Arxiu març, 2014

Vells reptes, nous reptes

En els darrers temps hem anat resolen diverses incògnites que s’havien plantejat . Fer un repàs ens pot donar una perspectiva de com està evolucionant el procés de secessió i identificar quines seran els propers reptes. Al principi de tot existia la temença de si CDC i el president Mas aguantaria la pressió. Avui podem dir, sense vacil·lar que hom creu que no només està aguantant sinó que avança fermament.

Avui el president Mas està aconseguint ser un president de Catalunya respectat  més enllà dels votants directes; està sent un president valorat per tot el catalanisme d’arrel nacional. Entre d’altres motius, segurament, hi ha el que ha estat molt respectuós i acurat amb el protagonisme de la gent en aquest procés. No ha estat un president barroer que ha intentat monopolitzar i fer partidisme de curta volada.

La segona incògnita que se’ns plantejava era saber com aniria la internacionalització  del conflicte. Tindríem prou força? Efectivament, competim amb un Estat i la seva diplomàcia, però crec que  la resposta és “sí”. Tenim la gran força de la raó, la força de la democràcia i la força de les formes pacífiques. Internacionalment el nostre cas ja no és un tema que es pugui amagar , tot i els intents del govern espanyol de fer-ho. A nivell mediàtic hem aconseguit gran editorials en els principals mitjans (alemanys, nord-americans, anglesos, sectorials econòmics). No hi ha acte exterior del govern espanyol que hagin de posicionar-se i, a més, sempre a la contra. Grans lideratges intel·lectuals de qualsevol àrea ens han brindat el seu reconeixement públic. I tot això sense cap lobby específic que ens garanteixi aquest espai en les agendes internacionals.

El tercer gran repte era saber si el poble de Catalunya , en general, es cansaria del procés i tornaria a casa. La resposta és no. El que ha anat esdevenint és que la gent, crec, ja ha sentenciat. És a dir, una part molt important dels que es declaren partidaris del “sí-sí” ja ha decidit que res els farà tornar a enamorar-se d’Espanya i que ara només cal esperar a votar en un referèndum, en una consulta o en unes eleccions plebiscitàries; però ja no cal parlar excitadament cada dia amb el seu entorn: ho donen per suposat.

Tot plegat, però, no ens pot fer afluixar i ser conscients  que encara tenim molta feina per endavant. Una de les més importants és guanyar la partida del grup minoritari d’indecisos. La segona, és ser conscients que ens caldrà més fermesa quan anem arribant a l’hora de la veritat. Que el camí encara se’ns farà llarg i no podem errar en les properes votacions. Aquest cop no podem jugar a endevinar quina serà la segona força, donant per suposat quina serà la primera. Aquest cop haurem d’apostar a cavall guanyador per a que no hi hagin interpretacions. Ens caldrà tenir un president molt fort, un president que ja ha demostrat el seu coratge i que necessitarà dels nostres vots i el recolzament dels altres partits per jugar l’última mà de la partida.

I, finalment, haurem de tornar a sortir al carrer per protegir el nostre Parlament  el dia que faci l’acte de sobirania i els nostres diputats puguin treballar segurs i garantir el debat democràtic dins la institució. Una institució internacionalment reconeguda en democràcia i sufragi universal. Crec, com deia fa uns mesos el respectable sociòleg i economista Salvador Cardús en un article, que ara els independentistes de sempre hem de ser prou hàbils per entendre que no és hora de repartir reconeixements de patent, el que ens cal és actualitzar velles consignes: si abans dèiem que “el seny no ens faci traïdors”, ara hem de dir que “la recerca de la puresa del missatge no ens faci ser traïdors”.

No hi ha Comentaris

Retrat de l’inici de l’èxode català per Rovira i Virgili

Diumenge, 16 de febrer de 2014. Matí ennuvolat i humit, encara que no pas fred. Un grup d’unes seixanta persones s’apleguen davant del Palau Robert a Barcelona. Al lateral de l’avinguda Diagonal els espera aparcat un autocar que han noliejat per a l’ocasió, que els conduirà directament a La Jonquera. Cap a les onze hi arriben i fan una visita guiada al Museu Memorial de l’Exili, un centre que contribueix a preservar la memòria, aquesta cosa immaterial que resulta imprescindible per ésser, és a dir, per viure.

