Arxiu març, 2014

La independència al món (41). Grècia

Tal dia com avui, vint-i-cinc de març de 1821, el bisbe ortodox Germanos III, metropolità de Patras, va beneir la bandera de Grècia al monestir d'Agia Lavra, i va proclamar l'alçament nacional contra els otomans, fet que és commemorat com la declaració d'independència de Grècia.

Grècia fou el lloc on es desenvolupà primerament la civilització a Europa, i ha tingut un impacte enorme en allò que anomenem la civilització occidental. La democràcia i les ciències polítiques, la filosofia i la literatura occidentals incloent les formes teatrals de la tragèdia i la comèdia, els principis científics i matemàtics que fem servir actualment son hereus d'aquells grecs. Fins i tot la historiografia, el registre escrit de la Història que permet escriure aquesta sèrie d'articles, es desenvolupà a la Grècia clàssica.

El territori fou poblat durant el Neolític, quan hi havia vil·les fortificades de diversos milers d'habitants, més tard des d'Anatòlia va arribar la cultura del bronze. Del nord-es entraren els proto-indo-europeus micènics que introduïren la llegua grega cap al 2100 AC, estenent-se pel territori i integrant-se pacíficament amb els pobladors previs, excepte a l'illa de creta, on ja estava plenament desenvolupada una civilització anterior, la cultura minoica. D'aquesta els micènics adoptaren diversos trets, incloent l'escriptura lineal, que més tard es perdria.

Possiblement causada per la invasió de tribus que dominaven el ferro, que produïa armes més poderoses i era més abundant (cosa que permetia tenir més força a grups més petits), la cultura micènica va entrar en declivi, més o menys alhora que altres cultures del bronze com els hittites o els egipcis.

Al segle VII AC comença el període arcaic de l'antiga Grècia, en que es va re-aprendre l'escriptura dels fenicis i la nova civilització s'estén pel mediterrani i el mar negre. Als inicis hi va haver una gran influència assíria, important-ne la religió i la mitologia. A causa de la complexa orografia grega, amb valls i illes gairebé aïllades, es desenvoluparen les ciutats-estat anomenades polis (política significava: els afers de la “polis”). Malgrat que algunes ciutats eren vassalles, a vegades colònies d'altres, l'autoritat suprema de cada ciutat residia en aquella.

Les guerres pèrsiques, del 500 al 448 AC, liderades sobretot per Atenes i Esparta van marcar l'evolució de la civilització grega, amb notables fets històrics com les batalles de Marató i les Termòpiles. A causa d'aquesta guerra els atenencs van fundar la Lliga de Delos, al 477 BC, en la que diverses ciutats contribuïen amb soldats i vaixells a un exercit comú. Més endavant Atenes va permetre (i obligar) les ciutats petites a contribuir amb fons en lloc d'homes i materials.

La guerra contra els perses va concloure amb tracis, jònics o macedonis alliberats del jou persa, però fins i tot abans d'acabar-la la Lliga de Delos, liderada per Atenes, i la Lliga del Peloponès, liderada per Esparta, es van enfrontar guanyant els segons. La ciutat de Tebes, descontenta de l'hegemonia d'Esparta, hi va fer la guerra en contra guanyant-la i mantenint la supremacia durant un temps, però més endavant a causa d'un altre conflicte regional (amb la Fòcida) va demanar ajuda al Felip II de Macedònia. Aquest van unir els diversos estats en la Lliga de Corint i el seu successor Alexandre el Gran va conquerir l'antic enemic, l'Imperi Persa.

A la mort d'Alexandre es va inicia el període Hel·lènic. L'imperi es va dividir, i les ciutats es van revoltar contra Macedònia. El pes cultural es va desplaçar fora de la Grècia actual, essent les ciutats d'Alexandria i Antioquia grans referents d'aquell període. Mentrestant a l'oest Roma anava creixent i les ciutats gregues es barallaven entre elles. Felip V de Macedònia va tenir talent i força per acabar el conflicte entre Macedònia i les diverses lligues, unint la majoria de ciutats contra el rival romà, i aliant-se amb Cartago. Naturalment això el va assenyalar com enemic de Roma, i aquesta va acabar vencent Cartago. Al segle segon Roma es va girar contra Macedònia, els aliats de la qual van anar abandonant. Finalment Felip V fou vençut pel general romà Titus Qinctius Flaminius, però essent aques un gran admirador de la cultura grega, no va fer una destrossa. Felip V fou obligat a convertir-se en aliat de Roma i les polis excepte Rodes foren subjectes a una nova lliga que els romans controlaven.

Roma va conquerir el territori grec, però per contra la cultura grega va influir notablement Roma.

Les ciutats gregues van continuar regides per les seves pròpies autoritats, i els grecs lliures van aconseguir la ciutadania romana (igualtat de drets en la pràctica), amb la “Constitutio Antoniniana” de Caracalla al 212 DC. La ciutadania va permetre que la força de l'imperi es desplacés cap a l'est i quan aquest es va dividir al segle IV, col·lapsant-se la part occidental, l'imperi oriental va resistir liderat pels grecs.

En primer terme els bizantins varen lluitar per mantenir les fronteres i recuperar la part occidental de l'imperi, però cap al segle VII els seus nombrosos enemics, Perses, Lombards, Avars, Eslaus, Àrabs i Búlgars els van anar fent la guitza, sovint no només a la frontera, sinó també penetrant profundament i amenaçant la capital. Aquests atacs van anar transformant-se en establiments permanents de nacions hostils a les fronteres de l'imperi.

