es, d’Estònia, de 70.000 exemplars; i el maltès The Malta Independent , el principal diari nacional. 

El cap de l’Executiu destaca en el seu escrit la fermesa del Govern per tirar endavant la consulta i assegura que“farem el que puguem per promoure una discussió calmada i de sentit comú amb els estats membres de la Unió Europea i les institucions sobre com una elecció del poble català per perseguir el seu propi estat ha d’aplicar-se”. 

En aquest sentit, el president de la Generalitat assegura que “la incertesa és perjudicial i no serveix als interessos de ningú” i per evitar aquest escenari es mostra convençut que “es poden trobar solucions pragmàtiques i creatives”, sempre que es parteixi de la premissa que “la voluntat democràticament expressada de la gent és el més important”. 

En aquesta línia, el president es mostra ferm en el seu escrit que el desig dels catalans i catalanes de votar el seu futur “no marxarà, encara que s’ignori”, i adverteix que “qualsevol esforç per silenciar o negar la voluntat del poble català fallarà”. 

El president Mas defensa que Catalunya és part d’Europa i que vol exercir el seu paper “en una pacífica i pròspera Unió Europea” com ho ha fet fins ara. “No hi ha dubte que el referèndum del dia 9 de novembre presenta molts desafiaments per Catalunya, Espanya i la Unió Europea”, subratlla Mas en l’article, “però no es pot ignorar”.

 “Amb calma, amb bon sentit i amb una perspectiva política pragmàtica, el referèndum i qualsevol transició posterior és una oportunitat per Europa per tornar a demostrar a la resta del món les seves grans qualitats i capacitats per fer front als desafiaments pacíficament, democràticament, i amb l'esperit de llibertat que resideix al cor de la nostra unió continental”, escriu el president. 

Al llarg de l’article, el cap del Govern defensa que la majoria del poble català ha expressat, a través d’unes eleccions i de diferents demostracions públiques, que vol decidir el seu futur i que el Govern, juntament amb la majoria de partits de l’oposició, ha fixat la data del 9 de novembre per a celebrar un referèndum que es durà a terme de manera “oberta, transparent i pacífica”, amb una doble pregunta.

"Ningú té res a témer a aquestes simples preguntes, excepte, potser, aquells que volen pretendre que els desitjos de la les persones siguin ignorats”, defensa el president, que també remarca que “cap veritable demòcrata pot ignorar o negar el poder de la voluntat popular". El president també explica al llarg del text que “la relació entre Catalunya i Espanya no és la que hauria de ser" arran de la sentència del Tribunal Constitucional que va “revocar unilateralment” l’Estatut d’Autonomia i lamenta que “la resposta del Govern espanyol fins al moment ha estat hostil”.

No hi ha Comentaris