Feta una completa visita, amb explicacions molt útils i matisades, el grup retorna al cotxe per travessar la ratlla invisible. S’adrecen al Pertús, a la Catalunya Nord. A peu de carretera, l’autocar s’atura davant del petit cementiri de la població. A prop de l’entrada, a la banda esquerra, hi ha una tomba al terra, arreglada i molt discreta, amb una gran creu negra sobre un fons gris de grava compactada. Comença a plovisquejar i s’obren tot de paraigües al voltant de la tomba. Una dona, amb bona dicció, pren el llibre i es posa a llegir amb veu alta el “Jurament de l’exiliat”:

Diumenge, 5 de febrer de 1939 — Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto.

Amb lletres grogues sobre fons negre, la inscripció de la tomba diu: “Antoni ROVIRA I VIRGILI. ESCRIPTOR. President del Parlament de Catalunya. Tarragona 1882. Mort a l’exili a Perpinyà 1949 / Maria COMAS DE ROVIRA. Tarragona 1884. Montpeller 1942.”

M’agrada que el primer atribut que hi consti sigui el d’escriptor. És exacte. Rovira és un gran escriptor (no goso dir que sobretot és un escriptor perquè no vull desmerèixer les seves altres activitats). Segurament, Els darrers dies... és un dels seus millors llibres, un relat apassionat, veraç, cru, trist, però també noble i honest, que també inclou espai per a l'humor (el sopar imaginari, l'autobús asmàtic...).

El grup fa una pausa per un dinar pràctic i eficaç, és a dir, d'escassa alçada gastronòmica. Després de l'àpat, tothom puja a l'autocar, que reprèn el camí per carreteres secundàries fins arribar a una magnífica finca, amb una gran casa de pagès, senyorial, el Mas Perxers, al municipi d’Agullana. Ben custodiada per la senyora Emília, el grup aconsegueix accedir a l'interior del mas. És una casa forta: mobiliari antic, un cap de senglar penjat, escopetes, objectes diversos als prestatges, llibres antics i bells, una Història de Catalunya de Bofarull... El grup surt a l’eixida, que esdevé un espectacular balcó sobre l’Empordà. A l'interior, l'editor convocant de la marxa llegeix un fragment de El bibliobús de la llibertat. Tothom escolta amb atenció i l'emoció del moment s'omple de rialles quan la lectura al·ludeix a l'episodi que Joan Oliver anomenava la "batalla del matalàs".

Després d'acomiadar la jornada amb un cafè a la immensa sala de La Concòrdia d'Agullana, el grup de persones retorna a Barcelona. Enrera queda un recorregut pels principals indrets on va començar l’èxode català de gener-febrer de 1939, ara fa 75 anys, un modest exercici de memòria històrica i un homenatge merescut a Antoni Rovira i Virgili.

Ara m’adono que gairebé no els he parlat del llibre, que això no és un ressenya com Déu mana i com correspon a aquesta secció. O potser sí? Però com els puc dir jo que aquest llibre, si no ho han fet, s’ha de llegir? Si el nostre poble existeix, conserva la llengua i la cultura, i avui lluita per la seva llibertat, és gràcies a la persistència de la generació de Rovira, que va patir un doble exili: L'èxode dels que van haver d'abandonar el país i l'exili interior d'aquells que, dins del país, van resistir. És just que les generacions següents els recordem i els donem les gràcies, i que continuem la seva lluita per reconquerir la dignitat sobirana del nostre país.

No hi ha Comentaris

Retrat de l’inici de l’èxode català per Rovira i Virigili

Diumenge, 16 de febrer de 2014. Matí ennuvolat i humit, encara que no pas fred. Un grup d’unes seixanta persones s’apleguen davant del Palau Robert a Barcelona. Al lateral de l’avinguda Diagonal els espera aparcat un autocar que han noliejat per a l’ocasió, que els conduirà directament a La Jonquera. Cap a les onze hi arriben i fan una visita guiada al Museu Memorial de l’Exili, un centre que contribueix a preservar la memòria, aquesta cosa immaterial que resulta imprescindible per ésser, és a dir, per viure.