Malgrat perdre zones productores i reduir l'extensió, Grècia es va consolidar amb els cristianisme ortodox com a religió, amb una administració de grecs identificats amb la societat, mentre que l'idioma i la cultura es van fer més homogenis. A finals de segle XVIII l'imperi es va anar recuperant de les invasions, i cap a la meitat del segle IX els eslaus foren expulsats i els grecs de l'Àsia Menor i Sicília foren repatriats.

Fins al segle XII la regió va prosperar, gràcies a l'estabilitat de l'imperi i també al comerç amb Venècia, Egipte i els creuats de Terra Santa. Moltes ciutats clàssiques van revifar i van créixer durant aquest període, però també les zones rurals van avançar. L'arquitectura i l'art es van desenvolupar amb la construcció de nombroses esglésies i amb els mosaics bizantins.

Al 1204 es perd Constantinoble davant dels turcs i l'imperi és conquerit pels creuats llatins. S'estén el sistema feudal dividint i debilitant l'estat, que finalment cau en mans dels otomans al 1453. Sota els turcs, hi va haver dues migracions de grecs. D'una banda l'elit intel·lectual es va estendre per Europa, influint en el renaixement, de l'altre la gent de les ciutats va emigrar cap a zones rurals.

Els Otomans va establir un sistema de separació de grups religiosos que va cohesionar els grecs al voltant del cristianisme ortodox, havent-hi també grups cripto-cristians, públicament musulmans que practicaven el cristianisme en secret. Les condicions eren dures per als no- musulmans, amb taxes elevades i fins i tot havent de donar un de cada cinc fills, per a ser convertit a l'islam i servir a l'exercit turc en cas dels nois, o per ser concubines als harems en cas de les noies.

Al segle XVII l'imperi otomà atura la seva expansió militar amb el fracàs del setge de Viena, i a la pressió militar dels països cristians s'afegeix la degeneració del sistema, on s'estén la corrupció i la ineficiència. Paral·lelament al districte Phanar de Constantinoble, barri grec de la ciutat, neix el moviment dels Fanariotes, conscients del seu hel·lenisme i inspirats pels moviments nacionalistes i liberals europeus. Caterina II de Rússia, de fe ortodoxa, també estimulava el nacionalisme grec, esperant guanyar territoris del decadent imperi otomà, incloent Constantinoble que hagués garantit a la flota russa accés al Mediterrani.

Les guerres napoleòniques van afectar poc Grècia, excepte per un fet aïllat, quan Napoleó va prendre Venècia assumint també les illes jòniques que els venecians controlaven. Per primera vegada en segles, alguns grecs es governaren a ells mateixos gràcies a l'autonomia que tingueren com a dependència francesa. Un dels oficials a càrrec del govern de les illes, Ioannis Kapodistrias, seria més tard el primer cap d'estat de la Grècia independent.

A Europa es va estendre un moviment d'intel·lectuals amants de la cultura grega, el Filohel·lenisme, que mobilitzarien més endavant suports importants a la independència de Grècia. Durant tot el període otomà hi havia hagut revoltes puntuals. Però al 1814 es va formar a Odessa una organització secreta, la “Filiki Eteria” o “Societat dels Amics”, amb el suport econòmic de les comunitats gregues al Regne Unit i als Estats units i la complicitat dels filohel·lenistes. Rússia va nomenar ministre d'exteriors en Ioannis Kapodistrias, que fou reclutat per la societat com a líder de la revolta.

El vint-i-cinc de març de 1821, el bisbe ortodox Germanos de Patras va proclamar la independència, i diversos aixecaments van tenir lloc arreu del país. Gràcies a la sorpresa i la ineficiència del sistema otomà, els grecs varen alliberar ràpidament el Peloponès, on varen massacrar cruelment les poblacions turques i albaneses. Els turcs es van reorganitzar i van massacrar l'illa de Chios i altres poblacions, provocant el suport a la causa grega de França i Anglaterra, tot i que aquests sospitaven que darrera hi havia els russos buscant conquerir Constantinoble.

Els grecs caigueren ràpidament en conflictes interns que impediren formar un govern sòlid, i el conflicte es va allargar fins que al 1825 el soldà va enviar una flota per arrasar les illes del mar egeu i el Peloponès. L'atrocitat turca va obligar les potències europees a intervenir. Al 1827 les flotes britànica, francesa i russa, sense ordres directes dels seus governs, atacaren i destruïren la flota otomana a la batalla de Navarino, essent aquest el punt d'inflexió del conflicte.

Al 1828 els francesos desembarcaren al Peloponès per aturar les barbaritats turques i els grecs aconseguiren formar un govern sòlid, avançant tant com van poder fins que al 1829 les potències europees van forçar una conferència internacional en que es va reconèixer Grècia com estat independent, amb unes fronteres limitades. Grècia va seguir lluitant per recuperar territori fins al 1847, havent-hi grans moviments de població fins a configurar la Grècia actual.

Articles anteriors:

No hi ha Comentaris

La declaració unilateral

Estan esverats. Molt esverats. Tinc la sensació, i suposo que molts de vostès també, que ara sí que a Madrid s'han posat nerviosos. Han sentit el president Mas dient una cosa tan lògica com que si no hi ha cap més remei no descarta la possibilitat que a Catalunya hi hagi una declaració unilateral d'independència, i s'han posat molt nerviosos. I això que ja els ho havia dit Duran i Lleida mesos enrere al mateix Congrés dels Diputats, que estaran d'acord amb mi que ja té nassos que fos precisament Duran qui els ho digués. Però, vaja, la qüestió és que ara s'han esverat i han posat en marxa encara més aparells de l'Estat a fabricar por i amenaces de tot tipus.

L'aparell executiu i legislatiu ja hi anava, però ara pedala també l'aparell judicial, que un dia d'aquests passarà de l'amenaça verbal a l'obertura de diligències. Els posa nerviosos una declaració unilateral sense adonar-se que, en realitat, els qui l'han fet són ells. Han declarat unilateralment que no hi ha cap possibilitat de fer la consulta, ens han dit que la Constitució no ho permet, i cada cop que aquí algú obre la boca obté un no per resposta. No vols caldo, dues tasses.

Nosaltres, si convé i no hi tenim més remei, potser sí que haurem de fer una DUI, una declaració unilateral d'independència (tot i que estaria més bé dir-ne DTU, una declaració transversal d'independència, perquè això d'unilateral sembla que sigui cosa només d'uns quan, en realitat, a Catalunya és un moviment transversal). Però si arribem aquí, a aquesta Declaració Transversal d'Independència, serà perquè ells prèviament han fet la seva, de declaració unilateral. La del no i no. La de dir-nos que la llei Wert s'aplicarà ens agradi o no, la de fer una llei local estatal que relega els ajuntaments a ser unes menes de gestories, la de dir-nos com hem de regular els horaris comercials, la de reformar l'aparell judicial sense respectar l'Estatut... O és que això no és tota una declaració unilateral?

No hi ha Comentaris

Democràcia radical, democràcia unilateral

Des de posicions favorables a la independència de Catalunya, massa sovint es critica la possibilitat que el nostre Parlament, democràticament elegit, pugui optar per proclamar la independència davant del previsible bloqueig espanyol a la consulta del proper 9 de novembre. Negar la possibilitat de reaccionar democràticament -com també ha previst el Consell Assessor per a la Transició Nacional- és una greu irresponsabilitat i contradiu el mateix dret a l’autodeterminació.

Mentre no arriba el 9 de novembre, Catalunya no és als llimbs; és dins d’Espanya, sotmesa a les lleis espanyoles, incloent l’onada ultracentralista i espanyolitzadora de lleis com la Llei Wert, la Llei d’unitat de mercat, la Llei d’administració local, etc.; per no parlar de futures lleis retrògrades com la Llei de l’avortament, la Llei de seguretat privada o el Pla Hidrològic que acabarà amb el Delta de l’Ebre. Els que critiquen l’unilateralisme obliden que ara estem sotmesos a les decisions que imposa el govern espanyol. Negar legitimitat i caràcter democràtic a la proclamació d’independència per part del nostre Parlament equival a admetre la submissió a Espanya, a la pitjor Espanya possible. A més, ens aflebleix i fa el joc al bloc espanyolista (PP-UPyD-PSOE).

Espanya ja ha decidit unilateralment el futur de Catalunya i nega que el poble català hi tingui res a dir. Neguen, per tant, la democràcia. Ni tan sols reconeixen el poble català com a subjecte d’un dret col·lectiu reconegut a la Declaració de drets humans i a la Carta de les Nacions Unides, un dret que el Tribunal Internacional de Justícia ha considerat expressament que es pot exercir unilateralment si s’exerceix de forma democràtica i pacífica (vegeu Opinió Consultiva del TIJ de 22 de juliol de 2010 ).

Quan és impossible pactar per exercir el dret a decidir, exercir-lo de forma unilateral és l’únic acte responsable, un acte de democràcia radical. En la situació actual al Regne d’Espanya, la democràcia radical tan sols pot ser unilateral.

No hi ha Comentaris

Els miralls d’Ucraïna (II)

La península de Crimea amb una extensió quelcom més petita que Catalunya, aquí malgrat el que digui Margallo s’acaben les semblances, ha estat finalment engolida per la Rússia postsoviètica i postzarista; l’eterna Rússia imperial.

La política exterior espanyola un cop més ha fet el ridícul intentant buscar semblances entre el que passava a Crimea i Catalunya. Una política exterior que per boca del seu màxim responsable ha fet un discurs per al consum intern espanyol, incapaç d’articular-ne cap altre que podés influir, atès el pes de l’Estat espanyol, en l’àmbit internacional.

Ha estat sorprenent amb quina rapidesa Rússia ha donat el cop de mà. El control militar de la península, on Rússia mai ha deixat de tenir un nombre important de forces militars destacades a les seves bases militars amb la naval de Sevastopol al front, va ser immediat i les forces ucraïneses encerclades, controlades i posteriorment humiliades. En aquestes circumstàncies una part del parlament de la república autònoma, amb l’oportunista pro rus de torn representant d’un partit minoritari a la cambra al front, va convocar un referèndum que es va celebrar en un parell de setmanes.

El referèndum amb una participació del 80% ha donat un resultat favorable al retorn a Rússia del 96,5 %. Realment el que hi ha hagut ha estat un assentiment a la búlgara i les xifres han estat més que maquillades pintades. M’ha sorprès i decebut la manera en que els nostres Telenotícies han donat els resultats del referèndum, asseverant el resultat, sense contrastar-lo amb la falta de garanties en que ha tingut lloc; amb les dues minories principals del territori ucraïnesos i tàtars amenaçades i sota l’ocupació militar russa.

Europa, Occident ha fet la seva cantarella, però no ha mogut un dit, almenys efectivament. Rússia ha acabat fent un “Santa Rita Rita” al revés; recuperant la donació de Crimea a Ucraïna que Krushev va fer fa 60 anys. Veient la dependència energètica que Europa té del gas rus no és d’estranyar l’acomodament i la pusil•lanimitat europees. Per altra part els russos saben molt bé com canalitzar els interessos i ambicions de molts occidentals. Aquí ens queixem que alguns polítics s’asseuen als consells d’Administració de les empreses a les que han afavorit mentre eren al govern. Parem-nos a pensar que fa el ex canceller alemany Schröder a Gazprom. 