Feta una completa visita, amb explicacions molt útils i matisades, el grup retorna al cotxe per travessar la ratlla invisible. S’adrecen al Pertús, a la Catalunya Nord. A peu de carretera, l’autocar s’atura davant del petit cementiri de la població. A prop de l’entrada, a la banda esquerra, hi ha una tomba al terra, arreglada i molt discreta, amb una gran creu negra sobre un fons gris de grava compactada. Comença a plovisquejar i s’obren tot de paraigües al voltant de la tomba. Una dona, amb bona dicció, pren el llibre i es posa a llegir amb veu alta el “Jurament de l’exiliat”:

Diumenge, 5 de febrer de 1939 — Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto.

Amb lletres grogues sobre fons negre, la inscripció de la tomba diu: “Antoni ROVIRA I VIRGILI. ESCRIPTOR. President del Parlament de Catalunya. Tarragona 1882. Mort a l’exili a Perpinyà 1949 / Maria COMAS DE ROVIRA. Tarragona 1884. Montpeller 1942.”

M’agrada que el primer atribut que hi consti sigui el d’escriptor. És exacte. Rovira és un gran escriptor (no goso dir que sobretot és un escriptor perquè no vull desmerèixer les seves altres activitats). Segurament, Els darrers dies... és un dels seus millors llibres, un relat apassionat, veraç, cru, trist, però també noble i honest, que també inclou espai per a l'humor (el sopar imaginari, l'autobús asmàtic...).

El grup fa una pausa per un dinar pràctic i eficaç, és a dir, d'escassa alçada gastronòmica. Després de l'àpat, tothom puja a l'autocar, que reprèn el camí per carreteres secundàries fins arribar a una magnífica finca, amb una gran casa de pagès, senyorial, el Mas Perxers, al municipi d’Agullana. Ben custodiada per la senyora Emília, el grup aconsegueix accedir a l'interior del mas. És una casa forta: mobiliari antic, un cap de senglar penjat, escopetes, objectes diversos als prestatges, llibres antics i bells, una Història de Catalunya de Bofarull... El grup surt a l’eixida, que esdevé un espectacular balcó sobre l’Empordà. A l'interior, l'editor convocant de la marxa llegeix un fragment de El bibliobús de la llibertat. Tothom escolta amb atenció i l'emoció del moment s'omple de rialles quan la lectura al·ludeix a l'episodi que Joan Oliver anomenava la "batalla del matalàs".

Després d'acomiadar la jornada amb un cafè a la immensa sala de La Concòrdia d'Agullana, el grup de persones retorna a Barcelona. Enrera queda un recorregut pels principals indrets on va començar l’èxode català de gener-febrer de 1939, ara fa 75 anys, un modest exercici de memòria històrica i un homenatge merescut a Antoni Rovira i Virgili.

Ara m’adono que gairebé no els he parlat del llibre, que això no és un ressenya com Déu mana i com correspon a aquesta secció. O potser sí? Però com els puc dir jo que aquest llibre, si no ho han fet, s’ha de llegir? Si el nostre poble existeix, conserva la llengua i la cultura, i avui lluita per la seva llibertat, és gràcies a la persistència de la generació de Rovira, que va patir un doble exili: L'èxode dels que van haver d'abandonar el país i l'exili interior d'aquells que, dins del país, van resistir. És just que les generacions següents els recordem i els donem les gràcies, i que continuem la seva lluita per reconquerir la dignitat sobirana del nostre país.

No hi ha Comentaris

Reagrupament proposa destinar un espai a la memòria de Salvador Puig Antich

Carles Bonaventura va fer la proposta arran de la commemoració del quarantè aniversari del seu assassinat pel règim franquista
Reagrupament també pregunta a l’equip de govern per la disponibilitat dels pisos de la Sareb, per la falta d’espai a la Sopa i per la problemàtica del tir olímpic

En l’apartat de precs i preguntes del ple del mes de març el regidor de Reagrupament, Carles Bonaventura, va demanar a l’equip de govern que, arran de la commemoració el passat 2 de març del quarantè aniversari de la mort de Salvador Puig Antich, “ajusticiat criminalment pel règim franquista”, i donada la transcendència d’aquella mort, “d’aquell vil assassinat”, l’equip de govern tingués en consideració que un espai de la ciutat pogués portar el nom de l’històric anarquista militant del MIL.

L’alcalde, Carles Puigdemont, que va considerar la proposta interessant, va instar Bonaventura a presentar la petició en forma de moció en un pròxim ple per donar més consistència i força a la proposta, la qual cosa el regidor de Reagrupament va acceptar.

Pisos de la Sareb

En aquest mateix ple, Carles Bonaventura també va preguntar, en aquest cas al regidor Eduard Berloso, per una informació publicada feia un parell de setmanes, en què es podia llegir que Salt i Girona esperaven rebre uns 100 pisos de la Sareb per a lloguer social. El regidor de Reagrupament va demanar un aclariment sobre aquest tema, ja que, segons va dir, “és molt important tenint en compte la necessitat d’habitatge que hi ha en aquestes moments arran de la crisi econòmica, que afecta durament moltes famílies de la nostra ciutat”. Eduard Berloso va respondre que la informació es prestava a la confusió, perquè a hores d’ara l’Ajuntament de Girona encara no sap de quants habitatges podrà disposar per la via de la Sareb. De tota manera, “hi estem treballant”, hi va afegir Berloso.

Problema d’espai a la Sopa

Bonaventura també va preguntar a Eduard Berloso per una informació difosa el mateix dia del ple i que feia referència a una falta d’espai a les instal·lacions de la Sopa. “Voldria preguntar al senyor Berloso quina és la situació real i quines mesures es podrien adoptar per donar resposta a les demandes d’atenció que hi ha en aquest moment. Creiem que la resposta no hauria de ser simplement dir que de moment no hi ha pressupost, sinó treballar entre tots plegats perquè n’hi hagi”, va afirmar el regidor reagrupat.Eduard Berloso va respondre que aquesta problemàtica tan sols té lloc en moments puntuals; va destacar l’important paper que presta el centre de la Sopa a l’hora d’atendre persones amb importants necessitats, i hi va afegir que és cert que a hores d’ara no hi ha disponibilitat pressupostària per ampliar aquell espai.

Club de Tir Olímpic

Finalment, Carles Bonaventura va preguntar a la regidora Maria Àngels Planas per la problemàtica existent en relació amb el Club de Tir Olímpic. Segons va dir el regidor de RCat: “Fa una setmana ens vam assabentar que l’Ajuntament havia decretat d’urgència la reobertura immediata de totes les instal·lacions del Club de Tir Olímpic de Girona. Voldríem saber quina és ara la situació i què podria comportar legalment que aquestes instal·lacions continuessin tancades”.

Planas va respondre que això obeïa a problemes interns de la junta d’aquest club i que es va exigir la reobertura de les instal·lacions, ja que aquesta entitat s’hi va comprometre en el seu dia. L’alcalde hi va afegir que per una qüestió de seguretat, ja que es tracta de l’ús d’armes de foc, l’Ajuntament serà extremadament curós en aquesta qüestió.

No hi ha Comentaris

Defenseu allò que és vostre!

Amb aquest crit de coratge, el comte d’Egmont avançà cap el cadafal, al bell mig de la Grand Place de Brussel.les. Va ser decapitat amb una destral el 5 de juny de 1568. Minuts abans, el comte declarava encara ser lleial al seu rei, Felip II, i a la religió catòlica. També implorà clemència per la seva dona i els seus onze fills. No li serviria de res. Felip II i el duc d’Alba, sinistre personatge on es concentra l’essència de la tràgica Espanya negra inquisitorial, implacables, van confiscar-los la seva fortuna.

Què havia passat? Què porta a Egmont, l’heroi de la batalla de Sant Quintí i cosí de Felip II, al patíbul? La resposta, estimats amics, no està en el vent, sinó en Goethe i Beethoven.

“Sí, porteu les vostres armes, estrenyeu els vostres rengles, no m'espanten pas. Ja estic avesat a alçar-me davant de les llances, contra les llances”, escriu Goethe. Aquest és el seu Egmont, una vida per l’ideal de la llibertat. Acabada el 1788, a Roma (un any abans de la Revolució Francesa), després d’un viatge a Itàlia, ja famós al món sencer després que el seu Werther destrossés tots els cànons romàntics establerts, Egmont és, probablement, un dels escrits més ambiciosos de Goethe, al definir la condició humana a través de la recerca de la llibertat i de com un poble avantposa qualsevol altre objectiu per a assolir aquesta condició, necessitat i motor de progrés de la humanitat sencera.