Rússia ha recuperat Crimea i al mateix temps ha llençat un missatge a la població russòfona d’Ucraïna exacerbant el seus ànims, malgrat que el més previsible és que no vagi més enllà, malgrat continuarà amenaçant. Rússia sap que no es prou forta per intentar incorporar la part oriental d’Ucraïna, almenys pel moment. Mentre deixa una Ucraïna econòmicament tocada de mort gràcies, entre altres coses, a la política del seu virrei Ianukovitx i sotmesa a un constant estat de tensió per mor d’una població russòfona a la que encendrà i apagarà a conveniència. Ucraïna s’acostarà a Europa i no fos forassenyat pensar que acabés a l’Otan i més endavant a la UE. Possiblement , per això, Rússia s’ha volgut assegurar el control del Mar Negre i que les seves bases, “contractades” amb Ucraïna fins als anys quaranta, no quedin en territori que podés arribar a estar sota control de l’Aliança Atlàntica. 

S’ha dit que el segle XIX va ser molt llarg que va començar al 1789 amb la Revolució Francesa i que va acabar al 1914. El XX es diu que va ser més curt que va començar al 1914 i que va acabar al 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. Realment això no sembla del tot cert i els russos 25 anys després ens acaben de fer viure un inquietant revival del segle XX i de la Guerra Freda. Tot plegat perquè, malgrat to,t no tots els vells imperialismes varen acabar morint després de la segona guerra mundial. Anglaterra i França varen haver de donar la independència a les seves colònies que havien conquerit a partir del segle XVII. Si algú és mira la Rússia d’aquell mateix segle veurà que estava circumscrita a una extensió, que malgrat ser considerable, abastava només una part de la seva actual part nord occidental europea. La resta de territori de Rússia és territori que va ser conquerit i colonitzat, on centenars de cultures, com la dels tàtars de Crimea, varen ser minoritzades i assimilades o senzillament deportades als erms de Sibèria provocant neteges ètniques que han estat oblidades. Malgrat la pantomima “de l’home soviètic” i de la multiplicitat de repúbliques i repúbliques autònomes creades llavors, veiem que un cop caigut “l’imperi soviètic” ha ressuscitat l’imperi rus que encara sotmet de forma directa o indirecta a moltíssimes ètnies i nacionalitats.

Aquí en aquest sotmetiment i en aquest assimilacionisme cultural és on hi ha les veritables semblances, aquelles que no els interessa veure al senyor Margallo i a la immensa majoria dels espanyols. La diferència entre les colònies britàniques i franceses és que estaven a l’altre costat de l’oceà i, en canvi, les russes i les espanyoles, les que encara els queden, tenen una continuïtat geogràfica lligada per la colonització cultural el que els permet un control i disposició molt més fàcil dels recursos d’aquests territoris.

No hi ha Comentaris

Shakira canta en català

En la presentació a Barcelona del nou disc, que surt a la venda el 25 de març, la cantant va explicar que havia decidit enregistrar en català 'Boig per tu', de Sau, "una de les cançons preferides de Gerard [Piqué] i una de les més boniques que he sentit mai". La cançó catalana apareixerà a l'edició 'Deluxe' de l'àlbum.

Shakira Isabel Mebarak Ripoll -el seu segon cognom és d'origen català- ha venut més de 80 milions de discos fins ara, dels quals 10.500.000 d'unitats només als Estats Units. Ha guanyat en dues ocasions el Premi Grammy i set vegades el Grammy Llatí. L'empresa Live Nation  considera Shakira l'artista més important de la seva generació pel seu impacte global clarament consolidat. Segons la revista Forbes, és una de les cantants que més diners guanya

No hi ha Comentaris

Un Jutjat discrimina per raó de llengua una mare pel fet d’escolaritzar la filla en català

Controvertida sentència judicial contra una mare canària que va venir a viure a Ripollet per motius laborals. Una jutge de Tenerife li ha retirat la custòdia de la seva filla perquè entén que aprendre el català pot estar suposant a la nena una dificultat en la seva evolució.

En la resolució judicial, que ha avançat el diari "El Punt Avui" , la titular del jutjat de primera instància i instrucció número 2 de Güímar apunta que, davant la falta d'entesa dels pares sobre la custòdia de la filla, cal preservar l'interès superior de la menor.

En el seu escrit, la jutge sosté que la nena ha anat a viure a una"comunitat definida per unes característiques especials d'integració". I és que, subratlla, a l'adaptació normal a un canvi de territori o de costums s'hi ha d'"afegir la dificultat d'haver d'aprendre una llengua, el català, que de tots és conegut que es fa servir per gran part de la societat catalana, així com per les escoles".

La jutge també basa la seva decisió en el fet que la dona treballa i té menys disponibilitat horària que el pare, que és a l'atur.

No hi ha Comentaris

Joan Carretero i el M.H. President de la Generalitat, Artur Mas, signaran aquest dilluns l’aliança per la independència

Joan Carretero, president de Reagrupament i el President de Convergència Democràtica de Catalunya i MH President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, es trobaran aquest dilluns, 24 de març, per signar l’acord d’associació que va ser ratificat el novembre passat i mitjançant el qual totes dues formacions s’uneixen per treballar conjuntament per convertir Catalunya en un estat independent.

L’aliança es formalitzarà mitjançant la signatura de tots dos líders, després de que CDC hagi afirmat la seva voluntat, comuna amb Reagrupament, per tirar endavant un procés de Transició Nacional que culmini en assolir un estat independent. Aquesta sinergia compartida entre ambdues formacions, també quedarà palesa en les llistes electorals, ja que en aquelles de caràcter general hi concorreran de manera conjunta. Tanmateix, a les properes eleccions municipals previstes per al proper any, Reagrupament i CDC es presentaran per separat, tot i que, amb la porta oberta per dialogar i estudiar, municipi a municipi, la possibilitat de fer llistes també conjuntes.