Aquest crit a viure lliures va fer que, pocs anys després, el 1811, Beethoven, per qui Goethe i Schiller, els dos grans amics, eren els seus autors preferits, decidís composar una música incidental basada en el seu text. Com no podria haver-li interessat a Beethoven la defensa de l’autodeterminació dels Països Baixos, de la llibertat de culte, de l’esperit de lluita per la sobirania amb el que és descrit el personatge?

L’Egmont de Beethoven –única composició del Mestre basat en textos de Goethe- és això: l’alegria i els patiments d’un poble enfront del seu opressor, l’exaltació del sacrifici heroic del comte, els bellíssims lieders d’amor. I, sobretot, el cant final, la simfonia de la victòria, com a testimoni esplendorós del triomf pòstum d’Egmont.

Va ser Maragall qui impulsà la recepció de l’obra e Goethe a Catalunya. D’Ors n’arribaria a dir: “el poeta mantenia com una mena de consolat oficial de Goethe”. Josep Maria Llompart, Marià Manent i, sobretot, Joan Alavedra, en foren fervents apòstols. Hom tremola d’emoció quan es té entre les mans un llibret que la Generalitat de Catalunya, l’any 1932, centenari de la mort de Goethe a Weimar, va editar per a apropar la seva figura als infants de Catalunya. L’any 1937, Joaquim Pena, un dels homenots més homenots de Josep Pla i del país, publicava la traducció íntegra d’Egmont en català, fent-lo parlar així: "Avant, poble brau! La deessa de la victòria et condueix. I tal com la mar trenca els vostres dies, trenqueu, enderroqueu vosaltres el baluard de la tirania, arrossegueu-la, ofegueu-la, foragitant-la del terreny que ella ha usurpat... moro per la llibertat, per ella he viscut, combatut, i a ella dono dolorosament la meva vida".

Defenseu allò que és vostre!

I vet aquí que l’any 2014, un grup d’artistes catalans decideix constituir una nova Orquestra, la Montsalvat, i plantejar-se un concert sobre "Heroïcitat i Heroisme" a les ruïnes del Born, amb l'Egmont i l'Heroica, en les entranyes de l’ànima catalana, la seva zona zero. Es pot veure des de molts punts de vista, el musical el primer, sens dubte, però jo senzillament ho veig com una defensa d’allò que és nostre.

Goethe, Maragall, Beethoven, Pena. Defensem allò que és nostre.

La tradició, la innovació, la identitat, el compromís, la fidelitat. Defensem allò que és nostre.

La llibertat, l’heroisme, l’alta cultura, la terra, el poble. Defensem allò que és nostre.

La modernitat, el catalanisme, el cosmopolitisme. Defensem allò que és nostre.

El Born, Europa. Defensem allò que és nostre.

No hi ha escapatòria possible: continuïtat i tradició, l'única manera de sortir del provincialisme i d'aspirar a ser, realment, ciutadans del món i no una sucursal espanyola en decadència. Siguem originals, tornem a l’origen, com deia Gaudí, senzillament, siguem el que sempre hem estat per poder-ho canviar tot. Això és l’Orquestra Montsalvat. 

Un dels pensaments de Goethe recollits al llibre de la Generalitat per a infants de 1932 diu: “Estimo els qui volen l’impossible”. Moltes gràcies Oriol Pérez i Treviño, Francesc Prat, Bernat Dedéu, Domènec Òrrit i Salvador Boix per voler l'impossible. Us estimo. I a tots els músics i als qui van venir i ajudar a fer-ho realitat, felicitats per defensar allò que és nostre.

No hi ha Comentaris

“Espanya ja ha decidit unilateralment el futur de Catalunya i nega que el poble català hi tingui res a dir”

La vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, ha defensat el dret democràtic a decidir del poble català i ha criticat els que, fins i tot des de posicions aparentment favorables a la sobirania del poble català, deslegitimen alguna de les vies per exercir-la. "Negar la  possibilitat de reaccionar democràticament -com també ha previst el mateix Consell Assessor per a la Transició Nacional- és una greu irresponsabilitat i contradiu el mateix dret a l’autodeterminació", ha dit Carandell, que ha conclòs que "quan és impossible pactar per exercir el dret a decidir, exercir-lo de forma unilateral és l’únic acte responsable, un acte de democràcia radical. En la situació actual al Regne d’Espanya, la democràcia radical tan sols pot ser unilateral."