L’aliança independentista entre Reagrupament i CDC doncs, serà vàlida mentre les dues formacions mantinguin clara la seva proposta política de dotar Catalunya d'un estat independent i es mantindrà vigent fins a la consecució d'aquest objectiu.

L’acte de signatura de l’acord d’associació, que serà a porta tancada i amb la presència de membres de les direccions d’ambdós partits, l’iniciarà Joan Carretero, per part de Reagrupament i, a continuació, hi intervindrà Artur Mas.

L’acord es formalitzarà amb la signatura del document que recull les condicions d’aquesta aliança per la independència de Catalunya.

No hi ha Comentaris

La independència al món (40). Namíbia

Tal dia com avui, vint-i-u de març de 1990, Namíbia va esdevenir formalment independent de Sudàfrica.

Els primers pobladors del centre de Namíbia foren els boiximans San, caçadors recol·lectors que parlen una llengua de clics (grup Khoisan). Estudis genètics han demostrat que els San tenen el cromosoma Y (marca d'herència paterna) més diversificat, i per tant més antic. També el seu ADN mitocondrial (herència materna) és el més divers i antic de la humanitat. Alguns científics defensen que, malgrat el seu color de pell, molts dels seus trets facials i físics lliguen amb els caucàsics.

Al nord en canvi hi ha hagut des de l'antiguitat tribus de llinatge Bantú, com els Ovambo i Kavango, grangers, ramaders, pescadors i gent que treballava metalls. Al sud, fa dos mil anys si establiren altres tribus Nama i Khoi-khoi, que també parlen llengües Khoisan, i eren principalment ramaders.

El segle IX els Damara, ramaders de procedència desconeguda però també Khoisan, s'establiren a les pastures centrals. El segle XVII els ramaders bantus Herero, procedents de la regió dels grans llacs, entraren a Namíbia esclavitzant els San o desplaçant-los a terres ermes. A partir del segle XIX comencen a sentir-se a Namíbia els efectes de la colonització a la zona de Ciutat del Cap. En aquell territori els Boers van empènyer els pobles Khoisan cap al nord. Es va formar el grup del Oorlam, mestissos descendents de colons, Khoisan i els esclaus asiàtics que havien estat importats pels holandesos. Varen adoptar costums Boer i la seva llengua era un dialecte de l'Afrikaans, amb clics típics del Khoi. Dotats d'armes i cavalls, competiren amb els Nama i els derrotaren. Establiren un pacte amb els Nama, que en foren vassalls, a canvi de
defensar-los dels Herero. El seu lider Jonker Afrikaner fou reconegut com a Senyor i s'establí a Windhoek, llavors frontera amb els Herero. Aviat els Oorlams i els Herero toparen per les pastures, on també hi havia els Damara, que foren desplaçats pel conflicte. Els Oorlams acabaren prenent el control i els Herero en foren vassalls.

Darrere els Oorlams arribaren els Basters, fills de homes Boer i dones Nama, parlants d'Afrikans i culturalment propers als Boer. Fundaren la ciutat de Rehoboth i hi establiren una república lliure el 1872, la constitució de la qual especificava que el seu cap d'estat, el Kaptein, havia de ser escollit de forma directa, igual que els tres diputats del seu “parlament”. Mentrestant a la costa, a partir del 1485 els portuguesos s'hi havien anat aturant costa en els seus viatges d'exploració, però el desert va impedir que visitessin l'interior. Al 1793 el holandesos de Ciutat del Cap decideixen prendre el control de la badia de Walvis, car era l'únic port d'aigües fondes a la costa dels esquelets. Quan els britànics prenen Ciutat del Cap al 1797, també prenen la badia, però ni uns ni altres anaren cap a l'interior. Els assentaments colonials a Walvis tingueren una dimensió limitada.

Els primers europeus realment interessats en Namíbia foren els missioners, que començaren a operar a Namíbia des de Ciutat del Cap a partir de 1805. El 1811 fundaren la ciutat de Bethaine, on construïren una església que es manté actualment, i és l'edifici més antic del país.

Al 1883 un alemany anomenat Adolf Luderitz va comprar una petita part de la costa a un cabdill Nama per 10,000 marcs i 260 fusells. De seguida va anomenar el lloc cop el seu cognom. Creient que els britànics eren a punt d'establir-hi un protectorat, va convèncer el canceller Bismark de reclamar l'àrea, establint la Colònia Alemanya de l'Àfrica Occidental al 1884. Per virtut d'un tractat amb els anglesos, els alemanys incorporaren a la colònia una franja de terra al nord, anomenada Caprivi, que els permetia accés a Zàmbia i comunicació amb les colònies alemanyes a l'est d'Àfrica.

Ràpidament els alemanys entraren en conflicte amb els nadius, especialment els Nama dirigits pel cabdill Hendrik Witbooi, i Alemanya va enviar tropes a la colònia. Els Nama foren vençuts i amb l'arribada del governador Theodor Lutwein es va encetar una política més amable, però bosses aïllades de resistència van obligar els alemanys a formar un cos militar específic, la Schutztruppe. Es va promoure l'arribada de colons, als quals s'animava a prendre la terra als nadius i obligar-los a treballar en condicions properes a l'esclavatge.

Naturalment les tensions van escalar fins a la revolta de 1904, en la que els Herero, amb l'ajut dels Nama, van atacar granges remotes matant uns 150 alemanys. Es va culpabilitzar les polítiques amables de Lutwein de la situació i aquest fou reemplaçat per l'infame general Lothar von Trotha, que va aixafar la rebel·lió el 1905. I no només va vèncer, sinó que a més va expulsar els Herero al desert, on en gran nombre moririen de set, fam, o per beure aigua dels pous enverinats pels alemanys, que disparaven qualsevol home adult que s'acotés als pous sans. Es calcula que entre un 50% i un 70% dels Herero i un 50% dels Nama moriren a causa del conflicte. Tan gran fou la crueltat de von Throtha que els seus descendents es van disculpar formalment davant dels caps tribals Herero al 2007.

El descobriment de diamants el 1908 va accelerar l'arribada de colons, però en mig de la primera guerra mundial, Sud-àfrica, com a membre de la Commonwealth i aliada d'Anglaterra, va prendre la colònia el 1915. Al 1920 Sud-àfrica va rebre el mandat oficial de la Lliga de les Nacions sobre Namíbia, que els donava tot el poder legislatiu i executiu, però els encarregava vetllar pel benestar i el progrés dels habitants. Quan les Nacions Unides van succeir la Lliga de les Nacions el 1946, Sud-àfrica es va negar a substituir el mandat per un fideïcomís, que implicava molt més control internacional de la situació.

Sud-àfrica a anunciar que incorporava el territori, que va administrar com una província. Al 1959 els colons blancs de Windhoek decidiren expulsar els nadius, allunyant-los de la zona “blanca” de la capital. El partit polític SWANU, creat llavors, organitzà una sèrie de protestes el desembre d'aquell any, que van acabar amb onze manifestants morts a trets i quaranta-quatre ferits. L'hospital de Windhoek es va negar a tractar els ferits engegant-los a demanar tractament a les Nacions Unides.

Al 1960 es crea el SWAPO, un partit polític que buscarà la independència. En aquella dècada les potències europees van anar abandonant les seves colònies i pressió sobre Sud-àfrica pel cas de Namíbia es va incrementar. Al 1966, a petició de Etiòpia i Libèria, les Nacions Unides van revocar el mandat de Sud-àfrica sobre Namíbia. El SWAPO va crear la seva branca militar, l'exèrcit d'alliberament de Namíbia, que va iniciar una guerra de guerrilles. Al 1971 el Tribunal Penal Internacional va emetre una opinió consultiva, donant suport a l'autoritat de les Nacions Unides sobre el territori, i declarant il·legal la presència dels Sud-africans. Es va organitzar una vaga general que el 25% de la població (la pràctica totalitat dels obrers) va seguir. La guerra es va complicar per la coincidència d'altres conflictes a la regió, car Angola estava en guerra civil i els Sud-africans en guerra amb Angola per la definició de la frontera. A un costat els Sud-africans estaven aliats amb angolesos anti-comunistes, mentre que el moviment d'alliberament d'Angola estava aliat amb el SWAPO i rebia el suport de Cuba. Al 1975 es Sudafricans promogueren una conferència constitucional per mirar de resoldre internament el problema, però en varen excloure el SWAPO.

Al 1977 la pressió internacional va fer un salt i Canada, Alemanya, França, el Regne Unit i els Estats Units van formar un grup que, després de consultar amb tots els implicats, incloent països fronterers, va promoure la resolució 435 de les Nacions Unides l'any 1978, buscant una transició acceptable cap a la independència. Sud-àfrica la va acceptar inicialment, tot i que després va maniobrar per organitzar unes eleccions “a mida” pel seu compte, que el SWAPO va boicotejar. El grup occidental però estava atrapat en dues necessitats contradictòries, la descolonització de Namíbia i la necessitat d'aturar la influència cubana i soviètica a la veïna Angola. La situació va anar estancant-se fins la batalla de Cuito Cuanavale al sud d'Angola al 1887-1888. En aquella batalla tots els bàndols van declarar la seva victòria. L'objectiu Sud-àfrica fou protegir els seus aliats angolesos (UNITA) de l'atac comunista, per evitar que el SWAPO pogués fer servir el sud d'Angola com a base, i ho van aconseguir. L'UNITA pretenia resistir l'atac per sobreviure com a força política i ho va aconseguir. Els comunistes angolesos i els cubans pretenien destruir la força de l'UNITA per evitar que poguessin seguir avançant cap al nord amb suport Sud-africà i ho van aconseguir.

Al maig de 1988 Ronald Reagan i Mikhail Gorbatxov van pactar a Moscou que Cuba es retiraria d'Angola i el suport soviètic s'aturaria, mentre que Sud-àfrica es retiraria de Namíbia. Aquest acord es va signar per Angola, Cuba i Sud-àfrica al desembre. No sense dificultats pels incompliments d'uns i altres, durant el 1989 l'acord es va anar desenvolupant i el novembre de 1989 es van fer eleccions, que el SWAPO va guanyar.

El nou de febrer de 1990 l'assemblea constituent va donar el vist-i-plau a la constitució, i el vint-i-u de març es va proclamar la independència. A la cerimònia hi anaren moltes personalitats, entre ells el Secretari General de les Nacions Unides Javier Pérez de Cuellar, el President de Sud-àfrica Fraderik de Klerk, i Nelson Mandela, que havia sortit de la presó trenta-vuit dies abans. Namíbia ha esdevingut una democràcia parlamentària amb diverses formacions polítiques, tot i que el SWAPO n'és la més destacada. En els anys posteriors a la independència el govern va promoure la pau i la reconciliació nacional, proclamant l'amnistia dels combatents d'ambdós bàndols.

No hi ha Comentaris

La independència al món (39). Tunísia

Tal dia com avui, vint de març de 1956, Tunísia va aconseguir la independència de França.