Carandell ha fet aquestes declaracions a l'article editorial del número 34 de "La Veu", que també inclou articles de diversos col·laboradors en les seccions habituals: "Rússia, Ucraïna i Crimea" per Josep Sort; "Sense novetat a l’N-II" per Carles Bonaventura; "Dos anys com a conseller de districte" per Francisco Garcia; "Tenim President" a càrrec de Boi Fusté; "Cada nació escull la seva pròpia veu", per Montserrat Tudela.

La ploma convidada és la de Richard Antczak, amb l'article "Els herois de la independència", i la secció de llibres clou el butlletí amb l'article "Retrat de l’inici de l’èxode català per Rovira i Virgili", a càrrec de Pere Torra.

No hi ha Comentaris

El decret d’imposició del castellà que desplega la Llei Wert s’aplicarà “sí o sí” aquest setembre 2014

La secretària d'Estat d'Educació, Montserrat Gomendio, ha afirmat que el decret que desenvolupa la Llei Wert  relatiu a l'ensenyament en castellà com a llengua vehicular a les comunitats autònomes amb llengua cooficial s'aplicarà "sí o sí" el proper curs escolar, 2014-2015.

Gomendio ha fet aquestes declaracions al final de la conferència sectorial d'Educació que s'ha celebrat aquest dimecres, a la qual no ha assistit la consellera catalana, Irene Rigau, en rebuig al decret . La número dos del ministeri ha urgit les autonomies amb llengües cooficials a reunir-se amb "celeritat" si s'ha de crear un grup de treball, tal com han demanat Catalunya i el País Basc, que resolgui les discrepàncies que puguin sorgir.

Gomendio ha ressaltat que el Ministeri està "obert" a debatre aquesta qüestió, però ha insistit que si es crea un grup de treball cal que es faci amb "celeritat" perquè "el curs vinent, sí o sí s'implantarà" el decret.

No hi ha Comentaris

El Congrés de diputats espanyol s’afanya a tombar la petició de referèndum el proper 8 d’abril

El ple del Congrés dels Diputats debatrà el 8 d'abril les tres propostes que demanen a la Generalitat la competència per celebrar una consulta. Els grups majoritaris a la cambra baixa estan d'acord a debatre de forma conjunta la proposta del Parlament  i les de CiU, Esquerra i Iniciativa.

En el primer ple del mes vinent, doncs, es tractaran de forma conjunta en un sol debat les tres iniciatives parlamentàries que porten la consulta a Madrid: la presentada pel Parlament de Catalunya , la dels partits que impulsen la consulta (CiU, Esquerra i ICV-EUiA) i la dels 22 diputats d'aquestes formacions a la cambra.

La iniciativa procedent de la cambra catalana demana al Congrés que, en virtut de l'article 150.2 de la Constitució, transfereixi a la Generalitat les competències de referèndums, una demanda que fan també les altres dues propostes.

Abans del previst

Inicialment, seguint els costums del Congrés, el debat de la iniciativa del Parlament corresponia després de l'estiu, perquè havia de fer cua amb la resta de proposicions de llei trameses des de les diverses cambres autonòmiques. És per això que els partits catalans favorables al dret a decidir van presentar còpies de seguretat per tal d'assegurar-se que el debat s'avancés.

Perquè el debat es pugui fer el 8 d'abril s'hauria d'ajornar el debat d'altres iniciatives procedents de parlaments autonòmics, com Navarra i el País Valencià, que també estan a l'espera, perquè el més habitual és que es discuteixin per ordre d'arribada a les Corts i només en els primers plens de mes.

L'acord s'oficialitzarà en una propera Junta de Portaveus, en la qual s'anunciarà la data del 8 d'abril.

Duran vol que la situació "s'aclareixi com més aviat millor"

A la sortida del ple d'aquest dimarts, el portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, ha valorat que hi hagi el debat conjunt de les propostes i que sigui més aviat del previst. En declaracions als mitjans de comunicació, Duran ha dit que "està bé" que la situació "s'aclareixi com més aviat millor", tot i que és conscient que tant el PP com el PSOE hi votaran en contra.

El líder d'Unió ha afegit que no creu que el president de la Generalitat, Artur Mas, defensi la proposta del Parlament a la cambra baixa , tot i que no ha parlat amb ell sobre aquesta qüestió.

No hi ha Comentaris

El suport a la independència puja al 60%

Un 60% dels catalans està a favor que Catalunya sigui un nou Estat d'Europa en els pròxims anys. És la resposta de les 1.600 persones a qui ha enquestat el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO), i que mostra un augment de 5 punts dels partidaris de la independència respecte a l'última enquesta del novembre passat.

Els enquestats responen en un 87,3% que, si es fa el referèndum, n'acceptarien el resultat fos quin fos. Preguntats sobre l'opció que Catalunya sigui un nou estat d'Europa en els pròxims anys, un 40,2% diu que hi està totalment a favor; un 19,5%, més aviat a favor; un 10,8%, més aviat en contra, i un 18,9% hi està totalment en contra. 

Un 74% dels enquestats creu que el tracte que el govern espanyol dóna als catalans és bastant o del tot insatisfactori. El mateix percentatge considera que el referèndum és la millor via per decidir el futur polític de Catalunya.

D'altra banda, un 76% considera que el Parlament hauria de tenir més poder per decidir sobre tot allò que afecta la vida dels ciutadans de Catalunya.

Segons el mateix sondeig, un 23,47% dels enquestats se sent només català, un 27,1 més català que espanyol, i un 38,2 tan català com espanyol; aquestes dades enfront d'un 2,6% que se sent més espanyol que català i un 3,75% se sent només espanyol.

No hi ha Comentaris

Girona honora Carles Rahola en el 75è aniversari del seu afusellament a mans dels franquistes

La nit abans, el pont de Pedra de la ciutat es va omplir d’espelmes per recordar l’insigne escriptor gironí, que sempre va defensar la pau, el civisme i la democràcia

El dissabte 15 de març, a les 12 del migdia, el Jardí de la Infància de Girona va ser el marc d’un sentit homenatge que la ciutat va oferir a un dels seus fills més il·lustres, l’escriptor Carles Rahola, que va ser afusellat pels franquistes tan sols un mes després que les tropes feixistes fessin la seva entrada a Girona, el febrer del 1939. Enguany es commemora el 75è aniversari d’aquells fets, tan tristos per a Girona i per a Catalunya.En l’acte van participar l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont; el conseller Santi Vila, familiars i alumnes de l’institut Carles Rahola.

També hi eren presents diputats, senadors, regidors i representants de diversos partits polítics. La tria de l’escenari no era casual; el Jardí de la Infància de la ciutat va ser el tema central d’un dels seus articles més recordats, que Rahola va publicar el febrer del 1938 a L’Autonomista , i que es va titular “Refugis i jardins”, en què l’escriptor esmentava com en aquell espai, pensat per a l’esbarjo i l’esplai de la canalla, per circumstàncies de la guerra uns obrers hi estaven construint un refugi antiaeri. L’autor desitjava que, en un futur pròxim, aquell indret tornés a servir per a l’objectiu per al qual va ser pensat i construït, i no pas per protegir la ciutadania dels bombardejos d’aquells que volien destruir les nostres llibertats.Al final de l’acte es va descobrir, just on hi ha l’entrada del refugi antiaeri, una placa en record de l’escriptor.

Entre els assistents a l’acte hi havia el regidor de Reagrupament a l’Ajuntament de Girona, Carles Bonaventura, que, de la figura de Carles Rahola, en va recordar la seva defensa de la pau, la llibertat, la democràcia i el civisme, tots aquests valors cabdals combatuts pels feixistes i pels intolerants. “La majoria dels seus escrits són plenament vigents avui, i els hem de tenir ben presents aquests dies, quan el poble català ha fet un pas endavant per construir l’estat propi i quan dia a dia Espanya ens demostra, amb les declaracions dels seus dirigents, que el feixisme que va afusellar Rahola i molts que com ell defensaven les nostres llibertats encara no ha estat derrotat”.

La nit abans, un altre emotiu acte també va recordar la figura de Carles Rahola. El pont de Pedra de Girona va quedar ple d’espelmes en homenatge a aquest gironí il·lustre nascut a Cadaqués i que el franquisme es va emportar quan tenia 57 anys.

No hi ha Comentaris