Al començament de la història escrita, el nord d'Àfrica estava poblada per berbers, que havien importat mètodes agrícoles d'Egipte. Els fenicis varen establir bases a la costa, incloent la famosa Cartago, fundada el segle IX AC. Després d'una sèrie de guerres amb les ciutats-estat gregues a Sicília, Cartago es va alçar com la potència dominant al mediterrani occidental. Els cartaginesos eren politeistes i adoraven un panteó del qual n'eren deïtats principals Baal (Déu suprem) i Tanit (Deessa de la lluna).

Cartago va topar amb Roma, en les conegudes guerres púniques. En la segona d'aquestes, Aníbal gairebé va destruir la civilització romana, però no fent-ho va donar peu a que els romans dominessin i destruïssin Cartago el 146 AC. La zona va esdevenir un dels graners de Roma, proveint tant cereals com oli d'oliva. Al segle IV el bisbe berber Donatus Magnus va promoure una fórmula de cristianisme anomenada donatisme. Els segles V i VI veurien la invasió i el domini del germànics vàndals, però el territori fou recuperat per l'emperador bizantí Justinià I.

A la segona meitat del segle VII arribaren els àrabs musulmans, que construïren la mesquita de Kairouan, on es conserva hi ha el minaret més antic encara en peu. El segle IX la dinastia Aghlabid farà prosperar el territori construint sistemes d'irrigació. Els segueixen els fatimids, que en conquerir el Caire, deixen el control al la dinastia local dels zirids. Aquest governaven un territori que incloïa l'est d'Algèria i la Tripolitània, i va seguir prosperant en pau. Però els zirids abandonaran el xiisme i com a represàlia, els fatimids hi enviaran al segle XII la tribu rebel dels Banu Hilal. Aquests eren guerrers però estaven força endarrerits, derrotaren el zirids i el que fou pitjor, imposaren la seva forma de vida nòmada ramadera, devastant la pròspera agricultura establerta.

Un breu període de control dels normands des de Sicília s'acabarà amb la conquesta per part de la dinastia berber marroquina dels almohads, que acabaran amb els darrers cristians forçant-los a convertir-se o emigrar. El territori és administrat per governadors, però amb poc control, essent un període de freqüents revoltes i lluites dels locals amb incursors àrabs i turcs. Als inicis del segle XIII els almoravids des de Mallorca prendran el control de la zona per poc temps, i quan els almohads el recuperen nomenaran Walid Abu Hafs com a governador. El fill d'aquest es declararà independent dels almohads i fundarà la dinastia Hàfsida el 1230.

Les hàfsides comerciaren amb èxit amb Europa, però els espanyols els prendrien el control d'algunes viles costaneres als inicis del segle XVI. Entre el 1534 i el 1574 els otomans aniran conquerint territori als espanyols i als hàfsides, període en que s'estendrà la pirateria. Inicialment sota un governador, els turcs permetran més tard l'establiment de la dinastia dels beis husaynites, que arribaran a una situació d'independència virtual. Els atacs pirates als vaixells de la jove nació dels Estats Units provocarà que aquests creïn el departament de Marina, que farà la guitza als pirates fins a forçar-ne la desaparició. Sota els otomans, Tunísia perdrà definitivament Constantine a l'oest i Trípoli a l'est. A finals del segle XVIII i inicis del XIX la zona és castigada per la pesta i la fam. A finals de segle XIX l'imperi otomà prova de modernitzar-se, i els beis de Tunísia en copien la intenció. La primera constitució del món àrab es va proclamar a Tunísia el 1863. Però, faltats de recursos, els tunisians van haver de demanar diners a financers europeus. El deute va anar creixent fins a esdevenir ingovernable, i al 1869 Tunísia es declara en bancarrota. Una comissió financera internacional prendrà el control de l'economia.

Mentrestant, Rússia ataca els otomans i els venç en 1877. Al congrés de Berlin el 1878, Anglaterra ofereix ajut per atorgar Tunísia als francesos (que controlaven la veïna Algèria), a canvi del seu suport en el cas de Xipre. Els alemanys buscaven evitar una revenja francesa per la derrota patida per aquests a mans dels prussians, i s'hi van avenir fàcilment. Itàlia, amb molts colons a la zona, hi estava en contra, però no va tenir força per impedir-ho.

Els diplomàtics francesos varen provar de convèncer els seus diputats, poc interessats, d'ocupar Tunísia, sense sortir-se'n. Però al 1880 una sèrie d'incidents comercials entre italians, britànics i el bei van anar perjudicant els interessos dels francesos, que finalment es van decidir. Només calia una excusa que forcés l'ocupació, i al 1881 la tribu tunisiana dels Khroumir va fer una ràtzia a Algèria que va provocar diverses morts. Els francesos van enviar 36.000 soldats, i el bei es va haver d'avenir a firmar el “Tractat de Le Bardo”. Sota aquest Tunísia era un protectorat, no una colònia com Algèria, i el bei mantenia el lloc. A la pràctica però, els francesos van prendre el control total del govern i estimularen l'arribada de colons francesos concedint-los grans avantatges, en detriment de la població local. Aquests fets van consolidar el nacionalisme tunisià. Tanmateix, França es va responsabilitzar de les obligacions financeres tunisianes.

Al 1920 es funda el Partit Constitucional Liberal, anomenat també “Destour” (traduït com a “Constitucional”), amb l'objectiu d'alliberar Tunísia dels francesos. Les elits dirigents del partit eren de la capital i estaven en edats madures, les joves de províncies aviat varen prendre una actitud més proactiva i el 1934 el partit sofreix una escissió, el Neo-Destour, que liderarà la lluita des de llavors.

Quan Alemanya venç França el 1940, molts tunisians se n'alegraren, però el líder Neo-Destour Habib Bourguiba no veia cap avantatge en canviar el govern francès per un d'italià o alemany, que podia ser igual o pitjor. El govern de Vichy va enviar l'almirall Jean Esteva a controlar Tunisia, i aquest va practicar una política de persecució del nacionalisme, arrestant diversos líders del Neo-Destour.

El bei Muhammad VII al-Munsif va provar d'aprofitar la presència de l'eix per avançar cap a la independència, però els aliats, en ocupar Tunisia al 1942, el va acusar de col·laboracionisme i el van deposar. Al 1945 els dos partits Destour es va unir amb altres moviments per reclamar més autonomia, i l'any següent el Neo-Destour fa el salt i opta directament per la independència. Tement el seu arrest, Bourguiba va fugir a Egipte, des d'on va reclamar la restitució de la sobirania i l'elecció d'una assemblea legislativa.

El govern francès va reaccionar amb to conciliador oferint-se a estudiar la opció de concedir més autonomia, en un futur sense definir però certament llunyà. Una reforma de l'administració concedint més poder als funcionaris locals va enravenar els colons francesos, però alhora va fer curt per a les aspiracions dels tunisians. Havent tornat el 1949, Bourguiba fou posat en arrest domiciliari del 1951 al 1954. Al 1952 hi va haver una vaga general que va derivar en enfrontaments violents entre francesos i tunisians. Un canvi de govern francès al 1954 va fer que la metròpoli prengués una posició més suau. A més, la derrota francesa a Indoxina i el clima de revolta a Algèria van forçar Paris a cedir, concedint més autonomia el 1955, i finalment revocant el tractat de “Le Bardo” el 20 de maig de 1956, reconeixent la independència de Tunísia. Bourguiba fou nomenat President de l'Assemblea Nacional Constituent.

El país fou regnat pel bei Muhammad VIII al-Amin fins que s'establí la república, el 25 de juliol de 1957.

No hi ha Comentaris

Vells reptes, nous reptes

En els darrers temps hem anat resolen diverses incògnites que s’havien plantejat . Fer un repàs ens pot donar una perspectiva de com està evolucionant el procés de secessió i identificar quines seran els propers reptes. Al principi de tot existia la temença de si CDC i el president Mas aguantaria la pressió. Avui podem dir, sense vacil·lar que hom creu que no només està aguantant sinó que avança fermament.

Avui el president Mas està aconseguint ser un president de Catalunya respectat  més enllà dels votants directes; està sent un president valorat per tot el catalanisme d’arrel nacional. Entre d’altres motius, segurament, hi ha el que ha estat molt respectuós i acurat amb el protagonisme de la gent en aquest procés. No ha estat un president barroer que ha intentat monopolitzar i fer partidisme de curta volada.

La segona incògnita que se’ns plantejava era saber com aniria la internacionalització  del conflicte. Tindríem prou força? Efectivament, competim amb un Estat i la seva diplomàcia, però crec que  la resposta és “sí”. Tenim la gran força de la raó, la força de la democràcia i la força de les formes pacífiques. Internacionalment el nostre cas ja no és un tema que es pugui amagar , tot i els intents del govern espanyol de fer-ho. A nivell mediàtic hem aconseguit gran editorials en els principals mitjans (alemanys, nord-americans, anglesos, sectorials econòmics). No hi ha acte exterior del govern espanyol que hagin de posicionar-se i, a més, sempre a la contra. Grans lideratges intel·lectuals de qualsevol àrea ens han brindat el seu reconeixement públic. I tot això sense cap lobby específic que ens garanteixi aquest espai en les agendes internacionals.

El tercer gran repte era saber si el poble de Catalunya , en general, es cansaria del procés i tornaria a casa. La resposta és no. El que ha anat esdevenint és que la gent, crec, ja ha sentenciat. És a dir, una part molt important dels que es declaren partidaris del “sí-sí” ja ha decidit que res els farà tornar a enamorar-se d’Espanya i que ara només cal esperar a votar en un referèndum, en una consulta o en unes eleccions plebiscitàries; però ja no cal parlar excitadament cada dia amb el seu entorn: ho donen per suposat.

Tot plegat, però, no ens pot fer afluixar i ser conscients  que encara tenim molta feina per endavant. Una de les més importants és guanyar la partida del grup minoritari d’indecisos. La segona, és ser conscients que ens caldrà més fermesa quan anem arribant a l’hora de la veritat. Que el camí encara se’ns farà llarg i no podem errar en les properes votacions. Aquest cop no podem jugar a endevinar quina serà la segona força, donant per suposat quina serà la primera. Aquest cop haurem d’apostar a cavall guanyador per a que no hi hagin interpretacions. Ens caldrà tenir un president molt fort, un president que ja ha demostrat el seu coratge i que necessitarà dels nostres vots i el recolzament dels altres partits per jugar l’última mà de la partida.

I, finalment, haurem de tornar a sortir al carrer per protegir el nostre Parlament  el dia que faci l’acte de sobirania i els nostres diputats puguin treballar segurs i garantir el debat democràtic dins la institució. Una institució internacionalment reconeguda en democràcia i sufragi universal. Crec, com deia fa uns mesos el respectable sociòleg i economista Salvador Cardús en un article, que ara els independentistes de sempre hem de ser prou hàbils per entendre que no és hora de repartir reconeixements de patent, el que ens cal és actualitzar velles consignes: si abans dèiem que “el seny no ens faci traïdors”, ara hem de dir que “la recerca de la puresa del missatge no ens faci ser traïdors”.

No hi ha Comentaris